Aibó, aibó,...
divendres, 19 de novembre del 2010
Iman
Un iman és, en física, un cos dotat d’un camp magnètic i dos pols d’acció: el positiu i el negatiu. Aquests dos pols tenen comportaments oposats o contradictoris que posseeixen la subtil característica d’atraure, sense rubor, el pol de signe contrari. És a dir, el pol positiu d’un iman atraurà al pol negatiu d’un altre iman, encara que no es coneguin ni hagin estat presentats, i, per contra, aquest mateix pol repel•lirà, sense contemplacions, a qualsevol iman del mateix signe que se li posi al davant. És el que s’anomena popularment com l’atracció dels pols oposats i que tant de joc ha donat a la nostra granadeta civilització. Però l’ iman al que hem fet referència, no és l’únic iman que trobem en el nostre planeta, n’hi ha d’altres amb el mateix nom i, també, amb les mateixes particularitats. Són els imans religiosos que, curiosament, destaquen per ser un calc, en el fons i en la forma, dels cossos esmentats anteriorment. Dotats d’un poderós camp magnètic, amb dos pols oposats, també tenen la capacitat d’atraure per un dels seus costats i repel•lir per l’altre. D’aquí que, per norma religiosa i seguin les lleis de la física, sempre s’orientin cap al mateix lloc: la Meca, i així atraure la cara oposada dels seus fidels. Un iman orientat negativament cap a la Meca deixa enrere la seva cara positiva i és, precisament aquesta cara, la que atreu la cara més negativa dels seus seguidors, deixant al seu darrera tots aquells aspectes positius en una clara derrota física, química i també moral.
Un iman és, en física, un cos dotat d’un camp magnètic i dos pols d’acció: el positiu i el negatiu. Aquests dos pols tenen comportaments oposats o contradictoris que posseeixen la subtil característica d’atraure, sense rubor, el pol de signe contrari. És a dir, el pol positiu d’un iman atraurà al pol negatiu d’un altre iman, encara que no es coneguin ni hagin estat presentats, i, per contra, aquest mateix pol repel•lirà, sense contemplacions, a qualsevol iman del mateix signe que se li posi al davant. És el que s’anomena popularment com l’atracció dels pols oposats i que tant de joc ha donat a la nostra granadeta civilització. Però l’ iman al que hem fet referència, no és l’únic iman que trobem en el nostre planeta, n’hi ha d’altres amb el mateix nom i, també, amb les mateixes particularitats. Són els imans religiosos que, curiosament, destaquen per ser un calc, en el fons i en la forma, dels cossos esmentats anteriorment. Dotats d’un poderós camp magnètic, amb dos pols oposats, també tenen la capacitat d’atraure per un dels seus costats i repel•lir per l’altre. D’aquí que, per norma religiosa i seguin les lleis de la física, sempre s’orientin cap al mateix lloc: la Meca, i així atraure la cara oposada dels seus fidels. Un iman orientat negativament cap a la Meca deixa enrere la seva cara positiva i és, precisament aquesta cara, la que atreu la cara més negativa dels seus seguidors, deixant al seu darrera tots aquells aspectes positius en una clara derrota física, química i també moral.
dijous, 18 de novembre del 2010
Les aventures de l’oncle Guilito
L’oncle Guilito que jo conec no té res a veure amb el personatge que Carl Barks va crear per a la Walt Disney Company i, en conseqüència, no viu a Disneylandia. El meu oncle Guilito no és un pudent rondinaire, ni un ric del cagar. Encara que ambdos tenen en comú el domini de les llengües (àrab, holandès, mongol, espanyol, alguns dialectes del xinès,...) donada la seva joventut aventurera i el seu cosmopolitisme integral, aquí s’acaben les coincidències. El meu Guilito, mai ha orientat la seva vida a la recerca de tresors i no ha estat per la labor d’acumular patrimoni com si d’un avar Harpagón es tractés. El Guilito que jo conec no posseeix, per desgràcia, una extraordinària biblioteca amb una col•lecció única, i quasi completa, de quaderns de bitàcola de vaixells espanyols i holandesos que li permetés rescatar-los del fons del mar. El meu Guilito no té cap nebot que es faci l’ànec i se’l conegui amb el ridícul nom de Donald. El Guilito que jo conec no és el paradigma del capitalisme i no utilitza males arts per als seus negocis ni manipula a les persones en benefici propi. El Guilito que jo conec té bon humor i defuig, sistemàticament, l’ús de la violència contra aquells que sovint l’enutgen. El meu Guilito no té la tendència de creure en contes de fades on les bruixes es converteixen en princeses, o les persones dolentes en bones. El Guilito que jo conec ja és massa gran i té la carn massa dura per esdevenir un innocent i comestible confit d’ànec amb cebes caramel•litzades i bunyols d’ametlla.
