Efemèrides

Exactament 144 anys, ni un dia més ni un dia menys, des de que el 26 de desembre de l’any 1863 el nou invent de l’electricitat arribés a Europa amb la posada en marxa dels fars del cap de Le Have a França, a mi se’m va encendre una bombeta dins del cervell i, com a conseqüència, aquest blog va veure la llum. No es tracta d’un prodigi de velocitat, ho sé. 144 anys són molts anys, però mai he destacat per la rapidesa en la resposta davant dels estímuls. Soc exasperadament lent i mastego massa abans de tragar, de tal manera que, el trànsit intestinal s’allarga i s’estira com una goma de pollastre més enllà dels límits raonables. 144 anys en arribar la llum al nostre Continent i, ara ja en fa 4, que aquesta finestra s’ha obert pràcticament cada dia amb tossuderia i, perquè no, amb una certa impertinència. No ha estat fàcil acudir regularment a la cita, però la disciplina és una extraordinària companya de viatge que et fa gaudir intensament de tots els racons del paisatge. Racons pels que no hagués transitat si no fos per la seva insistència. Avui és un dia d’aniversari, 148 anys des de l’arribada de l’electricitat i 4 anys del naixement del blog. Tardança en arribar, constància per quedar-se.

L'autèntica corona

Per a que serveix un Borbó?

No vaig tenir la “sort” de veure l’habitual gag anual del rei d’Espanya a la vigília de Nadal. És tradició que per aquestes dates ens arribin, agafadets de la mà, els pastorets de Folch i Torres i els titelles de la Zarzuela. No entraré en valoracions sobre el que va dir el Borbó en el seu discurs televisat, entre altres coses perquè el rei mai diu res, sinó que es limita a llegir el que altres li escriuen. He pogut saber pels diaris que la seva pastoral va girar entorn de la crisi (quina novetat) i els seus estralls. Que va ser un discurs, un més, ple de paraules i buit de contingut. Un monòleg que perfectament podria haver estat inscrit al Club de la Comèdia i no hagués fet un mal paper. Que un personatge com el rei d’Espanya ens llegeixi un text sobre la crisi no deixa de ser un contrasentit, una indecència. En plena efervescència de retallades i ajustos econòmics el que toca, per seny i coherència, no és retallar serveis bàsics, sinó eliminar despeses absolutament sobreres i innecessàries. Per a que serveix el rei, la casa reial, el seu seguici i la mare que els va parir? Amb el pressupost de la monarquia es podria donar cobertura a un munt de serveis públics que ara pateixen injustament els efectes d’una crisi que, en cap cas, han provocat els usuaris i destinataris d’aquests serveis. La necessitat es mesura per l’ utilitat. Eliminar tot allò que no serveix per a res i ens costa molts diners, és una manera intel•ligent de controlar la despesa i reflotar l’economia. Cal començar per la casa reial, però podríem continuar pel Senat, el ministeri de defensa, el muntatge de la borsa, l’estructura bancària, el Real Madrid,...

100 Cop de Rock i cada cop millor
foto: Jordi

Camells especulant amb el mercat de valors

El Nadal és un delicte

"Presó per a un anglès que va fer-se l'arbre de Nadal amb una planta de marihuana"
Aquest era el titular de l’ARA d’ahir. La noticia descrivia que l’arbre feia un metre i mig d'alçada i estava decorat amb motius nadalencs. On és el delicte? És per la irreverència de ser transgressor? On està escrit que l’arbre de Nadal hagi de ser un pi i només un pi? Jo aplaudeix-ho la sintonia de l’autor i el seu visionari do de l’oportunitat. Quina extraordinària coherència, quina magnifica pensada, fer l’arbre amb una planta de maria. Hi ha alguna cosa més apropiada per aquestes dates assenyalades? Imagineu a tota la família estovada per l’esperit nadalenc reunida al voltant de l’arbre cantant:

María, María,
ven acá corriendo,
que el chocolatillo
se lo están comiendo.

