Teja mirando al Tajo
dimecres, 22 de febrer del 2012
A Toledo parlen espanyol
En un viatge recent a Toledo, em va sorprendre trobar-me tota la retolació en espanyol i només en espanyol. De la mateixa manera, també em va cridar poderosament l’atenció que, tant la megafonia de l’estació com la del propi tren, fos en espanyol. Costa una barbaritat entendre com a Toledo, al cor d’Espanya, es parli i s’escrigui tot en espanyol. Ja em va passar un cas semblant quan vaig anar a Londres i, per a la meva sorpresa, tot estava escrit en anglès i, no només això, quan li preguntaves alguna cosa a la gent del carrer, et contestaven en anglès. Igual, igual que a Paris, bé, igual no, perquè allí parlaven (i deuen parlar encara) el francès. Tot, tot i tot en francès. Inexplicable! Quin provincianisme més escandalós! Com poden, uns països que s’autoproclamen avançats, tenir tan poca sensibilitat i replegar-se sobre el seu propi idioma? Una ofensa injustificable i, a totes llums, indefensable. A Toledo vaig veure clar que utilitzar el propi idioma és un acte d’irresponsabilitat que atempta directament contra els principis bàsics de la humanitat. Caldrà que rectifiquin sinó volen ser assenyalats com a nacionalistes provincians i retrògrads. Espavileu!
En un viatge recent a Toledo, em va sorprendre trobar-me tota la retolació en espanyol i només en espanyol. De la mateixa manera, també em va cridar poderosament l’atenció que, tant la megafonia de l’estació com la del propi tren, fos en espanyol. Costa una barbaritat entendre com a Toledo, al cor d’Espanya, es parli i s’escrigui tot en espanyol. Ja em va passar un cas semblant quan vaig anar a Londres i, per a la meva sorpresa, tot estava escrit en anglès i, no només això, quan li preguntaves alguna cosa a la gent del carrer, et contestaven en anglès. Igual, igual que a Paris, bé, igual no, perquè allí parlaven (i deuen parlar encara) el francès. Tot, tot i tot en francès. Inexplicable! Quin provincianisme més escandalós! Com poden, uns països que s’autoproclamen avançats, tenir tan poca sensibilitat i replegar-se sobre el seu propi idioma? Una ofensa injustificable i, a totes llums, indefensable. A Toledo vaig veure clar que utilitzar el propi idioma és un acte d’irresponsabilitat que atempta directament contra els principis bàsics de la humanitat. Caldrà que rectifiquin sinó volen ser assenyalats com a nacionalistes provincians i retrògrads. Espavileu!
dimarts, 21 de febrer del 2012
Una paradoxa insostenible
Llegia una entrevista amb Tim Jackson, eminent professor de l’ Universitat de Surrey, i a mesura que ell s’anava explicant, jo anava desconnectant. El bo d’en Tim s’esforçava en ser creïble, però és difícil sintonitzar amb un expert en sostenibilitat incapaç de mantenir el seu propi matrimoni. Com pot una persona que ha fracassat en les seves relacions personals assessorar als politics britànics en tots aquells aspectes lligats a la sostenibilitat? Quin crèdit mereix? És, si fa o no fa, com aquell expert en nutrició sobrepassat de pes i amb alt índex de colesterol per uns mals hàbits i que ens vulgui donar lliçons de com alimentar-nos, del que cal menjar i com fer-ho. Gens creïble o, directament, increïble. Doncs això és el que vaig pensar del professor de Surrey, com fer cas de les directrius d’un teòric expert en públic que ha fracassat estrepitosament en privat? Un recalcitrant insostenible vivint de vendre sostenibilitat. Una paradoxa insostenible.
Llegia una entrevista amb Tim Jackson, eminent professor de l’ Universitat de Surrey, i a mesura que ell s’anava explicant, jo anava desconnectant. El bo d’en Tim s’esforçava en ser creïble, però és difícil sintonitzar amb un expert en sostenibilitat incapaç de mantenir el seu propi matrimoni. Com pot una persona que ha fracassat en les seves relacions personals assessorar als politics britànics en tots aquells aspectes lligats a la sostenibilitat? Quin crèdit mereix? És, si fa o no fa, com aquell expert en nutrició sobrepassat de pes i amb alt índex de colesterol per uns mals hàbits i que ens vulgui donar lliçons de com alimentar-nos, del que cal menjar i com fer-ho. Gens creïble o, directament, increïble. Doncs això és el que vaig pensar del professor de Surrey, com fer cas de les directrius d’un teòric expert en públic que ha fracassat estrepitosament en privat? Un recalcitrant insostenible vivint de vendre sostenibilitat. Una paradoxa insostenible.
