Molins de vent. Titans a l'Olimp. Gegants al desert
diumenge, 3 de gener del 2010
Administrar l’autoestima
Europa D 2 – Gramenet B 1
Cadets-Amistós
L’etern debat. El debat que sembla estar en boca de tothom i al que tothom s’hi apunta: és l’Europa, aquest cadet D de l’Europa, un equip de segona? O bé mereixeria estar jugant en una categoria superior? Sembla què partits com el d’ahir, guanyant al cadet preferent de la Grama, donaria la raó als partidaris d’aquesta darrera opció. Però això seria tan arriscat com plantejar sí, la Grama que varem veure ahir, és un equip de preferent? O bé mereixeria pel seu joc escarransit jugar en una categoria inferior? Totes aquestes qüestions, sí bé licites i raonables, cal posar-les en quarantena. Serà el temps i, evidentment, els mereixements dels uns i dels altres els que els posaran al lloc que els hi correspongui. Sí l’Europa és un equip de primera, no tinc cap dubte, que ho acabarà sent. I sí la Grama està per damunt de les seves possibilitats reals també ho acabarem sabent. No és la meva intenció posar aigua al vi però cal valorar les coses en la seva justa mesura. La Grama d’ahir va venir a “estirar les cames” com el seu entrenador va comentar abans i al final del partit. A preparar, sense risc i sense forçar, el seu proper partit de lliga on s’hi juguen molt i on realment els hi van els punts. Aquests partits amistosos entre equips de diferent nivell, al menys sobre el paper, són partits trampa on el de categoria superior té molt a perdre i el de categoria inferior molt a guanyar i això és el que acostuma a passar. L’equip “petit” juga al dos-cents per cent i l’equip “gran” pateix un relaxament instintiu al no enfrontar-se amb equips del mateix nivell. Relaxament lògic què acaba per passar factura en el resultat. La Grama tenia molt clara la funció i l’objectiu d’aquest partit. Espero què l’Europa també. L’efecte balsàmic i de reforç de l’autoestima és innegable, però la lliga, el deixar de ser un equip de segona, no s’aconsegueix guanyant a la Grama en un partit amistós sinó sumant més punts que els rivals a final de temporada. Seria molt trist i una enorme decepció, per a tots aquells que creiem que aquest equip es mereix molt més, quedar-se a les portes de l’ascens perquè un dia es va guanyar a la Grama en un partit intranscendent.
Europa D 2 – Gramenet B 1
Cadets-Amistós
L’etern debat. El debat que sembla estar en boca de tothom i al que tothom s’hi apunta: és l’Europa, aquest cadet D de l’Europa, un equip de segona? O bé mereixeria estar jugant en una categoria superior? Sembla què partits com el d’ahir, guanyant al cadet preferent de la Grama, donaria la raó als partidaris d’aquesta darrera opció. Però això seria tan arriscat com plantejar sí, la Grama que varem veure ahir, és un equip de preferent? O bé mereixeria pel seu joc escarransit jugar en una categoria inferior? Totes aquestes qüestions, sí bé licites i raonables, cal posar-les en quarantena. Serà el temps i, evidentment, els mereixements dels uns i dels altres els que els posaran al lloc que els hi correspongui. Sí l’Europa és un equip de primera, no tinc cap dubte, que ho acabarà sent. I sí la Grama està per damunt de les seves possibilitats reals també ho acabarem sabent. No és la meva intenció posar aigua al vi però cal valorar les coses en la seva justa mesura. La Grama d’ahir va venir a “estirar les cames” com el seu entrenador va comentar abans i al final del partit. A preparar, sense risc i sense forçar, el seu proper partit de lliga on s’hi juguen molt i on realment els hi van els punts. Aquests partits amistosos entre equips de diferent nivell, al menys sobre el paper, són partits trampa on el de categoria superior té molt a perdre i el de categoria inferior molt a guanyar i això és el que acostuma a passar. L’equip “petit” juga al dos-cents per cent i l’equip “gran” pateix un relaxament instintiu al no enfrontar-se amb equips del mateix nivell. Relaxament lògic què acaba per passar factura en el resultat. La Grama tenia molt clara la funció i l’objectiu d’aquest partit. Espero què l’Europa també. L’efecte balsàmic i de reforç de l’autoestima és innegable, però la lliga, el deixar de ser un equip de segona, no s’aconsegueix guanyant a la Grama en un partit amistós sinó sumant més punts que els rivals a final de temporada. Seria molt trist i una enorme decepció, per a tots aquells que creiem que aquest equip es mereix molt més, quedar-se a les portes de l’ascens perquè un dia es va guanyar a la Grama en un partit intranscendent.
I tu quina fila tries?
En contra del que acostumava a passar al cinema on les darreres files eren ocupades per parelles actives amb el gens menyspreable objectiu d’intercanviar experiències; a les aules en canvi, aquesta fila és ocupada, sí o sí, per persones amb poc interès pel devenir de la classe o amb el propòsit clar d’enredar i/o, directament, boicotejar-la. A la darrera fila de les aules es col•loquen aquelles persones que, en oposició al mestre o als ponents, es signifiquen per desentendre’s de tota responsabilitat i amb una actitud negativista: destruir tot allò que sigui susceptible de ser destruït i que provingui de l’autoritat legalment constituïda. La gent de la darrera fila es caracteritzen pel seu tarannà infantil, inadaptat, acomplexat i covard. Gent que molesta i empipa a les esquenes de tothom i quan se’l senyala amb el dit, riu i es fa el boig. Gent que distorsiona i distreu l’atenció general i que reclama la seva quota de protagonisme a força de sortides de to. Gent asseguda a la darrera fila per escapar ràpidament quan vinguin maldades i entenebrits per la foscor que els hi tapa les vergonyes. La gent de la darrera fila, indolent impenitent, que no aprendrà mai per que està molt lluny del coneixement. Gent de la darrera fila que no mira a la cara, que té a tothom d’esquena i ja li està bé. La darrera fila a les aules no està numerada, tu la tries i per alguna cosa serà.