És possible una connexió més gran? És clar que no, i més si tenim en compte que al 25 de desembre, fum, fum, fum.

En tot aquest afer hi ha alguna cosa que no lliga. No es pot vendre indiscriminada i reiterativament unes pautes a seguir per acontentar la tradició i, quan un s’hi cenyeix literalment, quan un aprofundeix l’essència del seu manament, acaba inexplicablement a la presó. Tot això sense entrar en altres detalls com l’empolvorat de la neu al desert, cagar-se en un espai públic, els camells que porten regals, l’emigració sense papers dels reis d’orient o l’ocupació il•legal de l’establia per un tal Josep i una tal María.

En fi, ...saca la bota Maria que me voy a emborrachar.*

*amb el suport de la Direcció General de Tràfic

De res

Escriptura automàtica

No escric perquè estiguis d’acord o en desacord amb mi. No escric per aconseguir la teva aprovació ni el teu reconeixement. No busco la teva complicitat ni el teu vist i plau. Escric per necessitat. Com a teràpia alliberadora, però sempre des del rigor i la honestedat. Escric encara que em faci mal i et faci mal. Escric perquè les coses s’han de dir tal com són, per aquell que ho desconeix i per aquell que ho vol saber. No em plantejo redimir-me ni, molt menys, redimir-te. Escric amb el risc d’equivocar-me i no encertar amb la forma. Però no vull renunciar al fons, al contingut, a la substància d’allò que escric. Hauràs d’aprendre a conviure amb la meva impertinència com jo ho he fet amb la teva indolència.

Ben enfocada

Rinoceronts al Manzanares

Badant pel Museu d’Arqueologia vaig reparar en una dada que desconeixia i que em va cridar poderosament l’atenció. Resulta que en el Paleolític inferior, entre 780.000 anys a.C. i 128.000 anys a.C., la zona del Manzanares estava atapeïda de rinoceronts i altres espècies similars. Malgrat el pas dels anys i l’evident desaparició d’aquestes bèsties del centre de la Península, és curiosa l’evolució de certs organismes i la constatació de la pervivència del seu llegat en formes diferents, però amb el mateix ADN. L’adaptació al medi sempre ha estat una característica determinant en les espècies dominants i que els hi ha permès un indiscutible control del territori. Qui no reconeix actualment, a la zona del Manzanares, vertebrats de pell dura, acostumats a banyar-se amb fang i insensibles a l’entorn? Animals d’ulls petits i visió limitada. Golafres de mena, insaciables empedreïts per mantenir el seu extraordinari volum. Mamífers territorials amb dèries expansives i enemics declarats. Qui no els hi reconeix la banya (o les dues banyes) amb la que envesteixen tot allò que es mou i els hi desplau? Perissodàctils poc evolucionats amb tota l’eternitat per endavant i l’ inframón entre les potes. Tot canvia perquè segueixi igual, deia Lampedusa i el Manzanares n’és el privilegiat testimoni.

El fons i les formes

Martí Riverola

El cas d’en Martí Riverola, sense ser un cas com un cabàs, se li acosta molt. És un clar exemple del que fa bé el Barça i el que fa, no direm malament, direm, simplement, no fa l’Europa. Un noi que començant a la pròpia escola del Club, passa per totes les categories del futbol base i arriba a debutar amb el Primer Equip en un partit de la Champions, és el somni de qualsevol jugador, de l’afició i del mateix Club que l’ha format. Em direu que això passa perquè el Barça té els millors jugadors, jugadors tècnicament exquisits i amb unes qualitats per sobre de la mitjana. Que amb aquestes característiques és fàcil fer el cicle complert. És cert, però no del tot. Perquè això passi, hi ha d’haver una política, una filosofia, una ideologia i una aposta per part del Club ferma i decidida en aquest sentit. I aquí està la gran diferència amb altres clubs que no s’ho han plantejat mai, els hi fa mandra o, senzillament, prefereixen l’esport de la caça furtiva. Que Martí Riverola té molta més qualitat que qualsevol xaval que estigui jugant a les categories inferiors de l’Europa? Potser sí. Però també és cert que l’exigència del Primer Equip del Barça no té res a veure amb l’exigència que pugui tenir el Primer Equip de l’Europa i, per tant, jugadors amb la qualitat suficient per arribar a jugar a Tercera, segur que n’hi ha, i n’hi ha molts dins del Club. Només cal que es prengui la decisió de confiar en la base i en els propis recursos. L’Europa no s’ha pogut, ni es pot, comparar amb el Barça, però si pot interpretar una manera de fer similar, adaptada a les seves possibilitats, que garantiria una complicitat que ara no somia. Per no parlar de l’estalvi econòmic que aquesta mesura implicaria i, el més important, la implementació d’un discurs coherent i força il•lusionant per a la seva modèlica base.

