Unter den Linden*
Sota els til•lers

No tothom es pot fer construir una gran avinguda per anar passejant des de casa fins al bosc per caçar feres salvatges i passar així una agradable tarda de dissabte. Això avui seria, al marge d’un desgavell, un projecte insostenible i, amb tota seguretat, rebutjat majoritàriament en qualsevol consulta popular. Certament, encara que pugui semblar que no, les coses han canviat una mica des del segle XVI i, no perquè els poderosos no puguin seguir al•lucinant amb els seus projectes faraònics, sinó perquè ja no queden feres al bosc, a tot estirar, algun que altre porc senglar despistat i amb síndrome d’Estocolm. Ara, l’ inquilí del Palau Reial ja no necessita passejar-se sota els til•lers per satisfer el seu hedonisme i mostrar el seu poder. Ara, en el que en el seu dia va ser un generós acte de magnanimitat, l’Avinguda està oberta a tothom perquè tothom es pugui sentir com un rei i pugui tornar a casa, sense cap peça de caça al sarró, això sí, però amb la satisfacció interna i la sensació esquiva de que tots, finalment, som iguals (o quasi).

*Passeig berlinès que va des del Palau Reial al Tiergarten (jardí de feres)

Fantasma

Imatges per vestir/bastir records

La casa de barrets

La Concha i el Pepe es van conèixer al Gato Negro, un afamat local de joc a la Ronda de Sant Antoni, allà pels anys trenta. La Concha era la cuinera, la cap de cuina per ser més exacte, i també, per aquelles coses del destí, acabaria sent la meva avia. El Pepe, en canvi, no va ser mai la meva avia, però sí que acabaria, amb el pas del temps, sent el meu avi. Pel Gato Negro hi passava tothom, el bo i millor de cada casa, i el meu avi, don Pepe, li deien, els hi donava joc: literalment. Era el crupier amb més galons de la sala, el més antic i el preferit de les senyores àvides de risc. El black jack no tenia secrets per a ell i el pòquer era un joc de nens a les seves mans. Una vida dissipada, de luxe, nocturna –evidentment-, amb un toc glamurós i una banda sonora plena a rebentar del jazz més negre. Feliços trenta que acabarien sobtadament amb la sublevació feixista i el desballestament de la República. A principi dels quaranta, amb els estalvis del Gato Negro què havien aconseguit amagar durant la guerra i una mica d’ajuda d’uns parents de Manresa, els meus avis, què encara no ho eren, però ja ho intentaven, varen muntar una petita pensió a la part baixa del carrer Muntaner. Una casa “de comidas y dormidas” molt neta i econòmica què, en poc temps, es va guanyar una sòlida reputació. Allí va néixer la meva mare i allí es va anar fent gran com una marquesa envejada per les seves companyes de les germanetes dels pobres què se l’escoltaven embadalides quan explicava: “doncs jo visc en una casa què té vint habitacions i quatre banys i un menjador on caben més de quaranta persones i...” A tocar de la plaça Goya la meva mare va anar perdent la infància i aquella peculiar sensació de grandesa que tenen les coses quan ets petit. La casa “de comidas y dormidas” va acabar sent, amb el temps, l’estraperlo i l’arbitrarietat, una casa “de dormidas” i els meus avis, resignats, van haver de pujar la muntanya per canviar definitivament de joc.

Hi ha més penjats del que sembla

Mireu que són pesats!

M’amoïnaria, sinó fos perquè realment em fa molta gràcia, fins a quin extrem poden arribar les obsessions personals i els forats negres que s’amaguen en determinats cervells. És fantàstica la capacitat de certs individus en atribuir-se i/o apoderar-se d’escrits que, anant dirigits a altres persones o simplement sent exemples generals de conducta, se’ls fan seus i es senten identificats fins la darrera expressió, fins la darrera coma. Individus que fa molt de temps van sortir de la meva vida (alguns, ni tan sols, varen entrar) i que persisteixen en la idea que són el blanc de les meves atencions. Persones, feliçment oblidades, que no es resignen a no ser el centre de l’Univers, ni molt menys del meu univers, i busquen desesperadament un protagonisme que no els hi pertoca. No entenc, i ho dic amb sorpresa, l’afany magnètic per atraure totes les mirades pensant que són els únics habitants de la terra i que, en conseqüència, qualsevol cosa que es digui, qualsevol cosa sobre la que s’escrigui, ha d’anar forçosament dirigida a ells. Segurament ha de ser culpa meva per utilitzar un llenguatge massa encriptat i que s’escapa del seu codi d’interpretació. Si aquestes lectures han de ser un continuo desassossec i una font d’inquietud insuportable, senyors, deixin de llegir-ho! Aprofitin el temps en racons més plàcids, entenedors i benvolents i no em donin més pel sac. No puc perdre el temps en justificar els meus escrits que vostès entenen com els hi convé i els hi dóna la gana.

