El zero petit

D’infant, des de que vaig aprendre a escriure, tenia el rar costum de fer els zeros més petits que els altres números. No us sabria dir el motiu, però aquesta pràctica es va allargar en el temps fins que un bon dia, aprenent dibuix tècnic, el professor em va cridar l’atenció, -es pot saber perquè fas els zeros tan petits?- No vaig saber que respondre. Per mi era absolutament normal i ho venia fent des de sempre. –No ho sé- li vaig dir, amb certa perplexitat. -Els números, em va explicar, encara que tinguin diferent valor han de ser tots iguals de mida i han de ser representats amb la mateixa dimensió-. Va fer una pausa i va acabar. –No hi ha cap motiu perquè sigui d’una altra manera-. Un argument senzill i lògic que, malgrat la seva aparent innocuïtat, la seva profunditat, el seu abast i el seu camp d’aplicació és amplíssim. Des d’aleshores sempre he intentat, malgrat el seu diferent valor, tractar a tots els números per igual, donar-li’ la seva mesura i me n’ he guardat prou de tornar a fer un zero més petit.

Qui ha tocat al corb?

El paó reial

Mira que n’arriba a ser de sàvia la naturalesa compensant, equilibrant o dotant a éssers anodins amb uns atribuïts que els converteixen en especials. A un animal, tan poc atractiu com pot ser un gall d’indi, se li enganxa una cua de colors en forma de ventall i esdevé un paó reial. Convertit en animal exòtic, es passejarà pels corrals mostrant orgullós el seu plomall i seduint a les aus més bledes i als pollastres més babaus. Serà, sens dubte, la sensació del tancat i amb una mica de sort aconseguirà enganyar a la concurrència amb la seva façana multicolor i les seves formes educades. Però no us deixeu entabanar, per molts aires de noblesa que gasti, no és més que una vulgar gallina, això sí, amb una cua de vedette carnavalesca extremadament recarregada i barroca. Una cua massa pesada per volar, massa exagerada per treballar, massa sofisticada per la majoria i massa evident per amagar les seves intencions.

Gratar el cel

És molt greu

Un altre contrasentit lingüístic, i en són molts, el trobem en la forma d’anomenar la força d’atracció de la terra: gravetat. Perquè titllar-la de gravetat quan, el que seria realment greu, seria la seva absència? Us imagineu per un moment, ni que sigui només per un moment, un món sense aquest principi físic que ens manté unit a ell i ens fa tocar de peus a terra? Seria un desastre. No quedaria ningú per explicar-ho perquè tots estaríem donant voltes com petits asteroides perduts en la immensitat de l’Univers. Si gravetat és sinònim de pesantor i greugesa, proposo canviar el nom de la llei de la gravetat pel més escaient de llei de l’alleujament. Res més lluny de la gravetat què poder gaudir d’aquesta situació de privilegi poc comú en el nostre sistema solar. Les coses pel seu nom i un nom (precís) per a cada cosa.

Trenca el dia. Desperta Havana

Fidel a nike

Veient una de les darreres fotos del líder cubà Fidel Castro i observant que, en aquesta com en totes les anteriors, llueix un xandall nike, no puc deixar de felicitar a la firma de roba esportiva per la seva eficaç gestió de vestir, en mig del bloqueig, a la màxima autoritat i a la figura més emblemàtica de la Revolució. No deixa de tenir el seu mèrit, i ha de ser un motiu per l’esperança, que dos símbols, aparentment tan oposats, s’encadellin en una de les imatges més impactants del moment. Sí Fidel pot vestir un xandall nike sense cap escarafall i amb tota normalitat i, la mateixa nike, no fa res per impedir-ho i, és més, n’alimenta el fet, vol dir que les coses estan canviant i el futur està a tocar.

Tenir cura del futur

europaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropa europaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropa europaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropaeuropa

D'arrel estranya

Darrera la D
hi ha un Cadet

D de deu. D de de debò. D de definició. D de decent. D de decisiu. D de dedicació. D de democràtic. D de demolidor. D de demostratiu. D de deontològic. D de desamagar. D de desarmar. D de desarborar. D de desatapeir. D de desballestar. D de desbastar. D de desbrossador. D de descarat. D de descomunal. D de descongestiu. D de descontaminat. D de descosir. D de descriptiu. D de desemboirar. D de desembolicar. D de desemboçar. D de desembolicar. D de desemboscar. D de desembotir. D de desembruixar. D de desemmerdar. D de desemmotllar. D de desempobrir. D de desencallar. D de desenlletgir. D de desengreixar. D de desenredar. D de desenroscar. D de desensopidor. D de desenterbolir. D de desenrunar. D de desentumir. D de desenvolupar. D de desfogar. D de desgastar. D de desimbolt. D de desinhibit. D de desintoxicat. D de desitjable. D de desllorigador. D de desoxidant. D de despert. D de despuntar. D de desvergonyit. D de desvetllat. D de detallista. D de determinant. D de futur.

