Aneu a Cuba! hi ha aparcament
dilluns, 7 de juny del 2010
Bloqueig mental
Ara diuen els EEUU que potser el bloqueig de Gaza és massa sever. O els hi falla la memòria i han entrat en un procés neuronal degeneratiu o bé algú ha decidit fer-se el cínic. Què ningú se’n recorda dels més de cinquanta anys del bloqueig a Cuba? O és que aquell és tolerable i el de Gaza no? Quina diferència hi ha? Si els EEUU consideren oportú i necessari per a la seva seguretat el bloqueig a l’illa caribenya haurien de mantenir el mateix criteri per aquells que utilitzen les seves mateixes fórmules. No es tracta de justificar o criticar el bloqueig sinó de coherència en la presa de decisions i en els seus actes. Per altra banda, recomanaria als organitzadors dels viatges a Gaza, amb tot el que això té de provocació, que preparin un creuer per aigües cubanes trencant el bloqueig dels EEUU, aquella gent, els cubans, són bona gent i des del seu territori no llencen míssils contra cap país i no entrenen terroristes suïcides perquè s’immolin en el metro de qualsevol ciutat europea. Embolica que fa fort.
Ara diuen els EEUU que potser el bloqueig de Gaza és massa sever. O els hi falla la memòria i han entrat en un procés neuronal degeneratiu o bé algú ha decidit fer-se el cínic. Què ningú se’n recorda dels més de cinquanta anys del bloqueig a Cuba? O és que aquell és tolerable i el de Gaza no? Quina diferència hi ha? Si els EEUU consideren oportú i necessari per a la seva seguretat el bloqueig a l’illa caribenya haurien de mantenir el mateix criteri per aquells que utilitzen les seves mateixes fórmules. No es tracta de justificar o criticar el bloqueig sinó de coherència en la presa de decisions i en els seus actes. Per altra banda, recomanaria als organitzadors dels viatges a Gaza, amb tot el que això té de provocació, que preparin un creuer per aigües cubanes trencant el bloqueig dels EEUU, aquella gent, els cubans, són bona gent i des del seu territori no llencen míssils contra cap país i no entrenen terroristes suïcides perquè s’immolin en el metro de qualsevol ciutat europea. Embolica que fa fort.
diumenge, 6 de juny del 2010
Bé està el que bé acaba
Europa A 5 - Jabac 2
Lliga Nacional Juvenil
Punt i final. Ara sí, ara ja es pot fer balanç. Què cadascú, en la seva parcel•la, hi tregui les conclusions oportunes i, si m’apureu, també alguna d’inoportuna. Ara tot si val i quan més aprofundim el bisturí, més net hi farem. Una temporada dóna per a molt i cal aprofitar el que hem après i el que hauríem d’haver après. S’obre un procés de reflexió, un interessant marc per exercitar el debat i el contrast d’opinions. Per avaluar la gran quantitat d’informació i diseccionar amb destresa, si som capaços, tots i cadascun dels inputs rebuts. Mantenir el que ha funcionat i canviar el que no. Avançar amb serenitat des de una nova realitat més tranquil•litzadora. Abonar el terreny i fertilitzar les idees. Construir des de l’experiència i aprofitar el marc de confiança que ha guiat el projecte i que seguirà fent fàcil allò que en altres indrets seria impossible. Conceptes clars, lliurament sense reserves, determinació, treball fins l’extenuació i una il•lusió que enganxa per bastir els fonaments del que ha de ser el futur immediat que tots desitgem. Hi ha els vímets per teixir-ho. Solvents amb escreix. Decidits a fer-ho. Un Toni amb àngel i un immens Climent per sostenir-ho.
