En el bon camí

Un nou entrebanc per al CE Europa, aquest cop, a casa davant l’Olot. Sembla que els escapulats no acaben de trobar el nord. Bé, ni el nord, ni el sud, ni cap altre orientació que els tregui del pou de l’ensopiment i el desencís. Un nou projecte que, un any més, sembla condemnat a la mediocritat i a diluir-se, definitivament, en l’àmbit dels transparents. Una aposta ambiciosa en la forma, però extremadament allunyada del fons que li seria propi. Que l’Europa no té diners per fer el salt de categoria, ja ho sabem, però, aleshores, no cal la insistència amb la que cada nova temporada se’ns vol fer creure el contrari. Cal acceptar la realitat i que, els que estan en condicions d’administrar-la, siguin clars i honestos. Hi ha una manera de trencar la monotonia quan no es pot millorar una determinada situació i aquesta passa, forçosament, per canviar les persones. Potser el fet que la dinàmica de l’Europa no sigui tot lo bona que caldria, farà la transició més fàcil i obrirà la porta, sense que grinyoli, a allò que fa temps que es prepara: que Angoy es faci càrrec del Primer Equip i s’engegui una..., una..., una...nova etapa.

Dona de palla

Els periodistes esportius són al periodisme, el que la música militar és a la música.

Malson

El PPC és una làmpada de sostre baix

Una cosa ha quedat clara desprès de la darrera comtessa electoral: el PPC ha tocat sostre a Catalunya. Si el desencís general, la crisi i el rebuig frontal i multitudinari al PSC no han aconseguit un millor redit per al partit de l’Alicia i el seu país de les meravelles, difícilment les circumstàncies li tornaran a ser tan favorables. De la mateixa manera que molts votants d’esquerra han preferit quedar-se a casa per depressió i inapetència, dubto que, aprofitant l’onada de “canvi”, cap simpatitzant del PPC hagi deixat d’anar a votar. Era el moment, el seu moment i prou que ho sabien. Era, ara o mai. El PPC ha recollit tots els vots possibles en una de les situacions més propicies i no han estat capaços de tombar la truita i això, estic convençut, no els hi ha passat desapercebut. Públicament faran veure que han guanyat i que la seva tendència és ascendent, però la processó va per dins i la malsana insatisfacció segur que no els deixa dormir. Mira que el PSC ho ha fet malament, doncs, ni així.

La re-volta

Les dones petites

Les dones petites no són dones poc desenvolupades, ans al contrari, són dones sintètiques, dones que tenen l’estranya habilitat de resumir-se, de concentrar-se. Les dones petites són pur enginy, pura destresa mecànica. Les dones petites són la millor frase del discurs, la que li dóna valor, la que el fa transcendir. Les dones petites són la meitat d’espaioses per ser el doble de brillants. Les dones petites són la confitura en porcions, el cor de la pruna i el rovell de l’ou. Les dones petites han triat ser petites perquè tu et puguis creure gran.

Amb total transparència

De nit i contra la paret

La joia de la corona

Amb Delmás jugant els minuts de les escombraries. Amb Gatell oblidat i Guzmán desaparegut. Amb Eric Blasco al congelador. Amb Josu al Penedès. Amb Pol i Musa a l’Hospitalet. Amb Pau Lopez al Baix Llobregat…On és la pedrera que tant de cura té l’Europa? On és la pedrera amb la que tant i tants s’omplen la boca? On és l’orgull del Club? On és el resultat de tants esforços i tantes pestanyes cremades? On és l’exemple en el que s’han d’emmirallar les noves generacions? On són els fets que justifiquin les paraules? On són els fruits de tanta terra fèrtil? On són els somnis que s’han pervertit i les mentides que s’han vessat? On són els traïdors i on els traïts? On ets tu?

