Un bon llibre sempre és una provocació.
Joan Fuster
dimarts, 16 de novembre del 2010
Cardar amb el DNI a la boca
CiU, mitjançant el catòlic Duran i Lleida, ens ha demanat públicament que hi posem fil a l’agulla i fem el que estigui a les nostres mans, en aquest cas, en els nostres genitals, per augmentar l’índex de natalitat autòcton, el que en diríem: cardar amb DO (denominació d’origen). Cal tenir més nens indígenes per contrarestar els nascuts de mare immigrant i així equilibrar la balança. CiU ens demana, sense rubor, que ens apliquem en l’exercici reproductor i que cardem com conills per fer més gran la pàtria i, en conseqüència, els patriotes. No cal preocupar-se de la situació econòmica, de com mantenir els nens, de com alimentar-los, vestir-los, donar-los una educació competent i de qualitat. Només cal tenir-ne més, sense valorar cap altra condicionant. Cardar i procrear perquè ho diu CiU, però, sobretot, amb gent d’aquí i sense condó. Així quan trobis un rotllet, ja no caldrà que li preguntis: estudies o treballes, sinó: ets d’aquí, d’allà o acabes d’arribar? I a mi que, veient el panorama i la capacitat de la gent que mana, cada cop més, em venen unes ganes terribles de fer-me un nus a la polla per tal d’evitar que els meus futurs fills pateixin la incompetència integral de tots aquests mediocres. CiU, en un estirabot messiànic, ens exhorta a cardar amb conseqüències. Com si no estiguéssim ja prou cardats!
CiU, mitjançant el catòlic Duran i Lleida, ens ha demanat públicament que hi posem fil a l’agulla i fem el que estigui a les nostres mans, en aquest cas, en els nostres genitals, per augmentar l’índex de natalitat autòcton, el que en diríem: cardar amb DO (denominació d’origen). Cal tenir més nens indígenes per contrarestar els nascuts de mare immigrant i així equilibrar la balança. CiU ens demana, sense rubor, que ens apliquem en l’exercici reproductor i que cardem com conills per fer més gran la pàtria i, en conseqüència, els patriotes. No cal preocupar-se de la situació econòmica, de com mantenir els nens, de com alimentar-los, vestir-los, donar-los una educació competent i de qualitat. Només cal tenir-ne més, sense valorar cap altra condicionant. Cardar i procrear perquè ho diu CiU, però, sobretot, amb gent d’aquí i sense condó. Així quan trobis un rotllet, ja no caldrà que li preguntis: estudies o treballes, sinó: ets d’aquí, d’allà o acabes d’arribar? I a mi que, veient el panorama i la capacitat de la gent que mana, cada cop més, em venen unes ganes terribles de fer-me un nus a la polla per tal d’evitar que els meus futurs fills pateixin la incompetència integral de tots aquests mediocres. CiU, en un estirabot messiànic, ens exhorta a cardar amb conseqüències. Com si no estiguéssim ja prou cardats!
dilluns, 15 de novembre del 2010
Paranoia
Exterior. Calle de Brooklyn. Día.
Alvy y su amigo Rob caminan por una acera concurrida. Se oye el ruido del tráfico.
Alvy: Le oí perfectamente. Dijo “judío” en voz baja.
Rob: ¡Tú estás loco!
Alvy: Que no, hombre. Salíamos de la pista de tenis, ¿sabes?, estábamos él, su mujer y yo. La miró, se volvieron los dos hacia mí y él murmuró entre dientes “judío”.
Rob: Alvy, eres un paranoico total.
Alvy. ¿Qué…qué yo soy un parano…? A mí esas cosas no se me escapan, ya lo sabes. Mira, tenía que almorzar con unos tipos de la NBC, y yo pregunté: “¿Habéis comido ya, o qué?”, y Tom Christie me contestó: “Sí, judías”. No dijo: “Ya hemos comido”, sino “Sí judías”. ¡Judías! ¿Te das cuenta? “Sí, judías”.
Rob: Oh, Max, tú…
Alvy: No me llames Max.
Rob: ¿Por qué, Max? Te va bien ese nombre. Max, ves enemigos en todas partes.