Europa A 5 - Jabac 2
Lliga Nacional Juvenil
Punt i final. Ara sí, ara ja es pot fer balanç. Què cadascú, en la seva parcel•la, hi tregui les conclusions oportunes i, si m’apureu, també alguna d’inoportuna. Ara tot si val i quan més aprofundim el bisturí, més net hi farem. Una temporada dóna per a molt i cal aprofitar el que hem après i el que hauríem d’haver après. S’obre un procés de reflexió, un interessant marc per exercitar el debat i el contrast d’opinions. Per avaluar la gran quantitat d’informació i diseccionar amb destresa, si som capaços, tots i cadascun dels inputs rebuts. Mantenir el que ha funcionat i canviar el que no. Avançar amb serenitat des de una nova realitat més tranquil•litzadora. Abonar el terreny i fertilitzar les idees. Construir des de l’experiència i aprofitar el marc de confiança que ha guiat el projecte i que seguirà fent fàcil allò que en altres indrets seria impossible. Conceptes clars, lliurament sense reserves, determinació, treball fins l’extenuació i una il•lusió que enganxa per bastir els fonaments del que ha de ser el futur immediat que tots desitgem. Hi ha els vímets per teixir-ho. Solvents amb escreix. Decidits a fer-ho. Un Toni amb àngel i un immens Climent per sostenir-ho.
dissabte, 5 de juny del 2010
La memòria del CE Europa
Vagi per endavant el màxim respecte per a totes aquelles decisions preses des de la llibertat i emparades pel dret inalienable de les persones a escollir el seu destí. Arribada aquesta època de l’any, són molts els jugadors, militant en el futbol base que, per voluntat pròpia o circumstàncies conjunturals del club al que pertanyen, abandonen la seva disciplina. Hi ha qui prefereix la glòria temporal de jugar en una categoria superior i, sense tenir en compte, tots els factors que l’han dut a aquesta situació de poder escollir, decideixen donar el pas i canviar d’aires. Enlluernats per la promesa d’un paradís efímer sucumbeixen a la temptació de la Divisió d’Honor, en un exercici d’extrem egoisme i amb molt poca visió de futur. Els hi pot més satisfer la seva apetència immediata què pensar o planificar un futur basat en la coherència i la racionalitat. Depredadors d’instants, són incapaços de viure a mig o llarg termini. El CE Europa no tindrà aquest any cap Divisió d’Honor i això provocarà, amb tota seguretat, la fugida d’alguns elements que, insisteix-ho, lliure i legítimament decideixen buscar-se la vida en altres Clubs. El CE Europa no tindrà Divisió d’Honor, però sí, memòria. La memòria necessària per avaluar amb perspectiva històrica l’actitud i les accions de tots aquests trànsfugues. El jugador té tot el dret a escollir i a defensar els seus interessos, el CE Europa, també. Ara i en el futur; i el món, que tothom ho sàpiga, dóna moltes voltes.
Vagi per endavant el màxim respecte per a totes aquelles decisions preses des de la llibertat i emparades pel dret inalienable de les persones a escollir el seu destí. Arribada aquesta època de l’any, són molts els jugadors, militant en el futbol base que, per voluntat pròpia o circumstàncies conjunturals del club al que pertanyen, abandonen la seva disciplina. Hi ha qui prefereix la glòria temporal de jugar en una categoria superior i, sense tenir en compte, tots els factors que l’han dut a aquesta situació de poder escollir, decideixen donar el pas i canviar d’aires. Enlluernats per la promesa d’un paradís efímer sucumbeixen a la temptació de la Divisió d’Honor, en un exercici d’extrem egoisme i amb molt poca visió de futur. Els hi pot més satisfer la seva apetència immediata què pensar o planificar un futur basat en la coherència i la racionalitat. Depredadors d’instants, són incapaços de viure a mig o llarg termini. El CE Europa no tindrà aquest any cap Divisió d’Honor i això provocarà, amb tota seguretat, la fugida d’alguns elements que, insisteix-ho, lliure i legítimament decideixen buscar-se la vida en altres Clubs. El CE Europa no tindrà Divisió d’Honor, però sí, memòria. La memòria necessària per avaluar amb perspectiva històrica l’actitud i les accions de tots aquests trànsfugues. El jugador té tot el dret a escollir i a defensar els seus interessos, el CE Europa, també. Ara i en el futur; i el món, que tothom ho sàpiga, dóna moltes voltes.