En contra del que acostumava a passar al cinema on les darreres files eren ocupades per parelles actives amb el gens menyspreable objectiu d’intercanviar experiències; a les aules en canvi, aquesta fila és ocupada, sí o sí, per persones amb poc interès pel devenir de la classe o amb el propòsit clar d’enredar i/o, directament, boicotejar-la. A la darrera fila de les aules es col•loquen aquelles persones que, en oposició al mestre o als ponents, es signifiquen per desentendre’s de tota responsabilitat i amb una actitud negativista: destruir tot allò que sigui susceptible de ser destruït i que provingui de l’autoritat legalment constituïda. La gent de la darrera fila es caracteritzen pel seu tarannà infantil, inadaptat, acomplexat i covard. Gent que molesta i empipa a les esquenes de tothom i quan se’l senyala amb el dit, riu i es fa el boig. Gent que distorsiona i distreu l’atenció general i que reclama la seva quota de protagonisme a força de sortides de to. Gent asseguda a la darrera fila per escapar ràpidament quan vinguin maldades i entenebrits per la foscor que els hi tapa les vergonyes. La gent de la darrera fila, indolent impenitent, que no aprendrà mai per que està molt lluny del coneixement. Gent de la darrera fila que no mira a la cara, que té a tothom d’esquena i ja li està bé. La darrera fila a les aules no està numerada, tu la tries i per alguna cosa serà.
dissabte, 2 de gener del 2010
Errors capitals i per alguns, mortals
A l’edat mitjana es creia que una persona podia ser posseïda per un dels set pecats capitals i transformar-la fins embogir. Un dels principals indicadors per determinar si una persona havia estat posseïda era el coneixement i la parla d’una llengua estrangera. El fet d’expressar-se en una llengua desconeguda era suficient per diagnosticar la possessió i la seva correcció a través de l’exorcisme preceptiu. En el darrer extrem, la persona afectada, podia acabar sent cremada sí la possessió persistia i no s’aconseguia neutralitzar-la. Això era llei i una conducta habitual per a l’Església que tot ho sap i que actuava com a portaveu celestial i executora de la voluntat divina. Infalible i acomboiada pel Dogma, l’Església no s’equivocava. I sí llavors no s’equivocava, vol dir que ara, que fins i tot el Papa, parla cinc llengües diferents, s’equivoca? Està posseït el Papa i els principals mandataris de l’Església per algun dels pecats capitals? És lícit que l’Església evolucioni en el temps i el que abans era pecat ara no ho sigui? Vol dir això que l’Església abans s’equivocava i no era infalible i ara sí? No serà que l’Església sempre s’equivoca però cal temps per adonar-se’n?
A l’edat mitjana es creia que una persona podia ser posseïda per un dels set pecats capitals i transformar-la fins embogir. Un dels principals indicadors per determinar si una persona havia estat posseïda era el coneixement i la parla d’una llengua estrangera. El fet d’expressar-se en una llengua desconeguda era suficient per diagnosticar la possessió i la seva correcció a través de l’exorcisme preceptiu. En el darrer extrem, la persona afectada, podia acabar sent cremada sí la possessió persistia i no s’aconseguia neutralitzar-la. Això era llei i una conducta habitual per a l’Església que tot ho sap i que actuava com a portaveu celestial i executora de la voluntat divina. Infalible i acomboiada pel Dogma, l’Església no s’equivocava. I sí llavors no s’equivocava, vol dir que ara, que fins i tot el Papa, parla cinc llengües diferents, s’equivoca? Està posseït el Papa i els principals mandataris de l’Església per algun dels pecats capitals? És lícit que l’Església evolucioni en el temps i el que abans era pecat ara no ho sigui? Vol dir això que l’Església abans s’equivocava i no era infalible i ara sí? No serà que l’Església sempre s’equivoca però cal temps per adonar-se’n?
divendres, 1 de gener del 2010
dijous, 31 de desembre del 2009
Inventari del no
Què toca ara? Fer balanç. Com es fa un balanç? Fent una llista de totes aquelles coses que han passat i que val la pena recordar per la seva transcendència, importància o simplement per la seva proximitat o afinitat. Fa mandra? Molta. Per això m’he decantat per fer un inventari al revés, un llistat d’algunes d’aquelles coses que no han passat i que haurien d’haver passat o, si més no, m’hauria agradat que passessin. Coses que, pel fet de no haver passat, formen part, automàticament, de la llista de desitjos pel proper any. Coses com ara, la (ja va sent hora) independència del meu país. O l’ enyorada Sarah Mclachlan i el desig creixent de veure-la a Barcelona. O l’ esperat concert, per exemple al Palau de la Música, d’en Tom Waits. L’anunci del rodatge d’una nova pel•lícula de Victor Erice. La darrera corrida a la Monumental. Una lliga per l’Europa. El viatge a Austràlia i el retorn a Cuba. Tenir enemics intel•ligents i amics sense reserves. Què algú, a part de tu, s’interessi pel meu bloc. Què s’instauri el dia dels culpables en contraposició al dia dels innocents. Què els reis siguin veritablement els pares. També hi cabria en aquesta llista la noticia de la descoberta del manuscrit definitiu de Roberto Bolaño. Què el 12 d’Octubre fos laborable. Què Rigola adapti Espriu i la Silvia Bel ens desgrani Martí i Pol. Els Jocs Olímpics per Arenys de Munt. La designació del Poble Sec com a nova seu mundial de l’ O.N.U per als propers 20 anys. L’acabament de la Sagrada Família i el desmantellament de l’Església. L’estrena –o millor dit, la reestrena- de la Nit de Sant Joan al Paral•lel. Què el meu partit sigui sencer. Què el Barça repeteixi i la festa sigui completa. Què la meva companya sigui Premi Nobel i jo la pugui acompanyar. Què el Woody Allen em convidi a fer un cafè a Casa Fuster (encara que l’hagi de pagar jo). Rebre dues invitacions de platea per al Kodak Theatre. I, finalment, què el proper any pugui tornar a fer una llista amb coses, això sí, diferents a la d’aquesta perquè totes s’hauran complert.
