L'última frontera
dimarts, 22 de març del 2011
Propera parada: Poble Sec
Esteu segurs que cal matxucar al rival, i més quan aquest rival es limita a fer la seva feina amb honradesa i de la millor manera possible? Esteu segurs que aquesta és la millor actitud davant un duel d’iguals amb objectius comuns? És necessari humiliar al rival que, com a únic delicte, vol aconseguir el mateix que vosaltres? Cal tensar sempre la corda davant situacions determinants que poden descontrolar les emocions, tenallar les aptituds i provocar l’efecte contrari al desitjat? Per afrontar els reptes, aquells més difícils, no s’ha de canviar res. La trajectòria és tan il•lustrativa que permet una gran dosi d’optimisme, sempre i quan es facin les coses com sempre i no es caigui en l’error de la sobre excitació. Guanyar amb humilitat i respecte al rival, acostuma a tenir un plus de valoració emocional molt satisfactori. Cal afrontar els moments decisius amb naturalitat, sense oblidar tot allò que us ha portat on ara sou i buscar la victòria contra un digne rival que no posarà, i aquesta és la seva obligació, les coses fàcils.
Esteu segurs que cal matxucar al rival, i més quan aquest rival es limita a fer la seva feina amb honradesa i de la millor manera possible? Esteu segurs que aquesta és la millor actitud davant un duel d’iguals amb objectius comuns? És necessari humiliar al rival que, com a únic delicte, vol aconseguir el mateix que vosaltres? Cal tensar sempre la corda davant situacions determinants que poden descontrolar les emocions, tenallar les aptituds i provocar l’efecte contrari al desitjat? Per afrontar els reptes, aquells més difícils, no s’ha de canviar res. La trajectòria és tan il•lustrativa que permet una gran dosi d’optimisme, sempre i quan es facin les coses com sempre i no es caigui en l’error de la sobre excitació. Guanyar amb humilitat i respecte al rival, acostuma a tenir un plus de valoració emocional molt satisfactori. Cal afrontar els moments decisius amb naturalitat, sense oblidar tot allò que us ha portat on ara sou i buscar la victòria contra un digne rival que no posarà, i aquesta és la seva obligació, les coses fàcils.
De més verdes en maduren
Encara que sembla que no pugui ser, l’admirada societat japonesa, també té els seus clarobscurs. Una cultura basada en l’ordre i el respecte pateix, com qualsevol altra, perversions en el seu comportament. Comportaments anòmals que la desmitifiquen i la fan més terrenal, més humana, amb la seva quota d’imperfecció corresponent. Tepco, la companyia japonesa encarregada de la gestió de la central nuclear accidentada, té un historial gens modèlic. S’ha sabut que, en els darrers anys, ha falsificat informes sobre l’estat i la seguretat de la pròpia central, amagant a l’opinió pública les seves deficiències. La catàstrofe ha estat provocada per un desastre natural, però s’ha agreujat, possiblement, per la naturalitat del desastre. La incapacitat de la societat japonesa per admetre les males notícies actua, en la majoria d’ocasions, com a tap per amagar certes irregularitats i els fa maquillar situacions del tot denunciables.
Encara que sembla que no pugui ser, l’admirada societat japonesa, també té els seus clarobscurs. Una cultura basada en l’ordre i el respecte pateix, com qualsevol altra, perversions en el seu comportament. Comportaments anòmals que la desmitifiquen i la fan més terrenal, més humana, amb la seva quota d’imperfecció corresponent. Tepco, la companyia japonesa encarregada de la gestió de la central nuclear accidentada, té un historial gens modèlic. S’ha sabut que, en els darrers anys, ha falsificat informes sobre l’estat i la seguretat de la pròpia central, amagant a l’opinió pública les seves deficiències. La catàstrofe ha estat provocada per un desastre natural, però s’ha agreujat, possiblement, per la naturalitat del desastre. La incapacitat de la societat japonesa per admetre les males notícies actua, en la majoria d’ocasions, com a tap per amagar certes irregularitats i els fa maquillar situacions del tot denunciables.