Set de justícia

Culpable

M’agradaria tant que Iñaki Urdangarin fos culpable, tant, que ja estic convençut que ho és. Perquè? Doncs perquè pertany a la família reial espanyola, és ric, és guapo, és poderós, en fi, tot allò que jo no soc i que, exceptuant lo de la família reial, m’agradaria ser. Enveja? Què va. Només que no entenc perquè la loteria li ha tocat a ell i no a mi. Prejudicis? Què va, només que la vida no pot ser tan injusta i uns tenir tant i altres tant poc. Doncs ara, que es foti. Segur que és culpable encara que la justícia demostri el contrari. És culpable per escenificar una situació de desequilibri, per aixecar tots els ponts i aprofundir l’abisme que el separa de la resta de mortals. És culpable encara que sigui innocent, perquè no es pot mantenir la innocència quan es tenen totes les despeses pagades i es viu en un palau d’or i brillants. M’agradaria tant que fos culpable, que obviaré totes les proves, tots els arguments i totes les raons per condemnar-lo sense escoltar-lo. No és el que fem sempre?

Amunt que fa pujada

Cremat pel volcà, esgotat per la muntanya
Muntanyesa 1 - Europa 0

Quan el cap està emboirat i les cames no responen. Quan les sensacions no són bones i la sort t’ha girat l’esquena. Quan s’està immers en aquesta situació, diríem que no és la millor manera d’encarar reptes exigents. Penetrar avencs, travessar rius, pujar muntanyes, requereixen una preparació física, i sobretot mental, que no està a l’abast de tothom. L’Europa, un equip gasós, sembla haver topat amb la geologia. La duresa orogràfica del territori li ha passat factura i ha estat, en aquesta arriscada aventura, incapaç de vèncer els volcans d’Olot ni superar les muntanyes de Nou Barris. Un somni que poc a poc es va esvaint quan encara queden els accidents més temibles i els obstacles més complicats. No sé si el que s’hagi fet pública la voluntat de renuncia de l’actual entrenador pot ser un factor decisiu per encarar la particular travessia del desert que ara comença. Com respondran els diferents estaments del Club? Amb quin ànim ha d’afrontar un equip el seu futur immediat quan té clar que es troba al final d’una etapa? Espero que l’ anunciada millora en l’enllumenat del Nou Sardenya, aporti aquell punt de claredat tan necessari i l’Europa surti de la tenebra en la que s’ha instal•lat. Ho sabrem molt aviat.

El Barça amb Gràcia

La pilota i el cercle perfecte

Si a alguna cosa ens està acostumant el Barça, aquest Barça, és, no tant a gaudir amb les victòries, que també, sinó a la bellíssima i contundent manera d’aconseguir-les. Una cosa és guanyar per guanyar i esclatar de joia amb el xiulet final i una altra, de molt diferent, assaborir tots i cadascun dels minuts del partit desitjant que no s’acabi mai. Que aquell espectacle, que aquella plaent sensació d’èxtasi no tingui final. Fantasia, tècnica, inventiva, precisió, prodigi, inspiració, ètica, rapidesa, honestedat, estètica, senzillesa, contundència, humilitat, imaginació, naturalitat, passió, valentia, solidaritat, preciosisme, intel•ligència i emotivitat, tot en només noranta minuts. Una brevetat inabastable on l’eternitat juga a concentrar, a sintetitzar i a exposar totes i cadascuna de les seves virtuts. Poesia sobre verd i sonets polimètrics. Una proposta d’immortalitat per a un futbol de llegenda.