Alvy: ¡No, te digo que no! Mira, estaba yo en una tienda de discos, escucha esto y verás…había un dependiente rubio de pelo corto, y me miró con aire de complicidad y sonriendo me dijo: “Sí, esta semana hay rebaja de Wagner”. Wagner, Rob, Wagner. Así que entendí muy bien lo que quería decirme…muy significativo, Wagner.
Annie Hall
Alvy y su amigo Rob caminan por una acera concurrida. Se oye el ruido del tráfico.
Alvy: Le oí perfectamente. Dijo “judío” en voz baja.
Rob: ¡Tú estás loco!
Alvy: Que no, hombre. Salíamos de la pista de tenis, ¿sabes?, estábamos él, su mujer y yo. La miró, se volvieron los dos hacia mí y él murmuró entre dientes “judío”.
Rob: Alvy, eres un paranoico total.
Alvy. ¿Qué…qué yo soy un parano…? A mí esas cosas no se me escapan, ya lo sabes. Mira, tenía que almorzar con unos tipos de la NBC, y yo pregunté: “¿Habéis comido ya, o qué?”, y Tom Christie me contestó: “Sí, judías”. No dijo: “Ya hemos comido”, sino “Sí judías”. ¡Judías! ¿Te das cuenta? “Sí, judías”.
Rob: Oh, Max, tú…
Alvy: No me llames Max.
Rob: ¿Por qué, Max? Te va bien ese nombre. Max, ves enemigos en todas partes.
Alvy: ¡No, te digo que no! Mira, estaba yo en una tienda de discos, escucha esto y verás…había un dependiente rubio de pelo corto, y me miró con aire de complicidad y sonriendo me dijo: “Sí, esta semana hay rebaja de Wagner”. Wagner, Rob, Wagner. Así que entendí muy bien lo que quería decirme…muy significativo, Wagner.
Annie Hall
diumenge, 14 de novembre del 2010
Tornar al Juvenil D
Tornar al Juvenil D és com tornar a la casa del pare. Experimentar de nou una sensació plaent i confortable. Entrar en un espai amic ple de records i bones vibracions. Tornar al Juvenil D és una bombona d’oxigen, un àmbit lliure de fums i una tarda de primavera. Un horitzó sense obstacles on sentir un allau d’emocions latents i on el gest obeeix les paraules més dolces. Tornar al Juvenil D és tornar al camí que mai s’hauria d’haver abandonat. Retrobar les complicitats i retrobar-te amb tot allò que sense proposar-t’ho s’ha anat esmorteint. Tornar al Juvenil D és prendre consciència del que veritablement importa i pel que val la pena lluitar i deixar-se la pell. Tornar al Juvenil D és veure-li la cara al compromís i sentir-se part d’un tot que sobreviurà el pas del temps. Sentir que no estàs sol i que d’altres et fan costat i t’ajudaran quan caiguis. Tornar al Juvenil D s’hauria de fer per higiene mental i fer-ho amb freqüència. No entenc com he trigat tant en tornar.
Tornar al Juvenil D és com tornar a la casa del pare. Experimentar de nou una sensació plaent i confortable. Entrar en un espai amic ple de records i bones vibracions. Tornar al Juvenil D és una bombona d’oxigen, un àmbit lliure de fums i una tarda de primavera. Un horitzó sense obstacles on sentir un allau d’emocions latents i on el gest obeeix les paraules més dolces. Tornar al Juvenil D és tornar al camí que mai s’hauria d’haver abandonat. Retrobar les complicitats i retrobar-te amb tot allò que sense proposar-t’ho s’ha anat esmorteint. Tornar al Juvenil D és prendre consciència del que veritablement importa i pel que val la pena lluitar i deixar-se la pell. Tornar al Juvenil D és veure-li la cara al compromís i sentir-se part d’un tot que sobreviurà el pas del temps. Sentir que no estàs sol i que d’altres et fan costat i t’ajudaran quan caiguis. Tornar al Juvenil D s’hauria de fer per higiene mental i fer-ho amb freqüència. No entenc com he trigat tant en tornar.
