La Constimutació

Doncs ves per on, sí que es podia. Tot aquest temps fent-nos creure que no es podia tocar ni una coma, ni una “h” aspirada de la Sagrada Constitució i resulta que en un tres i no res, en “menos que canta un gallo” que dirien els “castizos”, la Biblia d’Espanya ha estat desvirgada. El quid de la qüestió no era modificar-la, sinó qui la podia modificar. En això, com en tantes altres coses, els espanyols ens duen avantatge. El que nosaltres, els catalans, no podem, no ja fer, sinó ni tan sols imaginar, els pelaios tenen carta blanca (i magna) per adaptar la llei a les seves necessitats i/o capricis segons els hi convingui. Res de nou per aquestes contrades. Seguirem pensant (i patint) que hi ha un món per als senyors i un altre de molt diferent per als esclaus que s’han de sotmetre, vulguin o no, als designis d’aquells que tenen la paella i la Constitució pel mànec. El que era intocable ho ha deixat de ser amb la mateixa naturalitat amb la que, una vegada sí i una altra també, ens prenen el pèl.

Teulades

Luis García: "Lo mejor de Barcelona es ser del Espanyol"

Ha de ser per això que l’Español no està a Barcelona i tu ja no estàs a l’Español.

Només cal ordre

Fons d’armari

Es pot perdre i donar una bona imatge? Es pot perdre i alhora generar confiança, respecte i optimisme? Evidentment que si. Donant per fet que no sempre es pot guanyar, si que és molt important la manera de perdre. Es pot perdre miserablement, sense pal•liatius, donant una imatge decebedora que aboqui a la sensació de que no hi ha res al darrera i que la derrota és natural i l’única opció possible. Hi ha derrotes conseqüents i lògiques; i d’altres, en canvi, que són circumstancials, mers accidents que no es corresponen al potencial, capacitat i esforç que s’ha invertit. Mentre em mirava al Barça B, i el veia caure injustament davant el Vila-real B, pensava que el resultat no sempre reflecteix tot el que hi ha al darrera d’una determinada proposta. El futbol és una de les metàfores més clares de que la vida no sempre és justa (justa des d’un punt de vista objectiu), que hi ha factors que s’escapen a la raó i fan inclinar la balança cap el costat menys previsible. Per altra banda, no cal menystenir aquest punt d’atzar que, davant la seva possible (i probable) intervenció ens fa estar més alerta estimulant poderosament la concentració i l’esforç. Hi ha aspectes que s’escapen, que no es poden controlar i en aquesta eventualitat està la veritable manera com se li fa front. És davant la imprevisibilitat quan es demostra l’autèntic fons d’armari mental, la capacitat d’adaptació i la fortalesa per sobreposar-se.

Petits diàlegs, grans enteses

10.000

Un recent estudi científic sobre els genis i la genialitat ens ha aportat unes dades molt significatives i força interessants. Resulta que la genialitat, en contra del que es venia creient fins ara, no és tant el producte de la genètica, sinó de l’esforç, la pràctica i la paciència. El treball i la pròpia dedicació té un pes específic decisori en la formació del geni. Les hores invertides en una determinada activitat fan que allò que es gestiona amb insistència acabi donant els seus fruits en forma d’un aprenentatge per damunt de la mitjana, és a dir, que quan més es practica, més a prop s’està de la genialitat. El mateix estudi ens diu que, per dominar i excel•lir en qualsevol disciplina, s’ha d’acumular un mínim de 10.000 hores de dedicació intensiva. Més enllà de les 10.000 hores es poden començar a recollir els rèdits de la inversió. Quan abans s’assoleixi aquesta xifra abans es manifestarà, i serà més evident, la diferència amb els contemporanis. No hi ha, doncs, genialitat prematura, sinó, més aviat, molt de treball des del bressol.

