Xavi no te raó

Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, no estic d’acord amb el que va dir Xavi Hernández respecte a que Mourinho no passaria a la Història i si que ho faria Pep Guardiola per la seva aportació al món del futbol. Malauradament les coses no funcionen així. A les pàgines de la història, i en tenim exemples per donar i vendre, hi ha persones i personatges de tota mena. Persones clau per fer avançar la Humanitat, però també personatges foscos, directament nefaris, que han estat rellevants pel la seva empremta negativa i/o tràgica en alguns casos. Un personatge anodí com l’anarquista Santiago Salvador que va llençar la bomba al Liceu. Un actor de segona fila com John Wilkes Booth que va assassinar al president Lincoln. Un metge embogit com Josef Mengele amb milers d’assassinats sobre la seva consciència (o hauríem de dir: inconsciència?). Un jutge com Lluis Pasqual Estevill convicte per prevaricació. Un polític sense escrúpols com Luis Roldán condemnat per delictes monetaris i conducta improcedent. I així un llarg etcètera d’exemples indignes que contradiuen les afirmacions de Xavi Hernández i fan témer que Mourinho si que passarà a la història com a protagonista i responsable d’alguns dels fets més lamentables del món del futbol. I, atenció, la cosa encara no s’ha acabat.

La processó va per dins

Irrenunciable

És España la teva selecció? Fantàstic! Em sembla fantàstic. Però no em demanis que sigui la meva perquè és, senzillament, un acte contra natura. És com si jo et demanés o, encara més, t’exigís que donessis suport a la selecció d’Aràbia Saudita, senzillament, perquè el teu país va estar ocupat durant 500 anys per la seva gent. Que el meu DNI diu: nacionalidad española? I què? Tu també tens un document on diu que estàs en atur i no hi vols estar-hi. O un altre en el que reconeixes una hipoteca amb Bankia i no la voldries tenir. O un llibre de família on asseguren que estàs casat o casada i el que estàs desitjant és sortir corrent. Tots, en alguna mesura, tenim documents que acrediten o ens obliguen a ser o fer coses que no volem, però això no pressuposa ni justifica el que hi estiguem d’acord. Jo, com tu, no renuncio a trobar feina algun dia, a liquidar la hipoteca quan abans millor i, perquè no, que el meu DNI s’ajusti realment al que soc i sento. Qüestió de principis i, espero que molt aviat, també de finals.

¡Menudos pájaros!

Harriba Hespaña!

Ja ens ho va advertir fa un parell de setmanes el ministre d’Asuntos Exteriores y de Cooperación de España, senyor José Manuel García Margallo, la xiulada als símbols espanyols a l’Estadi Vicente Calderón per part dels assistents no ens portaria res de bo. Fets tan lamentables com aquest podia, no només perjudicar els interessos de “la nación”, sinó que acabaria debilitant la “identidad nacional”. La profecia s’ha complert i, 15 dies desprès d’aquells incidents, España ha abaixat el cap, s’ha empassat l’orgull i ha claudicat davant Europa acceptant ser rescatada. Qui ho havia de dir, al marge del visionari Garcia Margallo, que “aquellas lluvias nos traerian estos lodos”, que una aparentment inofensiva xiulada ens portaria a ser la riota del nostre civilitzat entorn. Barça i Athletic, Athletic i Barça, al marge d’haver de fer front als costos derivats de la neteja, reparació i de l’ordre públic de la capital d’España durant la disputa de la final de Copa, ara seran assenyalats, per la seva conducta imprudent i temerària, com a únics responsables del fiasco de l’economia espanyola. Ni banquers, ni polítics, ni les grans fortunes que dirigeixen “la nación”, ni Poncio Pilatos tenen la més mínima quota de responsabilitat en tot el que ha passat. Es podran rentar les mans perquè els culpables han estat identificats. Harriba Hespaña! Molt més que un error gramatical.

La roja? Efectivament, l'arroja

Tot encaixa

Ramon Condal és l’amo del RCD Español. Ramon Condal és l’amo de la cadena de supermercats Condis. Ramon Condal s’ha destacat per fer tímids intents de reivindicar la catalanitat del RCD Español. Ramon Condal, mentre duri l’Eurocopa, ha vestit a tots els seus empleats (els de Condis, és clar) amb la samarreta d’España amb el número 12 a l’esquena. I és que hi ha gestos molt eloqüents, fins i tot, més que les pròpies paraules i les bones intencions. Español, España, tot lliga. Tot està relacionat i tot forma part d’una única raó de ser. El Condis et rebrà i t’atendrà aquests dies enfundat amb “la roja”. Res d’estrany si tenim en compte que l’Español, els seus socis i seguidors, fa més de cent anys que la vesteixen, la defensen i la veneren. Tot encaixa. On compraré ara els melons?

