Pipa de taronja
dimarts, 6 de setembre del 2011
El te de Déu
Michelle Batchmann està posseïda. La líder del Tea Party es va menjar Déu en una d’aquelles reunions sofisticades i elitistes i ara, ell parla per ella. La Michelle ja no és la Michelle. Tot el que pensa, tot el que diu i tot el que fa és una projecció de l’ésser suprem. La seva voluntat s’ha diluït per deixar pas a una voluntat superior que està cridada a guiar el seu país a traves de les boires que l’encerclen. La Michelle pot ser escollida cap de llista del republicans i, en conseqüència, pot arribar a presidir els EEUU i convertir-se en el far que ha d’il•luminar-nos el camí. Una teocràcia en tota regla que posarà el fonamentalisme en primer pla i traçarà delicades línies entre el bé i el mal. Si Déu ha de dirigir els nostres destins, amb lo de presa i malament que ho va fer tot en els seus orígens, estem perduts. Resem perquè la Michelle pateixi una crisi agnòstica i que Déu ens empari!
Michelle Batchmann està posseïda. La líder del Tea Party es va menjar Déu en una d’aquelles reunions sofisticades i elitistes i ara, ell parla per ella. La Michelle ja no és la Michelle. Tot el que pensa, tot el que diu i tot el que fa és una projecció de l’ésser suprem. La seva voluntat s’ha diluït per deixar pas a una voluntat superior que està cridada a guiar el seu país a traves de les boires que l’encerclen. La Michelle pot ser escollida cap de llista del republicans i, en conseqüència, pot arribar a presidir els EEUU i convertir-se en el far que ha d’il•luminar-nos el camí. Una teocràcia en tota regla que posarà el fonamentalisme en primer pla i traçarà delicades línies entre el bé i el mal. Si Déu ha de dirigir els nostres destins, amb lo de presa i malament que ho va fer tot en els seus orígens, estem perduts. Resem perquè la Michelle pateixi una crisi agnòstica i que Déu ens empari!
dilluns, 5 de setembre del 2011
Un Osvaldo lúcid
"So che giocare con la maglia giallorossa non è come vestire le casacche di Fiorentina, Bologna o Español "
No cal traducció. Per acabar dient, que la Roma si que és un equip gran. Declaracions de l’ex-jugador de l’español Osvaldo tot just en arribar a Itàlia. Ho diu un home fora de tota sospita, ídol de l’afició i que coneix molt bé el Club i les seves interioritats. Un perico d’alta volada i que per tant, està autoritzat i legitimat a donar la seva opinió. Osvaldo fuig de l’Español com fugen tots aquells que poden, a la mínima que poden. L’Español és, i no cal esquinçar-se les vestidures, un limbe, un espai de transició on hi estan els que, per diferents motius, no poden estar en un altre lloc. Hi ha mals necessaris que exemplifiquen, enalteixen i evidencien el be, L’Español, en canvi, és un mal absolutament innecessari i prescindible. Osvaldo ho té clar.
"So che giocare con la maglia giallorossa non è come vestire le casacche di Fiorentina, Bologna o Español "
No cal traducció. Per acabar dient, que la Roma si que és un equip gran. Declaracions de l’ex-jugador de l’español Osvaldo tot just en arribar a Itàlia. Ho diu un home fora de tota sospita, ídol de l’afició i que coneix molt bé el Club i les seves interioritats. Un perico d’alta volada i que per tant, està autoritzat i legitimat a donar la seva opinió. Osvaldo fuig de l’Español com fugen tots aquells que poden, a la mínima que poden. L’Español és, i no cal esquinçar-se les vestidures, un limbe, un espai de transició on hi estan els que, per diferents motius, no poden estar en un altre lloc. Hi ha mals necessaris que exemplifiquen, enalteixen i evidencien el be, L’Español, en canvi, és un mal absolutament innecessari i prescindible. Osvaldo ho té clar.