I olé

Examen d’espanyolitat

Tal i com informava el diari El Pais, Mariano Rajoy imposarà un examen d’espanyolitat a tots aquells que vulguin obtenir la nacionalitat espanyola. El programa del Partit Popular recull: “Requerirem el coneixement dels valors fonamentals contemplats a la Constitució que són la base de la nostra societat, i el coneixement suficient de la llengua, la història i la cultura espanyoles per a l’obtenció de la nacionalitat. Es donarà una solemnitat adequada a l’acte d’adquisició de la nacionalitat”.
Fins ara, els tràmits eren purament administratius, però Rajoy pretén condicionar l’obtenció de la nacionalitat al coneixement de qüestions com “l’any en què es va descobrir Amèrica” o “com es diuen els Reis Catòlics”.
Ara que el PP se n’ha sortit amb la seva i governarà a Espanya, aplicarà aquest aspecte del seu programa? Ho farà només als nouvinguts o també als natius? Estic espectant i, perquè no dir-ho, un poc neguitós, per passar una prova que determinarà el meu futur. Mai abans m’havia plantejat que, el fet de suspendre un examen, fos la millor de les opcions possibles. Mai abans havia pensat que el no superar una prova em seria tan convenient, útil i profitós. El que caldrà veure és la resposta del PP a tots aquells que suspenguem. Ens retirarà el passaport, deixarem de ser ciutadans espanyols i ens expulsarà d’Espanya? I si ens expulsa, a on ens enviarà? Jo tinc una idea i la poso a disposició dels gestors del PP. Que em truquin i, amb molt de gust, els hi diré que i com ho han de fer. De res.

Desigual

Una dona com jo

Si la pretesa, justa i més que necessària igualtat de sexes ha de passar per que les dones s’assemblin cada cop més als homes, que es posin pantalons, es tallin curts els cabells i siguin agressives, no anem bé. Es tracta, sense reserves, d’aconseguir l’ igualtat, però en drets i en deures i no tant en comportament. Si el got dóna la forma del que hi ha dins, és evident, que la dona i l’home són diferents i és, justament aquesta diferencia, la que hauríem d’explotar. Iguals en oportunitats, faltaria més, però sense reproduir els mateixos esquemes que ens han anat regint durant segles. Si per reeixir, la dona ha d’ocupar el lloc de l’home exercint el seu mateix rol, l’únic que aconseguirem és més quantitat de persones fent les mateixes coses, de diferent sexe això si, però el resultat serà el mateix. No es tracta de que la dona s’emmiralli en el seu company biològic, sinó, més aviat, que desenvolupi la seva pròpia manera de ser, la que millor s’adapti a les seves característiques, per aportar una nova perspectiva sobre una vella realitat amb preocupants símptomes d’artrosi.

Perquè ho entenguin

Cap a Espanya hi falta gent

“Em toca felicitar CiU (amb la boca petita), però qui realment ha guanyat les eleccions ha estat el PP”. Amb aquestes paraules, Carme Chacon, mostrava la veritable naturalesa de la seva ànima, la mateixa nit de les eleccions. Una ànima sòrdida que prefereix el PP a CiU, Espanya a Catalunya i el PSOE al PSC. Tot això ja ho sabíem, però està bé que de tant en tant els pensaments es verbalitzin. Que es desemmascarin les hipocresies i que cadascú es mostri tal com és. Chacon i els seus correligionaris fa temps que tenen segrestat al PSC, abandonat a la seva sort, o millor dit, als designis de Ferraz. Chacon sempre ha entès el PSC com un mal passatger que, amb el temps i un tractament adequat, anirà minvant fins a la seva desaparició. Per a aconseguir-ho no ha estalviat esforços i no en seguirà estalviant en un futur. El seu regne, definitivament, no és d’aquest món, ni parla aquesta llengua tan estranya i tan molesta.

Per molts anys Barça
28.11.1899 - 28.11.2011

Alfil solos !

No li toquis la mare i tot anirà bé

A Lleida, un tal Santiago C.S., ha atracat amb l’ús de la força, amb violència i intimidació, a 25 dones grans. Ho sabem perquè els mossos l’ha detingut i a casa seva s’han trobat les pertinences de les respectives víctimes. Malgrat aquest historial, la jutgessa de torn, ha decidit que no hi ha prou amb aquests fets per ordenar el seu ingrés a la presó. En conseqüència, el nostre amic de l’aliè torna a estar al carrer per poder seguir practicant la seva activitat preferida. Vist com estan les coses, una sola recomanació al bo d’en Santiago, que, faci el que faci, no se li acudeixi assaltar a la mare de la jutgessa perquè, aleshores, la seva opinió canviaria i podria acabar amb els seus ossos a la presó. Tot el demés està permès, només caldrà mantenir a la família de la jutgessa al marge. I la vida seguirà igual.