dilluns, 20 de febrer del 2012
Publicitat enganyosa
D’acord que la situació no és gens fàcil, per dir-ho suaument, però que això serveixi de coartada a la publicitat enganyosa per a captar anunciants, no hauria de ser tan habitual. Tothom té el dret, faltaria més, de buscar-se la vida i fer viable un determinat projecte o iniciativa amb els ajuts que calgui. I si aquestes ajudes han de venir de la publicitat, doncs benvingudes siguin. Però, segur que tot s’hi val? Un dels darrers casos el trobem a la web del CE Europa on, per captar els preuats espònsors, se’ls hi llença l’ham de que “80.000 ulls ens llegeixen cada mes”. A no ser que els lectors siguin bornis, 80.000 ulls són, en realitat, 40.000 persones. D’aquestes hauríem de descomptar les prop de 8.000 que recullen el periòdic per cortesia i que els hi serveix de seient improvisat per no agafar fred al cul o no embrutar-se els pantalons. Ens en queden 32.000. Si descomptem tots aquells que en un mateix dia entren varies vegades a la web, la cosa podria quedar en 30.000 persones. Si tenim en compte que la persona addicta a la web entra cada dia de la setmana, i que comptabilitza 30 entrades al mes, haurem de dividir els 30.000 per 30 i això ens dóna la xifra de 1000 persones. Caldria afegir en aquesta resta als menors d’edat i als jubilats que a l’Europa, per les seves especials característiques, representen una aclaparadora majoria. Tot plegat, sense tenir en compte les entrades accidentals que, en molts casos, no deixen de ser un número força elevat i que redueixen sensiblement el mercat de possibles clients. En definitiva, i per no allargar-ho més, l’impacta publicitari dels agosarats espònsors que volguessin col•laborar amb el CE Europa es veuria circumscrit , en el millor dels supòsits, a 250 persones amb un mínim poder adquisitiu. Una perspectiva poc lucrativa i gens interessant per a qualsevol pime del nostre entorn amb 2 dits de front i una certa visió de negoci.
D’acord que la situació no és gens fàcil, per dir-ho suaument, però que això serveixi de coartada a la publicitat enganyosa per a captar anunciants, no hauria de ser tan habitual. Tothom té el dret, faltaria més, de buscar-se la vida i fer viable un determinat projecte o iniciativa amb els ajuts que calgui. I si aquestes ajudes han de venir de la publicitat, doncs benvingudes siguin. Però, segur que tot s’hi val? Un dels darrers casos el trobem a la web del CE Europa on, per captar els preuats espònsors, se’ls hi llença l’ham de que “80.000 ulls ens llegeixen cada mes”. A no ser que els lectors siguin bornis, 80.000 ulls són, en realitat, 40.000 persones. D’aquestes hauríem de descomptar les prop de 8.000 que recullen el periòdic per cortesia i que els hi serveix de seient improvisat per no agafar fred al cul o no embrutar-se els pantalons. Ens en queden 32.000. Si descomptem tots aquells que en un mateix dia entren varies vegades a la web, la cosa podria quedar en 30.000 persones. Si tenim en compte que la persona addicta a la web entra cada dia de la setmana, i que comptabilitza 30 entrades al mes, haurem de dividir els 30.000 per 30 i això ens dóna la xifra de 1000 persones. Caldria afegir en aquesta resta als menors d’edat i als jubilats que a l’Europa, per les seves especials característiques, representen una aclaparadora majoria. Tot plegat, sense tenir en compte les entrades accidentals que, en molts casos, no deixen de ser un número força elevat i que redueixen sensiblement el mercat de possibles clients. En definitiva, i per no allargar-ho més, l’impacta publicitari dels agosarats espònsors que volguessin col•laborar amb el CE Europa es veuria circumscrit , en el millor dels supòsits, a 250 persones amb un mínim poder adquisitiu. Una perspectiva poc lucrativa i gens interessant per a qualsevol pime del nostre entorn amb 2 dits de front i una certa visió de negoci.
diumenge, 19 de febrer del 2012
Un, dos, estrès
Diuen els que en saben, que l’estrès es redueix al augmentar l’activitat sexual. Donant per bona aquesta afirmació, l’estrès augmenta quan es disminueix l’activitat sexual? O bé, és el mateix estrés el que provoca una reducció de l’activitat sexual? Qui és primer, l’ou o la gallina? En relació als temes sexuals l’equació no està mai prou clara. És evident que un excés d’estrès, sigui laboral o de qualsevol altre indole, provoca una mena de curtcircuit emocional que distorsiona la capacitat relacional provocant un col•lapse invalidant. L’estrès acostuma a convertir-se en el centre de l’univers, un planeta imantat sobre el que gira tot el nostre món. Una obsessió de la que és molt difícil escapar i que no deixa marge, o en el millor dels casos, poc marge, per a les relacions satisfactòries.
