diumenge, 13 de març del 2011
Avui m’he llevat a l’alba
Avui m’he llevat a l’alba. En aquell moment de trànsit entre la nit i el dia, en el que, lentament, vas sortint de la tenebra i comences a veure les coses una mica més clares. Un moment fràgil, fet de pau i silenci com n’hi ha pocs, on la reflexió hi té el terreny abonat. Un espai efímer que convida a la concreció i a la rapidesa si es vol ser precís. En aquest punt em trobava quan he recordat que fa molt temps, massa temps, que estic en fals. Que he perdut els bons costums i he caigut en una relaxació impròpia. Com és possible que hagi obviat donar-vos les gràcies? Amb les atencions que em dispenseu, amb l’interès que mostreu. Imperdonable! Tant se val si fa temps que vàreu arribar o sou uns nouvinguts. Si em llegiu poc o em llegiu massa. Si enteneu el que llegiu o teniu el nivell que teniu i, en conseqüència, toqueu les conseqüències. Com donar-vos les gràcies per aconsellar-me desinteressadament, sàviament. Per donar-me les pautes de com gestionar les meves opinions i l’ enfocament que hauria de plasmar. De com dir les coses i de com no. De quins temes tocar i els que no hauria de tocar mai. Com agrair-vos la vostra persistència i la vostra raó. El voler fer d’aquest blog un blog perfecte, modèlic, sense errades. Francament, us estic i us estaré eternament agraït, perquè, soc conscient, que no mereixo tot el que feu per mi. Espero recompensar les vostres atencions i la vostra col•laboració desinteressada amb els adjectius que us corresponen. Aquest ha de ser el meu compromís i el meu rendit tribut.
dissabte, 12 de març del 2011
Llençar la lliga: la coartada
Sabeu d’aquell home que, per mèrits propis, fracassa en la seva relació de parella, però abans que la dona el deixi, l’abandona per fer veure que és ell el que té la iniciativa i controla la situació? Sabeu d’aquella persona que, per mèrits propis, incompetència o estafa, fracassa en la seva empresa i abans no el facin fora, pren la iniciativa presentant la dimissió queixant-se amargament que l’empresa no satisfà les seves expectatives? Sabeu d’aquell que en plena competició i a punt de perdre-la per demèrits propis, decideix fer veure que la llença voluntàriament per estalviar-se la vergonya de l’evidència? Aparentar ser el dominador de la situació no és una mala tàctica, sobretot quan no es tenen ni les condicions, ni els vímets, ni els arguments per dominar-la. Us sona?
Sabeu d’aquell home que, per mèrits propis, fracassa en la seva relació de parella, però abans que la dona el deixi, l’abandona per fer veure que és ell el que té la iniciativa i controla la situació? Sabeu d’aquella persona que, per mèrits propis, incompetència o estafa, fracassa en la seva empresa i abans no el facin fora, pren la iniciativa presentant la dimissió queixant-se amargament que l’empresa no satisfà les seves expectatives? Sabeu d’aquell que en plena competició i a punt de perdre-la per demèrits propis, decideix fer veure que la llença voluntàriament per estalviar-se la vergonya de l’evidència? Aparentar ser el dominador de la situació no és una mala tàctica, sobretot quan no es tenen ni les condicions, ni els vímets, ni els arguments per dominar-la. Us sona?
Tot és massaDavant de tot, és inevitable alimentar algunes reserves. Reserves que es confirmen quan decideixes assumir el repte d’enfrontar-t’hi a pit descobert. Vaig veure Tot i em va semblar, com no podia ser d’una altra manera, excessiu. Molta matèria per encabir-ho en dues hores. Només dues hores per poder explicar-ho tot i, malgrat tot, se’m van fer llarguíssimes. Un ja veu, sense esforçar-s’hi gaire, que dues hores no poden donar per molt i més, quan es pretén argumentar-ho tot. La cosa comença bé, amb un plantejament interessant i ben resolt pels actors, però al poc, la proposta es va diluint superada per l’excés de contingut, la poca capacitat de síntesi i la impossibilitat d’abraçar-ho tot i, no menys que tot. L’obra va de més a menys en un anticlímax decebedor. Un projecte exageradament ambiciós que resulta confús i, encara pitjor, lamentablement avorrit. Entre el tot i el res, hi ha d’haver un terme mig: la descripció d’una situació concreta i pròxima que ens serveixi de model per exemplificar el que volem dir de manera que s’entengui. No cal ficar-ho tot en el mateix sac si no es vol que el sac rebenti. L’acumulació pot ser, i és, un obstacle alhora de trobar allò que es busca. Tot, definitivament, és massa.
