El sacrifici de la cabra
Voltant per motius laborals vaig anar a parar a la facultat de veterinària de la UAB al campus de Bellaterra. Allí m’esperava un senyor molt amable que em va conduir fins a les granges d’animals que hi ha al darrera de l’edifici principal. Desprès de travessar els estables vam entrar a una sala estanca que feia la funció de laboratori i que s’havia de condicionar. Tinc per costum, abans de proposar qualsevol actuació, preguntar quin us o que s’hi farà en el lloc que es pretén adobar. Aquí estudiem l’estrès tèrmic de les cabres, va ser la resposta. L’estrès què...? vaig reaccionar. Doncs l’estrès que pateixen les cabres quan se les sotmet a temperatures extremes o a canvis tèrmics sobtats. Com els hi afecta en el seu comportament i quines conseqüències físiques i mentals se’n deriven. Fantàstic. Mai m’hagués imaginat una cosa semblant. És tranquil•litzador que hi hagi persones preocupades i ocupades en trobar respostes per poder prendre les mesures corresponents quan el tan anunciat escalfament global del planeta es produeixi. Això si que és prevenció i actuar amb visió de futur. Quan el planeta arribi a temperatures extremes ja hi haurà respostes als nostres canvis d’hàbits i comportaments. No ens agafarà res per sorpresa. Tot estarà previst i controlat. Sabrem els perquès i que caldrà fer per corregir-ho. I tot gràcies a unes sacrificades cabres que un dia es varen prestar a fer de conillets d’índies per salvar-nos de l’estrès tèrmic i jo hi vaig col•laborar perquè s’hi sentissin còmodes.
dimecres, 21 d’abril del 2010
dimarts, 20 d’abril del 2010
Daltonisme esportiu
Que n’és de bo gaudir de l’esport des de la neutralitat. Que bo i, alhora, que rar. Ser neutral és un veritable luxe per als sentits i una impagable experiència per l’esperit. Tenim per costum assistir com a espectadors als partits, siguin de basquet, futbol, handbol,...posicionant-nos a favor d’un o altre equip i això va en detriment de la percepció de l’espectacle. El ser partidistes ens fa desitjar la victòria del nostre equip i, evidentment, la derrota del rival. Però és que la cosa no queda aquí. No ens conformem en que l’adversari perdi, sinó que, a més, ho faci malament. Que s’equivoqui, que falli, que no l’encerti,...Amb això limitem l’espectacle a un 50% de la seva qualitat i cada encert del rival es converteix en un veritable calvari. No volem veure un bon partit en el seu conjunt, només volem que el nostre equip ho faci bé i guanyi. En molts casos s’arriba a l’extrem de desitjar més un error del rival que un encert propi i això va clarament en contra de la qualitat de l’espectacle. En canvi, quan no tens equips favorits, quan els colors de la samarreta et són indiferents, estàs en situació de gaudir de l’espectacle en la seva totalitat, al 100%. Vols que els dos equips ho facin bé, que no cometin errades, que facin jugades brillants i marquin molts gols o facin moltes cistelles, independentment de qui les faci. El ser neutral et genera sentiments positius, en canvi, la parcialitat, te’n genera de negatius i et van avinagrant la teva relació amb l’esport. Sí us agrada el futbol, feu la prova, entreu en un camp qualsevol en el que s’estigui disputant un partit i del que no en sabeu res, ni el nom dels equips, ni les classificacions, ni que s’hi juguen. Presteu-hi atenció i gaudiu de l’espectacle, descobrireu coses que no sabíeu ni que existien i tindreu una sensació estranyament satisfactòria.
Que n’és de bo gaudir de l’esport des de la neutralitat. Que bo i, alhora, que rar. Ser neutral és un veritable luxe per als sentits i una impagable experiència per l’esperit. Tenim per costum assistir com a espectadors als partits, siguin de basquet, futbol, handbol,...posicionant-nos a favor d’un o altre equip i això va en detriment de la percepció de l’espectacle. El ser partidistes ens fa desitjar la victòria del nostre equip i, evidentment, la derrota del rival. Però és que la cosa no queda aquí. No ens conformem en que l’adversari perdi, sinó que, a més, ho faci malament. Que s’equivoqui, que falli, que no l’encerti,...Amb això limitem l’espectacle a un 50% de la seva qualitat i cada encert del rival es converteix en un veritable calvari. No volem veure un bon partit en el seu conjunt, només volem que el nostre equip ho faci bé i guanyi. En molts casos s’arriba a l’extrem de desitjar més un error del rival que un encert propi i això va clarament en contra de la qualitat de l’espectacle. En canvi, quan no tens equips favorits, quan els colors de la samarreta et són indiferents, estàs en situació de gaudir de l’espectacle en la seva totalitat, al 100%. Vols que els dos equips ho facin bé, que no cometin errades, que facin jugades brillants i marquin molts gols o facin moltes cistelles, independentment de qui les faci. El ser neutral et genera sentiments positius, en canvi, la parcialitat, te’n genera de negatius i et van avinagrant la teva relació amb l’esport. Sí us agrada el futbol, feu la prova, entreu en un camp qualsevol en el que s’estigui disputant un partit i del que no en sabeu res, ni el nom dels equips, ni les classificacions, ni que s’hi juguen. Presteu-hi atenció i gaudiu de l’espectacle, descobrireu coses que no sabíeu ni que existien i tindreu una sensació estranyament satisfactòria.