Diuen els que en saben, que l’estrès es redueix al augmentar l’activitat sexual. Donant per bona aquesta afirmació, l’estrès augmenta quan es disminueix l’activitat sexual? O bé, és el mateix estrés el que provoca una reducció de l’activitat sexual? Qui és primer, l’ou o la gallina? En relació als temes sexuals l’equació no està mai prou clara. És evident que un excés d’estrès, sigui laboral o de qualsevol altre indole, provoca una mena de curtcircuit emocional que distorsiona la capacitat relacional provocant un col•lapse invalidant. L’estrès acostuma a convertir-se en el centre de l’univers, un planeta imantat sobre el que gira tot el nostre món. Una obsessió de la que és molt difícil escapar i que no deixa marge, o en el millor dels casos, poc marge, per a les relacions satisfactòries.
dissabte, 18 de febrer del 2012
Un marc de dubtes
Benvolgut pare d’en Marc, permetem que abundi una mica més en el tema que l’altre dia varem encetar i que per manca d’espai i excés de contingut se’ns va quedar obert. Vagi per endavant que no et vull convèncer de res, ni pretenc tenir raó en allò que exposaré, però el meu punt de vista, evidentment diferent al teu, ens permetrà, a tu i a mi, tenir una visió més ampla i perifèrica de la situació. Una escola de futbol és, com el seu nom indica, una escola de futbol. Encara que sembli una redundància, no sempre és així. I en una escola de futbol que ho pretén ser, l’objectiu principal és que els nens/nenes aprenguin a jugar a futbol, desenvolupin les seves habilitats, assimilin aspectes nous, exercitin la integració i la sociabilització del joc i, el més important, que assoleixin uns valors no estrictament relacionats amb l’àmbit esportiu, però imprescindibles per al seu creixement integral. En una escola de futbol, no és tan important el guanyar a qualsevol preu com aprendre els mecanismes necessaris i la millor manera de fer-ho per, algun dia, aconseguir-ho. En una escola de futbol un nen/a no és una peça aïllada, no és un individuo despersonalitzat, ni el marc en el que es mou és el pati de l’escola. L’entrenador de torn, aquell al que li ha estat assignat el teu fill, vetllarà en tot moment per la seva evolució personal, però sempre dins d’un engranatge, d’un equip, d’un joc col•lectiu on el més important és que totes les peces funcionin al seu més alt nivell en benefici del conjunt. Per això pare d’en Marc, hi ha decisions que tu i jo no entendrem ni voldrem entendre. No negaré que tens una extraordinària avantatge respecte a l’entrenador del teu fill: tu l’estimes i el coneixes com ningú. Però també tens un handicap que et bloqueja: l’amor t’encega. Et fa ser decididament parcial i et priva d’un anàlisi objectiu de la situació. Si l’entrenador fa obrir al Marc a la banda i l’allunya, segons tu, del contacte amb la pilota, potser és que vol descongestionar un atapeït i caòtic mig del camp on el joc és poc fluid i només hi ha rebots. Enganxat a la banda, en Marc, a la llarga, rebrà pilotes en condicions que li permetran posar en pràctica tot allò que ha après i que ara tu li negues. En una escola de futbol és important la repetició i el treballar les arrels. Arrels que no es veuen, però que amb el temps donaran els resultats desitjats, permetran que l’arbre sigui fort i doni uns fruits dolços i esplèndids. Cal tenir paciència pare d’en Marc i deixar que cadascú faci la seva feina, encara que la manera de fer-ho no coincideixi amb la teva manera. De fet, tu ets el pare i ell l’entrenador i per alguna raó has portat, lliure i voluntàriament, al Marc a una escola de futbol. Si vols que realment aprengui, respecta i confia amb els encarregats d’ensenyar i tu abraça’l i fes de pare, que segur que ho fas prou bé.
Benvolgut pare d’en Marc, permetem que abundi una mica més en el tema que l’altre dia varem encetar i que per manca d’espai i excés de contingut se’ns va quedar obert. Vagi per endavant que no et vull convèncer de res, ni pretenc tenir raó en allò que exposaré, però el meu punt de vista, evidentment diferent al teu, ens permetrà, a tu i a mi, tenir una visió més ampla i perifèrica de la situació. Una escola de futbol és, com el seu nom indica, una escola de futbol. Encara que sembli una redundància, no sempre és així. I en una escola de futbol que ho pretén ser, l’objectiu principal és que els nens/nenes aprenguin a jugar a futbol, desenvolupin les seves habilitats, assimilin aspectes nous, exercitin la integració i la sociabilització del joc i, el més important, que assoleixin uns valors no estrictament relacionats amb l’àmbit esportiu, però imprescindibles per al seu creixement integral. En una escola de futbol, no és tan important el guanyar a qualsevol preu com aprendre els mecanismes necessaris i la millor manera de fer-ho per, algun dia, aconseguir-ho. En una escola de futbol un nen/a no és una peça aïllada, no és un individuo despersonalitzat, ni el marc en el que es mou és el pati de l’escola. L’entrenador de torn, aquell al que li ha estat assignat el teu fill, vetllarà en tot moment per la seva evolució personal, però sempre dins d’un engranatge, d’un equip, d’un joc col•lectiu on el més important és que totes les peces funcionin al seu més alt nivell en benefici del conjunt. Per això pare d’en Marc, hi ha decisions que tu i jo no entendrem ni voldrem entendre. No negaré que tens una extraordinària avantatge respecte a l’entrenador del teu fill: tu l’estimes i el coneixes com ningú. Però també tens un handicap que et bloqueja: l’amor t’encega. Et fa ser decididament parcial i et priva d’un anàlisi objectiu de la situació. Si l’entrenador fa obrir al Marc a la banda i l’allunya, segons tu, del contacte amb la pilota, potser és que vol descongestionar un atapeït i caòtic mig del camp on el joc és poc fluid i només hi ha rebots. Enganxat a la banda, en Marc, a la llarga, rebrà pilotes en condicions que li permetran posar en pràctica tot allò que ha après i que ara tu li negues. En una escola de futbol és important la repetició i el treballar les arrels. Arrels que no es veuen, però que amb el temps donaran els resultats desitjats, permetran que l’arbre sigui fort i doni uns fruits dolços i esplèndids. Cal tenir paciència pare d’en Marc i deixar que cadascú faci la seva feina, encara que la manera de fer-ho no coincideixi amb la teva manera. De fet, tu ets el pare i ell l’entrenador i per alguna raó has portat, lliure i voluntàriament, al Marc a una escola de futbol. Si vols que realment aprengui, respecta i confia amb els encarregats d’ensenyar i tu abraça’l i fes de pare, que segur que ho fas prou bé.