Les portes de l’ infern
Desprès de dècades de pactar amb el poder, de ser la nineta dels ulls de la dictadura i el braç armat de la cacicada, la injustícia i la ignomínia. Desprès de dècades d’aconseguir per via imperativa el que no s’aconseguia per via legal, ara a la casa blanca han decidit pactar amb l’ infern. Buscant influències més altes, o en aquest cas, més profundes, s’han venut l’ànima al diable per mantenir la seva condició de privilegiat en el terrenal àmbit dels mortals. La casa blanca té un soul molt negre i el seu swing sona cada cop més estrident i desarmònic. S’han posat en mans d’un ésser brutalment mesquí i l’han triat, desesperadament, perquè guií el seu escandalós destí. On ha quedat el club senyor que amb vehement insistència ens van vendre? Què en queda d’aquella imatge que el temps i tots els ressorts de l’aparell mediàtic van modelar per embolcallar-lo? El portuguès que comanda aquesta campanya de desprestigi, tard o d’hora, acabarà marxant, però el mal, una vegada generat, és tossut i acostuma a perdurar. La casa blanca està jugant amb foc i és conegut per tothom que, qui juga amb foc s’acaba cremant. S’han obert de bat a bat les portes de l’ infern i el purgatori que s’albira serà llarg i la penitència, antològica.
Desprès de dècades de pactar amb el poder, de ser la nineta dels ulls de la dictadura i el braç armat de la cacicada, la injustícia i la ignomínia. Desprès de dècades d’aconseguir per via imperativa el que no s’aconseguia per via legal, ara a la casa blanca han decidit pactar amb l’ infern. Buscant influències més altes, o en aquest cas, més profundes, s’han venut l’ànima al diable per mantenir la seva condició de privilegiat en el terrenal àmbit dels mortals. La casa blanca té un soul molt negre i el seu swing sona cada cop més estrident i desarmònic. S’han posat en mans d’un ésser brutalment mesquí i l’han triat, desesperadament, perquè guií el seu escandalós destí. On ha quedat el club senyor que amb vehement insistència ens van vendre? Què en queda d’aquella imatge que el temps i tots els ressorts de l’aparell mediàtic van modelar per embolcallar-lo? El portuguès que comanda aquesta campanya de desprestigi, tard o d’hora, acabarà marxant, però el mal, una vegada generat, és tossut i acostuma a perdurar. La casa blanca està jugant amb foc i és conegut per tothom que, qui juga amb foc s’acaba cremant. S’han obert de bat a bat les portes de l’ infern i el purgatori que s’albira serà llarg i la penitència, antològica.
dissabte, 13 de novembre del 2010
Pelar l’avellana
Reus 1 – Europa A 2
Lliga Nacional Juvenil
Viatjar a Reus sota mínims i treure un rendiment de màxims. La visita era delicada i una exigent prova de foc per testar l’estat anímic d’aquest equip i veure en quin punt de maduresa es trobava la seva recuperació. La resposta no ha estat sorprenent, al menys per aquells que confiàvem plenament en la capacitat d’aquest equip per sortir d’una situació difícil i un pel estranya. Una victòria merescuda i indiscutible davant d’un rival de la part alta i molt ben estructurat. Un rival de qualitat que fa encara més valuosa la victòria i que retorna a l’equip al camí que mai hauria d’haver abandonat. L’Europa va estar perdut, possiblement, per un excés d’èxit i una mala gestió de les emocions que el van dur al cofoisme i la complaença. Un relaxament impropi d’un equip que ha de ser un dels aspirants a lluitar per una plaça d’ascens i que no es pot permetre caure innocentment en l’abandonament i la distensió. Aprendre dels errors i fer-ho en el mínim temps possible és una de les claus dels que estan disposats a tot i ho volen fer palès. Benvinguda l’avellana, els seus nutrients essencials i la terra que ho ha fet possible.