dilluns, 19 d’abril del 2010
La moreneta
Us heu adonat del que costa trobar una dona morena al centre de Barcelona? Sí fa relativament poc, el més habitual era la proliferació de dones amb els cabells negres i veure una rosa era tot un esdeveniment quasi exòtic, ara és tot el contrari; sense tenir en compte les que duen els cabells blaus, vermells, verds o qualsevol altre color imaginable, el més comú és veure desfilar dones roses amb totes les seves variants de matisos i tonalitats. Algunes castanyes indefinides, que no acaben de decidir-se i que actuen com l’eslavó perdut entre una situació i l’altre, és l’únic vestigi de com han canviat les coses i que testimonien que una altre realitat va existir, encara que avui sembli increïble. S’ha perdut el negre, ha desaparegut dels nostres carrers més emblemàtics i el poc que queda és d’importació. Relegat a barris populars i perifèrics, persisteix tossudament coronant els caps d’alguna asiàtica despistada i de la comunitat hispanoamericana que s’aferra a les seves arrels i a la seva identitat racial. Gràcies a elles salvarem la varietat, la pluralitat i els nostres orígens foscos, al menys fins que decideixin assemblar-se a la Madonna, fer-se skins o convertir-se a l’ Islam.
Us heu adonat del que costa trobar una dona morena al centre de Barcelona? Sí fa relativament poc, el més habitual era la proliferació de dones amb els cabells negres i veure una rosa era tot un esdeveniment quasi exòtic, ara és tot el contrari; sense tenir en compte les que duen els cabells blaus, vermells, verds o qualsevol altre color imaginable, el més comú és veure desfilar dones roses amb totes les seves variants de matisos i tonalitats. Algunes castanyes indefinides, que no acaben de decidir-se i que actuen com l’eslavó perdut entre una situació i l’altre, és l’únic vestigi de com han canviat les coses i que testimonien que una altre realitat va existir, encara que avui sembli increïble. S’ha perdut el negre, ha desaparegut dels nostres carrers més emblemàtics i el poc que queda és d’importació. Relegat a barris populars i perifèrics, persisteix tossudament coronant els caps d’alguna asiàtica despistada i de la comunitat hispanoamericana que s’aferra a les seves arrels i a la seva identitat racial. Gràcies a elles salvarem la varietat, la pluralitat i els nostres orígens foscos, al menys fins que decideixin assemblar-se a la Madonna, fer-se skins o convertir-se a l’ Islam.
Llicència per a l’ extraordinari
Un guerrer de la llum sempre fa coses fora del corrent. Pot ballar pel carrer mentre va cap a la feina, mirar els ulls d’un desconegut i parlar d’amor a primera vista, defensar una idea que sembla absurda. Els guerrers de la llum es permeten tenir dies així.
Al guerrer, no li fa por plorar penes antigues, ni alegrar-se amb descobertes noves. Quan sent que ja ha arribat l’hora, ho engega tot a rodar i s’embarca en l’aventura que sempre havia somiat. Quan s’adona que està al límit de la seva resistència, abandona el combat, sense sentir-se culpable per haver comés un parell de bogeries inesperades.
Un guerrer no es passa la vida provant de representar el paper que els altres han elegit per a ell.
Un guerrer de la llum sempre fa coses fora del corrent. Pot ballar pel carrer mentre va cap a la feina, mirar els ulls d’un desconegut i parlar d’amor a primera vista, defensar una idea que sembla absurda. Els guerrers de la llum es permeten tenir dies així.
Al guerrer, no li fa por plorar penes antigues, ni alegrar-se amb descobertes noves. Quan sent que ja ha arribat l’hora, ho engega tot a rodar i s’embarca en l’aventura que sempre havia somiat. Quan s’adona que està al límit de la seva resistència, abandona el combat, sense sentir-se culpable per haver comés un parell de bogeries inesperades.
