El caçador

Uy!!! fa el Usi

En el planeta futbolístic sobresurten poderosament, sobre la mitjania, quatre grups perfectament definits i, podríem dir sense exagerar, amb llum pròpia. Trobem, en primer lloc, els anomenats caçadors de talents; personatges amb vocació perdiguera perseguint un únic objectiu: descobrir diamants en brut que, una vegada polits, donin rellevància i brillantor a aquest esport. El segon grup l’encabiríem sota la definició de caçadors de gols. En aquest grup hi trobaríem a tots aquells jugadors que viuen única i exclusivament per al gol. El tenen entre cella i cella i no poden pensar en una altra cosa. El gol és la seva raó de ser, el que els explica i justifica. Sense el gol no són res i amb el gol, o a través d’ell, esdevenen déus de l’Olimp. El tercer grup, el més popular i conseqüència lògica dels caçadors de gols, trobem els caçadors d’autògrafs (i fotos). Uns individus, generalment joves, amb l’objectiu prioritari d’obtenir la signatura (o la foto) del seu ídol. Signatura (o foto) que, amb el pas del temps, romandrà oblidada al fons de qualsevol calaix o damunt de l’armari dins una caixa de sabates esperant una revisió que mai arriba. I finalment, el grup més discutit, els caçadors de turmells. Acostumen a ser jugadors amb poc talent futbolístic i que, per estranyes raons, es dediquen a perseguir rivals amb l’única intenció de que deixin de córrer. El seu objectiu és el genoll o el turmell del futbolista més talentós i no reparen en mitjans ni esforços per aconseguir-ho. Jugadors molt limitats, amb poc cervell i amb instint depredador que són presa fàcil per aquells ideòlegs de la violència que els instrumentalitzen, o simplement utilitzen, per a dur a terme els seus perversos desitjos.

Jimi per a paladars cultivats,
i també per a en Joan

All that Jazz

Què que en penso?

Què que en penso dels verds? Què estaran molt millor quan madurin.

Què que en penso dels periodistes esportius? Què no entenc perquè els anomenen periodistes.

Què que en penso d’una dona oberta de cames? Què va en moto.

Què que en penso dels crítics? Què mai arribaran al nivell del criticat.

Què que en penso dels sindicats? Què són molt útils, sobretot, per a ells mateixos.

Què que en penso dels sindicalistes? Què han fet del treball una manera de viure sense treballar.

Què que en penso dels grans comunicadors? Què mai es pot parlar amb ells (estan sempre comunicant).

Què que en penso del futbol de Tercera? Què, en realitat, és de Quarta.

Què que en penso de la llengua catalana? Què és rosada com la de tothom, excepte quan es té l’estomac brut.

Què que en penso del canvi climàtic? Què ja era hora què canviés alguna cosa.

Què que en penso de les ONG? Què són una variant del top manta.

Peix manta: delegat sindical de l'aquari

Cobrar sense treballar

Algú em sabria dir que fa exactament un alliberat sindical? A què dedica el seu temps? Com i en què omple les seves 8 (suposadament) hores laborals? Tanta feina té com a sindicalista que no pot treballar normalment com qualsevol mortal i per això se l’ha de rellevar de les seves obligacions? Vuit hores al dia, quaranta hores a la setmana i vint i dos dies al mes, no és massa temps per omplir-lo amb no se sap ben be què? Tanta conflictivitat hi ha a les empreses, tant complexa és la seva gestió? Aleshores passa el que ha de passar, sinó hi ha problemes, se’n busquen. Tot per omplir, o fer veure que s’omple, un temps balder i justificar així una activitat innecessària i sobrera. Amb aquesta pràctica els alliberats esdevenen buròcrates insensibles preocupats només pel seu estatus i la manera de mantenir-lo. El seu “modus operandi” s’acaba convertint en un "modus vivendi", en un fidel reflex dels seus propis interessos i dèries, sense tenir en compte les aspiracions o inquietuds dels qui teòricament representen. Cobrar per no treballar sempre ha estat un mal negoci i, en aquest art, n’hi ha qui té una rara habilitat per sortir-se’n. La fragilitat del sistema, les seves esquerdes i la connivència dels seus dirigents només fa que afavorir aquesta situació racionalment inexplicable i moralment insostenible. Aposto per un sindicalisme voluntari, fora de l’horari laboral i no retribuït. A veure quants sindicalistes que ara s’omplen la boca (i les butxaques) seguirien sent-ho?

