Villanpsicos
(amb els millors desitjos)
Ens tornem a trobar
Per que no en varem tenir prou
I res millor que un sopar
Per seguir fent bullir el brou.
L’Europa és particular
Com el pati de casa meva
Tothom vol apostar
A que se’n surt amb la seva.
A la taula s’asseuran
misters, segons i ajudants
algun que altre delegat
i, fins i tot, un directiu despistat.
Coordinadors en plenitud
Tots menys en Jordi Vela
Que prefereix fer salut
En altres taules, vaya tela!
Coca-cola per als nens
Perquè no diguin cap tonteria
Que per això ja tenim
A la junta directiva.
El juvenil A s’està fent
Amb el motllo del Cosano
I al que busqui pretendent
li poden donar per l’ano.
El Juvenil B, costa de creure,
S’esforça en no fer pena
I en això té molt a veure
El bo d’en Dani Mena.
El Juvenil C que no surt de pobre
Ni fregant-se amb cansalada
Ni traient-se de sobre
Als dos rebels de la intifada.
No s’adreça el Cadet A
I ha caigut el pobre Anglada
instal•lat al fons del pou
Tot esperant la remuntada.
El Cadet B ho té molt bé
És un equip que fa patxoca
Que ningú el faci malbé
Això es mira però no es toca.
El Cadet C té una columna
Més aviat torta que destre
Però mentre jugui l’alumne
Estarà content el mestre.
Il•lusiona el Cadet D
Amb un joc de filigrana
Espero que tinguin fe
I aquest any no surti rana.
Pateix l’Infantil A
Amb problemes de bessons
Cirurgia per adobar
I que no li toquin els collons.
L’Infantil B no és un pardal
I si no fa el passerell
Aquest any estarà a dalt
De la mà d’en Gatell.
L’Infantil C està de sort
Perquè ha cregut en l’Arantxa
Una dona que juga fort
Quan altres es rasquen la panxa.
A l’Infanti D li manca visió
Li surten les fotos mogudes
Com si es tractés d’un avió
Al triangle de les Bermudes.
I l’Aleví A que tal?
Passa les setmanes sofrint
I això ho sap el Nistal
i tots els que ho estan vivint.
L’Aleví B és pa tou
necessita un forner que el cogui
i que s’hi jugui el sou
per convèncer a l’ós Iogui.
L’Aleví C fent de David
Esperant el seu moment
Treballant per ser atrevit
I no acabar en un convent.
L’Aleví D existeix?
O només és un miratge?
M’han dit que compleix.
No hi ha dubte, soc un salvatge.
I em deixava els femenins
Que sempre ho fan molt bé
I sovint sota mínims
El club els manté.
Senyors no som perfectes
Però amb respecte i tolerància
Corregirem els defectes
Per guanyar en importància.
Que siguem tots feliços
A l’Europa o allà on sigui
I que els desgraciats infeliços
No ens amarguin els anissos
No ens espatllin els pastissos
No ens segrestin els permisos
Es digui com es digui
Sigui qui sigui.
I amb bons desitjos i propòsits
Ens acomiadarem cordialment
Esperant en candeletes
El proper retrobament.
dimecres, 23 de desembre del 2009
dimarts, 22 de desembre del 2009
Triar sempre encara que no calgui
Segur que us heu trobat davant la tria entre fer allò què s’ha de fer o fer el que t’agradaria fer. Són, aquestes, dues accions què, malgrat semblar complementaries, sovint entren en conflicte. I ho fan quan les dues són coincidents en l’espai/temps i l’elecció d’una d’elles n’exclou l’altra. És, aleshores, quan la decisió es fa difícil de prendre i s’ha de recórrer al sentit comú per damunt de qualsevol altre influència. Fer el que s’ha de fer és, per defecte, el més habitual. El que s’acostuma a fer la major part del temps i en la majoria dels casos. Les obligacions imposades, pactades o adquirides ens deixen poc marge per a la iniciativa personal. Fer, en canvi, allò que es vol, no sempre és possible i comporta una responsabilitat i unes conseqüències ineludibles. Fer el que s’ha de fer, el que toca, és bàsicament despersonalitzant perquè, generalment, no intervé la voluntat de fer-ho. Es fa perquè cal i aquesta és la seva única raó de ser. En canvi, fer el que es vol, té un elevat grau d’iniciativa i ens personalitza i reforça com a individus. S’ha d’anar en compte, però, amb fer el que es vol, per a no entrar en col•lisió amb altres interessos ni sobrepassar els límits marcats en l’exercici del respecte al pròxim. En definitiva, no estaria gens malament què, davant la inevitabilitat de fer el que s’ha de fer, dotar a aquesta inèrcia amb un plus d’iniciativa, un puntet de voluntarietat que ho fes, tot plegat, més interessant i satisfactori. Sovint no es pot fer el que es vol i sovint, també, se’t fa molt costerut fer el que s’ha de fer, amb el consegüent desànim i frustració. Una senzilla lectura en positiu de totes dues accions pot revertir la situació amb resultats sorprenents.