Un guerrer no es passa la vida provant de representar el paper que els altres han elegit per a ell.
diumenge, 18 d’abril del 2010
Guanyen els bons
Horta 1 – Europa B 2
Lliga Cadets Primera Divisió
L’Europa s’ha endut els tres punts en el decisiu duel directe amb el seu màxim rival i ho ha fet davant de prop de dos-cents incondicionals a la grada que li han donat ales per superar un partit extremadament difícil i dur. L’Europa ha guanyat en gols, en futbol, en actitud i en decència. L’Europa ha fet una primera part magistral i l’Horta ha estat un impotent convidat de pedra. Desprès del descans, la pedra encara s’ha endurit més i ha passat descaradament a l’acció. L’agressivitat al límit fruit de la impotència i una sobredosi d’hormones que han posat, per moments, en perill la integritat física dels jugadors de l’Europa, ha estat la tònica d’una segona part molt física i gens lluïda. El control de l’Europa ha provocat el descontrol d’un Horta desballestat i excessivament revolucionat que l’ha anat traient del partit. L’Horta ha buscat insistentment les cames del rival oblidant-se de la pilota, confonent l’autèntica essència del futbol i així és molt difícil guanyar. L’Europa ha fet un gran pas endavant en la seva carrera cap al títol. És cert que encara no hi ha res decidit, però ara, l’Horta és el que ho té més complicat. Seguir la dieta del pollastre i menjar la seva pell et garanteix una bona reserva d’hormones, però s’ha de vigilar en no excedir-se, les conseqüències són totalment perjudicials i acostumen a desembocar en accions que posen la pell de gallina. Aquesta pràctica alimentaria et porta inexorablement a oblidar-te de com es juga a futbol i acabes els partits mirant a la grada mentre et toques els ous.
Horta 1 – Europa B 2
Lliga Cadets Primera Divisió
L’Europa s’ha endut els tres punts en el decisiu duel directe amb el seu màxim rival i ho ha fet davant de prop de dos-cents incondicionals a la grada que li han donat ales per superar un partit extremadament difícil i dur. L’Europa ha guanyat en gols, en futbol, en actitud i en decència. L’Europa ha fet una primera part magistral i l’Horta ha estat un impotent convidat de pedra. Desprès del descans, la pedra encara s’ha endurit més i ha passat descaradament a l’acció. L’agressivitat al límit fruit de la impotència i una sobredosi d’hormones que han posat, per moments, en perill la integritat física dels jugadors de l’Europa, ha estat la tònica d’una segona part molt física i gens lluïda. El control de l’Europa ha provocat el descontrol d’un Horta desballestat i excessivament revolucionat que l’ha anat traient del partit. L’Horta ha buscat insistentment les cames del rival oblidant-se de la pilota, confonent l’autèntica essència del futbol i així és molt difícil guanyar. L’Europa ha fet un gran pas endavant en la seva carrera cap al títol. És cert que encara no hi ha res decidit, però ara, l’Horta és el que ho té més complicat. Seguir la dieta del pollastre i menjar la seva pell et garanteix una bona reserva d’hormones, però s’ha de vigilar en no excedir-se, les conseqüències són totalment perjudicials i acostumen a desembocar en accions que posen la pell de gallina. Aquesta pràctica alimentaria et porta inexorablement a oblidar-te de com es juga a futbol i acabes els partits mirant a la grada mentre et toques els ous.
La pregunta no és...
La pregunta no és: guanyar o perdre? La pregunta és: a què juguem?
La pregunta no és: d’on venim, on anem? La pregunta és: què cony fem aquí?
La pregunta no és: com és que ens aguantem drets? La pregunta és: com és què ens aguantem?
La pregunta no és: Barça o Madrid? La pregunta és: on és el dubte?
La pregunta no és: m’estimes? La pregunta és: em coneixes?
La pregunta no és: què pot fer el meu país per mi? La pregunta és: perquè no tinc país?
La pregunta no és: ets bilingüe? La pregunta és: ets gilipolles?
La pregunta no és: estudies o treballes? La pregunta és: tens feina? Et pots pagar els estudis?
La pregunta no és: què vols ser quan siguis gran? La pregunta és: què volien ser els què ara són grans quan eren petits?
La pregunta no és: guanyar o perdre? La pregunta és: a què juguem?
La pregunta no és: d’on venim, on anem? La pregunta és: què cony fem aquí?
La pregunta no és: com és que ens aguantem drets? La pregunta és: com és què ens aguantem?
La pregunta no és: Barça o Madrid? La pregunta és: on és el dubte?
La pregunta no és: m’estimes? La pregunta és: em coneixes?
La pregunta no és: què pot fer el meu país per mi? La pregunta és: perquè no tinc país?
La pregunta no és: ets bilingüe? La pregunta és: ets gilipolles?
La pregunta no és: estudies o treballes? La pregunta és: tens feina? Et pots pagar els estudis?