diumenge, 4 de setembre del 2011
Troglodites constitucionals
Al mateix temps que a Capellades es trobava una peça de fusta de més de 56.000 anys, el Tribunal Superior de Justícia espanyol emetia una sentencia, en la seva línea, instant al Govern de la Generalitat a modificar la llei d’immersió lingüística que amb tant d’èxit (i tant consens) ha estat funcionant a Catalunya durant els darrers 30 anys. L’eina trobada al jaciment de l’Abric Romaní, i que segons els experts, la feien servir els neandertals per atiar el foc, és a la vista de la seva forma, un estri perfectament adaptat a la mà, amb la que podien moure les brases sense risc de patir cremades i amb uns efectes força efectius. El paral•lelisme, malgrat el pas dels mil•lennis, és evident. 56.000 anys després, les coses segueixen igual. Els neandertals de Capellades feien servir una fusta tallada per avivar el foc, mentre els neandertals espanyols actuals (que en són la majoria) fan servir el Tribunal Superior de Justícia com a eina sofisticada per remoure les brases de Catalunya. La història contemporània no està tan lluny de la prehistòria com podria semblar i com seria desitjable. L’evolució, la tan necessària evolució humana, sembla que per a alguns ha passat de llarg o encara no els hi ha arribat. La qüestió és: com és possible que éssers primitius, primaris i amb una intel•ligència extremadament limitada vulguin guiar els nostres destins i es creguin amb el dret constitucional d’esmenar la plana a una societat evidentment mol més avançada i a anys llum de la tribu troglodita a la que ells pertanyen?
Al mateix temps que a Capellades es trobava una peça de fusta de més de 56.000 anys, el Tribunal Superior de Justícia espanyol emetia una sentencia, en la seva línea, instant al Govern de la Generalitat a modificar la llei d’immersió lingüística que amb tant d’èxit (i tant consens) ha estat funcionant a Catalunya durant els darrers 30 anys. L’eina trobada al jaciment de l’Abric Romaní, i que segons els experts, la feien servir els neandertals per atiar el foc, és a la vista de la seva forma, un estri perfectament adaptat a la mà, amb la que podien moure les brases sense risc de patir cremades i amb uns efectes força efectius. El paral•lelisme, malgrat el pas dels mil•lennis, és evident. 56.000 anys després, les coses segueixen igual. Els neandertals de Capellades feien servir una fusta tallada per avivar el foc, mentre els neandertals espanyols actuals (que en són la majoria) fan servir el Tribunal Superior de Justícia com a eina sofisticada per remoure les brases de Catalunya. La història contemporània no està tan lluny de la prehistòria com podria semblar i com seria desitjable. L’evolució, la tan necessària evolució humana, sembla que per a alguns ha passat de llarg o encara no els hi ha arribat. La qüestió és: com és possible que éssers primitius, primaris i amb una intel•ligència extremadament limitada vulguin guiar els nostres destins i es creguin amb el dret constitucional d’esmenar la plana a una societat evidentment mol més avançada i a anys llum de la tribu troglodita a la que ells pertanyen?
dissabte, 3 de setembre del 2011
Els banyetes
A l'escola vaig a aprendre
a mai no fer pactes amb "ningun" dimoni.
Són una raça dolenta
que prometen molt i mai no solten res.
Són lladres.
Saben que tenen poder
i amb ell, el fer i desfer
els resulta molt fàcil.
Volen convèncer el món
que el seu regne és millor,
i així poder tenir més forces.
El dimoni és molt ric
i ens tractarà d'amic.
Això és un vici antic
per a ells treure'n profit.
S'apareixen en mil formes,
gasten mil paraules
per veure si et guanyen.
Ens prometen millor vida
plaer sense mida,
llibertat... pansida. Punyetes!
Diuen que volen salvar-nos,
per, així, apartar-nos del recte camí.
I aquells que els hi fan cas,
per quatre sous de res
s'embruten bé les mans. Indignes!
El dimoni és molt ric
i ens tractarà d'amic.
De dimonis és ple el món,
que gasten amb tothom
el parlamentarisme.
No es treu res enraonant,
ni tampoc esperant.
Mai res no et donaran. En saben!
Arma't amb un bon garrot,
una espasa o un roc,
o allò primer que trobes.
I per l'ànima salvar,
quan et vulguin parlar,
no et facis esperar: Trompada!