Ofegat

Mourinho versus Voltaire

Amb el pas del temps un va aprenent allò que no sabia. Un va aprenent, per exemple, que la psicopatologia que pateix Mourinho, l’aversió malaltissa al Barça es manifesta, amb tota la seva cruesa, en el fet que sigui incapaç de pronunciar el seu nom en cap roda de premsa i/o en qualsevol entrevista. Sempre utilitza sinònims per referir-se al Barça: l’equip rival, l’altre equip, l’oponent, l’adversari,...És tan profunda la seva fòbia que no li permet verbalitzar allò que l’obsessiona i l’espanta. Aquesta mateixa inestabilitat fa que sigui incapaç de fer un anàlisi realista dels fets, amagant-los una i altra vegada, darrera cortines de fum i justificacions del tot surrealistes. Fuig, com gat escaldat, de tot allò que no li agrada i la lectura que en fa sempre és calculadament equivocada. Una interpretació esperpèntica que li serveix per amagar una realitat que li és desplaent i sobretot, no entén. La seva alineació és tan de manual, el seu comportament és tan neuròtic, que en ell es poden reconèixer fàcilment tots els símptomes de la pertorbació i, a hores d’ara, es pot afirmar que és un cas sever de trastorn psicòtic. Però el pitjor del cas, no és l’individu en qüestió, sinó la permeabilitat i fragilitat mental de l’entorn. Un entorn receptiu a les dèries i disfuncions de l’afectat que poden, amb risc evident, fer estralls en la seva percepció de la realitat. I les coses no acostumen a passar per casualitat.

La casualitat no és ni pot ser més que una causa ignorada d’un efecte desconegut. -Voltaire-

Que ve el jefe

Creus en els àngels?

Qualsevol dona que aspiri a comportar-se com un home, segur que no té ambició.

Dorothy parker

Què farem? Mala cara quan morirem

El pal de fregar

Fa 55 anys que Manuel Jalón va inventar el pal de fregar. Un fet tan aparentment banal, ha tingut una decisiva transcendència en l’evolució de la dona, en particular, i de la nostra societat occidental, en general. Hi ha dos moments clau en la historia de la Humanitat, dos punts d’inflexió que fa que siguem tal com som. El primer va ser quan, el primat que caminava a quatre potes, va decidir posar-se dempeus (homo erectus); l’altre, sense cap mena de dubte, va venir donat per la descoberta del pal de fregar. La dona va passar, d’un dia per l’altre, de fregar de genolls a fregar dreta (dona erectus). La dona es va alçar, va deixar de mirar a l’home des d’una posició inferior, per mirar-lo directament als ulls des del mateix pla i la historia, en aquell precís moment, va fer un tomb de 360 graus. És cert que no tot està fet, que falta un llarg camí fins que el pal de fregar sigui un estri usat indistintament pels dos gèneres, però l’avenç, és un fet indiscutible. Hi ha petits invents que són capitals en la transformació de la societat, dels seus costums i de la seva mentalitat. Petits invents que, no queda clar, siguin producte de la pròpia evolució de la societat o bé, siguin ells, el detonant, la guspira que encén el canvi. Però, de qualsevol manera, l’avenç es produeix sense possibilitat d’involució. Fregar sempre serà un pal, però si ha de ser, que mai més torni a ser una qüestió de gènere.

