Forat negre
dissabte, 22 de maig del 2010
Victòria
Europa D 3 – Pastrana 1
Lliga Juvenils Segona Divisió
Casualitat o no, el cert és que la designació de l’arbitra Victoria Petrova, ha estat una premonició del que, poc desprès, acabaria passant. Una victòria inapel•lable de l’Europa davant un Pastrana que només a vist la pilota durant l’escalfament. Una lliçó magistral de futbol per capítols, didàctica i gratuïta, perquè el Pastrana aprengui els fonaments bàsics d’aquest esport que li han de ser molt útils la propera temporada a primera i, amb tota seguretat, si han assimilat be el master, els hi ha de servir per intentar passar poques angúnies, encara que pel joc i les virtuts demostrades en el partit d’avui, no ho tindran gens fàcil. Un equip de segona ha ensenyat a jugar a futbol a un futur equip de primera i això, tal i com estan les coses, sempre és d’agrair. L’Europa ha estat un equip molt superior, ja ho va estar al partit d’anada, en fonaments, conceptes, prestacions, actitud, plantejament i mentalitat. Ha jugat amb el seu rival i l’ha sobrepassat en totes les línies, en lo concret i també en lo general. L’Europa va corregir massa tard els seus desajustos amb els que va començar la temporada, va estar lent en la presa de decisions necessàries que ara, de ben segur, ens plantejarien un escenari molt diferent. Però això ja es història i no cal el planyiment. Ara toca pensar en el futur immediat que, a totes llums, és absolutament il•lusionant i engrescador. S’ha trobat el rumb i la direcció que ho ha de fer possible. Saludem la victòria i les bones vibracions.
Europa D 3 – Pastrana 1
Lliga Juvenils Segona Divisió
Casualitat o no, el cert és que la designació de l’arbitra Victoria Petrova, ha estat una premonició del que, poc desprès, acabaria passant. Una victòria inapel•lable de l’Europa davant un Pastrana que només a vist la pilota durant l’escalfament. Una lliçó magistral de futbol per capítols, didàctica i gratuïta, perquè el Pastrana aprengui els fonaments bàsics d’aquest esport que li han de ser molt útils la propera temporada a primera i, amb tota seguretat, si han assimilat be el master, els hi ha de servir per intentar passar poques angúnies, encara que pel joc i les virtuts demostrades en el partit d’avui, no ho tindran gens fàcil. Un equip de segona ha ensenyat a jugar a futbol a un futur equip de primera i això, tal i com estan les coses, sempre és d’agrair. L’Europa ha estat un equip molt superior, ja ho va estar al partit d’anada, en fonaments, conceptes, prestacions, actitud, plantejament i mentalitat. Ha jugat amb el seu rival i l’ha sobrepassat en totes les línies, en lo concret i també en lo general. L’Europa va corregir massa tard els seus desajustos amb els que va començar la temporada, va estar lent en la presa de decisions necessàries que ara, de ben segur, ens plantejarien un escenari molt diferent. Però això ja es història i no cal el planyiment. Ara toca pensar en el futur immediat que, a totes llums, és absolutament il•lusionant i engrescador. S’ha trobat el rumb i la direcció que ho ha de fer possible. Saludem la victòria i les bones vibracions.
Són violentes les caixeres del Mercadona?
L’activitat de caixera de supermercat té components d’agressivitat? A l’hora de triar el personal es té en compte la seva predisposició a la violència? Són persones normals i en el desenvolupament de la seva tasca es tornen bel•licoses? La manca d’activitat física en la seva funció, associat al seu perfil intel•lectual i la pressió pública es tradueix en un elevat grau de frustració que les aboca al desordre? Són les caixeres del Mercadona diferents a les caixeres del Condis en les seves reaccions i en els seus comportaments? Tenen comptes pendents amb la societat que les fa especialment perilloses en la seva relació amb la resta de la Humanitat? Segurament, les caixeres del Mercadona són persones com la resta de mortals, amb les seves virtuts i els seus defectes, encara que una d’elles s’hagi destacat per la seva extrema violència verbal, el seu comportament incívic i la seva agressió física a una arbitra de futbol que ha comportat el tancament cautelar del Nou Sardenya per part del Comitè de Competició. Tot un exemple del que no s’ha de fer en el camí cap a l’excel•lència. Podeu seguir comprant al Mercadona, però desconfieu sí la caixera de torn us etziba: son 3,62 euros. Me lo das justo o te parto las piernas.