Reus 1 – Europa A 2
Lliga Nacional Juvenil
Viatjar a Reus sota mínims i treure un rendiment de màxims. La visita era delicada i una exigent prova de foc per testar l’estat anímic d’aquest equip i veure en quin punt de maduresa es trobava la seva recuperació. La resposta no ha estat sorprenent, al menys per aquells que confiàvem plenament en la capacitat d’aquest equip per sortir d’una situació difícil i un pel estranya. Una victòria merescuda i indiscutible davant d’un rival de la part alta i molt ben estructurat. Un rival de qualitat que fa encara més valuosa la victòria i que retorna a l’equip al camí que mai hauria d’haver abandonat. L’Europa va estar perdut, possiblement, per un excés d’èxit i una mala gestió de les emocions que el van dur al cofoisme i la complaença. Un relaxament impropi d’un equip que ha de ser un dels aspirants a lluitar per una plaça d’ascens i que no es pot permetre caure innocentment en l’abandonament i la distensió. Aprendre dels errors i fer-ho en el mínim temps possible és una de les claus dels que estan disposats a tot i ho volen fer palès. Benvinguda l’avellana, els seus nutrients essencials i la terra que ho ha fet possible.
divendres, 12 de novembre del 2010
Pomada per a us tòpic
La lliga sempre la guanya l’equip més regular: vol dir que mai la guanya el millor?
Hem tingut mala sort: vol dir que estem en una baixa forma alarmant i no donem una a dretes.
En aquest camp no es pot jugar a futbol: vol dir que ja m’esforçaré un altre dia, avui no en tinc ganes.
Aquest àrbitre no té ni idea: vol dir que aquest àrbitre s’equivoca tant com nosaltres per això està a la mateixa categoria.
La pilota no vol entrar: vol dir que fallem més que una escopeta de fira i la tècnica i la precisió no són segurament una de les nostres virtuts.
El futbol és cosa d’homes: vol dir que en un camp de futbol és poden fer coses que en qualsevol altre àmbit, per fer el mateix, aniries a la presó.
No mereixíem perdre: vol dir que, malgrat jugar malament, l’equip rival ens ha perdonat.
Si no vols entrades dures dedicat al parxís: vol dir que vaig per tu, que et cosiré a puntades i et deixaré un record permanent en la geografia del teu cos.
Ens han guanyat perquè són més grans: vol dir que els juvenils de 1er. any van als partits amb els pares i els juvenils de 3er. any van als partits amb els fills.
Aquest àrbitre ens ho ha xiulat tot en contra: vol dir que no hem fet els deures entre setmana i qualsevol error de l’àrbitre aguditza la nostra pròpia crisi.
Si nosaltres tenim la pilota, l’altre equip no la té: vol dir que el futbol és juga amb una sola pilota, per si no ho sabíeu.
L’equip contrari només ha arribat un cop a porta i ens ha guanyat: vol dir que l’equip rival ha fet bé la seva feina i no com nosaltres que repetim curs per poc aplicats.
No hem aguantat la pressió: vol dir que no mereixíem estar en el lloc que estàvem. Que el gas que ens inflava no era heli, era simplement una ventositat.
Els partits no es guanyen només amb el nom: vol dir que els noms són gramàtica i potser, fins i tot, literatura. Però el futbol és una ciència inexacta.
El que perdona ho acaba pagant: el futbol és una selva on no caben els bons sentiments ni els bons propòsits. Si perdones al teu rival, el teu rival té tan poca consideració que et donarà les gràcies fen-te un gol de bandera.
Companys: el futbol és així.
La lliga sempre la guanya l’equip més regular: vol dir que mai la guanya el millor?
Hem tingut mala sort: vol dir que estem en una baixa forma alarmant i no donem una a dretes.
En aquest camp no es pot jugar a futbol: vol dir que ja m’esforçaré un altre dia, avui no en tinc ganes.
Aquest àrbitre no té ni idea: vol dir que aquest àrbitre s’equivoca tant com nosaltres per això està a la mateixa categoria.
La pilota no vol entrar: vol dir que fallem més que una escopeta de fira i la tècnica i la precisió no són segurament una de les nostres virtuts.
El futbol és cosa d’homes: vol dir que en un camp de futbol és poden fer coses que en qualsevol altre àmbit, per fer el mateix, aniries a la presó.
No mereixíem perdre: vol dir que, malgrat jugar malament, l’equip rival ens ha perdonat.
