Rentar a casa i estendre al carrer
divendres, 6 de maig del 2011
Vampirs
Jo que he tingut, i de fet, tinc, una accentuada inclinació en jutjar la conducta dels altres. Que he desenvolupat una rara habilitat en escorxar el pròxim, en creure’m la mesura única de la seva ètica. Jo que he estat inclement amb els seus dèficits i intolerant amb les seves debilitats. Que m’he convertit en un oracle infalible per adreçar les consciències i corregir les seves marrades. Jo que he estat la referència del bé enfront de qualsevol mal. Que m’he sentit en possessió de la veritat absoluta i he negat sistemàticament l’esmena. Jo que he furgat fins l’esgotament l’ànima humana i la seva idiosincràsia, la seva complexitat i el seu model en permanent construcció. Jo que he fet sang sense atendre a raons i he pervertit la voluntat de la innocència. Sempre desterrant l’empatia i evitant la pell. Sempre al límit de la transgressió. Jo que sóc abusivament imperfecte, mereix-ho l’escarni de transitar per escenaris equivocats i diluir-me subvertint principis. Si el mirall en el que et mires no reflexa la teva imatge, o bé, no és un mirall o, senzillament, ets un vampir.
Jo que he tingut, i de fet, tinc, una accentuada inclinació en jutjar la conducta dels altres. Que he desenvolupat una rara habilitat en escorxar el pròxim, en creure’m la mesura única de la seva ètica. Jo que he estat inclement amb els seus dèficits i intolerant amb les seves debilitats. Que m’he convertit en un oracle infalible per adreçar les consciències i corregir les seves marrades. Jo que he estat la referència del bé enfront de qualsevol mal. Que m’he sentit en possessió de la veritat absoluta i he negat sistemàticament l’esmena. Jo que he furgat fins l’esgotament l’ànima humana i la seva idiosincràsia, la seva complexitat i el seu model en permanent construcció. Jo que he fet sang sense atendre a raons i he pervertit la voluntat de la innocència. Sempre desterrant l’empatia i evitant la pell. Sempre al límit de la transgressió. Jo que sóc abusivament imperfecte, mereix-ho l’escarni de transitar per escenaris equivocats i diluir-me subvertint principis. Si el mirall en el que et mires no reflexa la teva imatge, o bé, no és un mirall o, senzillament, ets un vampir.
dimecres, 4 de maig del 2011
Qüestió de números
31 faltes li van assenyalar al Madrid per 9 del Barça. Quan l’Osasuna, amb tots els respectes, no passa de les 20 per partit.
1 xut a porta en 90 minuts i 3 en 180, el bagatge d’un Madrid que havia d’aspirar a tot. L’equip més ric del món amb el joc més pobre de la seva Història.
8 ocasions de gol fa el Barça, per una del Madrid, en un partit que els blancs estaven obligats a guanyar per poder passar a la final.
1 regal del Barça, a la sortida de la pilota, concedeix l’única ocasió del Madrid i evita que es quedi novament en blanc.
3 gols havia de fer el Madrid i només va xutar 2 vegades a porta (una entre els tres pals).
3 agressions d’un trasbalsat Adebayor que, incomprensiblement, va acabar els dos partits.
2 expulsats (Pepe i Mourinho) contra 1 (Pinto) és en l’única cosa que ha guanyat el Madrid al Barça. I que consti que hauria d’haver guanyat el Madrid per golejada.
5 vegades es va deixar caure Ronaldo per fer palès el seu fair play. De futbol, futbol, poc, de teatre dolent, molt.
0 en conducta, zero en competència, zero en blanc i un final negre.
11 jugadors del Madrid van acabar el partit perquè l’àrbitre no va voler fer sang.
75 per cent de possessió del Barça, en el conjunt de l’eliminatòria, davant d’un Madrid posseït per la por.
Ni tan sols 16 centímetres de gespa seca van poder aturar al millor equip amb diferència.
1 sol gol, d’un defensa, en 180 minuts d’un super equip amb 7 davanters internacionals és un pobre balanç que abona el victimisme.
3 segons va trigar Karanka en vomitar el discurs oficial de la conspiració i la intoxicació.
Fins a 6 vegades el públic del Camp Nou en ple, va cantar amb sorna el “por qué, por qué, por qué”
11 persones, que en un altre temps van ser jugadors de futbol, abduïdes per 1 egòlatra pervers.
1 minut va jugar Afellay i va fer més que Kaká en 59.
7 jugadors del Barça volia expedientar el Madrid per tenir alguna opció de passar l’eliminatòria.
2 equips diametralment oposats en els fonaments, els valors i els conceptes.
1 gran manta necessitarà el Madrid per tapar-se les vergonyes davant l’opinió pública mundial.
1 temporada porta Mourinho al Madrid i ha aconseguit, en un sol any, enderrocar el que altres han trigat cent anys en aixecar.
400 milions d’euros més, necessitarà Florentino per seguir somiant.