divendres, 4 de juny del 2010
Un entrepà de kellogs
Penjar d’Espanya és com per penjar-se. O en termes nutricionistes, com menjar-se un entrepà de kellogs. Que per més margarina que li posis per fer-lo més amorós, costa molt d’empassar. I un cop dins, et crea un conflicte orgànic de primera magnitud i un col•lapse en el trànsit intestinal amb totes les butlletes per acabar irremeiablement d’urgències a la UVI. Espanya és aspre, seca i de digestió complicada. Només s’estova amb la llet, amb la mala llet i amb alguns sucs de ph àcid. Des de fa relativament poc temps tenim al mercat la versió més indigesta, l’Espanya all bran, amb aportació extra de fibra per afavorir les deposicions i la regularitat intestinal. No hi ha dubte que ha estat un gran encert, l’únic problema és que ens passem el dia enganxats a la tassa del water pregant a Déu que no se’ns acabi el paper. Ara ja no cal cagar-se en Espanya, ara és Espanya la que ens fa cagar. Coses dels cereals i el senyor kellogs.
Penjar d’Espanya és com per penjar-se. O en termes nutricionistes, com menjar-se un entrepà de kellogs. Que per més margarina que li posis per fer-lo més amorós, costa molt d’empassar. I un cop dins, et crea un conflicte orgànic de primera magnitud i un col•lapse en el trànsit intestinal amb totes les butlletes per acabar irremeiablement d’urgències a la UVI. Espanya és aspre, seca i de digestió complicada. Només s’estova amb la llet, amb la mala llet i amb alguns sucs de ph àcid. Des de fa relativament poc temps tenim al mercat la versió més indigesta, l’Espanya all bran, amb aportació extra de fibra per afavorir les deposicions i la regularitat intestinal. No hi ha dubte que ha estat un gran encert, l’únic problema és que ens passem el dia enganxats a la tassa del water pregant a Déu que no se’ns acabi el paper. Ara ja no cal cagar-se en Espanya, ara és Espanya la que ens fa cagar. Coses dels cereals i el senyor kellogs.
dijous, 3 de juny del 2010
Guarda't l’opinió
Tothom coneix la diferència que hi ha entre informació i opinió. Però de tant en tant, cal actualitzar el software per evitar el col•lapse del sistema. Refrescar els conceptes per evitar confusions i esvair les boires. Posem un exemple del que seria una informació: el CE Europa va perdre el seu darrer partit com a local d’aquesta Temporada i l’acaba amb 58 punts. I ara l’opinió: el CE Europa fa un pèssim partit al Nou Sardenya i, en un final de Temporada decebedor, s’allunya dels llocs capdavanters. La informació és neutre i ha de tendir a l’objectivitat donant dades perquè el receptor en tregui les seves pròpies conclusions. La informació ha d’estar buida d’opinió. En canvi l’opinió, ens transmet un punt de vista més o menys interessat, però sempre subjectiu d’un fet que es interpretat i explicat des d’una perspectiva totalment condicionada. Cal estar oberts a la informació i filtrar l’opinió per evitar tragèdies innecessàries.
Tothom coneix la diferència que hi ha entre informació i opinió. Però de tant en tant, cal actualitzar el software per evitar el col•lapse del sistema. Refrescar els conceptes per evitar confusions i esvair les boires. Posem un exemple del que seria una informació: el CE Europa va perdre el seu darrer partit com a local d’aquesta Temporada i l’acaba amb 58 punts. I ara l’opinió: el CE Europa fa un pèssim partit al Nou Sardenya i, en un final de Temporada decebedor, s’allunya dels llocs capdavanters. La informació és neutre i ha de tendir a l’objectivitat donant dades perquè el receptor en tregui les seves pròpies conclusions. La informació ha d’estar buida d’opinió. En canvi l’opinió, ens transmet un punt de vista més o menys interessat, però sempre subjectiu d’un fet que es interpretat i explicat des d’una perspectiva totalment condicionada. Cal estar oberts a la informació i filtrar l’opinió per evitar tragèdies innecessàries.
dimecres, 2 de juny del 2010
Pals de cec
No deixa de ser simptomàtic que el President Montilla hagi decidit engegar una roda de debats socials per tot el territori i el lloc triat per iniciar la tanda hagi estat, justament, la ONCE. Ens vol dir alguna cosa el senyor Montilla amb aquesta tria? Quina lectura hem de fer? Serà que el President, per apujar la seva malmesa autoestima, vol ser el borni al país dels cecs? Es sentirà més còmode el senyor Montilla envoltat de persones que hi veuen poc o no hi veuen gens? Es pensa que així li serà més fàcil “colar” el seu programa i el seu ideari sense oposició? Li proposem que la pròxima parada del “tour” la faci a l’associació de sord - muts on, amb tota seguretat, les seves afirmacions no tindran rèplica.