Una altra copa al sac

In...de...independen...cià

Cabòria

Cançons d’actualitat 

(malauradament)

El jorn dels miserables

Que poques paraules tinc,

i les que us dic són tan gastades.

Caldrà buscar nous camins

on no calguin les paraules.

Que poca força que tinc;

tants de cops l'he malmenada.

La vull tota per demà,

quan la gesta portí l'alba.

Quanta ràbia que tinc,

potser cal ser gos des d'ara;

quanta ràbia que tinc

i no vull pas oblidar-la.

Que poca esperança tinc,

i potser caldrà deixar-la,

que no sigui que esperar

ens allunyi més dels actes.

Quanta misèria que tinc

sota els peus damunt l'espatlla,

i la vull guardar amb mi

fins al jorn dels miserables.

Lluis Llach

Hi vols passar o t'hi vols quedar?

Forza Italia

Una giornata particolare

Amb el despertador en off, demà em llevaré quan se m’acabi el son, ni un minut abans, ni un minut desprès. Obriré de bat a bat les persianes de llibret del balcó i posaré al vell “tocata” l’Azzurro del Celentano per començar el dia amb l’energia que li cal. Esmorzaré un generós panettone portat expressament de Milà i el sucaré en un fumejant macciatto mentre fullejo la Gazzetta dello Sport. A mig matí, quan el sol estigui just damunt del Grec, sortiré a fer un giro fins el castell per veure si em poso en forma i puc, d’una vegada per totes, disputar la maglia rossa que tant se’m resisteix. Tornaré a casa assedegat i, com no, donaré compta d’una gelada Moretti mentre preparo un temptador risotto frutti di mare. A la radio sonarà la Maruzzella de Carosone que em dirà, amablement, com emplatar la burratta. La rucola, altiva ella, s’ho mirarà expectant. A taula, pensant en la Sophia, recordaré Marcello mentre li faig els honors al Principe di Corleone que esperarà pacientment ser decantat. Vindrà il canolo, i el deixaré venir. I ho conclouré rendit incondicionalment a una grappa Alexander que dissoldrà els darrers dubtes. Ja, escampat al sofà, sucumbiré a l’ànima fosca del ristreto mentre em disposaré a revisar, per enèsima vegada, Il Gattopardo de Visconti, això si, amb la mateixa exicitació del primer cop. Baixaré els ponts i m’abandonaré als seus irresistibles encants. Mentre s’acosta l’hora del partit, i per anar passant l’hora morta, afinaré un Vivaldi juganer fins que un xiulet estrident em desperti del somni. Decididament apostaré pels blaus. Ho tinc clar, de fet, sempre ho he tingut. I no perquè vulgui que perdi Espanya, sinó perquè, senzillament, vull que guanyi Itàlia. És molt diferent.

Els fitxatges per a la propera temporada

El moviment del cranc

Sempre endarrere, sempre endarrere. La cosa no millora, o, dit d’una altra manera, no millora en la direcció correcta. S’ha acabat la temporada i es prepara la nova. Fins aquí res de nou. Però a Can Europa es torna a escoltar la mateixa cançó avorrida de cada any: “la vida sigue igual”. Ball de fitxatges, tots de fora, evidentment. Cap incorporació de la base, evidentment. I, per acabar d’adobar-ho, a Eric Blasco, l’únic jugador que ha pujat al Primer Equip dels darrers 3000 anys, el volen cedir (que és una manera subtil de donar-li porta). Goig, farà realment goig la plantilla del CE Europa la propera temporada. Tant de goig que s’hauran de posar límits a la gran demanda de nous afiliats que intentaran fer-se d’un club que tant i tan bé els representa. Nois del futbol base, no desespereu. Penseu que mai es podrà estar pitjor. S’ha tocat fons (espero) i ara només es pot anar cap amunt. I en el millor dels casos sempre podreu anar a jugar al Castelldefels, Sant Andreu, Terrassa, Gavà,...i un llarg etcètera de Clubs que sabran apreciar el que l’Europa us nega. Algú sap l’objectiu del CE Europa per la propera temporada? Algú dels que mana ho té clar? I si ho té clar, ho podria fer públic? Sempre endarrere i amb la closca d’un cranc.