2 coses encara li queden al Valdano: stock de gomina a la calaixera i una voluntat innegociable de seguir cobrant del Madrid tragant el que faci falta.
30 segons va trigar Amalfitano en explicar que el Madrid no havia estat víctima dels àrbitres, sinó dels seus propis errors i de la seva incompetència.
78 mentides, 3 fotografies trucades i 1 cinta de vídeo manipulada, el bagatge d’una estratègia llastimosa, lamentable i patètica.
113 excuses per tapar 1 gran fracàs.
2 diaris de Madrid s’imprimiran a partir d’ara en paper kleenex.
95.701 espectadors sense comptar els jugadors del Madrid.
5000 persones a canaletes i 200 a la Cibeles, curiosament totes amb els mateixos colors.
1 títol per a Mourinho, en la seva primera temporada al Madrid, no està gens malament, sobretot si es tracta de la Copa del Rei i la guanya el bufó de la cort.
Amb el 22, Eric Abidal.
60 minuts desprès d’acabar el partit l’autocar del Madrid recollia Mourinho a la porta del seu Hotel. Podem confirmar que Albert Einstein no hi va pujar.
28 de Maig és la data prevista per la final de Wembley. El Barça hi serà per jugar a futbol.
10 n’hi do.
Finalment s’ha pogut saber que el Madrid està preparant una gira pel pròxim orient amb la intenció de visitar Jerusalem per peregrinar al mur de les lamentacions.
31 faltes li van assenyalar al Madrid per 9 del Barça. Quan l’Osasuna, amb tots els respectes, no passa de les 20 per partit.
1 xut a porta en 90 minuts i 3 en 180, el bagatge d’un Madrid que havia d’aspirar a tot. L’equip més ric del món amb el joc més pobre de la seva Història.
8 ocasions de gol fa el Barça, per una del Madrid, en un partit que els blancs estaven obligats a guanyar per poder passar a la final.
1 regal del Barça, a la sortida de la pilota, concedeix l’única ocasió del Madrid i evita que es quedi novament en blanc.
3 gols havia de fer el Madrid i només va xutar 2 vegades a porta (una entre els tres pals).
3 agressions d’un trasbalsat Adebayor que, incomprensiblement, va acabar els dos partits.
2 expulsats (Pepe i Mourinho) contra 1 (Pinto) és en l’única cosa que ha guanyat el Madrid al Barça. I que consti que hauria d’haver guanyat el Madrid per golejada.
5 vegades es va deixar caure Ronaldo per fer palès el seu fair play. De futbol, futbol, poc, de teatre dolent, molt.
0 en conducta, zero en competència, zero en blanc i un final negre.
11 jugadors del Madrid van acabar el partit perquè l’àrbitre no va voler fer sang.
75 per cent de possessió del Barça, en el conjunt de l’eliminatòria, davant d’un Madrid posseït per la por.
Ni tan sols 16 centímetres de gespa seca van poder aturar al millor equip amb diferència.
1 sol gol, d’un defensa, en 180 minuts d’un super equip amb 7 davanters internacionals és un pobre balanç que abona el victimisme.
3 segons va trigar Karanka en vomitar el discurs oficial de la conspiració i la intoxicació.
Fins a 6 vegades el públic del Camp Nou en ple, va cantar amb sorna el “por qué, por qué, por qué”
11 persones, que en un altre temps van ser jugadors de futbol, abduïdes per 1 egòlatra pervers.
1 minut va jugar Afellay i va fer més que Kaká en 59.
7 jugadors del Barça volia expedientar el Madrid per tenir alguna opció de passar l’eliminatòria.
2 equips diametralment oposats en els fonaments, els valors i els conceptes.
1 gran manta necessitarà el Madrid per tapar-se les vergonyes davant l’opinió pública mundial.
1 temporada porta Mourinho al Madrid i ha aconseguit, en un sol any, enderrocar el que altres han trigat cent anys en aixecar.
400 milions d’euros més, necessitarà Florentino per seguir somiant.
2 coses encara li queden al Valdano: stock de gomina a la calaixera i una voluntat innegociable de seguir cobrant del Madrid tragant el que faci falta.
30 segons va trigar Amalfitano en explicar que el Madrid no havia estat víctima dels àrbitres, sinó dels seus propis errors i de la seva incompetència.
78 mentides, 3 fotografies trucades i 1 cinta de vídeo manipulada, el bagatge d’una estratègia llastimosa, lamentable i patètica.
113 excuses per tapar 1 gran fracàs.
2 diaris de Madrid s’imprimiran a partir d’ara en paper kleenex.
95.701 espectadors sense comptar els jugadors del Madrid.
5000 persones a canaletes i 200 a la Cibeles, curiosament totes amb els mateixos colors.
1 títol per a Mourinho, en la seva primera temporada al Madrid, no està gens malament, sobretot si es tracta de la Copa del Rei i la guanya el bufó de la cort.
Amb el 22, Eric Abidal.
