Ossada five laden

Herman: El meu monstre preferit

Night of the Living Dead

Ha trigat en arribar, però ja la tenim aquí: la nit de la castanya. Una estranya manera d’acompanyar els difunts en trànsit cap a tots els sants. Una tradició nostrada, i dolça, que ha anat perdent poc a poc el seu significat religiós en favor d’una celebració més lúdica i festiva (com ha de ser) per a diversió de petits i grans. Cava i panellets, castanyes i moniatos, disfresses i carbasses, rosaris pagans entre morts que es fan el viu i vius que semblen morts. Una nit on els difunts se’n van de festa i passegen sense rubor la seva altivesa. Una efemèride que em porta al cap "La nit dels morts vivents", aquella extraordinària pel•lícula dirigida per George A. Romero (perdó per lo de Romero), un veritable mestre (perdó per lo de mestre) de la sèrie B i un precursor del cinema de terror modern. Per Nadal: "Que bell és viure!" I per Tots Sants: "La nit dels morts vivents." Imprescindibles totes dues!, i un exercici absolutament necessari per centrar la nostra, a vegades, inexplicable existència. Per saber qui som, d’on venim i on anem. I el més important de tot, per familiaritzar-se amb els morts i aprendre a témer als vius, als massa vius i aquells que et volen el mal. Sempre et podràs tancar en l’interior d’una torre, fortificar-la i blindar-la de l’exterior perquè els morts vivents no hi entrin, però res podràs fer contra la voracitat d’alguns companys infectats que han decidit, unilateralment, que has passat a formar part del seu menú. Desprès del "Dia de la marmota" i "La nit dels morts vivents," a tots ens hauria d’arribar un reconfortant i reparador: "Esmorzar a Tiffany".

Morts de fàstic

Aprendre dels cromos

Seguir sumant

Mollet 1 – Europa A 0

Lliga Nacional Juvenil

No sempre el sumar es pot quantificar numèricament. Hi ha aspectes, i són els més, els que no estan subjectes a les matemàtiques. L’experiència i l’aprenentatge són fonamentals per al progrés i, en canvi, no són fàcilment mesurables. En futbol, un mal resultat et pot privar momentàniament de sumar punts, però si es fa la lectura correcte, el que ha estat un aparent pas enrere, acostuma a ser decisiu en la valoració final. Hi ha coses que no canvien i desprès de la tempesta, sempre arriba la calma. Desprès de la tensió, la relaxació. Desprès d’una pujada, la inevitable i pronosticada i advertida baixada. De res serveix l’experiència dels altres. Res no val si no ens passa a nosaltres i res aprenem si no ho patim en les pròpies carns. Es pot tocar el cel davant l’Espanyol i vorejar el purgatori només amb una setmana de diferència. Així és la condició humana i aquesta és una de les seves més habituals debilitats. Va jugar malament l’Europa? No. Va jugar bé? Tampoc. Va merèixer perdre? No. Va merèixer guanyar? Tampoc. Va fer menys que el rival per endur-se’ el partit? No. Va fer més? Tampoc. Quan no es fa tot el que s’ha de fer, quan ho fies tot a la sort, poden passar coses com aquesta, que al contrari se li aparegui la mare de Déu, et faci un gol en una jugada aïllada i es quedi amb els tres punts. L’Europa va sortir escaldat de Mollet, però coneixent la tramoia, sobre aquesta derrota s’acabarà edificant un esplendorós futur. No en tinc cap dubte.

Blanc de fons

Alícia ja no viu aquí

Tot apunta a que la pobre Alícia ja no està entre nosaltres. Tot fa pensar en aquella notable pel•lícula de Martin Scorsese que duia per títol: Alícia ja no viu aquí. Tots els inputs apunten en la mateixa direcció i, malgrat la presència física de la sra. Sánchez deambulant pels carrers de Badalona, podem assegurar, sense por a equivocar-nos, que la seva ànima inquieta l’ha abandonat. Un cos sense esperit. Un ens desorientat que ha perdut el sentit de la ubiqüitat i la pertinença. Un ésser desarrelat i atordit enmig d’una desafortunada confusió. Alícia ja no viu aquí, per molt que s’entesti a cridar-nos a l’orella exabruptes i mentides. Alícia no pot viure en un país que odia i del que se n’avergonyeix. Del que rebutja la seva llengua i els seus trets identitaris. Alícia ja no viu aquí, perquè és impossible que una persona amb dos dits de front i que visqui en aquest país digui el que ella diu. Alícia no viu aquí, perquè aquest país, de moment, no és el país de les meravelles.