diumenge, 20 de març del 2011
La confirmació
Europa A 5 – Mollet 0
Lliga Nacional Juvenil
En la fe catòlica, a la comunió li segueix la confirmació. A la comunió, per aquells que no l’hagueu feta, es rep per primera vegada l’hòstia i desprès, al poc temps, reps la confirmació de tot plegat. A partir d’aquell moment ja en pots rebre (d’hòsties) tantes vegades com vulguis, sempre que estiguis lliure de pecat, està clar. Fet aquest preàmbul que, admeto, potser està agafat amb pinces però em venia molt de gust fer-lo, doncs, dit això, s’ha confirmat el bon moment de joc del Juvenil A i la seva correspondència amb els darrers resultats. S’ha confirmat la recuperació d’elements importants dins l’equip i que se’ls ha trobat a faltar. S’ha confirmat el fàcil encaix de noves peces gràcies al bon funcionament del grup. S’ha confirmat, també, la vigència d’una bona idea en front dels que no tenen ni idea. S’ha confirmat el compromís, malgrat els intents per alliberar el compromís, d’unes persones íntegres i coherents. S’ha confirmat el fruit que està donant el treball d’un grup que treballa, per a escarni d’aquells que no deixen treballar. S’ha confirmat que no hi ha res perdut i molt per guanyar, malgrat els que no hi ha cregut mai. S’ha confirmat qui, independentment del resultat final, ha fet mèrits per tenir el meu suport i a qui no suporto. S’ha confirmat que les trajectòries honestes tenen poc valor davant òrgans desinformats. S'ha confirmat el poc interès que aquest equip desperta en les altes esferes del Club. S'ha confirmat, una vegada més (o menys), l'absència de directius a la grada. I, finalment, però no menys important, s’ha confirmat que l’Europa va golejar a un rival directe amb un futbol, per moments, espectacular. Sí, sí, s’ha confirmat.
Europa A 5 – Mollet 0
Lliga Nacional Juvenil
En la fe catòlica, a la comunió li segueix la confirmació. A la comunió, per aquells que no l’hagueu feta, es rep per primera vegada l’hòstia i desprès, al poc temps, reps la confirmació de tot plegat. A partir d’aquell moment ja en pots rebre (d’hòsties) tantes vegades com vulguis, sempre que estiguis lliure de pecat, està clar. Fet aquest preàmbul que, admeto, potser està agafat amb pinces però em venia molt de gust fer-lo, doncs, dit això, s’ha confirmat el bon moment de joc del Juvenil A i la seva correspondència amb els darrers resultats. S’ha confirmat la recuperació d’elements importants dins l’equip i que se’ls ha trobat a faltar. S’ha confirmat el fàcil encaix de noves peces gràcies al bon funcionament del grup. S’ha confirmat, també, la vigència d’una bona idea en front dels que no tenen ni idea. S’ha confirmat el compromís, malgrat els intents per alliberar el compromís, d’unes persones íntegres i coherents. S’ha confirmat el fruit que està donant el treball d’un grup que treballa, per a escarni d’aquells que no deixen treballar. S’ha confirmat que no hi ha res perdut i molt per guanyar, malgrat els que no hi ha cregut mai. S’ha confirmat qui, independentment del resultat final, ha fet mèrits per tenir el meu suport i a qui no suporto. S’ha confirmat que les trajectòries honestes tenen poc valor davant òrgans desinformats. S'ha confirmat el poc interès que aquest equip desperta en les altes esferes del Club. S'ha confirmat, una vegada més (o menys), l'absència de directius a la grada. I, finalment, però no menys important, s’ha confirmat que l’Europa va golejar a un rival directe amb un futbol, per moments, espectacular. Sí, sí, s’ha confirmat.