Gunars Kalnins

dijous 23/9 a les 23,30 h.
Villarroel 96
Barcelona

La noia dels meus somnis,
també somriu així...

Si mireu les flames del foc de Sant Joan,
li veureu les banyes, el barret i els guants...

Ves-te’n a Kashgar

No has de convencem de res, ni cal que t’expliquis, ni que et justifiquis, ni que t’inventis. Els fets ho fan per tu. I la cruel evidència dels teus actes no deixa lloc a cap mena de dubte. Que te’n vols anar a Kasghar? Doncs ves a Kasghar i t’hi estàs una temporada. No tinguis presa en tornar i aprofita bé els diners que la teva dona guanya de genolls perquè tu els malgastis generosament. Ben mirat, és igual que gandulegis aquí com a la Xina i allí, al menys, et podràs passejar com a igual entre el bestiar del mercat dels diumenges. Com fardaràs fent el fatxenda amb el teu posat de John Wayne amb la gorra calada i el mòbil penjat a la cintura per disparar missatges inintel•ligibles i estúpids. I no et preocupis pels amics que deixes, ja trobaràs qui et rigui les gràcies i et faci els cors, d’imbècils n’hi ha per tot arreu. No et serà difícil. Ves-te’n a Kashgar, però ves-te’n ja.

El que fa la tecnología: sembla un escorpí, però en realitat és un porc

Pa(pa)rra

Si et vols fer sentir, i crec que ho has de fer, hauràs d’insistir, persistir i perseverar. Hauràs de ser un paparra perquè les teves raons arribin a tots els racons. Hauràs de convèncer i auto convèncer de que, malgrat ser papa, pots actuar sense que es noti i no fer de la paternitat el far que guiï la teva conducta. Fer la feina per a la que has estat triat i fer-la amb dignitat i ètica. Hauràs de ser un paparra i donar la tabarra perquè les coses vagin pel camí que toca i en puguis acreditar transparència. Hauràs d’ensenyar que una altre manera de governar és possible lluny de la prepotència i l’ intervencionisme desvergonyit. Hauràs de fer pedagogia entre alguns dels teus companys i que percebin el rebuig de les seves formes. En definitiva, hauràs de ser un paparra per buscar aliances i evitar que matussers brots d’infidelitat se’t pugin a la parra aprofitant l’absència del que mana.

Rendits al talent

No és casualitat

M’han fet molta gràcia unes declaracions de Horacio Gaggioli, representant de jugadors de futbol, on deia que el fet que Messi jugui actualment al Barça és fruit de la casualitat, que la família Messi el va portar a Barcelona perquè, en aquell moment, ell hi vivia i treballava. Que si en lloc de viure a Barcelona, continuava, hagués viscut a Madrid, avui Messi seria jugador de l’equip blanc. Potser si o potser no. Segurament els avisats tècnics de la casa blanca l’haguessin descartat per petit i raquític i avui seria jugador del Getafe, del Toledo o de l’Alcorcón. És de domini públic l’especial cura i l’exquisit tracte que té el Madrid per la seva pedrera. Les coses no acostumen a passar només per casualitat, hi ha molts altres factors determinants que fan que el resultat final sigui un o altre i en això el Barça li porta molta avantatja al seu rival esportiu. El Barça va apostar per Lionel des del primer moment invertint tot allò que s’havia d’invertir i en això, la casualitat, hi té poc a veure. Només cal observar el perfil futbolístic i humà dels dos equips per copsar immediatament que Lionel Messi no encaixaria, ni pel dret ni pel revés, en l’equip de la supèrbia i la prepotència.