La pregunta no és: què vols ser quan siguis gran? La pregunta és: què volien ser els què ara són grans quan eren petits?
divendres, 16 d’abril del 2010
Messiteràpia
En els darrers anys han proliferat una sèrie de teràpies alternatives per guarir aspectes tant físics com psicològics i que poc a poc van guanyant terreny a la medicina convencional. La risoteràpia, la musicoteràpia i la hipnoteràpia són clars exemples d’aquesta nova medicina i s’han convertit en eines molt útils per combatre situacions d’estrès, ansietat i depressió. En aquest marc més humanista i menys farmacològic ha aparegut amb força una nova tècnica: la messiteràpia. Aquesta nova teràpia provinent de l’Argentina conté alguns dels millors aspectes de les anteriorment citades, pel que la fa molt més complerta, precisa i efectiva. El tractament és senzill i a l’abast de tothom. Requereix no més de dues hores setmanals i es pot seguir sol, en companyia de la família o els amics. És, per tant, un tractament socialitzador i amb uns resultats altament satisfactoris. Les persones que es sotmetent a aquesta teràpia augmenten en pocs mesos la seva autoestima, són més feliços i optimistes i, el que és millor, es converteixen en transmissors d’energia positiva que acaba per afectar el seu entorn més pròxim. La messiteràpia s’està mostrant com la teràpia més extraordinària dels darrers vint anys i sense efectes secundaris, millor dit, els efectes secundaris els pateixen, justament, els que no la segueixen.
En els darrers anys han proliferat una sèrie de teràpies alternatives per guarir aspectes tant físics com psicològics i que poc a poc van guanyant terreny a la medicina convencional. La risoteràpia, la musicoteràpia i la hipnoteràpia són clars exemples d’aquesta nova medicina i s’han convertit en eines molt útils per combatre situacions d’estrès, ansietat i depressió. En aquest marc més humanista i menys farmacològic ha aparegut amb força una nova tècnica: la messiteràpia. Aquesta nova teràpia provinent de l’Argentina conté alguns dels millors aspectes de les anteriorment citades, pel que la fa molt més complerta, precisa i efectiva. El tractament és senzill i a l’abast de tothom. Requereix no més de dues hores setmanals i es pot seguir sol, en companyia de la família o els amics. És, per tant, un tractament socialitzador i amb uns resultats altament satisfactoris. Les persones que es sotmetent a aquesta teràpia augmenten en pocs mesos la seva autoestima, són més feliços i optimistes i, el que és millor, es converteixen en transmissors d’energia positiva que acaba per afectar el seu entorn més pròxim. La messiteràpia s’està mostrant com la teràpia més extraordinària dels darrers vint anys i sense efectes secundaris, millor dit, els efectes secundaris els pateixen, justament, els que no la segueixen.
dijous, 15 d’abril del 2010
Pares o nones
Paravent: pare proteccionista
Papagai: pare amb una sensibilitat diferent
Papamosques: pare emprenyador
Papallona: pare propens a exhibir-se
Parabòlic: pare poc concret, que dóna moltes voltes.
Parabrisa: pare asfixiant, que no deixa córrer l’aire
Paracaigudes: pare que dóna seguretat
Paràbola: pare amb sobrepès
Paradoxa: pare que també vol ser mare
Parafang: pare poc consistent
Parafarmàcia: pare amb una recepta per a cada cosa
Parafrasejar: pare literari, excessivament retòric
Paraguai: pare enrotllat
Parallamps: pare que té per costum centrar l’atenció
Paral•lel: pare que sempre està al teu costat
Paramagnètic: pare amb molt atractiu
Parament: pare amb un alt coeficient intel•lectual
Paràmetre: pare que tendeix a mesurar-ho tot
Paramilitar: pare bel•ligerant
Paramnèsia: pare amb poca memòria
Paraneu: pare fred i que s’acaba desfent
Paranimf: pare amb gens de princesa
Paranormal: pare inquietant
Parany: pare trampa
Parapetar: pare amb temperament d’artificier
Parapsicològic: pare alternatiu
Parasimpàtic: pare rar, escàs i molt apreciat
Parasintètic: pare concret
Paràsit: pare que no fot brot
Parat: pare amb poca empenta
Paraula: pare dialogant
Para-xocs: pare mediador, de tarannà obert
Parestèsia: pare avorrit, que provoca son
Paret: pare cantant de rumbes
Pare: no segueixis
Paravent: pare proteccionista
Papagai: pare amb una sensibilitat diferent
Papamosques: pare emprenyador
Papallona: pare propens a exhibir-se
Parabòlic: pare poc concret, que dóna moltes voltes.