Aquest no és el país d'Alícia

Una trucada eròtica

Per una cançó

Dono tot el que tinc per ballar amb tu
per trobar en el meu cos les teves carícies
per sentir el teu alè en el meu coll nu
i oblidar-me de l'esguard que potser ens vigila.

Dono tot el que jo tinc per una sola nit
per sentir-te a prop meu i sentir la vida
per girar com un estel els dos embogits
indiferents al món que aquesta nit ens mira.

Dono tot el que tinc per un sol somrís
que s'endugui la raó que ara ens empresona
per ferir amb deliri tots els teus neguits
per obrir-te un paradís on no hi ha penombra.

Una dona i un home i una cançó
són l'altar, la passió, són les esperances.
A la llum de les espelmes parlem d'amor
a la cambra que guarda tantes abraçades.

Haris Alexiou

Un instant de debilitat

Cop de vent

Un placebo haberte conocido

Aun recuerdo, como si fuera ayer, aquel lejano día en que te conocí y la agradable sensación de bienestar que me produjiste. Ha llovido mucho desde entonces y, justamente, aquellas lluvias han acabado por traer estos lodos. Que no eras agua clara ya lo intuyó my wife, una verdadera autoridad en psicopatías subyacentes, y que, en contra de mi excitado optimismo, me predijo tu lado más oscuro y tu irremediable camino hacia la bipolaridad. Que acabarías siendo veneno para la taquilla, poco lo podíamos intuir, ni siquiera yo; solo los iluminados, los tocados por la gracia divina, los clarividentes y algún que otro genio podía prever un resultado tan escandalosamente aciago. Que no estés diagnosticado no excluye que tengas todos los síntomas. Que tu apariencia sea normal no presupone absolutamente nada, ni resuelve el más absurdo de los enigmas. El lodo en el que te has convertido es puro fango, fango de tan baja calidad que no sirve ni para hacer una sencilla y humilde vasija. La vida no es justa y me tendré que ir acostumbrando a ello. Las apariencias siguen engañando para cumplir con su cometido orgánico y lo que creí, en su momento, un potente y eficaz analgésico, ha resultado ser un decepcionante y vulgar placebo.

Notas del autor:

Este escrito es simplemente un ejercicio de estilo, cualquier parecido o coincidencia con la realidad es pura casualidad.

Está escrito en español en memoria de mi abuelo materno.

El color azul de la letra no presupone un origen noble del autor.

Este escrito se ha publicado en viernes porque es un día señalado para los musulmanes.

Y, finalmente, este escrito tiene doscientas ochenta y nueve palabras porque no se me han ocurrido más.

Un forn de confiança

Una veu que acompanya

Te’n recordes quan érem petits i teníem una veu interior que ens deia que no servíem per res. Doncs la meva era exterior i em duia al cole.

El hormigón armado y el tocho

Alguna vez te has preguntado...*

¿Qué significa 100%?

¿Qué es dar MÁS del 100%?

¿Alguna vez te has preguntado cómo son esas personas que dicen que dan MÁS del 100%?

Todos hemos asistido a reuniones en las que alguien nos ha pedido que demos MÁS del 100%.

¿Qué te parece alcanzar el 103%?

¿De qué está compuesto el 100% en esta vida?