Segur que us heu trobat davant la tria entre fer allò què s’ha de fer o fer el que t’agradaria fer. Són, aquestes, dues accions què, malgrat semblar complementaries, sovint entren en conflicte. I ho fan quan les dues són coincidents en l’espai/temps i l’elecció d’una d’elles n’exclou l’altra. És, aleshores, quan la decisió es fa difícil de prendre i s’ha de recórrer al sentit comú per damunt de qualsevol altre influència. Fer el que s’ha de fer és, per defecte, el més habitual. El que s’acostuma a fer la major part del temps i en la majoria dels casos. Les obligacions imposades, pactades o adquirides ens deixen poc marge per a la iniciativa personal. Fer, en canvi, allò que es vol, no sempre és possible i comporta una responsabilitat i unes conseqüències ineludibles. Fer el que s’ha de fer, el que toca, és bàsicament despersonalitzant perquè, generalment, no intervé la voluntat de fer-ho. Es fa perquè cal i aquesta és la seva única raó de ser. En canvi, fer el que es vol, té un elevat grau d’iniciativa i ens personalitza i reforça com a individus. S’ha d’anar en compte, però, amb fer el que es vol, per a no entrar en col•lisió amb altres interessos ni sobrepassar els límits marcats en l’exercici del respecte al pròxim. En definitiva, no estaria gens malament què, davant la inevitabilitat de fer el que s’ha de fer, dotar a aquesta inèrcia amb un plus d’iniciativa, un puntet de voluntarietat que ho fes, tot plegat, més interessant i satisfactori. Sovint no es pot fer el que es vol i sovint, també, se’t fa molt costerut fer el que s’ha de fer, amb el consegüent desànim i frustració. Una senzilla lectura en positiu de totes dues accions pot revertir la situació amb resultats sorprenents.
dilluns, 21 de desembre del 2009
Un pessebre de merda
En tots els pessebres hi ha d’haver un caganer. I això que és acceptat per tothom, passa a ser un enorme problema quan n’hi ha més d’un. Aleshores la cosa s’embruta i comença a fer pudor. El què en principi fa certa gràcia i es contempla com un peatge tradicional i d’obligat compliment acaba per convertir-se en un femer, en un abocador de residus orgànics de primer ordre. Un sol element, una sola figureta de més, pot distorsionar la bellesa del paisatge, alterar la tradicional pau regnant i malmetre l’equilibri ecològic. Tot d’una tacada. O era una cagada? Un caganer per grup és admissible i suportable. Dos, pot ser una catàstrofe. Els serveis de neteja –funcionant a mig gas per les vacances- no donarien a l’abast. Els àngels, batent les seves plomes, marxarien ofesos pel merder. A la verge li vindrien basques. Els reis no s’acostarien i el pobre nen es quedaria sense regals. El riu es contaminaria salpebrat de substàncies tòxiques. I els camells? Els camells canviarien el seu lloc de venda tradicional per altres horitzons menys aromàtics, empesos per les circumstàncies i l’insuportable ferum. En fi, un pessebre deslocalitzat i castigat per una crisi de merda, diuen, impossible de preveure.
En tots els pessebres hi ha d’haver un caganer. I això que és acceptat per tothom, passa a ser un enorme problema quan n’hi ha més d’un. Aleshores la cosa s’embruta i comença a fer pudor. El què en principi fa certa gràcia i es contempla com un peatge tradicional i d’obligat compliment acaba per convertir-se en un femer, en un abocador de residus orgànics de primer ordre. Un sol element, una sola figureta de més, pot distorsionar la bellesa del paisatge, alterar la tradicional pau regnant i malmetre l’equilibri ecològic. Tot d’una tacada. O era una cagada? Un caganer per grup és admissible i suportable. Dos, pot ser una catàstrofe. Els serveis de neteja –funcionant a mig gas per les vacances- no donarien a l’abast. Els àngels, batent les seves plomes, marxarien ofesos pel merder. A la verge li vindrien basques. Els reis no s’acostarien i el pobre nen es quedaria sense regals. El riu es contaminaria salpebrat de substàncies tòxiques. I els camells? Els camells canviarien el seu lloc de venda tradicional per altres horitzons menys aromàtics, empesos per les circumstàncies i l’insuportable ferum. En fi, un pessebre deslocalitzat i castigat per una crisi de merda, diuen, impossible de preveure.
diumenge, 20 de desembre del 2009
Somien els androides amb l'equip perfecte?
Europa B 5 - Penya Anguera 0
Lliga Cadets Primera divisió
Comptar partits per victòries. Gols de tots els colors, de totes les olors i de totes les formes. Porteria inmaculada. Matemàtiques sobre verd. Geometria possible i alguna d’impossible. Literatura d’adjectius infinits i permanents. Lliçó magistral per aprendre dels que saben. Exemple lineal d’una força en obertura. Pura estètica. Anatomia de bellíssims contorns. Essència de l’intangible. La màquina perfecte. Oxigen a l’espai. L’espai de tots els somnis. Un B de Déu.
Europa B 5 - Penya Anguera 0
Lliga Cadets Primera divisió
Comptar partits per victòries. Gols de tots els colors, de totes les olors i de totes les formes. Porteria inmaculada. Matemàtiques sobre verd. Geometria possible i alguna d’impossible. Literatura d’adjectius infinits i permanents. Lliçó magistral per aprendre dels que saben. Exemple lineal d’una força en obertura. Pura estètica. Anatomia de bellíssims contorns. Essència de l’intangible. La màquina perfecte. Oxigen a l’espai. L’espai de tots els somnis. Un B de Déu.
