Fer por

Us heu preguntat alguna vegada perquè, a les pelis de terror, l’esser maligne triga 90 minuts en fer tot allò que, pels seus atributs, està perfectament capacitat per fer en els primers 5 minuts de metratge? Ho fa conscientment per fer-nos patir, per jugar amb la nostra paciència i tensar-nos els nervis fins a l’extrem? O el sobrevalorem i, senzillament, és un inepte? Ho fa per donar-nos temps a consumir el gibrell de crispetes i la coca-cola XXL? És, el monstre de torn, una ànima sensible i curosa que no gosa interrompre els jocs adolescents de la parella de la darrera fila? Perquè li costa tant anar al gra i pelar-se a la nena mona a les primeres de canvi? Com enyoro la contundència, el llenguatge directe i l’anar per feina de Psicosi on, als vint minuts dels crèdits, la protagonista ja estava criant malves. Hitchcock ho va tenir sempre molt clar. El veritable terror no és passar por mitjançant ensurts més o menys imaginatius, el veritable terror és carregar-se a la noia de la pel•lícula i acabar-te identificant amb el monstre.

Trencar l'ou

Una granja entre Cornellà i El Prat

Pericos hiperexcitats

M’agrada i m’agrada molt, la grada de Cornellà. És tot un espectacle al que no vull renunciar i del que se’n treu petroli amb una regularitat encomiable. Ahir, sense anar més lluny, en el partit que enfrontava els pericos contra el Saragossa, aquesta grada que em té robat el cor, es va dedicar a criticar els horaris (jugaven a les 9) i de passada al Barça, sempre al Barça. Vingui o no vingui a compte, per als pericos és un referent que els hi aguanta la ploma i els justifica essencialment. El Barça és la seva raó de ser i sempre està present en les seves oracions, pregaries, lletanies i desficis. Clar que, davant l’absència d’espectacle, en alguna cosa s’han d’entretenir. És del tot comprensible i disculpable que el personal fugi d’una realitat decebedora i es distregui amb la primera cosa que els hi passi pel cap o tinguin a mà, perdó, a l’ala. El Barça és un recurs de primera magnitud i un comodí que sempre funciona. Ficar-se amb el Barça, posar-lo a parir és un esport que, a la vista de la dedicació i la insistència que hi esmercen, diria que els hi agrada més que el mateix futbol, per al que, per cert, no estan gaire dotats. "Estamos hasta los huevos del Barça", es podia llegir a Cornellà mentre afilaven el bec. No podia ser d’una altra manera, els pericos, com qualsevol au de ploma, es reprodueixen per ous i en els ous hi tenen la personalitat. M’encanta veure’ls obsessionats amb el Barça mentre el Saragossa, que va per feina, els hi birla els tres punts i els deixa amb el cul a l’aire. En el pecat està la penitència.

Vigència? Plena vigència

Se me'n fum

Madonna

Madonna provocadora? Madonna és molt més que una simple cantant. Madonna és una persona compromesa que no es limita a muntar espectacles musicals arreu del món. Madonna està per la tolerància, la llibertat, i el respecte a l’elecció sexual de cada individu. Madonna podria viure tranquil•lament de la seva professió sense involucrar-se en polèmiques, ni prendre partit a favor de causes “perdudes”. On és la polèmica? Els polèmics són els intolerants i els que volen tenir sempre la raó. Els polèmics són aquells que no accepten altres opinions, ni comportaments que no siguin els seus. Els polèmics voldrien eliminar mig món, per desprès seguir depurant, fins l’extinció del gènere humà. La provocació no està en persones com la Madonna, la provocació està en tot aquell que no accepta la diferència i mataria en nom de la uniformitat de pensament i comportament. Perquè hem de ser tots iguals? I en el cas de ser-ho, perquè hem de ser iguals en ignorància, estupidesa, intolerància i fanatisme? Posats a ser iguals, no ho podríem ser en intel•ligència, coneixement, tolerància i equanimitat? Com deia Rafael Alberti: ¡A galopar, a galopar, hasta enterrarlos en el mar!

El preu just

Valor inicial

M ENTIDER

O BCECAT

U RTICANT 

R ESSENTIT 

I MMORAL 

N ARCISISTA 

H ISTRIÒNIC 

O MINÓS

Hi ha qui té valors i hi ha qui es mou només pel valor de les inicials.

E vero e ben trovato

Una, grande y libre

Qui es quedarà sense corda?