divendres, 11 de març del 2011
Arribar al delta
És ben cert que, quan comences un projecte en comú, la predisposició és total i les perspectives enèrgicament optimistes. Els principis ja ho tenen això. Tots i cadascun dels companys de viatge et semblen immillorables. Tens el convenciment que la tria ha estat encertada i que el recorregut serà llarg i satisfactori. Res fa pensar que res es torci, que el vincle de complicitat es trencarà i que el futur no serà esplendorós. S’està enamorat del projecte més que no pas del grup i la il•lusió ho envaeix tot. L’entusiasme sembla blindat a qualsevol revés que pugui venir i la fortalesa del convenciment roman en el seu punt més àlgid. Però passarà el temps i apareixerà el desconsol. Les primeres renúncies i els primers desacords. Aleshores, els companys seran qüestionats i, les seves decisions, increïblement equivocades. El projecte es diluirà i les idees envelliran a la velocitat de la llum. S’estellarà el pal de paller que ho mantenia tot ferm i apareixeran els retrets i els desencontres. El final ens mostrarà la veritable naturalesa dels, en altre temps, indestructibles companys de viatge i la cara amarga dels nostres propis errors. Una mica més enllà, quan les brases vencin la flama i el riu arribi al delta, recuperarem la complexitat de la raó i tot tornarà a la calma.
És ben cert que, quan comences un projecte en comú, la predisposició és total i les perspectives enèrgicament optimistes. Els principis ja ho tenen això. Tots i cadascun dels companys de viatge et semblen immillorables. Tens el convenciment que la tria ha estat encertada i que el recorregut serà llarg i satisfactori. Res fa pensar que res es torci, que el vincle de complicitat es trencarà i que el futur no serà esplendorós. S’està enamorat del projecte més que no pas del grup i la il•lusió ho envaeix tot. L’entusiasme sembla blindat a qualsevol revés que pugui venir i la fortalesa del convenciment roman en el seu punt més àlgid. Però passarà el temps i apareixerà el desconsol. Les primeres renúncies i els primers desacords. Aleshores, els companys seran qüestionats i, les seves decisions, increïblement equivocades. El projecte es diluirà i les idees envelliran a la velocitat de la llum. S’estellarà el pal de paller que ho mantenia tot ferm i apareixeran els retrets i els desencontres. El final ens mostrarà la veritable naturalesa dels, en altre temps, indestructibles companys de viatge i la cara amarga dels nostres propis errors. Una mica més enllà, quan les brases vencin la flama i el riu arribi al delta, recuperarem la complexitat de la raó i tot tornarà a la calma.
dijous, 10 de març del 2011
Qui és el responsable?
Algú a can Barça ho ha d’estar fent molt bé, i quan dic molt bé, vull dir, fantàsticament bé. Ser capaç de convèncer a la FIFA, a la UEFA, a la Federació Espanyola de Futbol, al comitè d’àrbitres europeu, al comitè d’àrbitres espanyol, als mitjans de comunicació europeus més influents i a tots i cadascun dels organismes amb certa ascendència futbolística, perquè apostin pel Barça i l’afavoreixin en totes les competicions en les que participa, té un mèrit extraordinari. I més si tenim en compte els grans dèficits que té el Barça en tots els seus àmbits. Dèficits estructurals, dèficits de planificació i de pedrera, dèficits en les propostes esportives, dèficits en la filosofia del futbol i la seva aplicació pràctica, dèficit en la seva aposta de joc, dèficit en la seva capacitat per generar espectacle, dèficit tècnic en els seus arguments, dèficit en el perfil dels seus jugadors, dèficit en les limitacions tècniques dels seus futbolistes, dèficit en la capacitat tàctica dels seus tècnics, dèficit de compromís i treball dels seus integrants, dèficit de jugadors amb qualitat que marquin les diferències, dèficit de patró de joc i de fidelitat a una determinada manera de fer. De veritat, donaria un ull per saber qui cony ha estat l’enginyer d’aquesta brillant estratègia, que, partint d’una realitat tan poc sòlida i amb tantes mancances i dèficits, ha aconseguit fer del Barça, insisteixo, sense cap mèrit contrastable, el millor equip del món. Algú li hauria d’aixecar un monument per la magnitud dels seus èxits i la perdurabilitat en el temps.
