Hi ha coses que no encaixen
diumenge, 22 d’agost del 2010
La meva dimissió II
Els antecedents
Què va portar al directiu en qüestió a demanar el meu cessament o dimissió? Segons ell, un escrit publicat recentment en aquest blog amb el títol: Fulminar el femení. Escrit que, malgrat afirmar per activa i passiva no llegir mai aquest blog, ha fet seu i s’ha identificat (els seus motius tindrà), fins el paroxisme. Només es pot entendre la seva irada reacció en el supòsit que l’article l’hagués encertat de ple i descrigués, fil per randa, la seva manera d’actuar; d’altre banda seria completament incomprensible i desproporcionada.
Amb el peregrí argument d’haver esgotat la paciència per les critiques inferides a la seva conducta, critiques que només va rebre en els casos que va anteposar els seus interessos personals als interessos generals i de Club, doncs, amb aquest pobre argument, va demanar la meva fulminant dimissió. No deixa de ser sorprenent que un individu que durant tota la seva trajectòria s’ha caracteritzat per posar a prova la paciència de la majoria d’estaments del Club amb constants pressions per aconseguir privilegis per a ell i la seva família, sigui incapaç d’encaixar les critiques per la seva “especial” manera d’actuar.
Conclusions
Hi ha persones que pensen, i pel que es veu no van gaire equivocades, que els diners ho compren tot i ho poden tot. Aquest ha estat, lamentablement, un nou exemple per engruixir l’estadística del bàndol dels que la tenen més grossa.
Mentre jo posi els diners puc fer el que em vingui en gana i, evidentment, he de tenir compensacions i privilegis per damunt de la resta de mortals. Mentre jo posi els diners no acceptaré cap critica. Mentre jo posi els diners no toleraré cap mal gest, perquè no es mossega la mà que et dóna de menjar.
Aquests i altres arguments similars han estat el full de ruta que ha marcat la conducta d’aquest directiu en tots els anys que porta al Club. Conducta que ha estat tolerada, justament, per la seva aportació econòmica en forma d’avals i que feien impossible i impensable qualsevol resposta critica a les seves continues ingerències, sempre buscant el propi benefici.
Epíleg
Sap que passa, senyor avalista, que jo no he menjat mai de la seva mà, perquè no he tingut necessitat i a més, no m’agrada la seva cuina, ni els plats que prepara. No li he rigut mai les gracies i sempre m’hi he oposat a les seves tàctiques immorals. Ah! i les critiques, quan s’han produït (moltes menys vegades del que hagués tocat) mai han estat gratuïtes, sempre han respost a una acció ignominiosa per la que hauria d’haver demanat públicament perdó al vell mig del Nou Sardenya. Del suposat mal causat a la seva família, vostè és l’únic responsable per abusar del seu càrrec i ser un descrèdit per a la Junta de la que forma part. La suposada vergonya que sent la seva família deu ser conseqüència, única i exclusivament, dels seus actes i la seva conducta impròpia. Té diners, segurament molts diners, però és l’únic que té. Bé, i dos “amics” que tomben d’esquena i que són “l’admiració del barri”. Ara vostè podrà seguir pressionant amb els seus avals i la bondat de la seva existència, però ja no em podrà exigir que no li mossegui la mà i, molt menys, que em mossegui la llengua.
Els antecedents
Què va portar al directiu en qüestió a demanar el meu cessament o dimissió? Segons ell, un escrit publicat recentment en aquest blog amb el títol: Fulminar el femení. Escrit que, malgrat afirmar per activa i passiva no llegir mai aquest blog, ha fet seu i s’ha identificat (els seus motius tindrà), fins el paroxisme. Només es pot entendre la seva irada reacció en el supòsit que l’article l’hagués encertat de ple i descrigués, fil per randa, la seva manera d’actuar; d’altre banda seria completament incomprensible i desproporcionada.
Amb el peregrí argument d’haver esgotat la paciència per les critiques inferides a la seva conducta, critiques que només va rebre en els casos que va anteposar els seus interessos personals als interessos generals i de Club, doncs, amb aquest pobre argument, va demanar la meva fulminant dimissió. No deixa de ser sorprenent que un individu que durant tota la seva trajectòria s’ha caracteritzat per posar a prova la paciència de la majoria d’estaments del Club amb constants pressions per aconseguir privilegis per a ell i la seva família, sigui incapaç d’encaixar les critiques per la seva “especial” manera d’actuar.
Conclusions
Hi ha persones que pensen, i pel que es veu no van gaire equivocades, que els diners ho compren tot i ho poden tot. Aquest ha estat, lamentablement, un nou exemple per engruixir l’estadística del bàndol dels que la tenen més grossa.
Mentre jo posi els diners puc fer el que em vingui en gana i, evidentment, he de tenir compensacions i privilegis per damunt de la resta de mortals. Mentre jo posi els diners no acceptaré cap critica. Mentre jo posi els diners no toleraré cap mal gest, perquè no es mossega la mà que et dóna de menjar.
Aquests i altres arguments similars han estat el full de ruta que ha marcat la conducta d’aquest directiu en tots els anys que porta al Club. Conducta que ha estat tolerada, justament, per la seva aportació econòmica en forma d’avals i que feien impossible i impensable qualsevol resposta critica a les seves continues ingerències, sempre buscant el propi benefici.