L’oncle Guilito que jo conec no té res a veure amb el personatge que Carl Barks va crear per a la Walt Disney Company i, en conseqüència, no viu a Disneylandia. El meu oncle Guilito no és un pudent rondinaire, ni un ric del cagar. Encara que ambdos tenen en comú el domini de les llengües (àrab, holandès, mongol, espanyol, alguns dialectes del xinès,...) donada la seva joventut aventurera i el seu cosmopolitisme integral, aquí s’acaben les coincidències. El meu Guilito, mai ha orientat la seva vida a la recerca de tresors i no ha estat per la labor d’acumular patrimoni com si d’un avar Harpagón es tractés. El Guilito que jo conec no posseeix, per desgràcia, una extraordinària biblioteca amb una col•lecció única, i quasi completa, de quaderns de bitàcola de vaixells espanyols i holandesos que li permetés rescatar-los del fons del mar. El meu Guilito no té cap nebot que es faci l’ànec i se’l conegui amb el ridícul nom de Donald. El Guilito que jo conec no és el paradigma del capitalisme i no utilitza males arts per als seus negocis ni manipula a les persones en benefici propi. El Guilito que jo conec té bon humor i defuig, sistemàticament, l’ús de la violència contra aquells que sovint l’enutgen. El meu Guilito no té la tendència de creure en contes de fades on les bruixes es converteixen en princeses, o les persones dolentes en bones. El Guilito que jo conec ja és massa gran i té la carn massa dura per esdevenir un innocent i comestible confit d’ànec amb cebes caramel•litzades i bunyols d’ametlla.
dimecres, 17 de novembre del 2010
Cent dies
Ara que fa cent dies de la meva forçada dimissió de la directiva del CE Europa, i sense ànim de molestar, potser va sent hora d’admetre l’evident situació de segrest que viu l’actual direcció del Club. Que un fet tan arbitrari i injust hagi estat silenciat, assumit i normalitzat per tots i cadascun dels estaments d’una institució centenària i que pretén un discurs basat en els valors ètics com a principal eix de conducta, és d’una incoherència superlativa. Que un Club esportiu que es significa, o es vol significar, per ser un referent en l’àmbit formatiu visqui presoner, condicionat i sotmès per l’estratègia del xantatge és un fet inacceptable i, difícilment, explicable. Ha de ser molt dur, i en això vull entendre als que estan vivint aquesta situació, ser esclaus d’una voluntat capriciosa, prepotent i infantil. No ha de ser fàcil l’equilibri i la forma de sostenir-lo quan es depèn dels diners i, són els diners, els que acaben marcant l’autèntica filosofia del Club. L’estratègia de la por i el morrió. L’amenaça de l’aval per damunt de qualsevol raó. La desarticulació de la crítica i el silenci ofegat. No ha de ser gens fàcil i, segurament només ho saben els que ho estan patint, per això els hi vull transmetre la meva solidaritat amb el ben entès de poder dir des de fora el que ells no poden dir des de dins. Algun avantatge havia de tenir.
Ara que fa cent dies de la meva forçada dimissió de la directiva del CE Europa, i sense ànim de molestar, potser va sent hora d’admetre l’evident situació de segrest que viu l’actual direcció del Club. Que un fet tan arbitrari i injust hagi estat silenciat, assumit i normalitzat per tots i cadascun dels estaments d’una institució centenària i que pretén un discurs basat en els valors ètics com a principal eix de conducta, és d’una incoherència superlativa. Que un Club esportiu que es significa, o es vol significar, per ser un referent en l’àmbit formatiu visqui presoner, condicionat i sotmès per l’estratègia del xantatge és un fet inacceptable i, difícilment, explicable. Ha de ser molt dur, i en això vull entendre als que estan vivint aquesta situació, ser esclaus d’una voluntat capriciosa, prepotent i infantil. No ha de ser fàcil l’equilibri i la forma de sostenir-lo quan es depèn dels diners i, són els diners, els que acaben marcant l’autèntica filosofia del Club. L’estratègia de la por i el morrió. L’amenaça de l’aval per damunt de qualsevol raó. La desarticulació de la crítica i el silenci ofegat. No ha de ser gens fàcil i, segurament només ho saben els que ho estan patint, per això els hi vull transmetre la meva solidaritat amb el ben entès de poder dir des de fora el que ells no poden dir des de dins. Algun avantatge havia de tenir.