Columnes essencials

Roma a la deriva

De la trajectòria de la Roma no en podríem dir que ha estat una trajectòria especialment brillant. Tret d’algunes honroses i puntuals excepcions, la Roma ha passat per la historia amb més pena que glòria. Així ho han entès, o semblava que ho havien entès, els seus dirigents i socis en general. Amb la sana intenció d’invertir la inèrcia i frenar la frustració, van decidir fitxar a Luis Enrique, un tècnic amb molt de caràcter i que ha complert una extraordinària etapa al Barça B. Doncs sembla, per la resposta del públic, que la Roma no acaba d’estar per la labor de la renovació i el canvi de tendència. Si es fitxa un tècnic per canviar la història del Club, sembla, de pura lògica, que se li deixi actuar i prendre les iniciatives que li permetin posar en pràctica la seva filosofia de canvi. Que pugui, en definitiva, aplicar la seva metodologia per a dur a terme el que se li demana. No han passat ni tres setmanes i, el primer dels canvis proposats, ja ha trobat l’oposició del respectable i de la premsa més tradicionalista. Luis Enrique ha comés “la imprudència” de substituir Toti i la tempesta s’ha desfermat. Tocar una vaca sagrada no és popular, però sovint, i l’experiència ho ratifica, és el principi de la reconstrucció. Si la Roma realment vol canviar, ha de ser valenta i apostar per aquells que estan en disposició de dur-lo a terme. Que segueixi tot igual està en mans de qualsevol, en canvi, el canvi, només està en mans dels escollits. I Luis Enrique n’és un d’ells.

Fot-li canya

Sortir de la foto

Que Cristiano assistís forçadament a la gala de lliurament del premi al millor jugador d’Europa i que el causant d’aquesta coacció fos el propi president del Madrid, Florentino Perez, diu molt poc de Cristiano, de Florentino i del mateix Madrid. De Cristiano, evidentment, per la seva personalitat egòlatra, pretensiosa i antiesportiva. De Florentino per presidir un Club on es toleren coses com aquesta i on personatges com Cristiano (entre altres) poden fer el que els hi vingui en gana deixant en evidència al Club que li paga (i molt bé). I finalment, del Madrid, perquè s’ha oblidat de les formes, de la mínima correcció esportiva i on fets com el que ens ocupa s’entenen com a normals i, fins i tot, dignes d’elogi. Es poden perdre premis, però no l’educació, clar que per això, abans se n’ha de tenir. Messi ha tornat a guanyar i ha sortit a la foto. Mentre Cristiano, Florentino i el Madrid han quedat retratats a ulls de tothom.

Déu de la llum i el sol, la veritat i la profecia

La meva empresa

Els que tenim la sort de tenir feina, és a dir, de tenir un lloc de treball més o menys estable, acostumem, a l’hora de referir-nos a l’empresa que ens aixopluga, de dues maneres diferents (molt diferents). Hi ha qui parla del lloc de treball com a l’empresa on treballa i hi ha qui ho fa utilitzant el pronom determinant de possessió: la meva empresa. En tots dos casos, evidentment, l’empresa no és nostra, es tracta, simplement, d’uns assalariats que rebem un sou per la nostra feina (just o no, és un altre tema). La semàntica és en aquest cas, com en molts altres, clarificadora i ens explica molt gràficament quina és la nostra relació amb l’empresa, quin és el nostre present i, encara millor, quin ha de ser el nostre futur (si les coses no es torcen).

Uns diuen: el lloc on treballo és impersonal, vaig a desgana, faig la feina que se m’encarrega (si puc, una mica menys), plego puntualment a les 6 i paro la mà a final de mes, queixant-me, amarga i insistentment, del poc que se’m valora. L’empresa on treballo no té nom ni cognoms, podria ser qualsevol i, evidentment, és un càstig de Déu.