divendres, 17 de febrer del 2012
La soledat del president
Quan un es queda sol, president, i tu estàs molt sol, de res serveix instal•lar-se en l’autocomplaença. Negar l’evidència d’un fracàs emocional no porta enlloc. Enganyar-se pensant que la culpa sempre és dels altres pot actuar de placebo amb efectes falsament tranquil•litzadors. Però aquest estat hipnòtic acostuma a durar ben poc. La crua realitat, més aviat que tard, s’acaba imposant amb conseqüències devastadores i força depriments. I tu, estimat president, n’ets l’exemple més contundent. Caldria que fessis un exhaustiu i sincer examen de consciència on plantejar-te l’exacta quota de responsabilitat que et pertoca. La incidència que has tingut en el malbaratament de tot el potencial humà que t’envoltava, la seva extraordinària vàlua i, encara més, la seva obstinada fidelitat. Hauries de saber trobar el desllorigador que et desvetlli el perquè de tanta ineptitud en la gestió de les emocions, la fragilitat en el tracte i el desagraïment amb ribets de tragèdia. Ho tenies tot, o quasi bé tot, i ho vares llençar per la borda. Has cremat naus mil•lenàries amb rumbs meridians. Has defenestrat energies i has diluït il•lusions. Has estat maldestre. I ara estàs sol, t’has quedat sol, encerclat per una multitud de voltors hipòcrites que anhelen les teves despulles. Em sap greu veure’t fosc i apagat quan has tingut un univers d’astres a les teves mans. Has triat i has perdut i el somriure esquiu ja no visita el teu rostre torturat. La soledat té esquerdes per on es cola l’amargura.
Quan un es queda sol, president, i tu estàs molt sol, de res serveix instal•lar-se en l’autocomplaença. Negar l’evidència d’un fracàs emocional no porta enlloc. Enganyar-se pensant que la culpa sempre és dels altres pot actuar de placebo amb efectes falsament tranquil•litzadors. Però aquest estat hipnòtic acostuma a durar ben poc. La crua realitat, més aviat que tard, s’acaba imposant amb conseqüències devastadores i força depriments. I tu, estimat president, n’ets l’exemple més contundent. Caldria que fessis un exhaustiu i sincer examen de consciència on plantejar-te l’exacta quota de responsabilitat que et pertoca. La incidència que has tingut en el malbaratament de tot el potencial humà que t’envoltava, la seva extraordinària vàlua i, encara més, la seva obstinada fidelitat. Hauries de saber trobar el desllorigador que et desvetlli el perquè de tanta ineptitud en la gestió de les emocions, la fragilitat en el tracte i el desagraïment amb ribets de tragèdia. Ho tenies tot, o quasi bé tot, i ho vares llençar per la borda. Has cremat naus mil•lenàries amb rumbs meridians. Has defenestrat energies i has diluït il•lusions. Has estat maldestre. I ara estàs sol, t’has quedat sol, encerclat per una multitud de voltors hipòcrites que anhelen les teves despulles. Em sap greu veure’t fosc i apagat quan has tingut un univers d’astres a les teves mans. Has triat i has perdut i el somriure esquiu ja no visita el teu rostre torturat. La soledat té esquerdes per on es cola l’amargura.
dijous, 16 de febrer del 2012
Seguidors hipocràtics
Us enrecordeu, i no fa pas gaire, quan des del Madrid es va fer córrer la brama de que els jugadors del Barça es dopaven? Que tots els seus èxits eren a conseqüència de prendre substàncies prohibides? Us enrecordeu? Doncs jo sí. Me’n recordo tant del fet com de la gràcia que tot això feia a la premsa i a amplis sectors de Madrid. No entenc ara, amb aquella campanya tan recent, la indignació que la broma del Canal Plus francès ha fet sobre els esportistes espanyols i la seva suposada relació amb el dopatge. No entenc, francament, aquest farisaic esquinçar-se els vestits davant d’unes afirmacions calcades a les que es varen fer fa dues temporades, això sí, amb diferents destinataris. I és que una cosa és llençar merda contra el Barça, que fa molta gràcia i sempre dóna els seus rèdits, i una altre de molt diferent, fer-ho contra els sagrats esportistes espanyols. Està clar que el problema no és mai el que es diu, sinó contra qui es diu. La mateixa broma té un encaix diferent si té la fan a tu o me la fan a mi. Hipòcrates tenia raó.