Per tots sants
Sants 1 – Europa A 5
Lliga Cadet Preferent, grup 3
A la vista del resultat, hom pot pensar que el partit ha estat fàcil, un d’aquells tràmits sense historia que s’han de passar per arribar a fer historia. Doncs, així ha sigut. El d’avui, però, era un d’aquells partits trampa que, de tant en tant, es creuen en el camí per posar a prova la solidesa del projecte i testar, de manera precisa, les possibilitats reals d’aconseguir els objectius desitjats. Desprès de la tempesta acostuma a seguir la calma. Desprès de l’enfrontament estrella, del partit contra el rival més en forma, desprès del duel més exigent i decisiu, i desprès d’haver-lo superat amb èxit, hom tendeix a la relaxació. És fàcil, desprès d’haver fet el més difícil, caure en la negligència. Superar amb autoritat al Bellvitge, en partit disputat entre setmana que, a priori, sembla el rival directe per la lluita al títol, dóna un plus de confiança que calia saber administrar. No és, ni serà la primera vegada, que un cop d’efecte d’aquestes característiques es malbarata per una desencertada gestió de les emocions. No ha estat el cas de l’Europa que, amb una actitud lloable, ha sigut capaç de fer del desplaçament d’avui una de les sortides més còmodes que se li recorden aquesta temporada. La maduresa d’aquest equip fa que triï sempre la millor opció de totes les possibles i li permet, a base concentració i actitud, fer fàcil allò que per altres és tremendament difícil. No hi ha res fet, que ningú s’equivoqui, però la solvència amb la que es superen els successius reptes fa ser força optimista i, si em permeteu, un poc temerari.
Sants 1 – Europa A 5
Lliga Cadet Preferent, grup 3
A la vista del resultat, hom pot pensar que el partit ha estat fàcil, un d’aquells tràmits sense historia que s’han de passar per arribar a fer historia. Doncs, així ha sigut. El d’avui, però, era un d’aquells partits trampa que, de tant en tant, es creuen en el camí per posar a prova la solidesa del projecte i testar, de manera precisa, les possibilitats reals d’aconseguir els objectius desitjats. Desprès de la tempesta acostuma a seguir la calma. Desprès de l’enfrontament estrella, del partit contra el rival més en forma, desprès del duel més exigent i decisiu, i desprès d’haver-lo superat amb èxit, hom tendeix a la relaxació. És fàcil, desprès d’haver fet el més difícil, caure en la negligència. Superar amb autoritat al Bellvitge, en partit disputat entre setmana que, a priori, sembla el rival directe per la lluita al títol, dóna un plus de confiança que calia saber administrar. No és, ni serà la primera vegada, que un cop d’efecte d’aquestes característiques es malbarata per una desencertada gestió de les emocions. No ha estat el cas de l’Europa que, amb una actitud lloable, ha sigut capaç de fer del desplaçament d’avui una de les sortides més còmodes que se li recorden aquesta temporada. La maduresa d’aquest equip fa que triï sempre la millor opció de totes les possibles i li permet, a base concentració i actitud, fer fàcil allò que per altres és tremendament difícil. No hi ha res fet, que ningú s’equivoqui, però la solvència amb la que es superen els successius reptes fa ser força optimista i, si em permeteu, un poc temerari.
dissabte, 19 de març del 2011
La falla
Falla el meu pronòstic per als aparellaments dels quarts a la Champions. Falla la previsió del temps. Falla la prevenció a Fukushima. Falla internet. Falla el càlcul sobre la persistència de Gadafi. Falla el senyal de TV3 al país valencià. Falla la confiança en el dòlar. Falla el rei de Bahrein. Falla el fetge d’Abidal. Falla l’interruptor del passadís. Falla el codi deontològic de la COPE. Falla el raspall de dents elèctric. Falla l’horari previst. Falla la iniciativa d’evitar-te. Falla el desig de tenir-te. Falla l’escala del plànol. Falla la idea preconcebuda. Falla la pluja a la seva cita. Falla el cargol en la seva carrera. Falla, com sempre, l’Atlético de Madrid. Falla el mestre en la seva tasca. Falla el propòsit de desaprendre. Falla l’exercici d’oblidar-te. Falla la llengua en la que ens hauríem d’entendre. Falla l’all i oli. Falla l’encert. Però el que no falla és que aquesta nit cremarà la falla al centre de València.