Què toca ara? Fer balanç. Com es fa un balanç? Fent una llista de totes aquelles coses que han passat i que val la pena recordar per la seva transcendència, importància o simplement per la seva proximitat o afinitat. Fa mandra? Molta. Per això m’he decantat per fer un inventari al revés, un llistat d’algunes d’aquelles coses que no han passat i que haurien d’haver passat o, si més no, m’hauria agradat que passessin. Coses que, pel fet de no haver passat, formen part, automàticament, de la llista de desitjos pel proper any. Coses com ara, la (ja va sent hora) independència del meu país. O l’ enyorada Sarah Mclachlan i el desig creixent de veure-la a Barcelona. O l’ esperat concert, per exemple al Palau de la Música, d’en Tom Waits. L’anunci del rodatge d’una nova pel•lícula de Victor Erice. La darrera corrida a la Monumental. Una lliga per l’Europa. El viatge a Austràlia i el retorn a Cuba. Tenir enemics intel•ligents i amics sense reserves. Què algú, a part de tu, s’interessi pel meu bloc. Què s’instauri el dia dels culpables en contraposició al dia dels innocents. Què els reis siguin veritablement els pares. També hi cabria en aquesta llista la noticia de la descoberta del manuscrit definitiu de Roberto Bolaño. Què el 12 d’Octubre fos laborable. Què Rigola adapti Espriu i la Silvia Bel ens desgrani Martí i Pol. Els Jocs Olímpics per Arenys de Munt. La designació del Poble Sec com a nova seu mundial de l’ O.N.U per als propers 20 anys. L’acabament de la Sagrada Família i el desmantellament de l’Església. L’estrena –o millor dit, la reestrena- de la Nit de Sant Joan al Paral•lel. Què el meu partit sigui sencer. Què el Barça repeteixi i la festa sigui completa. Què la meva companya sigui Premi Nobel i jo la pugui acompanyar. Què el Woody Allen em convidi a fer un cafè a Casa Fuster (encara que l’hagi de pagar jo). Rebre dues invitacions de platea per al Kodak Theatre. I, finalment, què el proper any pugui tornar a fer una llista amb coses, això sí, diferents a la d’aquesta perquè totes s’hauran complert.
dimecres, 30 de desembre del 2009
Indefinicions*
Públic: el contrari de Privat
Porteria: entrada d’un edifici.
Porter: el que vigila la porteria. N’hi ha d’automàtics.
Xarxa: connexió entre internautes.
Primer temps: i desprès una canya.
Àrea: on s’acostuma a parar per descansar i fer gasolina.
Cercle Central: Equador.
Alineació: deixar-se menjar el tarro.
Centrada: persona amb les idees clares.
Visió de joc: quan no et tapa ningú.
Entrada per darrera: accés pel servei i les mercaderies.
Fora de banda: músic acomiadat.
4-4-2: prefix telefònic en desús.
Pressió: el que fa pujar la cervesa.
Èxit: sortida.
Capità: el darrer en abandonar el vaixell.
Canvi: palanca per introduir una altra marxa.
Aturada: persona sense feina.
Gran aturada: prop de la vaga general.
Falta: avis d’embaràs.
Falta perillosa: confirmació d’embaràs.
Corre la banda: orquestra que va molt de presa.
Pilotes: tipus de persones que es poden trobar en totes les oficines.
Pilota alta: veure pilotes. De considerable alçada.
Una passada a l’espai: un fet extraordinari amb gravetat zero.
Penal: lloc on els presos acompleixen condemna.
Davantera: part frontal de la meva veïna.
Partit: en dues o més porcions.
Vestuaris: en una festa grega, el que s’acostuma a dir quan s’acaben les begudes: ves tu Aris.
Regat: mullat.
Vaselina: crema per suavitzar sequedats.
Gol: pròxim a l’or.
Fora de joc: abans d’entrar al Casino.
Barrera: Heribert. Històric dirigent d’Esquerra Republicana de Catalunya.
Servei de porta: Caprabo.
Servei de cantonada: benzinera.
Jugador: ludòpata.
Reserva: amb poca benzina.
Mig centre: un centre incomplet.
Mitja punta: llapis trencat.
Son: el que entra quan es llegeix una cosa tan llarga.
*Editat ara fa dos anys i dedicat a l'Eric que m'ho ha demanat.
Públic: el contrari de Privat
Porteria: entrada d’un edifici.
Porter: el que vigila la porteria. N’hi ha d’automàtics.
Xarxa: connexió entre internautes.