A continuación figura una simple fórmula matemática que puede que te ayude a responder a estas preguntas:

SI:

A B C D E F G H I J K L M N Ñ O P Q R S T U V W X Y Z

equivale a los siguientes números:

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27

Entonces…

T-R-A-B-A-J-A-R
21+19+1+2+1+10+1+19 = 74%

S-A-B-I-D-U-R-I-A
20+1+2+9+4+22+19+1 = 78%

D-E-C-I-S-I-O-N
4+5+3+9+20+9+16+14= 80%

I-N-I-C-I-A-T-I-V-A
9+14+9+3+9+1+21+9+23+1= 99%

D-E-S-E-M-P-E-Ñ-O
4+5+20+5+13+17+5+15+16 = 100%


L-A-M-E-C-U-L-O-S
12+1+13+5+3+22+12+16+20 = 104%

I-N-Ú-T-I-L-E-S
9+14+22+21+9+12+5+20 = 112%

M-E-N-T-I-R-O-S-O-S
13+5+14+21+9+19+16+20+16+20 = 153%

C-H-U-P-O-P-T-E-R-O-S-O-S
3+8+22+17+16+17+5+16+20+16+20 = 160%

S-I-N-V-E-R-G-U-E-N-Z-A-S
20+9+14+5+19+7+22+5+14+27+1+20 = 163%


MORALEJA

En base a esta teoría, podemos afirmar, que es matemáticamente cierto que en algunas empresas:

No es aconsejable TRABAJAR, tener SABIDURÍA, tener DECISION e INICIATIVA, y un buen DESEMPEÑO, porque solo te llevan como mucho al 100%, y están más valorados los LAMECULOS, INÚTILES, MENTIROSOS, CHUPOPTEROS y SINVERGUENZAS; porque sobrepasan con creces el 100%.

*per cortesia de GDB

És molt més bonic l'Empordà

Psicosi

Terme genèric que designa un cert tipus de desordre i malalties mentals, generalment greus i caracteritzables sovint per una alteració global de la personalitat, i que sol comportar l'exclusió de referència a les afeccions psicosomàtiques, al retard mental, a les sociopaties i, sobretot, a les neurosis.
La contraposició entre psicosi i neurosi, important des d'un punt de vista pràctic (en ordre al pronòstic i a la teràpia de les corresponents patologies), resta, tanmateix, difícil d'ésser precisada teorèticament: és erroni, per exemple, de pretendre tipificar exclusivament la psicosi com a afecció de caràcter orgànic, reduint alhora la neurosi a malaltia purament psicogènica; no és tampoc vàlid de diferenciar l'una de l'altra per una major o menor gravetat ni pel fet que el neuròtic pugui tenir generalment una consciència del seu desordre psíquic que el psicòpata no sol tenir (la neurosi de caràcter no és fàcilment reconeguda per qui la pateix, mentre que hom s'adona sempre de la natura patològica d'una síndrome malenconiosa); potser l'únic tret específic de la psicosi és el fet que aquesta, a diferència de la neurosi, impedeix al malalt d'accedir als nivells superiors de la vida psíquica (el neuròtic pot, en principi, accedir-hi, bé que sovint tampoc no ho aconsegueix o, si se'n surt, no s'hi sap mantenir). Donada la diversitat de formes que, segons la seva natura o etiologia, pot revestir la psicosi, hom sol especificar les diferents psicosis mitjançant l'ús del corresponent adjectiu. Hom parla així, entre altres tipus molt diversos, de psicosis constitucionals (o simptomàtiques), que poden ésser orgàniques o tòxiques i que són degudes a tares cerebrals hereditàries espontàniament manifestes o sorgides en ocasió d'altres afeccions patològiques (infeccions, intoxicacions, traumes afectius), i de psicosis funcionals (o afectives), entre les quals es destaquen la psicosi maniacodepressiva (també anomenada psicosi circular), l'esquizofrènica (esquizofrènia) i, com a espècie concreta de les psicosis involutives (o d'involució), la síndrome malenconiosa involutiva; hom parla, així mateix, de diferents psicosis relatives a una època de la vida o a una situació determinada, com és ara la psicosi senil, la presenil, la puerperal, la gravídica, la de presó (o carcerària), la de guerra, etc, o de psicosis relacionades amb estats patològics diversos, com és ara la psicosi alcohòlica, de la qual és exemple la síndrome de Korsakov, la sifilítica, etc.