Parabrisa: pare asfixiant, que no deixa córrer l’aire
Paracaigudes: pare que dóna seguretat
Paràbola: pare amb sobrepès
Paradoxa: pare que també vol ser mare
Parafang: pare poc consistent
Parafarmàcia: pare amb una recepta per a cada cosa
Parafrasejar: pare literari, excessivament retòric
Paraguai: pare enrotllat
Parallamps: pare que té per costum centrar l’atenció
Paral•lel: pare que sempre està al teu costat
Paramagnètic: pare amb molt atractiu
Parament: pare amb un alt coeficient intel•lectual
Paràmetre: pare que tendeix a mesurar-ho tot
Paramilitar: pare bel•ligerant
Paramnèsia: pare amb poca memòria
Paraneu: pare fred i que s’acaba desfent
Paranimf: pare amb gens de princesa
Paranormal: pare inquietant
Parany: pare trampa
Parapetar: pare amb temperament d’artificier
Parapsicològic: pare alternatiu
Parasimpàtic: pare rar, escàs i molt apreciat
Parasintètic: pare concret
Paràsit: pare que no fot brot
Parat: pare amb poca empenta
Paraula: pare dialogant
Para-xocs: pare mediador, de tarannà obert
Parestèsia: pare avorrit, que provoca son
Paret: pare cantant de rumbes
Pare: no segueixis
dimecres, 14 d’abril del 2010
Cobrar per aprendre
Ara que tot sembla dirigit a destacar els aspectes formatius en el futbol base en oposició als purament competitius. Ara que la FCF ha presentat un projecte seriós per aconseguir el desenvolupament integral dels joves esportistes i omplir de contingut tots aquells àmbits que n’eren deficitaris. És el moment de reclamar que la proposada reforma vagi una mica més enllà i abasti sectors que necessiten urgentment, no ja una adaptació, sinó un canvi profund en la seva desfasada i escleròtica manera d’actuar. El futbol podria existir, i de fet existeix en molts àmbits, sense el col•lectiu arbitral, però no a l’inversa. No deixa de ser una paradoxa que en el futbol de base, en el futbol més modest i popular, els únics que cobrin siguin els àrbitres. Uns àrbitres que en la gran majoria de casos, per no dir en la seva totalitat, estan aprenent i per tant haurien de pagar com ho fan totes aquelles persones que estan en fase de formació. Sí el futbol base ha de ser, per damunt de tot formatiu, sí ho ha de ser per als nois i noies que el practiquen i també per als àrbitres, perquè uns paguen i els altres cobren? La pràctica de l’esport no és en cap cas obligatori. Els nens i nenes el practiquen perquè els hi agrada, és vocacional, i això els hi costa diners. L’arbitratge també hauria de ser vocacional i no una feina, al menys en aquestes etapes de futbol formatiu. Aquest estalvi ajudaria, en gran mesura, a l’economia de molts i molts clubs modestos que fan una gran tasca social i integradora i que, malgrat tot, es veuen penalitzats per uns costos difícils d’assumir. Els àrbitres només haurien de cobrar quan participin en competicions on els jugadors també cobrin. En el futbol formatiu i de base, no.
Ara que tot sembla dirigit a destacar els aspectes formatius en el futbol base en oposició als purament competitius. Ara que la FCF ha presentat un projecte seriós per aconseguir el desenvolupament integral dels joves esportistes i omplir de contingut tots aquells àmbits que n’eren deficitaris. És el moment de reclamar que la proposada reforma vagi una mica més enllà i abasti sectors que necessiten urgentment, no ja una adaptació, sinó un canvi profund en la seva desfasada i escleròtica manera d’actuar. El futbol podria existir, i de fet existeix en molts àmbits, sense el col•lectiu arbitral, però no a l’inversa. No deixa de ser una paradoxa que en el futbol de base, en el futbol més modest i popular, els únics que cobrin siguin els àrbitres. Uns àrbitres que en la gran majoria de casos, per no dir en la seva totalitat, estan aprenent i per tant haurien de pagar com ho fan totes aquelles persones que estan en fase de formació. Sí el futbol base ha de ser, per damunt de tot formatiu, sí ho ha de ser per als nois i noies que el practiquen i també per als àrbitres, perquè uns paguen i els altres cobren? La pràctica de l’esport no és en cap cas obligatori. Els nens i nenes el practiquen perquè els hi agrada, és vocacional, i això els hi costa diners. L’arbitratge també hauria de ser vocacional i no una feina, al menys en aquestes etapes de futbol formatiu. Aquest estalvi ajudaria, en gran mesura, a l’economia de molts i molts clubs modestos que fan una gran tasca social i integradora i que, malgrat tot, es veuen penalitzats per uns costos difícils d’assumir. Els àrbitres només haurien de cobrar quan participin en competicions on els jugadors també cobrin. En el futbol formatiu i de base, no.
Fer un reset
Amb tot el que sabem i el alt grau d’evolució que hem aconseguit, hauríem d’aprendre, encara, dels enginys electrònics. Els amplificadors, els reproductors de multimèdia, els aparells de televisió, els ordinadors, els ascensors intel•ligents, les centraletes telefòniques, els detectors d’alarma,...tots d’última generació i d’una complexitat incomprensible. Artilugis extremadament sofisticats que, de tant en tant, pateixen un col•lapse, un bloqueig de les seves funcions i es pengen. Sistemes tecnològics molt elaborats que no poden aguantar la pressió del seu funcionament i que, malgrat la seva excel•lència, pateixen trastorns que els inutilitzen. La solució, en canvi, no és gens sofisticada, en contra del que es podia arribar a pensar, n’hi ha prou en desconnectar-los. Deixar passar un parell de minuts serà suficient, en la majoria dels casos, per recuperar la normalitat i el seu bon funcionament. El que es diu vulgarment, fer un reset. Doncs a les persones ens passa més o menys el mateix, com més complexes som, com més sofisticades, més a prop estem del bloqueig i del col•lapse. I és en aquest punt que hauríem d’aprendre del reproductor de DVD o de l’ordinador, desconnectar-nos, ni que sigui dos minuts, per tornar a recuperar la funcionalitat. De vegades les coses més senzilles són les més efectives i útils.
