Visió aèria de Catalunya,

 dues setmanes desprès

 d'aconseguir la independència

 

Foto facilitada pel PP

Pecat d’història

Alicia Sanchez Camacho: “Mas condueix Catalunya cap al pitjor moment de la seva història”

Vols dir Alicia? Vols dir que ho tens prou clar? Posats a triar el pitjor moment de la història de Catalunya, no trobes que la pesta negre, que a finals del segle XIV i bona part del XV va assotar Catalunya acarnissant-se amb la població que es va veure reduïda a la meitat dels seus efectius, no es mereix aquest sinistre honor? O potser, la mateixa guerra de successió que va acabar amb l’11 de setembre de 1714 i amb ell, l’anorreament de les nostres llibertats i privilegis, avocant-la a un ostracisme que encara ens lliga? O, posats a ser més actuals, vols dir que la sublevació feixista-militar de l’any 36 que ens va portar una guerra atroç de mort i devastació i la corresponent postguerra amb privacions, fam, misèria i por, no es mereix ser reconeguda com un dels pitjors moments de la història del nostre país? Vols dir, estimada Alicia, que no t’ha traït el subconscient i on volies dir: "el pitjor moment de la història per a Catalunya", no estaves pensant realment en el pitjor moment de la història per a Espanya que és el teu país? Ara, tenint en compte els precedents i els teus deficients coneixements en història (i altres disciplines), no m’estranyaria gens que hagi estat, simplement, una afirmació producte de la ignorància o, en el pitjor dels casos, un insult a la intel•ligència basat en una indigna i llastimosa demagògia a la que, per desgràcia, ens tens tan habituats.

Amor brut

Per un modric preu?

 

Modric: "Gareth Bale hauria de jugar al Real Madrid"

I tu també, Modric, i tu també. Potser ja va sent hora que et posis les piles i facis honor al títol de fitxatge estrella de la temporada i aconsegueixis jugar un partit amb el Madrid. I és que des de que has arribat a la casa blanca amb l’etiqueta dels 50 milions d’euros encara penjant de la solapa de l’americana, no n’has encertat ni una. Ozil sembla un crack al teu costat, Kaka ha revifat i, fins i tot l’avi Essien, et passa per davant a l’hora dels canvis. Està molt bé que vagis recomanant excompanys perquè segueixin les teves erràtiques passes. Però encara estaria millor si et preocupessis en recomanar-te a tu mateix per veure si algú se’t pren seriosament. Si més no, tots aquells que varen proposar el teu fitxatge, aquells per a qui era prioritari i tots aquells que s’han rascat la butxaca per materialitzar un dels negocis més ruïnosos de les darreres temporades. Què és aviat per dir-ho? El què si què és, tard per rectificar-ho.

Dona el pas

Voluntat divina

Esperanza Aguirre: "Espanya és una gran nació, amb 3.000 anys d'història. Això ho han de saber els nens"

I les nenes Espe, i les nenes. Hi ha coses que no es poden amagar i a les que se li ha de fer justícia. Trobo que has estat massa ponderada, massa prudent i que has fet curt. Espanya, i sento discrepar amb tu, no té només 3000 anys d’història. Estic en condicions d’afirmar, sense por a equivocar-me, que el territori bíblic situat entre els rius Tigris i Èufrates ja s’anomenava Espanya. Hi ha indicis que, Adam i Eva, per les nits s’aplegaven al costat del foc per veure Intereconomia mentre anaven menjant pomes. És més, recentment s’han descobert uns petroglifs al desert de Gobi que donen testimoni de la seva veritable antiguitat. Es veu que els orígens d’Espanya s’han de remuntar fins a la creació del món. El primer dia Déu va crear la nit i el dia i els horaris de les discoteques. El segon es va entretenir en crear el cel i el mar. El tercer va crear les plantes, i com que se li morien, immediatament va crear el sol i la lluna per evitar la tragèdia. I el cinquè dia, sense més dilació, va tenir un cop d’inspiració i va crear Espanya. No una Espanya qualsevol, no: la mateixa Espanya que ara coneixem i que ha estat des de la seva concepció, l’enveja de totes les creacions amb certificat d’origen. Espanya és, sense cap mena de dubte, l’obra mestra de Déu. I el setè dia, veient el que havia fet, va descansar. A partir d’aquesta indiscutible realitat, res ni ningú pot anar en contra de l’obra de Déu i de la seva divina voluntat. Amén.