Falla el meu pronòstic per als aparellaments dels quarts a la Champions. Falla la previsió del temps. Falla la prevenció a Fukushima. Falla internet. Falla el càlcul sobre la persistència de Gadafi. Falla el senyal de TV3 al país valencià. Falla la confiança en el dòlar. Falla el rei de Bahrein. Falla el fetge d’Abidal. Falla l’interruptor del passadís. Falla el codi deontològic de la COPE. Falla el raspall de dents elèctric. Falla l’horari previst. Falla la iniciativa d’evitar-te. Falla el desig de tenir-te. Falla l’escala del plànol. Falla la idea preconcebuda. Falla la pluja a la seva cita. Falla el cargol en la seva carrera. Falla, com sempre, l’Atlético de Madrid. Falla el mestre en la seva tasca. Falla el propòsit de desaprendre. Falla l’exercici d’oblidar-te. Falla la llengua en la que ens hauríem d’entendre. Falla l’all i oli. Falla l’encert. Però el que no falla és que aquesta nit cremarà la falla al centre de València.
Al vent
Raimon
Barcelona 18.03.11
És possible que, tal i com diu en una de les cançons del seu darrer disc, tingui més records que projectes, més passat que futur. Però no hi ha cap dubte, i així ho vaig constatar, que el present és esplèndid. Raimon cada cop està millor, a la força comunicativa de sempre, a la seva sinceritat, a la seva coherència, hi ha afegit l’experiència dels anys i una visió lúcida i emocionada de tots aquells petits detalls que construeixen i justifiquen, en aquest cas, la seva trajectòria vital. Raimon està vivint, i ens ho fa conèixer a través de les seves cançons, un dels moments més dolços (que no empallegós) de la seva dilatada carrera artística. Un recital, no només de cançons, que ens va fer tocar el cel quan el cel sembla cada cop més lluny. Un recital amb tot el públic dempeus fins que es varen obrir les finestres per deixar pas al vent que tot ho regira, que tot ho canvia.
Raimon
Barcelona 18.03.11
És possible que, tal i com diu en una de les cançons del seu darrer disc, tingui més records que projectes, més passat que futur. Però no hi ha cap dubte, i així ho vaig constatar, que el present és esplèndid. Raimon cada cop està millor, a la força comunicativa de sempre, a la seva sinceritat, a la seva coherència, hi ha afegit l’experiència dels anys i una visió lúcida i emocionada de tots aquells petits detalls que construeixen i justifiquen, en aquest cas, la seva trajectòria vital. Raimon està vivint, i ens ho fa conèixer a través de les seves cançons, un dels moments més dolços (que no empallegós) de la seva dilatada carrera artística. Un recital, no només de cançons, que ens va fer tocar el cel quan el cel sembla cada cop més lluny. Un recital amb tot el públic dempeus fins que es varen obrir les finestres per deixar pas al vent que tot ho regira, que tot ho canvia.
divendres, 18 de març del 2011
L’escorpí i el circ
El pitjor del xou de Mou, no és el propi Mou, que ve a ser com l’escorpí del compte. Aquell escorpí que, en voler travessar el riu, li demana a la granota que l’ajudi a creuar. La granota, recelosa, li respon que de cap manera, que la picaria. L’escorpí per tranquil•litzar-la li argumenta que no sigui ximple, que si la piqués tots dos s’ofegarien. La granota, convençuda per l’evidència, es carrega a l’esquena l’escorpí per passar-lo a l’altra riba. Quan estan a la meitat, l’escorpí pica a la granota. Aquesta, ferida de mort, li retreu a l’escorpí la seva malifeta: no vas prometre que no em picaries, perquè ho has fet? És la meva natura i no hi puc fer res, li respon l’escorpí. Els dos es van ofegar. Admetent la naturalesa verinosa de Mou i la seva incapacitat per deixar-ho de ser, el que sorprèn és el ressò que té el seu comportament. El seu espectacle, com a tal, és pobre i inconsistent, a la vegada que reiteratiu i amb una sensació de dejà vue que avorreix les ovelles. Discrepo de que sigui un personatge intel•ligent i que, en conseqüència, tot el que fa correspon a una tàctica predeterminada, a una determinada estratègia, com se’ns vol fer creure. Sí realment fos així, encara més en la seva contra, perquè la tàctica és equivocada i l’estratègia contraproduent pels interessos del club que diu defensar. Mai el Madrid havia estat tan mal vist, mai abans havia despertat aquest rebuig i aquesta animadversió. Els enemics li creixen com xampinyons alimentats pel seu propi femer. Tot el que fa, i diu, se li gira en contra i, només, la desesperació, l’ansietat i la frustració del seu entorn, li donen una momentània i fràgil cobertura. L’escorpí del conte, no és intel•ligent, és un funambulista amb un verí mortal que acaba, com no podia ser d’una altra manera, sent víctima de la seva pròpia condició.