60 minuts desprès d’acabar el partit l’autocar del Madrid recollia Mourinho a la porta del seu Hotel. Podem confirmar que Albert Einstein no hi va pujar.
28 de Maig és la data prevista per la final de Wembley. El Barça hi serà per jugar a futbol.
10 n’hi do.
Finalment s’ha pogut saber que el Madrid està preparant una gira pel pròxim orient amb la intenció de visitar Jerusalem per peregrinar al mur de les lamentacions.
Perdoneu les molèsties
Si dius alguna cosa i no molestes a ningú, és que no has dit absolutament res!
Michael Crichton
Tampoc es tracta de molestar a tothom sempre. Però que algú es molesti sempre que dius alguna cosa, entra dintre de lo exigible, i no està gens malament. Si el que dius és poc clar o, directament, no s’entén, la resposta serà nul•la, indiferent. De la mateixa manera, si el que dius és ensucrat, sabonós o se’n va per la tangent, no hi haurà la més mínima reacció i el temps dedicat al discurs haurà estat balder. Que algú es molesti és sinònim d’haver-la encertat, sobretot quan no dius noms i algú se sent identificat. Que algú es prengui la molèstia de fer-te saber que s’ha molestat, és una satisfacció que justifica les molèsties que t’has pres intentant molestar. Una persona molestada és una persona predisposada a la molèstia i amb la consciència evidentment intranquil•la. Una persona susceptible a la molèstia és una veritable molèstia difícil de satisfer. Per molt que la molestis mai es sentirà saciada perquè la seva capacitat de molestar-se no té límits. En atenció a aquestes persones avides de molèsties, acomplim els nostres designis i no defallim. Siguem persistents i saturem, amb alegria i encert, les seves necessitats.
Si dius alguna cosa i no molestes a ningú, és que no has dit absolutament res!
Michael Crichton
Tampoc es tracta de molestar a tothom sempre. Però que algú es molesti sempre que dius alguna cosa, entra dintre de lo exigible, i no està gens malament. Si el que dius és poc clar o, directament, no s’entén, la resposta serà nul•la, indiferent. De la mateixa manera, si el que dius és ensucrat, sabonós o se’n va per la tangent, no hi haurà la més mínima reacció i el temps dedicat al discurs haurà estat balder. Que algú es molesti és sinònim d’haver-la encertat, sobretot quan no dius noms i algú se sent identificat. Que algú es prengui la molèstia de fer-te saber que s’ha molestat, és una satisfacció que justifica les molèsties que t’has pres intentant molestar. Una persona molestada és una persona predisposada a la molèstia i amb la consciència evidentment intranquil•la. Una persona susceptible a la molèstia és una veritable molèstia difícil de satisfer. Per molt que la molestis mai es sentirà saciada perquè la seva capacitat de molestar-se no té límits. En atenció a aquestes persones avides de molèsties, acomplim els nostres designis i no defallim. Siguem persistents i saturem, amb alegria i encert, les seves necessitats.
dilluns, 2 de maig del 2011
Distorsió perillosa
Si bé admiro el treball, la dedicació i, perquè no, la genialitat, de totes aquelles persones dedicades a la producció de pel•lícules de dibuixos animats, no acabo d’entendre la seva obsessió per crear mons paral•lels als existents i fer-ho, en el millor dels casos, amb una gran dosi d’estupidesa. No és d’estranyar que, a conseqüència de les llargues estades “en captivitat” allunyats del món, persones aparentment normals, perdin un cert contacte amb la realitat i, producte del poc dormir, l’excés de cafè i alguna que altre substància inconfessable, s’imaginin coses extravagants i personatges al llindar de l’esquizofrènia. El pitjor del cas és que la cosa ve de lluny i no sembla que amb el pas del temps hagi de millorar. Taules que parlen, armaris que ballen, làmpades que somriuen i fan l’ull viu, grills que donen pel sac a base de taladrar la consciència, prínceps blaus que són de color de rosa, conills que juguen a les cartes, cavalls que expliquen acudits, lleons que canten, galls amb texans, gossos que s’enamoren a la llum de la lluna, porcs que toquen la guitarra i gats que destrossen el saxo. Tota una galeria de personatges que fa fredor i que acaba per donar una visió completament distorsionada de la realitat. Algú hauria de dir a aquests esforçats ninotaires, que el món que busquen ja existeix, que ha costat, déu i ajuda, arribar fins aquí i ara que, més o menys tenim la cosa controlada, no cal que segueixin jugant a la confusió. I sinó que li diguin als pares del Kevin, un nen de quatre anys, que li va intentar arrencar la llengua al seu gat perquè, el bandarra, no parlava.
