Final d’inventari

Abans d’hora, sigui per eficiència, destresa o simplement per escassesa de material susceptible de ser inventariat, el cert és que he tornat un dia abans del que vaig preveure i ho he fet amb les il•lusions renovades, trobant, tal i com calia esperar, que tot segueix igual. Tots tant feliços i menjant anissos. Bé tots, tots no. A Madrid han descobert, ja de forma definitiva, que el 2009 no és el seu any, al menys pel que fa al terreny esportiu. Un any difícil, horribilis en dirien a la Gran Bretanya, on han vist com el Barça els hi passava la mà per la cara, fins a 5 vegades, una mà que, casualment ha estat el símbol de la seva candidatura als Jocs Olímpics del 2016. Candidatura que, per no trencar la tendència negativa, ha estat rebutjada pel Comitè Olímpic en favor de la de Rio de Janeiro. Fa poques setmanes, alguna ment visionaria i, certament lúcida, preveia que Rio no tenia res a fer. Una capital de l’anomenat tercer món, havia de partir, per força, amb desavantatge davant les altres ciutats més riques i civilitzades. Determinats sectors de poder i mitjans de comunicació s’apuntaven a la brometa fàcil del: me rio de Janeiro. Finalment i, en un acte de justícia suprema o de reparació necessària, Rio se n’ha sortit i ha acabat per fer bona la dita castellana del: quien rio el ultimo rio mejor. No penseu que m’alegra la derrota de Madrid, ans al contrari, ja que tenia moltes esperances dipositades en l’elecció de la capital del regne d’Espanya. Deien els mateixos mitjans que desacreditaven Rio, que si Madrid guanyava, això la convertiria en una ciutat moderna, oberta, tolerant i profundament europea. Que la col•locaria al centre del món i esdevindria un líder i un motor social. A Madrid i per extensió a la resta d’Espanya. Us imagineu que això hagués estat així? Que no faria una ciutat, un país modern, obert, tolerant i profundament europeu pel reconeixement dels drets del meu poble? Deixaria de ser Catalunya, d’una vegada per totes, el districte 9 que som ara? D’aquí la meva decebuda esperança. Una esperança que haurà d’esperar una nova data per a fer realitat els meus somnis ingenus i un xic infantils. La mà oberta de Madrid resulta que no deia hola, el que deia era adéu. Un altre cop serà.

Una corda, cinc agulles d'estendre, un parell de mitjons,...

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Salvador Espriu

La pedrera tampoc va ser cosa fàcil

Anar creixent

Sant Andreu 1 – CE Europa 0

Lliga Nacional Juvenil

Ja sortirà. Quan es treballa bé. Quan es fan les coses com s’han de fer, només és una qüestió de temps que els resultats arribin. Avui un equip ha guanyat i, en canvi, l’equip que es mereixia guanyar ha perdut. L’Europa ha estat superior al Sant Andreu en tot, menys en el marcador. Un gol, un únic gol a les acaballes del partit i amb un Europa, una altra vegada en inferioritat numèrica, ha donat els tres punts, immerescudament, a l’equip local. L’Europa ha tingut el domini del tempo, les ocasions més clares i la desgràcia de no encertar-les. Quan l’equip es vagi afinant, quan tota aquesta intensitat i predisposició aconsegueixin posar-lo a punt, es crearan més ocasions i, segur que, s’aprofitaran. Tres partits, només un gol, és un pobre bagatge per a un equip que a mida que es vagi rodant en farà molts. No cal esquinçar-se les vestidures. Que no es disparin les alarmes. La casa encara no es veu perquè estem en els fonaments. Però no patiu, s’està alçant ràpida i sòlidament. Cal tenir molta confiança en uns tècnics que saben el que es fan i en un grup de jugadors que hi creuen. El conjunt funcionarà i no ha de trigar gaire. N’estic segur.