El pitjor del xou de Mou, no és el propi Mou, que ve a ser com l’escorpí del compte. Aquell escorpí que, en voler travessar el riu, li demana a la granota que l’ajudi a creuar. La granota, recelosa, li respon que de cap manera, que la picaria. L’escorpí per tranquil•litzar-la li argumenta que no sigui ximple, que si la piqués tots dos s’ofegarien. La granota, convençuda per l’evidència, es carrega a l’esquena l’escorpí per passar-lo a l’altra riba. Quan estan a la meitat, l’escorpí pica a la granota. Aquesta, ferida de mort, li retreu a l’escorpí la seva malifeta: no vas prometre que no em picaries, perquè ho has fet? És la meva natura i no hi puc fer res, li respon l’escorpí. Els dos es van ofegar. Admetent la naturalesa verinosa de Mou i la seva incapacitat per deixar-ho de ser, el que sorprèn és el ressò que té el seu comportament. El seu espectacle, com a tal, és pobre i inconsistent, a la vegada que reiteratiu i amb una sensació de dejà vue que avorreix les ovelles. Discrepo de que sigui un personatge intel•ligent i que, en conseqüència, tot el que fa correspon a una tàctica predeterminada, a una determinada estratègia, com se’ns vol fer creure. Sí realment fos així, encara més en la seva contra, perquè la tàctica és equivocada i l’estratègia contraproduent pels interessos del club que diu defensar. Mai el Madrid havia estat tan mal vist, mai abans havia despertat aquest rebuig i aquesta animadversió. Els enemics li creixen com xampinyons alimentats pel seu propi femer. Tot el que fa, i diu, se li gira en contra i, només, la desesperació, l’ansietat i la frustració del seu entorn, li donen una momentània i fràgil cobertura. L’escorpí del conte, no és intel•ligent, és un funambulista amb un verí mortal que acaba, com no podia ser d’una altra manera, sent víctima de la seva pròpia condició.
dijous, 17 de març del 2011
Plou sobre mullat
Hi ha, bàsicament, dues maneres d’encarar el dia a dia. L’una és queixar-se per tot i de tot, l’altra, obviar les queixes. Entre una i l’altra, un ampli espectre de matisos. Sempre hi ha motius per a la queixa, sempre hi ha coses que no surten com hom preveia o com un s’imaginava. Hi ha situacions que es torcen i que ens desfavoreixen objectivament. Moments en que la raó no està del nostre costat i se’ns encallen els arguments. Instants en els que la pilota cau del costat de la xarxa que no tocava i perdem el partit. O quan la sort ens esquiva i algú s’equivoca. Sempre ens podem queixar i optar per enrocar-nos en la queixa o, per contra, fer un anàlisi rigorós del que ha passat, esbrinar la nostra quota de responsabilitat i buscar la manera de millorar les circumstàncies. M’instal•lo en la queixa o avanço en positiu? Tan fàcil o tan difícil com triar entre: Avui plou i no puc fer res, o, avui plou i podré fer tot allò que no puc fer quan no plou. La culpa no és de la pluja, o del temps, o de la pressió atmosfèrica, sinó de l’actitud que prenem davant la imprevisible meteorologia.
Hi ha, bàsicament, dues maneres d’encarar el dia a dia. L’una és queixar-se per tot i de tot, l’altra, obviar les queixes. Entre una i l’altra, un ampli espectre de matisos. Sempre hi ha motius per a la queixa, sempre hi ha coses que no surten com hom preveia o com un s’imaginava. Hi ha situacions que es torcen i que ens desfavoreixen objectivament. Moments en que la raó no està del nostre costat i se’ns encallen els arguments. Instants en els que la pilota cau del costat de la xarxa que no tocava i perdem el partit. O quan la sort ens esquiva i algú s’equivoca. Sempre ens podem queixar i optar per enrocar-nos en la queixa o, per contra, fer un anàlisi rigorós del que ha passat, esbrinar la nostra quota de responsabilitat i buscar la manera de millorar les circumstàncies. M’instal•lo en la queixa o avanço en positiu? Tan fàcil o tan difícil com triar entre: Avui plou i no puc fer res, o, avui plou i podré fer tot allò que no puc fer quan no plou. La culpa no és de la pluja, o del temps, o de la pressió atmosfèrica, sinó de l’actitud que prenem davant la imprevisible meteorologia.
