diumenge, 21 de novembre del 2010


I say, i say
Un canal de marijoana
Un canal que porta llana

Una pizza amb poca gràcia i uns arguments de fal•làcia.
Un dia fent de nit i un amic mal parit.
Una torre sense guaita i un paranoic que t’empaita.
Un fossar que fa de pont i un pàrquing amb son.
Una muntanya sense sort i un turó a tocar del port.
Un mestre que no en sap i per sopar cama de rap.
Un guia perdut dins un cercle boterut.
Una presa incontinent i el silenci del vent.
Un riu amb peixos tristos i un munt de creus sense cristos.
Un canal que porta llana i té ordit i té trama.
Un gos amb botes d’aigua i un bolet sense paraigua.
Una aventura programada i una dolçaina salada.
Una ovella amb esperit jove i un gran buit per omplir el cove.
Un que puja mentre baixa i un forat dins de la caixa.
Una raó sense audiència i un grenyut amb alopècia.
Un sol acompanyat i un re per duplicat.
Una sortida sense porta per mostrar una naturalesa morta.
Tinc els rivals de cara.
Tinc els companys d'esquena.
Taules per a un bon espectacle

Europa A 1 - El Prat 1

Lliga Nacional Juvenil

El matx hagués estat rodó, al menys per a mi, si els tres punts s’haguessin quedat a casa, però això no treu que l’espectacle ofert pels dos equips fos poderós, intens, emocionant i, en alguns moments, brillant. Dos equips que ens van fer passar una bona tarda de futbol a la que s’hi va voler sumar el mateix àrbitre amb una actuació quasi perfecte que va donar, si cap, més lluentor a dues hores de pura delícia. Els empats acostumen a deixar un mal sabor de boca i, sovint, no acontenten a ningú. Ahir, en canvi, i malgrat els interessos d’uns i altres, el resultat em va semblar que feia justícia als mèrits proposats per tots dos equips. Potser amb una mica més de finalització, l’equip local hagués pogut guanyar, però els visitants també van disposar d’ocasions clares per sentenciar el partit. En definitiva, un duel entre dos molt bons equips que ens van fer més suportable l’intens fred que ahir vam patir a la graderia del Nou Sardenya.
El vesant més dolç
Parafrasejant Bogart

De tots els blogs del món, va haver d’escollir el meu.

dissabte, 20 de novembre del 2010

Roda el món i torna al born
Dervixos

De poc serveix donar voltes sobre el mateix lloc, la mateixa idea o sobre un mateix, a no ser que siguis un dervix i vulguis connectar amb Déu. Només en aquest cas estaria justificada la insistència en la repetició. Els dervixos són una espècie de místics turcs que, mitjançant donar voltes sobre si mateixos, entren en trànsit, la seva ànima es separa del cos i aconsegueixen, d’aquesta manera tan peculiar, tenir una entrevista amb l’ésser superior. Això, que està molt bé per als dervixos, us resultarà força perillós si decidiu imitar-los. S’ha d’estar molt preparat i tenir una enorme fe per, a força de voltes, no acabar perdent el cap. Si el que voleu és apropar-vos a alguna persona elevada (material o espiritualment) segur que trobareu altres maneres de fer-ho per no haver de donar voltes com una baldufa i acabar, en el millor dels casos, d’urgències amb un vessament cerebral.

divendres, 19 de novembre del 2010


Bufar i fer ampolles
Aibó, aibó,...
Iman

Un iman és, en física, un cos dotat d’un camp magnètic i dos pols d’acció: el positiu i el negatiu. Aquests dos pols tenen comportaments oposats o contradictoris que posseeixen la subtil característica d’atraure, sense rubor, el pol de signe contrari. És a dir, el pol positiu d’un iman atraurà al pol negatiu d’un altre iman, encara que no es coneguin ni hagin estat presentats, i, per contra, aquest mateix pol repel•lirà, sense contemplacions, a qualsevol iman del mateix signe que se li posi al davant. És el que s’anomena popularment com l’atracció dels pols oposats i que tant de joc ha donat a la nostra granadeta civilització. Però l’ iman al que hem fet referència, no és l’únic iman que trobem en el nostre planeta, n’hi ha d’altres amb el mateix nom i, també, amb les mateixes particularitats. Són els imans religiosos que, curiosament, destaquen per ser un calc, en el fons i en la forma, dels cossos esmentats anteriorment. Dotats d’un poderós camp magnètic, amb dos pols oposats, també tenen la capacitat d’atraure per un dels seus costats i repel•lir per l’altre. D’aquí que, per norma religiosa i seguin les lleis de la física, sempre s’orientin cap al mateix lloc: la Meca, i així atraure la cara oposada dels seus fidels. Un iman orientat negativament cap a la Meca deixa enrere la seva cara positiva i és, precisament aquesta cara, la que atreu la cara més negativa dels seus seguidors, deixant al seu darrera tots aquells aspectes positius en una clara derrota física, química i també moral.

