Qui condueix?

Us heu preguntat algun cop perquè, en el 98% de cotxes ocupats per una parella, és sempre l’home el que condueix? És una decisió pactada? Està consensuada? És pura inèrcia? Costum, potser? És un hàbit que no es qüestiona o, correspon, sense més, a una tradició històrica? Són conscients les dones d’aquest particular fet? Ja els hi està bé i, en conseqüència, prefereixen cedir la responsabilitat al mascle? Es deixen portar, les dones, amb més facilitat pels homes? Són de bon, o millor conformar que no pas els homes? Prefereixen entretenir-se mirant el paisatge o fent-se la manicura? Els hi costa a les dones assumir un paper dominant i erigir-se en conductores del destí en comú? És aquesta deserció del control, una metàfora del que es cou en altres àmbits de convivència? O, estem tots equivocats i és la dona la que condueix l’home que condueix el cotxe?

Ser-ne dos

A l’estiu quan són les 9

Com m’envaeix el cos la teua absència,
com desaprenc les coses que sabia,
com cada nit que passa i cada dia
sent el desig de la teua presencia.

A voltes pense que sense tu
no hagués fet res, mai de la vida.
A voltes pense que amb tu
no faré res mai de la vida.
Quan pense que pense aquestes coses
pense que sóc un desfici enamorat.

Per a que tu pugues ser tu
jo no he deixat de ser jo,
per a que jo puga ser jo
tu no has deixat de ser tu:
Tu i jo hem volgut
sempre ser-ne dos.

Raimon

Més negre que blanc

Utilitza la llengua

Diuen els experts, i per això ho són, que realitzar qualsevol activitat que impliqui un aprenentatge revoluciona positivament les neurones. I posen com a exemple aprendre un nou idioma. L’esforç, que aquesta pràctica representa, obliga a utilitzar la memòria que és el que regenera les connexions de les neurones. L’aprenentatge d’un idioma, sobretot en edat avançada, ve sempre acompanyat d’un reconeixement social i reforça la confiança en un mateix, millorant l’autoestima i la seguretat en les pròpies capacitats intel•lectuals. Els catalans en sabem prou d’aquets avantatges, des del naixement, i per llei, estem obligats a aprendre una segona llengua (no pròpia, o impròpia) en oposició al que passa a l’Estat espanyol on tenen una sola llengua i només una. Al no estar obligats a aprendre una segona llengua, els espanyols, estan condemnats a l’envelliment prematur, a la inflexibilitat mental i les neurones s’atrofien. Potser aquest és l’origen del problema que pateixen els espanyols per comprendre la diversitat i mostrar, sense solució, un desmesurat complex d’inferioritat que els fa ser injustificadament intolerants i agressius.

Edició il·limitada

IONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONION

IONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONION

IONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONION

IONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONION

IONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONION

IONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONION

IONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONION

Dues dones que ballen

Dues dones que ballen al final del seu trajecte vital. Les darreres estacions de dues vies diferents que conflueixen en un escenari de tràgica sintonia. Dues maneres de patir la desesperació i el desconsol entre quatre parets que s’ensorren. La vida desprès de la mort, la mort en vida. Les dones que arrosseguen el dolor de l’amargura sense redempció possible. Dues dones sense desig, abandonades a la seva sort. Dues dones a la recerca d’un principi que acabi amb el seu final. Dues dones que la ballen. Dos cops de puny a la boca de l’estomac. Un text imprescindible. Dues interpretacions memorables.