dimarts, 16 de novembre del 2010
Cardar amb el DNI a la boca
CiU, mitjançant el catòlic Duran i Lleida, ens ha demanat públicament que hi posem fil a l’agulla i fem el que estigui a les nostres mans, en aquest cas, en els nostres genitals, per augmentar l’índex de natalitat autòcton, el que en diríem: cardar amb DO (denominació d’origen). Cal tenir més nens indígenes per contrarestar els nascuts de mare immigrant i així equilibrar la balança. CiU ens demana, sense rubor, que ens apliquem en l’exercici reproductor i que cardem com conills per fer més gran la pàtria i, en conseqüència, els patriotes. No cal preocupar-se de la situació econòmica, de com mantenir els nens, de com alimentar-los, vestir-los, donar-los una educació competent i de qualitat. Només cal tenir-ne més, sense valorar cap altra condicionant. Cardar i procrear perquè ho diu CiU, però, sobretot, amb gent d’aquí i sense condó. Així quan trobis un rotllet, ja no caldrà que li preguntis: estudies o treballes, sinó: ets d’aquí, d’allà o acabes d’arribar? I a mi que, veient el panorama i la capacitat de la gent que mana, cada cop més, em venen unes ganes terribles de fer-me un nus a la polla per tal d’evitar que els meus futurs fills pateixin la incompetència integral de tots aquests mediocres. CiU, en un estirabot messiànic, ens exhorta a cardar amb conseqüències. Com si no estiguéssim ja prou cardats!
CiU, mitjançant el catòlic Duran i Lleida, ens ha demanat públicament que hi posem fil a l’agulla i fem el que estigui a les nostres mans, en aquest cas, en els nostres genitals, per augmentar l’índex de natalitat autòcton, el que en diríem: cardar amb DO (denominació d’origen). Cal tenir més nens indígenes per contrarestar els nascuts de mare immigrant i així equilibrar la balança. CiU ens demana, sense rubor, que ens apliquem en l’exercici reproductor i que cardem com conills per fer més gran la pàtria i, en conseqüència, els patriotes. No cal preocupar-se de la situació econòmica, de com mantenir els nens, de com alimentar-los, vestir-los, donar-los una educació competent i de qualitat. Només cal tenir-ne més, sense valorar cap altra condicionant. Cardar i procrear perquè ho diu CiU, però, sobretot, amb gent d’aquí i sense condó. Així quan trobis un rotllet, ja no caldrà que li preguntis: estudies o treballes, sinó: ets d’aquí, d’allà o acabes d’arribar? I a mi que, veient el panorama i la capacitat de la gent que mana, cada cop més, em venen unes ganes terribles de fer-me un nus a la polla per tal d’evitar que els meus futurs fills pateixin la incompetència integral de tots aquests mediocres. CiU, en un estirabot messiànic, ens exhorta a cardar amb conseqüències. Com si no estiguéssim ja prou cardats!
dilluns, 15 de novembre del 2010
Paranoia
Exterior. Calle de Brooklyn. Día.
Alvy y su amigo Rob caminan por una acera concurrida. Se oye el ruido del tráfico.
Alvy: Le oí perfectamente. Dijo “judío” en voz baja.
Rob: ¡Tú estás loco!
Alvy: Que no, hombre. Salíamos de la pista de tenis, ¿sabes?, estábamos él, su mujer y yo. La miró, se volvieron los dos hacia mí y él murmuró entre dientes “judío”.
Rob: Alvy, eres un paranoico total.
Alvy. ¿Qué…qué yo soy un parano…? A mí esas cosas no se me escapan, ya lo sabes. Mira, tenía que almorzar con unos tipos de la NBC, y yo pregunté: “¿Habéis comido ya, o qué?”, y Tom Christie me contestó: “Sí, judías”. No dijo: “Ya hemos comido”, sino “Sí judías”. ¡Judías! ¿Te das cuenta? “Sí, judías”.