Animals de totes les mides

La confessió

Hi ha declaracions que són reveladores: “Al Madrid hi ha molta gent disfressada, que diuen que són del Madrid i no ho són” Així s’ha expressat Mourinho en un gest que l’honora. L’auto confessió del tècnic blanc no fa més que confirmar allò que tots sabíem, però alguns es negaven a reconèixer. Mourinho s’ha sincerat i, en un tres i no res, ha desmuntat la seva adscripció merengue. És d’agrair, a aquestes alçades de la paròdia, que els protagonistes es treguin les màscares i es presentin davant del seu públic tal i com són i, el més commovedor, que mostrin sense reserves els seus veritables sentiments. Mourinho ha deixat clar que no és madridista, que mai ho ha sigut i que simplement fa aquesta feina per diners i per promocionar-se personalment. Ho teníem clar, però no està gens malament que sigui el propi interessat el que ho certifiqui sense escarafalls, que ho deixi clar i gravat per a dissipar qualsevol ombra de dubte. Mourinho dixit.

Típic i folclòric

Cap el no-res

L’apocalíptic Rajoy torna a pixar fora de test. Cosa que, per lo reiteratiu, deu ser la seva manera habitual de pixar. Diu en Mariano, referint-se a Catalunya, està clar: “Fora d’Espanya i la UE s’està condemnat al no-res”. Gran estadista el líder del PP espanyol. I França i Gran Bretanya, o la mateixa Alemanya, què potser estan dins d’Espanya i no ens havíem adonat? I Suïssa i Noruega, què no estan fora d’Espanya i de la mateixa UE i tot sembla indicar que no els hi va gens malament? És el problema que pateix Espanya, que sempre ha tingut i que sempre tindrà. La seva idiosincràsia, la seva manera de ser no li permet veure més enllà del seu propi nas. Espanya s’ha vist sempre com el centre del món, que dic del món, de tot l’Univers i així li han anat les coses. Des de la seva perspectiva, no hi ha res fora d’Espanya i si la pròpia UE té algun sentit és perquè Espanya hi pertany. Els ocells del cel, els peixos del mar, els arbres del bosc, res té sentit si Espanya no ho filtra. Per això, entre altres coses, els hi costa tant entendre altres perspectives i/o altres punts de vista que no coincideixin amb el seu. Espanya ha viscut sempre tancada en si mateixa dins d’una bombolla malsana i la sola idea d’una atmosfera neta li provoca una irrefrenable i violenta reacció al•lèrgica.

Del porc tot s'aprofita

6000 és el doble de 3000

Èxit aclaparador de la manifestació colonialista a la Plaça de Catalunya. Tanta ha estat l’afluència de públic que la Guardia Urbana ha hagut de desallotjar els coloms que habitualment hi resideixen per poder encabir la gernació d’assistents sense haver d’envair la calçada. La mostra de força de l’espanyolisme ha estat d’una contundència de les que fan època. Tot i tenint en compte que l’espanyolisme a Catalunya és silenciós i acostuma a quedar-se a casa en aquests esdeveniments, tal i com va recordar l’Alicia Sanchez Camacho l’11 de setembre, tot afirmant que els vora de 2 milions de participants no eren significatius de res i si que ho eren, per contra, tots els que es varen quedar a casa. El passat divendres va quedar realment demostrada aquesta força i els espanyolistes, seguint les instruccions de la profètica Alicia, s’han tornat a quedar a casa i han enviat una petita delegació de 6000 persones per dir-li al món que aquests si, aquests si que són representatius del sentiment del poble català. Aquesta exhibició de múscul patriòtic, creus gamades, estètica nazi i totalitarisme excloent, ha de fer reflexionar, per força, al govern democràtic de la Generalitat i actuar en conseqüència. Si el que pretenien els organitzadors de la manifestació del 12 d’octubre era contrarestar amb xifres la del 11 de setembre, han triomfat. Definitiva i decididament, han excel•lit. Ni tan sols hagués calgut fer venir els ultres de Madrid (en un autocar mig buit, per cert) per garantir un èxit que estava assegurat. 6000 persones és una xifra a tenir en compte. Aquest any no ha pogut ser perquè el local estava ocupat pels Special Olympic Games, però per a la propera ocasió, em permeto suggerir als organitzadors que lloguin el pavelló de la Mar Bella, hi cabran tots i no es mullaran al final de l’acte.

...y claro

Sense futbol

L’aturada de la competició, pel que fa a la 1ª divisió de les grans lligues, acostuma a provocar un buit existencial que costa molt d’omplir. De fet, i està científicament demostrat, genera un estat de nerviosisme i estrés traumàtic difícil de neutralitzar. El síndrome d’abstinència és una conseqüència inevitable per a tots aquells i aquelles que tenen el futbol d’elit com una necessitat vital i un irrenunciable aliment per a l’esperit. Res ho apaivaga. Ni la competició de segona línia, ni la metadona de les seleccions és capaç d’aportar la dosi de qualitat necessària per a l’estabilitat d’un pacient en plena crisi. De les poques coses positives que aporta la present aturada a la lliga espanyola és que aquesta setmana l’Español no perdrà el seu partit, el Barça continuarà líder i el Madrid seguirà a 8 punts. Tot això sense suar la camiseta i aplicant la llei del mínim esforç. En fi, preparem-nos per un nou cap de setmana de succedanis i productes light, descafeinats o, si ho preferiu, baixos en calories.