No deixa de ser simptomàtic que el President Montilla hagi decidit engegar una roda de debats socials per tot el territori i el lloc triat per iniciar la tanda hagi estat, justament, la ONCE. Ens vol dir alguna cosa el senyor Montilla amb aquesta tria? Quina lectura hem de fer? Serà que el President, per apujar la seva malmesa autoestima, vol ser el borni al país dels cecs? Es sentirà més còmode el senyor Montilla envoltat de persones que hi veuen poc o no hi veuen gens? Es pensa que així li serà més fàcil “colar” el seu programa i el seu ideari sense oposició? Li proposem que la pròxima parada del “tour” la faci a l’associació de sord - muts on, amb tota seguretat, les seves afirmacions no tindran rèplica.
dimarts, 1 de juny del 2010
L’àrbitre menteix
Què potser és una cosa impossible per antinatural? Doncs, ni molt menys. Els àrbitres menteixen com els carnissers, els politics, els repartidors de butà o els fabricants de cadires de plàstic. La professió o el gremi en el que s’està subscrit no et fa més o menys mentider. Això va amb les persones i una determinada professió no et preserva de mentir. Hi ha persones propenses a la mentida i els àrbitres no n’estan exclosos. Perquè haurien de ser diferents a la resta de mortals? Els àrbitres, alguns àrbitres, i la meva experiència personal ho corrobora, menteixen quan i com els hi convé. Això ve al cas per l’afer del senyor Clos Gómez, aquell inefable àrbitre que, no només va ser acusat de mentir pel Pep Guardiola, sinó que va quedar perfectament demostrat, per les càmeres de televisió, que ho va fer. Doncs, el Comitè tècnic d’àrbitres, ha posat el crit al cel, s’ha esquinçat els vestits i, actuant corporativament, vol aconseguir una dura (i exemplar, diuen ells) sanció pel tècnic del Barça. Sí l’àrbitre menteix, com així ha estat, no seria més ètic , lògic i racional que el propi Comitè d’àrbitres i totes les instàncies pertinents persegueixin i sancionin al mentider? Perquè un àrbitre ha de tenir immunitat i se l’ha de defensar inconscientment encara que hagi comès perjuri? En quin lloc queda un Comitè d’àrbitres que se suposa ha d’impartir justícia, sí defensa al culpable i assetja a la víctima? És el món al revés. Molt més greu, que la mentida per sí mateixa, és la seva defensa a ultrança per un organisme que, en essència, ha de ser just i equànime i ha de vetllar per la transparència i el joc net. L’àrbitre va mentir i, en conseqüència, hauria de ser sancionat pel propi Comitè d’àrbitres per higiene i credibilitat de tot el col•lectiu.
Què potser és una cosa impossible per antinatural? Doncs, ni molt menys. Els àrbitres menteixen com els carnissers, els politics, els repartidors de butà o els fabricants de cadires de plàstic. La professió o el gremi en el que s’està subscrit no et fa més o menys mentider. Això va amb les persones i una determinada professió no et preserva de mentir. Hi ha persones propenses a la mentida i els àrbitres no n’estan exclosos. Perquè haurien de ser diferents a la resta de mortals? Els àrbitres, alguns àrbitres, i la meva experiència personal ho corrobora, menteixen quan i com els hi convé. Això ve al cas per l’afer del senyor Clos Gómez, aquell inefable àrbitre que, no només va ser acusat de mentir pel Pep Guardiola, sinó que va quedar perfectament demostrat, per les càmeres de televisió, que ho va fer. Doncs, el Comitè tècnic d’àrbitres, ha posat el crit al cel, s’ha esquinçat els vestits i, actuant corporativament, vol aconseguir una dura (i exemplar, diuen ells) sanció pel tècnic del Barça. Sí l’àrbitre menteix, com així ha estat, no seria més ètic , lògic i racional que el propi Comitè d’àrbitres i totes les instàncies pertinents persegueixin i sancionin al mentider? Perquè un àrbitre ha de tenir immunitat i se l’ha de defensar inconscientment encara que hagi comès perjuri? En quin lloc queda un Comitè d’àrbitres que se suposa ha d’impartir justícia, sí defensa al culpable i assetja a la víctima? És el món al revés. Molt més greu, que la mentida per sí mateixa, és la seva defensa a ultrança per un organisme que, en essència, ha de ser just i equànime i ha de vetllar per la transparència i el joc net. L’àrbitre va mentir i, en conseqüència, hauria de ser sancionat pel propi Comitè d’àrbitres per higiene i credibilitat de tot el col•lectiu.
