El costat fosc: l’inconscient

Freud deia que hi ha persones que semblen estar presoneres dins d’esquemes catastròfics infernals. Per exemple, persones que desprès de casar-se perden la seva parella, víctima d’una malaltia mortal no diagnosticada, o que s’enamoren i la parella els abandona, que són traïdes pels amics o que fracassen constantment en els negocis. Com si tinguessin un radar que els guiés cap els éssers i les situacions que haurien d’evitar. Fins al punt que acaben creient que la malastrugança els persegueix. Però segons el psicoanàlisi, en aquests casos la mala sort no hi té res a veure: aquest tipus de persones es construeixen les desgràcies a partir d’un sentiment de culpabilitat que els empeny a autocastigar-se. En aquests casos no serveix de res fer-se la víctima o trucar a la bruixa de la tele. La clau és entendre i analitzar quins desitjos culpables i insuportables els inciten a fer-se tant de mal.

Viure a la lluna

Criteri versus sponsor

Que n’és de difícil això del futbol! Facis el que facis sempre l’acabes cagant. Nosaltres que presumim i ens omplim la boca amb el concepte d’ètica i que volem i/o ens agrada ser diferents. Que ho anem pregonant a tort i a dret, als quatre vents. Nosaltres que no volem ser com els altres i que demanem als nostres entrenadors, delegats, tècnics i als propis directius, actuacions plenes de criteri i coherència. Nosaltres que creiem en els valors i l’aplicació de normes justes. Com és conjuga tota aquesta manera de fer i de pensar amb les pressions de persones amb interessos personals? Com podem ser rectes en les nostres actuacions i demanar rectitud a la nostra base i a nosaltres mateixos si desprès haurem de cedir a pares ferits i dolguts perquè el seu fill ha estat segons ells: “injustament tractat”?

Ens esclaten a les mans contínuament casos de sponsors, directius, pares amb certa ascendència i/o influència dins el club, tots ells amb fills al futbol base, que utilitzen les seves aportacions econòmiques a canvi de tractes de favor. Un club com el nostre necessitat de recursos econòmics no pot fer fàstics a cap aportació econòmica, però, a qualsevol preu? No soc jo el que ho ha de decidir, no soc jo el que he de marcar la pauta i el camí a seguir. Però si que m’agradaria que féssim una reflexió profunda al respecte, si més no, per evitar futurs entrebancs, decepcions i frustracions. Potser caldria empassar-se l’ètica i ser un club normal com el Poble Sec, per posar un exemple, i fer el que fan tots els clubs que porten els pantalons baixats a mitja cama. Pot ser aquest és el camí, no dic que no, però estaria bé verbalitzar-ho i deixar-se de postures cara a la galeria que a la mínima critica es desplomen com un castell de cartes.

Demanar-li a l’entrenador de torn una determinada conducta i desautoritzar-lo per dur-la a terme amb eficàcia i serietat, no em sembla la millor manera d’aplicar un criteri i ser creïble.

Tots els entrenadors i coordinadors del futbol base tenen molt clar quin ha de ser el criteri a seguir i que seran vigilats de molt a prop per garantir el seu compliment. Sí això ha de canviar, simplement demano que ho parlem i si cal rectifiquem. No passa res.

La meva familia coconuda

Una porta tancada? No. Una porta per obrir

Persistència de retina

-Bé Marcel, avui has estat molt bé.

-Vols dir?

-Sí, has fet una primera part molt bona, fins i tot millor que la segona.

-¿?? Però si a la segona part no he jugat.

-Ah! Ja em semblava que entraves poc en joc, que no participaves tant. El que deia, una primera part molt millor que la segona.

Diapason

Precepte de dialèctica

Crideu, quan discutiu i tingueu raó. Ordinàriament, el que no en té també crida. I no és cosa de perdre posicions per una qüestió de bones maneres.

Joan Fuster

Paradís sense bicing

El bici de preguntar

Perquè els vianants s’aturen davant un semàfor en vermell i les bicicletes no?

Perquè per a conduir un ciclomotor és necessari saber el codi de circulació i per a conduir una bicicleta no?

Perquè en molts carrers de Barcelona el límit de velocitat per als vehicles en general és de 30 quilòmetres per hora i per a les bicicletes no?

Perquè és obligatori el casc per a tots els vehicles de dues rodes i per a les bicicletes no?

Perquè no està permès circular en direcció prohibida excepte per a les bicicletes?

Perquè és obligatòria una assegurança per poder circular per a tothom menys per a les bicicletes?

Perquè una moto o un ciclomotor no poden circular per damunt la vorera i les bicicletes sí?

Perquè les bicicletes, bé, els ciclistes no són aturats als controls d’alcoholèmia?

Perquè una bicicleta va atropellar a la meva mare en un pas de vianants i en canvi no l’ha atropellat mai una moto?

