Una llengua, un estat

Sembla, a la vista dels darrers esdeveniments, que aquest axioma sigui l’únic possible. Si tothom entén i defensa que un estat ha de tenir una única llengua vehicular i totes les comunicacions s’han de fer en aquesta llengua, excloent qualsevol altra opció, queda clar que la solució està en la mateixa proposició: tota llengua ha de tenir un estat propi que la justifiqui i doni sortida. El català, per tant, ha de tenir el seu propi marc de normalitat on poder exercitar-se i aquest no és un altre que el de tenir un estat propi. Ho han dit els espanyols que en això d’encaixos i serrells constitucionals en saben un munt. No hi ha cap altra sortida: si l’espanyol ha de ser l’única llengua d’Espanya, per principis i, també, per estalvi econòmic, el català ha de ser l’única llengua de Catalunya per la mateixa raó. I si la llengua configura l’Estat, amb quin argument se li pot negar aquest dret a catalunya?

Amb el futur a l'esquena

Gràcies enemics

Deien els filòsofs grecs, entre moltes altres coses, que dels enemics en podem treure un profit moral. Per no donar la raó als qui no ens perdonen ni una, ens veiem obligats a tenir una conducta irreprotxable. Dels grecs sempre se n’aprèn, no debades, han estat els pares de la nostra civilització i, és sobradament conegut, el desfici que tenen tots els pares per alliçonar-nos, donar pautes i marcar el camí per on anar tirant. En aquest cas, cal reconèixer que els grecs tornen a encertar-la. Què seria de nosaltres sense els nostres enemics? Són ells, i només ells, els que ens mantenen en alerta constant i activen, com cap altre estímul, la nostra capacitat per evolucionar. Gràcies a ells, i a la seva vigilant mirada, ens obliguem a ser cada cop millors, per a satisfacció personal, però, sobretot, per no ser objecte dels atacs demolidors d’aquells que ens tenen permanentment en el seu punt de mira. Els amics sovint ens temperen, ens relaxen i ens donen pau, en canvi, els enemics, sempre estan disposats a posar-nos les piles. Caldria doncs revisar el concepte d’enemic, sí amb ells, amb la seva intervenció, aconseguim fites que mai no aconseguiríem amb els suposats amics.

Un cop de mà

Sense debat, s’encallen les idees

És bo que en unes eleccions, siguin les que siguin, no hi hagi alternatives? És el millor dels escenaris possible? Tota alternativa, en un marc democràtic, aporta diferents punts de vista, altres maneres de percebre la realitat i una metodologia de treball divergent que pot donar molt de joc en el debat de les idees. L’absència de qualsevol alternativa tendeix a empobrir les propostes, relaxa les expectatives i adorm les consciències. Unes eleccions amb candidatura única diu molt poc de la vitalitat i l’interès del col•lectiu cridat a votar. Una llista sense oposició, en contra del que podria semblar, és una llista dèbil, amb poc suport, perquè, en definitiva, ningú l’ha votat i aquest fet acaba sent determinant quan les coses es torcen o no van bé. Quan es té l’oportunitat de votar una candidatura, la gent s’hi posiciona, pren un compromís i s’implica, en canvi, si no hi ha cas i no es produeix cap votació, la gent es distancia i no s’identifica amb un projecte que funciona per inèrcia. I les inèrcies, ja se sap, són molt fràgils i extremadament canviants. L’esforç, la dificultat i la lluita empleada en la confrontació, donen credibilitat, arguments i autoestima; guanyar sense que el rival es presenti acostuma a deixar un mal sabor de boca i la sensació de que tot és molt fàcil. Sense oposició arriba la laxitud, el deixar-se anar i l’autocomplaença.

El retorn

Tot encaixa

La Història de lo normal

Europa D 9 – Cinc Copes 1

Lliga Segona Divisió Juvenil

Del partit d’ahir amb poca història, si entenem la Història com a recull de fets excepcionals, i el que està fent aquest equip ha entrat directament a la categoria de quotidià, doncs del partit d’ahir, deia, destacaré la no sempre present habilitat de fer fàcils les coses difícils. La capacitat que té aquest equip en no complicar-se la vida i fer de lo excepcional, senzilla normalitat, és un tret característic que, setmana darrera setmana, ens proposa amb una solvència insòlita. No és gens agraït intentar jugar a futbol en una categoria on el futbol acostuma a ser secundari, una sortida circumstancial d’ànimes en pena i cossos embotits de testosterona que l’utilitzen com a moneda de canvi per a les seves frustracions quotidianes. En aquest escenari de conflicte permanent, és un miracle la supervivència de persones amb l’únic objectiu de practicar un esport ple de significat i connotacions positives. És per tot això que, el que està fent aquest equip, té tant de mèrit. Nedar contracorrent sent fidel als seus principis, sense perdre el nord i amb les idees ben clares, és el que permet agafar una velocitat de creuer amb totes les garanties per arribar a destí en el menor temps possible. Més tard o més d’hora la Història els hi acabarà fent justícia.