dijous, 18 de novembre del 2010

Op uw gezondheid
Les aventures de l’oncle Guilito

L’oncle Guilito que jo conec no té res a veure amb el personatge que Carl Barks va crear per a la Walt Disney Company i, en conseqüència, no viu a Disneylandia. El meu oncle Guilito no és un pudent rondinaire, ni un ric del cagar. Encara que ambdos tenen en comú el domini de les llengües (àrab, holandès, mongol, espanyol, alguns dialectes del xinès,...) donada la seva joventut aventurera i el seu cosmopolitisme integral, aquí s’acaben les coincidències. El meu Guilito, mai ha orientat la seva vida a la recerca de tresors i no ha estat per la labor d’acumular patrimoni com si d’un avar Harpagón es tractés. El Guilito que jo conec no posseeix, per desgràcia, una extraordinària biblioteca amb una col•lecció única, i quasi completa, de quaderns de bitàcola de vaixells espanyols i holandesos que li permetés rescatar-los del fons del mar. El meu Guilito no té cap nebot que es faci l’ànec i se’l conegui amb el ridícul nom de Donald. El Guilito que jo conec no és el paradigma del capitalisme i no utilitza males arts per als seus negocis ni manipula a les persones en benefici propi. El Guilito que jo conec té bon humor i defuig, sistemàticament, l’ús de la violència contra aquells que sovint l’enutgen. El meu Guilito no té la tendència de creure en contes de fades on les bruixes es converteixen en princeses, o les persones dolentes en bones. El Guilito que jo conec ja és massa gran i té la carn massa dura per esdevenir un innocent i comestible confit d’ànec amb cebes caramel•litzades i bunyols d’ametlla.

dimecres, 17 de novembre del 2010

Naturalesa morta
Cent dies

Ara que fa cent dies de la meva forçada dimissió de la directiva del CE Europa, i sense ànim de molestar, potser va sent hora d’admetre l’evident situació de segrest que viu l’actual direcció del Club. Que un fet tan arbitrari i injust hagi estat silenciat, assumit i normalitzat per tots i cadascun dels estaments d’una institució centenària i que pretén un discurs basat en els valors ètics com a principal eix de conducta, és d’una incoherència superlativa. Que un Club esportiu que es significa, o es vol significar, per ser un referent en l’àmbit formatiu visqui presoner, condicionat i sotmès per l’estratègia del xantatge és un fet inacceptable i, difícilment, explicable. Ha de ser molt dur, i en això vull entendre als que estan vivint aquesta situació, ser esclaus d’una voluntat capriciosa, prepotent i infantil. No ha de ser fàcil l’equilibri i la forma de sostenir-lo quan es depèn dels diners i, són els diners, els que acaben marcant l’autèntica filosofia del Club. L’estratègia de la por i el morrió. L’amenaça de l’aval per damunt de qualsevol raó. La desarticulació de la crítica i el silenci ofegat. No ha de ser gens fàcil i, segurament només ho saben els que ho estan patint, per això els hi vull transmetre la meva solidaritat amb el ben entès de poder dir des de fora el que ells no poden dir des de dins. Algun avantatge havia de tenir.

dimarts, 16 de novembre del 2010



Fer-li el salt a la porta
Un bon llibre sempre és una provocació.

Joan Fuster
Missatge honest
Cardar amb el DNI a la boca

CiU, mitjançant el catòlic Duran i Lleida, ens ha demanat públicament que hi posem fil a l’agulla i fem el que estigui a les nostres mans, en aquest cas, en els nostres genitals, per augmentar l’índex de natalitat autòcton, el que en diríem: cardar amb DO (denominació d’origen). Cal tenir més nens indígenes per contrarestar els nascuts de mare immigrant i així equilibrar la balança. CiU ens demana, sense rubor, que ens apliquem en l’exercici reproductor i que cardem com conills per fer més gran la pàtria i, en conseqüència, els patriotes. No cal preocupar-se de la situació econòmica, de com mantenir els nens, de com alimentar-los, vestir-los, donar-los una educació competent i de qualitat. Només cal tenir-ne més, sense valorar cap altra condicionant. Cardar i procrear perquè ho diu CiU, però, sobretot, amb gent d’aquí i sense condó. Així quan trobis un rotllet, ja no caldrà que li preguntis: estudies o treballes, sinó: ets d’aquí, d’allà o acabes d’arribar? I a mi que, veient el panorama i la capacitat de la gent que mana, cada cop més, em venen unes ganes terribles de fer-me un nus a la polla per tal d’evitar que els meus futurs fills pateixin la incompetència integral de tots aquests mediocres. CiU, en un estirabot messiànic, ens exhorta a cardar amb conseqüències. Com si no estiguéssim ja prou cardats!

dilluns, 15 de novembre del 2010

Perplexitat
Volum

Totes les persones es fan grans amb el pas del temps? No. Algunes només s’engreixen.
Tu tambè vols entrar?
Paranoia

Exterior. Calle de Brooklyn. Día.
Alvy y su amigo Rob caminan por una acera concurrida. Se oye el ruido del tráfico.

Alvy: Le oí perfectamente. Dijo “judío” en voz baja.

Rob: ¡Tú estás loco!