Algú a can Barça ho ha d’estar fent molt bé, i quan dic molt bé, vull dir, fantàsticament bé. Ser capaç de convèncer a la FIFA, a la UEFA, a la Federació Espanyola de Futbol, al comitè d’àrbitres europeu, al comitè d’àrbitres espanyol, als mitjans de comunicació europeus més influents i a tots i cadascun dels organismes amb certa ascendència futbolística, perquè apostin pel Barça i l’afavoreixin en totes les competicions en les que participa, té un mèrit extraordinari. I més si tenim en compte els grans dèficits que té el Barça en tots els seus àmbits. Dèficits estructurals, dèficits de planificació i de pedrera, dèficits en les propostes esportives, dèficits en la filosofia del futbol i la seva aplicació pràctica, dèficit en la seva aposta de joc, dèficit en la seva capacitat per generar espectacle, dèficit tècnic en els seus arguments, dèficit en el perfil dels seus jugadors, dèficit en les limitacions tècniques dels seus futbolistes, dèficit en la capacitat tàctica dels seus tècnics, dèficit de compromís i treball dels seus integrants, dèficit de jugadors amb qualitat que marquin les diferències, dèficit de patró de joc i de fidelitat a una determinada manera de fer. De veritat, donaria un ull per saber qui cony ha estat l’enginyer d’aquesta brillant estratègia, que, partint d’una realitat tan poc sòlida i amb tantes mancances i dèficits, ha aconseguit fer del Barça, insisteixo, sense cap mèrit contrastable, el millor equip del món. Algú li hauria d’aixecar un monument per la magnitud dels seus èxits i la perdurabilitat en el temps.
dimecres, 9 de març del 2011
Si jo fos de l’Arsenal
Si jo fos de l’Arsenal, que no és el cas, avui estaria molt trist, i no tant per l’eliminació, que també, sinó per les maneres. La manera tan llastimosa de perdre davant un equip infinitament superior i la falta de personalitat demostrada. La manera gasiva i poruga de practicar un futbol indigne d’un etern aspirant a ser alguna cosa més que un mer comparsa. Però sobretot, la manera com es va explicar aquesta derrota per part dels responsables. L’excusa que ho pretén tapar tot i els insostenibles arguments d’un Wenger que enganya i es vol enganyar. L’obstinació per no acceptar una realitat més que evident i la incapacitat per reconèixer els propis errors. Una actitud mediocre que impossibilita la rectificació i impedeix créixer. Jo, si fos de l’Arsenal, que no és el cas, avui estaria molt preocupat, perquè res fa preveure que aquest equip millorarà. Sense anàlisi, sense examen de consciència, sense autocrítica, no hi ha res a fer i l’agonia es pot seguir allargant per un període indefinit i, certament, descoratjador. Wenger pot seguir venent fum a la competició domèstica, però aquesta eliminatòria, i la manera d’afrontar-la, l’ha vist mig món.
Si jo fos de l’Arsenal, que no és el cas, avui estaria molt trist, i no tant per l’eliminació, que també, sinó per les maneres. La manera tan llastimosa de perdre davant un equip infinitament superior i la falta de personalitat demostrada. La manera gasiva i poruga de practicar un futbol indigne d’un etern aspirant a ser alguna cosa més que un mer comparsa. Però sobretot, la manera com es va explicar aquesta derrota per part dels responsables. L’excusa que ho pretén tapar tot i els insostenibles arguments d’un Wenger que enganya i es vol enganyar. L’obstinació per no acceptar una realitat més que evident i la incapacitat per reconèixer els propis errors. Una actitud mediocre que impossibilita la rectificació i impedeix créixer. Jo, si fos de l’Arsenal, que no és el cas, avui estaria molt preocupat, perquè res fa preveure que aquest equip millorarà. Sense anàlisi, sense examen de consciència, sense autocrítica, no hi ha res a fer i l’agonia es pot seguir allargant per un període indefinit i, certament, descoratjador. Wenger pot seguir venent fum a la competició domèstica, però aquesta eliminatòria, i la manera d’afrontar-la, l’ha vist mig món.
DeterminismoLa omisión de la familia Coleman
dimarts, 8 de març del 2011
A la vostra salut
Moritz ha comés la imprudència de col•laborar amb la Plataforma per la llengua. Imprudència perquè, la llengua en qüestió, no és una llengua qualsevol, es tracta del català i això, com ve sent habitual, canvia radicalment la perspectiva de l’acció i el fons de la interpretació. El que en qualsevol altre país seria considerat normal i, fins i tot, una iniciativa reconfortant, en el país veí, aquest fet és considerat poc menys que un acte de terrorisme. Una col•laboració inadmissible i a la que s’ha de fer front amb tots els mitjans humans, i inhumans, a l’abast. Així, novament, s’ha invocat l’excomunió i s’ha cridat al boicot més irracional i salvatge. Un cop més, la intolerància com a bandera, per defenestrar una iniciativa que defensa el que qualsevol país que es respecti té el dret i el deure de defensar: la seva pròpia llengua. Moritz, al marge de ser una gran cervesa, s’ha convertit, gràcies a la vehemència de la inquisició espanyola, en tot un símbol. Correu al super abans no s’esgotin.