Thierry...

Cures pal•liatives

Europa A 3 – L’Hospitalet 0

Lliga Nacional Juvenil

Guanyar L’Hospitalet i sortir de la U.V.I. Desprès de dues setmanes en estat crític, amb les defenses baixes i les constants alterades, finalment, i amb un tractament encertat, l’Europa ha pujat a planta. Estabilitzat i revitalitzat, ha pogut sortir del mal son i refer-se d’una situació anòmala i gens satisfactòria. L’Europa ha tornat a sentir-se viu, dominador del tempo i amb la predisposició adequada per aprofundir en l’àmbit de la bona salut. Les forces han respost i el cap ha fet la resta. La teràpia ha estat clau, el diagnòstic precís i el protocol eficaç. No sempre és fàcil determinar l’origen del problema, aïllar el focus d’infecció per actuar amb precisió sobre la zona afectada i millorar el pacient en el termini més curt de temps. Per això cal reconèixer l’habilitat i destresa de l’equip “mèdic” en l’espectacular recuperació del convalescent. No deixa de ser una casualitat o, pura coincidència, que la revifalla de l’Europa s’hagi produït davant de l’Hospitalet, que és, justament, on s’acostumen a guarir els malats. Sigui com sigui, confiem en la seva definitiva recuperació i que el cos, tot ell, respongui a les expectatives que li són pròpies. Tant de bo li torni la gana i es mengi el món.

Un carrer qualsevol?

Cabos sueltos, capitanes atados
De Bode for President

Hem passat, en un tres i no res, de tenir alguns, per sort no gaires, cabos sueltos que produïen un cert neguit, a una situació excitant i força engrescadora, amb bona part dels capitanes atados. Una nova jugada mestra de l’amic De Bode que ha mogut les seves peces amb discreció i efectivitat. Prodigiosa habilitat la d’un il•lusionista que, sota l’aparent immobilitat, amaga tot un submón de delicats equilibris que no s’atura mai. Perfil d’alquimista, en estat pur, per destil•lar metalls i trobar sempre la proporció justa, la fórmula exacta. Esperit de titellaire il•lustrat que acostuma a moure els fils amb la precisió i creativitat d’un artista singular. Com si res, amb total naturalitat, s’ha desfet dels cabos sueltos, els ha deixat llastrats a port, estacats a l’erm, per poder salpar sense reserves cap a nous i estimulants horitzons. S’ha desempallegat de lo sobrer, del plom que col•lapsava les ales del progrés i ha lligat, amb una destresa impecable, els capitans, els veritables capitans, perquè l’acompanyin en la travessia. Gent clara, amb vocació de servei i no de servir-se i, sobretot, amb l’autoritat moral per fer les coses com cal. Genial amic De Bode, l’has tornat a encertar. Tens (com sempre) el meu suport i, si em deixen, el meu vot.

JL

Mousoleo: sepulcro monumental y suntuoso

Indefinicions 26

Pérez Lasa: àrbitre que ho fa bé, per a desesperació dels entrenadors que ho fan malament.

Guardiola: recipient on posar els diners, per a poder fer un llarg i extraordinari viatge.

Mourinho: antònim de guardiola.

Comitè d’apel•lació: grupuscle inútil que es reuneix periòdicament per apel•lar-se-la.

Almeria: ciutat empatant.

Cope del Rei: radio monàrquica.

President: especialitat macerada pels cucs i amb forta olor.

Llotja: on es ven el peix.

Futbol vertical: el que desafia la llei de la gravetat.

Lligaments creuats: intercanvi de parelles.

Pilotada: molta gent fent la pilota.

Internada: persona amb les facultats mentals alterades.

Vestidor: sastre

Treure de porta per perdre temps: sacar de las casillas.

I que els donin pel...