Tensar la corda
Europa D 2 - Racing de Sarrià 1
Lliga Cadets segona divisió
Està cansat el Cadet D? Comença a mostrar petits moments d’absència? S’està avorrint de jugar a segona i li està mancant l’ interès? Dèiem, i seguim mantenint, què aquest és un equip de primera. Ho és pel seu joc i per la qualitat dels seus jugadors. Però el que fa realment gran a un equip és la seva capacitat d’adaptació al medi. El reconeixement d’una realitat –incòmode i aspre- però és la que toca viure en aquests moments. Per a sortir de segona i guanyar-se el dret de jugar allà on, amb tota certesa, seria el més normal, cal passar per aquest purgatori i treballar cada dia, cada minut del dia per aconseguir l’objectiu. Ningú va assegurar que seria una tasca fàcil. Ningú regala ni regalarà res. Tot el que s’aconsegueixi haurà de ser per mèrits propis i on no s’hi val a badar. Qualsevol error, qualsevol manca d’atenció o excés de confiança, qualsevol actitud indolent poden ser fatals i difícils de reconduir. No és, la segona, una categoria massa exigent pel nivell dels seus equips i això fa que el relaxament pugui aparèixer en certs moments amb conseqüències imprevisibles i dramàtiques. Caldrà estar molt atents en no cedir cap punt que desprès sigui irrecuperable. Els rivals no ho faran i no ens ho posaran fàcil. La terra, el temps, l’hora, la mandra, la debilitat aliena,...no valen excuses. Per sortir del pou cal tensar la corda, cal esforç i cal sempre i davant de qualsevol situació. Sí realment no s’està on tocaria estar, ara és hora de demostrar-ho. Ni planys, ni laments, ni mirar-se el melic.
Europa D 2 - Racing de Sarrià 1
Lliga Cadets segona divisió
Està cansat el Cadet D? Comença a mostrar petits moments d’absència? S’està avorrint de jugar a segona i li està mancant l’ interès? Dèiem, i seguim mantenint, què aquest és un equip de primera. Ho és pel seu joc i per la qualitat dels seus jugadors. Però el que fa realment gran a un equip és la seva capacitat d’adaptació al medi. El reconeixement d’una realitat –incòmode i aspre- però és la que toca viure en aquests moments. Per a sortir de segona i guanyar-se el dret de jugar allà on, amb tota certesa, seria el més normal, cal passar per aquest purgatori i treballar cada dia, cada minut del dia per aconseguir l’objectiu. Ningú va assegurar que seria una tasca fàcil. Ningú regala ni regalarà res. Tot el que s’aconsegueixi haurà de ser per mèrits propis i on no s’hi val a badar. Qualsevol error, qualsevol manca d’atenció o excés de confiança, qualsevol actitud indolent poden ser fatals i difícils de reconduir. No és, la segona, una categoria massa exigent pel nivell dels seus equips i això fa que el relaxament pugui aparèixer en certs moments amb conseqüències imprevisibles i dramàtiques. Caldrà estar molt atents en no cedir cap punt que desprès sigui irrecuperable. Els rivals no ho faran i no ens ho posaran fàcil. La terra, el temps, l’hora, la mandra, la debilitat aliena,...no valen excuses. Per sortir del pou cal tensar la corda, cal esforç i cal sempre i davant de qualsevol situació. Sí realment no s’està on tocaria estar, ara és hora de demostrar-ho. Ni planys, ni laments, ni mirar-se el melic.
Entre el prat i la serra
El Prat 0 – Europa A 0
Lliga Nacional Juvenil
Li manca, a aquest equip, aquell punt de personalitat què tenen els grans equips. Aquell convenciment granític en les pròpies forces. Aquell creure, per damunt de qualsevol rival, que les seves propostes són les bones i dur-les a la pràctica sense complexes. Sabent fer el que saben fer, cosa demostrada sobrerament, no s’entén que mimetitzin amb tanta facilitat el joc del contrari per acabar sent-hi un gris duplicat. Amb una mica més de fidelitat als seus principis, a les seves essències, el partit contra el Prat hagués estat un altre de molt diferent. Amb els resultats en contra i davant de la manca de punts era, fins a cert punt lògic, que l’ansietat tenallés les seves qualitats i precipités les seves decisions. Però havent trobat el camí del bon joc acompanyat de bones sensacions i resultats, encara és més difícil entendre aquest retorn als vells errors, a copiar descaradament el futbol primitiu i directe d’un rival dissenyat per a practicar-lo. L’Europa, amb tots els respectes, no és el Prat i, en conseqüència, no pot jugar com el Prat perquè no en sap. L’Europa ha jugat bé quan a fet allò que li és propi i en aquesta manera de fer i en aquesta proposta diferenciada és on s’ha mogut millor, on ha despertat les millors sensacions i on ha obtingut els millors resultats. S’ha rascat un valuós punt al Prat, un excel•lent i necessari punt. Però venint d’on es venia, de l’exhibició de la setmana passada, no negarem, que aquest punt s’ha quedat un pèl curt. S’ha de retornar al camí de l’excel•lència i abastar aquell punt de maduresa que permeti desenvolupar un estil propi i morir amb ell. En definitiva, caminar pel prat i abandonar per sempre les agulles de la serra.