Moritz ha comés la imprudència de col•laborar amb la Plataforma per la llengua. Imprudència perquè, la llengua en qüestió, no és una llengua qualsevol, es tracta del català i això, com ve sent habitual, canvia radicalment la perspectiva de l’acció i el fons de la interpretació. El que en qualsevol altre país seria considerat normal i, fins i tot, una iniciativa reconfortant, en el país veí, aquest fet és considerat poc menys que un acte de terrorisme. Una col•laboració inadmissible i a la que s’ha de fer front amb tots els mitjans humans, i inhumans, a l’abast. Així, novament, s’ha invocat l’excomunió i s’ha cridat al boicot més irracional i salvatge. Un cop més, la intolerància com a bandera, per defenestrar una iniciativa que defensa el que qualsevol país que es respecti té el dret i el deure de defensar: la seva pròpia llengua. Moritz, al marge de ser una gran cervesa, s’ha convertit, gràcies a la vehemència de la inquisició espanyola, en tot un símbol. Correu al super abans no s’esgotin.
dilluns, 7 de març del 2011
Un tracte desigual*
Així corresponeu a la meva fidelitat? És aquest el tracte que mereix-ho desprès d’anys d’absoluta entrega? Res és per sempre, ho sé, però la manera d’acabar podria haver estat més elegant, més respectuosa, més educada, amb una mica més de sensibilitat. Si més no, pels bons moments i la pasta que heu guanyat amb la meva complicitat. He estat fidel sense reserves, obviant detalls que m’incomodaven. He fet la vista grossa en moltes coses que mereixien retrets per tal de no minar la nostra relació. He fet el cor fort perdonant, sovint, el vostre menyspreu. En definitiva, he posat tot el que s’havia de posar en una inversió a fons perdut sense passar mai factura. Però tot té un límit i vosaltres, estimats, l’heu sobrepassat. Heu estat desiguals en el tracte i no heu correspost a la meva confiança. L’heu malbaratada definitiva i inexorablement.
*Desigual es nega a atendre'm en català a Internet.
Així corresponeu a la meva fidelitat? És aquest el tracte que mereix-ho desprès d’anys d’absoluta entrega? Res és per sempre, ho sé, però la manera d’acabar podria haver estat més elegant, més respectuosa, més educada, amb una mica més de sensibilitat. Si més no, pels bons moments i la pasta que heu guanyat amb la meva complicitat. He estat fidel sense reserves, obviant detalls que m’incomodaven. He fet la vista grossa en moltes coses que mereixien retrets per tal de no minar la nostra relació. He fet el cor fort perdonant, sovint, el vostre menyspreu. En definitiva, he posat tot el que s’havia de posar en una inversió a fons perdut sense passar mai factura. Però tot té un límit i vosaltres, estimats, l’heu sobrepassat. Heu estat desiguals en el tracte i no heu correspost a la meva confiança. L’heu malbaratada definitiva i inexorablement.
*Desigual es nega a atendre'm en català a Internet.
diumenge, 6 de març del 2011
Un Barça històric
El Barça ha posat punt i final al seu particular tour per l’eixample barceloní. Un periple que va començar a Mallorca, va continuar a València, per acabar amb l’Aragó (Saragossa). Un tour reeixit, amb 9 punts dels 9 possibles, i que consolida una excel•lent trajectòria en una de les etapes, a priori, més complicades del calendari. El Barça emulant referents històrics va conquerir Mallorca amb notable superioritat, va doblegar València amb ofici i autoritat i va establir, mitjançant un acord matrimonial, un pacte de no agressió que acomplia, amb escreix, les expectatives de les dues parts. El Barça, aquest Barça històric, ha tingut la sensibilitat de recordar el seu llegat i fer-ne l’ús respectuós que es mereixia. A partir d’ara, com aleshores, tots els peixos que gosin transitar per la mediterrània hauran de dur les quatre barres pintades al llom i l’escut del Barça al pit. La història es repeteix.
El Barça ha posat punt i final al seu particular tour per l’eixample barceloní. Un periple que va començar a Mallorca, va continuar a València, per acabar amb l’Aragó (Saragossa). Un tour reeixit, amb 9 punts dels 9 possibles, i que consolida una excel•lent trajectòria en una de les etapes, a priori, més complicades del calendari. El Barça emulant referents històrics va conquerir Mallorca amb notable superioritat, va doblegar València amb ofici i autoritat i va establir, mitjançant un acord matrimonial, un pacte de no agressió que acomplia, amb escreix, les expectatives de les dues parts. El Barça, aquest Barça històric, ha tingut la sensibilitat de recordar el seu llegat i fer-ne l’ús respectuós que es mereixia. A partir d’ara, com aleshores, tots els peixos que gosin transitar per la mediterrània hauran de dur les quatre barres pintades al llom i l’escut del Barça al pit. La història es repeteix.
dissabte, 5 de març del 2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)