Epíleg
Sap que passa, senyor avalista, que jo no he menjat mai de la seva mà, perquè no he tingut necessitat i a més, no m’agrada la seva cuina, ni els plats que prepara. No li he rigut mai les gracies i sempre m’hi he oposat a les seves tàctiques immorals. Ah! i les critiques, quan s’han produït (moltes menys vegades del que hagués tocat) mai han estat gratuïtes, sempre han respost a una acció ignominiosa per la que hauria d’haver demanat públicament perdó al vell mig del Nou Sardenya. Del suposat mal causat a la seva família, vostè és l’únic responsable per abusar del seu càrrec i ser un descrèdit per a la Junta de la que forma part. La suposada vergonya que sent la seva família deu ser conseqüència, única i exclusivament, dels seus actes i la seva conducta impròpia. Té diners, segurament molts diners, però és l’únic que té. Bé, i dos “amics” que tomben d’esquena i que són “l’admiració del barri”. Ara vostè podrà seguir pressionant amb els seus avals i la bondat de la seva existència, però ja no em podrà exigir que no li mossegui la mà i, molt menys, que em mossegui la llengua.
dissabte, 21 d’agost del 2010
Preguntes amb 3 respostes i moltes incògnites
Parlem de futbol. D’un Club de futbol qualsevol del nostre àmbit geogràfic. Del seu futbol base quan arriba el final de temporada. I sorgeixen les preguntes.
Cal donar baixes?
A- Sí, si és necessari
B- No, en cap cas
C- Sí, sempre i quan no afecti al meu fill.
Cal fitxar nous jugadors per reforçar els equips?
A- Sí, si és necessari
B- No, en cap cas
C- Sí, sempre que el nou jugador no ocupi la mateixa demarcació que el meu fill.
És bo que les plantilles siguin llargues?
A- Sí, perquè augmenta la competència
B- No, si això representa que el meu fill no jugarà sempre
C- Sí, si el meu fill juga sempre encara que els altres juguin poc.
És bo per a un jugador tallar-li la progressió col•locant-lo en un equip de superior categoria encara que jugui poc?
A- Sí, perquè millora en els entrenaments
B- No, perquè perd ritme de competició
C- Sí, perquè és molt més important la categoria que el fet de jugar.
S’entén la suplència d’un jugador en el futbol base?
A- Sí, per respecte als que estan en millor forma, tenen més qualitat i/o treballen amb més intensitat
B- No, perquè tots els jugadors han de jugar per evitar la frustració
C- Sí, si no és la del meu fill. Als altres no els hi va gens malament perquè així exerciten la humilitat.
Sempre vol què guanyi el seu equip?
A- Sí, sense cap mena de reserves
B- No, si no s’ho mereix
C- Sí, si el meu fill és titular i juga tot el partit. No sé què passa però el partit perd interès quan el meu fill no juga. De vegades desitjo, fins i tot que perdi, perquè tothom se n’adoni de l’error que es comet quan no fan jugar al meu fill.
Prefereix menys equips de la mateixa categoria amb més jugadors què més equips amb menys jugadors?
A- Sí, perquè amb menys equips es pot entrenar millor. Es disposa de més temps i més espai i, en conseqüència, es millora el rendiment
B- No, perquè en un Club el més important és la quantitat per garantir la seva supervivència econòmica i no la qualitat
C- Tant se val. Jo d’aquestes subtileses no hi entenc. Trio la proposta que afavoreixi més al meu fill.
Els entrenadors de futbol base, estan suficientment preparats?
A- Sí, en la majoria de casos
B- No, els hi falta molt per aprendre
C- Sí, si fa jugar al meu fill. És aleshores quan demostra una gran preparació, sensibilitat i capacitat tècnica.
El Club al que pertany, fa un seguiment adequat de la trajectòria del jugador i es preocupa per la seva evolució?
A- Sí, sense cap mena de dubte
B- No, deixa molt que desitjar
C- Sí, si el meu fill juga en els equips de superior categoria, demostrant així l’encert dels responsables en les seves decisions
El Club al que pertany, té un projecte esportiu clar i definit?
A- Sí, des de qualsevol punt de vista
B- No, és poc coherent i es mou per impulsos
C- Sí, si el meu fill en forma part.
Està i estarà vostè lligat sentimentalment al Club al que pertany?
A- Si, per sempre, per tot el que el Club representa
B- No, mai, perquè simplement és una relació de conveniència
C- Sí, és el millor Club del món, al menys fins que li donin la baixa al meu fill, aleshores, aquest Club sempre haurà estat un desastre i no entenc, amb lo malament que ho fan, com he pogut estar-hi vinculat tants anys.
Parlem de futbol. D’un Club de futbol qualsevol del nostre àmbit geogràfic. Del seu futbol base quan arriba el final de temporada. I sorgeixen les preguntes.
Cal donar baixes?
A- Sí, si és necessari
B- No, en cap cas
C- Sí, sempre i quan no afecti al meu fill.
Cal fitxar nous jugadors per reforçar els equips?