Si bé admiro el treball, la dedicació i, perquè no, la genialitat, de totes aquelles persones dedicades a la producció de pel•lícules de dibuixos animats, no acabo d’entendre la seva obsessió per crear mons paral•lels als existents i fer-ho, en el millor dels casos, amb una gran dosi d’estupidesa. No és d’estranyar que, a conseqüència de les llargues estades “en captivitat” allunyats del món, persones aparentment normals, perdin un cert contacte amb la realitat i, producte del poc dormir, l’excés de cafè i alguna que altre substància inconfessable, s’imaginin coses extravagants i personatges al llindar de l’esquizofrènia. El pitjor del cas és que la cosa ve de lluny i no sembla que amb el pas del temps hagi de millorar. Taules que parlen, armaris que ballen, làmpades que somriuen i fan l’ull viu, grills que donen pel sac a base de taladrar la consciència, prínceps blaus que són de color de rosa, conills que juguen a les cartes, cavalls que expliquen acudits, lleons que canten, galls amb texans, gossos que s’enamoren a la llum de la lluna, porcs que toquen la guitarra i gats que destrossen el saxo. Tota una galeria de personatges que fa fredor i que acaba per donar una visió completament distorsionada de la realitat. Algú hauria de dir a aquests esforçats ninotaires, que el món que busquen ja existeix, que ha costat, déu i ajuda, arribar fins aquí i ara que, més o menys tenim la cosa controlada, no cal que segueixin jugant a la confusió. I sinó que li diguin als pares del Kevin, un nen de quatre anys, que li va intentar arrencar la llengua al seu gat perquè, el bandarra, no parlava.
diumenge, 1 de maig del 2011
Primer de Maig, desprès d’Abril
Perquè el dia del treball és festa?
Perquè el dia del treball només es manifesten els aturats i els sindicats, és a dir, els que no treballen?
Perquè en el dia del treball encara hi apareixen martells i falçs quan ara pràcticament totes les eines són elèctriques?
Perquè el dia del treball els sindicats van al davant de la manifestació quan la resta de l’any sempre van al darrera?
Perquè el dia del treball és festa?
Perquè el dia del treball només es manifesten els aturats i els sindicats, és a dir, els que no treballen?
Perquè en el dia del treball encara hi apareixen martells i falçs quan ara pràcticament totes les eines són elèctriques?
Perquè el dia del treball els sindicats van al davant de la manifestació quan la resta de l’any sempre van al darrera?
Ensopegar
Diu el Diccionari de la Llengua Catalana que, s’entén per ensopegar, el topar amb el peu contra un obstacle. Ajustant-nos a aquesta definició, haurem de convenir que no ensopega aquell que no es mou, aquell que roman estacat en una posició que li resulta més o menys còmoda. El moviment, l’aventura d’aquell que decideix moure’s és el que fa que el risc d’ensopegar s’accentuï. Tota iniciativa d’acció està condicionada per la probabilitat, més o menys elevada, d’ensopegar. Seguint amb l’etimologia de la definició, ensopegar és un acte sobre el que es té un cert control, és a dir, que no depèn de circumstàncies alienes que no es puguin preveure. L’objecte amb el que s’ensopega és un obstacle inert i que no fa res per provocar la nostra ensopegada. Som nosaltres els que, generalment, per manca d’atenció i altres renuncies, caiem en l’ensopegada. Una traveta no és una ensopegada. En una traveta hi ha intenció, en una ensopegada, només descuit. Curiosa la segona accepció de la paraula que dóna el mateix Diccionari, ensopegar: encertar a trobar. És a dir, quan s’ensopega amb alguna cosa, és que es troba allò que directa o indirectament es buscava. Entenc doncs, que de les ensopegades en podem treure un enorme profit, sempre, està clar, que tinguem la clarividència i la humilitat necessàries per saber-les llegir.
Diu el Diccionari de la Llengua Catalana que, s’entén per ensopegar, el topar amb el peu contra un obstacle. Ajustant-nos a aquesta definició, haurem de convenir que no ensopega aquell que no es mou, aquell que roman estacat en una posició que li resulta més o menys còmoda. El moviment, l’aventura d’aquell que decideix moure’s és el que fa que el risc d’ensopegar s’accentuï. Tota iniciativa d’acció està condicionada per la probabilitat, més o menys elevada, d’ensopegar. Seguint amb l’etimologia de la definició, ensopegar és un acte sobre el que es té un cert control, és a dir, que no depèn de circumstàncies alienes que no es puguin preveure. L’objecte amb el que s’ensopega és un obstacle inert i que no fa res per provocar la nostra ensopegada. Som nosaltres els que, generalment, per manca d’atenció i altres renuncies, caiem en l’ensopegada. Una traveta no és una ensopegada. En una traveta hi ha intenció, en una ensopegada, només descuit. Curiosa la segona accepció de la paraula que dóna el mateix Diccionari, ensopegar: encertar a trobar. És a dir, quan s’ensopega amb alguna cosa, és que es troba allò que directa o indirectament es buscava. Entenc doncs, que de les ensopegades en podem treure un enorme profit, sempre, està clar, que tinguem la clarividència i la humilitat necessàries per saber-les llegir.
dissabte, 30 d’abril del 2011
Què és primer, l’ou o la gallina?