Amb el país al cap

Independència per decret

Si bé és cert que, en un principi, la idea de les consultes populars (ara no es poden dir referèndums) per saber l’opinió de la gent respecte a si cal o no, organitzar un referèndum sobre la Independència de Catalunya, em va resultar força atractiva, he de reconèixer, atenent als darrers esdeveniments, que la meva opinió ha canviat radicalment. No crec que aquestes consultes populars ens duguin enlloc, més aviat les entenc com una manera d’entretenir, diluir i debilitar el veritable objectiu: la Independència total i sense reserves. Tinc la sensació que aquest procés consultiu no és més que una fórmula esgotada per tranquil•litzar les consciències i pensar, innocentment, que es va pel bon camí. Res més lluny de la realitat. Es doni el resultat que es doni en les consultes populars, no servirà absolutament de res, en el millor dels casos, per saber tot el que encara ens manca. La Independència d’un país és un dret inalienable i, com a tal, no s’ha de sotmetre a referèndum. Són els representants legítims del poble, els seus dirigents democràticament escollits, els que han de proclamar unilateralment la Independència si així ho creuen i ho han formulat en el seu programa de govern. La gent que hi creu en la Independència ha d’apostar per aquell partit o partits que la duguin en el seu programari i d’aquesta manera possibilitar la seva proclamació. Independència per decret. Aquest el veritable referèndum, el més pràctic, el més efectiu i l’ autènticament legitimat.

Fumut

ME CAGO EN LA LEY ANTI TABACO Y LA MADRE QE LA PARIÓ!

Així s’anomena un nou grup al Facebook de recent creació. Un grup per a donar cabuda, com molts altres, a persones amb estranyes afinitats i que les fa sentir una mica menys soles. Està bé que la gent s’agrupi i es doni suport, fins i tot, en aquells aspectes més foscos i menys exemplars. Per això són tan importants grups com el de l’encapçalament, en el que gent que no ha superat la fase anal, pugui sentir-se acompanyada i solidaria. No hi ha res com el consol d’un altre malalt per alleugerir el propi dolor i fer més suportable l’angoixa. Els grups encoratgen als individus i els fa sentir més forts i els atribueix una falsa raó que no tenen. El grup dóna una tranquil•litzadora cobertura on la suma de debilitats confereix una estranya sensació de moralitat. Agrupar-se per afinitats, encara que aquesta sigui deplorable, et fa sentir còmode davant d’un món hostil. Tots els components del grup tenen el mateix vici, afició, dèria, debilitat,...i això és sinònim de complicitat i el converteix en un oasi d’autocomplaença sense retrets. L’aparició d’aquests grups tancats, del que no poden formar part altres tendències, comporta una radicalització extrema i un enquistament gens optimista. Els grups oberts, amb diferents sensibilitats i opinions, tendeixen a evolucionar, els grups monolítics, per contra, són víctimes de la seva pròpia estratègia i acaben amb necrosi o càncer de pulmó.

Llum artificial

Contes de fades

Des de l’altra riba de l’Aude i contemplant la majestuosa fortalesa de Carcassona, no és difícil posar-se en situació i imaginar la singularitat d’un passat gens ideal, malgrat els esforços de l’arquitecte Viollet-le-Duc per dotar a les seves torres amb teulades sorgides directament d’un conte de fades. La restauració va ser generosa i, al rigor dels plànols originals, s’hi va afegir la fantasia pròpia del romanticisme del segle XIX, amb els espectaculars resultats que tots coneixem. La bellesa del seu conjunt, l’harmonia de les seves formes, la sobrietat de les defenses i la situació de privilegi, no treuen ni un bri de dramatisme a la seva quotidiana existència. Imatges com la de Carcassona són un impagable testimoni d’un passat recent d’extrema duresa on la vida no valia gairebé res i la supervivència esdevenia un luxe inabastable. Princeses atrapades en imaginaris contes de fades, en contraposició amb les princeses actuals que viuen, literalment, del conte.

És gla que sí

El nom sí fa la cosa

Neumàtics Raventós
Fruiteria Peralta
Farmàcia Sans
Perruqueria Calvet
Transports Costa
Ebenisteria Serra
Subministres Prou
Vins Grau
Viatges Pena
Granja Pastor
Farinera Molins
Restaurant Dinares
Tancaments Domingo
Mobles Roura
Cafeteria Alegre
Agència Matrimonial Casado
Confeccions Sastre
Tapisseries Cusidó
Construccions Masdeu
Joieria Cara
Forn Carbó
Condoneria Verges
Cereria Abella
Pintures Blanco
Enderrocs Franco
Estructures Castelltort
Òptica Bonavista
Xarcuteria Porqueres
Advocats Falset
Centre Veterinari Conill
Pastisseria Dolcet
Bodega Barril
Adhesius Nicolas
Herboristeria Farigola
Interiorisme Palacios
Esports Cansado
Pintures Paredes
Plàstics Fuertes
Floristeria Ramos
Pernils Serrano
Sabateria Sola
Funerària Mata
Bacallaneria Salat
Metal•listeria Ferrer
Inmobiliaria Casas
Neteges Guarro
Aliments de règim Delgado
Lampisteria Gasset
Ambulàncies Salvat
Marbres Roca
Ocelleria Palomar
Fusteria Matabosch
Autoescola Palma
Escola d’idiomes Alemany
Vidrieria Miralles
Discos Arias
Loteries Toca
Olives Piñol
Vigilància Segura
Sauna Cardona
Escorxador Mateu
Centre Dental Mellado