Els dimonis que us dic
no són pas vells i antics.
Ric, ric, ric, ric, ric, ric,...
No vull dir noms.
No, no diré noms.
Ovidi Montllor
A l'escola vaig a aprendre
a mai no fer pactes amb "ningun" dimoni.
Són una raça dolenta
que prometen molt i mai no solten res.
Són lladres.
Saben que tenen poder
i amb ell, el fer i desfer
els resulta molt fàcil.
Volen convèncer el món
que el seu regne és millor,
i així poder tenir més forces.
El dimoni és molt ric
i ens tractarà d'amic.
Això és un vici antic
per a ells treure'n profit.
S'apareixen en mil formes,
gasten mil paraules
per veure si et guanyen.
Ens prometen millor vida
plaer sense mida,
llibertat... pansida. Punyetes!
Diuen que volen salvar-nos,
per, així, apartar-nos del recte camí.
I aquells que els hi fan cas,
per quatre sous de res
s'embruten bé les mans. Indignes!
El dimoni és molt ric
i ens tractarà d'amic.
De dimonis és ple el món,
que gasten amb tothom
el parlamentarisme.
No es treu res enraonant,
ni tampoc esperant.
Mai res no et donaran. En saben!
Arma't amb un bon garrot,
una espasa o un roc,
o allò primer que trobes.
I per l'ànima salvar,
quan et vulguin parlar,
no et facis esperar: Trompada!
Els dimonis que us dic
no són pas vells i antics.
Ric, ric, ric, ric, ric, ric,...
No vull dir noms.
No, no diré noms.
Ovidi Montllor
El dit a la nafra
L’Espanya de les dues cares. Per un costat el mètode Barça: toc, qualitat, esportivitat, ètica, espectacle, gols, futbol,... Per l’altre, el mètode Mourinho: rudesa, antiesportivitat, trampes, violència, engany, bronca, boxa,...Com deia Machado: una de las dos españas ha de helarte el corazón. Ha de fer molta ràbia que “l’Espanya bona” sigui justament la que no és Espanya i, en canvi, l’Espanya vergonyant sigui la que representa els valors tradicionals, l’essència pura i genuïna de l’Espanya autèntica. Quina fantàstica i divertida paradoxa!
L’Espanya de les dues cares. Per un costat el mètode Barça: toc, qualitat, esportivitat, ètica, espectacle, gols, futbol,... Per l’altre, el mètode Mourinho: rudesa, antiesportivitat, trampes, violència, engany, bronca, boxa,...Com deia Machado: una de las dos españas ha de helarte el corazón. Ha de fer molta ràbia que “l’Espanya bona” sigui justament la que no és Espanya i, en canvi, l’Espanya vergonyant sigui la que representa els valors tradicionals, l’essència pura i genuïna de l’Espanya autèntica. Quina fantàstica i divertida paradoxa!
divendres, 2 de setembre del 2011
La Constimutació
Doncs ves per on, sí que es podia. Tot aquest temps fent-nos creure que no es podia tocar ni una coma, ni una “h” aspirada de la Sagrada Constitució i resulta que en un tres i no res, en “menos que canta un gallo” que dirien els “castizos”, la Biblia d’Espanya ha estat desvirgada. El quid de la qüestió no era modificar-la, sinó qui la podia modificar. En això, com en tantes altres coses, els espanyols ens duen avantatge. El que nosaltres, els catalans, no podem, no ja fer, sinó ni tan sols imaginar, els pelaios tenen carta blanca (i magna) per adaptar la llei a les seves necessitats i/o capricis segons els hi convingui. Res de nou per aquestes contrades. Seguirem pensant (i patint) que hi ha un món per als senyors i un altre de molt diferent per als esclaus que s’han de sotmetre, vulguin o no, als designis d’aquells que tenen la paella i la Constitució pel mànec. El que era intocable ho ha deixat de ser amb la mateixa naturalitat amb la que, una vegada sí i una altra també, ens prenen el pèl.