Amb tot el que sabem i el alt grau d’evolució que hem aconseguit, hauríem d’aprendre, encara, dels enginys electrònics. Els amplificadors, els reproductors de multimèdia, els aparells de televisió, els ordinadors, els ascensors intel•ligents, les centraletes telefòniques, els detectors d’alarma,...tots d’última generació i d’una complexitat incomprensible. Artilugis extremadament sofisticats que, de tant en tant, pateixen un col•lapse, un bloqueig de les seves funcions i es pengen. Sistemes tecnològics molt elaborats que no poden aguantar la pressió del seu funcionament i que, malgrat la seva excel•lència, pateixen trastorns que els inutilitzen. La solució, en canvi, no és gens sofisticada, en contra del que es podia arribar a pensar, n’hi ha prou en desconnectar-los. Deixar passar un parell de minuts serà suficient, en la majoria dels casos, per recuperar la normalitat i el seu bon funcionament. El que es diu vulgarment, fer un reset. Doncs a les persones ens passa més o menys el mateix, com més complexes som, com més sofisticades, més a prop estem del bloqueig i del col•lapse. I és en aquest punt que hauríem d’aprendre del reproductor de DVD o de l’ordinador, desconnectar-nos, ni que sigui dos minuts, per tornar a recuperar la funcionalitat. De vegades les coses més senzilles són les més efectives i útils.
dilluns, 12 d’abril del 2010
Em cago en 10
Aquesta ha estat, sens dubte, l’expressió més verbalitzada en els cercles madridistes. I és que no n’hi ha per menys. El 10 de Novembre el Madrid era eliminat de la Copa del Rei pel totpoderós Alcorcón. Un altre 10, el 10 de Març, va ser eliminat novament, aquest cop de la Champions, per l’Olimpic de Lió. I finalment (de moment), el passat 10 d’Abril va ser derrotat a domicili pel Barça amb un primer gol del seu número 10 per tancar un cercle de coincidències matemàtiques que no poden ser només producte de la casualitat. I l’explicació la podríem trobar, justament, en el lideratge de l’equip blanc. Un club que s’ha posat en mans de Cristiano Ronaldo per guiar el seu vaixell, no pot obviar que els cristians, els bons cristians, viuen permanentment en el temor de 10, com no podia ser d’una altre manera, i els seus actes ho han corroborat. Un Club que, en la seva religió, hi du la seva pròpia penitència: jugadors com Ronaldo, Sergio Ramos i Guti. Presidents com Florentino Pérez i Calderón. Aficionats com Aznar i Esperanza Aguirre. Arbitres en nòmina com Mejuto Gonzalez i setanta més. Secretaris tècnics com Mijatovic i Valdano. Periodistes com Roncero i Guasch. Diaris com el Marca i l’As. Radios com la Cope i la Ser. Televisions com Telecinico, Antena 3, la Cuatro, TVE, Telemadrid, Intereconomia, la Sexta, la Sèptima, l’Octava i...En fi, el bo i millor de cada casa per completar un dels quadres més esperpèntics, ridículs i patètics del circ mundial. Sort en tenim que Hollywood a tornat, el vell Hollywood, el de les pel•lícules de sempre, aquelles on sempre guanyaven els bons per molt dolents que fossin i moltes ajudes que tinguessin els dolents. Ja se que he abocat moltes idees en un espai molt petit, però em passa com al Madrid: masses figures de fang per a tan poc pessebre.
Aquesta ha estat, sens dubte, l’expressió més verbalitzada en els cercles madridistes. I és que no n’hi ha per menys. El 10 de Novembre el Madrid era eliminat de la Copa del Rei pel totpoderós Alcorcón. Un altre 10, el 10 de Març, va ser eliminat novament, aquest cop de la Champions, per l’Olimpic de Lió. I finalment (de moment), el passat 10 d’Abril va ser derrotat a domicili pel Barça amb un primer gol del seu número 10 per tancar un cercle de coincidències matemàtiques que no poden ser només producte de la casualitat. I l’explicació la podríem trobar, justament, en el lideratge de l’equip blanc. Un club que s’ha posat en mans de Cristiano Ronaldo per guiar el seu vaixell, no pot obviar que els cristians, els bons cristians, viuen permanentment en el temor de 10, com no podia ser d’una altre manera, i els seus actes ho han corroborat. Un Club que, en la seva religió, hi du la seva pròpia penitència: jugadors com Ronaldo, Sergio Ramos i Guti. Presidents com Florentino Pérez i Calderón. Aficionats com Aznar i Esperanza Aguirre. Arbitres en nòmina com Mejuto Gonzalez i setanta més. Secretaris tècnics com Mijatovic i Valdano. Periodistes com Roncero i Guasch. Diaris com el Marca i l’As. Radios com la Cope i la Ser. Televisions com Telecinico, Antena 3, la Cuatro, TVE, Telemadrid, Intereconomia, la Sexta, la Sèptima, l’Octava i...En fi, el bo i millor de cada casa per completar un dels quadres més esperpèntics, ridículs i patètics del circ mundial. Sort en tenim que Hollywood a tornat, el vell Hollywood, el de les pel•lícules de sempre, aquelles on sempre guanyaven els bons per molt dolents que fossin i moltes ajudes que tinguessin els dolents. Ja se que he abocat moltes idees en un espai molt petit, però em passa com al Madrid: masses figures de fang per a tan poc pessebre.