dilluns, 31 de maig del 2010
Prohibit als pares
Només una o dues generacions enrere els pares no anaven mai a veure el nen a jugar a futbol. Amb prou feines els acompanyaven a l’escola. Vistos els fruits dels que van créixer amb tal grau d’independència, no sabria dir si va ser positiu o negatiu. El que està clar és que en algun moment es va produir un punt d’inflexió i un gruix important de pares i mares de tot el món occidental modern van començar a acompanyar els seus fills a tot arreu fins a edats vergonyoses, agafant-los de la maneta no fos cas que es traumatitzessin. Són la generació amb els progenitors més neuròtics de la història que han assistit a tots, absolutament tots els esdeveniments socials de la seva descendència. ¿Cal realment tanta participació? ¿Cal de debò la presència dels familiars a les competicions esportives escolars, posem per cas? Vist el que vaig veure dissabte passat en un partit d’handbol per a alumnes de primària, no només diria que no fa falta, sinó que s’hauria de prohibir amb urgència. Que sí, que està molt bé que animis la teva canalla, però d’aquí a fer de segon entrenador, donar instruccions contínuament mentre es disputa el partit com si al teu fill li anés la vida o el súmmum dels súmmums, començar a insultar l’àrbitre, els jugadors de l’altre equip i els que no ho fan prou bé del teu, ¿tot això cal? Sondejo altres persones i m’expliquen que encara és pitjor l’espectacle que ofereixen els adults en els partits de futbol. La gran paradoxa és veure que els jugadors són tot allò que promou l’esport: solidaris, bons companys, nets en el joc, comprensius i compassius amb els del propi equip però també de l’altre mentre senten, de fons, el brogit eixordador d’uns pares impresentables. El més trist de tot plegat és veure que aquells més refinats, intel•lectuals i civilitzats siguin els que més criden i insulten. I el que és aterridor és descobrir que, al cap d’una estona de ser dins d’aquest caldo de cultiu, tu mateixa comences a esmolar les paraules que facin possible l’ensorrament moral de l’altre i la victòria del teu.
NAJAT El Hachmi
Només una o dues generacions enrere els pares no anaven mai a veure el nen a jugar a futbol. Amb prou feines els acompanyaven a l’escola. Vistos els fruits dels que van créixer amb tal grau d’independència, no sabria dir si va ser positiu o negatiu. El que està clar és que en algun moment es va produir un punt d’inflexió i un gruix important de pares i mares de tot el món occidental modern van començar a acompanyar els seus fills a tot arreu fins a edats vergonyoses, agafant-los de la maneta no fos cas que es traumatitzessin. Són la generació amb els progenitors més neuròtics de la història que han assistit a tots, absolutament tots els esdeveniments socials de la seva descendència. ¿Cal realment tanta participació? ¿Cal de debò la presència dels familiars a les competicions esportives escolars, posem per cas? Vist el que vaig veure dissabte passat en un partit d’handbol per a alumnes de primària, no només diria que no fa falta, sinó que s’hauria de prohibir amb urgència. Que sí, que està molt bé que animis la teva canalla, però d’aquí a fer de segon entrenador, donar instruccions contínuament mentre es disputa el partit com si al teu fill li anés la vida o el súmmum dels súmmums, començar a insultar l’àrbitre, els jugadors de l’altre equip i els que no ho fan prou bé del teu, ¿tot això cal? Sondejo altres persones i m’expliquen que encara és pitjor l’espectacle que ofereixen els adults en els partits de futbol. La gran paradoxa és veure que els jugadors són tot allò que promou l’esport: solidaris, bons companys, nets en el joc, comprensius i compassius amb els del propi equip però també de l’altre mentre senten, de fons, el brogit eixordador d’uns pares impresentables. El més trist de tot plegat és veure que aquells més refinats, intel•lectuals i civilitzats siguin els que més criden i insulten. I el que és aterridor és descobrir que, al cap d’una estona de ser dins d’aquest caldo de cultiu, tu mateixa comences a esmolar les paraules que facin possible l’ensorrament moral de l’altre i la victòria del teu.