El Prat 0 – Europa A 0
Lliga Nacional Juvenil
Li manca, a aquest equip, aquell punt de personalitat què tenen els grans equips. Aquell convenciment granític en les pròpies forces. Aquell creure, per damunt de qualsevol rival, que les seves propostes són les bones i dur-les a la pràctica sense complexes. Sabent fer el que saben fer, cosa demostrada sobrerament, no s’entén que mimetitzin amb tanta facilitat el joc del contrari per acabar sent-hi un gris duplicat. Amb una mica més de fidelitat als seus principis, a les seves essències, el partit contra el Prat hagués estat un altre de molt diferent. Amb els resultats en contra i davant de la manca de punts era, fins a cert punt lògic, que l’ansietat tenallés les seves qualitats i precipités les seves decisions. Però havent trobat el camí del bon joc acompanyat de bones sensacions i resultats, encara és més difícil entendre aquest retorn als vells errors, a copiar descaradament el futbol primitiu i directe d’un rival dissenyat per a practicar-lo. L’Europa, amb tots els respectes, no és el Prat i, en conseqüència, no pot jugar com el Prat perquè no en sap. L’Europa ha jugat bé quan a fet allò que li és propi i en aquesta manera de fer i en aquesta proposta diferenciada és on s’ha mogut millor, on ha despertat les millors sensacions i on ha obtingut els millors resultats. S’ha rascat un valuós punt al Prat, un excel•lent i necessari punt. Però venint d’on es venia, de l’exhibició de la setmana passada, no negarem, que aquest punt s’ha quedat un pèl curt. S’ha de retornar al camí de l’excel•lència i abastar aquell punt de maduresa que permeti desenvolupar un estil propi i morir amb ell. En definitiva, caminar pel prat i abandonar per sempre les agulles de la serra.
dissabte, 19 de desembre del 2009
Amb el cor
Us imagineu que el Barça arriba a la final de la Copa del món de Clubs. La disputa contra un equip duríssim. És molt superior en totes les facetes del joc, però li posa emoció encaixant un gol en fora de joc i no aconsegueix empatar fins a 1 minut del final. Us imagineu, aleshores, que al mateix minut de la prorroga en que el Barça de Cruyff va guanyar la seva primera copa d’Europa, el millor jugador del món marca el gol de la victòria i ho fa amb l’escut. I no metafòricament, sinó literalment amb l’escut brodat al pit. El gol decisiu amb el pit. El gol amb el cor per entrar a formar part de la Història. Un guió que ni els millors guionistes del Hollywood daurat haguessin somiat. Un guió perfecte que, ves per on, s’ha materialitzat a Abu Dabi, donant al Barça el seu sisè títol en una mateixa temporada. Una Temporada de cine què, difícilment podrà ser igualada, però mai dels mais superada. La realitat, un cop més, ha estat per damunt de la ficció i això, en aquest Barça, comença a ser deliciosament habitual.
Us imagineu que el Barça arriba a la final de la Copa del món de Clubs. La disputa contra un equip duríssim. És molt superior en totes les facetes del joc, però li posa emoció encaixant un gol en fora de joc i no aconsegueix empatar fins a 1 minut del final. Us imagineu, aleshores, que al mateix minut de la prorroga en que el Barça de Cruyff va guanyar la seva primera copa d’Europa, el millor jugador del món marca el gol de la victòria i ho fa amb l’escut. I no metafòricament, sinó literalment amb l’escut brodat al pit. El gol decisiu amb el pit. El gol amb el cor per entrar a formar part de la Història. Un guió que ni els millors guionistes del Hollywood daurat haguessin somiat. Un guió perfecte que, ves per on, s’ha materialitzat a Abu Dabi, donant al Barça el seu sisè títol en una mateixa temporada. Una Temporada de cine què, difícilment podrà ser igualada, però mai dels mais superada. La realitat, un cop més, ha estat per damunt de la ficció i això, en aquest Barça, comença a ser deliciosament habitual.
divendres, 18 de desembre del 2009
A favor dels toros
Jo, com les vaques, tinc debilitat pels toros. Les vaques heterosexuals, evidentment. De les altres millor no parlar-ne per no entrar en un prat relliscós i ple d’esvorancs emocionals. El toro és un animal tendre –sobretot en estofat- i què desperta una sincera solidaritat pel seu aspecte desarrelat. És un individu amb un futur incert i amb una marcada vocació de màrtir nacional. Un animal (amb tots els respectes) què faci el què faci, les seves accions sempre porten cua (i hi ha qui se la menja). Quin mascle, per altra banda, no sentiria simpatia i una certa complicitat amb un mascle guarnit amb aquella extraordinària cornamenta? Víctima involuntària de les vaques libidinoses i gens fidels què se’l toregen a plaer. D’aquí la famosa "Vaca que riu" del pobre toro enganyat. O la vaca palla-resa, què entre oració i oració li fa una manola (creació del mestre Manolete) per desgastar-lo. Al pobre toro que només li queda el suïcidi, la immolació en una plaça a la vista de tothom. Vaques boges, desaprensives i cruels què utilitzen al toro en el seu propi benefici i del què només desitgen les seves corrides per a la procreació i la supervivència de l’espècie. Prou corrides! Per una castració terapèutica, reivindicativa i alliberadora!