Us enrecordeu, i no fa pas gaire, quan des del Madrid es va fer córrer la brama de que els jugadors del Barça es dopaven? Que tots els seus èxits eren a conseqüència de prendre substàncies prohibides? Us enrecordeu? Doncs jo sí. Me’n recordo tant del fet com de la gràcia que tot això feia a la premsa i a amplis sectors de Madrid. No entenc ara, amb aquella campanya tan recent, la indignació que la broma del Canal Plus francès ha fet sobre els esportistes espanyols i la seva suposada relació amb el dopatge. No entenc, francament, aquest farisaic esquinçar-se els vestits davant d’unes afirmacions calcades a les que es varen fer fa dues temporades, això sí, amb diferents destinataris. I és que una cosa és llençar merda contra el Barça, que fa molta gràcia i sempre dóna els seus rèdits, i una altre de molt diferent, fer-ho contra els sagrats esportistes espanyols. Està clar que el problema no és mai el que es diu, sinó contra qui es diu. La mateixa broma té un encaix diferent si té la fan a tu o me la fan a mi. Hipòcrates tenia raó.
dimecres, 15 de febrer del 2012
El millor moment
No deixa de ser curiós que, darrerament, el millor moment dels nostres polítics coincideixi amb el moment de la seva retirada (forçada o no). Així va ser quan el gris Montilla va plegar i ens va deixar amb l’únic discurs aprofitable de tota la seva carrera. Fa ben poc, el mateix li ha passat al mentider Zapatero amb un comiat certament digne i que ha conclòs la seva etapa amb la millor de les seves frases: Me voy. Avui, un nou animal polític, ha decidit alliberar-nos del seu pes específic. Hereu marxa. Ho deixa perquè, diu ell, els joves prenguin el relleu. Un gran gest per a un dels polítics més mediocres que hem patit en els darrers anys. Novament, i ja va sent norma, el final ha estat, de lluny, el millor de la carrera d’un polític. Veient el que hem vist i amb la saviesa que ens dóna l’experiència, només ens cal avençar en un aspecte, ja que no podem millorar el nivell dels nostres politics, caldria que aquest, en un acte de responsabilitat i servei a la comunitat, no esperin tant a deixar-ho, que ho facin abans i, sinó és molt demanar, que ja no s’hi posin. Si el millor és quan ho deixen, imagineu tot el que ens estalviaríem si ni tan sols comencessin. Ha de ser cert allò de que tenim els polítics que ens mereixem, però tant?
No deixa de ser curiós que, darrerament, el millor moment dels nostres polítics coincideixi amb el moment de la seva retirada (forçada o no). Així va ser quan el gris Montilla va plegar i ens va deixar amb l’únic discurs aprofitable de tota la seva carrera. Fa ben poc, el mateix li ha passat al mentider Zapatero amb un comiat certament digne i que ha conclòs la seva etapa amb la millor de les seves frases: Me voy. Avui, un nou animal polític, ha decidit alliberar-nos del seu pes específic. Hereu marxa. Ho deixa perquè, diu ell, els joves prenguin el relleu. Un gran gest per a un dels polítics més mediocres que hem patit en els darrers anys. Novament, i ja va sent norma, el final ha estat, de lluny, el millor de la carrera d’un polític. Veient el que hem vist i amb la saviesa que ens dóna l’experiència, només ens cal avençar en un aspecte, ja que no podem millorar el nivell dels nostres politics, caldria que aquest, en un acte de responsabilitat i servei a la comunitat, no esperin tant a deixar-ho, que ho facin abans i, sinó és molt demanar, que ja no s’hi posin. Si el millor és quan ho deixen, imagineu tot el que ens estalviaríem si ni tan sols comencessin. Ha de ser cert allò de que tenim els polítics que ens mereixem, però tant?