Les gallines no volen perquè són gallines? O, ans al contrari, són gallines perquè no volen? El llenguatge ens té acostumats a relacionar la covardia amb les gallines. Així, un individu poruc o poc atrevit davant d’un determinat fet, se’l relaciona automàticament amb una gallina. Fins el punt que la paraula covard arriba a ser sinònim de gallina i viceversa. Però, perquè aquesta analogia? Són realment les gallines covardes? Sent aus com són i, en conseqüència, amb les capacitats que se li pressuposen, han renunciat històrica i voluntàriament a volar? Ho han fet per covardia? Si és així, ja els hi està bé la situació assumida de viure eternament en un corral, condemnades a posar ous, per a la resta dels seus dies, en un galliner brut i pollós.
Les gallines no volen perquè són gallines? O, ans al contrari, són gallines perquè no volen? El llenguatge ens té acostumats a relacionar la covardia amb les gallines. Així, un individu poruc o poc atrevit davant d’un determinat fet, se’l relaciona automàticament amb una gallina. Fins el punt que la paraula covard arriba a ser sinònim de gallina i viceversa. Però, perquè aquesta analogia? Són realment les gallines covardes? Sent aus com són i, en conseqüència, amb les capacitats que se li pressuposen, han renunciat històrica i voluntàriament a volar? Ho han fet per covardia? Si és així, ja els hi està bé la situació assumida de viure eternament en un corral, condemnades a posar ous, per a la resta dels seus dies, en un galliner brut i pollós.
divendres, 29 d’abril del 2011
Alguna cosa es mou
L’actitud del president del Madrid, Florentino Pérez, és com la d’aquell magnat, home de negocis o polític amb aspiracions que, per desfer-se del seu adversari, rival o enemic, no dubta en contractar un sicari perquè li faci la feina bruta i l’elimini, mentre ell es manté en un segon pla a l’espera del resultat. El preu? No importa. Els mitjans? Tampoc. En la consecució d’aquest objectiu vital, tot s’hi val. El sicari utilitza tots els recursos al seu abast (i també, els que no ho estan) per justificar el generós salari i fer allò pel que ha estat contractat. Passa el temps i el sicari no se’n surt. Malgrat l’enorme quantitat de munició utilitzada no aconsegueix fer diana i l’objectiu se li escapa una i altra vegada. Cada cop més desesperat, el sicari embogeix. Fins el punt que comet greus errors, impropis d’un “eliminador” de la seva talla, i és desemmascarat públicament. En aquest punt hi trobem el dilema: morirà matant el sicari i arrossegarà en la seva caiguda al que l’ha contractat? O, en un atac de pànic, optarà per aprofitar la complicitat de la nit per fer una desaparició houdiniana? Només cal saber si el magnat utilitza el comodí i, cansat de la seva imperícia i incompetència, contracta a un nou sicari perquè acabi amb el sicari. Sigui el que sigui, alguna cosa es mou.
L’actitud del president del Madrid, Florentino Pérez, és com la d’aquell magnat, home de negocis o polític amb aspiracions que, per desfer-se del seu adversari, rival o enemic, no dubta en contractar un sicari perquè li faci la feina bruta i l’elimini, mentre ell es manté en un segon pla a l’espera del resultat. El preu? No importa. Els mitjans? Tampoc. En la consecució d’aquest objectiu vital, tot s’hi val. El sicari utilitza tots els recursos al seu abast (i també, els que no ho estan) per justificar el generós salari i fer allò pel que ha estat contractat. Passa el temps i el sicari no se’n surt. Malgrat l’enorme quantitat de munició utilitzada no aconsegueix fer diana i l’objectiu se li escapa una i altra vegada. Cada cop més desesperat, el sicari embogeix. Fins el punt que comet greus errors, impropis d’un “eliminador” de la seva talla, i és desemmascarat públicament. En aquest punt hi trobem el dilema: morirà matant el sicari i arrossegarà en la seva caiguda al que l’ha contractat? O, en un atac de pànic, optarà per aprofitar la complicitat de la nit per fer una desaparició houdiniana? Només cal saber si el magnat utilitza el comodí i, cansat de la seva imperícia i incompetència, contracta a un nou sicari perquè acabi amb el sicari. Sigui el que sigui, alguna cosa es mou.
dijous, 28 d’abril del 2011
Perquè?
Perquè el Madrid s’ha posicionat oberta i decididament pel múscul sense cervell en comptes de fer-ho senzillament pel cervell?
Perquè el Madrid es gasta cada any tants diners en jugadors que no parlen el mateix idioma?
Perquè el Madrid ha apostat descaradament per la destrucció del futbol i la seva pròpia imatge?
Perquè el Madrid celebra els empats com si fossin victòries?
Perquè el Madrid ho fia tot a un trepa que només mira pel seu interès personal?
Perquè el Madrid s’ha plegat a un projecte de futur que no té ni present?
Perquè el Madrid s’identifica amb un personatge que fa trampes, intoxica, injuria i falseja la realitat?
Perquè el Madrid ha deixat en mans d’un egòlatra sense escrúpols la seva història centenària?