L’activitat de caixera de supermercat té components d’agressivitat? A l’hora de triar el personal es té en compte la seva predisposició a la violència? Són persones normals i en el desenvolupament de la seva tasca es tornen bel•licoses? La manca d’activitat física en la seva funció, associat al seu perfil intel•lectual i la pressió pública es tradueix en un elevat grau de frustració que les aboca al desordre? Són les caixeres del Mercadona diferents a les caixeres del Condis en les seves reaccions i en els seus comportaments? Tenen comptes pendents amb la societat que les fa especialment perilloses en la seva relació amb la resta de la Humanitat? Segurament, les caixeres del Mercadona són persones com la resta de mortals, amb les seves virtuts i els seus defectes, encara que una d’elles s’hagi destacat per la seva extrema violència verbal, el seu comportament incívic i la seva agressió física a una arbitra de futbol que ha comportat el tancament cautelar del Nou Sardenya per part del Comitè de Competició. Tot un exemple del que no s’ha de fer en el camí cap a l’excel•lència. Podeu seguir comprant al Mercadona, però desconfieu sí la caixera de torn us etziba: son 3,62 euros. Me lo das justo o te parto las piernas.
dijous, 20 de maig del 2010
Tens un e.mail
Tens un e.sopo
Bòreas i el Sol
Bòreas i el Sol disputaven sobre els seus poders, i van decidir concedir el premi a qui aconseguís desposseir un viatger dels seus vestits.
Bòreas va començar primer, bufant amb violència, i va prémer l'home contra si la seva roba, Bòreas insistir llavors amb més força, però l'home, molest pel fred, es va col•locar un altre vestit. Bòreas, vençut, l'hi va lliurar al Sol
Aquest va començar a il•luminar suaument, i l'home es va despullar del seu segon vestit, després lentament li va enviar el Sol els seus raigs més ardents, fins que l'home, no podent resistir més la calor, es va treure les seves robes per anar a banyar-se al riu veí.
És molt més poderosa una suau persuasió que un acte de violència.
Tens un e.sopo
Bòreas i el Sol
Bòreas i el Sol disputaven sobre els seus poders, i van decidir concedir el premi a qui aconseguís desposseir un viatger dels seus vestits.
Bòreas va començar primer, bufant amb violència, i va prémer l'home contra si la seva roba, Bòreas insistir llavors amb més força, però l'home, molest pel fred, es va col•locar un altre vestit. Bòreas, vençut, l'hi va lliurar al Sol
Aquest va començar a il•luminar suaument, i l'home es va despullar del seu segon vestit, després lentament li va enviar el Sol els seus raigs més ardents, fins que l'home, no podent resistir més la calor, es va treure les seves robes per anar a banyar-se al riu veí.
És molt més poderosa una suau persuasió que un acte de violència.
Justícia divina
Definitivament, Déu existeix, i des de la seva infinita saviesa ha volgut recompensar els homes bons. Per això el Barça ha guanyat. En canvi el seu rival, el Madrit, ha optat per abraçar l’apostasia, ha renegat de Déu i ha comès pecat de supèrbia. S’ha deixat, un cop més, enlluernar pels bens materials i ha acabat adorant el velló d’or. La travessia del desert continua i tot sembla indicar que els espera un dolorós via crucis amb final al mont calvari.