Jo, com les vaques, tinc debilitat pels toros. Les vaques heterosexuals, evidentment. De les altres millor no parlar-ne per no entrar en un prat relliscós i ple d’esvorancs emocionals. El toro és un animal tendre –sobretot en estofat- i què desperta una sincera solidaritat pel seu aspecte desarrelat. És un individu amb un futur incert i amb una marcada vocació de màrtir nacional. Un animal (amb tots els respectes) què faci el què faci, les seves accions sempre porten cua (i hi ha qui se la menja). Quin mascle, per altra banda, no sentiria simpatia i una certa complicitat amb un mascle guarnit amb aquella extraordinària cornamenta? Víctima involuntària de les vaques libidinoses i gens fidels què se’l toregen a plaer. D’aquí la famosa "Vaca que riu" del pobre toro enganyat. O la vaca palla-resa, què entre oració i oració li fa una manola (creació del mestre Manolete) per desgastar-lo. Al pobre toro que només li queda el suïcidi, la immolació en una plaça a la vista de tothom. Vaques boges, desaprensives i cruels què utilitzen al toro en el seu propi benefici i del què només desitgen les seves corrides per a la procreació i la supervivència de l’espècie. Prou corrides! Per una castració terapèutica, reivindicativa i alliberadora!
dijous, 17 de desembre del 2009
Ibrallaunes
No hi ha res, per a un equip qualsevol, com enfrontar-se al Barça. Tots en surten reforçats. Perden però surten reforçats. Va passar amb el Madriz, amb el Dinamo de Kiev i ara amb l’Español de Cornellà. La gesta de perdre per només un gol, en tots tres casos, ha estat motiu suficient per afirmar què havien fet quasi el millor partit de la seva història i que la derrota havia estat una victòria moral d’incalculable valor i d’esperançadores perspectives. És curiós com evoluciona la percepció de la realitat, deu ser una altra conseqüència del canvi climàtic o la crisi econòmica, què rebaixa substancialment les expectatives dels col•lectius i on s’abandona l’idea de guanyar per la de perdre amb moderació. Moderació en el marcador, encara què en el terreny de joc la diferència segueixi sent abismal. Els equips, equips qualsevol, què s’enfronten al Barça, parteixen del plantejament raca de jugar a no guanyar. De destruir per damunt de qualsevol altra alternativa. Esperen, tots ells, l’errada del rival, ja sigui per esgotament, avorriment o depressió. Ha de ser molt difícil jugar contra equips que no volen jugar i què el seu concepte de creació passa, única i exclusivament, per aprofitar una distracció contraria i d’ella treure’n petroli. Ja s’ho faran amb els seus deliris d’excel•lència gratuïta i la seva mediocritat endèmica. Però què no em vinguin amb romanços, ni em vulguin vendre la moto (per cert, la tinc al taller), en tots tres casos el Barça va dominar totes les facetes del joc, va tenir les millors ocasions, va tenir la pilota, va ser superior i es va merèixer guanyar (de llarg). Ah! i m’oblidava, encara què no tingui importància, va guanyar en tots tres casos. Quina casualitat!
No hi ha res, per a un equip qualsevol, com enfrontar-se al Barça. Tots en surten reforçats. Perden però surten reforçats. Va passar amb el Madriz, amb el Dinamo de Kiev i ara amb l’Español de Cornellà. La gesta de perdre per només un gol, en tots tres casos, ha estat motiu suficient per afirmar què havien fet quasi el millor partit de la seva història i que la derrota havia estat una victòria moral d’incalculable valor i d’esperançadores perspectives. És curiós com evoluciona la percepció de la realitat, deu ser una altra conseqüència del canvi climàtic o la crisi econòmica, què rebaixa substancialment les expectatives dels col•lectius i on s’abandona l’idea de guanyar per la de perdre amb moderació. Moderació en el marcador, encara què en el terreny de joc la diferència segueixi sent abismal. Els equips, equips qualsevol, què s’enfronten al Barça, parteixen del plantejament raca de jugar a no guanyar. De destruir per damunt de qualsevol altra alternativa. Esperen, tots ells, l’errada del rival, ja sigui per esgotament, avorriment o depressió. Ha de ser molt difícil jugar contra equips que no volen jugar i què el seu concepte de creació passa, única i exclusivament, per aprofitar una distracció contraria i d’ella treure’n petroli. Ja s’ho faran amb els seus deliris d’excel•lència gratuïta i la seva mediocritat endèmica. Però què no em vinguin amb romanços, ni em vulguin vendre la moto (per cert, la tinc al taller), en tots tres casos el Barça va dominar totes les facetes del joc, va tenir les millors ocasions, va tenir la pilota, va ser superior i es va merèixer guanyar (de llarg). Ah! i m’oblidava, encara què no tingui importància, va guanyar en tots tres casos. Quina casualitat!