Doncs ves per on, sí que es podia. Tot aquest temps fent-nos creure que no es podia tocar ni una coma, ni una “h” aspirada de la Sagrada Constitució i resulta que en un tres i no res, en “menos que canta un gallo” que dirien els “castizos”, la Biblia d’Espanya ha estat desvirgada. El quid de la qüestió no era modificar-la, sinó qui la podia modificar. En això, com en tantes altres coses, els espanyols ens duen avantatge. El que nosaltres, els catalans, no podem, no ja fer, sinó ni tan sols imaginar, els pelaios tenen carta blanca (i magna) per adaptar la llei a les seves necessitats i/o capricis segons els hi convingui. Res de nou per aquestes contrades. Seguirem pensant (i patint) que hi ha un món per als senyors i un altre de molt diferent per als esclaus que s’han de sotmetre, vulguin o no, als designis d’aquells que tenen la paella i la Constitució pel mànec. El que era intocable ho ha deixat de ser amb la mateixa naturalitat amb la que, una vegada sí i una altra també, ens prenen el pèl.
Luis García: "Lo mejor de Barcelona es ser del Espanyol"
Ha de ser per això que l’Español no està a Barcelona i tu ja no estàs a l’Español.
dijous, 1 de setembre del 2011
Fons d’armari
Es pot perdre i donar una bona imatge? Es pot perdre i alhora generar confiança, respecte i optimisme? Evidentment que si. Donant per fet que no sempre es pot guanyar, si que és molt important la manera de perdre. Es pot perdre miserablement, sense pal•liatius, donant una imatge decebedora que aboqui a la sensació de que no hi ha res al darrera i que la derrota és natural i l’única opció possible. Hi ha derrotes conseqüents i lògiques; i d’altres, en canvi, que són circumstancials, mers accidents que no es corresponen al potencial, capacitat i esforç que s’ha invertit. Mentre em mirava al Barça B, i el veia caure injustament davant el Vila-real B, pensava que el resultat no sempre reflecteix tot el que hi ha al darrera d’una determinada proposta. El futbol és una de les metàfores més clares de que la vida no sempre és justa (justa des d’un punt de vista objectiu), que hi ha factors que s’escapen a la raó i fan inclinar la balança cap el costat menys previsible. Per altra banda, no cal menystenir aquest punt d’atzar que, davant la seva possible (i probable) intervenció ens fa estar més alerta estimulant poderosament la concentració i l’esforç. Hi ha aspectes que s’escapen, que no es poden controlar i en aquesta eventualitat està la veritable manera com se li fa front. És davant la imprevisibilitat quan es demostra l’autèntic fons d’armari mental, la capacitat d’adaptació i la fortalesa per sobreposar-se.
Es pot perdre i donar una bona imatge? Es pot perdre i alhora generar confiança, respecte i optimisme? Evidentment que si. Donant per fet que no sempre es pot guanyar, si que és molt important la manera de perdre. Es pot perdre miserablement, sense pal•liatius, donant una imatge decebedora que aboqui a la sensació de que no hi ha res al darrera i que la derrota és natural i l’única opció possible. Hi ha derrotes conseqüents i lògiques; i d’altres, en canvi, que són circumstancials, mers accidents que no es corresponen al potencial, capacitat i esforç que s’ha invertit. Mentre em mirava al Barça B, i el veia caure injustament davant el Vila-real B, pensava que el resultat no sempre reflecteix tot el que hi ha al darrera d’una determinada proposta. El futbol és una de les metàfores més clares de que la vida no sempre és justa (justa des d’un punt de vista objectiu), que hi ha factors que s’escapen a la raó i fan inclinar la balança cap el costat menys previsible. Per altra banda, no cal menystenir aquest punt d’atzar que, davant la seva possible (i probable) intervenció ens fa estar més alerta estimulant poderosament la concentració i l’esforç. Hi ha aspectes que s’escapen, que no es poden controlar i en aquesta eventualitat està la veritable manera com se li fa front. És davant la imprevisibilitat quan es demostra l’autèntic fons d’armari mental, la capacitat d’adaptació i la fortalesa per sobreposar-se.