Primer temps: i desprès una canya.
Àrea: on s’acostuma a parar per descansar i fer gasolina.
Cercle Central: Equador.
Alineació: deixar-se menjar el tarro.
Centrada: persona amb les idees clares.
Visió de joc: quan no et tapa ningú.
Entrada per darrera: accés pel servei i les mercaderies.
Fora de banda: músic acomiadat.
4-4-2: prefix telefònic en desús.
Pressió: el que fa pujar la cervesa.
Èxit: sortida.
Capità: el darrer en abandonar el vaixell.
Canvi: palanca per introduir una altra marxa.
Aturada: persona sense feina.
Gran aturada: prop de la vaga general.
Falta: avis d’embaràs.
Falta perillosa: confirmació d’embaràs.
Corre la banda: orquestra que va molt de presa.
Pilotes: tipus de persones que es poden trobar en totes les oficines.
Pilota alta: veure pilotes. De considerable alçada.
Una passada a l’espai: un fet extraordinari amb gravetat zero.
Penal: lloc on els presos acompleixen condemna.
Davantera: part frontal de la meva veïna.
Partit: en dues o més porcions.
Vestuaris: en una festa grega, el que s’acostuma a dir quan s’acaben les begudes: ves tu Aris.
Regat: mullat.
Vaselina: crema per suavitzar sequedats.
Gol: pròxim a l’or.
Fora de joc: abans d’entrar al Casino.
Barrera: Heribert. Històric dirigent d’Esquerra Republicana de Catalunya.
Servei de porta: Caprabo.
Servei de cantonada: benzinera.
Jugador: ludòpata.
Reserva: amb poca benzina.
Mig centre: un centre incomplet.
Mitja punta: llapis trencat.
Son: el que entra quan es llegeix una cosa tan llarga.
*Editat ara fa dos anys i dedicat a l'Eric que m'ho ha demanat.
Regional exprés
53000 persones, són poques o són moltes? Com tot, depèn del prisma des d’on es miri. 53000 varen ser els assistents al partit entre Catalunya i Argentina disputat recentment al Nou Camp. Un estadi immens que semblava mig ple o mig buit segons la manera i la voluntat d’interpretar-ho. Per Madrid –i sento fer-me novament pesat- l’assistència va ser un fracàs i no solament això sinó que la noticia apareixia a la secció de Regionales i no a la d’esports com hagués estat més lògic i com va aparèixer a la totalitat de diaris europeus. Per a Madrid, un partit de la selecció catalana, no és un esdeveniment esportiu sinó un greuge, un afront intolerable que cal silenciar i combatre amb totes les forces i els instruments al seu abast. 53000 persones no se si són moltes o poques, però sí se que són tantes com en el darrer Espanya-Argentina celebrat al Calderón el passat 14 de Novembre i, en aquest cas, va ser considerat un èxit d’assistència i, també en aquest cas, el partit va ser interpretat, analitzat i glossat únicament des del punt de vista esportiu –com ha de ser- i no es va fer cap referència sociològica més enllà del futbol. Espanya té por. Té por a les consultes sobiranistes i a un simple partit de futbol. I un país que té por, és un país dependent. Un país presoner dels seus fantasmes personals que el tenallen i no el deixen avançar. Les pors infantils s’han de superar i la seva negació no les farà desaparèixer. Per cert, Catalunya va fer un partit esplèndid contra Argentina i va acabar guanyant per 4 a 2 davant 53000 persones i un 33% d’audiència televisiva. La manta per tapar actes com aquest cada cop ha de ser més gran. Compraré accions a La Casa De Las Mantas i em forraré.
53000 persones, són poques o són moltes? Com tot, depèn del prisma des d’on es miri. 53000 varen ser els assistents al partit entre Catalunya i Argentina disputat recentment al Nou Camp. Un estadi immens que semblava mig ple o mig buit segons la manera i la voluntat d’interpretar-ho. Per Madrid –i sento fer-me novament pesat- l’assistència va ser un fracàs i no solament això sinó que la noticia apareixia a la secció de Regionales i no a la d’esports com hagués estat més lògic i com va aparèixer a la totalitat de diaris europeus. Per a Madrid, un partit de la selecció catalana, no és un esdeveniment esportiu sinó un greuge, un afront intolerable que cal silenciar i combatre amb totes les forces i els instruments al seu abast. 53000 persones no se si són moltes o poques, però sí se que són tantes com en el darrer Espanya-Argentina celebrat al Calderón el passat 14 de Novembre i, en aquest cas, va ser considerat un èxit d’assistència i, també en aquest cas, el partit va ser interpretat, analitzat i glossat únicament des del punt de vista esportiu –com ha de ser- i no es va fer cap referència sociològica més enllà del futbol. Espanya té por. Té por a les consultes sobiranistes i a un simple partit de futbol. I un país que té por, és un país dependent. Un país presoner dels seus fantasmes personals que el tenallen i no el deixen avançar. Les pors infantils s’han de superar i la seva negació no les farà desaparèixer. Per cert, Catalunya va fer un partit esplèndid contra Argentina i va acabar guanyant per 4 a 2 davant 53000 persones i un 33% d’audiència televisiva. La manta per tapar actes com aquest cada cop ha de ser més gran. Compraré accions a La Casa De Las Mantas i em forraré.