dimecres, 16 de desembre del 2009
Entrenar el talent
La mielina no té res a veure amb allò tan dolç que fan les abelles. Ni és tampoc un derivat o succedani. La mielina és una substància que envolta les neurones del nostre cervell i la responsable directa que aquest funcioni a més velocitat, força i precisió. Tots en tenim de mielina. Bé, tots a excepció d’aquells que pateixen una alteració orgànica o patològica. La mielina neix mandrosa i sense unes característiques i/o habilitats predeterminades. Cal entrenar a la mielina sí se’n vol treure profit. Les persones, es diu, no neixen ensenyades, la mielina tampoc. Moltes hores de dedicació, una actitud estimulant, un aprenentatge tutelat i uns bons mestres són determinants perquè la mielina creixi i es desenvolupi més i millor. El talent sorgirà de forma natural quan aquesta pràctica s’hagi fet de forma correcta i no s’ha de tenir por dels errors, quan més ens equivoquem més aprenem. El talent no entén de genètica, l’estimulació exterior, una adequada motivació i un generós sentit de l’ humor perquè l’esforç no sigui frustrant són aspectes determinants pel seu desitjable progrés.
La mielina no té res a veure amb allò tan dolç que fan les abelles. Ni és tampoc un derivat o succedani. La mielina és una substància que envolta les neurones del nostre cervell i la responsable directa que aquest funcioni a més velocitat, força i precisió. Tots en tenim de mielina. Bé, tots a excepció d’aquells que pateixen una alteració orgànica o patològica. La mielina neix mandrosa i sense unes característiques i/o habilitats predeterminades. Cal entrenar a la mielina sí se’n vol treure profit. Les persones, es diu, no neixen ensenyades, la mielina tampoc. Moltes hores de dedicació, una actitud estimulant, un aprenentatge tutelat i uns bons mestres són determinants perquè la mielina creixi i es desenvolupi més i millor. El talent sorgirà de forma natural quan aquesta pràctica s’hagi fet de forma correcta i no s’ha de tenir por dels errors, quan més ens equivoquem més aprenem. El talent no entén de genètica, l’estimulació exterior, una adequada motivació i un generós sentit de l’ humor perquè l’esforç no sigui frustrant són aspectes determinants pel seu desitjable progrés.
dimarts, 15 de desembre del 2009
La llei de la dependència
Fiasco. El independentismo catalán se estrella. Ha quedado claro que Cataluña no quiere la independencia. Frases com aquestes i d’altres del mateix estil han sovintejat per les clavegueres de la immundícia hores desprès de saber els resultats de la consulta popular per la independència celebrada el dia 13 D en varies localitats catalanes. Les sales d’espera de la intolerància han fet safareig i els partits espanyolistes d’Espanya i els espanyolistes de Catalunya han salivat com si tinguessin la ràbia. Que ha canviat? Què ha fet que ara, desprès de saber els resultats d’una consulta, segons ells il•legítima, els partits nacionalistes espanyols en facin un anàlisi ajustat als seus interessos? Perquè, sí la consulta no tenia cap valor, ni els resultats es podien tenir en compte, ara sí que el tenen? Què ha passat perquè el què abans era intranscendent ara sigui un important indicatiu de l’expressió popular? El què no val abans no val desprès. El què es desacredita amb tota l’artilleria no es pot rescatar de les cendres. Actituds i posicionaments com aquest diuen molt del caràcter pervers i gens ètic dels partits i les persones què els defensen. Espero senyors inquisidors què a la vista dels seus raonaments i atenent al seu anàlisi hagin perdut definitivament la por a les consultes populars per la independència. Sí tan segurs estan què Catalunya no vol la independència i què qualsevol consulta serà favorable als seus interessos, s’ha acabat el posar-hi traves. Promoguin vostès mateixos una consulta perquè la cosa quedi clara per sempre més. I sí no, com a mínim, espero tinguin la decència de no oposar-hi en cas que altres l’organitzin. Sí són capaços de donar valor a resultats què a priori no en tenien cap, segur que s’han adonat què amb el seu posicionament han legitimat la consulta. Benvinguts a la democràcia. I aviat a la independència.
Fiasco. El independentismo catalán se estrella. Ha quedado claro que Cataluña no quiere la independencia. Frases com aquestes i d’altres del mateix estil han sovintejat per les clavegueres de la immundícia hores desprès de saber els resultats de la consulta popular per la independència celebrada el dia 13 D en varies localitats catalanes. Les sales d’espera de la intolerància han fet safareig i els partits espanyolistes d’Espanya i els espanyolistes de Catalunya han salivat com si tinguessin la ràbia. Que ha canviat? Què ha fet que ara, desprès de saber els resultats d’una consulta, segons ells il•legítima, els partits nacionalistes espanyols en facin un anàlisi ajustat als seus interessos? Perquè, sí la consulta no tenia cap valor, ni els resultats es podien tenir en compte, ara sí que el tenen? Què ha passat perquè el què abans era intranscendent ara sigui un important indicatiu de l’expressió popular? El què no val abans no val desprès. El què es desacredita amb tota l’artilleria no es pot rescatar de les cendres. Actituds i posicionaments com aquest diuen molt del caràcter pervers i gens ètic dels partits i les persones què els defensen. Espero senyors inquisidors què a la vista dels seus raonaments i atenent al seu anàlisi hagin perdut definitivament la por a les consultes populars per la independència. Sí tan segurs estan què Catalunya no vol la independència i què qualsevol consulta serà favorable als seus interessos, s’ha acabat el posar-hi traves. Promoguin vostès mateixos una consulta perquè la cosa quedi clara per sempre més. I sí no, com a mínim, espero tinguin la decència de no oposar-hi en cas que altres l’organitzin. Sí són capaços de donar valor a resultats què a priori no en tenien cap, segur que s’han adonat què amb el seu posicionament han legitimat la consulta. Benvinguts a la democràcia. I aviat a la independència.
dilluns, 14 de desembre del 2009
Per a què serveix la catedral de Milà?