Sortir a la foto

En primera persona

Jo he plegat per haver dit la veritat i tu, en canvi, per no haver-la dita mai. Jo he plegat per fidelitat a unes persones i a una idea i tu, en canvi, per anar-te’n al llit amb tothom. Jo he plegat amb seny i judici i tu, en canvi, sense haver-ne guanyat mai cap. Jo he plegat en plena feina i tu, en canvi, sense haver-la començat. Jo he plegat deixant un munt d’amics i tu, en canvi, amb ordre de busca i captura. Jo he plegat amb la consciència tranquil•la i tu, en canvi, deixant profundes mostres d’inconsciència. Jo he plegat discretament, sense fer soroll i tu, en canvi, ocupant titulars als diaris. Jo he plegat amb la serenitat dels transparents i tu, en canvi, amb la borrositat dels tèrbols. Jo he plegat amb la complicitat d’uns quants i tu, en canvi, davant l’alegria de tothom. Jo he plegat a favor de la cohesió i tu, en canvi, desprès d’haver intentat dinamitar-ho tot. Jo he plegat perquè un oceà ens separa i tu, deslleial adversari, ets part d’aquest oceà.

Sense títol. Sense paraules

Tir al blanc

La meva dimissió

Com no podia ser d’una altre manera, he volgut aprofitar l’oportunitat que m’ofereix el blog per exposar la índole i cronologia dels últims esdeveniments. Els blogs estan, entre altres coses, per això; per donar sortida a totes aquelles coses que mereixen veure la llum perquè tothom ho conegui, ho pugui valorar i en tregui les seves pròpies conclusions. És un acte de responsabilitat i de transparència al que no puc ni vull renunciar. Tothom és prou adult i madur per encaixar la veritat sense eufemismes.


El fets

El passat dimarts, 27 de Juliol de 2010, vaig presentar per escrit, i de manera irrevocable, la meva dimissió com a vocal de la Junta Directiva del CE Europa.

Els motius

La pressió d’un directiu amb l’amenaça de retirar el seu aval econòmic si en un termini de 72 hores no es feia efectiva la meva destitució o, en el millor dels casos, la meva dimissió. Pressió que va ser secundada per un parell més de directius, un, recentment dimitit i també avalador, i l’altre, que en no trobar-se en la mateixa disposició i no poder pressionar amb retirar els avals, ho va fer amenaçant en no assistir a cap reunió de la JD ni a la propera Assemblea General del Club. Davant aquesta situació i per no crear un problema al President i posar en greus dificultats econòmiques al Club, la decisió estava clara. No havia alternativa.


Aquest escrit, com podeu veure, no és un escrit d’opinió, és només informatiu i es cenyeix, sense cap mena de valoració, únicament als fets. Les opinions i els judicis de valor que se’n derivin pertanyen a un altre àmbit que res té a veure amb la intenció d’aquest comunicat i es produiran, si cal, quan s’hagin de produir.

Pixar fora de test

Santiago y cierra España!

El rei d’Espanya se’ns en va a Santiago de Compostela per demanar-li al Sant que ajudi a Espanya a mantenir-se unida. Colló, quina confiança ha de tenir el rei en els politics i les seves raons, que no se li acut res més que implorar ajuda divina! El rei es pensa que no se’n sortiran tal i com estan les coses i el caire que va agafant la situació, que peregrina fins a Compostela per demanar reforços? Tan negre ho veu? Tan poca confiança li queda? De fet no deixa de ser un contrasentit que un estat laic recorri al santoral per solucionar els seus afers. Si voleu que Espanya resti unida per sempre més, reseu 10 parenostres. Si voleu que s’acabi la crisi, en seran 20. Si voleu que el rei vagi al cel, que en siguin 30. Vosaltres mateixos us podeu posar la penitència.