Altres, jo entre ells, tenim clar que: la meva empresa, no és meva en el sentit titular de la paraula. No tinc participació accionarial, ni puc prendre les grans decisions estratègiques. La meva empresa és meva perquè em sento important. Una part determinant de l’engranatge. La meva empresa té nom, cognoms i denominació d’origen. És meva perquè m’hi sento partícip i còmplice i el seu progrés és el meu progrés. La meva empresa s’assembla a mi perquè li confereix-ho la meva personalitat, la meva manera de fer, el meu esforç i els meus anhels. La meva empresa no serà mai només l’empresa on treballo, perquè en ella m’hi deixo la pell amb l’ il•lusió de qui pensa que cada nou dia serà millor que l’anterior i, al mateix temps, compartir-ho amb gent que també ho creu.

La mama del Perkins

M’ha dit el Pau

M’ha dit el Pau que el Barça ha guanyat a Mònaco la Supercopa d’Europa.

M’ha dit el Pau que el Barça s’ha convertit, amb quinze títols, en l’equip amb més copes d’Europa de la Història.

M’ha dit el Pau que el Barça, en els tres darrers anys, ha guanyat 12 dels 15 títols que ha disputat.

M’ha dit el Pau que, més enllà de la quantitat, el que destaca del Barça, és la qualitat dels seus èxits.

M’ha dit el Pau que el Porto ha estat un gran rival, que va saber encaixar la derrota i que va felicitar al Barça quan va acabar el partit.

M’ha dit el Pau que el Porto, malgrat acabar amb 9 jugadors, va ser un equip net que va voler, en tot moment, jugar a futbol.

M’ha dit el Pau que el Barça està en el bon camí i té molt marge de millora.

M’ha dit el Pau que aquest Barça no té sostre i que no el mou una altra cosa que no sigui la màgia del futbol i fer feliç a la gent.

M’ha dit el Pau que aquesta nit farà cinema al terrat, que porti unes cerveses i veure'm Psicosis amb la incommensurable Janet Leigh.

El dedo en la llaga:
Barça, campió Supercopa d'Espanya, campió Supercopa d'Europa,...
uns van assenyalant el camí, el Barça, el fa.

Arguments incendiaris

Hitlerisme, Stalinisme, Mourinhisme

Si no fos perquè és patètica, l’ involució patida per Mourinho seria un interessant estudi per a la ciència. Un experiment d’incalculable valor psiquiàtric per aprofundir en la comprensió dels efectes patològics d’una alteració mental. De com, una profunda psicosis, afecta la conducta humana fins a extrems inimaginables i la fa irreconeixible. I també, i encara més extraordinari, els efectes col•laterals que, aquesta conducta, té sobre el seu entorn més pròxim. Què una persona, mentalment inestable i malalta, toqui campanes, no és, ni hauria de ser, un fet rellevant, però que aquest repicar de campanes provoqui tanta assistència a missa (aquelarre, en aquest cas), no deixa de ser un fet, si més no, sorprenent. Què una conducta embogida desperti un sentiment tan visceral d’autodestrucció col•lectiva i degeneri en un seguiment fonamentalista, histèric i irracional, no entra dins el paràmetres de la lògica pura. Amb tot això, no em puc treure del cap una inquietant sensació de dejà vue que em transporta a altres moments de la història recent, on personatges, aparentment normals, i davant la passivitat i complicitat dels seus conciutadans, van desenvolupar una psicopatia de tal magnitud que va portar a la humanitat a un veritable, lamentable i tràgic desastre. La història s’ha fet per aprendre’n, però, per estranyes raons (o desraons) ens entossudim a ignorar-la i, en conseqüència, a repetir-la.

Animalet!

Un disc dur de capacitat infinita

El senyor Google ha canviat, entre moltes altres coses, la nostra manera de processar la memòria. Fins fa relativament poc, l’única manera d’aprendre i recordar les coses que apreníem era guardar-les a la memòria. El nostre cervell, a manera de disc dur, feia aquesta imprescindible funció. De la nostra capacitat per guardar ordenadament la informació en depenia, sovint, el nostre progrés i la conseqüent adaptació al medi. L’arribada del senyor Google ho ha canviat tot. Ara disposem d’un disc dur extern on poder emmagatzemar tota la informació que necessitem, inclús la que no necessitem, i utilitzar-la quan ens calgui. Ja no cal, més enllà dels aprenentatges bàsics i/o motrius, sobrecarregar el cervell amb tones d’informació que alenteixi els nostres processos mentals i la nostra resposta davant qualsevol eventualitat. Ja no ens cal tenir la informació, només saber el lloc on anar a trobar-la.