NAJAT El Hachmi
diumenge, 30 de maig del 2010
Frases fetes II
Caure la cara de vergonya: deficiència constructiva
Fer sortir els colors a la cara: cantar-li les quaranta a la menys barata
Girar cara: canviar de sentit
No tenir cara ni ulls: un problema
Tenir dues cares: la típica persona moneda
Treure la careta: quedar-se amb la barateta
Cremar-se les celles: aprenent de bonze
Beure's el cervell: no ho proveu mai, millor que feu una cervesa
Tenir els ulls al clatell: malformació greu
Estar amb l'aigua fins al coll: piscina per adults
Tenir el peu al coll: quan tens angines i vas al podòleg
Trencar el cor: separar els cantants
Besar el cul: 69
Llepar el cul: fes-me cas, hi ha una cosa que en diuen paper higiènic
Caure la cara de vergonya: deficiència constructiva
Fer sortir els colors a la cara: cantar-li les quaranta a la menys barata
Girar cara: canviar de sentit
No tenir cara ni ulls: un problema
Tenir dues cares: la típica persona moneda
Treure la careta: quedar-se amb la barateta
Cremar-se les celles: aprenent de bonze
Beure's el cervell: no ho proveu mai, millor que feu una cervesa
Tenir els ulls al clatell: malformació greu
Estar amb l'aigua fins al coll: piscina per adults
Tenir el peu al coll: quan tens angines i vas al podòleg
Trencar el cor: separar els cantants
Besar el cul: 69
Llepar el cul: fes-me cas, hi ha una cosa que en diuen paper higiènic
Impaciència
Quan tinc l’arc tensat –diu Herrigel al seu mestre de zen-, arriba un moment en què, si no el disparo immediatament, tinc la sensació que perdré l’alè.
Mentre provis de forçar el moment de disparar la fletxa, no aprendràs l’art dels arquers –li respon el mestre-. De vegades, el que esguerra la precisió del tir és la impaciència de l’arquer.
Un guerrer de la llum de vegades pensa: “El que no faci jo, no ho farà ningú.”
No és ben bé això: ell ha d’actuar, però també ha de deixar que l’Univers actuï al moment més adequat.
Quan tinc l’arc tensat –diu Herrigel al seu mestre de zen-, arriba un moment en què, si no el disparo immediatament, tinc la sensació que perdré l’alè.
Mentre provis de forçar el moment de disparar la fletxa, no aprendràs l’art dels arquers –li respon el mestre-. De vegades, el que esguerra la precisió del tir és la impaciència de l’arquer.
Un guerrer de la llum de vegades pensa: “El que no faci jo, no ho farà ningú.”
No és ben bé això: ell ha d’actuar, però també ha de deixar que l’Univers actuï al moment més adequat.
INDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIA
INDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIA
INDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIA
INDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIA
INDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIA
INDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIA
INDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIA
INDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIA
INDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIA
INDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIA
INDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIA
INDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIA
INDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIA
INDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIA
INDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIA
INDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIA
INDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIA
dissabte, 29 de maig del 2010
Un sistell de gols, un sistell de mala educació
El Sistrells finalment no passarà al llibre de la Història de la Muntanyesa ni als seus anals (que encara que ho sembli, no té res a veure amb donar pel cul), com a molt, el seu nom figurarà al registre d’entrades del butlletí de la infàmia. Per la seva lamentable actitud , pel seu comportament patibulari, per la seva manca d’educació, pel desastre dels seus plantejaments i l’ortopèdia dels seus arguments, per equivocar els objectius i buscar en el futbol el que només es troba a les clavegueres. El Sistrells és una vergonya per als seus semblants i un clar exponent de lo poc evolucionada que està una determinada part de la societat. Serà genètic, serà educatiu, serà circumstancial o simplement atribuïble a l’entorn, el cert és que, un els veu i pensa que hi ha molta feina per fer, que no anem del tot bé, mentre transgressors del civisme i els bons costums, fatxendegen cínicament dels seus ignominiosos actes. Havíem de veure un rival que vindria a jugar a futbol i que ens hauria de posar les coses difícils i només hem vist el camió de les escombraries fent la seva ruta diària cap a l’abocador Municipal. Està clar que un equip (per ser generós) que no sap obrir una porta, acaba sortint per la finestra. És, senzillament, un tema d’educació i motricitat fina i el Sistrells, aquest Sistrells, no està per la labor.
El Sistrells finalment no passarà al llibre de la Història de la Muntanyesa ni als seus anals (que encara que ho sembli, no té res a veure amb donar pel cul), com a molt, el seu nom figurarà al registre d’entrades del butlletí de la infàmia. Per la seva lamentable actitud , pel seu comportament patibulari, per la seva manca d’educació, pel desastre dels seus plantejaments i l’ortopèdia dels seus arguments, per equivocar els objectius i buscar en el futbol el que només es troba a les clavegueres. El Sistrells és una vergonya per als seus semblants i un clar exponent de lo poc evolucionada que està una determinada part de la societat. Serà genètic, serà educatiu, serà circumstancial o simplement atribuïble a l’entorn, el cert és que, un els veu i pensa que hi ha molta feina per fer, que no anem del tot bé, mentre transgressors del civisme i els bons costums, fatxendegen cínicament dels seus ignominiosos actes. Havíem de veure un rival que vindria a jugar a futbol i que ens hauria de posar les coses difícils i només hem vist el camió de les escombraries fent la seva ruta diària cap a l’abocador Municipal. Està clar que un equip (per ser generós) que no sap obrir una porta, acaba sortint per la finestra. És, senzillament, un tema d’educació i motricitat fina i el Sistrells, aquest Sistrells, no està per la labor.
Fidel per sempre
Europa D 7 - Sistrells 1
Lliga Cadets Segona Divisió
Em declaro captiu emocionalment d’aquest equip. No pretenc que em surti un escrit rodó ni tan sols mitjanament coherent. Reconec que, són tantes les emocions i les coses que em passen pel cap, que serà difícil posar una mica d’ordre a aquest torrent de sensacions que, des de fa quatre hores, busquen un recés de pau on poder sedimentar. M’he sentit lligat, en el transcurs dels anys, a altres grups, a altres col•lectius que m’han donat grans moments i amb els que he compartit instants d’una indescriptible intensitat i bellesa, però mai m’havia sentit tan profundament traspassat per aquesta daga d’inesperada subtilitat. Fidel per sempre, perquè la fidelitat és un dels principals arguments d’aquest equip. Fidel en els seus principis, en les seves conviccions i en les seves propostes. Fidels els uns amb els altres. Fidel amb una fidelitat que traspassa carenes i remunta penya-segats amb la facilitat de l’escollit, amb la certesa del convençut. Fidel amb el fidel i generós amb el desgast. Capaç de guanyar un oscar al millor guió, a la millor música, a la millor pel•lícula, al millor director,...Tenaç fins l’extenuació i esplèndid en l’exhibició. Em declaro segrestat per la seva desarmant humilitat i pel seu nucli atòmic, generador incansable d’alegria. He tancat els punys, m’he mossegat la llengua i he mirat al cel. He patit i he gaudit mentre l’orgull de sentir-me pròxim m’esclatava al pit. I avui he vessat una llàgrima. Fidel per sempre. Es pot ser alguna altra cosa?