Anar de corcoll

Sagrades contradiccions

Educats en la tradició cristiana, hem après de petits que les virtuts de la modèstia i l’anonimat eren fonamentals per observar correctament els manaments del Nou Testament. Que no sàpiga la mà esquerra el que fa la teva mà dreta, és una de les seves màximes. Per altra banda, la mateixa doctrina ens incita i estimula a predicar amb l’exemple. I aquí rauen, justament, alguns dels meus dubtes. Com puc fer, per una banda, que ningú sàpiga el que faig, al mateix temps que he de predicar amb el meu comportament. Com poden les meves accions romandre en l’anonimat més discret i, alhora, que aquestes serveixin com a norma de conducta per a aquelles persones del meu entorn? Demanaria a aquells tocats per la gràcia de Déu, als escollits, als seus portaveus, als encarregats de fer-nos arribar el seu programari i marcar-nos les normes per on ha de transcórrer l’exercici del nostre comportament, que, si us plau, siguin una mica més precisos i s’abstinguin dels missatges contradictoris i de les fórmules confuses que no ajuden en res al nostre camí cap a l’excel•lència. Si alguna cosa necessitem en aquests temps foscos, si d’alguna cosa no anem sobrats, és de transparència i de claredat. Prenguin nota per evitar desorientació i esquizofrènies inoportunes.

En la pregunta està la resposta

Algú m’ho pot explicar?

Deixarà definitivament el CE Europa de llençar els diners que no té en fitxatges de fora, o es decidirà d’una vegada per totes a confiar en la gent de casa? Amb aquesta pregunta acabava un escrit anterior i amb aquesta pregunta començo l’escrit d’avui. I el començo perquè he rebut varies respostes de persones preocupades pel tema i, la majoria d’elles, coincidien en la impossibilitat de que l’Europa aposti per la gent de casa per la poca qualitat dels jugadors que pugen de juvenil. No hi ha res aprofitable, em deien. Cap juvenil que acaba aquest any té nivell per jugar al Primer Equip, em seguien dient. A les hores, si això és així, la cosa encara és pitjor del que em pensava. Com és possible que amb tanta pedrera, amb tants i tants nanos per triar i remenar no arribi cap jugador amb les mínimes condicions per jugar en un equip de Tercera (que en realitat és la Quarta)? Vol dir que tot el que es fa des de l’escola, passant per les categories inferiors fins arribar al Juvenil A no serveix de res? Si és realment així, algú em pot explicar el perquè?

Tot un art

Sí, vull pagar

Sí, jo vull pagar. Vull pagar per unes autopistes àgils, modernes i en condicions òptimes. Vull pagar per unes autopistes amb un manteniment acurat i amb millores constants que ens facin els desplaçaments més fàcils, ràpids i segurs.

Vull pagar per una escola potent, efectiva i eficient. Per una escola plena de continguts i coneixements i que els sàpiga transmetre. Vull pagar per una escola oberta, a l’abast de tothom i arriscada en les seves propostes. Una escola avançada al seu temps que ensenyi tot el que s’ha de saber i que ensenyi a aprendre. Vull pagar per una escola amb valors i sensibilitat, en permanent evolució. Sí, vull pagar.

Vull pagar per una sanitat universal, inquieta i de qualitat. Vull pagar per una sanitat en millora constant, compromesa en la investigació i permeable als avenços. Sí, vull pagar per una sanitat que combati la malaltia i faci les paus amb el malalt. Per una sanitat humanista que tracti persones més enllà de les seves circumstàncies. Una sanitat que sigui un servei públic que garanteixi els drets inalienables dels ciutadans en una societat civilitzada.

Tot això val diners i s’ha de pagar. No hi vull renunciar. Vull pagar per garantir el seu funcionament i la seva optimització. Per això vull que tots els diners vagin allà on han d’anar i no es perdin pel camí o agafin trencalls que no es corresponen amb l’objectiu que es persegueix. Sí, evidentment, que vull pagar, però no per la corbata del ministre de sanitat, pel cotxe oficial del ministre d’educació o per les vacances a les Maldives del ministre de transports. A veure si algú se n’assabenta.