Un sol

amb companyia

Planetari

La NASA acaba d’enviar una sonda a Júpiter per mirar d’esbrinar l’origen de la seva font energètica. Dins del mateix projecte, s’ha pogut saber, de fonts fidedignes, que en els propers cinc anys es volen enviar noves sondes als “altres planetes” de la ciutat: Martinenc, Sant Andreu, Sants, Muntanyesa, Poble Sec...El projecte, anomenat Neurona, pretén establir la relació genètica entre ells, si tenen llum pròpia o es tracta de llum reflectida i sobre tot, i més important, la possibilitat de trobar vida intel•ligent en algun d’ells. O, en el millor dels casos, si l’ha hagut alguna vegada o si es poden crear les condicions perquè algun dia es desenvolupi.

Anys com si fossin dies

Mentre s'acosta la nit

Amb més records que projectes,
amb més passat que futur,
amb un present prim, com sempre,
amb una vida que fuig.

Des d'amples indrets d'oblit
venen cares estimades,
mirades que m'han mirat,
les boques que m'han parlat,
les veus que m'acompanyaven.

Aquells peus que m'ensenyaren
a estar dret i caminar,
i les mans que em protegien
agafant les meues mans
i els braços que m'abraçaven.

Quina dolçor intangible
habitava al meu voltant.
Com m'he sentit estimat,
com m'he sentit estimat.

Mentre s'acosta la nit
alguns records em fan viure.
Alguns records em fan viure
mentre s'acosta la nit.

Amb més records que projectes,
amb més passat que futur,
amb un present prim, com sempre,
amb una vida que fuig.

Mentre s'acosta la nit
alguns records em fan viure.
Alguns records em fan viure
mentre s'acosta la nit.

Raimon

Tap

Un PIRMI que no ajuda

Sense voler posar un sol pedaç al PIRMI, i avalant la seva necessitat, voldria poder entendre perquè aquesta prestació és dóna a canvi de no fer res. Si el conjunt de la societat, solidàriament, fa un gran esforç per ajudar als més necessitats, aquests haurien de poder retornar aquesta prestació amb treball social. Perquè no han de poder exercir una activitat per a la col•lectivitat totes aquelles persones que reben, de la mateixa col•lectivitat, una remuneració econòmica? En base al que cobrin i, sempre des d’un tracte just, podrien ocupar-se en tasques socials que millorarien la seva autoestima i contribuirien decisivament en una millora del funcionament comunitari. Pagar per estar-se a casa és un mal negoci per al conjunt de la societat però, també, i més important, perquè genera un aïllament de les persones en borses marginals que són molt difícils de rescatar i reconduir.

Per terra

Un panorama molt negre

Em descol•loca la ingenuïtat de Juana Martínez, regidora de PxC a Salt. La càndida Juana ha dimitit del seu càrrec per la pressió, diu, del seu partit. PxC, segons l’ara ex regidora, l’ha obligat a plegar perquè el seu company és negre. Algú li hauria d’haver explicat a la bona de la Juana en quina mena de partit es ficava. Que no es va llegir el programari? Un, amb tots els respectes, no es pot ficar a la boca del llop i pretendre que no et mossegui. Ara, l’ ofesa Juana, vol denunciar al seu ex partit per vexacions i tortura psicològica. Un partit que ella, i molts altres com ella, han promocionat, avalat i encimbellat. En el pecat està la penitència i ens hauríem d’acostumar a no ser tan irresponsables. Pensar els nostres moviments i les conseqüències de les nostres decisions.

Corrandes

Cap el calvari