Treballar en equip, descansar en grup

Qui menja sopes se les pensa totes

Us heu preguntat mai el perquè els professors estimulen i afavoreixen el treball en grup? Perquè els alumnes aprenguin a treballar en equip? Perquè aprenguin a relacionar-se i a complementar-se? Perquè posin a prova les seves capacitats compartint coneixements? Perquè els alumnes més avantatjats ajudin als que tenen més dificultats en un exercici de solidaritat ? Perquè intercanviïn experiències? Perquè integrin diferents maneres de treballar? Perquè tinguin accés a noves metodologies d’estudi? Perquè aprenguin a sumar esforços i aconseguir reptes més complexos? Per créixer en autoestima mitjançant el reconeixement del grup? Per enfortir el debat i la tècnica de l’argumentació? Per fomentar el diàleg i el pacte? I un xurro! L’única raó és la comoditat. La comoditat que representa, en una aula de 25 alumnes, corregir només 5 treballs en comptes de 25, gràcies a l’extraordinària avantatja de l’agrupació mútua.

La transformació

Ara ja USAP

USAP vostè que l’equip de Perpinyà va omplir l’Estadi Lluis Companys fins la bandera, cosa que no havia aconseguit l’Espanyol en tota la seva estada com a llogater?

USAP vostè que l’equip arlequinat va donar mostres clares i evidents de la seva catalanitat, cosa que no ha fet mai l’Espanyol en tota la seva història?

USAP vostè que l’equip transpirinenc es va sentir més estimat i recolzat lluny de la seva casa que no pas l’Espanyol en la que, teòricament, va ser la seva ciutat?

USAP vostè que l’equip de la Catalunya nord va fer més per la cohesió de la societat esportiva d’un país, en un sol dia, que l’Espanyol en cent anys?

USAP vostè que l’equip de Perpinyà s’ha convertit, per mèrits propis, en el segon club esportiu de la ciutat de Barcelona en estima i número de seguidors?

USAP vostè que l’USAP representa un sentiment en positiu, una comunió de pertinença a la societat que l’acull i per això la seva acceptació popular és tan gran, mentre l’Espanyol és un sentiment a la contra, una actitud de negació i que per això representa la frustració i l’auto odi?

Si no ho sabia, ara ja USAP.

L'objectiu

10 Arguments

10 A exercir el dret irrenunciable del vot
10 A fer parlar les urnes i fer callar els intolerants
10 A omplir de contingut la democràcia
10 A donar un pas endavant per recuperar el pols i la trempera
10 A fer realitat un somni que cada cop és més real
10 A dir el que volem ser sense tutories infamants
10 A fer del nostre present el millor futur pels que han de venir
10 A donar forma als vells i legítims anhels
10 A aixecar el cap i que tothom ens escolti
10 A decidir perquè ningú decideixi per nosaltres

Un raig de llum

Tremprat

Prat 0 – Europa A 1

Lliga Nacional Juvenil

Ens acostem al final i les sensacions no deixen de millorar. S’ha trencat la insuficient mitjana anglesa, per accedir, sense reserves, a la màxima recompensa. Apostar pel número guanyador i fer saltar la banca. Ha arribat el moment de la veritat, aquell que defineix les opcions i possibilitats de cada un dels que es proposen com a candidats al premi gros. Més enllà de jugar més o menys bé, de fer un futbol més o menys coordinat i oferir espectacles convincents, més enllà d’aquestes propostes estètiques, s’imposa la crua realitat d’un objectiu irrenunciable i al que s’ha d’arribar per qualsevol mitjà. És ara quan pesa la pressió, quan s’instal•la la por a perdre com agent paralitzant i condiciona els hàbits adquirits durant bona part de la temporada. Res val que no sigui guanyar, i sumar de tres en tres, per dependre d’un mateix en el tram decisiu de la lliga. Ens queda la part més aspre, possiblement, la menys vistosa i àrida, però, al mateix temps, la més emotiva i apassionant. Preparem-nos a consciència per conviure amb l’adrenalina desbocada i les pulsacions al límit. Nosaltres ens ho em buscat i avui, avui hem tremprat.