Un cap poderós

Bier vom fass

Sí bé és cert que el viatjar té la virtut d’eixamplar els horitzons, la ment, els coneixements,...hi ha alguns destins que, a més de tot l’anterior, també aconsegueixen eixamplar la panxa, o eufemísticament: el contorn de la cintura. Alemanya en general i Berlín en particular, n’és un clar exemple. Cervesa vom fass en una de les terrasses dels centenars de bars de Prenzlauer Berg veient com l’horitzó s’acosta, mentre se’t va obrint la ment i et va apareixent aquella expressió de: ara estic preparat! Tres músics o aprenents de músics, o estudiants que es guanyen la vida fent de músics, munten els seus instruments a escassos tres metres de la primera fila de taules. No toquen. Només desprès que un d’ells hagi demanat permís al propietari del local, comencen a fer sonar els seus instruments buscant la nota més precisa. S’arrenquen amb Beatles i continuen amb Beatles, no cal inventar allò que ja està inventat. Acceptem donatius, però no targetes de crèdit- diu el cantant. Alguns clients riuen, jo també. Desprès de quatre cançons, passen el platet. La gent de les taules s’estira, ajudats per la qualitat de la interpretació i la sensació d’eufòria que proporciona la cervesa. Els músics donen les gràcies. Recullen els seus estris i li fan un gest de complicitat al propietari que s’ho mira des de la porta i que els convida: no voleu prendre res? Els músics, sorpresos, accepten: tres cerveses vom fass, sius plau! Vull creure que no tot és producte dels efectes de l’alcohol i que els bons moments són reals.

Coldplay, ho té clar

Viva la vida

Frida Kahlo

Frida Kahlo a Berlín

l'exposició més gran i important aconseguida fins el moment

Més val sol que mal acompanyat

El 7%

Un 7% de la població sempre està en contra, independentment de quina sigui la pregunta, o la proposta, o l’acció. No es tracta de que sempre s’estigui d’acord amb tot, però tampoc és normal el contrari, és a dir, estar permanent i sistemàticament en contra de tot. Hi ha qui ho està abans, fins i tot, d’escoltar la proposta. Hom podria pensar què en una cosa tan evident com voler que els rius baixin nets, lliures de contaminants i detritus, tothom hi estaria d’acord, doncs l’estadística diu què, inclús en aquests casos, hi haurà un 7% de la població en contra per diferents i, alhora, estranyíssims motius. En principi no us hauríeu de preocupar pel fet d’estar en desacord amb determinades propostes, però si sou reincidents i sovintegeu amb assiduïtat el cercle del 7%, feu s’ho mirar. Sobretot per un tema de salut mental, no fos cosa què us acabeu fent mal.

Efecte mirall

Juny del 63

Tots els homes lliures, on sigui que ells visquin, són ciutadans de Berlín. I per tant, com a homes lliures, jo amb orgull dic aquestes paraules "Ich bin ein Berliner".

Amb aquestes paraules acabava el seu transcendental discurs el president dels EEUU, John F. Kennedy, el 11 de juny de 1963 davant milers de berlinesos occidentals. Al marge de l’extraordinària rellevància que va tenir en el seu moment i l’alt contingut polític del seu missatge, no vull passar per alt el significat últim de “ich bin ein Berliner”. Sí bé, es tradueix amb l’eloqüent: jo sóc un Berlinès, i així és com ha passat als llibres d’història; hi ha un altre significat més prosaic, però no menys exacte: jo sóc un donut. S’identificava Kennedy amb un ciutadà de Berlín o volia enviar un missatge xifrat, darrera el seu “berliner”, animant als berlinesos a fer forats (túnels) per burlar el mur? Fos el que fos, el cert és que molts berlinesos orientals van poder escapar de la RDA a través d’una elaborada i sostinguda xarxa de túnels que els va conduir a la llibertat.

Què li passa a SupHerman?

Sense aval
a manca d'avals, segueixo fent faules

La cabra i l'ase

Una cabra i un ase menjaven al mateix temps a l'estable.