A- Sí, si és necessari
B- No, en cap cas
C- Sí, sempre que el nou jugador no ocupi la mateixa demarcació que el meu fill.
És bo que les plantilles siguin llargues?
A- Sí, perquè augmenta la competència
B- No, si això representa que el meu fill no jugarà sempre
C- Sí, si el meu fill juga sempre encara que els altres juguin poc.
És bo per a un jugador tallar-li la progressió col•locant-lo en un equip de superior categoria encara que jugui poc?
A- Sí, perquè millora en els entrenaments
B- No, perquè perd ritme de competició
C- Sí, perquè és molt més important la categoria que el fet de jugar.
S’entén la suplència d’un jugador en el futbol base?
A- Sí, per respecte als que estan en millor forma, tenen més qualitat i/o treballen amb més intensitat
B- No, perquè tots els jugadors han de jugar per evitar la frustració
C- Sí, si no és la del meu fill. Als altres no els hi va gens malament perquè així exerciten la humilitat.
Sempre vol què guanyi el seu equip?
A- Sí, sense cap mena de reserves
B- No, si no s’ho mereix
C- Sí, si el meu fill és titular i juga tot el partit. No sé què passa però el partit perd interès quan el meu fill no juga. De vegades desitjo, fins i tot que perdi, perquè tothom se n’adoni de l’error que es comet quan no fan jugar al meu fill.
Prefereix menys equips de la mateixa categoria amb més jugadors què més equips amb menys jugadors?
A- Sí, perquè amb menys equips es pot entrenar millor. Es disposa de més temps i més espai i, en conseqüència, es millora el rendiment
B- No, perquè en un Club el més important és la quantitat per garantir la seva supervivència econòmica i no la qualitat
C- Tant se val. Jo d’aquestes subtileses no hi entenc. Trio la proposta que afavoreixi més al meu fill.
Els entrenadors de futbol base, estan suficientment preparats?
A- Sí, en la majoria de casos
B- No, els hi falta molt per aprendre
C- Sí, si fa jugar al meu fill. És aleshores quan demostra una gran preparació, sensibilitat i capacitat tècnica.
El Club al que pertany, fa un seguiment adequat de la trajectòria del jugador i es preocupa per la seva evolució?
A- Sí, sense cap mena de dubte
B- No, deixa molt que desitjar
C- Sí, si el meu fill juga en els equips de superior categoria, demostrant així l’encert dels responsables en les seves decisions
El Club al que pertany, té un projecte esportiu clar i definit?
A- Sí, des de qualsevol punt de vista
B- No, és poc coherent i es mou per impulsos
C- Sí, si el meu fill en forma part.
Està i estarà vostè lligat sentimentalment al Club al que pertany?
A- Si, per sempre, per tot el que el Club representa
B- No, mai, perquè simplement és una relació de conveniència
C- Sí, és el millor Club del món, al menys fins que li donin la baixa al meu fill, aleshores, aquest Club sempre haurà estat un desastre i no entenc, amb lo malament que ho fan, com he pogut estar-hi vinculat tants anys.
divendres, 20 d’agost del 2010
La casa que vull
...
Que es guaiti ciutat
des de la finestra,
i es sentin els clams
de guerra o de festa:
per ser-hi tot prest
si arriba una gesta.
...
Aquest devia de ser, més o menys, el pensament que va dur al militant antifeixista, doctor Rainer Hildebrandt, a instal•lar-se al número 45 de la Friedrichstrasse, just a tocar del mur, l’any 1961. Des d’allà podia ajudar a tots aquells que volien escapar del Berlín est, al mateix temps que, la seva proximitat i visió privilegiada de la zona soviètica, li permetia enviar constants missatges de suport i informació a la població de l’altre costat. Seva era la frase: “Allà on veieu un uniforme, busqueu la persona” i amb aquest objectiu va anar “treballant” als guàrdies de frontera per conscienciar-los de la irracionalitat de la seva situació. Diuen, els que han estudiat aquesta part de la història, que les víctimes del mur haguessin estat moltes més de no ser per la “mala punteria” dels soldats de la RDA encarregats de vigilar-lo. Mala punteria o pressa de consciència gràcies als missatges de concòrdia i pau que el doctor Hildebrandt no va deixar d’enviar fins la caiguda definitiva del mur. Aquesta casa és ara un museu que ens recorda aquells fets. Una casa a la que cal aspirar.
...
Que es guaiti ciutat
des de la finestra,
i es sentin els clams
de guerra o de festa:
per ser-hi tot prest
si arriba una gesta.
...