Fora del ramat

Follonero

Si t’he de ser sincer, i t’ho dic de bon rotllo, em va fer molta gràcia que l’altre dia em titllessis de “follonero”. Tinc la certesa, que venint de tu, no podia ser més que un apel•latiu afectuós i envoltat de complicitat, però certament sorprenent si tenim en compte la naturalesa de les nostres vivències. De fet, m’he limitat o, si ho prefereixes, m’he extralimitat, a escriure tot allò que tu penses i que tants cops hem compartit. Hem estat espectadors privilegiats de la polèmica, però en cap cas, i ho sap molt bé, mai l’hem provocada. El nostre pecat, el teu i el meu, ha estat denunciar-la, tu en privat i jo en públic. Maneres similars en el fons, però molt diferents en la forma, de revelar-se contra la impostura i la mesquinesa. Ara a mi m’ha tocat el rebre per dir les coses pel seu nom, sense subterfugis, tal com són. Entre dir el que penso i pensar el que dic, triaré sempre la que calgui, encara que això em pugui costar ser l’ase dels cops d’aquells que callen per mantenir-se. Si sóc capaç d’anteposar els interessos col•lectius als meus personals, exigeix-ho que els demès facin el mateix. Un equip que no està en aquesta línia, no és, ni serà mai, el meu equip.

Vota per tu, pels teus i pels qui es reboten

Juga les teves cartes

ARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARA
ARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARA
ARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARA
ARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARA
ARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARA
ARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARA
ARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARA


ARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARA
ARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARA
ARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARA
ARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARA
ARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARA
ARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARA
ARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARA


ARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARA
ARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARA
ARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARA
ARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARA
ARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARA
ARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARA
ARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARAARA

Imperdible

Il·luminats o, altrament dits, lluminàries

Maleïda coincidència

Perquè hi ha paraules que em són vetades? Perquè el seu ús esdevé un conflicte de gegantines proporcions? Quina responsabilitat tinc sobre la coincidència? Hauré de limitar els meus escrits, i la seva comprensió última, eliminant paraules per evitar interpretacions esbiaixades? Quan parli d’escacs m’hauré de menjar prèviament la torre per no ferir susceptibilitats? Quan contempli la sortida del sol, hauré de tenir la precaució de no esmentar l’alba com a plasmació d’un fet extraordinari i recurrent? Quan reflexioni sobre un partit de futbol, hauré de prescindir de la victòria per no molestar? Quan em refereixi a qualsevol aspecte educatiu, hauré d’obviar el mestre per no crear un conflicte institucional? Quan m’entretingui amb el teatre, hauré de desterrar l’oficina perquè no s’interpreti malament el meu comentari? Quan em recreï amb llegendes llegendàries, hauré de saltar-me el rei Artur per no tocar l’intocable? Quan em perdi pel cel, hauré de matar la figura de l’àngel per no ofendre al dimoni? Quan m’arrisqui amb els formatges, hauré de callar el tuf i la forma del formatge holandès per no ser impertinent? A partir d’ara, quan m’arribi un projecte, hauré de saltar-me l’arquitecte per no ser inoportú? I pujar-me a la parra?, podré pujar-me a la parra sense ser la diana dels furtius? Les òperes sense àries, el veler sense vela, el tabac sense cendra, Europa sense rumb,...? Trist, molt trist, el llenguatge sense paraules. Si no vols que el blanc immaculat del paper s’estengui arreu, hauràs de ser climent i permetre’m, amb tolerància, la marrada de la coincidència.