Definitivament, Déu existeix, i des de la seva infinita saviesa ha volgut recompensar els homes bons. Per això el Barça ha guanyat. En canvi el seu rival, el Madrit, ha optat per abraçar l’apostasia, ha renegat de Déu i ha comès pecat de supèrbia. S’ha deixat, un cop més, enlluernar pels bens materials i ha acabat adorant el velló d’or. La travessia del desert continua i tot sembla indicar que els espera un dolorós via crucis amb final al mont calvari.
dimecres, 19 de maig del 2010
Frases fetes I
Portar un pa sota l'aixella: desodorant amb olor de farina
Anar-se'n de la boca: el que fan les dents amb el pas del temps
Escalfar-se la boca: glopejar conyac
Posar la mel a la boca: pràctica sexual de les abelles mascle
Estirar més el braç que la màniga: cal canviar urgentment el vestit
Estirar-se els cabells: fer-se la toga
No tenir pèls a la llengua: conseqüència d’un afaitat a les fosques
Estirar les cames: lifting extrem
Lligar caps: acció per relacionar-se intel•lectualment
Inflar el cap: perquè rodi millor
Perdre el cap: contrarevolucionari francès
Tenir el cap ple de grills: una plaga
Tenir el cap ple de pardals: viure al bosc
Tirar-se els plats pel cap: fer malabarismes
Deixar una cara com un mapa: amorrar-se al GPS
Portar un pa sota l'aixella: desodorant amb olor de farina
Anar-se'n de la boca: el que fan les dents amb el pas del temps
Escalfar-se la boca: glopejar conyac
Posar la mel a la boca: pràctica sexual de les abelles mascle
Estirar més el braç que la màniga: cal canviar urgentment el vestit
Estirar-se els cabells: fer-se la toga
No tenir pèls a la llengua: conseqüència d’un afaitat a les fosques
Estirar les cames: lifting extrem
Lligar caps: acció per relacionar-se intel•lectualment
Inflar el cap: perquè rodi millor
Perdre el cap: contrarevolucionari francès
Tenir el cap ple de grills: una plaga
Tenir el cap ple de pardals: viure al bosc
Tirar-se els plats pel cap: fer malabarismes
Deixar una cara com un mapa: amorrar-se al GPS
dimarts, 18 de maig del 2010
L’error del faraó
Els antics faraons creien cegament en el valor i poder de la paraula. Tant és així, que varen desenvolupar tota una cultura basada en l’escriptura i el llenguatge. A les seves tombes i piràmides mortuòries, per tal d’evitar els saquejos, es van cuidar de fer visibles uns textos que advertien la fatalitat que cauria sobre tots aquells que s’atrevissin a profanar-les. Amb l’amenaça de ser devorats pels cocodrils i els lleons es pretenia posar fre a la cobdícia humana. Els antics faraons confiaven en el poder de la paraula, més enllà de qualsevol enginy per aturar els saquejos. Però el que no varen tenir en compte els faraons, i aquí el seu error, que els saquejadors eren analfabets i no entenien ni un borrall. En fi, que no hagués estat de més, posar algun pany de seguretat per evitar l’assot de la incultura.
Els antics faraons creien cegament en el valor i poder de la paraula. Tant és així, que varen desenvolupar tota una cultura basada en l’escriptura i el llenguatge. A les seves tombes i piràmides mortuòries, per tal d’evitar els saquejos, es van cuidar de fer visibles uns textos que advertien la fatalitat que cauria sobre tots aquells que s’atrevissin a profanar-les. Amb l’amenaça de ser devorats pels cocodrils i els lleons es pretenia posar fre a la cobdícia humana. Els antics faraons confiaven en el poder de la paraula, més enllà de qualsevol enginy per aturar els saquejos. Però el que no varen tenir en compte els faraons, i aquí el seu error, que els saquejadors eren analfabets i no entenien ni un borrall. En fi, que no hagués estat de més, posar algun pany de seguretat per evitar l’assot de la incultura.