La cabra va començar a envejar l'ase perquè creia que ell estava més ben alimentat, i li va dir:

- Entre la sínia i la càrrega, la teva vida sí que és un turment inacabable. Fingeix un atac i deixa't caure en una fossa per a que et donin unes vacances.

Va seguir l'ase el consell, i deixant-se caure es va ferir tot el cos. Veient-lo l'amo, va trucar al veterinari i li va demanar un remei per al pobre. Prescriure el "curandero" que necessitava una infusió amb el pulmó d'una cabra, ja que era molt efectiu per tornar el vigor. Llavors varen degollar la cabra i així poder curar l’ase.

En tot pla de maldat, la víctima principal sempre és el seu propi creador.

El valor dels anys

Grans persones, persones grans

Amb la possible arribada del veterà Marcos Senna al Barça i la sortida fa dues setmanes de Touré Yaya, traspassat al Manchester City; el Barça està decidit a fer bona la màxima de: si una cosa funciona, no la toquis, o en aquest cas, toca-la poc, i per això aquest subtil canvi de la Iaia pel Iaio. Una senzilla qüestió de coherència.

Llums i ombres

Atac de banyes

Desprès de l’aprovació pel Parlament de Catalunya de la llei que prohibeix les corrides de toros a partir del 2012, dues reaccions m’han cridat poderosament l’atenció. La primera, la d’un aspirant a torero, que es queixava amargament de la llei perquè havia segat el seu futur, que l’havia deixat sense feina i sense il•lusions. Jo li diria a aquest avortat botxí, a aquest projecte de matarife, que no desesperi i que miri de trobar feina en un escorxador de bestiar, on podrà donar sortida als seus baixos instints i a la seva avidesa de sang. I si un escorxador li sembla una proposta massa formal i poc artística, que s’apunti a la matança del porc, allí tot és més “autèntic” i “artístic”. Tindrà la feina assegurada perquè sempre hi haurà algun porc per escapçar i esbudellar.
La segona reacció, també d’un partidari de les corrides i contrari a la llei, la d’un empresari taurí, que afirmava sense immutar-se que la no va llei anava en contra de la llei i que obligaria a viatjar a Perpinyà a un munt d’aficionats als toros per assistir a la fiesta nacional, com fa quaranta anys ho varen fer els seus pares per anar a veure cinema porno. El pobre empresari, sense voler, m’imagino, ha comés la relliscada més gràfica possible i que defineix perfectament el món de la tauromàquia en comparar-la a un espectacle pornogràfic. Relacionar les corrides de toros amb la pornografia és una proposta que ni els més agosarats defensors de la llei haguessin imaginat. Sort en tenim de la clarividència i franquesa de personatges com aquest, que ells sí, ells tenen molt clar, quin tipus d’espectacle tenen entre mans.

Incomunicació

La gran Germania

El monstre Adolf Hitler patia, entre moltes altres coses, de megalomania. Una de les seves principals obsessions era canviar el nom de la ciutat de Berlín (d’origen eslau) pel de Germania, nom que creia molt més ajustat a la seva idea de representar la casa de tots els aris. Una casa excloent on només hi tindrien cabuda una determinada raça, una determinada manera de ser i una determinada manera de pensar. “Encara que guanyem la guerra, només que sobrevisqui un jueu, seria com si l’haguéssim perduda”, era un dels seus arguments més utilitzat. Darrera aquest sinistre objectiu no hi va escatimar esforços ni recursos per assolir-lo amb els resultats que tothom coneix. No puc, ni vull, imaginar-me la possibilitat de que se’n sortís. De que la seva somiada Germania hagués estat una sòrdida, cruel i dramàtica realitat. Per això vull retre un sincer homenatge a tots aquells que li van plantar cara. Que s’hi van oposar amb el seu compromís i, en molts casos, el sacrifici de les seves vides. No es pot negociar amb els monstres, perquè mai deixaran de ser-ho. Que no visquem presoners d’una Germania devastadora és gràcies a la seva inestimable valentia. Recordem que les grans Germanies, sempre comencen, sempre tenen el seu origen, en germanies quotidianes, en germanies molt i molt petites que no encertem a detectar, ni a aturar a temps. Combatem la idea de Germania allà on es trobi i fem-ho amb totes les nostres forces.