dimecres, 16 de març del 2011
Targeta droga
Fonts solvents, i de tota fiabilitat, asseguren que la FIFA té la intenció d’obrir un expedient informatiu arrel de les insinuacions de presumpte dopatge emeses per la cadena COPE i que afectaria a jugadors de la selecció espanyola de futbol. La FIFA estudiarà el cas i, si es confirma el dopatge, prendrà mesures disciplinaries exemplars. Entre elles es contempla la retirada immediata del títol de campiona aconseguit per Espanya en el darrer mundial de Sud-àfrica, l’exclusió de totes les competicions per disputar partits oficials durant cinc anys, la inhabilitació a perpetuïtat del president de la FEF i de tota la seva junta directiva i, finalment, la impossibilitat d’organitzar cap esdeveniment esportiu durant els propers 10 anys. La FIFA, segons aquestes mateixes fonts, fa temps que abrigava sospites sobre els esportistes espanyols i, concretament, sobre la selecció de futbol. Com és possible, es preguntava la FIFA, que amb una estructura tan precària, amb una metodologia tan desordenada i deficient, amb uns tècnics tan mediocres i uns jugadors tan i tan limitats, Espanya fos capaç de guanyar el Mundial? Alguna cosa no encaixava. I ara, finalment, apareixen les filtracions que no fan més que confirmar aquestes sospites. La FIFA actuarà. Actuarà d’ofici i amb contundència. En esport no tot s’hi val i Espanya es mereix la vergonya i el descrèdit internacional.
Fonts solvents, i de tota fiabilitat, asseguren que la FIFA té la intenció d’obrir un expedient informatiu arrel de les insinuacions de presumpte dopatge emeses per la cadena COPE i que afectaria a jugadors de la selecció espanyola de futbol. La FIFA estudiarà el cas i, si es confirma el dopatge, prendrà mesures disciplinaries exemplars. Entre elles es contempla la retirada immediata del títol de campiona aconseguit per Espanya en el darrer mundial de Sud-àfrica, l’exclusió de totes les competicions per disputar partits oficials durant cinc anys, la inhabilitació a perpetuïtat del president de la FEF i de tota la seva junta directiva i, finalment, la impossibilitat d’organitzar cap esdeveniment esportiu durant els propers 10 anys. La FIFA, segons aquestes mateixes fonts, fa temps que abrigava sospites sobre els esportistes espanyols i, concretament, sobre la selecció de futbol. Com és possible, es preguntava la FIFA, que amb una estructura tan precària, amb una metodologia tan desordenada i deficient, amb uns tècnics tan mediocres i uns jugadors tan i tan limitats, Espanya fos capaç de guanyar el Mundial? Alguna cosa no encaixava. I ara, finalment, apareixen les filtracions que no fan més que confirmar aquestes sospites. La FIFA actuarà. Actuarà d’ofici i amb contundència. En esport no tot s’hi val i Espanya es mereix la vergonya i el descrèdit internacional.
dimarts, 15 de març del 2011
El diluvi universal
Si demà segueix plovent ho consideraré un avis. Em començaré a construir un vaixell a prova de tempestes i peregrinaré pel món a la recerca de dos animals de cada espècie (preferentment mascle i femella, per allò de la paritat) i una vegada els tingui tots, els faré pujar a la nau. Faré una tria representativa de la meva família (sense excedir-me), un parell d’amics, mitja dotzena de dones esculturals en edat fèrtil (per allò de garantir la supervivència de l’espècie) i ens tancarem a pany i forrellat a veure-les venir. Prometo no sortir fins que el cel es tanqui, la terra quedi eixuta, els gintònics s’acabin i el tràfic s’hagi diluït. Amb una mica de sort, ho penso explicar tot en un llibre de memòries, on podreu llegir (els que quedeu) aquesta i altres experiències absolutament verídiques . Espero trobar un editor que no s’hagi ofegat.