Europa D 7 - Sistrells 1
Lliga Cadets Segona Divisió
Em declaro captiu emocionalment d’aquest equip. No pretenc que em surti un escrit rodó ni tan sols mitjanament coherent. Reconec que, són tantes les emocions i les coses que em passen pel cap, que serà difícil posar una mica d’ordre a aquest torrent de sensacions que, des de fa quatre hores, busquen un recés de pau on poder sedimentar. M’he sentit lligat, en el transcurs dels anys, a altres grups, a altres col•lectius que m’han donat grans moments i amb els que he compartit instants d’una indescriptible intensitat i bellesa, però mai m’havia sentit tan profundament traspassat per aquesta daga d’inesperada subtilitat. Fidel per sempre, perquè la fidelitat és un dels principals arguments d’aquest equip. Fidel en els seus principis, en les seves conviccions i en les seves propostes. Fidels els uns amb els altres. Fidel amb una fidelitat que traspassa carenes i remunta penya-segats amb la facilitat de l’escollit, amb la certesa del convençut. Fidel amb el fidel i generós amb el desgast. Capaç de guanyar un oscar al millor guió, a la millor música, a la millor pel•lícula, al millor director,...Tenaç fins l’extenuació i esplèndid en l’exhibició. Em declaro segrestat per la seva desarmant humilitat i pel seu nucli atòmic, generador incansable d’alegria. He tancat els punys, m’he mossegat la llengua i he mirat al cel. He patit i he gaudit mentre l’orgull de sentir-me pròxim m’esclatava al pit. I avui he vessat una llàgrima. Fidel per sempre. Es pot ser alguna altra cosa?
És possible?
Es pot perdre un partit de futbol per més de quaranta gols? No, en condicions normals. Sí, si el resultat està pactat.
Es pot perdre un partit de futbol per més de quaranta gols? No, si el Club és un club seriós i honrat i vetlla pels valors de l’esportivitat. Sí, si el Club és una broma pesada i fa pudor a corrupció.
Es pot perdre un partit de futbol per més de quaranta gols? No, si els màxims responsables ho són de veritat. Sí, si estan comandats per una colla d’ineptes amb el cervell entre les cames.
Es pot perdre un partit de futbol per més de quaranta gols? No, si l’entrenador és decent i vol fer-se un nom en el món del futbol. Sí, si l’entrenador és un indecent, amb la incompetència d’un eunuc i amb el punt d’evolució d’un parameci.
Es pot perdre un partit de futbol per més de quaranta gols? No, si els jugadors tenen orgull i sentit del ridícul. Sí, si els jugadors estan mancats d’autoestima, els corca el ressentiment i pateixen complexa d’inferioritat.
Es pot perdre un partit de futbol per més de quaranta gols? No, si el marc és un marc de creixement, educació, ètica i honradesa. Sí, si el marc és un solar on sovintegen les males herbes, la terra és erma i el substrat estèril.
Es pot perdre un partit de futbol per més de quaranta gols?
Es pot perdre un partit de futbol per més de quaranta gols? No, en condicions normals. Sí, si el resultat està pactat.
Es pot perdre un partit de futbol per més de quaranta gols? No, si el Club és un club seriós i honrat i vetlla pels valors de l’esportivitat. Sí, si el Club és una broma pesada i fa pudor a corrupció.
Es pot perdre un partit de futbol per més de quaranta gols? No, si els màxims responsables ho són de veritat. Sí, si estan comandats per una colla d’ineptes amb el cervell entre les cames.
Es pot perdre un partit de futbol per més de quaranta gols? No, si l’entrenador és decent i vol fer-se un nom en el món del futbol. Sí, si l’entrenador és un indecent, amb la incompetència d’un eunuc i amb el punt d’evolució d’un parameci.
Es pot perdre un partit de futbol per més de quaranta gols? No, si els jugadors tenen orgull i sentit del ridícul. Sí, si els jugadors estan mancats d’autoestima, els corca el ressentiment i pateixen complexa d’inferioritat.
Es pot perdre un partit de futbol per més de quaranta gols? No, si el marc és un marc de creixement, educació, ètica i honradesa. Sí, si el marc és un solar on sovintegen les males herbes, la terra és erma i el substrat estèril.
Es pot perdre un partit de futbol per més de quaranta gols?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)