El diumenge perfecte

La cosa está que arde!
en castellà perquè els del PSC ho entenguin

Ix, igrega, izeta

Sí la gran reflexió que en fa el PSC dels resultats de les darreres eleccions, és que el senyor Iceta ha d’ocupar el càrrec de Primer Secretari, potser que s’ho facin mirar. Sí la lectura, que correspon, els porta a donar-li més rellevància al senyor Montilla i al senyor Zaragoza, potser que tornin a l’escola a repassar les lectures que no varen aprendre i les lliçons que es varen saltar. Sí l’enorme patacada electoral els condueix a posar el que queda de partit en mans dels Corbachos, de Madres, Chacones...i altres ideòlegs clarividents, potser valdria la pena que es plantegessin seriosament no seguir fent el ridícul en successives comtesses electorals i deixin de presentar-se. Sí tot plegat els porta a que els personatges de sempre segueixin ocupant els càrrecs de sempre i que els seus discursos siguin els de sempre, potser els que ens ho haguem de fer mirar siguem nosaltres per seguir tolerant uns paràsits saprofítics i improductius, unes sangoneres que ens deixaran sense sang i uns quintacolumnistes absolutament nocius per al nostre país. El PSC fa temps que ha perdut les claus i sense claus, no es pot entrar a casa.

El principi d’una gran amistat

Avui fa exactament 69 anys que es va estrenar Casablanca. Va ser al Teatre Hollywood de Nova York el 26 de Novembre de 1942, fent-la coincidir amb l’ invasió aliada al nord d’Àfrica. La pel•lícula va esdevenir un èxit de públic sense precedents que va sobrepassar totes les previsions per a una producció, relativament modesta, i amb molts problemes de realització. L’evolució amb els anys és prou coneguda, Casablanca s’ha convertit, per mèrits propis, en un indiscutible objecte de culte, en una icona del segle XX que passarà a la història com una de les fites més altes mai aconseguides del setè art. Casablanca ha deixat de ser un film, per acomodar-se a la prestatgeria dels mites, i és allí on s’ha d’anar a buscar cada cop que ens volem submergir en la seva fascinant atmosfera. Tornar periòdicament a Casablanca s’ha convertit en un exercici inevitable per a tots aquells que creiem en la capriciosa conjunció dels astres: Bergman, Bogart, Lorre, Curtiz, Wallis, Epstein, Rains, Greenstreet, Steiner, Edeson,...Un paradís on els alemanys anaven de gris i tu duies un vestit blau.

Los recuerdos

Los recuerdos suelen
contarte mentiras.
Se amoldan al viento,
amañan la historia;
por aquí se encogen,
por allá se estiran,
se tiñen de gloria,
se bañan en lodo,
se endulzan, se amargan
a nuestro acomodo,
según nos convenga;
porque antes que nada
y a pesar de todo
hay que sobrevivir.

JM Serrat

Sonatina

Un home aïllat se sent feble, i ho és.

Concepción Arenal

Res a amagar
o
t'has fixat en les sabates?

Dos gossos, dues gàbies i un jugador de l’Europa

Preneu dos ratolins. Bé, si us fa una mica d’angúnia, podeu prendre dos gossos (no cal que siguin gaire grans) i els poseu en dues gàbies separades. Dues gàbies pràcticament idèntiques amb el terra electrificat que, periòdica i sistemàticament, emet unes petites descàrregues per incomodar als gossos, produint-los un estrés induït i força molest. En notar les rampes, els dos gossos busquen instintivament la manera de fugir-ne. La gàbia A, a diferència de la B, té un petit dispositiu, un mecanisme de color vermell que permet, en tocar-lo, que les descàrregues s’aturin. El gos de la gàbia A no triga en descobrir-lo i, a la vista del resultat obtingut, cada cop que nota les rampes s’afanya en tocar-lo. La gàbia B no disposa d’aquest mecanisme i, en conseqüència, el gos B, no aconsegueix, per molt que ho intenti i s’esforci, aturar les molestes descàrregues. Passats uns dies, s’obren les portes de les dues gàbies. El gos A no triga ni dos segons a sortir de la gàbia, mentre el gos B, roman quiet dins la seva gàbia aguantant estoicament les rampes. Què ha après el gos A? Doncs que davant les adversitats externes sempre hi ha una manera de capgirar-les. Què està a la seva mà, o al seu morro en aquest cas, el poder canviar una determinada situació. Què ha après en canvi el gos B? Doncs que davant les adversitats i les incomoditats que se’t presenten no hi ha solució, que no s’hi pot fer res. Què les coses no depenen de tu i per molt que facis, per molt que t’esforcis, per molt que ho intentis, no podràs mai canviar la realitat. Per això quan la porta s’obre, el gos A, acostumat a buscar (i trobar) solucions, deixa la gàbia, en canvi, el gos B, resignat al seu destí i convençut que ha d’aguantar tot el que li caigui perquè no depèn d’ell millorar el seu habitat, es queda immòbil dins la incòmoda gàbia.
Ara que teniu testat l’experiment, preneu un jugador de l’Europa i poseu-lo a la gàbia B.