dimarts, 29 de desembre del 2009
Estic desfet*
Us he de demanar excuses. Estic avergonyit. Trasbalsat. He estat víctima d’una ensarronada de l’alçada d’un campanar. Una indefensa joguina en mans d’uns nens trapelles. Com diu el meu amic Jordi: he fet el passerell. Com he pogut caure en el parany? Com n’he estat d’innocent. La noticia de l’any resulta que no era més que una broma monumental. Un escarni per a la meva suposada –i ara en entredit- intel•ligència. He quedat fatal i vosaltres heu estat els damnificats subsidiaris i involuntaris. Maldita sea! Tot per refiar-me de la persona que, fins ara, havia estat el meu confident –val a dir que, un confident excepcional i de solvència contrastada- amb el que sempre l’encertava. Doncs aquest cop se m’ha rifat. He de reconèixer, però, què la culpa és meva, com sinó puc explicar haver-me cregut les coses que em deia? Com creure que un monstre (en el sentit figurat de la paraula) com MEDIApro podia interessar-se per un Club que malviu en l’anonimat i la dependència? Qui es podia creure què un senyor que ha sortit del Club per la finestra ara estigués disposat a pagar el lloguer als inquilins que el van foragitar i que encara hi són? Qui, en plenes facultats mentals, podia creure en una candidatura alternativa plena de crítics a l’actual gestió del Club? I encapçalada per un ex-vicepresident? De Bode dimitint i avançant unes eleccions ara que les coses van bé? Rodes i rodes i rodes de molí que jo m’he empassat com el que s’empassa un lacasitos. I el més greu, el que no té perdó, que us ho he volgut fer creure. És més probable que un camell passi pel forat d’una agulla que tot el que us vaig etzibar ahir es faci realitat. Encara que el camell sigui de Toshiba.
Nota: l’únic que possiblement sigui cert és l’ interès del Woody Allen per fer una pel•lícula al Nou Sardenya; diuen que va quedat fascinat per les històries inversemblants que allí es couen i el marro que s’hi fa.
Haurem de seguir de molt a prop aquesta noticia.
*Ve de l’entrada d’ahir
Us he de demanar excuses. Estic avergonyit. Trasbalsat. He estat víctima d’una ensarronada de l’alçada d’un campanar. Una indefensa joguina en mans d’uns nens trapelles. Com diu el meu amic Jordi: he fet el passerell. Com he pogut caure en el parany? Com n’he estat d’innocent. La noticia de l’any resulta que no era més que una broma monumental. Un escarni per a la meva suposada –i ara en entredit- intel•ligència. He quedat fatal i vosaltres heu estat els damnificats subsidiaris i involuntaris. Maldita sea! Tot per refiar-me de la persona que, fins ara, havia estat el meu confident –val a dir que, un confident excepcional i de solvència contrastada- amb el que sempre l’encertava. Doncs aquest cop se m’ha rifat. He de reconèixer, però, què la culpa és meva, com sinó puc explicar haver-me cregut les coses que em deia? Com creure que un monstre (en el sentit figurat de la paraula) com MEDIApro podia interessar-se per un Club que malviu en l’anonimat i la dependència? Qui es podia creure què un senyor que ha sortit del Club per la finestra ara estigués disposat a pagar el lloguer als inquilins que el van foragitar i que encara hi són? Qui, en plenes facultats mentals, podia creure en una candidatura alternativa plena de crítics a l’actual gestió del Club? I encapçalada per un ex-vicepresident? De Bode dimitint i avançant unes eleccions ara que les coses van bé? Rodes i rodes i rodes de molí que jo m’he empassat com el que s’empassa un lacasitos. I el més greu, el que no té perdó, que us ho he volgut fer creure. És més probable que un camell passi pel forat d’una agulla que tot el que us vaig etzibar ahir es faci realitat. Encara que el camell sigui de Toshiba.
Nota: l’únic que possiblement sigui cert és l’ interès del Woody Allen per fer una pel•lícula al Nou Sardenya; diuen que va quedat fascinat per les històries inversemblants que allí es couen i el marro que s’hi fa.
Haurem de seguir de molt a prop aquesta noticia.
*Ve de l’entrada d’ahir
dilluns, 28 de desembre del 2009
De Bode dimiteix i avança les eleccions*
MEDIApro, el gegant català de la comunicació, ha arribat a un principi d’acord per patrocinar i gestionar al CE Europa les properes 4 temporades. L’acord s’ha aconseguit per mediació de l’actual responsable de l’àrea esportiva de MEDIAsports, Àngel Gómez, que ha estat clau perquè aquestes negociacions es poguessin encetar i posteriorment concretar. L’acord, a manca d’alguns serrells que es preveu enllestir aquesta mateixa setmana, començarà la temporada 2010-2011 i finalitzarà, si no hi ha acord de renovació, la temporada 2013-2014. Àngel Gómez, recordem, va estar lligat al CE Europa fins la darrera temporada exercint les funcions de Director Esportiu amb notable èxit. Ha estat, aquesta vinculació, determinant per acostar posicions i, finalment, materialitzar el que pot ser un dels projectes més ambiciosos en el panorama esportiu actual, tenint en compte que es tracta d’un Club modest i que milita a la tercera divisió del futbol espanyol. L’acord preveu una important aportació econòmica per part de MEDIAsports –al voltant de 180000 euros anuals- i el compromís de promocionar al CE Europa en totes i cadascuna de les seves iniciatives. Per la seva part, el CE Europa, cedeix tots els drets d’imatge, així com les seves instal•lacions per efectuar fins a 4 events –a concretar- , la possibilitat d’utilització de les mateixes pel personal i compromisos de MEDIApro i, finalment, el seu us com a plató pel rodatge de dues pel•lícules –la primera el 2011 i la segona, un nou film dirigit per Woody Allen, a l’estiu del 2013-. Hem pogut saber, de fonts ben informades, que el pacte ha estat fet amb una nova candidatura a les propers eleccions del CE Europa encapçalada per un ex-vicepresident , ara dimitit, i formada per ex-directius que han deixat de ser-ho i alguns encara en exercici del càrrec, tots ells crítics amb l’actual direcció del Club. S’ha de dir que, l’actual president del Club, Guillaume de Bode, hauria estat al corrent de les negociacions i, davant la magnitud del projecte i els enormes beneficis pel club, hauria donat el vist i plau a l’operació; accedint, per la seva banda, a renunciar al seu càrrec i avançar les eleccions per al Juny del 2010. El senyor de Bode té previst, un cop enllestida la signatura oficial, convocar una roda de premsa on també assistirà, a més de l’Àngel Gómez, el propi Jaume Roures, director general de MEDIApro, en un acte multitudinari que tindrà lloc a la Sala Oval del Palau Nacional presentat per Andreu Buenafuente i ofert en directe i en obert per la Sexta.