Llum de nit

Treballar pel diable

Que fa que una persona aparentment normal, amb gustos i dèries normals, amb afeccions i conductes normals, decideix, o millor dit accepti, ser directiu o president d’un club de futbol? Es podria entendre que sí aquest club de futbol fos el Barça, el Sevilla o l’Athletic de Bilbao la decisió estaria justificada per la compensació i reso mediàtic que el càrrec comporta. Però i sí el club en qüestió és l’Europa o el Sants, quina mena de contraprestació es pot esperar? Quin estrany mecanisme mou a persones sense ambicions públiques a ocupar llocs de responsabilitat i desenvolupar tasques extremadament complexes i feixugues sense rebre cap retribució material? El temps dedicat, els esforços materials, l’abandonament familiar, els mals de cap, la feina non stop, els dissabtes i diumenges sense descans, la critica constant, la critica sense argument, la critica injusta i també la justa, la incomprensió, la manca de reconeixement, la ingratitud,...com es pot entendre que persones sense cap interès, més enllà del bé del col·lectiu, suportin una situació tan dura? De quina mena de pasta estan fetes aquestes persones per aguantar una pressió desmesurada i, a voltes, cruel? Perquè, malgrat tot, segueixen? Què volen o que busquen? Què pretenen? Quin fosc objectiu els mou? Alguna cosa ha d’haver perquè persones, aparentment normals, s’exposin a un judici públic o a un linxament popular i no em fareu creure que és a canvi de no res. O són bojos o no ens els mereixem.

The end

PSICOSIS (1960)

Psyco

La pel·lícula de terror en majúscules. La pel·lícula que tots hauríem d’haver vist, com a mínim un cop a la nostra vida. La pel·lícula referència. La pel·lícula frontissa que va obrir totes les portes a una nova manera d’entendre la psicologia humana i el cinema de gènere que s’havia fet fins aleshores. La pel·lícula que va humanitzar el monstre i ens el va fer molt proper. La pel·lícula que flirteja amb la nostra part més fosca, amb els sentiments inconfessables fent que simpatitzem amb els personatges més obscurs, primer amb la lladre i desprès amb el psicòpata. Ens posem al costat del mal amb una naturalitat desconcertant i perfectament assumida sense el mínim remordiment. Ens identifiquem amb el delicte, amb el crim i amb els seus autors com si fóssim nosaltres mateixos els protagonistes. La pel·lícula en blanc i negre que ens acosta al costat més fosc i ens descobreix tota la gama de grisos de la naturalesa humana. Ni bons ni dolents: Hitchcock i l’ambigüitat.

Mirada fascinant?

Animals abandonats

Curiositats naturals

L’àspid

Un altre cas similar al del porc és el de la serp i concretament l’àspid. Un animal molt perillós i que, malgrat contenir dins del seu cos un verí mortal, és immune a ell. En canvi la seva mossegada és letal. Un altre cas de contenidor al que no afecta el contingut encara que aquest sigui extremadament nociu i d’efectes devastadors per a les altres criatures que s’aventuren a intercanviar experiències. L’exemple de l’àspid només té paral·lelismes en el món animal i difícilment en trobarem entre els humans. És cert que hi ha persones verinoses amb un alt índex de toxicitat dins seu i d’una mossegada diabòlica, però a la llarga, els acaba per afectar, sent víctimes del seu propi verí amb conseqüències irreversibles. L’esser humà no és immune als seus propis actes, no és aliè ni es pot mantenir al marge de les seves mossegades i acostuma a patir els efectes de la seva metzina. Ho acaba pagant i no hi ha antídot que ho neutralitzi.

L'ombra d'un pallasso

La llibertat no fa afortunats als homes, els fa senzillament homes.

Manuel Azaña

Un pescao muy salao, ba...

Curiositats naturals

El porc

El porc, malgrat està ple de greix i constituït per teixits amb un alt índex de colesterol, mai mor a conseqüència d’un infart. Els xoriços, la cansalada, els pernils, la sobrassada, els fuets, la llar,...causants de tants i tants desajustos orgànics i amb un dels efectes més devastadors pel cos humà són, en canvi, inofensius pel seu portador. El porc és, sense cap mena de dubte, una bomba calòrica de primera magnitud. Conté quantitats incalculables de colesterol i, malgrat aquesta situació d’alt risc, mai li veureu prendre danacol ni seguir règims severs. Porta una vida generalment sedentària. No visita amb regularitat al metge i la seva dieta és excessiva. No se li coneixen ni pateix malalties derivades del seu excés de pes i de greix. No pateix del cor i té unes arteries perfectes. Gaudeix de bona salut i un excel·lent historial clínic. Per això no deixa de ser curiós que, donades les seves especials característiques, no mori mai per culpa del colesterol i si que ho faci per culpa d’una simple grip.

Jo també