El darrer motel de JL (Janet Leigh)

Un món per descobrir

L'aventura*

L'aventura no és està penjant d'una corda de la vessant d'una muntanya, l'aventura és una actitud que hem d'aplicar per al dia a dia davant els obstacles de la vida -. Enfrontant-se a nous desafiaments, aprofitant noves oportunitats, provant els nostres recursos en front del desconegut i en el procés, descobrir el nostre potencial únic.

John Amatt

*per cortesia de IG

Ho juro per Déu

Si la cosa no funciona

He sido muy paciente con tu infinita ignorancia.
Soy un ser profundo y sensible con un enorme conocimiento de la condición humana, era inevitable que al final te cansaras de ser tan terriblemente superado.
No es sencillo convivir con la grandeza incluso para alguien de inteligencia normal.
Créeme, si puedo entender la mecánica quántica, sin duda puedo entender el proceso de raciocinio de una majorette submental.
Tranquilo, sabía que esto pasaría, el universo se desmorona, ¿por qué nosotros no?

Un salt de qualitat

Sense fum i sense nens

No estaria de més, ara que sembla que el seny es va imposant, i finalment la llei dels espais sense fum als restaurants s’aplicarà en breu; doncs ara seria un bon moment per anar pensant en com redactar una nova llei, tan o més necessària, per habilitar uns espais sense nens. No hi ha cap dubte que el fum és molest i perjudicial per a la salut, dels que fumen i dels que no, però és una molèstia, si em permeteu, silenciosa i les seves conseqüències són a llarg termini; en canvi, els nens, alguns nens, són la pesta. Una molèstia sorollosa i d’efectes immediats. Nens assilvestrats que són incapaços de comportar-se civilitzadament en públic i amb l’enervant habilitat de treure de polleguera al paio amb més autocontrol del planeta. Nanos amb la connivència dels seus progenitors que s’ho miren amb estupidesa i incapaços de reaccionar davant l’escandalosa conducta dels seus petits monstres. Davant aquest comportament histèric i decididament molest no hi ha un altre remei que les peixeres insonoritzades per acollir aquests mostres de barbàrie i aïllar-la de la resta de mortals que l’únic que volen, quan van a un restaurant, és una certa tranquil•litat, una conversa agradable i gaudir d’un bon àpat sense que cap energumen, per petit que sigui, els hi espatlli la vetllada.

La mar planteja calma

De totes les pèrdues, la del temps és la més irrecuperable.

Posa-li música

Ríos que no puedas detener, dejalos correr

Acabar con los ríos

En tu camino hacia el Olimpo sigues jugando a ser Dios. Tu ambición no tiene parangón y te crees realmente el elegido, el instrumento estelar para cambiar la faz de la tierra. Tu soberbia es de tal magnitud (y estupidez) que llegas hasta el punto de enmendarle la plana al mismísimo creador supremo. Tu obcecación y ceguera te predispone en contra de la naturaleza en su más perfecta expresión. De las montañas haces colinas y de las colinas, abismos. De los mares, simas profundas y oscuras. De los bosques, áridas planicies sin horizonte. De las tierras fértiles, barbechos inútiles y estériles. Siempre a la contra, has acabado por perder el norte y la importancia del equilibrio natural. Ahora quieres acabar con los ríos, y que se plieguen a tus caprichos y desemboquen en las cimas, en lugar de hacerlo en el mar. Perviertes las leyes físicas en un alarde de prepotencia y sinrazón. Quizás la proximidad de las lluvias que nos ha de traer el monzón y su caudal imprevisible, te inquieta y precipita, no ha hacerlo peor, pero si más rápido. Tienes miedo a perder tu corona celestial, tu cuota de poder y que tú obra quede inacabada. Es difícil hacer de Dios cuando no se tiene el control sobre sí mismo. La naturaleza es una fuerza desbocada e incontrolable y cuando se abran los cielos, los ríos correrán imparables hacia el mar, como autopistas de justicia, arrastrando a su paso todos los troncos caídos (y podridos).