Si demà segueix plovent ho consideraré un avis. Em començaré a construir un vaixell a prova de tempestes i peregrinaré pel món a la recerca de dos animals de cada espècie (preferentment mascle i femella, per allò de la paritat) i una vegada els tingui tots, els faré pujar a la nau. Faré una tria representativa de la meva família (sense excedir-me), un parell d’amics, mitja dotzena de dones esculturals en edat fèrtil (per allò de garantir la supervivència de l’espècie) i ens tancarem a pany i forrellat a veure-les venir. Prometo no sortir fins que el cel es tanqui, la terra quedi eixuta, els gintònics s’acabin i el tràfic s’hagi diluït. Amb una mica de sort, ho penso explicar tot en un llibre de memòries, on podreu llegir (els que quedeu) aquesta i altres experiències absolutament verídiques . Espero trobar un editor que no s’hagi ofegat.
Els iluminati
Recordeu Àngels i dimonis, el llibre de Dan Brown, en el que apareixia una secta que s’anomenava els iluminati? Tots els dubtes que tenia sobre l’existència d’aquesta secta i la seva versemblança, s’han diluït. A la vista dels darrers esdeveniments no puc més que reconèixer la seva actualitat i vigència. Il•luminats com Mourinho i Wenger són clars exponents d’aquest submón paral•lel, d’aquesta secta espectral i dogmàtica, que ens envolta i castiga. Com negar l’evidència? Els iluminati són una tenebrosa realitat. La invenció de Brown no era ficció ni producte de la seva imaginació. Mourinho i Wenger, Wenger i Mourinho, són dos exponents, els més visibles i significatius, d’aquesta secta entossudida en desterrar la raó del nostre quefer diari. Volen acabar amb segles de civilització i fer-nos creure que anem cap a l’apocalipsi i que la mentida és l’únic camí possible. El món de la il•luminació té associat, en el seu ADN, moltes ombres, i el risc evident que un dia per sobrecàrrega li salti el diferencial.
Recordeu Àngels i dimonis, el llibre de Dan Brown, en el que apareixia una secta que s’anomenava els iluminati? Tots els dubtes que tenia sobre l’existència d’aquesta secta i la seva versemblança, s’han diluït. A la vista dels darrers esdeveniments no puc més que reconèixer la seva actualitat i vigència. Il•luminats com Mourinho i Wenger són clars exponents d’aquest submón paral•lel, d’aquesta secta espectral i dogmàtica, que ens envolta i castiga. Com negar l’evidència? Els iluminati són una tenebrosa realitat. La invenció de Brown no era ficció ni producte de la seva imaginació. Mourinho i Wenger, Wenger i Mourinho, són dos exponents, els més visibles i significatius, d’aquesta secta entossudida en desterrar la raó del nostre quefer diari. Volen acabar amb segles de civilització i fer-nos creure que anem cap a l’apocalipsi i que la mentida és l’únic camí possible. El món de la il•luminació té associat, en el seu ADN, moltes ombres, i el risc evident que un dia per sobrecàrrega li salti el diferencial.
dilluns, 14 de març del 2011
El cel pot esperar
Finalment, una gran noticia! Els controladors (aeris) han arribat a un acord amb l’Administració, que satisfarà les seves necessitats i, de retruc, les nostres. Podrem tornar a volar sense haver de patir per una nova, i sobtada, protesta d’un col•lectiu, a totes llums, maltractat i discriminat. Un col•lectiu que, gràcies a les seves justes reivindicacions, i a la comprensió de l’Estat (que som tots), ha tancat un conveni en el que se’l s’hi garanteix un mínim anual de 200.000 euros i amb la promesa (perquè els diners no ho són tot) d’una reducció gradual de la seva jornada laboral. Una reducció ben merescuda i que ajudarà la conciliació familiar perquè puguin fer la seva feina amb la millor predisposició possible. Treballar poques hores i guanyar molts diners és, sense cap mena de dubte, la solució als nostres problemes i la millor manera de que l’economia general remunti. L’espai aeri torna a estar obert, i amb garanties constitucionals, perquè la societat civil s’enlairi, mentre els que manen segueixen fent volar coloms. El cel pot esperar, però l’eternitat cada cop és més curta.