Aquest devia de ser, més o menys, el pensament que va dur al militant antifeixista, doctor Rainer Hildebrandt, a instal•lar-se al número 45 de la Friedrichstrasse, just a tocar del mur, l’any 1961. Des d’allà podia ajudar a tots aquells que volien escapar del Berlín est, al mateix temps que, la seva proximitat i visió privilegiada de la zona soviètica, li permetia enviar constants missatges de suport i informació a la població de l’altre costat. Seva era la frase: “Allà on veieu un uniforme, busqueu la persona” i amb aquest objectiu va anar “treballant” als guàrdies de frontera per conscienciar-los de la irracionalitat de la seva situació. Diuen, els que han estudiat aquesta part de la història, que les víctimes del mur haguessin estat moltes més de no ser per la “mala punteria” dels soldats de la RDA encarregats de vigilar-lo. Mala punteria o pressa de consciència gràcies als missatges de concòrdia i pau que el doctor Hildebrandt no va deixar d’enviar fins la caiguda definitiva del mur. Aquesta casa és ara un museu que ens recorda aquells fets. Una casa a la que cal aspirar.
dijous, 19 d’agost del 2010
Qui l’entengui que el compri
Si us ha passat pel cap anar a l’ ARTS SANTA MÒNICA per veure la primera part de l’obra de Miquel Barceló us recomanaria que no perdéssiu el temps i si, malgrat tot, voleu acostar-vos al seu món particular (ni que sigui per curiositat), aneu directament al Caixa Fòrum on s’exposa la segona (i més moderna) part de la seva desconcertant obra. Encara que, si teniu fills adolescents i un pèl desordenats, us podreu estalviar l’excursió, només cal que entreu a la seva habitació i, de ben segur, que trobareu propostes més variades i interessants de les que us planteja Barceló. No em creieu? Feu la prova.
Si us ha passat pel cap anar a l’ ARTS SANTA MÒNICA per veure la primera part de l’obra de Miquel Barceló us recomanaria que no perdéssiu el temps i si, malgrat tot, voleu acostar-vos al seu món particular (ni que sigui per curiositat), aneu directament al Caixa Fòrum on s’exposa la segona (i més moderna) part de la seva desconcertant obra. Encara que, si teniu fills adolescents i un pèl desordenats, us podreu estalviar l’excursió, només cal que entreu a la seva habitació i, de ben segur, que trobareu propostes més variades i interessants de les que us planteja Barceló. No em creieu? Feu la prova.
Un retrobament excitant
Lliçà d’Amunt 1 – CE Europa, juvenil A 2
He tingut seriosos dubtes a l’hora de titular aquesta entrada que, en un principi, s’hauria d’haver començat amb un : Lliçà d’Amunt, Europa de Dalt. Perquè? Doncs per l’agradable sensació de veure un equip amb moltes possibilitats d’estar a la part alta de la classificació, a poc que les coses no es torcin. Si la darrera temporada va començar amb seriosos dubtes i que feien preveure un any molt i molt difícil, com així es va acabar confirmant; les perspectives actuals són esperançadorament diferents. Ahir vaig veure, malgrat el dèficit de llum, un equip compacte, un bloc amb les idees clares que serà difícil de batre i amb un esperit de lluita interioritzat que el fa ser constant fins el darrer minut. Vaig veure un equip amb caràcter i solidari en l’esforç disposat a treballar fins l’extenuació, sense guardar res, sense reserves. Un equip ambiciós i amb un alt nivell d’amor propi capaç de revertir les situacions més adverses. En definitiva, molt bones sensacions les de l’equip i les que jo vaig experimentar en el retrobament, desprès d’unes setmanes d’incertesa i decepció personals, amb el que és i ha de seguir sent el referent del futbol base de l’Europa encara que alguns facin el possible i també l’impossible per ignorar-ho. Ahir a Lliçà no hi érem tots. Convindrà, davant un any transcendental, que el Club tingui la sensibilitat que se li pressuposa i faci el que ha de fer.
Lliçà d’Amunt 1 – CE Europa, juvenil A 2
He tingut seriosos dubtes a l’hora de titular aquesta entrada que, en un principi, s’hauria d’haver començat amb un : Lliçà d’Amunt, Europa de Dalt. Perquè? Doncs per l’agradable sensació de veure un equip amb moltes possibilitats d’estar a la part alta de la classificació, a poc que les coses no es torcin. Si la darrera temporada va començar amb seriosos dubtes i que feien preveure un any molt i molt difícil, com així es va acabar confirmant; les perspectives actuals són esperançadorament diferents. Ahir vaig veure, malgrat el dèficit de llum, un equip compacte, un bloc amb les idees clares que serà difícil de batre i amb un esperit de lluita interioritzat que el fa ser constant fins el darrer minut. Vaig veure un equip amb caràcter i solidari en l’esforç disposat a treballar fins l’extenuació, sense guardar res, sense reserves. Un equip ambiciós i amb un alt nivell d’amor propi capaç de revertir les situacions més adverses. En definitiva, molt bones sensacions les de l’equip i les que jo vaig experimentar en el retrobament, desprès d’unes setmanes d’incertesa i decepció personals, amb el que és i ha de seguir sent el referent del futbol base de l’Europa encara que alguns facin el possible i també l’impossible per ignorar-ho. Ahir a Lliçà no hi érem tots. Convindrà, davant un any transcendental, que el Club tingui la sensibilitat que se li pressuposa i faci el que ha de fer.