dilluns, 17 de maig del 2010
El CE Europa es queda sense honor
En una temporada que es preveia extremadament difícil, els pitjors pronòstics s’han acabat complint. El CE Europa ha perdut, una darrera l’altra i en un mateix cap de setmana, les dues úniques Divisions d’Honor que li quedaven. Dues Divisions d’Honor mantingudes al límit sense pràcticament recursos i defensades amb un desgast humà més enllà de lo imaginable i l’exigible. Fins el darrer moment el Club no ha estalviat esforços per intentar reconduir una situació que, venint de lluny i producte d’una desastrosa planificació, ha arribat al seu lògic i dolorós desenllaç. No per anunciada la situació es fa més tolerable o assumible, ans al contrari, la pateixes durant més temps i l’agonia es fa insuportable. Però és en els moments difícils on la vàlua de les persones es fa més evident. On es mostra l’autèntica naturalesa del que estan fets els somnis. On, havent arribat al fons de l’abisme, els colossos es conjuren per recuperar l’honor perdut. On tota temeritat està permesa sí va acompanyada per l’esperit dels que no es rendeixen, dels que no es donen ni claudiquen. Trobar el camí és el repte, la disposició és la correcta. L’honor està en joc i sobra categoria.
En una temporada que es preveia extremadament difícil, els pitjors pronòstics s’han acabat complint. El CE Europa ha perdut, una darrera l’altra i en un mateix cap de setmana, les dues úniques Divisions d’Honor que li quedaven. Dues Divisions d’Honor mantingudes al límit sense pràcticament recursos i defensades amb un desgast humà més enllà de lo imaginable i l’exigible. Fins el darrer moment el Club no ha estalviat esforços per intentar reconduir una situació que, venint de lluny i producte d’una desastrosa planificació, ha arribat al seu lògic i dolorós desenllaç. No per anunciada la situació es fa més tolerable o assumible, ans al contrari, la pateixes durant més temps i l’agonia es fa insuportable. Però és en els moments difícils on la vàlua de les persones es fa més evident. On es mostra l’autèntica naturalesa del que estan fets els somnis. On, havent arribat al fons de l’abisme, els colossos es conjuren per recuperar l’honor perdut. On tota temeritat està permesa sí va acompanyada per l’esperit dels que no es rendeixen, dels que no es donen ni claudiquen. Trobar el camí és el repte, la disposició és la correcta. L’honor està en joc i sobra categoria.
diumenge, 16 de maig del 2010
A Vic s’esvaeix la boira
Vic 0 – Europa A 1
Lliga Nacional Juvenil
Rendibilitzar els gols, millorar la imatge i recuperar l’autoestima. Tres darrers partits: 7 punts. Dos desplaçaments de llarga distància, a Lleida i Vic, i el de casa enfront l’Espanyol, feien preveure una complicació afegida a la, sinó dramàtica, sí difícil situació de l’equip. Una situació que s’ha superat amb solvència i autoritat per encarar el tram final de lliga amb la tranquil•litat necessària per no haver de passar angúnies. Una temporada que es va tancant amb nota, si tenim en compte totes les circumstàncies que la feien, en els seus inicis, especialment compromesa. Una campanya que, i no em queda cap mena de dubte, en mans d’una altre direcció tècnica sense el compromís, el treball, la capacitat de lideratge, el tremp i la mà de ferro dels encarregats de comandar-la, hagués estat un escenari molt i molt diferent i decebedorament negatiu pels interessos del Club. Cal reconèixer l’encert en l’aposta i seguir confiant en les persones que ho han fet possible.
Vic 0 – Europa A 1
Lliga Nacional Juvenil
Rendibilitzar els gols, millorar la imatge i recuperar l’autoestima. Tres darrers partits: 7 punts. Dos desplaçaments de llarga distància, a Lleida i Vic, i el de casa enfront l’Espanyol, feien preveure una complicació afegida a la, sinó dramàtica, sí difícil situació de l’equip. Una situació que s’ha superat amb solvència i autoritat per encarar el tram final de lliga amb la tranquil•litat necessària per no haver de passar angúnies. Una temporada que es va tancant amb nota, si tenim en compte totes les circumstàncies que la feien, en els seus inicis, especialment compromesa. Una campanya que, i no em queda cap mena de dubte, en mans d’una altre direcció tècnica sense el compromís, el treball, la capacitat de lideratge, el tremp i la mà de ferro dels encarregats de comandar-la, hagués estat un escenari molt i molt diferent i decebedorament negatiu pels interessos del Club. Cal reconèixer l’encert en l’aposta i seguir confiant en les persones que ho han fet possible.