Ho té cru el tipus que va agredir a en Berlusconi. I no tant perquè, amb tota seguretat, li caurà al damunt el feixuc pes de la llei, sinó perquè ningú no es creurà que està boig. O per dir-ho de manera políticament correcte: que té les facultats mentals alterades. Com s’entén què un home suposadament pirolat estigui tan fi, tan precís en la seva tria? Primer per l’elecció del destinatari de l’agressió, una persona que estava demanant a crits que li trenquessin la cara (cosa que, evidentment condemno. Una cosa és demanar-ho insistentment i una altra, molt diferent, donar-li compliment) i en segon lloc per l’elecció de l’objecte amb el que perpetrar l’atac. Un objecte doblement encertat i que posa en dubte la turpitud del subjecte i sí en canvi el destaca per una lucidesa extraordinària, fora de mida. L’objecte en qüestió podria haver estat perfectament el coliseu de Roma o el pont dels sospirs de Venècia, però no, el presumpte desequilibrat va triar la catedral de Milà per fer-li una cara nova al bo (és una manera de parlar) d’en Berlusconi. Catedral pel seu catolicisme militant (escàndols apart) i de Milà per la seva estreta relació amb el Club de Futbol del què n’és propietari. Doncs ves per on, un ple d’encerts per a un home del que ara es diu que patina. Un individu amb plenes condicions mentals no ho hauria pogut fer millor. Ho té cru aquest tipus. Tothom sap, a hores d’ara, què és un veritable geni.
Ho té cru el tipus que va agredir a en Berlusconi. I no tant perquè, amb tota seguretat, li caurà al damunt el feixuc pes de la llei, sinó perquè ningú no es creurà que està boig. O per dir-ho de manera políticament correcte: que té les facultats mentals alterades. Com s’entén què un home suposadament pirolat estigui tan fi, tan precís en la seva tria? Primer per l’elecció del destinatari de l’agressió, una persona que estava demanant a crits que li trenquessin la cara (cosa que, evidentment condemno. Una cosa és demanar-ho insistentment i una altra, molt diferent, donar-li compliment) i en segon lloc per l’elecció de l’objecte amb el que perpetrar l’atac. Un objecte doblement encertat i que posa en dubte la turpitud del subjecte i sí en canvi el destaca per una lucidesa extraordinària, fora de mida. L’objecte en qüestió podria haver estat perfectament el coliseu de Roma o el pont dels sospirs de Venècia, però no, el presumpte desequilibrat va triar la catedral de Milà per fer-li una cara nova al bo (és una manera de parlar) d’en Berlusconi. Catedral pel seu catolicisme militant (escàndols apart) i de Milà per la seva estreta relació amb el Club de Futbol del què n’és propietari. Doncs ves per on, un ple d’encerts per a un home del que ara es diu que patina. Un individu amb plenes condicions mentals no ho hauria pogut fer millor. Ho té cru aquest tipus. Tothom sap, a hores d’ara, què és un veritable geni.
diumenge, 13 de desembre del 2009
Visc d’esperança
Europa A 5 - Vic 0
Lliga Nacional Juvenil
Estrany resultat? Sorpresa majúscula? Potser sí, però només pels què no hagin seguit la trajectòria d’aquest equip. Només per aquells què es fixen en els números sense avaluar cap altre variant o condicionant. La d’avui, millor dit, la d’ahir, va ser la culminació de tot allò que es veia venir i no s’acabava de concretar. El resultat d’una labor metòdica i rigorosa que finalment ha donat els seus fruits. I ho ha fet, possiblement, en un dels partits, a priori, més importants per la seva transcendència, per jugar a casa on no es podia perdre cap punt i per la delicada situació què feia imprescindible la victòria. No era el Vic el millor rival per assolir l’objectiu necessari. I no ho era perquè la seva trajectòria fins el moment era impecable i la classificació ho confirmava. Però ahir, el que es presagiava i tant i tant es desitjava va succeir i ho va fer d’una manera fluida i absolutament merescuda. Que va passar? Què es va tenir la continuïtat en el joc que va mancar en altres partits. Què tot allò que es feia bé a temps parcial, aquest cop es va fer durant els 90 minuts. La intensitat va ser lineal per primera vegada aquesta temporada i es varen abandonar els sobresalts de la gràfica d’agulles que tants punts havia fet perdre en els darrers minuts. Es va trobar el camí del gol que tant havia costat en anteriors ocasions i, amb el resultat a favor, l’ansietat va desaparèixer. Guanyar al Vic i guanyar-lo amb tanta claredat, i no només en el marcador sinó també en el joc, no és producte de la sort ni de la casualitat, és el resultat d’una posada a punt què fa què el motor treballi a les revolucions adequades i així poder-li treure el seu rendiment òptim. Amb la moto a punt s’ha superat el canvi rasant del Vic, però la carrera és llarga i plena de revolts i caldrà no afluixar la marxa ni caure en el relaxament. Ja s’ha xupat prou roda, ara toca avançar
Europa A 5 - Vic 0
Lliga Nacional Juvenil