Rob: Oh, Max, tú…
Alvy: No me llames Max.
Rob: ¿Por qué, Max? Te va bien ese nombre. Max, ves enemigos en todas partes.
Alvy: ¡No, te digo que no! Mira, estaba yo en una tienda de discos, escucha esto y verás…había un dependiente rubio de pelo corto, y me miró con aire de complicidad y sonriendo me dijo: “Sí, esta semana hay rebaja de Wagner”. Wagner, Rob, Wagner. Así que entendí muy bien lo que quería decirme…muy significativo, Wagner.
Annie Hall
Alvy y su amigo Rob caminan por una acera concurrida. Se oye el ruido del tráfico.
Alvy: Le oí perfectamente. Dijo “judío” en voz baja.
Rob: ¡Tú estás loco!
Alvy: Que no, hombre. Salíamos de la pista de tenis, ¿sabes?, estábamos él, su mujer y yo. La miró, se volvieron los dos hacia mí y él murmuró entre dientes “judío”.
Rob: Alvy, eres un paranoico total.
Alvy. ¿Qué…qué yo soy un parano…? A mí esas cosas no se me escapan, ya lo sabes. Mira, tenía que almorzar con unos tipos de la NBC, y yo pregunté: “¿Habéis comido ya, o qué?”, y Tom Christie me contestó: “Sí, judías”. No dijo: “Ya hemos comido”, sino “Sí judías”. ¡Judías! ¿Te das cuenta? “Sí, judías”.
Rob: Oh, Max, tú…
Alvy: No me llames Max.
Rob: ¿Por qué, Max? Te va bien ese nombre. Max, ves enemigos en todas partes.
Alvy: ¡No, te digo que no! Mira, estaba yo en una tienda de discos, escucha esto y verás…había un dependiente rubio de pelo corto, y me miró con aire de complicidad y sonriendo me dijo: “Sí, esta semana hay rebaja de Wagner”. Wagner, Rob, Wagner. Así que entendí muy bien lo que quería decirme…muy significativo, Wagner.
Annie Hall
diumenge, 14 de novembre del 2010
Tornar al Juvenil D
Tornar al Juvenil D és com tornar a la casa del pare. Experimentar de nou una sensació plaent i confortable. Entrar en un espai amic ple de records i bones vibracions. Tornar al Juvenil D és una bombona d’oxigen, un àmbit lliure de fums i una tarda de primavera. Un horitzó sense obstacles on sentir un allau d’emocions latents i on el gest obeeix les paraules més dolces. Tornar al Juvenil D és tornar al camí que mai s’hauria d’haver abandonat. Retrobar les complicitats i retrobar-te amb tot allò que sense proposar-t’ho s’ha anat esmorteint. Tornar al Juvenil D és prendre consciència del que veritablement importa i pel que val la pena lluitar i deixar-se la pell. Tornar al Juvenil D és veure-li la cara al compromís i sentir-se part d’un tot que sobreviurà el pas del temps. Sentir que no estàs sol i que d’altres et fan costat i t’ajudaran quan caiguis. Tornar al Juvenil D s’hauria de fer per higiene mental i fer-ho amb freqüència. No entenc com he trigat tant en tornar.
Tornar al Juvenil D és com tornar a la casa del pare. Experimentar de nou una sensació plaent i confortable. Entrar en un espai amic ple de records i bones vibracions. Tornar al Juvenil D és una bombona d’oxigen, un àmbit lliure de fums i una tarda de primavera. Un horitzó sense obstacles on sentir un allau d’emocions latents i on el gest obeeix les paraules més dolces. Tornar al Juvenil D és tornar al camí que mai s’hauria d’haver abandonat. Retrobar les complicitats i retrobar-te amb tot allò que sense proposar-t’ho s’ha anat esmorteint. Tornar al Juvenil D és prendre consciència del que veritablement importa i pel que val la pena lluitar i deixar-se la pell. Tornar al Juvenil D és veure-li la cara al compromís i sentir-se part d’un tot que sobreviurà el pas del temps. Sentir que no estàs sol i que d’altres et fan costat i t’ajudaran quan caiguis. Tornar al Juvenil D s’hauria de fer per higiene mental i fer-ho amb freqüència. No entenc com he trigat tant en tornar.
