Fans de Perogrullo

Perogrullo és un personatge, entre la realitat i la ficció, que va popularitzar Francisco de Quevedo en el seu llibre: los sueños. Un personatge al que se li atribuïa un posat redundant amb afirmacions sobreres que, per certes i sabudes, era del tot innecessari dir-les. “Dos més dos són quatre”, és un clar exemple de perogrullada difícil de rebatre, encara que molts polemistes, i professionals del fum, s’entestin en treure-li punta i buscar una escletxa per on donar-li la volta. “A la mà tancada l’anomenen puny”, en seria una altra igualment irrefutable. Malgrat aquestes perogrullades, aquestes evidencies indiscutibles, aquestes certeses objectives, hi ha qui es fan l’orni i, en un posat de neciesa que els defineix, ens volen convèncer que les rodes són quadrades i la intel•ligència patrimoni dels ximples. Les perogrullades són, per definició, veritats com punys. Una afirmació que sigui susceptible de ser discutida i posada en qüestió no és, també per definició, una perogrullada. A veure si es va tenint clar i els intoxicadors de torn deixen d’alterar una realitat objectivament certa i deutora de perogrullo. Encara que coneixent la naturalesa del personal dubto que responguin de manera intel•ligent. Que es pot esperar d’individus que triguen 90 minuts en veure un programa d’una hora? O, cada cop que disparen a l’aire, fallen?

Dolça Pascua amb dos ous i 8 d'avantatge

El dia de la mona

L’Europa no puja, l’Europa es salva
(de moment)

Tal i com informava La Vanguardia digital en la seva edició d’ahir, la 2ª B del futbol espanyol es troba a la vora del KO tècnic, o dit d’una manera més concloent, a punt del col•lapse. Segons aquesta mateixa font, són ja més de 24 equips els que no poden fer front als seus pagaments, pagaments que afecten principalment als futbolistes en una situació extremadament delicada. La crisi econòmica no ha fet més que agreujar unes economies desestructurades, mal gestionades i amb plantejaments per damunt de les pròpies possibilitats. Els Clubs, tots els Clubs han viscut més pendents de la providència que no pas de la seva capacitat real per a generar ingressos. Amb pocs socis, sense taquillatge, amb la deserció dels esforçats patrocinadors amb els que es comptava i sense el suport municipal, en alguns casos, les economies dels Clubs han tocat fons. A la manca de previsió s’hi ha afegit la imprudència i el que vulgarment es diu: estirar més el braç que la màniga. Encara que la culpa no és tota dels gestors, sinó de la inviabilitat d’un futbol que no interessa pràcticament a ningú i aquesta mateixa indiferència el fa absolutament insostenible i decididament prescindible. Imagineu la situació que ha aconseguit esquivar el CE Europa, ni que sigui momentàniament, al allunyar el suïcidi del play off que l’hagués dut a una situació terminal de difícil retorn. I no és que la Tercera tingui més interès que la 2a B, que no és el cas, sinó perquè és infinitament més econòmica i, en conseqüència, més assumible per a Clubs amb una fràgil solvència.

Radi perfecte

Coeficient intel•lectual

Interessant la publicació d’algunes dades, si més no curioses, sobre el coeficient intel•lectual de certs personatges populars. Sorprèn, a primera vista, que Sharon Stone tingui el mateix coeficient que el que tenia la venerada Marie Curie i , Quentin Tarantino, exactament el mateix que el Nobel Albert Einstein. En un i en altre cas, el mateix talent aplicat de diferent manera i amb diferents resultats. Marie Curie ens va descobrir el poloni, molt abans que ho fes el bo del Toni Soler, per desprès, en el que seria la seva troballa més important, un element al que va anomenar radi pel seu potencial altament radioactiu. Just en aquest punt hi trobem el nexe que ens permet la connexió amb Sharon Stone, un animal cinematogràfic amb un innegable potencial radioactiu que, amb un lleuger (i mític) moviment de cames, ens va descobrir el radi perfecte, la mesura exacta dels nostres instints més bàsics. Dues dones amb el mateix coeficient intel•lectual, però una manera molt diferent de mostrar-lo. Quina és la millor? Això és relatiu, que diria Einstein.