Perquè el Madrid ha venut el seu patrimoni i el seu prestigi a un encantador de serps, ressentit i amargat?
Perquè el Madrid sempre acaba amb 10 els seus partits contra el Barça i no amb 9 o 8 com realment es mereix?
Perquè el Madrid ha fitxat 7 davanters per jugar aculat sense passar del mig camp?
Perquè el Madrid ha convertit a Pepe en el seu referent, en el seu estendard?
Perquè el Madrid és tan generós que no vol mai la possessió, ni la pilota?
Perquè el Madrid no vol jugar a futbol i s’amaga darrera una gespa cada cop més alta?
Perquè el Madrid ha passat de dir “tacos” a ensenyar-los?
Perquè el Madrid ha passat de ser un equip que trepitjava fort a ser un equip que trepitja els rivals?
Perquè el Madridisme té aquesta necessitat de creure’s un mentider compulsiu, tan desesperats estan?
Perquè en Mourinho s’ha acabat convertint en una patètica parodia de la Mònica Terribas del Polònia?
Perquè em pregunto coses que no m'interessen gens?Perquè el Madrid s’ha posicionat oberta i decididament pel múscul sense cervell en comptes de fer-ho senzillament pel cervell?
Perquè el Madrid es gasta cada any tants diners en jugadors que no parlen el mateix idioma?
Perquè el Madrid ha apostat descaradament per la destrucció del futbol i la seva pròpia imatge?
Perquè el Madrid celebra els empats com si fossin victòries?
Perquè el Madrid ho fia tot a un trepa que només mira pel seu interès personal?
Perquè el Madrid s’ha plegat a un projecte de futur que no té ni present?
Perquè el Madrid s’identifica amb un personatge que fa trampes, intoxica, injuria i falseja la realitat?
Perquè el Madrid ha deixat en mans d’un egòlatra sense escrúpols la seva història centenària?
Perquè el Madrid ha venut el seu patrimoni i el seu prestigi a un encantador de serps, ressentit i amargat?
Perquè el Madrid sempre acaba amb 10 els seus partits contra el Barça i no amb 9 o 8 com realment es mereix?
Perquè el Madrid ha fitxat 7 davanters per jugar aculat sense passar del mig camp?
Perquè el Madrid ha convertit a Pepe en el seu referent, en el seu estendard?
Perquè el Madrid és tan generós que no vol mai la possessió, ni la pilota?
Perquè el Madrid no vol jugar a futbol i s’amaga darrera una gespa cada cop més alta?
Perquè el Madrid ha passat de dir “tacos” a ensenyar-los?
Perquè el Madrid ha passat de ser un equip que trepitjava fort a ser un equip que trepitja els rivals?
Perquè el Madridisme té aquesta necessitat de creure’s un mentider compulsiu, tan desesperats estan?
Perquè en Mourinho s’ha acabat convertint en una patètica parodia de la Mònica Terribas del Polònia?
dimecres, 27 d’abril del 2011
Encara podria ser pitjor
Però no havíem quedat que si jo deixava l’empresa es garantía la renovació dels avals i amb ells l’estabilitat econòmica i la seva viabilitat? Com pot ser que, només dos mesos després de la meva renúncia, s’hagi arribat a aquesta situació tan incòmoda (per dir-ho d’alguna manera) on els empleats, no ja que cobrin poc, sinó que no cobrin res? Amb l’aval de futur, que representa el vostre projecte i els avals monetaris ben desats al Banc, em pensava que tot estaria resolt i ja no s’haurien de passar més angunies per fer efectius els pagaments mensuals corresponents. Doncs es veu que no. Malgrat l’altruisme del directius (que no cobren), malgrat els baixos sous dels empleats, la retallada en la compra de material i la contenció pressupostaria, res de tot això és suficient per aconseguir equilibrar les balances. El problema és que els recursos s’esgoten i el futur cada cop és més negre. Però alegreu-vos, amb mi a l’empresa, encara seria pitjor, aleshores no tindríeu ni els avals.
Però no havíem quedat que si jo deixava l’empresa es garantía la renovació dels avals i amb ells l’estabilitat econòmica i la seva viabilitat? Com pot ser que, només dos mesos després de la meva renúncia, s’hagi arribat a aquesta situació tan incòmoda (per dir-ho d’alguna manera) on els empleats, no ja que cobrin poc, sinó que no cobrin res? Amb l’aval de futur, que representa el vostre projecte i els avals monetaris ben desats al Banc, em pensava que tot estaria resolt i ja no s’haurien de passar més angunies per fer efectius els pagaments mensuals corresponents. Doncs es veu que no. Malgrat l’altruisme del directius (que no cobren), malgrat els baixos sous dels empleats, la retallada en la compra de material i la contenció pressupostaria, res de tot això és suficient per aconseguir equilibrar les balances. El problema és que els recursos s’esgoten i el futur cada cop és més negre. Però alegreu-vos, amb mi a l’empresa, encara seria pitjor, aleshores no tindríeu ni els avals.