Les portes de l’ infern
Desprès de dècades de pactar amb el poder, de ser la nineta dels ulls de la dictadura i el braç armat de la cacicada, la injustícia i la ignomínia. Desprès de dècades d’aconseguir per via imperativa el que no s’aconseguia per via legal, ara a la casa blanca han decidit pactar amb l’ infern. Buscant influències més altes, o en aquest cas, més profundes, s’han venut l’ànima al diable per mantenir la seva condició de privilegiat en el terrenal àmbit dels mortals. La casa blanca té un soul molt negre i el seu swing sona cada cop més estrident i desarmònic. S’han posat en mans d’un ésser brutalment mesquí i l’han triat, desesperadament, perquè guií el seu escandalós destí. On ha quedat el club senyor que amb vehement insistència ens van vendre? Què en queda d’aquella imatge que el temps i tots els ressorts de l’aparell mediàtic van modelar per embolcallar-lo? El portuguès que comanda aquesta campanya de desprestigi, tard o d’hora, acabarà marxant, però el mal, una vegada generat, és tossut i acostuma a perdurar. La casa blanca està jugant amb foc i és conegut per tothom que, qui juga amb foc s’acaba cremant. S’han obert de bat a bat les portes de l’ infern i el purgatori que s’albira serà llarg i la penitència, antològica.
Desprès de dècades de pactar amb el poder, de ser la nineta dels ulls de la dictadura i el braç armat de la cacicada, la injustícia i la ignomínia. Desprès de dècades d’aconseguir per via imperativa el que no s’aconseguia per via legal, ara a la casa blanca han decidit pactar amb l’ infern. Buscant influències més altes, o en aquest cas, més profundes, s’han venut l’ànima al diable per mantenir la seva condició de privilegiat en el terrenal àmbit dels mortals. La casa blanca té un soul molt negre i el seu swing sona cada cop més estrident i desarmònic. S’han posat en mans d’un ésser brutalment mesquí i l’han triat, desesperadament, perquè guií el seu escandalós destí. On ha quedat el club senyor que amb vehement insistència ens van vendre? Què en queda d’aquella imatge que el temps i tots els ressorts de l’aparell mediàtic van modelar per embolcallar-lo? El portuguès que comanda aquesta campanya de desprestigi, tard o d’hora, acabarà marxant, però el mal, una vegada generat, és tossut i acostuma a perdurar. La casa blanca està jugant amb foc i és conegut per tothom que, qui juga amb foc s’acaba cremant. S’han obert de bat a bat les portes de l’ infern i el purgatori que s’albira serà llarg i la penitència, antològica.
dissabte, 13 de novembre del 2010
Pelar l’avellana
Reus 1 – Europa A 2
Lliga Nacional Juvenil
Viatjar a Reus sota mínims i treure un rendiment de màxims. La visita era delicada i una exigent prova de foc per testar l’estat anímic d’aquest equip i veure en quin punt de maduresa es trobava la seva recuperació. La resposta no ha estat sorprenent, al menys per aquells que confiàvem plenament en la capacitat d’aquest equip per sortir d’una situació difícil i un pel estranya. Una victòria merescuda i indiscutible davant d’un rival de la part alta i molt ben estructurat. Un rival de qualitat que fa encara més valuosa la victòria i que retorna a l’equip al camí que mai hauria d’haver abandonat. L’Europa va estar perdut, possiblement, per un excés d’èxit i una mala gestió de les emocions que el van dur al cofoisme i la complaença. Un relaxament impropi d’un equip que ha de ser un dels aspirants a lluitar per una plaça d’ascens i que no es pot permetre caure innocentment en l’abandonament i la distensió. Aprendre dels errors i fer-ho en el mínim temps possible és una de les claus dels que estan disposats a tot i ho volen fer palès. Benvinguda l’avellana, els seus nutrients essencials i la terra que ho ha fet possible.