dimecres, 18 d’agost del 2010
Checkpoint Charlie
Berlin, fins fa relativament pocs anys, va ser una ciutat dividida. Una ciutat amb més de 160 quilometres de mur que recorria, de nord a sud, la seva torturada geografia. Una cicatriu al cor d’Europa que separava dos mons antagònics i que es va cobrar el sacrifici de nombroses vides humanes. La intolerància, el terror, el fanatisme, van bastir una frontera de 2 metres d’alçada per a vergonya de la civilització i la perversió de la racionalitat. Pocs eren els punts de pas entre aquests dos mons oposats i el més important, el principal, rebia el nom de Checkpoint Charlie. Ara, d’aquests 160 quilometres de mur, en queden pocs vestigis materials i el mateix Checkpoint Charlie s’ha convertit en un testimoni festiu i en un potent reclam turístic per als sorpresos visitants de la ciutat, avui, aparentment reunificada. Però, sinó tan dolorosament visibles, són molts els murs que encara s’aixequen entre les persones, les famílies, els diferents col•lectius,...I això que podria semblar una cosa local, una característica profundament berlinesa, és, sense cap mena de dubte, un dels trets més interioritzats de la condició humana. Tenim, en general, una capacitat innata en aixecar murs i estendre filats i, en canvi, ens costa déu i ajuda construir un pont, per senzill que sigui. Tendim instintivament a tancar-nos en sectors impermeables des d’on alçar torres de guaita per enaltir les nostres glòries, vigilar els moviments de “l’enemic” i mantenir apartat tot allò que no ens és afí. És, just en aquest punt, on ens calen checkpoints charlies que ens obrin a l’exterior i ens permetin el diàleg que ens ha de dur al coneixement i, aquest, a la complicitat.
Berlin, fins fa relativament pocs anys, va ser una ciutat dividida. Una ciutat amb més de 160 quilometres de mur que recorria, de nord a sud, la seva torturada geografia. Una cicatriu al cor d’Europa que separava dos mons antagònics i que es va cobrar el sacrifici de nombroses vides humanes. La intolerància, el terror, el fanatisme, van bastir una frontera de 2 metres d’alçada per a vergonya de la civilització i la perversió de la racionalitat. Pocs eren els punts de pas entre aquests dos mons oposats i el més important, el principal, rebia el nom de Checkpoint Charlie. Ara, d’aquests 160 quilometres de mur, en queden pocs vestigis materials i el mateix Checkpoint Charlie s’ha convertit en un testimoni festiu i en un potent reclam turístic per als sorpresos visitants de la ciutat, avui, aparentment reunificada. Però, sinó tan dolorosament visibles, són molts els murs que encara s’aixequen entre les persones, les famílies, els diferents col•lectius,...I això que podria semblar una cosa local, una característica profundament berlinesa, és, sense cap mena de dubte, un dels trets més interioritzats de la condició humana. Tenim, en general, una capacitat innata en aixecar murs i estendre filats i, en canvi, ens costa déu i ajuda construir un pont, per senzill que sigui. Tendim instintivament a tancar-nos en sectors impermeables des d’on alçar torres de guaita per enaltir les nostres glòries, vigilar els moviments de “l’enemic” i mantenir apartat tot allò que no ens és afí. És, just en aquest punt, on ens calen checkpoints charlies que ens obrin a l’exterior i ens permetin el diàleg que ens ha de dur al coneixement i, aquest, a la complicitat.
dimarts, 17 d’agost del 2010
Benvolgut company
El teu desig Jaume, que podria ser també el meu, és inviable. No es tracta de dues parts que negocien una tercera via, es tracta d’un ultimàtum, d’un xantatge en tota regla: o dimiteixes o retiro els avals. Una amenaça feta amb només 72 hores de marge perquè fos impossible trobar una solució. No hi havia alternativa possible: o caixa o faixa. Evidentment que tenim diferències i diferències molt importants, però la més important i la que realment ens diferència és que, malgrat tot, jo no hagués demanat mai la seva dimissió i molt menys fent servir la força del xantatge i posant al Club contra l’espasa i la paret. Són maneres de fer i allà cadascú amb la seva consciència. M’estimo molt l’Europa i la seva gent, però hi ha persones que, valent-se de l’entitat, s’aprofiten i la perverteixen. Segurament, com tu bé dius, tothom té la seva part de raó, però alguns també tenen la força, deu ser per això que jo estic fora. Salut company.
El teu desig Jaume, que podria ser també el meu, és inviable. No es tracta de dues parts que negocien una tercera via, es tracta d’un ultimàtum, d’un xantatge en tota regla: o dimiteixes o retiro els avals. Una amenaça feta amb només 72 hores de marge perquè fos impossible trobar una solució. No hi havia alternativa possible: o caixa o faixa. Evidentment que tenim diferències i diferències molt importants, però la més important i la que realment ens diferència és que, malgrat tot, jo no hagués demanat mai la seva dimissió i molt menys fent servir la força del xantatge i posant al Club contra l’espasa i la paret. Són maneres de fer i allà cadascú amb la seva consciència. M’estimo molt l’Europa i la seva gent, però hi ha persones que, valent-se de l’entitat, s’aprofiten i la perverteixen. Segurament, com tu bé dius, tothom té la seva part de raó, però alguns també tenen la força, deu ser per això que jo estic fora. Salut company.
dilluns, 16 d’agost del 2010
Doblegat fins a l’extrem*
Belvedere: segueixes pensant que el projecte és vàlid?
Son of belvedere: sí, ho segueix-ho pensant.
B: encara creus en el que estàs fent?