dimecres, 31 d’agost del 2011
10.000
Un recent estudi científic sobre els genis i la genialitat ens ha aportat unes dades molt significatives i força interessants. Resulta que la genialitat, en contra del que es venia creient fins ara, no és tant el producte de la genètica, sinó de l’esforç, la pràctica i la paciència. El treball i la pròpia dedicació té un pes específic decisori en la formació del geni. Les hores invertides en una determinada activitat fan que allò que es gestiona amb insistència acabi donant els seus fruits en forma d’un aprenentatge per damunt de la mitjana, és a dir, que quan més es practica, més a prop s’està de la genialitat. El mateix estudi ens diu que, per dominar i excel•lir en qualsevol disciplina, s’ha d’acumular un mínim de 10.000 hores de dedicació intensiva. Més enllà de les 10.000 hores es poden començar a recollir els rèdits de la inversió. Quan abans s’assoleixi aquesta xifra abans es manifestarà, i serà més evident, la diferència amb els contemporanis. No hi ha, doncs, genialitat prematura, sinó, més aviat, molt de treball des del bressol.
Un recent estudi científic sobre els genis i la genialitat ens ha aportat unes dades molt significatives i força interessants. Resulta que la genialitat, en contra del que es venia creient fins ara, no és tant el producte de la genètica, sinó de l’esforç, la pràctica i la paciència. El treball i la pròpia dedicació té un pes específic decisori en la formació del geni. Les hores invertides en una determinada activitat fan que allò que es gestiona amb insistència acabi donant els seus fruits en forma d’un aprenentatge per damunt de la mitjana, és a dir, que quan més es practica, més a prop s’està de la genialitat. El mateix estudi ens diu que, per dominar i excel•lir en qualsevol disciplina, s’ha d’acumular un mínim de 10.000 hores de dedicació intensiva. Més enllà de les 10.000 hores es poden començar a recollir els rèdits de la inversió. Quan abans s’assoleixi aquesta xifra abans es manifestarà, i serà més evident, la diferència amb els contemporanis. No hi ha, doncs, genialitat prematura, sinó, més aviat, molt de treball des del bressol.
dimarts, 30 d’agost del 2011
Roma a la deriva
De la trajectòria de la Roma no en podríem dir que ha estat una trajectòria especialment brillant. Tret d’algunes honroses i puntuals excepcions, la Roma ha passat per la historia amb més pena que glòria. Així ho han entès, o semblava que ho havien entès, els seus dirigents i socis en general. Amb la sana intenció d’invertir la inèrcia i frenar la frustració, van decidir fitxar a Luis Enrique, un tècnic amb molt de caràcter i que ha complert una extraordinària etapa al Barça B. Doncs sembla, per la resposta del públic, que la Roma no acaba d’estar per la labor de la renovació i el canvi de tendència. Si es fitxa un tècnic per canviar la història del Club, sembla, de pura lògica, que se li deixi actuar i prendre les iniciatives que li permetin posar en pràctica la seva filosofia de canvi. Que pugui, en definitiva, aplicar la seva metodologia per a dur a terme el que se li demana. No han passat ni tres setmanes i, el primer dels canvis proposats, ja ha trobat l’oposició del respectable i de la premsa més tradicionalista. Luis Enrique ha comés “la imprudència” de substituir Toti i la tempesta s’ha desfermat. Tocar una vaca sagrada no és popular, però sovint, i l’experiència ho ratifica, és el principi de la reconstrucció. Si la Roma realment vol canviar, ha de ser valenta i apostar per aquells que estan en disposició de dur-lo a terme. Que segueixi tot igual està en mans de qualsevol, en canvi, el canvi, només està en mans dels escollits. I Luis Enrique n’és un d’ells.