dimarts, 14 de febrer del 2012
Cop d’estat
Avui m’han convidat, valgui l’eufemisme, a formar part d’una candidatura alternativa a l’actual direcció del CE Europa. He de confessar que no és la primera, ni l’única vegada, que m’han proposat una iniciativa similar. També he de dir que, fins ara, les diferents aventures eren simplement això, aventures. Aventures de dubtosa procedència, orfes de contingut, mogudes pel ressentiment i d’escàs interès. En canvi la d’avui, sigui per la vàlua del missatger, la seva ascendència dins del Club, els seus companys de viatge i, sobretot, per la raó dels seus arguments, ha estat una experiència engrescadora i força excitant. Tot i sent un projecte jove, no està exempt d’il•lusió, amb un programari potent i unes idees prou clares per bastir adhesions i fidelitats. No es tracta, m’explicava, de fer oposició a llarg termini, ans al contrari, la idea és presentar una moció de censura tan aviat tinguem el suport necessari i forçar noves eleccions abans d’un any. M’ha agradat molt la claredat de la seva exposició, tot allò que es vol mantenir i, encara més, tot allò que es vol canviar. És reconfortant trobar persones amb el cap tan clar, sabent tot allò que cal fer i com fer-ho per aconseguir-ho. Si us he de ser sincer, fa temps que no trempava, valgui l’eufemisme, tant com avui.
Avui m’han convidat, valgui l’eufemisme, a formar part d’una candidatura alternativa a l’actual direcció del CE Europa. He de confessar que no és la primera, ni l’única vegada, que m’han proposat una iniciativa similar. També he de dir que, fins ara, les diferents aventures eren simplement això, aventures. Aventures de dubtosa procedència, orfes de contingut, mogudes pel ressentiment i d’escàs interès. En canvi la d’avui, sigui per la vàlua del missatger, la seva ascendència dins del Club, els seus companys de viatge i, sobretot, per la raó dels seus arguments, ha estat una experiència engrescadora i força excitant. Tot i sent un projecte jove, no està exempt d’il•lusió, amb un programari potent i unes idees prou clares per bastir adhesions i fidelitats. No es tracta, m’explicava, de fer oposició a llarg termini, ans al contrari, la idea és presentar una moció de censura tan aviat tinguem el suport necessari i forçar noves eleccions abans d’un any. M’ha agradat molt la claredat de la seva exposició, tot allò que es vol mantenir i, encara més, tot allò que es vol canviar. És reconfortant trobar persones amb el cap tan clar, sabent tot allò que cal fer i com fer-ho per aconseguir-ho. Si us he de ser sincer, fa temps que no trempava, valgui l’eufemisme, tant com avui.
dilluns, 13 de febrer del 2012
La Copa del Rei i La Marsellesa
Donant-li voltes a la final de la Copa del Rei i, concretament, a la seu on s’ha de disputar, cada cop tinc més clar que s’hauria de fer a Paris. Tots el inputs van en aquest sentit. Per començar, totes les dificultats que posen a Madrid per cedir el seu estadi al•legant unes suposades obres coincidint amb la data de la final. Una excusa barata (que diria el Cristiano) si tenim en compte que el Madrid fa quatre anys que està de reformes. València està atrotinat, Sevilla està lluny i fa calor, el Calderón rep un concert, Saragossa és petit. Bilbao i Barcelona són les ciutats dels finalistes,...L’opció de Paris va prenent força per equidistància, capacitat i neutralitat. Un altre factor a tenir en compte, i no casual, és la coincidència en el temps d’una reivindicació popular, amb origen a Font Romeu, que exigeix la revisió del tractat dels Pirineus. El tractat del Pirineus, com bé sabeu, és aquella arbitrària i desgraciada entesa entre Espanya i França que va partir Catalunya en dos. Doncs aprofitant la negociació, podríem cedir la final de la Copa del Reia a Paris a canvi de la reunificació de Catalunya en una sola nació. França tindria una final d’alt nivell i Catalunya tornaria a ser plena. No crec, sincerament, que Espanya s’hi oposés, ja que han repetit, per activa i passiva, que tant Barça com Bilbao són dos equips estrangers. Només hi trobo una pega: els himnes. No acabo de veure clar la sortida al camp dels dos equips mentre sona per megafonia La Marsellesa. Una Copa del Rei amb l’himne republicà per excel•lència? Si la cosa no funciona sempre podríem optar per Wembley, prèvia revisió, això sí, del Pacte de Gènova.
Donant-li voltes a la final de la Copa del Rei i, concretament, a la seu on s’ha de disputar, cada cop tinc més clar que s’hauria de fer a Paris. Tots el inputs van en aquest sentit. Per començar, totes les dificultats que posen a Madrid per cedir el seu estadi al•legant unes suposades obres coincidint amb la data de la final. Una excusa barata (que diria el Cristiano) si tenim en compte que el Madrid fa quatre anys que està de reformes. València està atrotinat, Sevilla està lluny i fa calor, el Calderón rep un concert, Saragossa és petit. Bilbao i Barcelona són les ciutats dels finalistes,...L’opció de Paris va prenent força per equidistància, capacitat i neutralitat. Un altre factor a tenir en compte, i no casual, és la coincidència en el temps d’una reivindicació popular, amb origen a Font Romeu, que exigeix la revisió del tractat dels Pirineus. El tractat del Pirineus, com bé sabeu, és aquella arbitrària i desgraciada entesa entre Espanya i França que va partir Catalunya en dos. Doncs aprofitant la negociació, podríem cedir la final de la Copa del Reia a Paris a canvi de la reunificació de Catalunya en una sola nació. França tindria una final d’alt nivell i Catalunya tornaria a ser plena. No crec, sincerament, que Espanya s’hi oposés, ja que han repetit, per activa i passiva, que tant Barça com Bilbao són dos equips estrangers. Només hi trobo una pega: els himnes. No acabo de veure clar la sortida al camp dels dos equips mentre sona per megafonia La Marsellesa. Una Copa del Rei amb l’himne republicà per excel•lència? Si la cosa no funciona sempre podríem optar per Wembley, prèvia revisió, això sí, del Pacte de Gènova.
