Semàntica

Mentre el Barça, partit darrera partit, s’entossudeix a fer pals a les porteries rivals, els rivals es dediquen, amb perseverança i insistència, a fer pals als jugadors del Barça. Uns busquen el gol i els altres busquen les cames. Uns juguen a jugar i els altres, amb poca traça, a no deixar jugar. Oposar, per sistema, la lletjor a l’estètica, és un argument contracultural molt propi dels anys seixanta, però que actualment no pot tenir cap mena de vigència i, molt menys, cap coartada. S’està entrant en la salvatge creença que l’única manera d’aturar el joc del Barça és mitjançant la duresa i, en alguns casos, la violència. Els dos darrers partits han estat un clar exponent d’aquesta descerebrada tendència: dos expulsats amb vermella directa per entrades criminals comeses sobre talents futbolístics de primera magnitud. Jugadors que juguen a futbol, i només a futbol, han estat víctimes d’una agressivitat fora de mida i d’una impotència irracional. És com si en el món del teatre o de la música s’estengués la pràctica d’eliminar a les primeres figures, a tots aquells que ho fan bé pel sol fet de fer-ho bé. Enviar a l’hospital, setmana sí i setmana també, als millors, als que dignifiquen aquest espectacle, és un mal negoci i un camí directe cap a l’obscurantisme i la mediocritat.

Farem Botifarra

Amb la llengua fora

Sala Martin o sala d’estar?

Aristòtil era un gran savi, però no tenia ni la més remota idea del que era la fusió de l’àtom. A Sala Martin li passa una mica el mateix. Sense arribar als nivells del clàssic, no hi ha dubte que és un expert en allò per al que ha estudiat, però d’això a ser intel•ligent, hi va un bon tros. Com sinó es pot entendre que un docent universitari negui el saber i s’oposi frontalment a la necessitat i obligació d’aprendre? Què un jutge de Fornillos de Aliste posi el crit al cel perquè s’exigeix el català per a exercir la seva professió a Catalunya, no s’entén, però no deixa de ser un simple jutge. Però que un pope de la Universitat (lloc destinat a l’aprenentatge) negui l’obligatorietat de saber la llengua pròpia del país on exerceix la seva tasca, és de bufetada i no diu gaire de la seva capacitat intel•lectual i molt menys de la seva intel•ligència emocional. Un catedràtic, un professor universitari, ha de tenir un nivell de coneixements superior al seu alumnat, per principis, per autoritat moral i per poder corregir amb certes garanties els exàmens dels seus pupils. Un dirigent universitari ha de ser un exemple de vocació d’aprenentatge per al conjunt de la societat i no es pot permetre la relaxació ni cometre l’error de negar l’essència de la seva comesa. Sala Martin ha estat una decepció, en lloc d’una sala oberta al coneixement, s’ha mostrat com una vulgar sala d’estar, d’estar còmode amb les seves mancances i limitacions. Una pena.

Per coure porcades

Indasitjables*

Corren per les nostres pastures lliures i desvergonyits escampant la mentida i la violència. Són indacents i salvatges. Són un perill per a la convivència i una vergonya per a la humanitat. Són indaferents i insensibles a la correcció ètica i al necessari ordre estètic. Es pensen déus intocables i infalibles tancats als seus palaus de vidre. Són l’ànima més fosca dins el cos més podrit. Són indacorosos en tots i cadascun dels seus moviments. Arbitraris i perversos en las seves decisions. Manipuladors de pensaments i piròmans avançats. Són indafectiblement indaclinables i es pensen bastions de la raó. Són indaterminats i indafinits a mig camí de l’absurd més grotesc. Presumeixen de indalicats i ningú en surt indamne. Les seves propostes sempre són indagudes i la conseqüència de la seva gestió, indaleble. Davant d’ells tothom està indafens i mereixedors de ser indamnitzats pels seus continuats abusos. Són indapendents de la resta de mortals i no estan sotmesos a cap ordre lògic. La seva perversió és indascriptible i no atén a raons. Els motius que els guien semblen indasxifrables i no deixen indafarent. Però han de tenir molt més poder del que ens imaginem perquè, a ulls de tothom, semblen inexplicablement, indastituibles. Indastructibles i amb una corrua d’acòlits que li riuen les gràcies. Nosaltres estem cada cop més sols, més orfes de seny i abocats a un perillós abisme de indaturable misèria.