*Veure la continuació de la noticia a l'entrada de demà.
MEDIApro, el gegant català de la comunicació, ha arribat a un principi d’acord per patrocinar i gestionar al CE Europa les properes 4 temporades. L’acord s’ha aconseguit per mediació de l’actual responsable de l’àrea esportiva de MEDIAsports, Àngel Gómez, que ha estat clau perquè aquestes negociacions es poguessin encetar i posteriorment concretar. L’acord, a manca d’alguns serrells que es preveu enllestir aquesta mateixa setmana, començarà la temporada 2010-2011 i finalitzarà, si no hi ha acord de renovació, la temporada 2013-2014. Àngel Gómez, recordem, va estar lligat al CE Europa fins la darrera temporada exercint les funcions de Director Esportiu amb notable èxit. Ha estat, aquesta vinculació, determinant per acostar posicions i, finalment, materialitzar el que pot ser un dels projectes més ambiciosos en el panorama esportiu actual, tenint en compte que es tracta d’un Club modest i que milita a la tercera divisió del futbol espanyol. L’acord preveu una important aportació econòmica per part de MEDIAsports –al voltant de 180000 euros anuals- i el compromís de promocionar al CE Europa en totes i cadascuna de les seves iniciatives. Per la seva part, el CE Europa, cedeix tots els drets d’imatge, així com les seves instal•lacions per efectuar fins a 4 events –a concretar- , la possibilitat d’utilització de les mateixes pel personal i compromisos de MEDIApro i, finalment, el seu us com a plató pel rodatge de dues pel•lícules –la primera el 2011 i la segona, un nou film dirigit per Woody Allen, a l’estiu del 2013-. Hem pogut saber, de fonts ben informades, que el pacte ha estat fet amb una nova candidatura a les propers eleccions del CE Europa encapçalada per un ex-vicepresident , ara dimitit, i formada per ex-directius que han deixat de ser-ho i alguns encara en exercici del càrrec, tots ells crítics amb l’actual direcció del Club. S’ha de dir que, l’actual president del Club, Guillaume de Bode, hauria estat al corrent de les negociacions i, davant la magnitud del projecte i els enormes beneficis pel club, hauria donat el vist i plau a l’operació; accedint, per la seva banda, a renunciar al seu càrrec i avançar les eleccions per al Juny del 2010. El senyor de Bode té previst, un cop enllestida la signatura oficial, convocar una roda de premsa on també assistirà, a més de l’Àngel Gómez, el propi Jaume Roures, director general de MEDIApro, en un acte multitudinari que tindrà lloc a la Sala Oval del Palau Nacional presentat per Andreu Buenafuente i ofert en directe i en obert per la Sexta.
*Veure la continuació de la noticia a l'entrada de demà.
diumenge, 27 de desembre del 2009
La coartada del Saragossa
El procés obert cap a la sobirania és irreversible. Cada cop és fa més evident i els inputs que es van rebent deixen poc marge a la sorpresa, a que la situació canviï de signe. Són molts els senyals que així ho certifiquen i no només pel creixement intern –per la conscienciació nacional- sinó també per l’acceptació, cada vegada més estesa, d’aquesta realitat en el subconscient d’Espanya. Un subconscient que va deixant mostres externes d’un reconeixement, negat fins a la sacietat, però què poc a poc va surant, malgrat els esforços per ofegar-lo. Exposada davant situacions de xoc és quan Espanya més pateix i és, aleshores, quan mostra sense vergonya les seves febleses, la seva autèntica cara sense maquillar i el seu veritable pensament separador. Un exemple recent i molt il•lustratiu ha estat el tractament donat pels mitjans de comunicació espanyols, i per l’opinió pública en general, al voltant del sisè títol del Barça. El títol que acreditava als blaugranes com a campions, ni més ni menys ,del món. El títol més alt, reblant la trajectòria més brillant mai aconseguida per cap club del món. Això, què ha estat portada i tema recurrent en espais esportius i no esportius de diaris, ràdios i televisions d’arreu del món, ha sigut diluït a Espanya per la gran gesta de l’equip de la seva capital en guanyar a un immens Saragossa (carn de segona divisió) en el "partit del segle". La gesta del Barça, única en el món, no és percebuda a Espanya com un triomf espanyol perquè el Barça i tot el que hi ha al darrera, no és homologat com a espanyol. No es pot celebrar i no pots fer teu allò que t’és estrany i que no et pertany. I això els espanyols cada cop ho tenen més clar. Des de Catalunya són moltes les veus què reclamen la independència i des d’Espanya cada cop són més les persones que pensen que Catalunya no és Espanya i, per tant, arribats a aquesta situació, haurem de trobar una solució que complagui a totes dues parts.