La conspiració

Vigila company, vigila. Potser no sóc la persona adequada per dir-t’ho, però vigila. Tu estàs dins i jo estic fora, però alguna cosa em diu que la teva perspectiva no és prou clara. Estàs massa a prop, massa tancat per abastar tot el camp i hi ha línies de fuga que et sobrepassen. La conspiració no és un instrument menyspreable si és justa i moral. Si els seus objectius són exemplars, necessaris per avançar i serveixen la raó. Però vigila company, vigila. No n’hi ha prou amb tot això. L’objectiu essencial de la conspiració, allò que la justifica i la fa reeixir, és l’èxit. No n’hi ha prou amb arguments, programes i certeses. S’ha de calcular i fer bons els càlculs. Tot el que no sigui guanyar és un fracàs i la penitència s’emportarà moltes esperances i generarà una paralitzadora frustració. No n’hi prou en saber el que es vol, cal saber amb el que es compte, quin són els companys de viatge i fins on s’està disposat a arribar. Els focs artificials estan molt bé per a les festes majors i per a les celebracions tradicionals, però desprès del soroll, la llum i el fum, no queda res, millor dit, només queda la canya cremada perduda en el no res. Vigila company, vigila. Tens el meu reconeixement i el meu respecte, per això no et vull veure desmanegat en un racó, havent reforçat allò que volies combatre.

Amb el cervell al cul

El món al revés

Què el Comitè de Competició sancioni a Villa per mostrar una camiseta en agraïment a la seva dona i a les seves filles immediatament desprès de marcar el gol en el seu retorn en un partit oficial, dóna la justa mesura de la seva incompetència. Que fets com aquest tinguin un càstig increïble i trepitjades com la de Pepe a Messi o agressions com la de Mourinho a Tito Vilanova quedin impunes és una clara demostració de com funciona la justícia en aquest país i quin és el perfil dels seus jutges. No anem bé. Definitivament, no anem bé.

Plom a les ales

La corretja de WikiLeaks

És Gran Bretanya un estat democràtic? És Suècia un estat democràtic? Són els Estats Units un estat democràtic? Si ho són, i sembla que si, donada la seva llarga trajectòria que els avala, doncs perquè es dubta de la seva justícia? En el cas Assange , l’únic que reclamen Gran Bretanya i Suècia és, no condemnar-lo directament com segurament faria l'Equador si el cas fos a l’inversa, sinó, senzillament, poder-lo jutjar pels delictes dels que se l’acusa. Els països democràtics tenen lleis que s’han de complir i uns òrgans de Justícia per determinar la innocència o culpabilitat de les persones, i en això es basa el dret. Ningú es pot acollir a la impunitat i eludir la seva responsabilitat i/o la seva conducta impròpia. Si Assange és innocent o culpable, han de ser els òrgans competents per decidir-ho els que assumeixin la investigació i formulin el veredicte. Ningú, encara que es digui Assange, pot viure al marge de la Llei. És irònic que sigui, justament Correa, el president de l’Equador, qui vulgui donar lliçons de democràcia a països gens dubtosos de ser-ho. I, que sigui el mateix Correa, el que es presenti davant del món com a defensor dels drets humans i de les llibertats, en general, i de la llibertat de premsa, en particular. Si Assange és innocent, que no ho dubto, ha de poder explicar-ho al món amb el mateix tarannà i transparència amb la que va fundar WikiLeaks.

De sol (lació) a sol

Mira-ho be

Menteixen més que parlen

Ja han passat uns dies de la cloenda dels Jocs Olímpics de Londres i em ve de gust fer un petit anàlisi dels resultats i certificar, com era previsible, el fracàs de la delegació espanyola en la seva veritable dimensió. Si bé és cert que el ranking general (l’absolut) col•loca a Espanya en el lloc 21, no és menys cert que el recompte no es correspon a l’autèntica realitat quan s’avaluen tots i cadascun dels paràmetres que hi intervenen. Al marge dels països, que en números generals han aconseguit més medalles que Espanya, hi ha un factor que no es té en compte i que és, no ja important, sinó transcendental per una ajustada valoració: el tant per cent d’èxit.

Quants atletes ha desplaçat la delegació espanyola i quin rendiment li ha tret? Amb la considerable xifra de 295 participants s’han obtingut només 17 medalles, per sota del 6%. El balanç, a la vista de l’estadística, no deixa lloc al dubte. Al marge de tots els països que li han passat per davant en la classificació final, cal afegir tots aquells països que amb una representació infinitament més modesta han obtingut millors resultats.

Romania amb 103 participants ha aconseguit 9 medalles, quasi un 9%. Azerbaijan, amb la meitat que Romania (53) n’ha aconseguit 10, només una medalla d’or menys que Espanya i un 19% d’èxit. Colòmbia, sense anar més lluny, amb una participació de 109 atletes ha obtingut 8 medalles, més del 7%. Kenia, un país del tercer món, amb 50 participants, n’ha obtingut 11, un impressionant 22% (un dels percentatges més alt d’èxit). Etiòpia, la deprimida Etiòpia, amb la ridícula xifra de 35 atletes ha aconseguit 7 medalles, 3 d’elles d’or (igual que Espanya), amb un esplèndid 20%. Fins i tot Mongòlia i Trinidad i Tobago, amb 29 i 31 participants respectivament han aconseguit una estadística superior a la d’Espanya amb 5 i 4 medalles. Bahrein, si, si, Bahrein, amb tan sols 12 atletes s’ha fet amb el botí d’una medalla, més d’un 8%. I, finalment, la petita illa de Granada, amb una família de 10 persones també ha aconseguit una medalla, un valuós 10%.