diumenge, 12 de febrer del 2012
Els fils del guinyol
Pell molt fina la dels espanyols. I tot per una guinyolada del Canal Plus francès on es posa en dubte el joc net d’alguns esportistes hispànics. Tornem a la polèmica mai resolta dels límits de l’ humor i la seva transgressió. Fins aquí sí, fins aquí no. Això es toca, això no es toca. Qui posa els límits? Podem riure de qualsevol cosa, de qualsevol tema, de qualsevol persona? Acceptem l’ humor quan no ens toca de ple per molt cruel que sigui i en canvi som extremadament hostils quan els dards ens afecten a nosaltres o al nostre entorn? No és una de les principals característiques de l’ humor fer sang de l’objectiu triat? I quanta més millor? Perquè l’esport espanyol i els seus esportistes haurien de quedar al marge? Ens en podem riure de tot, però sempre hi ha d’haver una sagrera? L’ humor és caricatura, exageració, mala llet i, en alguns casos, hi ha el risc de pixar fora del test, però tot plegat forma part del joc. I el joc ha de tenir unes regles per a tots igual i no val canviar-les a la nostra conveniència. Ara hi jugo, ara no. Ara em val la norma, ara me la salto. Els espanyols poden tenir tota la pell fina que vulguin, de la mateixa manera que l’ humor pot ser tan gruixut, impertinent, inoportú, sagnant, irreverent, incorrecte, transgressor, ofensiu i molest com al seu autor li plagui. L’ humor té la seva funció terapèutica i desmitificadora que ens mostra tal com som. La condició humana sense mascares, vulnerable, amb una entendridora i desarmada fragilitat. Tot i que, per a mi un francès no deixa de ser una mamada.
Pell molt fina la dels espanyols. I tot per una guinyolada del Canal Plus francès on es posa en dubte el joc net d’alguns esportistes hispànics. Tornem a la polèmica mai resolta dels límits de l’ humor i la seva transgressió. Fins aquí sí, fins aquí no. Això es toca, això no es toca. Qui posa els límits? Podem riure de qualsevol cosa, de qualsevol tema, de qualsevol persona? Acceptem l’ humor quan no ens toca de ple per molt cruel que sigui i en canvi som extremadament hostils quan els dards ens afecten a nosaltres o al nostre entorn? No és una de les principals característiques de l’ humor fer sang de l’objectiu triat? I quanta més millor? Perquè l’esport espanyol i els seus esportistes haurien de quedar al marge? Ens en podem riure de tot, però sempre hi ha d’haver una sagrera? L’ humor és caricatura, exageració, mala llet i, en alguns casos, hi ha el risc de pixar fora del test, però tot plegat forma part del joc. I el joc ha de tenir unes regles per a tots igual i no val canviar-les a la nostra conveniència. Ara hi jugo, ara no. Ara em val la norma, ara me la salto. Els espanyols poden tenir tota la pell fina que vulguin, de la mateixa manera que l’ humor pot ser tan gruixut, impertinent, inoportú, sagnant, irreverent, incorrecte, transgressor, ofensiu i molest com al seu autor li plagui. L’ humor té la seva funció terapèutica i desmitificadora que ens mostra tal com som. La condició humana sense mascares, vulnerable, amb una entendridora i desarmada fragilitat. Tot i que, per a mi un francès no deixa de ser una mamada.
dissabte, 11 de febrer del 2012
La culpa la té l’entrenador
La culpa la té l’entrenador. El col•loca malament i no li diu res, no el corregeix. Marc, més al centre. Marc, més al centre… Enganxat a la banda no farà gols. És desesperant! El problema és que no es té un tracte personalitzat, es va molt al “bulto” i no els hi ensenya res.
Senyor pare del Marc, amb tot el respecte que li tinc i segurament es mereix, no s’ha plantejat ni per un moment que el seu fill sigui, per dir-ho en termes condescendents, molt fluixet? No se n’ha adonat que el bo d’en Marc, al marge de les seves limitacions tècniques, deambula pel camp com una ànima en pena? Que sembla talment la viva imatge d’un peix fora de l’aigua? Tanta és la seva ceguesa de sang que és incapaç de veure que la pilota i el Marc són elements incompatibles i de difícil encaix? Aigua i oli, oli i aigua. Elements que, per molt que vostè s’escarrassi, mai lliguen ni lligaran. No podria ser que en Marc no tingui condicions per això del futbol i vostè, pare obcecat, negui l’evidència? Carregar contra l’entrenador de torn, cregui’m, no és la solució. Fer-lo culpable de les mancances i limitacions del Marc no és, ni de lluny, la millor proposta per sortir del túnel. Quan abans se n’adoni de la crua realitat deixarà de fer-se mala sang i alliberarà al propi Marc del pes d’una responsabilitat per a la que no està cridat. L’entrenador podrà seguir fent la seva feina i vostè, si més no, deixarà de fer un espantós ridícul davant dels altres pares/mares que se’l miren amb astorament, resignació i una certa vergonya aliena.