Reus 1 – Europa A 2
Lliga Nacional Juvenil
Viatjar a Reus sota mínims i treure un rendiment de màxims. La visita era delicada i una exigent prova de foc per testar l’estat anímic d’aquest equip i veure en quin punt de maduresa es trobava la seva recuperació. La resposta no ha estat sorprenent, al menys per aquells que confiàvem plenament en la capacitat d’aquest equip per sortir d’una situació difícil i un pel estranya. Una victòria merescuda i indiscutible davant d’un rival de la part alta i molt ben estructurat. Un rival de qualitat que fa encara més valuosa la victòria i que retorna a l’equip al camí que mai hauria d’haver abandonat. L’Europa va estar perdut, possiblement, per un excés d’èxit i una mala gestió de les emocions que el van dur al cofoisme i la complaença. Un relaxament impropi d’un equip que ha de ser un dels aspirants a lluitar per una plaça d’ascens i que no es pot permetre caure innocentment en l’abandonament i la distensió. Aprendre dels errors i fer-ho en el mínim temps possible és una de les claus dels que estan disposats a tot i ho volen fer palès. Benvinguda l’avellana, els seus nutrients essencials i la terra que ho ha fet possible.
divendres, 12 de novembre del 2010
Pomada per a us tòpic
La lliga sempre la guanya l’equip més regular: vol dir que mai la guanya el millor?
Hem tingut mala sort: vol dir que estem en una baixa forma alarmant i no donem una a dretes.
En aquest camp no es pot jugar a futbol: vol dir que ja m’esforçaré un altre dia, avui no en tinc ganes.
Aquest àrbitre no té ni idea: vol dir que aquest àrbitre s’equivoca tant com nosaltres per això està a la mateixa categoria.
La pilota no vol entrar: vol dir que fallem més que una escopeta de fira i la tècnica i la precisió no són segurament una de les nostres virtuts.
El futbol és cosa d’homes: vol dir que en un camp de futbol és poden fer coses que en qualsevol altre àmbit, per fer el mateix, aniries a la presó.
No mereixíem perdre: vol dir que, malgrat jugar malament, l’equip rival ens ha perdonat.
Si no vols entrades dures dedicat al parxís: vol dir que vaig per tu, que et cosiré a puntades i et deixaré un record permanent en la geografia del teu cos.
Ens han guanyat perquè són més grans: vol dir que els juvenils de 1er. any van als partits amb els pares i els juvenils de 3er. any van als partits amb els fills.
Aquest àrbitre ens ho ha xiulat tot en contra: vol dir que no hem fet els deures entre setmana i qualsevol error de l’àrbitre aguditza la nostra pròpia crisi.
Si nosaltres tenim la pilota, l’altre equip no la té: vol dir que el futbol és juga amb una sola pilota, per si no ho sabíeu.
L’equip contrari només ha arribat un cop a porta i ens ha guanyat: vol dir que l’equip rival ha fet bé la seva feina i no com nosaltres que repetim curs per poc aplicats.
No hem aguantat la pressió: vol dir que no mereixíem estar en el lloc que estàvem. Que el gas que ens inflava no era heli, era simplement una ventositat.
Els partits no es guanyen només amb el nom: vol dir que els noms són gramàtica i potser, fins i tot, literatura. Però el futbol és una ciència inexacta.
El que perdona ho acaba pagant: el futbol és una selva on no caben els bons sentiments ni els bons propòsits. Si perdones al teu rival, el teu rival té tan poca consideració que et donarà les gràcies fen-te un gol de bandera.
Companys: el futbol és així.
La lliga sempre la guanya l’equip més regular: vol dir que mai la guanya el millor?
Hem tingut mala sort: vol dir que estem en una baixa forma alarmant i no donem una a dretes.
En aquest camp no es pot jugar a futbol: vol dir que ja m’esforçaré un altre dia, avui no en tinc ganes.
Aquest àrbitre no té ni idea: vol dir que aquest àrbitre s’equivoca tant com nosaltres per això està a la mateixa categoria.
La pilota no vol entrar: vol dir que fallem més que una escopeta de fira i la tècnica i la precisió no són segurament una de les nostres virtuts.
El futbol és cosa d’homes: vol dir que en un camp de futbol és poden fer coses que en qualsevol altre àmbit, per fer el mateix, aniries a la presó.
No mereixíem perdre: vol dir que, malgrat jugar malament, l’equip rival ens ha perdonat.
Si no vols entrades dures dedicat al parxís: vol dir que vaig per tu, que et cosiré a puntades i et deixaré un record permanent en la geografia del teu cos.
Ens han guanyat perquè són més grans: vol dir que els juvenils de 1er. any van als partits amb els pares i els juvenils de 3er. any van als partits amb els fills.