De la trajectòria de la Roma no en podríem dir que ha estat una trajectòria especialment brillant. Tret d’algunes honroses i puntuals excepcions, la Roma ha passat per la historia amb més pena que glòria. Així ho han entès, o semblava que ho havien entès, els seus dirigents i socis en general. Amb la sana intenció d’invertir la inèrcia i frenar la frustració, van decidir fitxar a Luis Enrique, un tècnic amb molt de caràcter i que ha complert una extraordinària etapa al Barça B. Doncs sembla, per la resposta del públic, que la Roma no acaba d’estar per la labor de la renovació i el canvi de tendència. Si es fitxa un tècnic per canviar la història del Club, sembla, de pura lògica, que se li deixi actuar i prendre les iniciatives que li permetin posar en pràctica la seva filosofia de canvi. Que pugui, en definitiva, aplicar la seva metodologia per a dur a terme el que se li demana. No han passat ni tres setmanes i, el primer dels canvis proposats, ja ha trobat l’oposició del respectable i de la premsa més tradicionalista. Luis Enrique ha comés “la imprudència” de substituir Toti i la tempesta s’ha desfermat. Tocar una vaca sagrada no és popular, però sovint, i l’experiència ho ratifica, és el principi de la reconstrucció. Si la Roma realment vol canviar, ha de ser valenta i apostar per aquells que estan en disposició de dur-lo a terme. Que segueixi tot igual està en mans de qualsevol, en canvi, el canvi, només està en mans dels escollits. I Luis Enrique n’és un d’ells.
Sortir de la foto
Que Cristiano assistís forçadament a la gala de lliurament del premi al millor jugador d’Europa i que el causant d’aquesta coacció fos el propi president del Madrid, Florentino Perez, diu molt poc de Cristiano, de Florentino i del mateix Madrid. De Cristiano, evidentment, per la seva personalitat egòlatra, pretensiosa i antiesportiva. De Florentino per presidir un Club on es toleren coses com aquesta i on personatges com Cristiano (entre altres) poden fer el que els hi vingui en gana deixant en evidència al Club que li paga (i molt bé). I finalment, del Madrid, perquè s’ha oblidat de les formes, de la mínima correcció esportiva i on fets com el que ens ocupa s’entenen com a normals i, fins i tot, dignes d’elogi. Es poden perdre premis, però no l’educació, clar que per això, abans se n’ha de tenir. Messi ha tornat a guanyar i ha sortit a la foto. Mentre Cristiano, Florentino i el Madrid han quedat retratats a ulls de tothom.
Que Cristiano assistís forçadament a la gala de lliurament del premi al millor jugador d’Europa i que el causant d’aquesta coacció fos el propi president del Madrid, Florentino Perez, diu molt poc de Cristiano, de Florentino i del mateix Madrid. De Cristiano, evidentment, per la seva personalitat egòlatra, pretensiosa i antiesportiva. De Florentino per presidir un Club on es toleren coses com aquesta i on personatges com Cristiano (entre altres) poden fer el que els hi vingui en gana deixant en evidència al Club que li paga (i molt bé). I finalment, del Madrid, perquè s’ha oblidat de les formes, de la mínima correcció esportiva i on fets com el que ens ocupa s’entenen com a normals i, fins i tot, dignes d’elogi. Es poden perdre premis, però no l’educació, clar que per això, abans se n’ha de tenir. Messi ha tornat a guanyar i ha sortit a la foto. Mentre Cristiano, Florentino i el Madrid han quedat retratats a ulls de tothom.
diumenge, 28 d’agost del 2011
La meva empresa
Els que tenim la sort de tenir feina, és a dir, de tenir un lloc de treball més o menys estable, acostumem, a l’hora de referir-nos a l’empresa que ens aixopluga, de dues maneres diferents (molt diferents). Hi ha qui parla del lloc de treball com a l’empresa on treballa i hi ha qui ho fa utilitzant el pronom determinant de possessió: la meva empresa. En tots dos casos, evidentment, l’empresa no és nostra, es tracta, simplement, d’uns assalariats que rebem un sou per la nostra feina (just o no, és un altre tema). La semàntica és en aquest cas, com en molts altres, clarificadora i ens explica molt gràficament quina és la nostra relació amb l’empresa, quin és el nostre present i, encara millor, quin ha de ser el nostre futur (si les coses no es torcen).
Uns diuen: el lloc on treballo és impersonal, vaig a desgana, faig la feina que se m’encarrega (si puc, una mica menys), plego puntualment a les 6 i paro la mà a final de mes, queixant-me, amarga i insistentment, del poc que se’m valora. L’empresa on treballo no té nom ni cognoms, podria ser qualsevol i, evidentment, és un càstig de Déu.