Sob: encara hi crec, tant o més que el primer dia, però no cegament.
B: millor. Així podràs veure allà on t’equivoquis i seràs capaç de corregir-ho. Identificar els errors forma part de la solució.
Sob: però no és gens fàcil...
B: qui ho diu que ha de ser fàcil? El que no pots fer és deixar-te contaminar. Que la pressió, el negativisme i les idees destructives et paralitzin i et facin desistir del teu objectiu. Moltes seran les veus que des de posicions còmodes i gens compromeses demanaran canvis i més canvis. Apostaran per estripar-ho tot quan arribin els primers contra temps. Exigiran tallar caps empesos per la bogeria i la desraó. Voldran cremar-ho tot perquè el seu habitat natural és la terra erma. Però no et deixis intimidar, el que tu creus és més important que el que ells volen.
Sob: se suposa que he de tenir la consciència tranquil•la. Vaig prometre treball i més treball i ningú m’ho podrà retreure. Veníem del no res i molts pocs saben el que ha costat arribar fins on som ara. Tots els projectes tenen un temps per a ser desplegats i han de tenir un marge per a ser aplicats. La paciència sobre una base solvent és el millor instrument per assolir els objectius desitjats.
B: cert, així és. I així ha de ser, malgrat les incerteses puntuals i les inèrcies negatives. Tots els recorreguts tenen les seves etapes fosques i/o pocs brillants, però aquestes també formen part del trajecte. Sobreposar-se, no inquietar-se, no perdre la confiança ni la fe, trobar la sortida del túnel et fa més fort i créixer en l’autoestima. I no oblidis mai que els que critiquen només són crítics i en canvi els que comanden el projecte, els encarregats de dur-lo a terme són els veritables protagonistes. Segueixes pensant que el projecte és vigent?
Sob: ho penso.
B: encara creus en el que fas i segueixes tenint ganes de fer-ho?
Sob: hi crec i en tinc més que mai.
B: n’estava segur.
*Això ho vaig escriure just una setmana abans de la meva forçada dimissió, el gruix del text segueix sent vàlid, el final, malauradament no.
Belvedere: segueixes pensant que el projecte és vàlid?
Son of belvedere: sí, ho segueix-ho pensant.
B: encara creus en el que estàs fent?
Sob: encara hi crec, tant o més que el primer dia, però no cegament.
B: millor. Així podràs veure allà on t’equivoquis i seràs capaç de corregir-ho. Identificar els errors forma part de la solució.
Sob: però no és gens fàcil...
B: qui ho diu que ha de ser fàcil? El que no pots fer és deixar-te contaminar. Que la pressió, el negativisme i les idees destructives et paralitzin i et facin desistir del teu objectiu. Moltes seran les veus que des de posicions còmodes i gens compromeses demanaran canvis i més canvis. Apostaran per estripar-ho tot quan arribin els primers contra temps. Exigiran tallar caps empesos per la bogeria i la desraó. Voldran cremar-ho tot perquè el seu habitat natural és la terra erma. Però no et deixis intimidar, el que tu creus és més important que el que ells volen.
Sob: se suposa que he de tenir la consciència tranquil•la. Vaig prometre treball i més treball i ningú m’ho podrà retreure. Veníem del no res i molts pocs saben el que ha costat arribar fins on som ara. Tots els projectes tenen un temps per a ser desplegats i han de tenir un marge per a ser aplicats. La paciència sobre una base solvent és el millor instrument per assolir els objectius desitjats.
B: cert, així és. I així ha de ser, malgrat les incerteses puntuals i les inèrcies negatives. Tots els recorreguts tenen les seves etapes fosques i/o pocs brillants, però aquestes també formen part del trajecte. Sobreposar-se, no inquietar-se, no perdre la confiança ni la fe, trobar la sortida del túnel et fa més fort i créixer en l’autoestima. I no oblidis mai que els que critiquen només són crítics i en canvi els que comanden el projecte, els encarregats de dur-lo a terme són els veritables protagonistes. Segueixes pensant que el projecte és vigent?
Sob: ho penso.
B: encara creus en el que fas i segueixes tenint ganes de fer-ho?
Sob: hi crec i en tinc més que mai.
B: n’estava segur.
*Això ho vaig escriure just una setmana abans de la meva forçada dimissió, el gruix del text segueix sent vàlid, el final, malauradament no.
diumenge, 15 d’agost del 2010
De fatxa: fatxada
A l’Eva i al Blai, que són bons per naturalesa, se’ls hi va passar pel cap que ja n’hi havia prou de tanta tebiesa i, curt i ras, van remenar l’armari, van trobar un llençol vell i van escriure, amb emoció: som una nació. En acabat, van treure la tela al balcó i la van penjar junt amb una estelada perquè el món sàpiga de que va la cosa. Doncs la cosa va anar bé fins que un bon dia (és una manera de dir), l’administrador de la finca, fent ús de la seva “autoritat” i atribuint-se la representativitat del veïnatge, els hi va fer retirar el llençol al•legant motius estètics i convivencials. Ara, l’Eva i el Blai saben que encara hi ha molta feina per fer i han descobert que no viuen, com ells pensaven, en una comunitat de propietaris que té una façana al carrer, sinó en un edifici amb fatxada per fora i, el més decebedor, amb una rància, intolerant i tenebrosa fatxada per dins.