Estrany resultat? Sorpresa majúscula? Potser sí, però només pels què no hagin seguit la trajectòria d’aquest equip. Només per aquells què es fixen en els números sense avaluar cap altre variant o condicionant. La d’avui, millor dit, la d’ahir, va ser la culminació de tot allò que es veia venir i no s’acabava de concretar. El resultat d’una labor metòdica i rigorosa que finalment ha donat els seus fruits. I ho ha fet, possiblement, en un dels partits, a priori, més importants per la seva transcendència, per jugar a casa on no es podia perdre cap punt i per la delicada situació què feia imprescindible la victòria. No era el Vic el millor rival per assolir l’objectiu necessari. I no ho era perquè la seva trajectòria fins el moment era impecable i la classificació ho confirmava. Però ahir, el que es presagiava i tant i tant es desitjava va succeir i ho va fer d’una manera fluida i absolutament merescuda. Que va passar? Què es va tenir la continuïtat en el joc que va mancar en altres partits. Què tot allò que es feia bé a temps parcial, aquest cop es va fer durant els 90 minuts. La intensitat va ser lineal per primera vegada aquesta temporada i es varen abandonar els sobresalts de la gràfica d’agulles que tants punts havia fet perdre en els darrers minuts. Es va trobar el camí del gol que tant havia costat en anteriors ocasions i, amb el resultat a favor, l’ansietat va desaparèixer. Guanyar al Vic i guanyar-lo amb tanta claredat, i no només en el marcador sinó també en el joc, no és producte de la sort ni de la casualitat, és el resultat d’una posada a punt què fa què el motor treballi a les revolucions adequades i així poder-li treure el seu rendiment òptim. Amb la moto a punt s’ha superat el canvi rasant del Vic, però la carrera és llarga i plena de revolts i caldrà no afluixar la marxa ni caure en el relaxament. Ja s’ha xupat prou roda, ara toca avançar
13/D, de democràcia
Avui torna a ser un d’aquells dies importants. Un dia històric. Un dia on molts dels meus compatriotes tenen el privilegi d’escollir. De triar el seu esdevenidor i dir en veu alta allò què volen ser en un futur, espero què immediat i què fa tants anys se’ns resisteix i se’ns nega. Votar pel ser o no ser d’un país, ara encotillat i estacat, què ha de trencar amarres per salpar cap a l’únic port possible: la independència. Tota consulta popular és un guany per a la democràcia i un dels seus trets característics i que la defineixen i la signifiquen. Cap democràcia es sosté sense la veu del poble, sigui o no sigui oficial la consulta. En democràcia la sobirania rau en el poble i és en el poble on es sustenta i regenera. Atacar i desacreditar les consultes populars, posar en entredit la seva validesa i, fins i tot la seva organització, és una actitud què perverteix l’essència de la democràcia i diu molt poc (o molt) de les persones què mantenen aquestes postures. La política és la ciència què ha de donar forma, vehicular i ordenar les demandes populars i els politics, els seus representants i no al revés. És intolerable i antidemocràtic qüestionar l’expressió popular simplement perquè el contingut de la consulta no respon als seus interessos. La corrupció no és només vendre’s per diners, la corrupció també és, i en més gran mesura, corrompre els principis bàsics sobre els que es suporta la democràcia i que ens permet avançar d’una manera menys traumàtica i més civilitzada. Votar? Sempre, encara què sigui d’alegria i els perversos no ho entenguin.
Avui torna a ser un d’aquells dies importants. Un dia històric. Un dia on molts dels meus compatriotes tenen el privilegi d’escollir. De triar el seu esdevenidor i dir en veu alta allò què volen ser en un futur, espero què immediat i què fa tants anys se’ns resisteix i se’ns nega. Votar pel ser o no ser d’un país, ara encotillat i estacat, què ha de trencar amarres per salpar cap a l’únic port possible: la independència. Tota consulta popular és un guany per a la democràcia i un dels seus trets característics i que la defineixen i la signifiquen. Cap democràcia es sosté sense la veu del poble, sigui o no sigui oficial la consulta. En democràcia la sobirania rau en el poble i és en el poble on es sustenta i regenera. Atacar i desacreditar les consultes populars, posar en entredit la seva validesa i, fins i tot la seva organització, és una actitud què perverteix l’essència de la democràcia i diu molt poc (o molt) de les persones què mantenen aquestes postures. La política és la ciència què ha de donar forma, vehicular i ordenar les demandes populars i els politics, els seus representants i no al revés. És intolerable i antidemocràtic qüestionar l’expressió popular simplement perquè el contingut de la consulta no respon als seus interessos. La corrupció no és només vendre’s per diners, la corrupció també és, i en més gran mesura, corrompre els principis bàsics sobre els que es suporta la democràcia i que ens permet avançar d’una manera menys traumàtica i més civilitzada. Votar? Sempre, encara què sigui d’alegria i els perversos no ho entenguin.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)