Semblants com gotes d'aigua

Quadrar el cercle

Per tancar el cercle endegat fa tres dies sobre la possibilitat de que el CE Europa pugés a 2ª B i la seva conveniència, només voldria fer, en obert, una reflexió que sovint em faig en privat: tanta diferència hi ha entre jugar a Tercera o fer-ho a 2a. B? Al marge del cost econòmic que és un argument transcendental i que no es pot obviar, hi ha altres aspectes que compensin aquest sobre cost? Hi ha realment diferència a nivell d’espectacle i divertiment entre una categoria i l’altra? Algú em pot donar raons convincents sobre els avantatges de jugar contra el Badalona en lloc de fer-ho contra el Gavà? Es garanteix millor futbol jugant contra el Sant Andreu que contra el Reus? Em perdonareu però, per més voltes que li dono, no sé veure les diferències. Per assistir, diumenge sí i l’altre també, al mateix futbol avorrit i insípid, millor fer-ho a un cost més assumible i més acord amb les possibilitats econòmiques que es tenen. Menjar poc i pair bé per tenir una bona qualitat de vida. No n’hi ha més.

Escampar la boira

Ningú ha ficat mà a la caixa

Voldria aclarir una afirmació que ha generat una certa controvèrsia i que no es correspon al veritable esperit de la lletra. Quan dic que la caixa de l’Europa està buida, no vull dir, de cap manera, que aquesta situació sigui producte d’una mala gestió i, encara menys, que algú, com vulgarment es diu, hagi ficat mà a la caixa. Senzillament es descriu un fet objectiu i, lamentablement, indiscutible. La situació econòmica de l’Europa no és un fet puntual, sinó una patologia endèmica perfectament encadellada amb la seva realitat. L’Europa és el que és i les seves especials circumstàncies. Inserit en un entorn voluntariós però força precari, i sense ajudes de l’Administració (al marge de la gespa del Nou Sardenya, que no és poc), sobreviu gràcies a l’enorme encert de la implantació del seu Futbol base i la seva reputada Escola, que fan possible una presència al límit de la heroïcitat. Molt de mèrit té, per a un Club amb tan poca massa social, que segueixi mantenint un testimoniatge de tossuda persistència. Donada aquesta fràgil realitat, és tan transcendent consolidar els guanys, per petits que siguin, i no cometre errades d’envergadura que facin molt difícil el retorn. La caixa buida, atenent la conjuntura actual, no ha de ser un greu problema si s’és conscient de la pròpia realitat i fins on es pot arribar sense hipotecar el futur més immediat. Poder pagar els deutes i quedar-se a zero és assumible, no poder pagar els deutes, és la ruïna i aplanar el camí cap a la desaparició.

Maneres diferents de veure el mateix

Com ha de ser

Sembla que, finalment, s’hagi entrat en raó i algú ha posat seny per rebaixar l’eufòria i cenyir-se a la realitat, per dura que aquesta sigui. Una de les poques opcions perquè l’Europa pugui jugar a 2ª. B passa, independentment de generar ingressos que ara no hi són, per formar una plantilla amb 15 o 16 jugadors fets a la casa. Jugadors que vulguin jugar més per un sentiment de pertinença i amor a uns colors, que no pas únicament per diners. Una plantilla amb mercenaris, amb gent no feta a les categories inferiors, és insostenible i un projecte abocat al fracàs. Caldrà doncs, abans de plantejar l’assoliment de la nova categoria, formar jugadors amb les capacitats tècniques i les condicions de compromís innegociables per poder militar a la 2a. B, per desprès, però no menys important, aconseguir el finançament per intentar el salt de categoria amb el mínim de garanties exigibles i necessàries. Fer jugadors solvents per poder disputar la 2a. B no és una tasca fàcil, però encara és més difícil que aquests mateixos jugadors es sentin tan identificats amb el Club que siguin capaços de renunciar a compensacions econòmiques per tenir el privilegi de defensar el Club de la seva vida. Per aconseguir aquesta identificació, el Club ha d’invertir en aspectes en el que actual i històricament és deficitari. Cuidar les persones i guanyar-les per a la causa d’una idea col•lectiva és un objectiu que l’Europa s’hauria de marcar com a prioritari si vol anar una mica més enllà d’on ara es troba. El desafecte, la indiferència, la manca de suport, comunió i comunicació entre els gestors del Club i els seus afillats no és la millor manera d’aconseguir una nova realitat, molt lluny de l’actual.