dimarts, 26 d’abril del 2011
Fans de Perogrullo
Perogrullo és un personatge, entre la realitat i la ficció, que va popularitzar Francisco de Quevedo en el seu llibre: los sueños. Un personatge al que se li atribuïa un posat redundant amb afirmacions sobreres que, per certes i sabudes, era del tot innecessari dir-les. “Dos més dos són quatre”, és un clar exemple de perogrullada difícil de rebatre, encara que molts polemistes, i professionals del fum, s’entestin en treure-li punta i buscar una escletxa per on donar-li la volta. “A la mà tancada l’anomenen puny”, en seria una altra igualment irrefutable. Malgrat aquestes perogrullades, aquestes evidencies indiscutibles, aquestes certeses objectives, hi ha qui es fan l’orni i, en un posat de neciesa que els defineix, ens volen convèncer que les rodes són quadrades i la intel•ligència patrimoni dels ximples. Les perogrullades són, per definició, veritats com punys. Una afirmació que sigui susceptible de ser discutida i posada en qüestió no és, també per definició, una perogrullada. A veure si es va tenint clar i els intoxicadors de torn deixen d’alterar una realitat objectivament certa i deutora de perogrullo. Encara que coneixent la naturalesa del personal dubto que responguin de manera intel•ligent. Que es pot esperar d’individus que triguen 90 minuts en veure un programa d’una hora? O, cada cop que disparen a l’aire, fallen?
Perogrullo és un personatge, entre la realitat i la ficció, que va popularitzar Francisco de Quevedo en el seu llibre: los sueños. Un personatge al que se li atribuïa un posat redundant amb afirmacions sobreres que, per certes i sabudes, era del tot innecessari dir-les. “Dos més dos són quatre”, és un clar exemple de perogrullada difícil de rebatre, encara que molts polemistes, i professionals del fum, s’entestin en treure-li punta i buscar una escletxa per on donar-li la volta. “A la mà tancada l’anomenen puny”, en seria una altra igualment irrefutable. Malgrat aquestes perogrullades, aquestes evidencies indiscutibles, aquestes certeses objectives, hi ha qui es fan l’orni i, en un posat de neciesa que els defineix, ens volen convèncer que les rodes són quadrades i la intel•ligència patrimoni dels ximples. Les perogrullades són, per definició, veritats com punys. Una afirmació que sigui susceptible de ser discutida i posada en qüestió no és, també per definició, una perogrullada. A veure si es va tenint clar i els intoxicadors de torn deixen d’alterar una realitat objectivament certa i deutora de perogrullo. Encara que coneixent la naturalesa del personal dubto que responguin de manera intel•ligent. Que es pot esperar d’individus que triguen 90 minuts en veure un programa d’una hora? O, cada cop que disparen a l’aire, fallen?
dilluns, 25 d’abril del 2011
L’Europa no puja, l’Europa es salva
(de moment)
Tal i com informava La Vanguardia digital en la seva edició d’ahir, la 2ª B del futbol espanyol es troba a la vora del KO tècnic, o dit d’una manera més concloent, a punt del col•lapse. Segons aquesta mateixa font, són ja més de 24 equips els que no poden fer front als seus pagaments, pagaments que afecten principalment als futbolistes en una situació extremadament delicada. La crisi econòmica no ha fet més que agreujar unes economies desestructurades, mal gestionades i amb plantejaments per damunt de les pròpies possibilitats. Els Clubs, tots els Clubs han viscut més pendents de la providència que no pas de la seva capacitat real per a generar ingressos. Amb pocs socis, sense taquillatge, amb la deserció dels esforçats patrocinadors amb els que es comptava i sense el suport municipal, en alguns casos, les economies dels Clubs han tocat fons. A la manca de previsió s’hi ha afegit la imprudència i el que vulgarment es diu: estirar més el braç que la màniga. Encara que la culpa no és tota dels gestors, sinó de la inviabilitat d’un futbol que no interessa pràcticament a ningú i aquesta mateixa indiferència el fa absolutament insostenible i decididament prescindible. Imagineu la situació que ha aconseguit esquivar el CE Europa, ni que sigui momentàniament, al allunyar el suïcidi del play off que l’hagués dut a una situació terminal de difícil retorn. I no és que la Tercera tingui més interès que la 2a B, que no és el cas, sinó perquè és infinitament més econòmica i, en conseqüència, més assumible per a Clubs amb una fràgil solvència.