Tot el que necessites és amor

No hi ha tap que es resisteixi

All you need is love
Tot el que necessites és amor

Europa B 1 – Dom Bosco 0

Lliga Cadets Primera Divisió

Sens dubte ha de ser difícil oposar-se a un equip que, entre altres moltes coses, de la pau i l’amor en fa bandera. No ho ha de tenir fàcil el rival poder contrarestar uns arguments tan virtuosos. Com aspirar a neutralitzar l’amor i sentir-se en pau? Com pretendre què un partit no transcorri en pau i amor? Com encaixar un gol d’amor i no sentir-se feliç? Com fer per guanyar en pau si no es té amor? Pau i amor, amor i pau per omplir el futbol de bones intencions i millors propòsits.

Devoció pel futbol

La metamorfosi

Tortosa 2 – Europa A 0

Lliga Nacional Juvenil

L’adjectiu kafkià s’acostuma ha utilitzar per definir quelcom d’enrevessat, estrany o difícil d’entendre. I ves per on, és l’adjectiu què més se li escau, el que més s’ajusta al que va passar ahir al Municipal de Tortosa. És, de lluny, l’adjectiu perfecte, el més precís per definir i explicar, o al menys intentar-ho, un dels desenllaços més inexplicables que he pogut veure en molt de temps. Un equip, l’Europa, va dominar, va tenir la pilota, les ocasions (claríssimes) de gol, va portar el pes del partit, va combinar, va tocar, va fer un dels millors plantejaments de la temporada i, amb escreix, la millor primera part des de l’ inici de lliga. Però res de tot això va ser suficient per guanyar un partit que mai hauria d’haver perdut. Un resultat increïble pels mèrits proposats pels uns i els altres. Increïble, però pels que han vist molt de futbol, no del tot sorprenent; perquè el d’ahir va ser d’aquells partits que, als deu minuts, i desprès de les nombroses ocasions de gol desaprofitades per l’equip visitant, ja tenies clar com acabaria. La llei del futbol és implacable i ahir va tornar a posar-se en evidència. El que falla, el que perdona, acaba perdent. El Tortosa va necessitar molt poc, dues accions afortunades i aïllades varen ser suficients per doblegar a un Europa que, en cap cas, va merèixer un resultat tan injust i kafkià. El temps s’esgota i el coixí cada cop és més petit. No hi ha marge d’error i els partits es comencen a comptar per finals. És l’hora de serrar els dents i d’aprofitar totes i cadascuna de les oportunitats que es tinguin. Els adversaris, els rivals, no ho posaran fàcil i, pel que es va veure ahir, ho aprofiten tot. Es pot perdre algun partit, però no la confiança i, molt menys, la personalitat.

Pescant contrallums

Indefinicions 25

Falcat: penis català
Falç: que no és cert
Falcó: part exterior d’un pis
Guillotinada: acció de Guillaume
Guinyol: interior d’oliva
Halogen: gen amb aura
Hàmster amb cervesa: ciutat d’Holanda (Amsterdamm)
Hebreu: jueu sintètic
Il•lusionisme: deixar-se enganyar per un jueu
Imamat: imam borratxo
Intersecció: basquet de l’Inter
Llentilla: que va poc a poc
Malament: cervell de poc fiar
Perineu: conjunt de muntanyes
Perista: menjador compulsiu de peres
Poètic: fòbia a l’ètica

Abraçada a Noa

Pasa la película cuadro a cuadro para que dure más.
Los abrazos rotos

Córrer? Perquè?