Què has fet Teresa?

Desplomar

Seny perico

La cúpula de l’Español acaba de fer unes declaracions, no ja encertades, sinó encertadíssimes, perquè en elles hi va el ser o no ser dels banc i blaus, la seva pervivència. L’Español, han dit, no estirarà més el braç que lla màniga i si no podem fitxar jugadors d’Alemanya ja els trobarem a casa. Una decisió que aplaudeix-ho i subscric des del primer punt fins la darrera coma. Si l’Español vol seguir existint ha de ser extremadament curós amb la despesa i realista (com el seu nom indica) amb les seves possibilitats. Si no creix exponencialment el seu número de socis. Si no es fa gran en número de seguidors i aficionats. Si no augmenta en molt el seu volum d’ingressos, haurà d’adaptar-se a allò que la seva economia li permeti. Si els socis i aficionats volen fitxatges de renom, si volen aspirar a fites més ambicioses no queda un altre remei que fer més caixa. En cas contrari, com ha passat la darrera setmana amb més de 3000 baixes de socis, l’Español haurà de fer el que exacta i clarament ha proposat la seva direcció. Una gran noticia pels pericos tenir persones amb seny al front del club i que vetllaran en tot moment perquè no desaparegui. Serà capaç el CE Europa de seguir l’exemple? Deixarà definitivament de llençar els diners que no té en fitxatges de fora, o es decidirà d’una vegada per totes a confiar en la gent de casa? A veure si ara resulta que l’Español tindrà més seny que el CE Europa.

Bufar i fer ampolles

La razón de ser de los reyes Codos

L'im-pacte fiscal

Uns demanen la caixa. D’altres demanen la caixa i la clau de la caixa. D’altres demanen la caixa, la clau de la caixa i el pis que guarda la caixa. D’altres demanen la caixa, la clau de la caixa, el pis que guarda la caixa i, fins i tot, el solar on està el pis que guarda la caixa. D’altres demanen la caixa compartida amb el veí. D’altres fan veure que la volen, però en realitat no la volen. D’altres no saben que volen. D’altres que no la volen, perquè prefereixen viure de la caritat i de la providència. D’altres s’abstenen i fugen d’estudi. D’altres…Tot plegat, una olla de grills! És com viure a casa dels pares i intentar negociar, sense la més mínima possibilitat d’èxit, amb qui té la paella pel mànec. Amb lo fàcil que seria canviar el pany de la porta i deixar de discutir per collonades. El pis és meu, jo el pago, jo l’administro i el que hi ha en el seu interior forma part del meu patrimoni. I si algun dia, per estranyes raons decideix-ho llogar una habitació, ho faré cobrant i jo posaré les condicions d’ús. Faltaria més.

Dures relacions

Per tota l'esquadra

Guanyar i perdre al mateix temps

Es pot guanyar i perdre al mateix temps? Al Nou Sardenya, sí. A l’escola del CE Europa, desconec si a altres escoles també, hi ha una norma escrita on es pot llegir que si l’assistència per als partits no arriba a un mínim de 6 (parlem de futbol 7) jugadors, l’equip en inferioritat, encara que desprès guanyi el partit sobre el terreny de joc, el perd als despatxos. Si amb aquesta norma es pretén incentivar l’assistència i deixar clar que el compromís és, al marge d’important, transcendent per al resultat i que qualsevol jugador ha d’entendre que l’absentisme penalitza a tot l’equip, el que no tinc tan clar és que, aquesta manca d’assistència, penalitzi als que, fent gala d’aquest compromís, si que s’han presentat. Caldria preguntar-se quina de les decisions és més formativa que, en definitiva i fins que no es demostri el contrari, és el que pretén l’escola del CE Europa, com totes les altres escoles amb un mínim de sensibilitat. La manca de compromís, el mateix relaxament de la implicació i la no assumpció de responsabilitats, han de ser educades i corregides, però en cap cas sacrificant i penalitzant a aquells que tenen aquests valors plenament integrats. Donar per perdut un partit a un equip per manca d’efectius pot ser alliçonador en un primer moment, però a la llarga genera desunió, retrets i mala maror entre els companys. Al marge, i no és poc, de provocar una sensació d’injustícia, poc reconeixement i desmotivació per a tots aquells que s’aixequen molt d’hora, molt d’hora, encara que faci fred, faci vent, plogui o faci molta, molta son.