A trenc d'alba

Per callar boques

Europa 3 – Terrassa 0

Lliga Nacional Juvenil

Deixeu créixer als nans i es convertiran en gegants. El que he vingut reclamant insistentment segueix sent vigent. Paciència i tranquil•litat per poder treballar amb la suficient autonomia que permeti crear el marc idoni que qualsevol equip en formació necessita. Els resultats mai són fruit de la casualitat i darrera hi ha un enorme compromís i un generós feix d’idees clares. El que no necessita aquest equip, ni cap altre, és la pressió sistemàtica i els consells desafortunats. L’equip s’ha de protegir i, fins i tot, blindar de les observacions fora de lloc i de temps emeses per persones inapropiades que han de mantenir-se al marge i evitar qualsevol acció intervencionista. L’equip s’anirà fent en la mesura que els condicionants externs ho permetin. Millora de joc, bons resultats, bones sensacions,...Uns paràmetres que no són una sorpresa per a aquells que coneixem els vímets amb els que es treballa. Un present que pot anar a més a poc que tothom mantingui la calma i faci el paper que li pertoca. I si algú cau en la temptació de donar consells que ho faci al primer equip que, tal i com estan les coses, no aniria gens malament.

Per a totes les mides

Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol

Si algú se sent al•ludit, y té ales que no voli!
El "refrà" que cantaré és adagi de carrer,
ja me'l deien al bressol

Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol

Potser en ajupim sovint,
no es per hàbit ni caprici
Que és per esquivar el calbot,
y esperar el moment propici
tant si es vol com si no es vol

Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol

Al camp la fruita es podreix,
hi ha massa intermediaris
No hi ha planificació
Això diuen els diaris i així resa el camperol

Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol

A Suïssa han ingressat,
mils de milions a cabassos
Després diuen que és l'obrer,
el culpable dels fracassos i la manca de control

Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol

A ciutat anem de cul,
ningú s'aclareix tot falla
Ja no podem respirar,
tothom mes o menys la balla de l'Agost fins al Juliol

Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol

Surten al carrer, estan
cansats de falses promeses
Sona un tret, com un fuet,
i cau mort, les mans esteses,
deixa dona, fill i dol

Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol

Heu d'oblidar si podeu,
aquests 40 anys de glòria
A mi no em preocupa gens,
perquè tinc mala memòria i el cap dur com un pinyol

Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol

La unitat no té destí,
l'univers no és cap llimona
Tinc un passaport que diu:
Ha nascut a Barcelona i per tant és espanyol

Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol

Jo cada cop veig més clar,
que el poble diu el que pensa
Hem après aquest proverbi
I amb mútua complaença cantem com un home sol

Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol

Quico Pi de la Serra

Cabrones! Joder con el anuncio de los cojones.

Descriptiu

En sentit contrari

No ho fet per cansament

En contra dels rumors que corren, o algú, interessadament fa córrer, de que he deixat l’Europa per cansament, res més lluny de la realitat, ha estat l’Europa, o millor dit, alguns individus amb pes específic dins del club, els que s’han cansat de mi. No he deixat l’Europa per cansament, i això que motius no me n’han faltat durant aquests anys, sinó perquè la meva manera d’entendre el club, les seves necessitats i la seva orientació ha topat frontalment amb interessos que anaven just en la direcció contraria. No ha estat per cansament, ans al contrari, hi havia molta feina per fer i moltes ganes de seguir fent-la. No tinc cap problema en deixar les coses com estan si això és el millor i el que es vol, però no estic disposat a que s’escampi una mentida que emmascari una dura, duríssima realitat. S’ha comés un acte d’injustícia i un abús en tota regla i els responsables directes i els subsidiaris, hauran de assumir la seva quota per haver tacat la imatge i la història d’un club sobre el que, malauradament, vaig tenint seriosos dubtes.

No passa el temps

Sense gol no hi ha futbol

Si l’essència del futbol és el gol, es pot dir, sense contemplacions, que el Barça és el paradigma del futbol. Tot el demés són succedanis o maldestres imitacions amb més mancances que no pas virtuts. Només cal, per documentar-ho, fer un repàs dels partits oficials que ha disputat fins ara i si es vol, per fer-ho més didàctic, comparar-ho amb el que ha fet el Madrit. Mentre el Barça et garanteix un mínim de 2 gols per partit, el Madrit, en canvi, en garanteix també dos, però, en el seu cas, com a màxim. Cinc partits oficials del Barça: 19 gols. Tres partits oficials del Madrit: 3 gols. Evidentment que tot és opinable, però en aquest cas, l’estadística és demolidora i no deixa lloc al més petit dubte. Tot allò que no estigui en aquesta línia no deixen de ser cants de sirena ensinistrats per arrossegar les naus contra els rocalls més ignorants i estèrils. Doncs ja ho sabeu, si us voleu divertir i gaudir del futbol, heu de veure partits del Barça, a no ser, que hagueu de purgar alguna que altra fosca penitència i no us quedi més remei que fustigar-vos veient espectacles pseudo-futbolistics on participi el Madrit o altres clubs per l’estil.