La part fosca

Dos en un

La duplicitat llop i home, instint i intel•ligència, que en Harry usa per fer més entenedor el seu destí, és un simplisme groller, una violació de la veritat al servei d’una explicació plausible, però equivocada, de les contradiccions que aquest home troba en ell mateix i que considera font de tots els seus sofriments. En Harry descobreix , dintre seu, un “home”, és a dir, un món de pensaments, sentiments i cultura, una naturalesa amansida i sublimada. Però hi troba també un “llop”, és a dir, un món fosc d’instints, de salvatgia i crueltat, una naturalesa tosca, no gens sublimada. Malgrat aquesta partició, aparentment tan clara, del seu ésser en dues esferes enfrontades, de tant en tant ha experimentat com s’avenien momentàniament, per un instant de felicitat.

"El llop estepari"
Hermann Hesse

Convivència en el canyissar

Com tu, amb tu

Com un plec de llençol, fràgil i sinuós, esperant l’aventura de l’alba.
Com una geografia plàcida, desplegada entre les hores incertes.
Amb la voluntat de romandre lluminosa desprès de travessar la nit.
Com un port segur, de racons sublims, des d’on veure festejar la tempesta.
Amb la certesa de tenir algunes respostes, davant d’un mar de dubtes.
Amb la timidesa de la pell nua que frega l’infinit i el complau.
Com un vent suau de moviments delicats que acarona el gest primari.
Com l’efecte sense causa, fiant-ho tot a la màgia.
Amb la sort de la distància inexistent i el viure a pocs mil•límetres del paradís.
Amb tu, com tu.

Maneres reals de veure les coses

El Madrid trepitja el futbol i, el seu autocar, la Copa

No cal insistir, ni fer sang aportant un nou comentari, més o menys enginyós, sobre l’anècdota del sinistre total que ha patit la Copa del Rei sota les rodes de l’autocar que la transportava. Tan sols em queda un dubte, esteu segurs que només és una anècdota?

Partit

Núvol i Khedira

Partint de la base que tota obra artística és una obra d’art i que tothom està en condicions, en algun moment de la seva vida, de realitzar una “obra d’art”, qui no té al cap aquell gastat tòpic, davant una tela de Picasso, afirmant: això ho faria un nen de cinc anys! Hauríem de fer una distinció entre els artistes accidentals i els artistes integrals. Mentre els primers depenen única i exclusivament de la coincidència i unes circumstàncies favorables, puntuals i irrepetibles, els artistes integrals (els veritables artistes) són el resultat del seu talent, la seva creativitat i, sobretot, de la seva metodologia. Metodologia que els fa plantejar l’art com un espai d’investigació on el resultat de l’obra acabada no és tan important com el propi procés de creació. L’artista accidental viu d’un llampec aïllat mentre l’artista integral inverteix el seu temps i el seu esforç en crear un marc idoni perquè les obres d’art flueixin de forma natural i continuada. Aquesta, i no una altra, és la diferencia actual entre el Madrid i el Barça. Dues maneres d’entendre el futbol i dues maneres de formular l’art. Els accidentals apostant per l’obra efímera, per la tela puntual que els hi doni el reconeixement instantani i els altres, els integrals, abonant la coherència del seu discurs i la vigència del seu art indiscutible i transcendent. La dualitat occidental que s’enfronta damunt una tela comuna per a evidenciar les seves diferencies. La cultura del mètode que crea les condicions necessàries per assolir resultats de manera natural i continuada enfront la cultura del resultadisme com a única opció possible. Un partit de futbol no és res, només una porta que obre una altra porta. La veritable naturalesa de l’art rau en els artistes que treballen tots els seus ressorts i, malgrat el fracàs puntual, segueixen creant fidels als seus principis.

Espedra un poco, un poquito más, me moriria si te vas

Si no saps

Si no saps el que vols dir, ni com dir-ho, prova de saber el que vols provocar amb el que vols dir, quina reacció esperes o quin sentiment pretens despertar; potser així l’altre et podrà ajudar a tenir la conducta apropiada, la frase exacta o el silenci més revelador. No sempre ens és fàcil expressar el que tenim al cap i no sempre és fàcil bastir una argumentació clara que transmeti amb precisió la veritable naturalesa del nostre pensament. Davant de qualsevol situació ens costa ajustar el discurs a la necessitat, allò que s’ha de dir a allò que finalment es diu. Hauran de passar, en el millor dels casos, instants fugaces o mesos eterns, fins a trobar la paraula justa, la idea precisa que hauríem d’haver utilitzat i que, en el seu moment, ens va ser esquiva. En els casos de bloqueig, fem una volta i diguem-li al nostre interlocutor el que volem d’ell i la reacció que pretenem que tingui amb el discurs que no aconseguim ordenar; fem una pausa i disposem-nos a esperar la resposta.