*a Eduardo Inda i Clos Gómez

Trencar en cas de necessitat

Caldos del Maresme

Mataró 2 – Europa 2

Lliga Nacional Juvenil

L’Europa s’ha apuntat, definitiva i satisfactòriament, a la mitjana anglesa. Aquella fórmula que consisteix en empatar fora i guanyar a casa. És a dir, sumar quatre punts de cada sis. Un equip, aquest Juvenil, que està recollint els fruits de mesos d’inversió. Tots els projectes, a no ser que siguin projectes milionaris pensats per a la immediatesa, necessiten el seu temps de maduració, sigui en contenidors d’acer o de roure americà, per a arribar a aquell punt d’equilibri imprescindible per a satisfer els paladars més exigents. L’Europa està en el camí. Desprès de mesos d’obscuritat i sedimentació, comença ha estar preparat pels àpats més exigents sense por a fer el ridícul. Ahir Mataró, com fa dues setmanes Hospitalet, van ser testimonis d’aquesta nova realitat. Un equip, sense estar encara al cent per cent i amb importants condicionants, va ser capaç d’endur-se dos valuosíssims empats en circumstàncies molt i molt adverses. Punts que sumen i bones sensacions que engresquen i, no deixaré d’insistir, que aniran a més a poc que l’harmonia no es trenqui. Silenci i una fermentació adequada han de fer d’un raïm trepitjat, el gloriós caldo al que tots (o quasi tots) aspirem.

Què hi ha algú?

Aprofitar la por

El guerrer de la llum sap que tothom té por de tothom.
Normalment, aquesta por es manifesta de dues maneres: mitjançant l’agressivitat o mitjançant la submissió. Són cares diferents del mateix problema.
Per això, quan es troba davant una persona que li inspira temor, el guerrer recorda que l’altre té les mateixes inseguretats que ell. Ha superat obstacles semblants i ha viscut els mateixos problemes.
Però sap trampejar més bé la situació. Per què? Perquè utilitza la por com a motor i no pas com a fre.
Aleshores, el guerrer aprèn de l’adversari i es comporta de la mateixa manera.

Una nit reialment esplèndida

Vols dir què el problema no el tenen a dalt?

L’exèrcit

Un exèrcit al costat d’un país sense fronteres,
Molts soldats que jo he estimat estan a les files primeres,
Un exèrcit d’un país que té llum com a bandera,
És l’amor el seu encís, la utopia presonera,
Un exèrcit d’un país que té llum com a bandera.

Són arreu els núvols com trinxeres,
No se’ls veu i lluiten com a feres,
I s’abracen, s’enamoren, el poder miren i passen.
El que fan és molt més que fer guerra,
Van buscant tresors d’amor per terra,
I somnien, s’equivoquen i en l’amor trencat rumien.

Un exèrcit al costat que fa guerra a la guerra,
I jo entre ells m’he iniciat a estimar aquesta terra,
Un exèrcit ben armat de tristeses i de gestes,
Gestes de gran llibertat que són per l’amor grans festes,
Un exèrcit ben armat de tristeses i de gestes.

Van morint quan mor una esperança,
Van vivint la mort sense recança,
Doncs ells saben que a la vida sense somnis ells no hi caben.
Van ben sols i fràgils com onades,
Tu què vols, s’enfonsen a vegades,
Que és molt dura aquesta guerra
Per fer més neta la Terra.