En la varietat està el gust i…el disgust
Equips que guanyen, equips que perden, equips que baixen i equips que pugen. Equips que es salven en el darrer sospir i equips que es condemnen per no haver fet els deures. Equips que esperen el miracle i equips als que se’l s’hi apareix la verge. Equips que depenen d’ells i equips que depenen de caramboles inversemblants. Totes les probabilitats matemàtiques encerclades en un joc, en un rectangle de 700 m2. Tota la temporada penjant d’un fil, depenent d’una jugada afortunada, d’una triangulació astral...L’alegria desfermada, la decepció paralitzant, la inquietud pel futur i el neguit pel present. El resum d’urgència, el plany per la indolència, el repàs dels errors, la lentitud en la reparació o l’encert del canvi. Imatges encadenades a la velocitat de la llum mostrant-se descarnades i obvies. Una moneda a l’aire i una eternitat en caure. El suspens del temps, la ingravetat, la passivitat del rellotge o el llampec de l’instant. El final d’una era, el cicle que es reinventa, la regeneració necessària i l’etapa decisiva. Tot plegat un bing band a petita escala per marcar un punt de restauració per si cal recuperar el sistema. Aprendre per tornar a posar-s’hi i fer del passat un ric bagatge d’experiències per no seguir depenent de la sort i el miracle improbable. Confiança en el futur immediat i en la gent encarregada de comandar-lo.
Equips que guanyen, equips que perden, equips que baixen i equips que pugen. Equips que es salven en el darrer sospir i equips que es condemnen per no haver fet els deures. Equips que esperen el miracle i equips als que se’l s’hi apareix la verge. Equips que depenen d’ells i equips que depenen de caramboles inversemblants. Totes les probabilitats matemàtiques encerclades en un joc, en un rectangle de 700 m2. Tota la temporada penjant d’un fil, depenent d’una jugada afortunada, d’una triangulació astral...L’alegria desfermada, la decepció paralitzant, la inquietud pel futur i el neguit pel present. El resum d’urgència, el plany per la indolència, el repàs dels errors, la lentitud en la reparació o l’encert del canvi. Imatges encadenades a la velocitat de la llum mostrant-se descarnades i obvies. Una moneda a l’aire i una eternitat en caure. El suspens del temps, la ingravetat, la passivitat del rellotge o el llampec de l’instant. El final d’una era, el cicle que es reinventa, la regeneració necessària i l’etapa decisiva. Tot plegat un bing band a petita escala per marcar un punt de restauració per si cal recuperar el sistema. Aprendre per tornar a posar-s’hi i fer del passat un ric bagatge d’experiències per no seguir depenent de la sort i el miracle improbable. Confiança en el futur immediat i en la gent encarregada de comandar-lo.
divendres, 14 de maig del 2010
La tortuga patinadijous, 13 de maig del 2010
Coses que no ha de fer un pare (o una mare) quan acompanya al seu fill al futbol
No fer-li creure que és millor del que realment és.
Crear-li falses expectatives.
Pressionar-lo amb fites que estan lluny del seu abast.
Fer que la seva personalitat anul•li la del fill fent que aquesta sigui una rèplica a petita escala.
Perdre interès pel joc quan el seu fill no juga.
Menystenir, criticar i posar en dubte la vàlua de l’entrenador.
Mostrar-se agressiu i menysprear l’autoritat.
Tirar la tovallola davant la primera adversitat.
Fer-lo vulnerable negant-li la capacitat de superació.
Convertir-lo en un ésser individual perdut en mig d’un joc col•lectiu.
Pensar que el seu fill es mereix un equip millor, un entrenador millor, uns companys millors,...
No fer-li creure que és millor del que realment és.
Crear-li falses expectatives.
Pressionar-lo amb fites que estan lluny del seu abast.
Fer que la seva personalitat anul•li la del fill fent que aquesta sigui una rèplica a petita escala.
Perdre interès pel joc quan el seu fill no juga.