(de moment)
Tal i com informava La Vanguardia digital en la seva edició d’ahir, la 2ª B del futbol espanyol es troba a la vora del KO tècnic, o dit d’una manera més concloent, a punt del col•lapse. Segons aquesta mateixa font, són ja més de 24 equips els que no poden fer front als seus pagaments, pagaments que afecten principalment als futbolistes en una situació extremadament delicada. La crisi econòmica no ha fet més que agreujar unes economies desestructurades, mal gestionades i amb plantejaments per damunt de les pròpies possibilitats. Els Clubs, tots els Clubs han viscut més pendents de la providència que no pas de la seva capacitat real per a generar ingressos. Amb pocs socis, sense taquillatge, amb la deserció dels esforçats patrocinadors amb els que es comptava i sense el suport municipal, en alguns casos, les economies dels Clubs han tocat fons. A la manca de previsió s’hi ha afegit la imprudència i el que vulgarment es diu: estirar més el braç que la màniga. Encara que la culpa no és tota dels gestors, sinó de la inviabilitat d’un futbol que no interessa pràcticament a ningú i aquesta mateixa indiferència el fa absolutament insostenible i decididament prescindible. Imagineu la situació que ha aconseguit esquivar el CE Europa, ni que sigui momentàniament, al allunyar el suïcidi del play off que l’hagués dut a una situació terminal de difícil retorn. I no és que la Tercera tingui més interès que la 2a B, que no és el cas, sinó perquè és infinitament més econòmica i, en conseqüència, més assumible per a Clubs amb una fràgil solvència.
diumenge, 24 d’abril del 2011
Coeficient intel•lectual
Interessant la publicació d’algunes dades, si més no curioses, sobre el coeficient intel•lectual de certs personatges populars. Sorprèn, a primera vista, que Sharon Stone tingui el mateix coeficient que el que tenia la venerada Marie Curie i , Quentin Tarantino, exactament el mateix que el Nobel Albert Einstein. En un i en altre cas, el mateix talent aplicat de diferent manera i amb diferents resultats. Marie Curie ens va descobrir el poloni, molt abans que ho fes el bo del Toni Soler, per desprès, en el que seria la seva troballa més important, un element al que va anomenar radi pel seu potencial altament radioactiu. Just en aquest punt hi trobem el nexe que ens permet la connexió amb Sharon Stone, un animal cinematogràfic amb un innegable potencial radioactiu que, amb un lleuger (i mític) moviment de cames, ens va descobrir el radi perfecte, la mesura exacta dels nostres instints més bàsics. Dues dones amb el mateix coeficient intel•lectual, però una manera molt diferent de mostrar-lo. Quina és la millor? Això és relatiu, que diria Einstein.
Interessant la publicació d’algunes dades, si més no curioses, sobre el coeficient intel•lectual de certs personatges populars. Sorprèn, a primera vista, que Sharon Stone tingui el mateix coeficient que el que tenia la venerada Marie Curie i , Quentin Tarantino, exactament el mateix que el Nobel Albert Einstein. En un i en altre cas, el mateix talent aplicat de diferent manera i amb diferents resultats. Marie Curie ens va descobrir el poloni, molt abans que ho fes el bo del Toni Soler, per desprès, en el que seria la seva troballa més important, un element al que va anomenar radi pel seu potencial altament radioactiu. Just en aquest punt hi trobem el nexe que ens permet la connexió amb Sharon Stone, un animal cinematogràfic amb un innegable potencial radioactiu que, amb un lleuger (i mític) moviment de cames, ens va descobrir el radi perfecte, la mesura exacta dels nostres instints més bàsics. Dues dones amb el mateix coeficient intel•lectual, però una manera molt diferent de mostrar-lo. Quina és la millor? Això és relatiu, que diria Einstein.
dissabte, 23 d’abril del 2011
Dos en un
La duplicitat llop i home, instint i intel•ligència, que en Harry usa per fer més entenedor el seu destí, és un simplisme groller, una violació de la veritat al servei d’una explicació plausible, però equivocada, de les contradiccions que aquest home troba en ell mateix i que considera font de tots els seus sofriments. En Harry descobreix , dintre seu, un “home”, és a dir, un món de pensaments, sentiments i cultura, una naturalesa amansida i sublimada. Però hi troba també un “llop”, és a dir, un món fosc d’instints, de salvatgia i crueltat, una naturalesa tosca, no gens sublimada. Malgrat aquesta partició, aparentment tan clara, del seu ésser en dues esferes enfrontades, de tant en tant ha experimentat com s’avenien momentàniament, per un instant de felicitat.
"El llop estepari"
Hermann Hesse
La duplicitat llop i home, instint i intel•ligència, que en Harry usa per fer més entenedor el seu destí, és un simplisme groller, una violació de la veritat al servei d’una explicació plausible, però equivocada, de les contradiccions que aquest home troba en ell mateix i que considera font de tots els seus sofriments. En Harry descobreix , dintre seu, un “home”, és a dir, un món de pensaments, sentiments i cultura, una naturalesa amansida i sublimada. Però hi troba també un “llop”, és a dir, un món fosc d’instints, de salvatgia i crueltat, una naturalesa tosca, no gens sublimada. Malgrat aquesta partició, aparentment tan clara, del seu ésser en dues esferes enfrontades, de tant en tant ha experimentat com s’avenien momentàniament, per un instant de felicitat.
"El llop estepari"
Hermann Hesse
Subscriure's a:
Missatges (Atom)