Aquest àrbitre ens ho ha xiulat tot en contra: vol dir que no hem fet els deures entre setmana i qualsevol error de l’àrbitre aguditza la nostra pròpia crisi.
Si nosaltres tenim la pilota, l’altre equip no la té: vol dir que el futbol és juga amb una sola pilota, per si no ho sabíeu.
L’equip contrari només ha arribat un cop a porta i ens ha guanyat: vol dir que l’equip rival ha fet bé la seva feina i no com nosaltres que repetim curs per poc aplicats.
No hem aguantat la pressió: vol dir que no mereixíem estar en el lloc que estàvem. Que el gas que ens inflava no era heli, era simplement una ventositat.
Els partits no es guanyen només amb el nom: vol dir que els noms són gramàtica i potser, fins i tot, literatura. Però el futbol és una ciència inexacta.
El que perdona ho acaba pagant: el futbol és una selva on no caben els bons sentiments ni els bons propòsits. Si perdones al teu rival, el teu rival té tan poca consideració que et donarà les gràcies fen-te un gol de bandera.
Companys: el futbol és així.
dijous, 11 de novembre del 2010
A tu que m’entens
Primer guanya la Lliga, o en el seu defecte, deixa-la decidida i després podràs liderar tantes ONG’S com vulguis, o fer-te el desmenjat, o cedir en els teus principis. Si vols ser generós i donar peixet, fes-ho quan toqui i no abans. El quedar bé, el guanyar-te les simpaties del públic no és part de la teva feina, ni t’aportarà res més que inseguretat i dubtes. Aparca la frivolitat i la sensibilitat superficial, ara no toca. Fes el que has de fer sense concessions a la galeria i no deixis que la debilitat rosegui el teu criteri. Ja hi haurà moments per al relaxament i la laxitud, i sinó, aleshores és que no s’hauran fet bé les coses i anirem tots al purgatori a fer companyia als tebis.
Primer guanya la Lliga, o en el seu defecte, deixa-la decidida i després podràs liderar tantes ONG’S com vulguis, o fer-te el desmenjat, o cedir en els teus principis. Si vols ser generós i donar peixet, fes-ho quan toqui i no abans. El quedar bé, el guanyar-te les simpaties del públic no és part de la teva feina, ni t’aportarà res més que inseguretat i dubtes. Aparca la frivolitat i la sensibilitat superficial, ara no toca. Fes el que has de fer sense concessions a la galeria i no deixis que la debilitat rosegui el teu criteri. Ja hi haurà moments per al relaxament i la laxitud, i sinó, aleshores és que no s’hauran fet bé les coses i anirem tots al purgatori a fer companyia als tebis.
dimecres, 10 de novembre del 2010
Pol•lucions nocturnes
En les hores solitàries de l’adolescent les descobertes vénen de mica en mica; la innocència i la limitació nostra –més pedants en aquella edat que en cap altra- volen cargolar els bigotis de la malícia, volen fer veure que no s’espanten de res, i el cor va palpitant com la fulla d’un trèmol. Les lectures tenen l’eficàcia mòrbida de les masturbacions; els somnis són més plens d’alcohol aleshores que en cap altre moment de la vida i els únics somnis brutalment poètics són els de l’adolescència. Somnis que es vengen directament de la covardia de la carn inexplorada, amb el gel a l’esquena i el fàstic de les pol•lucions nocturnes; pol•lucions sense entusiasme, sense alegria, moltes vegades com un càstig.
Vida privada
Josep Ma. de Sagarra
En les hores solitàries de l’adolescent les descobertes vénen de mica en mica; la innocència i la limitació nostra –més pedants en aquella edat que en cap altra- volen cargolar els bigotis de la malícia, volen fer veure que no s’espanten de res, i el cor va palpitant com la fulla d’un trèmol. Les lectures tenen l’eficàcia mòrbida de les masturbacions; els somnis són més plens d’alcohol aleshores que en cap altre moment de la vida i els únics somnis brutalment poètics són els de l’adolescència. Somnis que es vengen directament de la covardia de la carn inexplorada, amb el gel a l’esquena i el fàstic de les pol•lucions nocturnes; pol•lucions sense entusiasme, sense alegria, moltes vegades com un càstig.
Vida privada
Josep Ma. de Sagarra
dimarts, 9 de novembre del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)