Menystenir, criticar i posar en dubte la vàlua de l’entrenador.
Mostrar-se agressiu i menysprear l’autoritat.
Tirar la tovallola davant la primera adversitat.
Fer-lo vulnerable negant-li la capacitat de superació.
Convertir-lo en un ésser individual perdut en mig d’un joc col•lectiu.
Pensar que el seu fill es mereix un equip millor, un entrenador millor, uns companys millors,...
dimecres, 12 de maig del 2010
Al mateix ritme
Dues noies caminen juntes pel Passeig de Gràcia, en arribar a l’alçada del semàfor, que està en verd, aquest comença a parpellejar. Una, la més agosarada, es posa a córrer per travessar la calçada abans no canvií del tot a vermell, sense adonar-se’n que la seva companya, desprès d’un tímid intent, ha decidit quedar-se a la vorera. Tenim a les dues noies, l’una davant de l’altre, separades per un riu de cotxes. De què li ha servit a la primera noia haver travessat el carrer, si s’haurà d’esperar a que el semàfor es torni a posar verd i així recuperar a la seva prudent companya? Està clar que quan es comparteixen iniciatives i objectius, no és tan important anar ràpid sinó anar a la mateixa velocitat. És a dir, coincidir en el ritme.
Dues noies caminen juntes pel Passeig de Gràcia, en arribar a l’alçada del semàfor, que està en verd, aquest comença a parpellejar. Una, la més agosarada, es posa a córrer per travessar la calçada abans no canvií del tot a vermell, sense adonar-se’n que la seva companya, desprès d’un tímid intent, ha decidit quedar-se a la vorera. Tenim a les dues noies, l’una davant de l’altre, separades per un riu de cotxes. De què li ha servit a la primera noia haver travessat el carrer, si s’haurà d’esperar a que el semàfor es torni a posar verd i així recuperar a la seva prudent companya? Està clar que quan es comparteixen iniciatives i objectius, no és tan important anar ràpid sinó anar a la mateixa velocitat. És a dir, coincidir en el ritme.
dimarts, 11 de maig del 2010
Gràcies al Club, gràcies de res
No t’equivoquis company. El Club és un ens abstracte sense sentiments ni emocions i no en sap res de justícia ni ètica. El Club és asexuat i amorf, no té color ni fa cap mena d’olor. El Club no coneix el valor, l’esforç i el compromís. Desconeix l’agraïment i és fred com el gel. El Club, qualsevol club, no és res sense les persones que l’integren. Les persones que el defineixen, l’expliquen i l’omplen de contingut. Les persones que, amb la seva forma de ser, el duen en una o altra direcció. Per això un Club és la resposta de les persones que se’l pregunten. Per això un Club té el tarannà i el tremp de les persones que el fan possible. No t’enganyis company, quan dius estar agraït al Club, no estàs dient res. El Club ni tan sols sap qui ets, ni que fas, ni quin són els teus mèrits. El Club és insensible a les teves virtuts i mai hauria apostat per tu. Són les persones, algunes persones, les que et donen crèdit, les que et fan confiança i et desbrossen el camí.
No t’equivoquis company. El Club és un ens abstracte sense sentiments ni emocions i no en sap res de justícia ni ètica. El Club és asexuat i amorf, no té color ni fa cap mena d’olor. El Club no coneix el valor, l’esforç i el compromís. Desconeix l’agraïment i és fred com el gel. El Club, qualsevol club, no és res sense les persones que l’integren. Les persones que el defineixen, l’expliquen i l’omplen de contingut. Les persones que, amb la seva forma de ser, el duen en una o altra direcció. Per això un Club és la resposta de les persones que se’l pregunten. Per això un Club té el tarannà i el tremp de les persones que el fan possible. No t’enganyis company, quan dius estar agraït al Club, no estàs dient res. El Club ni tan sols sap qui ets, ni que fas, ni quin són els teus mèrits. El Club és insensible a les teves virtuts i mai hauria apostat per tu. Són les persones, algunes persones, les que et donen crèdit, les que et fan confiança i et desbrossen el camí.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)