Agafat amb pinces

Erllest Maragall

Tan difícil era? Tant costava adonar-se’n que entre CiU i ERC o Iniciativa no hi havia res? La política, per dir-ho d’alguna manera, del PSoeC a Catalunya i la seva erràtica estratègia, no han fet més que deixar un enorme espai de terra erma al seu darrera. La “intel•ligència” dels seus dirigents i/o el seu espanyolisme irreductible han fet de l’històric partit a Catalunya un nucli residual i, alhora testimonial, d’un passat esplendorós que difícilment es repetirà. Ha estat un joc de despropòsits (o no) que ha condemnat un enorme potencial social a l’ostracisme i a la marginalitat. Ha hagut de ser Ernest Maragall, el més llest de la classe, si més no el borni al país dels cecs, el que s’hagi atrevit a fer el pas que ningú s’atrevia a fer i anunciar que, desprès de les eleccions, es crearà un partit polític de nova factura per ocupar l’espai que ha deixat buit el PSoeC amb el seu gir espanyolista i la seva contrastada traïció als valors fundacionals que el varen concebre. Saludem doncs la bona nova d’un partit d’esquerres i sobiranista que ha de donar veu a un munt d’orfes que s’havien quedat sense una identificació política que defensés els seus ideals i representés les seves aspiracions nacionals.

11S, 12O, 13N...pas a pas, dia a dia, mes a mes

2012: 200 anys de la independència de Mèxic

Ara et toca a tu!

Res a celebrar

Mentre l’11 de setembre desfilen famílies senceres pels carrers de Barcelona, ciutadans lliures manifestant-se pacíficament, el 12 d’octubre, per contra, desfilen tancs i legionaris amb cabra inclosa i la broma, per dir-ho suaument, costa prop d’un milió d’euros a la nostra malmesa economia. Aquesta és una, només una, de les grans diferencies entre el que vol Catalunya i la seva manera d’expressar-ho i el que imposa Espanya i la seva manera de ser. 

Mentre l’11 de setembre es commemora la pèrdua de la sobirania nacional de Catalunya i el principi d’una de les etapes més fosques del nostre país a mans d’un rei francès que, malgrat el seu origen, en lloc d’un francès ens acabaria fent un grec, el 12 d’octubre, per contra, se celebra l’inici d’una de les pitjors tragèdies de la Humanitat. L’obertura de la caixa dels trons per al continent americà i, amb ella, el principi del genocidi dels pobles indígenes.

Amb l’espasa i la creu. Amb la llengua i les dents. Amb la inquisició i els tancs. Amb el sabre i el tricorni. Amb “la unidad” i la uniformitat. Amb Pizarro i Cortés. Amb Felip V i Baldomero Espartero. Amb Primo de Rivera i Francisco Franco Behemente. Tots, des del primer a l’últim, han deixat la seva tràgica empremta per allà on han passat. La seva història és una història de sang i devastació. Una història que mai haurem d’oblidar, però que, en cap cas, hem de commemorar. El 12 d’octubre no hi ha res a celebrar.

MariHachis

On vegis causa, posa-li pausa

Amb el vostre permís, me’n vaig 15 dies a Mèxic a fer una prospecció sobre el terreny de l’impacta que ha tingut la conferència/ponència de Pep Guardiola entre la societat civil. Al mateix temps, i aprofitant l’avinentesa, penso estudiar a fons l’ancestral joc de la pilota Maia. Espero recollir prou informació per fer-vos cinc cèntims a la tornada. Si voleu anar avançant pel que fa a la independència, no us amoïneu, espereu o atureu, aneu tirant que ja us agafaré.