Ara que tens vint anys
Ara que tinc vint anys,
ara que encara tinc força,
que no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.
Ara que em sento capaç de cantar si un altre canta.
Avui que encara tinc veu i encara puc creure en déus...
Vull cantar a les pedres, la terra, l'aigua,
al blat i al camí, que vaig trepitjant.
A la nit, al cel, a aquest mar tan nostre,
i al vent que al matí ve a besar-me el rostre.
Vull alçar la veu, per una tempesta, per un raig de sol,
o pel rossinyol que ha de cantar al vespre.
Ara que tinc vint anys,
ara que encara tinc força,
que no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.
Ara que tinc vint anys, avui que el cor se m'embala, per un moment d'estimar,
o en veure un infant plorar...
Vull cantar a l'amor. Al primer. Al darrer.
Al que et fa patir. Al que vius un dia.
Vull plorar amb aquells que es troben tots sols, sense cap amor van passant pel món.
Vull alçar la veu, per cantar als homes que han nascut dempeus,
que viuen dempeus,
i que dempeus moren.
Vull i vull i vull cantar.
Avui que encara tinc veu.
Qui sap si podré demà.
Però avui només tinc vint anys.
Avui encara tinc força,
i no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang...
J.M. Serrat
Ara que tinc vint anys,
ara que encara tinc força,
que no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.
Ara que em sento capaç de cantar si un altre canta.
Avui que encara tinc veu i encara puc creure en déus...
Vull cantar a les pedres, la terra, l'aigua,
al blat i al camí, que vaig trepitjant.
A la nit, al cel, a aquest mar tan nostre,
i al vent que al matí ve a besar-me el rostre.
Vull alçar la veu, per una tempesta, per un raig de sol,
o pel rossinyol que ha de cantar al vespre.
Ara que tinc vint anys,
ara que encara tinc força,
que no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.
Ara que tinc vint anys, avui que el cor se m'embala, per un moment d'estimar,
o en veure un infant plorar...
Vull cantar a l'amor. Al primer. Al darrer.
Al que et fa patir. Al que vius un dia.
Vull plorar amb aquells que es troben tots sols, sense cap amor van passant pel món.
Vull alçar la veu, per cantar als homes que han nascut dempeus,
que viuen dempeus,
i que dempeus moren.
Vull i vull i vull cantar.
Avui que encara tinc veu.
Qui sap si podré demà.
Però avui només tinc vint anys.
Avui encara tinc força,
i no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang...
J.M. Serrat
diumenge, 11 d’abril del 2010
La infàmia
Més enllà de les raons i les desraons existeix una cosa anomenada ètica, un concepte que molta gent desconeix i una forma de conducta que alguns col•lectius tendeixen a pervertir. L’ètica en l’esport hauria de ser, per definició, un dels eixos vertebradors de la seva pràctica i el motor principal de tota la seva activitat. Doncs està clar que per al Poble Nou Club de Futbol, aquest motor perd oli o, més clarament, no funciona. Accions com la d’ahir posen en entredit la noblesa d’aquest esport i la mesquinesa d’alguns dels seus practicants. En una lliga que, segurament es decidirà pel gol average entre els dos primers classificats, el no presentar-se a disputar un partit contra un d’aquests candidats és, sense cap mena de dubte, una clara alteració de la competició. Privar a un dels equips que està disputant la lliga la possibilitat de fer més gols que el seu rival directe és una manipulació descarada i, qui sap si intencionada, de condicionar el resultat final. El Poble Nou va atemptar contra el Cadet D de l’Europa en una acció vergonyant que no ha de quedar sense denuncia ni reparació. El Comitè de Competició de la FCF ha de saber i sabrà la gènesi dels fets i haurà d’actuar en conseqüència. Sancionar al trampós és preceptiu i una de les regles del joc que no es poden subvertir, de la mateixa manera que haurà de prendre mesures per corregir els desajustos que es puguin produir per aquesta conducta impròpia i retornar a la competició la justícia que li pertoca.