Finalment, una gran noticia! Els controladors (aeris) han arribat a un acord amb l’Administració, que satisfarà les seves necessitats i, de retruc, les nostres. Podrem tornar a volar sense haver de patir per una nova, i sobtada, protesta d’un col•lectiu, a totes llums, maltractat i discriminat. Un col•lectiu que, gràcies a les seves justes reivindicacions, i a la comprensió de l’Estat (que som tots), ha tancat un conveni en el que se’l s’hi garanteix un mínim anual de 200.000 euros i amb la promesa (perquè els diners no ho són tot) d’una reducció gradual de la seva jornada laboral. Una reducció ben merescuda i que ajudarà la conciliació familiar perquè puguin fer la seva feina amb la millor predisposició possible. Treballar poques hores i guanyar molts diners és, sense cap mena de dubte, la solució als nostres problemes i la millor manera de que l’economia general remunti. L’espai aeri torna a estar obert, i amb garanties constitucionals, perquè la societat civil s’enlairi, mentre els que manen segueixen fent volar coloms. El cel pot esperar, però l’eternitat cada cop és més curta.
diumenge, 13 de març del 2011
Empatant
Espanyol 1 – Europa A 1
Lliga Nacional Juvenil
No era qüestió de fer el millor partit de la història. Ni tan sols un de mitjanament correcte. No era el dia de les floritures, ni dels cops d’efecte. Només rascar. Treure quelcom de positiu en un desplaçament, a priori, inaccessible. Calia seguir sumant per refermar la confiança i avançar en l’autoestima. Consolidar una base sòlida per afrontar el tram final i decisiu de la lliga, en les millors condicions possibles. I, perquè no, intentar el miracle. S’ha tret petroli de la manera que s’acostuma a treure el petroli: amb el mono de treball i sense glamour. L’Europa ha fet poc per guanyar, però molt per no perdre i l’Espanyol ho ha tastat. Poques ocasions de gol per a tots dos equips, que han signat unes taules absolutament consensuades. Un empat que, tal i com estan les coses per l’Europa, són com recuperar vida en un vídeo joc. Un punt d’optimisme que allarga el crèdit de l’entrenador i tensa una mica la corda sobre la que camina. Els cocodrils hauran de seguir esperant atrinxerats en el seu fossar. Per cert, he trobat a faltar, un cop més, una mica de suport institucional. Clar que aquest entrenador i, l’equip en general, no gaudeixen del ressò mediàtic que tenen altres i això, segurament, desmotiva a les patums. Però no cal patir, demà es podrà veure el resultat a la web.
Espanyol 1 – Europa A 1
Lliga Nacional Juvenil
No era qüestió de fer el millor partit de la història. Ni tan sols un de mitjanament correcte. No era el dia de les floritures, ni dels cops d’efecte. Només rascar. Treure quelcom de positiu en un desplaçament, a priori, inaccessible. Calia seguir sumant per refermar la confiança i avançar en l’autoestima. Consolidar una base sòlida per afrontar el tram final i decisiu de la lliga, en les millors condicions possibles. I, perquè no, intentar el miracle. S’ha tret petroli de la manera que s’acostuma a treure el petroli: amb el mono de treball i sense glamour. L’Europa ha fet poc per guanyar, però molt per no perdre i l’Espanyol ho ha tastat. Poques ocasions de gol per a tots dos equips, que han signat unes taules absolutament consensuades. Un empat que, tal i com estan les coses per l’Europa, són com recuperar vida en un vídeo joc. Un punt d’optimisme que allarga el crèdit de l’entrenador i tensa una mica la corda sobre la que camina. Els cocodrils hauran de seguir esperant atrinxerats en el seu fossar. Per cert, he trobat a faltar, un cop més, una mica de suport institucional. Clar que aquest entrenador i, l’equip en general, no gaudeixen del ressò mediàtic que tenen altres i això, segurament, desmotiva a les patums. Però no cal patir, demà es podrà veure el resultat a la web.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)