Imparable pedrera

Independència sense permís

Segurament en Mariano no entrarà mai en aquest blog i, per tant, no llegirà el que ara li escric. Segurament. Però potser altres que pensem com ell, ni que sigui accidentalment, si que ho faran. A ells va adreçat aquest breu aclariment. La independència és un dret democràtic inqüestionable i irrenunciable de tots els pobles que hi vulguin accedir. La independència, per altra banda, no es dóna, es pren. La independència no necessita el permís patern i menys quan l’actual situació “familiar” és fruit de la força i la conquesta. La independència no la decideix el país que no ho vol ser. La independència la proclama i l’assoleix aquell que si que ho vol ser. Espanya no pot decidir mai sobre la independència de Catalunya, com Anglaterra no va decidir sobre la independència dels Estats Units, ni França sobre la d’Algèria. Ja se que és molt bàsic i que no hi caldria insistir tant, però en Mariano (i altres desinformats com ell) sembla que no ho tingui gens clar. Si la independència de la India hagués depès del Regne Unit, a hores d’ara, seguiria sent una colònia britànica. Un altre exemple per si no queda prou clar: si la independència de Cuba i Filipines hagués depès d’Espanya, aquest dos països encara formarien part de la corona espanyola. Així de clar, encara que en Mariano es resisteixi a entendre-ho. Arribat a aquest punt, no se si la seva posició (i la dels que pensem com ell) és una negació voluntària conscient o una incapacitat d’entendre la situació. Sigui com sigui, res farà canviar el que és evident: Catalunya pot i ha de decidir unilateralment el seu futur, independentment del que puguin pensar els aborígens d’Austràlia, els de les Illes Verges i, fins i tot, els d’Extremadura.

Un món de diversió

Habia una vez un circo!

Que el sabotatge es fes precisament al carrer del Payaso Fofó. Que Pepe Gotera i Otilio fossin els encarregats de pelar els cables per intentar tornar la llum a Vallecas, de la mateixa manera que Pepe, Ramos i Arbeloa són els responsables de “pelar” els turmells dels rivals. Que l’animal de moda al Madrid sigui el talp. Que Ronaldo vagi de curtcircuit en curtcircuit com si res. Que Mourinho estigui deixant a les fosques totes i cadascuna de les àrees del madridisme. Que el vestuari blanc sigui una caixa de trons i vagi darrera del llamp (rayo). Que un partit de màxima seguretat i qualificat d’alt risc s’acabi convertint en el més insegur de tota la temporada. Que el bo de l’Essien no es pugui casar i a sobre hagi d’escoltar comentaris mofetes dels seus companys de l’estil: essiende la luz, essiende la luz! Que, amb tot, s’estigui fent fosc a la capital de l’Imperi, no pot ser només producte de la casualitat. Són necessàries moltes hores, molts dies i molts mesos de dur treball per aconseguir una situació d’aquesta mena. No és gens fàcil. Però tranquils que avui torna l’espectacle. 

Habia una vez, un circo,

siempre viajar, 

siempre cambiar,

pasen a ver el circo

otro pais,

otra ciudad, 

pasen a ver el circo

Curtcircuitar

Madrid a les fosques

Sobrepassat el cap de setmana, ve de gust obrir el diari per la secció d’esports. Veure al Barça en primera posició amb 15 punts dels 15 possibles, a l’Español a la cua amb un sol punt i, l’ autènticament sorprenent, al Madrid amb 4 punts i a només 2 dels llocs de descens, és un luxe, un plaer per als sentits i una manera fantàstica d’encarar la setmana que tot just comença. Que és circumstancial? Ja me n’adono, ja. Però això no li treu ni un bri d’excitació. Pensar que, si la Lliga acabés avui mateix, l’Español tornaria a ser un equip de Segona Divisió, que de fet és el lloc que li pertoca, i el Madrid estaria fora, però molt, molt fora, d’Europa, és un “motivo de honda satisfacción” i que no es paga amb diners. S’ha de reconèixer que els temps estan canviant, lenta, però inexorablement. Madrid ha estat aquest cap de setmana, per aquelles juguesques del destí, un clar exemple de l’enfosquiment d’Espanya. Sense llum, res els hi és propici. Davant l’imminent adveniment de la independència de Catalunya l’espanyolisme i els seus recalcitrants activistes, estan desorientats. El Madrid i l’Español, referents del colonialisme i el quintacolumnisme, respectivament, han perdut el nord. Tan sols els hi queda donar pals de cec a l’aire en un gest que, en el llenguatge no verbal, en diríem : la possessió del pànic. Mentre en alguns indrets augmenta exponencialment la il•luminació, en altres, per contra, es fonen els ploms. O encara pitjor: els hi tallen els cables.

Els ulls del pont

El món sense fi

Guillaume va preguntar: -Per a què serveixen els contraforts? 

-Per a reforçar els pilars i guanyar estabilitat, va respondre Merthin.

-Però no creieu que és exagerat i que la construcció s’endarrereix innecessàriament? Sense els contraforts el pont seria més econòmic i arribaríem a temps a la fira del velló.

-Un pont sense contraforts seria del tot perillós i no estaria garantida la seva pervivència.

-Si s’aguanta un parell d’anys ja serà suficient. Quant tinguem més diners ja en farem un altre.

-El meu pont, va rematar Merthin, serà segur i durarà per sempre.

Futbol control o futbol controlat?