Si no vols entrades dures dedicat al parxís: vol dir que vaig per tu, que et cosiré a puntades i et deixaré un record permanent en la geografia del teu cos.
Ens han guanyat perquè són més grans: vol dir que els juvenils de 1er. any van als partits amb els pares i els juvenils de 3er. any van als partits amb els fills.
Aquest àrbitre ens ho ha xiulat tot en contra: vol dir que no hem fet els deures entre setmana i qualsevol error de l’àrbitre aguditza la nostra pròpia crisi.
Si nosaltres tenim la pilota, l’altre equip no la té: vol dir que el futbol és juga amb una sola pilota, per si no ho sabíeu.
L’equip contrari només ha arribat un cop a porta i ens ha guanyat: vol dir que l’equip rival ha fet bé la seva feina i no com nosaltres que repetim curs per poc aplicats.
No hem aguantat la pressió: vol dir que no mereixíem estar en el lloc que estàvem. Que el gas que ens inflava no era heli, era simplement una ventositat.
Els partits no es guanyen només amb el nom: vol dir que els noms són gramàtica i potser, fins i tot, literatura. Però el futbol és una ciència inexacta.
El que perdona ho acaba pagant: el futbol és una selva on no caben els bons sentiments ni els bons propòsits. Si perdones al teu rival, el teu rival té tan poca consideració que et donarà les gràcies fen-te un gol de bandera.
Companys: el futbol és així.
dijous, 11 de novembre del 2010
A tu que m’entens
Primer guanya la Lliga, o en el seu defecte, deixa-la decidida i després podràs liderar tantes ONG’S com vulguis, o fer-te el desmenjat, o cedir en els teus principis. Si vols ser generós i donar peixet, fes-ho quan toqui i no abans. El quedar bé, el guanyar-te les simpaties del públic no és part de la teva feina, ni t’aportarà res més que inseguretat i dubtes. Aparca la frivolitat i la sensibilitat superficial, ara no toca. Fes el que has de fer sense concessions a la galeria i no deixis que la debilitat rosegui el teu criteri. Ja hi haurà moments per al relaxament i la laxitud, i sinó, aleshores és que no s’hauran fet bé les coses i anirem tots al purgatori a fer companyia als tebis.
Primer guanya la Lliga, o en el seu defecte, deixa-la decidida i després podràs liderar tantes ONG’S com vulguis, o fer-te el desmenjat, o cedir en els teus principis. Si vols ser generós i donar peixet, fes-ho quan toqui i no abans. El quedar bé, el guanyar-te les simpaties del públic no és part de la teva feina, ni t’aportarà res més que inseguretat i dubtes. Aparca la frivolitat i la sensibilitat superficial, ara no toca. Fes el que has de fer sense concessions a la galeria i no deixis que la debilitat rosegui el teu criteri. Ja hi haurà moments per al relaxament i la laxitud, i sinó, aleshores és que no s’hauran fet bé les coses i anirem tots al purgatori a fer companyia als tebis.
dimecres, 10 de novembre del 2010
Pol•lucions nocturnes
En les hores solitàries de l’adolescent les descobertes vénen de mica en mica; la innocència i la limitació nostra –més pedants en aquella edat que en cap altra- volen cargolar els bigotis de la malícia, volen fer veure que no s’espanten de res, i el cor va palpitant com la fulla d’un trèmol. Les lectures tenen l’eficàcia mòrbida de les masturbacions; els somnis són més plens d’alcohol aleshores que en cap altre moment de la vida i els únics somnis brutalment poètics són els de l’adolescència. Somnis que es vengen directament de la covardia de la carn inexplorada, amb el gel a l’esquena i el fàstic de les pol•lucions nocturnes; pol•lucions sense entusiasme, sense alegria, moltes vegades com un càstig.