Jordi Guardans

La duquessa es va haver de fer la foto asseguda

perquè algú li havia trencat el turmell

El caçador

Uy!!! fa el Usi

En el planeta futbolístic sobresurten poderosament, sobre la mitjania, quatre grups perfectament definits i, podríem dir sense exagerar, amb llum pròpia. Trobem, en primer lloc, els anomenats caçadors de talents; personatges amb vocació perdiguera perseguint un únic objectiu: descobrir diamants en brut que, una vegada polits, donin rellevància i brillantor a aquest esport. El segon grup l’encabiríem sota la definició de caçadors de gols. En aquest grup hi trobaríem a tots aquells jugadors que viuen única i exclusivament per al gol. El tenen entre cella i cella i no poden pensar en una altra cosa. El gol és la seva raó de ser, el que els explica i justifica. Sense el gol no són res i amb el gol, o a través d’ell, esdevenen déus de l’Olimp. El tercer grup, el més popular i conseqüència lògica dels caçadors de gols, trobem els caçadors d’autògrafs (i fotos). Uns individus, generalment joves, amb l’objectiu prioritari d’obtenir la signatura (o la foto) del seu ídol. Signatura (o foto) que, amb el pas del temps, romandrà oblidada al fons de qualsevol calaix o damunt de l’armari dins una caixa de sabates esperant una revisió que mai arriba. I finalment, el grup més discutit, els caçadors de turmells. Acostumen a ser jugadors amb poc talent futbolístic i que, per estranyes raons, es dediquen a perseguir rivals amb l’única intenció de que deixin de córrer. El seu objectiu és el genoll o el turmell del futbolista més talentós i no reparen en mitjans ni esforços per aconseguir-ho. Jugadors molt limitats, amb poc cervell i amb instint depredador que són presa fàcil per aquells ideòlegs de la violència que els instrumentalitzen, o simplement utilitzen, per a dur a terme els seus perversos desitjos.

Jimi per a paladars cultivats,
i també per a en Joan

All that Jazz

Què que en penso?

Què que en penso dels verds? Què estaran molt millor quan madurin.

Què que en penso dels periodistes esportius? Què no entenc perquè els anomenen periodistes.

Què que en penso d’una dona oberta de cames? Què va en moto.

Què que en penso dels crítics? Què mai arribaran al nivell del criticat.

Què que en penso dels sindicats? Què són molt útils, sobretot, per a ells mateixos.

Què que en penso dels sindicalistes? Què han fet del treball una manera de viure sense treballar.

Què que en penso dels grans comunicadors? Què mai es pot parlar amb ells (estan sempre comunicant).

Què que en penso del futbol de Tercera? Què, en realitat, és de Quarta.

Què que en penso de la llengua catalana? Què és rosada com la de tothom, excepte quan es té l’estomac brut.

Què que en penso del canvi climàtic? Què ja era hora què canviés alguna cosa.

Què que en penso de les ONG? Què són una variant del top manta.

Peix manta: delegat sindical de l'aquari

Cobrar sense treballar

Algú em sabria dir que fa exactament un alliberat sindical? A què dedica el seu temps? Com i en què omple les seves 8 (suposadament) hores laborals? Tanta feina té com a sindicalista que no pot treballar normalment com qualsevol mortal i per això se l’ha de rellevar de les seves obligacions? Vuit hores al dia, quaranta hores a la setmana i vint i dos dies al mes, no és massa temps per omplir-lo amb no se sap ben be què? Tanta conflictivitat hi ha a les empreses, tant complexa és la seva gestió? Aleshores passa el que ha de passar, sinó hi ha problemes, se’n busquen. Tot per omplir, o fer veure que s’omple, un temps balder i justificar així una activitat innecessària i sobrera. Amb aquesta pràctica els alliberats esdevenen buròcrates insensibles preocupats només pel seu estatus i la manera de mantenir-lo. El seu “modus operandi” s’acaba convertint en un "modus vivendi", en un fidel reflex dels seus propis interessos i dèries, sense tenir en compte les aspiracions o inquietuds dels qui teòricament representen. Cobrar per no treballar sempre ha estat un mal negoci i, en aquest art, n’hi ha qui té una rara habilitat per sortir-se’n. La fragilitat del sistema, les seves esquerdes i la connivència dels seus dirigents només fa que afavorir aquesta situació racionalment inexplicable i moralment insostenible. Aposto per un sindicalisme voluntari, fora de l’horari laboral i no retribuït. A veure quants sindicalistes que ara s’omplen la boca (i les butxaques) seguirien sent-ho?

Gunars Kalnins

dijous 23/9 a les 23,30 h.
Villarroel 96
Barcelona

La noia dels meus somnis,
també somriu així...

Si mireu les flames del foc de Sant Joan,
li veureu les banyes, el barret i els guants...