El procés obert cap a la sobirania és irreversible. Cada cop és fa més evident i els inputs que es van rebent deixen poc marge a la sorpresa, a que la situació canviï de signe. Són molts els senyals que així ho certifiquen i no només pel creixement intern –per la conscienciació nacional- sinó també per l’acceptació, cada vegada més estesa, d’aquesta realitat en el subconscient d’Espanya. Un subconscient que va deixant mostres externes d’un reconeixement, negat fins a la sacietat, però què poc a poc va surant, malgrat els esforços per ofegar-lo. Exposada davant situacions de xoc és quan Espanya més pateix i és, aleshores, quan mostra sense vergonya les seves febleses, la seva autèntica cara sense maquillar i el seu veritable pensament separador. Un exemple recent i molt il•lustratiu ha estat el tractament donat pels mitjans de comunicació espanyols, i per l’opinió pública en general, al voltant del sisè títol del Barça. El títol que acreditava als blaugranes com a campions, ni més ni menys ,del món. El títol més alt, reblant la trajectòria més brillant mai aconseguida per cap club del món. Això, què ha estat portada i tema recurrent en espais esportius i no esportius de diaris, ràdios i televisions d’arreu del món, ha sigut diluït a Espanya per la gran gesta de l’equip de la seva capital en guanyar a un immens Saragossa (carn de segona divisió) en el "partit del segle". La gesta del Barça, única en el món, no és percebuda a Espanya com un triomf espanyol perquè el Barça i tot el que hi ha al darrera, no és homologat com a espanyol. No es pot celebrar i no pots fer teu allò que t’és estrany i que no et pertany. I això els espanyols cada cop ho tenen més clar. Des de Catalunya són moltes les veus què reclamen la independència i des d’Espanya cada cop són més les persones que pensen que Catalunya no és Espanya i, per tant, arribats a aquesta situació, haurem de trobar una solució que complagui a totes dues parts.
dissabte, 26 de desembre del 2009
Els canelons
Avui amb les restes en fem canelons. Reciclatge avant la lettre. Reciclatge espontani i tradicional del que cap institució, holding o ute empresarial se’n beneficia. Reciclatge directe i d’efectes i conseqüències tangibles per als seus practicants. Res a veure amb el gran negoci que han muntat les empreses del sector amb el vist i plau –i alguna cosa més- de les administracions que sanegen les seves economies i equilibren les seves balances deficitàries amb l’esforç del sofert personal. Ingressos nets que els hi permeten malbaratar recursos en partides sense cap interès pels ciutadans i dels que, aquests, no en treuen cap profit. Els canelons –com a mínim- els veiem, els toquem i ens els mengem. Dels enormes recursos què genera el reciclatge a gran escala no en veiem ni cinc i no sabem on van a parar ni quin sabor tenen. Sí he de reciclar, vull veure els canelons.
Avui amb les restes en fem canelons. Reciclatge avant la lettre. Reciclatge espontani i tradicional del que cap institució, holding o ute empresarial se’n beneficia. Reciclatge directe i d’efectes i conseqüències tangibles per als seus practicants. Res a veure amb el gran negoci que han muntat les empreses del sector amb el vist i plau –i alguna cosa més- de les administracions que sanegen les seves economies i equilibren les seves balances deficitàries amb l’esforç del sofert personal. Ingressos nets que els hi permeten malbaratar recursos en partides sense cap interès pels ciutadans i dels que, aquests, no en treuen cap profit. Els canelons –com a mínim- els veiem, els toquem i ens els mengem. Dels enormes recursos què genera el reciclatge a gran escala no en veiem ni cinc i no sabem on van a parar ni quin sabor tenen. Sí he de reciclar, vull veure els canelons.
Passejant el gos
Bon dia María! Me la trobo quan ve del forn amb aquella olor de pa calent. L’Esperança fa safareig al replà de l’escala amb la Cinta: què sí, què el fill de la Dolors s’ha passat tota la nit tossint, ves que no tingui la grip! I el nou veí del tercer, quin bandarra!, em llença les burilles de cigarreta damunt la roba estesa. Quin sapastre descregut! El Joan i el senyor Casas es miren les obres amb un posat seriós i amb aires de no entendre res. Els paletes han cobert la rasa i no els han avisat. Seran desconsiderats! Haurem de muntar una reunió per parlar dels acords de la darrera reunió i organitzar una altre reunió que deixi les coses clares, li deia el senyor Casas a un esverat Joan. Ensopego amb en Miquel Garcia, doctor reputat, que fullejant el diari no em veu. Perdó, em diu. Has vist? Les botigues no fan calaix ni ara que s’acosta el Nadal. No sé on anirem a parar amb aquesta maleïda crisi. Encarna, Encarna, crida la Remei. Digues-li al nen que baixi i que no es descuidi la bufanda (la bufanda és allò que es posen els nens quan les mares tenen fred). Vindrem a l’hora de dinar. Veig esbufegar l’Enric pujant el carrer quan torna del seu volt en bici. Veig que s’apaguen els llums dels fanals quan clareja el dia i es desperten els sorolls. Em saluda de lluny la Montse amb aquell posat de no haver trencat mai un plat. Em mira de reüll i riu per sota del nas. Accelera el pas. Al semàfor, aturats, un grup de nens amb enormes bosses d’esport esperen el seu torn de glòria a la Satalia. Avui és un dia de victòria. Avui és un bon dia per guanyar. A l’altre costat del carrer una parella de noctàmbuls fa esforços per arribar a casa abans no sigui massa tard. El gos els borda i ells l’ignoren. Cau una fulla i el plataner despullat se’ n constipa. Tot això és el que em perdo per no tenir gos.