A l’Eva i al Blai, que són bons per naturalesa, se’ls hi va passar pel cap que ja n’hi havia prou de tanta tebiesa i, curt i ras, van remenar l’armari, van trobar un llençol vell i van escriure, amb emoció: som una nació. En acabat, van treure la tela al balcó i la van penjar junt amb una estelada perquè el món sàpiga de que va la cosa. Doncs la cosa va anar bé fins que un bon dia (és una manera de dir), l’administrador de la finca, fent ús de la seva “autoritat” i atribuint-se la representativitat del veïnatge, els hi va fer retirar el llençol al•legant motius estètics i convivencials. Ara, l’Eva i el Blai saben que encara hi ha molta feina per fer i han descobert que no viuen, com ells pensaven, en una comunitat de propietaris que té una façana al carrer, sinó en un edifici amb fatxada per fora i, el més decebedor, amb una rància, intolerant i tenebrosa fatxada per dins.
Orígen
Es tope de buena. Superpsicológica. Me rallé un montón. Així li explicava (i ho va clavar) un paio al seu col•lega, mentre es cruspien el bocata de l’esmorzar, la impressió que li va causar la darrera peli del Leonardo di Caprio: Orígen. Jo no ho hagués pogut dir millor, ni amb menys paraules. La concreció personificada, despullada de qualsevol accessori innecessari. Un prodigi de síntesi fora del comú. Poca cosa més a afegir, potser que li sobra una mica de soroll que et distreu de la trama, una trama, per cert, original i perfectament encastada i que es fa fàcil de seguir malgrat la complexitat de la seva proposta. Una peli que et fa estar alerta i no et permet cap distracció i molt menys que facis una becaina, per lleugera que sigui, perquè et pot passar com al meu veí de butaca, que al final de la peli es queixava a la seva parella: no he entès res. I la dona li responia amb sorna: això és que has entrat en un somni de tercer nivell i encara hi ets: mira com segueix girant la baldufa...I el paio flipava.
Es tope de buena. Superpsicológica. Me rallé un montón. Així li explicava (i ho va clavar) un paio al seu col•lega, mentre es cruspien el bocata de l’esmorzar, la impressió que li va causar la darrera peli del Leonardo di Caprio: Orígen. Jo no ho hagués pogut dir millor, ni amb menys paraules. La concreció personificada, despullada de qualsevol accessori innecessari. Un prodigi de síntesi fora del comú. Poca cosa més a afegir, potser que li sobra una mica de soroll que et distreu de la trama, una trama, per cert, original i perfectament encastada i que es fa fàcil de seguir malgrat la complexitat de la seva proposta. Una peli que et fa estar alerta i no et permet cap distracció i molt menys que facis una becaina, per lleugera que sigui, perquè et pot passar com al meu veí de butaca, que al final de la peli es queixava a la seva parella: no he entès res. I la dona li responia amb sorna: això és que has entrat en un somni de tercer nivell i encara hi ets: mira com segueix girant la baldufa...I el paio flipava.
divendres, 13 d’agost del 2010
dijous, 12 d’agost del 2010
Sentir-se com Villa
A les portes d’un nou projecte, resulta fàcil comprendre Villa. Sobretot si el projecte és tan atractiu. “Les vacances estan bé, però davant un repte tan il•lusionant, un només té ganes que arribi el moment de començar” ha manifestat Villa. Quan l’expectativa de futur, encara que suposi una gran inversió de temps i energia, és capaç de deixar de banda les vacances vol dir que l’empresa s’ho val. Passar pàgina. Començar de nou. Obrir la maleta plena d’experiències i fer una tria de tot allò que es pugui aprofitar i que, segur, trobarà el seu encaix. Començar de nou, si, però no començar de zero. Ser agraït i vetllar pel record dels bons moments. Emportar-te els bons amics i deixar el pes mort. Si se’n tenen ganes sempre es pot trobar un projecte que s’ho mereixi. Sempre hi haurà un racó on et valorin i vulguin aprofitar les teves habilitats. Hi ha un gran camí per recórrer i molta feina per fer i tinc ganes de fer-la. Hi vaig, no ho dubteu, per jugar la Champions!
A les portes d’un nou projecte, resulta fàcil comprendre Villa. Sobretot si el projecte és tan atractiu. “Les vacances estan bé, però davant un repte tan il•lusionant, un només té ganes que arribi el moment de començar” ha manifestat Villa. Quan l’expectativa de futur, encara que suposi una gran inversió de temps i energia, és capaç de deixar de banda les vacances vol dir que l’empresa s’ho val. Passar pàgina. Començar de nou. Obrir la maleta plena d’experiències i fer una tria de tot allò que es pugui aprofitar i que, segur, trobarà el seu encaix. Començar de nou, si, però no començar de zero. Ser agraït i vetllar pel record dels bons moments. Emportar-te els bons amics i deixar el pes mort. Si se’n tenen ganes sempre es pot trobar un projecte que s’ho mereixi. Sempre hi haurà un racó on et valorin i vulguin aprofitar les teves habilitats. Hi ha un gran camí per recórrer i molta feina per fer i tinc ganes de fer-la. Hi vaig, no ho dubteu, per jugar la Champions!