Altres, jo entre ells, tenim clar que: la meva empresa, no és meva en el sentit titular de la paraula. No tinc participació accionarial, ni puc prendre les grans decisions estratègiques. La meva empresa és meva perquè em sento important. Una part determinant de l’engranatge. La meva empresa té nom, cognoms i denominació d’origen. És meva perquè m’hi sento partícip i còmplice i el seu progrés és el meu progrés. La meva empresa s’assembla a mi perquè li confereix-ho la meva personalitat, la meva manera de fer, el meu esforç i els meus anhels. La meva empresa no serà mai només l’empresa on treballo, perquè en ella m’hi deixo la pell amb l’ il•lusió de qui pensa que cada nou dia serà millor que l’anterior i, al mateix temps, compartir-ho amb gent que també ho creu.
Els que tenim la sort de tenir feina, és a dir, de tenir un lloc de treball més o menys estable, acostumem, a l’hora de referir-nos a l’empresa que ens aixopluga, de dues maneres diferents (molt diferents). Hi ha qui parla del lloc de treball com a l’empresa on treballa i hi ha qui ho fa utilitzant el pronom determinant de possessió: la meva empresa. En tots dos casos, evidentment, l’empresa no és nostra, es tracta, simplement, d’uns assalariats que rebem un sou per la nostra feina (just o no, és un altre tema). La semàntica és en aquest cas, com en molts altres, clarificadora i ens explica molt gràficament quina és la nostra relació amb l’empresa, quin és el nostre present i, encara millor, quin ha de ser el nostre futur (si les coses no es torcen).
Uns diuen: el lloc on treballo és impersonal, vaig a desgana, faig la feina que se m’encarrega (si puc, una mica menys), plego puntualment a les 6 i paro la mà a final de mes, queixant-me, amarga i insistentment, del poc que se’m valora. L’empresa on treballo no té nom ni cognoms, podria ser qualsevol i, evidentment, és un càstig de Déu.
Altres, jo entre ells, tenim clar que: la meva empresa, no és meva en el sentit titular de la paraula. No tinc participació accionarial, ni puc prendre les grans decisions estratègiques. La meva empresa és meva perquè em sento important. Una part determinant de l’engranatge. La meva empresa té nom, cognoms i denominació d’origen. És meva perquè m’hi sento partícip i còmplice i el seu progrés és el meu progrés. La meva empresa s’assembla a mi perquè li confereix-ho la meva personalitat, la meva manera de fer, el meu esforç i els meus anhels. La meva empresa no serà mai només l’empresa on treballo, perquè en ella m’hi deixo la pell amb l’ il•lusió de qui pensa que cada nou dia serà millor que l’anterior i, al mateix temps, compartir-ho amb gent que també ho creu.
dissabte, 27 d’agost del 2011
M’ha dit el Pau
M’ha dit el Pau que el Barça ha guanyat a Mònaco la Supercopa d’Europa.
M’ha dit el Pau que el Barça s’ha convertit, amb quinze títols, en l’equip amb més copes d’Europa de la Història.
M’ha dit el Pau que el Barça, en els tres darrers anys, ha guanyat 12 dels 15 títols que ha disputat.
M’ha dit el Pau que, més enllà de la quantitat, el que destaca del Barça, és la qualitat dels seus èxits.
M’ha dit el Pau que el Porto ha estat un gran rival, que va saber encaixar la derrota i que va felicitar al Barça quan va acabar el partit.
M’ha dit el Pau que el Porto, malgrat acabar amb 9 jugadors, va ser un equip net que va voler, en tot moment, jugar a futbol.
M’ha dit el Pau que el Barça està en el bon camí i té molt marge de millora.
M’ha dit el Pau que aquest Barça no té sostre i que no el mou una altra cosa que no sigui la màgia del futbol i fer feliç a la gent.
M’ha dit el Pau que aquesta nit farà cinema al terrat, que porti unes cerveses i veure'm Psicosis amb la incommensurable Janet Leigh.