El semàfor

Divendres, tres de la tarda, carrer Aragó. Aturat en un semàfor en vermell (of course) se’m posa al costat una moto de gran cilindrada amb un paio un pèl nerviós. Abans què el semàfor canvií a verd, el paio de la moto de gran cilindrada, surt esperitat. Jo espero tranquil•lament el meu torn i surto a velocitat moderada. En arribar al següent semàfor m’hi trobo novament al paio de la moto de gran cilindrada que deu fer una eternitat que ja hi és. Em mira, el miro i quan encara no he acabat de fixar la vista, ja ha desaparegut en mig d’un estrèpit ensordidor. Mentre oloro la goma cremada de la seva roda posterior em ve al cap un pensament i com que no tinc res més a fer li dono bola. -Si el paio de la moto de gran cilindrada i jo hem recorregut la mateixa distància, on és la diferència?- Doncs què mentre ell, per efecte de la velocitat, estava menys estona en moviment i més estona aturat; jo pel contrari, estava més estona en moviment que no pas aturat. Sent el mateix lapsus de temps, el que variava era la distribució o ocupació d’aquest temps. Es podria prendre com un exemple perfecte de dues maneres d’entendre la vida. El temps no el marques tu, te’l marquen els semàfors, però de tu depèn la seva utilització i com l'omples. Córrer per estar aturat o anar més a poc a poc per estar més estona en moviment i menys estona aturat? Que cadascú trií la formula que més li plagui i, al semàfor, intercanviem experiències.

UN DÉU SALVATGE

Dues parelles es reuneixen. El fill d’una d’elles, de tant sols nou anys, ha colpejat el de l’altra parella. Els pares decideixen mantenir aquesta entrevista per arreglar l’assumpte amb civisme. Benèvols i conciliadors, tenen un discurs comú de tolerància i comprensió. Amb la mateixa subtilesa amb què comencen la conversa s’inicia un canvi d’actitud entre ells. Aquest petit canvi porta a un altre una mica més gran i, així, fins a desembocar en un enfrontament obert, que comença a deixar de banda qualsevol acord cívic. Ambdues parelles defensen el seu territori, fins que... la lluita comença entre ells mateixos: tots contra tots.
És el moment en què sorgeix de cadascun dels personatges aquell “déu salvatge”, que es revela contra la insatisfacció de les seves vides.


AUTOR: Yasmina Reza
TRADUCCIÓ: Jordi Galceran
DIRECCIÓ: Tamzin Townsend

REPARTIMENT:
Jordi Boixaderas (Àlex)
Roser Camí (Verònica)
Ramon Madaula (Miquel)
Vicenta Ndongo (Anna)

Vol rasant

L'àliga d’ales tallades i la guineu

Un dia un home va capturar un àliga, li va tallar les seves ales i la va deixar anar al corral juntament amb totes les seves gallines. Tot just, l'àliga, qui va ser poderosa, baixava el cap i passava sense menjar: se sentia com una reina empresonada.
Va passar un altre home que la va veure, li va agradar i va decidir comprar-la. Li va arrencar les plomes tallades per fer-li créixer de nou. Reposada el àliga de les seves ales, va alçar el vol, i va capturar a una llebre per emportar -en agraïment a la seva alliberador.
La va veure una guineu i maliciosament la mal aconsellava dient:
- No li duguis la llebre al que et va alliberar, sinó al que et va capturar; doncs el que et va alliberar ja és bo sense més estímul. Procura més aviat estovar a l'altre, no vagi a atrapar-te de nou i et talli completament les ales .-

Sempre correspon generosament amb els teus benfactors, i per prudència mantén-te allunyat dels malvats que fan el incorrecte.

Exercici sense cap ni peus

L’escalfament de la terra va més ràpid que l’Estatut de Catalunya

Un Parlament, què en democràcia és l’òrgan representatiu de la voluntat popular, decideix aprovar per majoria una llei, el que correspon a continuació és aplicar-la. Convindreu amb mi que no hi ha res més absurd, res més inoperant i incompetent què un govern que no governa, què, en exercici del seu encàrrec, no fa lleis i no les posa en pràctica. Doncs seguireu convenint amb mi què, en el cas de l’Estatut, aquest govern ha bastit un instrument (discutible o no) per a poder desplegar una idea d’administració i què, per contra, no el posa en funcionament. L’estatut aprovat pel Parlament de Catalunya hauria d’estar funcionant des de la seva gestació perquè fins el moment ningú (competent o no) ha dit que aquest Estatut no era vàlid, ni total ni parcialment. Desprès ja veuríem quin camí s’hauria de seguir, però fins que aquest moment arribi l’Estatut hauria d’estar funcionant amb total normalitat. Sí arribat el dia, algú decideix posar-li objeccions, ja es decidirà que fer. Però imagineu què l’Estatut és plenament Constitucional, haurem perdut 4, 5, 6,...anys esperant què algun il•luminat doni validesa a allò que ja la tenia. Apliquem l’Estatut tal i com el va aprovar el Parlament i mentre ningú digui el contrari donem-lo per bo.

Estrellats

Què no em tallin els anuncis per posar programes

My team