Prensa amarilla

Realment miserables

Què tenen “Los Miserables” que no tinguin altres produccions teatrals? Doncs, d’entrada, una prodigiosa campanya de màrqueting, que dóna com a resultat, una més que acceptable afluència de públic. Què més? Molts diners invertits en publicitat i una penetració en els mitjans que fa, poc menys que imprescindible, comprar una entrada per assistir a la representació. I què més? Recursos inesgotables ben invertits en la posada en escena, en l’escenografia, en els intèrprets, en els músics, en el vestuari,...Molts i molts diners que, aquest cop sí, llueixen d’una manera evident. I el muntatge? Avorrit fins el moll de l’os. Bé, per a ser més exactes, la segona part no és avorrida, és soporífera. Només hi ha un parell de moments en tota l’obra que et fan despertar lleugerament, que aconsegueixen centrar el teu interès i fan que deixis, ni que sigui per uns instants, de mirar el sostre. La música, les lletres de les cançons, la trama, la història d’amor, el rerefons social,...tot plegat molt tou i absolutament sobrepassat pel transcórrer dels anys. Un espectacle insubstancial, sense èpica, sense feeling, amb quatre dits de pols i que, ni els esforçats actors, aconsegueixin que tingui la més mínima lluentor. Una obra tèbia amb la que no connectes mai, ans al contrari, és d’una desconnexió alarmant. Les escenes d’amor són de bufetada. Els diàlegs cantats, de jutjat de guàrdia. La suposada escena estrella, la de la barricada als carrers de Paris, per adormir les ovelles. Ni els trets erràtics dels revolucionaris de pa sucat amb oli són capaços de despertar-les. Curiós, i molt il•lustratiu, que els únics números salvables siguin els dos números còmics. Dos números que deixen en evidència el poc nivell de tota la resta i fan de “Los Miserables” una de les experiències més prescindibles de la temporada. De vegades no tot són diners. Cal tenir-los, cert, però cal saber invertir-los en projectes que tinguin ànima. Projectes no tan miserables i que siguin capaços de moure i commoure. Què li donin aquests diners a Dagoll Dagom i veureu la diferència.

Tripulació per tribulació

El vaixell de Dólera arribarà al Juny però no a Ítaca

En Pedro Dólera, entrenador del Primer Equip del CE Europa, ha posat el seu càrrec a disposició de la Junta Directiva pels darrers mals resultats i perquè, assegura el mateix Dólera, la situació és insostenible. Diuen que és de ben nascuts el ser agraïts i en Pedro Dólera, no hi ha el més mínim dubte, forma part d’aquest grup. Dólera no pot oblidar que va ser l’Europa, concretament el seu President, el que li va donar l’oportunitat de debutar a Tercera i que va ser el club gracienc el que va apostar per un, aleshores desconegut, per encapçalar el nou projecte esportiu, en contra de l’opinió majoritària i els recels i la desconfiança interna. Dólera no ho oblida. No ho oblida i no farà res per perjudicar a aquells que li han fet confiança. Però el futbol és desagraït de mena, té molt poca memòria i, encara menys, paciència. Al futbol, les decisions cremen i la preparació i fortalesa mental dels que les han de prendre, sovint, no està al nivell requerit. Desgraciadament, que la Junta Directiva del CE Europa no destitueixi a l’entrenador, no és un acte de coherència. No es tracta d’una postura de suport incondicional a Pedro Dólera, ni de confiança en tot allò que hauria de ser evident. No hi ha ni un gram de planificació a llarg termini ni un, necessari, creure en el manteniment d’uns principis per damunt les urgències i la pressió d’una grada avesada als sacrificis humans. La continuïtat de l’entrenador correspon, senzillament, a que no hi ha un recanvi amb prou solvència que garanteixi uns resultats i, en conseqüència, una pau social absolutament necessària. En plena Temporada és difícil trobar fora alguna cosa que millori el que ara es té i que accepti la provisionalitat del càrrec. Està clar, que la decisió de que Angoy es faci càrrec del Primer Equip, haurà d’esperar, tal i com estava previst, a la Temporada que ve. Que la cosa s’avancés no seria bo, ni per l’Angoy, ni pel Juvenil A, ni pel mateix Club que cremaria les naus abans d’arribar a port. Per això a Dólera se li mantindrà la confiança fins a final de Temporada malgrat la tremolor de cames dels que tenen el timó.

Una casa de barrets