Que et sembla si t'informo i després tu tries

Sense toros, menys banyes

Si hi ha mesures col•lectives que triguen un cert temps en fer el seu efecte, en poder testar les seves conseqüències i, en definitiva, valorar l’encert de la seva aplicació, n’hi ha dues, preses recentment, que han provocat uns efectes immediats i una ràpida resposta a ulls de tothom. Una d’aquestes mesures a la que em refereixo, és la de no fumar als bars i restaurants. No han calgut gaires dies per certificar els seus espectaculars i saludables efectes. Ara es pot anar a sopar o a prendre un cafè sense tornar a casa amb els pulmons d’un miner i la roba amb un tuf a tabac com si es tractes d’un cul de cendrer. En un tres i no res ha millorat espectacularment la qualitat de l’aire que respirem i, en conseqüència, la nostra qualitat de vida. L’altra mesura que ha tingut una incidència immediata i, alhora força gratificant, ha estat la prohibició de les corrides de toros a Catalunya. Si bé és cert que la llei encara no ha entrat en vigor, els seus efectes ja es comencen a gaudir. Veieu sinó, les declaracions de Sánchez Dragó al respecte: 'No m'agrada anar a una regió d'Espanya en què han prohibit els toros i tanquen llibreries acusant-les de nazis' Amb aquestes paraules el senyor Dragó ha declinat la invitació de venir a Barcelona per Sant Jordi. Si amb la prohibició de fumar hem aconseguit millorar la qualitat de l’aire, què dir de la millora intel•lectual que hem aconseguit estalviant-nos la visita del senyor Sánchez Dragó. El tabac empastifa la roba deixant en ella una olor penetrant i força desagradable, mentre el senyor Dragó, i la seva podridura, empastifa els cervells amb una imbecil•litat que no marxa ni amb sosa càustica. Benvingudes les mesures que ens han de reportar aquestes fantàstiques millores.

Abominable concentració
Sachsenhausen

Tinc els collons que m’exploten

El govern espanyol, l’abusiu govern espanyol, té la barra de, a banda d’imposar-nos retallades socials, exigir-nos que augmentem els impostos. És a dir, que paguem més per poder viure en un país que ja paga més que ningú i en canvi no se li retorna la part que per llei i justícia li pertoca. Amb l’augment d’impostos, impostos que acabarem pagant a l’Estat espanyol, ens farem cada vegada més pobres i menys competitius, alhora que taparem tots els forats negres, les males gestions i les infraestructures faraòniques d’altres comunitats incompetents i tot, en nom de la solidaritat i el compromís d’Estat. Ja va sent hora que s’imposi la racionalitat i, perquè no, una mica del: fins aquí hem arribat, per plantejar mesures excepcionals davant d’un Estat, que només entén la reciprocitat en una sola direcció. Ja n’hi ha prou de ser el cornut i pagar el veure d’una Espanya excessivament assedegada i amb marcats tics de bandolerisme intolerable. Catalunya no encaixa històricament ni socialment en una Espanya uniformadora i exclusivista, però tampoc encaixa econòmicament en un estat que viu de l’explotació permanent i la presa de pèl orgànica.

Poema rodó

Sant Jordi mata l’aranya

Entrem a la setmana de Sant Jordi i us voldria recomanar, amb modèstia, una sèrie de llibres per amenitzar les hores mortes. Aquesta setmana coincideix, com la majoria sabreu, amb la sobredosi de partits Barça-Madrid que, per aquells que us agradi el futbol i el seu anàlisi, també dóna per a moltes lectures. No puc estar-me de relacionar ambdues activitats i la seva evident correspondència. I ho vull fer aquest cop, si em permeteu la gosadia, des de la perspectiva de l’equip espanyol. Aquí van els suggeriments per al primer xoc disputat ahir a la casa blanca:

Per a la roda de premsa del dia anterior: La banda de la casa de la bomba de Tom Wolfe

Per a les hores prèvies al partit: El tremolor de l’engany de Patricia Highsmith

Per a l’inici del partit: La mueca del miedo de Dario Fo

Per a la primera part: Ombres damunt l’herba de Isak Dinesen

Per a l’intel•lectual Pepe: Marranades de Marie Darrieussecq

Per als moments de reflexió al descans: La magnitud de la tragèdia de Quim Monzó

Per a la segona part: El juego de los abalorios de Hermann Hesse

Per a l’àrbitre: Història universal de la infàmia de Jorge Luis Borges

Per a la roda de premsa post-partit: Cròniques marcianes de Ray Bradbury

Per a Mourinho: La nàusea de Sartre

Per a la premsa “pelotera” de Madrid: Los hermosos vencidos de Leonard Cohen

Per al discurs institucional del Madrid: Fum, fum, fum de Jordi Sànchez

Espero que aquesta humil aportació us sigui d’utilitat, si més no, us permeti accedir a l’apassionant món de les realitats imaginàries.