Berlin mon a mur

Habilitats específiques

Un guerrer de la llum sap quins són els seus defectes. Però també sap quines són les seves virtuts.
Té companys que es queixen sempre: “Els altres sempre tenen més oportunitats que nosaltres.”
I potser tenen raó; però un guerrer no es deixa paralitzar per això i procura valorar al màxim les seves qualitats.
Sap que el poder de les gaseles és l’habilitat de les seves potes. El poder de les gavines és la seva punteria per atrapar els peixos. Ha après que els tigres no tenen por de les hienes perquè són conscients de la seva força.
Aleshores, mira d’esbrinar amb què compta. I sempre comprova el seu equipament, que es compon de tres coses: fe, esperança i amor.
Si les tres coses hi són presents, no dubta a continuar endavant.

Que per demanar no quedi

Insistir amb la indolència

Grama 2 – Europa A 1

Lliga Nacional Juvenil

Malgrat els dos últims resultats, és necessari recordar, que no hi ha res perdut, perquè no hi havia res guanyat. Una lliga tan llarga, tan igualada i tan competida, és cert que no es decideix fins el darrer tram, fins el darrer alè, però tampoc cal oblidar que, tots i cadascun dels resultats són, o poden ser, determinants en el còmput final. Una lliga d’aquestes característiques demana, per damunt de qualsevol altra consideració, una regularitat sostinguda, o el que és més important, cometre el menor número d’errades possible. Quan les diferències tècniques són irrellevants, quan l’equilibri de forces és evident, hi ha altres aspectes que decanten els resultats en un o altre sentit. Aspectes puntuals que donen o treuen punts amb un estrany sentit de la justícia. La predisposició, la concentració, la determinació i la capacitat de centrar un objectiu i despullar-lo de lo accessori, són elements decisius a l’hora d’aconseguir el resultat desitjat. La Grama, com l’altre dia el Gavà, no van ser millors equips que l’Europa, no van tenir més o millors ocasions, no van portar el pes del partit, però van mostrar una ambició pròpia dels que no entenen un altre resultat que la victòria. Els jugadors escapulats, la gran majoria, tenen, històrica i tradicionalment, un perfil poc centrat en el futbol, extremadament dispers i amb un munt d’expectatives que acostumen a distreure la seva atenció i concentració. El seu estatus familiar i la seva comoditat social els hi fa perdre aquell punt d’agressivitat necessària per aconseguir fites que, d’acord amb la seva qualitat tècnica, tindrien al seu abast. Amb tot això, té un extraordinari mèrit el treball dels tècnics que porten qualsevol equip de l’Europa, sigui de la categoria que sigui: amb el doble d’esforç que en qualsevol altre club, només aconseguiran la meitat de resultats. És norma de la casa i una conducta molt difícil de reconduir. Quan s’està tip, no et ve de gust asseure’t a la taula, encara que estigui molt ben presentada. Recuperar la gana, o jeure al sofà. Vet aquí la qüestió.

ombres i...dones

El frec

Es diu en castellà que: el roce hace el cariño, i no hi puc estar més d’acord. El frec diari, les vivències compartides i l’aprofundiment de la relació, ens porta indefectiblement a l’afecte. És cert que aquest mateix frec ens pot portar al desafecte, però només quan la persona en qüestió és immadura i no està preparada per mantenir una relació generosa amb el pròxim. Si hi ha sensibilitat, equanimitat, intel•ligència i voluntat de compartir, és molt fàcil d’arribar a aquest encaix que acaba trenant forts vincles afectius. Tot canvia, però, quan el frec s’esmorteeix, quan va desapareixent o, senzillament, s’acaba. La memòria s’oblida de la pròpia memòria i cau en l’oblit més descoratjador. El foc que no mantens, es fa brasa, i la brasa sense caliu, cendra freda i volàtil. Allò que has viscut amb passió desfermada, es converteix, sense la tebiesa del frec, en un record llunyà i boirós. La distància emocional et fa insensible i fred amb tot allò que, en molts moments, havia estat el centre del teu particular món. Sense el frec, som només ombres desassossegades, cada cop més allargades, cada cop més transparents, cada cop més lluny del sol que un gloriós dia ens va escalfar.

Mai n'hi ha prou