Més enllà de les raons i les desraons existeix una cosa anomenada ètica, un concepte que molta gent desconeix i una forma de conducta que alguns col•lectius tendeixen a pervertir. L’ètica en l’esport hauria de ser, per definició, un dels eixos vertebradors de la seva pràctica i el motor principal de tota la seva activitat. Doncs està clar que per al Poble Nou Club de Futbol, aquest motor perd oli o, més clarament, no funciona. Accions com la d’ahir posen en entredit la noblesa d’aquest esport i la mesquinesa d’alguns dels seus practicants. En una lliga que, segurament es decidirà pel gol average entre els dos primers classificats, el no presentar-se a disputar un partit contra un d’aquests candidats és, sense cap mena de dubte, una clara alteració de la competició. Privar a un dels equips que està disputant la lliga la possibilitat de fer més gols que el seu rival directe és una manipulació descarada i, qui sap si intencionada, de condicionar el resultat final. El Poble Nou va atemptar contra el Cadet D de l’Europa en una acció vergonyant que no ha de quedar sense denuncia ni reparació. El Comitè de Competició de la FCF ha de saber i sabrà la gènesi dels fets i haurà d’actuar en conseqüència. Sancionar al trampós és preceptiu i una de les regles del joc que no es poden subvertir, de la mateixa manera que haurà de prendre mesures per corregir els desajustos que es puguin produir per aquesta conducta impròpia i retornar a la competició la justícia que li pertoca.
Barça-MadridEl més desigual entre el Barça i el Madrid no és tan el resultat, que també, sinó el que hi ha al darrere. El que es veu i el que no es veu. La manera de fer i la de desfer. Els principis i els finals. Els objectius i la forma d’aconseguir-los. Parlar en aquest moment del Barça i del Madrid és parlar de dos conceptes absolutament desiguals i en aquesta desigualtat rau la millor de les situacions imaginable. Que els necis comparin i els altres, tots els altres, disposem-nos a gaudir de la diferència.
Respecte per Polònia
Va ser capriciós l’atzar ahir a Madrid. Un atzar que juga a l’inquietant joc de les casualitats. A manera de premonició, veure a tot el Bernabeu guardar dempeus un minut de silenci en senyal de respecte per Polònia, no deixa de ser una broma, una broma especialment macabra, que el destí es va encarregar de preparar. Ni el mateix Toni Soler s’hauria pogut imaginar (i imaginació no l’hi en falta), un preludi tan significatiu, cruel, revelador i irònic per a un dels actes més mediàtics i seguits d’arreu del món. Ahir Polònia jugava a Madrid i el públic del Bernabeu va fer molt més que un minut de silenci.
Reconèixer que la lògica s’imposa, la justícia preval (ni que sigui per un dia) i que la raó triomfa sobre bords i lladres, és una sensació indescriptible i un primer pas per a la reconciliació amb els principis fonamentals de la llei divina. Acostumats com estem a que delinqüents, mafiosos, gàngsters, prevaricadors, estafadors,...se’n surtin amb la seva, és un bàlsam, un oasi de pau i una estimulant noticia què les coses ben fetes, la humilitat, la transparència, la solidaritat i l’esperit d’equip obtinguin el premi més merescut.
Ahir al Bernabeu ningú va cridar allò de: bote, bote, bote, polaco el que no bote. Encara hi ha esperança, no està tot perdut. Han tornat a guanyar els bons i això ens ha de fer a tots molt i molt feliços.
Va ser capriciós l’atzar ahir a Madrid. Un atzar que juga a l’inquietant joc de les casualitats. A manera de premonició, veure a tot el Bernabeu guardar dempeus un minut de silenci en senyal de respecte per Polònia, no deixa de ser una broma, una broma especialment macabra, que el destí es va encarregar de preparar. Ni el mateix Toni Soler s’hauria pogut imaginar (i imaginació no l’hi en falta), un preludi tan significatiu, cruel, revelador i irònic per a un dels actes més mediàtics i seguits d’arreu del món. Ahir Polònia jugava a Madrid i el públic del Bernabeu va fer molt més que un minut de silenci.
Reconèixer que la lògica s’imposa, la justícia preval (ni que sigui per un dia) i que la raó triomfa sobre bords i lladres, és una sensació indescriptible i un primer pas per a la reconciliació amb els principis fonamentals de la llei divina. Acostumats com estem a que delinqüents, mafiosos, gàngsters, prevaricadors, estafadors,...se’n surtin amb la seva, és un bàlsam, un oasi de pau i una estimulant noticia què les coses ben fetes, la humilitat, la transparència, la solidaritat i l’esperit d’equip obtinguin el premi més merescut.
Ahir al Bernabeu ningú va cridar allò de: bote, bote, bote, polaco el que no bote. Encara hi ha esperança, no està tot perdut. Han tornat a guanyar els bons i això ens ha de fer a tots molt i molt feliços.
dissabte, 10 d’abril del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)