Salut i prosa. Prosa Barça!

Biblioteca bàsica


la banda... el tremolor...


les ombres... les marranades... la por...



els abaloris... la infàmia... la tragèdia...



la nàusea... els vençuts... les cròniques...


i el fum, el fum, el fum,...

És millor aprendre dels que saben

La (desa)grada

Us proposo, si us interessa el món del futbol, un exercici instructiu i força revelador. Un lluminós matí de dissabte, no gaire aviat, perquè no representi un sacrifici, us acosteu a l’escola del CE Europa i, aleatòriament, trieu una zona del camp on faci una mica de sol per no haver de patir fred i que l’espectacle que us disposeu a contemplar sigui el més agradable possible. Inserits a la grada voltats de pares, mares, tiets, avis, germans i parents, més o menys confessats, prepareu-vos a veure, i escoltar, un apassionant partit de futbol entre Zaire i Tanzània. Mentre els aprenents a futbolistes hi posen fe, molta fe i unes impagables imatges d’extraordinari valor emotiu, la grada s’encarrega de la banda sonora. Mentre els de la gespa aprenen o volen assimilar els mecanismes del futbol, els de la grada fan tot el possible perquè aquesta pràctica, aquests mecanismes no els hi facin efecte. Uns fan per aprendre el que els altres s’entossudeixen en desaprendre. Passa, passa, toca, passa, toca,...insisteixen els de baix. Xuta, xuta, tu sol, tu sol, xuta, xuta, tu..., criden els de dalt. Els de baix prioritzen la generació de pautes per poder guanyar mentre els de dalt només volen guanyar per escurçar els terminis. No hi ha temps per perdre en el procés d’aprenentatge, ni cal invertir en l’adquisició d’hàbits, només importa la recompensa immediata i el triomf per damunt de qualsevol altre supòsit. Curiosa contradicció el portar els nens a l’escola perquè aprenguin i, en canvi, fer l’impossible perquè es saltin el procés necessari per assolir les competències d’un esport bàsica i essencialment associatiu.

Amb la boca oberta

Instal•lar-se en la queixa

Hi ha equips que juguen al futbol amb els peus. Altres, que ho fan amb els peus i amb el cap. Altres, bàsicament, amb el cor. I, finalment, hi ha equips, com el juvenil del Prat, que ho fan amb la boca. No negaré el diàleg ni la seva necessitat i/o conveniència, però que el futbol es practiqui sempre amb la boca oberta com si es tractés d’un peix ventosa, és un afer molt espinós i de nefastes conseqüències. El peix mor per la boca i, a alguns jugadors del Prat, els hi passa el mateix. Estan més pendents de parlar que de jugar i, com és lògic, acaben per descentrar-se. La queixa constant, tingui o no tingui raó de ser, és una mala pràctica, no només en el futbol, sinó en qualsevol altre àmbit. El pitjor del cas és que fa tota la pinta que la conducta d’aquests aprenents de futbolistes, no es cenyeix al rectangle de joc, i ha d’anar, per força, més enllà dels 90 minuts, amb el desgast social que això representa. Els hàbits són fonamentals per a la pràctica diària de qualsevol activitat. Perdre un partit de futbol per parlar, no és un drama, no deixa de ser un joc, però traslladar aquest comportament fora dels terrenys esportius, és una veritable tragèdia que dura tota la vida.

Potser amb timidesa...

Pensa-t'ho bé

Qui condueix?

Us heu preguntat algun cop perquè, en el 98% de cotxes ocupats per una parella, és sempre l’home el que condueix? És una decisió pactada? Està consensuada? És pura inèrcia? Costum, potser? És un hàbit que no es qüestiona o, correspon, sense més, a una tradició històrica? Són conscients les dones d’aquest particular fet? Ja els hi està bé i, en conseqüència, prefereixen cedir la responsabilitat al mascle? Es deixen portar, les dones, amb més facilitat pels homes? Són de bon, o millor conformar que no pas els homes? Prefereixen entretenir-se mirant el paisatge o fent-se la manicura? Els hi costa a les dones assumir un paper dominant i erigir-se en conductores del destí en comú? És aquesta deserció del control, una metàfora del que es cou en altres àmbits de convivència? O, estem tots equivocats i és la dona la que condueix l’home que condueix el cotxe?