Cul de sac

Si em maltractes, com vols que t’estimi?

Que no t’estimi no estic segur que depengui només de mi. La desafecció que sento no pot ser només una qüestió genètica. No crec que la poca o nul•la consideració que et tinc depengui només de la meva incapacitat per entendre’t. No t’has plantejat que potser tu hi tens alguna cosa a veure? No podria ser que tu no hi posis res de la teva part? No et dones compte que apreciar a aquell que t’humilia, t’esclavitza, et ninguneja, t’explota, et subestima, t’ofèn, et margina,...no és natural? La meva parella, si és que decideix-ho tenir-ne, haurà de ser respectuosa amb la meva manera de ser i entendre que tota relació s’ha de basar en la igualtat i en el manteniment d’un espai propi de creixement vital. Podem o no podem tenir projectes i expectatives en comú, si ens cal, però des de la més absoluta independència en la gestió de la personalitat. Et donaré suport, si em ve de gust, quan ho pugui fer des de la sobirania innegociable.

Fora de lloc

Estimular l’actitud

La situació no és nova i és el resultat de les tres darreres dècades on l’escala de valors ha sofert una mutació progressiva de profund significat. A les escoles, siguin d’economia, periodisme o futbol, es posa més atenció en l’ensenyament de les aptituds que no pas de les actituds. Existeix una veritable obsessió en l’acumulació de coneixements i, en canvi, no s’explica o no es donen les pautes de que fer amb ells. Cada cop sabem més coses, som més savis i posseïm més tècnica, però cada cop som més incapaços de dur-les a la pràctica, materialitzar-les i lluitar per elles. No mostrem l’actitud necessària per explotar tot el que hem après i tenim series dificultats per competir. Hi ha escoles de futbol del nostre entorn més pròxim amb una clara idea de com fomentar el coneixement, de com fer créixer la tècnica i els fonaments, però els hi manca la seva aplicació al medi, quan aquest canviï. Quan aquests nens i nenes surtin de l’escola i es trobin en un escenari diferent, necessitaran dominar els mecanismes de l’actitud per guanyar el seu espai i serà, mitjançant aquesta actitud, que hauran de demostrar tots els coneixements que atresoren. Sempre hi ha honroses excepcions, més producte de la pròpia personalitat que no pas de l’entorn, però estan en minoria i per això destaquen ràpidament. En un món d’altes prestacions tecnològiques, l’actitud és un tret diferencial imprescindible per aconseguir l’explotació racional dels coneixements. La seva manca ens condemna irremeiablement a la mediocritat.

Unes formes dubtoses

Infern de covards
(El purgatori del CE Europa)

Curioses les formes que té de manifestar-se la por quan es tracta de directius del CE Europa. Si fa dos anys un d’ells va al•legar un sobtat mareig per no seure a la taula presidencial i retirar-se a la darrera fila de l’auditori emparat per la penombra i defugir així la quota de responsabilitat que li pertocava, aquest any l’excusa ha sigut la feina. Un altre directiu amb mala consciència, mals hàbits i mala conducta ha declinat assistir a l’assemblea per por a ser descobert. Per por a que les seves malifetes, arbitrarietats i xantatges sortissin a la llum. Por que, en canvi, no ha sigut un obstacle per presentar-se, dos minuts desprès d’acabat l’acte, al tradicional refrigeri que acostuma a oferir el club. Directius covards que amb la seva conducta i el seu exemple donen una imatge que l’Europa no es mereix, o potser si, i és el propi club el que emparant aquests individus i la seva forma d’actuar, manté un actitud de connivència que ho permet i ho alimenta.