Alvy: Que no, hombre. Salíamos de la pista de tenis, ¿sabes?, estábamos él, su mujer y yo. La miró, se volvieron los dos hacia mí y él murmuró entre dientes “judío”.

Rob: Alvy, eres un paranoico total.

Alvy. ¿Qué…qué yo soy un parano…? A mí esas cosas no se me escapan, ya lo sabes. Mira, tenía que almorzar con unos tipos de la NBC, y yo pregunté: “¿Habéis comido ya, o qué?”, y Tom Christie me contestó: “Sí, judías”. No dijo: “Ya hemos comido”, sino “Sí judías”. ¡Judías! ¿Te das cuenta? “Sí, judías”.

Rob: Oh, Max, tú…

Alvy: No me llames Max.

Rob: ¿Por qué, Max? Te va bien ese nombre. Max, ves enemigos en todas partes.

Alvy: ¡No, te digo que no! Mira, estaba yo en una tienda de discos, escucha esto y verás…había un dependiente rubio de pelo corto, y me miró con aire de complicidad y sonriendo me dijo: “Sí, esta semana hay rebaja de Wagner”. Wagner, Rob, Wagner. Así que entendí muy bien lo que quería decirme…muy significativo, Wagner.

Annie Hall

diumenge, 14 de novembre del 2010

Sobreviure el pas del temps
Tornar al Juvenil D

Tornar al Juvenil D és com tornar a la casa del pare. Experimentar de nou una sensació plaent i confortable. Entrar en un espai amic ple de records i bones vibracions. Tornar al Juvenil D és una bombona d’oxigen, un àmbit lliure de fums i una tarda de primavera. Un horitzó sense obstacles on sentir un allau d’emocions latents i on el gest obeeix les paraules més dolces. Tornar al Juvenil D és tornar al camí que mai s’hauria d’haver abandonat. Retrobar les complicitats i retrobar-te amb tot allò que sense proposar-t’ho s’ha anat esmorteint. Tornar al Juvenil D és prendre consciència del que veritablement importa i pel que val la pena lluitar i deixar-se la pell. Tornar al Juvenil D és veure-li la cara al compromís i sentir-se part d’un tot que sobreviurà el pas del temps. Sentir que no estàs sol i que d’altres et fan costat i t’ajudaran quan caiguis. Tornar al Juvenil D s’hauria de fer per higiene mental i fer-ho amb freqüència. No entenc com he trigat tant en tornar.
La porta de l' infern
Les portes de l’ infern

Desprès de dècades de pactar amb el poder, de ser la nineta dels ulls de la dictadura i el braç armat de la cacicada, la injustícia i la ignomínia. Desprès de dècades d’aconseguir per via imperativa el que no s’aconseguia per via legal, ara a la casa blanca han decidit pactar amb l’ infern. Buscant influències més altes, o en aquest cas, més profundes, s’han venut l’ànima al diable per mantenir la seva condició de privilegiat en el terrenal àmbit dels mortals. La casa blanca té un soul molt negre i el seu swing sona cada cop més estrident i desarmònic. S’han posat en mans d’un ésser brutalment mesquí i l’han triat, desesperadament, perquè guií el seu escandalós destí. On ha quedat el club senyor que amb vehement insistència ens van vendre? Què en queda d’aquella imatge que el temps i tots els ressorts de l’aparell mediàtic van modelar per embolcallar-lo? El portuguès que comanda aquesta campanya de desprestigi, tard o d’hora, acabarà marxant, però el mal, una vegada generat, és tossut i acostuma a perdurar. La casa blanca està jugant amb foc i és conegut per tothom que, qui juga amb foc s’acaba cremant. S’han obert de bat a bat les portes de l’ infern i el purgatori que s’albira serà llarg i la penitència, antològica.

dissabte, 13 de novembre del 2010

Sortir de la vitrina
Pelar l’avellana

Reus 1 – Europa A 2

Lliga Nacional Juvenil

Viatjar a Reus sota mínims i treure un rendiment de màxims. La visita era delicada i una exigent prova de foc per testar l’estat anímic d’aquest equip i veure en quin punt de maduresa es trobava la seva recuperació. La resposta no ha estat sorprenent, al menys per aquells que confiàvem plenament en la capacitat d’aquest equip per sortir d’una situació difícil i un pel estranya. Una victòria merescuda i indiscutible davant d’un rival de la part alta i molt ben estructurat. Un rival de qualitat que fa encara més valuosa la victòria i que retorna a l’equip al camí que mai hauria d’haver abandonat. L’Europa va estar perdut, possiblement, per un excés d’èxit i una mala gestió de les emocions que el van dur al cofoisme i la complaença. Un relaxament impropi d’un equip que ha de ser un dels aspirants a lluitar per una plaça d’ascens i que no es pot permetre caure innocentment en l’abandonament i la distensió. Aprendre dels errors i fer-ho en el mínim temps possible és una de les claus dels que estan disposats a tot i ho volen fer palès. Benvinguda l’avellana, els seus nutrients essencials i la terra que ho ha fet possible.