Vida privada
Josep Ma. de Sagarra
En les hores solitàries de l’adolescent les descobertes vénen de mica en mica; la innocència i la limitació nostra –més pedants en aquella edat que en cap altra- volen cargolar els bigotis de la malícia, volen fer veure que no s’espanten de res, i el cor va palpitant com la fulla d’un trèmol. Les lectures tenen l’eficàcia mòrbida de les masturbacions; els somnis són més plens d’alcohol aleshores que en cap altre moment de la vida i els únics somnis brutalment poètics són els de l’adolescència. Somnis que es vengen directament de la covardia de la carn inexplorada, amb el gel a l’esquena i el fàstic de les pol•lucions nocturnes; pol•lucions sense entusiasme, sense alegria, moltes vegades com un càstig.
Vida privada
Josep Ma. de Sagarra
dimarts, 9 de novembre del 2010
La matança del porc
Que siguis del Sant Andreu no m’intimida. Ara que s’acosta l’aniversari d’aquell simpàtic porquet a les grades del Narcís Sala amenaçat per un ganivet d’enormes dimensions i amb la llegenda: A cada porc li arriba el seu Sant Martí; ara és el moment de concedir-te la quota de raó que et correspon i convenir que no anaves del tot errat. De porcs n’hi ha arreu, portin la camiseta que portin. El fet, anecdòtic, de vestir-se o enfundar-se uns determinats colors, no pot distreure la seva veritable naturalesa que està molt per damunt del Club al que diuen pertànyer. Aquell que té integrat els hàbits i es comporta habitualment com un porc, ho farà sempre allà on estigui i en qualsevol situació que li toqui viure. Arriba Sant Martí i, amb ell, l’esbudellament inevitable de tots els porcs que acompleixin els requisits, siguin blancs, rosats o negres.
Que siguis del Sant Andreu no m’intimida. Ara que s’acosta l’aniversari d’aquell simpàtic porquet a les grades del Narcís Sala amenaçat per un ganivet d’enormes dimensions i amb la llegenda: A cada porc li arriba el seu Sant Martí; ara és el moment de concedir-te la quota de raó que et correspon i convenir que no anaves del tot errat. De porcs n’hi ha arreu, portin la camiseta que portin. El fet, anecdòtic, de vestir-se o enfundar-se uns determinats colors, no pot distreure la seva veritable naturalesa que està molt per damunt del Club al que diuen pertànyer. Aquell que té integrat els hàbits i es comporta habitualment com un porc, ho farà sempre allà on estigui i en qualsevol situació que li toqui viure. Arriba Sant Martí i, amb ell, l’esbudellament inevitable de tots els porcs que acompleixin els requisits, siguin blancs, rosats o negres.
dilluns, 8 de novembre del 2010
També en el cinema
Poc a poc, molt poc a poc, sembla que el cinema català, i en català, es va fent un forat (esperem que no sigui un forat negre) en el panorama fílmic del nostre país. Pel•lícules amb pressupost llarg i títol curt, estan a punt de ser estrenades i la cosa apunta cap a bé. Pa negre, Herois, Eva i Bruc són les quatre propostes més engrescadores i amb moltes probabilitats de tenir una bona acceptació per part del públic. Qualitat contrastada i una excel•lent factura que ha de posar al nostre cinema al lloc que li pertoca. A Eva s’ha aconseguit un nivell, en els efectes especials, mai aconseguit al nostre país, espero que això serveixi per a la consolidació i no per a l’anècdota. Que sigui el principi de moltes altres coses i que comptem amb el teu suport (el meu ja el tenen) per fer del nostre país un país normal, també en el cinema.
Poc a poc, molt poc a poc, sembla que el cinema català, i en català, es va fent un forat (esperem que no sigui un forat negre) en el panorama fílmic del nostre país. Pel•lícules amb pressupost llarg i títol curt, estan a punt de ser estrenades i la cosa apunta cap a bé. Pa negre, Herois, Eva i Bruc són les quatre propostes més engrescadores i amb moltes probabilitats de tenir una bona acceptació per part del públic. Qualitat contrastada i una excel•lent factura que ha de posar al nostre cinema al lloc que li pertoca. A Eva s’ha aconseguit un nivell, en els efectes especials, mai aconseguit al nostre país, espero que això serveixi per a la consolidació i no per a l’anècdota. Que sigui el principi de moltes altres coses i que comptem amb el teu suport (el meu ja el tenen) per fer del nostre país un país normal, també en el cinema.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)