M’ha dit el Pau que el Barça ha guanyat a Mònaco la Supercopa d’Europa.
M’ha dit el Pau que el Barça s’ha convertit, amb quinze títols, en l’equip amb més copes d’Europa de la Història.
M’ha dit el Pau que el Barça, en els tres darrers anys, ha guanyat 12 dels 15 títols que ha disputat.
M’ha dit el Pau que, més enllà de la quantitat, el que destaca del Barça, és la qualitat dels seus èxits.
M’ha dit el Pau que el Porto ha estat un gran rival, que va saber encaixar la derrota i que va felicitar al Barça quan va acabar el partit.
M’ha dit el Pau que el Porto, malgrat acabar amb 9 jugadors, va ser un equip net que va voler, en tot moment, jugar a futbol.
M’ha dit el Pau que el Barça està en el bon camí i té molt marge de millora.
M’ha dit el Pau que aquest Barça no té sostre i que no el mou una altra cosa que no sigui la màgia del futbol i fer feliç a la gent.
M’ha dit el Pau que aquesta nit farà cinema al terrat, que porti unes cerveses i veure'm Psicosis amb la incommensurable Janet Leigh.
divendres, 26 d’agost del 2011
Hitlerisme, Stalinisme, Mourinhisme
Si no fos perquè és patètica, l’ involució patida per Mourinho seria un interessant estudi per a la ciència. Un experiment d’incalculable valor psiquiàtric per aprofundir en la comprensió dels efectes patològics d’una alteració mental. De com, una profunda psicosis, afecta la conducta humana fins a extrems inimaginables i la fa irreconeixible. I també, i encara més extraordinari, els efectes col•laterals que, aquesta conducta, té sobre el seu entorn més pròxim. Què una persona, mentalment inestable i malalta, toqui campanes, no és, ni hauria de ser, un fet rellevant, però que aquest repicar de campanes provoqui tanta assistència a missa (aquelarre, en aquest cas), no deixa de ser un fet, si més no, sorprenent. Què una conducta embogida desperti un sentiment tan visceral d’autodestrucció col•lectiva i degeneri en un seguiment fonamentalista, histèric i irracional, no entra dins el paràmetres de la lògica pura. Amb tot això, no em puc treure del cap una inquietant sensació de dejà vue que em transporta a altres moments de la història recent, on personatges, aparentment normals, i davant la passivitat i complicitat dels seus conciutadans, van desenvolupar una psicopatia de tal magnitud que va portar a la humanitat a un veritable, lamentable i tràgic desastre. La història s’ha fet per aprendre’n, però, per estranyes raons (o desraons) ens entossudim a ignorar-la i, en conseqüència, a repetir-la.
Si no fos perquè és patètica, l’ involució patida per Mourinho seria un interessant estudi per a la ciència. Un experiment d’incalculable valor psiquiàtric per aprofundir en la comprensió dels efectes patològics d’una alteració mental. De com, una profunda psicosis, afecta la conducta humana fins a extrems inimaginables i la fa irreconeixible. I també, i encara més extraordinari, els efectes col•laterals que, aquesta conducta, té sobre el seu entorn més pròxim. Què una persona, mentalment inestable i malalta, toqui campanes, no és, ni hauria de ser, un fet rellevant, però que aquest repicar de campanes provoqui tanta assistència a missa (aquelarre, en aquest cas), no deixa de ser un fet, si més no, sorprenent. Què una conducta embogida desperti un sentiment tan visceral d’autodestrucció col•lectiva i degeneri en un seguiment fonamentalista, histèric i irracional, no entra dins el paràmetres de la lògica pura. Amb tot això, no em puc treure del cap una inquietant sensació de dejà vue que em transporta a altres moments de la història recent, on personatges, aparentment normals, i davant la passivitat i complicitat dels seus conciutadans, van desenvolupar una psicopatia de tal magnitud que va portar a la humanitat a un veritable, lamentable i tràgic desastre. La història s’ha fet per aprendre’n, però, per estranyes raons (o desraons) ens entossudim a ignorar-la i, en conseqüència, a repetir-la.
dijous, 25 d’agost del 2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)