Bon dia María! Me la trobo quan ve del forn amb aquella olor de pa calent. L’Esperança fa safareig al replà de l’escala amb la Cinta: què sí, què el fill de la Dolors s’ha passat tota la nit tossint, ves que no tingui la grip! I el nou veí del tercer, quin bandarra!, em llença les burilles de cigarreta damunt la roba estesa. Quin sapastre descregut! El Joan i el senyor Casas es miren les obres amb un posat seriós i amb aires de no entendre res. Els paletes han cobert la rasa i no els han avisat. Seran desconsiderats! Haurem de muntar una reunió per parlar dels acords de la darrera reunió i organitzar una altre reunió que deixi les coses clares, li deia el senyor Casas a un esverat Joan. Ensopego amb en Miquel Garcia, doctor reputat, que fullejant el diari no em veu. Perdó, em diu. Has vist? Les botigues no fan calaix ni ara que s’acosta el Nadal. No sé on anirem a parar amb aquesta maleïda crisi. Encarna, Encarna, crida la Remei. Digues-li al nen que baixi i que no es descuidi la bufanda (la bufanda és allò que es posen els nens quan les mares tenen fred). Vindrem a l’hora de dinar. Veig esbufegar l’Enric pujant el carrer quan torna del seu volt en bici. Veig que s’apaguen els llums dels fanals quan clareja el dia i es desperten els sorolls. Em saluda de lluny la Montse amb aquell posat de no haver trencat mai un plat. Em mira de reüll i riu per sota del nas. Accelera el pas. Al semàfor, aturats, un grup de nens amb enormes bosses d’esport esperen el seu torn de glòria a la Satalia. Avui és un dia de victòria. Avui és un bon dia per guanyar. A l’altre costat del carrer una parella de noctàmbuls fa esforços per arribar a casa abans no sigui massa tard. El gos els borda i ells l’ignoren. Cau una fulla i el plataner despullat se’ n constipa. Tot això és el que em perdo per no tenir gos.
dijous, 24 de desembre del 2009
El principi de la relativitat
O el final del principi
2 anys
730 dies
17.520 hores
1.051.200 minuts
63.072.000 segons
Segons com es miri sí que pot semblar molt de temps. 2 anys des de que aquest bloc va veure la llum per primer cop. 2 anys on han passat moltes coses que hem anat compartint i altres de les que ni tan sols hem estat conscients. 2 anys per créixer plegats entre un degoteig de pèrdues i un rosari de guanys. 2 anys per caminar junts, per fer via entre la malesa i ensopegar més sovint del que hauríem volgut. Per obrir tancats, per dibuixar horitzons i encetar dreceres. 2 anys per esperar el sol i somiar la lluna. 2 anys de llamps i parallamps i trons de tots els registres. 2 anys per enllaçar els sons i gronxar les paraules. 2 anys per anar teixint un kilim d’esperança amb nusos de tendresa. 2 anys per posar seny entre subtils esvorancs de rauxa. 2 anys per travessar valls feréstegues i resseguir carenes impossibles. 2 anys de llibertat condicional contra els defensors del silenci condicionat. 2 anys per buscar el veritable nom de les coses i no defallir en l’ intent. 2 anys donant arguments als amics i munició als enemics. 2 anys de cels estrellats i albades perfectes. 2 anys de pau i serenor, malgrat l’inevitable esglai del gos que borda. 2 anys que pot semblar molt de temps mentre no ho comparem amb l’edat de l’Univers. Aleshores, esdevé res, o quasi bé res. Quelcom d’insignificant com la pròpia essència i transcendència d’aquest bloc.
2204 entrades i només una sortida.
O el final del principi
2 anys
730 dies
17.520 hores
1.051.200 minuts
63.072.000 segons
Segons com es miri sí que pot semblar molt de temps. 2 anys des de que aquest bloc va veure la llum per primer cop. 2 anys on han passat moltes coses que hem anat compartint i altres de les que ni tan sols hem estat conscients. 2 anys per créixer plegats entre un degoteig de pèrdues i un rosari de guanys. 2 anys per caminar junts, per fer via entre la malesa i ensopegar més sovint del que hauríem volgut. Per obrir tancats, per dibuixar horitzons i encetar dreceres. 2 anys per esperar el sol i somiar la lluna. 2 anys de llamps i parallamps i trons de tots els registres. 2 anys per enllaçar els sons i gronxar les paraules. 2 anys per anar teixint un kilim d’esperança amb nusos de tendresa. 2 anys per posar seny entre subtils esvorancs de rauxa. 2 anys per travessar valls feréstegues i resseguir carenes impossibles. 2 anys de llibertat condicional contra els defensors del silenci condicionat. 2 anys per buscar el veritable nom de les coses i no defallir en l’ intent. 2 anys donant arguments als amics i munició als enemics. 2 anys de cels estrellats i albades perfectes. 2 anys de pau i serenor, malgrat l’inevitable esglai del gos que borda. 2 anys que pot semblar molt de temps mentre no ho comparem amb l’edat de l’Univers. Aleshores, esdevé res, o quasi bé res. Quelcom d’insignificant com la pròpia essència i transcendència d’aquest bloc.
2204 entrades i només una sortida.
dimecres, 23 de desembre del 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)