dimecres, 11 d’agost del 2010
Justícia clàssica
Això de la malversació de fons , les factures falses i el desviament de capital no és nou, encara que molts s’ho pensin. Tampoc ha estat una descoberta del Millet i la seva pràctica és mil•lenària i tan antiga com la pròpia Humanitat. Un personatge tan reconegut com Fidies, l’escultor més rellevant del Panteó d’Atenes i autor, entre d’altres, de la famosa deessa Atenea, va ser acusat, ja en aquell temps, de desviar l’or i altres materials preciosos destinats a les obres que havia d’executar, per a benefici propi i obtenir un patrimoni que no li corresponia. Detingut, acusat i declarat culpable d’enriquir-se il•legalment va ser condemnat a l’exili i desposseït de totes les seves pertinences. Com es pot veure, de corruptes n’hi ha d’històrics en els que emmirallar-se. Grans mestres que varen fer de la corrupció tot un art. Tant de bo la justícia actual estigui a l’alçada dels clàssics.
Això de la malversació de fons , les factures falses i el desviament de capital no és nou, encara que molts s’ho pensin. Tampoc ha estat una descoberta del Millet i la seva pràctica és mil•lenària i tan antiga com la pròpia Humanitat. Un personatge tan reconegut com Fidies, l’escultor més rellevant del Panteó d’Atenes i autor, entre d’altres, de la famosa deessa Atenea, va ser acusat, ja en aquell temps, de desviar l’or i altres materials preciosos destinats a les obres que havia d’executar, per a benefici propi i obtenir un patrimoni que no li corresponia. Detingut, acusat i declarat culpable d’enriquir-se il•legalment va ser condemnat a l’exili i desposseït de totes les seves pertinences. Com es pot veure, de corruptes n’hi ha d’històrics en els que emmirallar-se. Grans mestres que varen fer de la corrupció tot un art. Tant de bo la justícia actual estigui a l’alçada dels clàssics.
dimarts, 10 d’agost del 2010
Isop i el mestre
Qui no coneix Isop? El gran escriptor grec que va viure al segle VII aC i que es va fer famós per les seves celebrades faules. Us imagineu, però, que Isop no hagués existit? Què el seu llegat no hagués transcendit? Què no hagués conformat i modelat una part molt important del pensament humà? Impensable! Si no hagués existit l’hauríem d’haver inventat. La seva afinada percepció de la naturalesa humana i la descripció precisa del seu comportament han sigut una font d’inspiració i una escola d’aprenentatge al llarg de la Història. Isop no va ser el que s’entendria per pobre de solemnitat, però la seva economia era, si més no, una economia de resistència i ho va ser al llarg de tota la seva vida. Contemporani a Isop, Adelfos, un ric senador i mestre d’obres, era un dels personatges més poderosos de la seva època. No se sap del cert, si la seva praxis era tot lo legal que caldria, però va acumular una gran fortuna que els seus fills es varen encarregar de dilapidar en bacanals i continuats viatges de “negocis” a l’estranger. El fet és que, coses del destí, i d’algun que altre déu intervencionista, Isop va passar a la Història per la seva esplèndida obra, malgrat ser més pobre que una rata, i, en canvi, res, o quasi bé res, se’n sap del pobre ric Adelfos. Un signava xecs, l’altre signava faules, però el temps es va encarregar de posar cadascú al seu lloc. Isop, Van Gogh, Orson Welles,...tots ells han sobreviscut el pas dels anys i ens han deixat un llegat d’incalculable valor. No tenien avals, però si molt de talent.
Qui no coneix Isop? El gran escriptor grec que va viure al segle VII aC i que es va fer famós per les seves celebrades faules. Us imagineu, però, que Isop no hagués existit? Què el seu llegat no hagués transcendit? Què no hagués conformat i modelat una part molt important del pensament humà? Impensable! Si no hagués existit l’hauríem d’haver inventat. La seva afinada percepció de la naturalesa humana i la descripció precisa del seu comportament han sigut una font d’inspiració i una escola d’aprenentatge al llarg de la Història. Isop no va ser el que s’entendria per pobre de solemnitat, però la seva economia era, si més no, una economia de resistència i ho va ser al llarg de tota la seva vida. Contemporani a Isop, Adelfos, un ric senador i mestre d’obres, era un dels personatges més poderosos de la seva època. No se sap del cert, si la seva praxis era tot lo legal que caldria, però va acumular una gran fortuna que els seus fills es varen encarregar de dilapidar en bacanals i continuats viatges de “negocis” a l’estranger. El fet és que, coses del destí, i d’algun que altre déu intervencionista, Isop va passar a la Història per la seva esplèndida obra, malgrat ser més pobre que una rata, i, en canvi, res, o quasi bé res, se’n sap del pobre ric Adelfos. Un signava xecs, l’altre signava faules, però el temps es va encarregar de posar cadascú al seu lloc. Isop, Van Gogh, Orson Welles,...tots ells han sobreviscut el pas dels anys i ens han deixat un llegat d’incalculable valor. No tenien avals, però si molt de talent.
dilluns, 9 d’agost del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)