Ves-te’n a Kashgar

No has de convencem de res, ni cal que t’expliquis, ni que et justifiquis, ni que t’inventis. Els fets ho fan per tu. I la cruel evidència dels teus actes no deixa lloc a cap mena de dubte. Que te’n vols anar a Kasghar? Doncs ves a Kasghar i t’hi estàs una temporada. No tinguis presa en tornar i aprofita bé els diners que la teva dona guanya de genolls perquè tu els malgastis generosament. Ben mirat, és igual que gandulegis aquí com a la Xina i allí, al menys, et podràs passejar com a igual entre el bestiar del mercat dels diumenges. Com fardaràs fent el fatxenda amb el teu posat de John Wayne amb la gorra calada i el mòbil penjat a la cintura per disparar missatges inintel•ligibles i estúpids. I no et preocupis pels amics que deixes, ja trobaràs qui et rigui les gràcies i et faci els cors, d’imbècils n’hi ha per tot arreu. No et serà difícil. Ves-te’n a Kashgar, però ves-te’n ja.

El que fa la tecnología: sembla un escorpí, però en realitat és un porc

Pa(pa)rra

Si et vols fer sentir, i crec que ho has de fer, hauràs d’insistir, persistir i perseverar. Hauràs de ser un paparra perquè les teves raons arribin a tots els racons. Hauràs de convèncer i auto convèncer de que, malgrat ser papa, pots actuar sense que es noti i no fer de la paternitat el far que guiï la teva conducta. Fer la feina per a la que has estat triat i fer-la amb dignitat i ètica. Hauràs de ser un paparra i donar la tabarra perquè les coses vagin pel camí que toca i en puguis acreditar transparència. Hauràs d’ensenyar que una altre manera de governar és possible lluny de la prepotència i l’ intervencionisme desvergonyit. Hauràs de fer pedagogia entre alguns dels teus companys i que percebin el rebuig de les seves formes. En definitiva, hauràs de ser un paparra per buscar aliances i evitar que matussers brots d’infidelitat se’t pugin a la parra aprofitant l’absència del que mana.

Rendits al talent

No és casualitat

M’han fet molta gràcia unes declaracions de Horacio Gaggioli, representant de jugadors de futbol, on deia que el fet que Messi jugui actualment al Barça és fruit de la casualitat, que la família Messi el va portar a Barcelona perquè, en aquell moment, ell hi vivia i treballava. Que si en lloc de viure a Barcelona, continuava, hagués viscut a Madrid, avui Messi seria jugador de l’equip blanc. Potser si o potser no. Segurament els avisats tècnics de la casa blanca l’haguessin descartat per petit i raquític i avui seria jugador del Getafe, del Toledo o de l’Alcorcón. És de domini públic l’especial cura i l’exquisit tracte que té el Madrid per la seva pedrera. Les coses no acostumen a passar només per casualitat, hi ha molts altres factors determinants que fan que el resultat final sigui un o altre i en això el Barça li porta molta avantatja al seu rival esportiu. El Barça va apostar per Lionel des del primer moment invertint tot allò que s’havia d’invertir i en això, la casualitat, hi té poc a veure. Només cal observar el perfil futbolístic i humà dels dos equips per copsar immediatament que Lionel Messi no encaixaria, ni pel dret ni pel revés, en l’equip de la supèrbia i la prepotència.

A trenc d'alba

Per callar boques

Europa 3 – Terrassa 0

Lliga Nacional Juvenil

Deixeu créixer als nans i es convertiran en gegants. El que he vingut reclamant insistentment segueix sent vigent. Paciència i tranquil•litat per poder treballar amb la suficient autonomia que permeti crear el marc idoni que qualsevol equip en formació necessita. Els resultats mai són fruit de la casualitat i darrera hi ha un enorme compromís i un generós feix d’idees clares. El que no necessita aquest equip, ni cap altre, és la pressió sistemàtica i els consells desafortunats. L’equip s’ha de protegir i, fins i tot, blindar de les observacions fora de lloc i de temps emeses per persones inapropiades que han de mantenir-se al marge i evitar qualsevol acció intervencionista. L’equip s’anirà fent en la mesura que els condicionants externs ho permetin. Millora de joc, bons resultats, bones sensacions,...Uns paràmetres que no són una sorpresa per a aquells que coneixem els vímets amb els que es treballa. Un present que pot anar a més a poc que tothom mantingui la calma i faci el paper que li pertoca. I si algú cau en la temptació de donar consells que ho faci al primer equip que, tal i com estan les coses, no aniria gens malament.