La culpa la té l’entrenador. El col•loca malament i no li diu res, no el corregeix. Marc, més al centre. Marc, més al centre… Enganxat a la banda no farà gols. És desesperant! El problema és que no es té un tracte personalitzat, es va molt al “bulto” i no els hi ensenya res.
Senyor pare del Marc, amb tot el respecte que li tinc i segurament es mereix, no s’ha plantejat ni per un moment que el seu fill sigui, per dir-ho en termes condescendents, molt fluixet? No se n’ha adonat que el bo d’en Marc, al marge de les seves limitacions tècniques, deambula pel camp com una ànima en pena? Que sembla talment la viva imatge d’un peix fora de l’aigua? Tanta és la seva ceguesa de sang que és incapaç de veure que la pilota i el Marc són elements incompatibles i de difícil encaix? Aigua i oli, oli i aigua. Elements que, per molt que vostè s’escarrassi, mai lliguen ni lligaran. No podria ser que en Marc no tingui condicions per això del futbol i vostè, pare obcecat, negui l’evidència? Carregar contra l’entrenador de torn, cregui’m, no és la solució. Fer-lo culpable de les mancances i limitacions del Marc no és, ni de lluny, la millor proposta per sortir del túnel. Quan abans se n’adoni de la crua realitat deixarà de fer-se mala sang i alliberarà al propi Marc del pes d’una responsabilitat per a la que no està cridat. L’entrenador podrà seguir fent la seva feina i vostè, si més no, deixarà de fer un espantós ridícul davant dels altres pares/mares que se’l miren amb astorament, resignació i una certa vergonya aliena.
divendres, 10 de febrer del 2012
Domesticar el talent
Explica Sir Ken Robinson el cas d’una nena de sis anys que treballava a la classe de dibuix i la seva mestra li pregunta: “Què dibuixes?”, i contesta: “Déu”; la mestra li adverteix: “Però si ningú no sap com és!” i la nena respon: “Ho sabran d’aquí uns minuts”. Genial! Tots naixem amb el gen de la creativitat, perquè doncs hi ha tan poques persones que sobresurten? L’escola i el sistema educatiu en general, està pensat per domesticar aquesta creativitat, per posar-hi marges i perquè el nen/a en formació transcorri dins uns paràmetres prèviament traçats, controlables i mesurables. Desactivant la creativitat s’anul•la el talent i l’activitat cerebral dels estudiants entra en una planúria exempta d’orografia i sortides alternatives. Les escoles són centres de repetició on els estudiants aprenen allò que ja se sap. No és d’estranyar, doncs, que els millors estudiants siguin aquells que repeteixen fil per randa tot allò que se’ls hi ha ensenyat sense sortir del guió. Què un nen/a sigui capaç de repetir de memòria el text d’un llibre és el paradigma de l’èxit en l’educació actual. La creativitat i el talent són habilitats que cal neutralitzar perquè el ramat segueixi dòcil i compacte. Cinc i set poden ser dotze, però també cinquanta-set. Lògiques diferents.
Explica Sir Ken Robinson el cas d’una nena de sis anys que treballava a la classe de dibuix i la seva mestra li pregunta: “Què dibuixes?”, i contesta: “Déu”; la mestra li adverteix: “Però si ningú no sap com és!” i la nena respon: “Ho sabran d’aquí uns minuts”. Genial! Tots naixem amb el gen de la creativitat, perquè doncs hi ha tan poques persones que sobresurten? L’escola i el sistema educatiu en general, està pensat per domesticar aquesta creativitat, per posar-hi marges i perquè el nen/a en formació transcorri dins uns paràmetres prèviament traçats, controlables i mesurables. Desactivant la creativitat s’anul•la el talent i l’activitat cerebral dels estudiants entra en una planúria exempta d’orografia i sortides alternatives. Les escoles són centres de repetició on els estudiants aprenen allò que ja se sap. No és d’estranyar, doncs, que els millors estudiants siguin aquells que repeteixen fil per randa tot allò que se’ls hi ha ensenyat sense sortir del guió. Què un nen/a sigui capaç de repetir de memòria el text d’un llibre és el paradigma de l’èxit en l’educació actual. La creativitat i el talent són habilitats que cal neutralitzar perquè el ramat segueixi dòcil i compacte. Cinc i set poden ser dotze, però també cinquanta-set. Lògiques diferents.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)