Tot això sense entrar a valorar la composició de l’equip espanyol, l’adscripció dels atletes participants i el pes específic dels catalans en la forçada delegació. En fi, una nova ocasió per mostrar al món l’autèntica cara de l’esport espanyol immers en un autèntic i desconcertant engany universal.

L'estratègia de la por

Pagar pel que es veu

Cançó de matinada

“Ara jo jugo de matinada quan la vila és adormida encara...” Ha començat la Lliga per a l’Espanyol. I ho ha fet amb un dels, segurament, partits més llargs de la seva història (avorrits no, perquè ho són tots). Va començar un dissabte i va acabar un diumenge. Va començar malament, perquè no volien jugar de nit i va acabar pitjor, perquè varen perdre de matinada. Està clar que el futbol és un joc per als desperts, per als que no s’adormen i aconsegueixen mantenir la vigília durant més estona. L’Espanyol més preocupat pels horaris i pels diners que li neguen, va acabar per donar-li la raó, un cop més, a aquells que opinen que no es mereix res més del que li tenen assignat. Segons dades de Canal+, l’audiència del partit va estar sota mínims durant tota l’emissió, només es va detectar un cert repunt cap als darrers minuts del matx, gràcies a les persones que van seure davant la tele preparades per veure la porno que feien a continuació. I és que la gent no és tonta i posats a veure espectacles indecents, millor quedar-se amb un que mostri pit i cuixa i que no et faci venir la son.

Ho faig per vosaltres

El monument a la Joana

Joana Ortega, vicepresidenta del Govern de la Generalitat ha anunciat, sense tallar-se un pèl, que de cara a la tardor hi haurà més retallades de personal i sous en les empreses públiques. La idea, no només és bona senyora Ortega, és, sense exagerar, el que li cal al país. Les empreses públiques han crescut desmesuradament, s’han convertit en monstres fagocitadors que esgoten els recursos públics i ens fan cada vegada més pobres. Retalli senyora Ortega, retalli de valent i que no li tremoli la mà. Només cal desitjar-li sort en encertar allà on posi la tisora: directors generals, directors adjunts, adjunts dels directors adjunts, secretaris dels adjunts del directors adjunts, consellers delegats i delegats dels consellers, presidents dels comitès de direcció i secretaris dels presidents de direcció i secretaris dels secretaris del presidents de direcció i el que els hi llegeix la premsa. Retalli senyora Ortega, buidi tot el que és sobrer, insostenible i desmesuradament car. Faci net d’una vegada per totes i el país se’n sortirà. Em comprometo, en reconeixement als seus serveis, a fer-li un monument al Parc del Fòrum. I no s’amoïni pels diners, ho farem amb una col•lecta popular, que és com s’acaba pagant tot.

És de burro, demanar-li a un burro,

 que no sigui un burro i,

 en conseqüència, que no faci el burro

Animal de ploma

En el món maniqueu en el que ens movem, és just reconèixer que l’Espanyol és un mal necessari, tant, que si no existís l’hauríem d’inventar. En la partida entre bons i dolents, els pericos donen molt de joc (no precisament futbolístic) i les seves aportacions a la part fosca del comportament humà sempre han tingut una especial rellevància. Què seria de nosaltres sense els altres, del blanc sense el negre, del dolç sense l’amarg, de la llum sense la foscor, del bé sense el mal,...? L’existència de l’Espanyol fa que moltes coses, en contraposició, prenguin el seu valor real i destaqui la seva veritable dimensió. Que entre la llarga llista d’entitats col•laboradores del Gran Festival #Catalunya Llibertat celebrat fa unes setmanes a la Devesa de Girona no aparegués el nom de l’Espanyol, és un clar exemple (un més) de quin és el lloc de cadascú i a quin costat del carrer s’ha triat estar. Encara recordo aquell inversemblant: “l’Espanyol, un equip català de futbol” Para mear y no echar gota, que dirien els castellans. De la mateixa manera que recordo aquell fracassat intent de dur la senyera a la camiseta. Accions, totes elles, preses amb la intenció de tranquil•litzar una mala consciència, producte d’una inadaptació a l’entorn i a la realitat que els hi ha tocat viure. L’Espanyol s’enganya adoptant postures que no li són pròpies i faria bé en fer les paus amb la seva idiosincràsia. Els accidents, les malformacions i els errors sempre han existit i sempre existiran, per molt que es vulguin amagar darrera un, aparentment inofensiu, animal de ploma.

No tots els forats són finestres

Música a l’alba

Tot apunta que el Barça més musical de la història, el Barça simfònic dels darrers anys, està a punt d’incorporar un nou talent a la seva virtuosa orquestra. Tot sembla indicar que Song, Alex Song, serà la nota escollida perquè la partitura de la propera temporada soni encara més afinada i brillant. Si la cosa s’acaba concretant, es podrà convenir en l’oportunitat, l’olfacte i la coherència dels encarregats de la tria en escollir un element harmònic que no desentoni en el conjunt i, amb ell, ampliar els registres per accedir a noves sonoritats. Nova temporada, nou projecte, nou entrenador i una nova cançó per apropar-nos a l’alba més lluminosa.

Llum a l'altre costat