Preparats per agafar el tren

Qüestió de tant per cent

El futbol es composa d’un 25% de tècnica, un 25% de força física i un 50% d’actitud. La tècnica individual és determinant per marcar diferències, per fer allò que els altres no poden o no saben fer. La tècnica ens permet inclinar la balança en un o altra sentit quan les coses estan igualades. La tècnica ens pot fer genials i trencar l’equilibri. La tècnica ens fa diferents i ens allunya de la mediocritat. La tècnica és el sol, la base, els fonaments sobre el que s’aixeca el nostre edifici futbolístic. La força física, en canvi, és allò que ens permet desenvolupar amb solvència les nostres aptituds tècniques. La preparació física, la bona preparació física, ens fa estar en les optimes condicions per poder realitzar tot allò que sabem fer. Un cos ben treballat és el millor escenari perquè la tècnica exploti tots els seus recursos i li permeti ser decisiva i determinant. No hi ha tècnica possible sinó hi ha un físic que la suporti. La tècnica que es posseeix va en augment a mesura que la força del rival minva, sempre i quan la nostra preparació física sigui l’adequada i ens permeti exercir la nostra superioritat. Tot això està molt bé. Però explotant al màxim aquestes dues condicions -tècnica i força- tan sols tenim garantit el 50% del nostre objectiu. I això fent-ho perfecte. És necessari, absolutament necessari, perquè la tècnica i la força donin els resultats buscats, introduir un tercer element, el més important: l’actitud. L’actitud és el veritable motor de qualsevol iniciativa. Res és possible sense l’actitud correcta. De res serveix una depurada tècnica i una preparació física excel·lent sinó hi ha actitud o l’actitud és tèbia. L’actitud, una bona actitud pot compensar algunes mancances i pot equilibrar desequilibris, a priori, molt importants. No hi ha cap dubte que l’actitud és el 50% en un partit de futbol i l’equip que més s’hi acosti tindrà moltes opcions per a fer realitat els seus objectius. Sense actitud qualsevol rival ens pot guanyar. Amb una bona actitud tot és possible.

Pantaleón y las visitadoras

Stieg avorrida

I tu, ingenu Adam, pensant que la teva dona era tímida. Que tancava sempre la llum quan follàveu per vergonya i pudicícia. Que era un model de delicadesa i virtuosisme. I resulta que ho feia senzillament per no veure’t la cara. Per avorriment i basarda. Perquè li fos més fàcil abandonar-se a la imaginació i caure en braços del desig inconfessable. Malgrat que el teu pes s’obstinés, una i altra vegada, en llastrar-la a la dura realitat. Però no pateixis Adam. Els vostres moments de foscor s’han acabat. Hi haurà llum entre vosaltres. La llum necessària perquè la Marta pugui llegir al Larsson. I donat el volum de l’obra et garanteixo que en tens per a dies. Per fi li podràs veure la cara quan estigueu al llit. És fàcil que ella no et miri. Que no et vegi. Que no se n’adoni que ets al seu costat encara que aletegis com una papallona reial o que et posis un tanga color festuc. Però no importa. Estareu un al costat de l’altre. No més units, no. Però aconseguireu mantenir-vos que ja és molt. En Larsson i els seus personatges no milloraran el vostre matrimoni, seguirà sent tant insubstancial com sempre. Però com a mínim la Marta estarà distreta i no pensarà en la merda de vida que està vivint al teu costat. Siguis sensible i prudent. No li demanis mai que tanqui el llum. No gosis interrompre la seva lectura. Escapçar-li l’únic moment satisfactori del dia. No t’ho perdonarà. Pagaràs una mica més a la factura de la llum. Però creu-me, s’ho val. A més, tu ja estàs acostumat a pagar-ho tot. De fet, els diners, és l’única cosa al món que et fa suportable. I la Marta també ho sap.

Vol de nit

El ratpenat i la cadernera

Un cadernera tancada en una gàbia penjada en una finestra cantava de nit. Va sentir un ratpenat des de lluny la seva veu, i apropant-se, li va preguntar per què cantava només de nit.
- No és sense raó – va respondre - perquè de dia cantava quan em van atrapar, però des de llavors vaig aprendre a ser prudent.

- Doncs no és ara quan devies ser-ho, doncs ja estàs ben engabiada, sinó devia haver estat abans que t’atrapessin! - Va replicar el ratpenat.

La prudència és per viure abans de caure en l'error, no per a després de la desgràcia.

El Pepe ja ho sabia

5

Ara que la Conselleria de Sanitat i la OMS ens recomana, com a mesura preventiva contra la grip A, no donar la mà per evitar el possible contagi, el dels Barça tenim l’alternativa: no la donarem però la mostrarem plena, sencera i ben oberta. Què tothom pugui veure amb claredat els cinc dits que la coronen. Mirar sense tocar. Així estarem a raser de qualsevol contagi inconvenient.

Hem omplert una mà

Pedro i el llop

El Barça ho ha tornat a fer. I ja en van cinc. I no se’n cansen. I no ens cansem. I havia de ser, entre mig de tants astres, l’estrella més modesta la que donés la victòria. Pedro ha arribat sense fer soroll des del fons de la banqueta. Descarat. Petit i gran. Pedro ha sorgit des del més fantàstic dels contes per menjar-se el llop. I se l’ha menjat.

Cinco lobitos tiene la loba...

Que esperi el tren

Sorra més que sorra!

Tens un e.mail

Tens un e.sopo

La vella i el metge

Una vella malalta de la vista va cridar amb la promesa de pagar, a un metge. Aquest es va presentar a casa seva, i cada vegada que li aplicava el ungüent no deixava, mentre la vella tenia els ulls tancats, de robar els mobles poc a poc.

Quan ja no quedava res, va acabar també la cura, i el metge va reclamar el salari convingut. Es va negar a pagar la vella, i aquell la va portar davant dels jutges. La vella va declarar que, en efecte, li havia promès el pagament si li curava la vista, però que el seu estat, després de la cura del metge havia empitjorat.

-Perquè abans - va dir - veia tots els mobles que hi havia a casa meva, i ara no veig cap.

Als malvats, els seus mateixos actes els delaten.

Penalty

Per fer una truita s’ha de trencar l’ou

Juvenil A

CE Europa

Perdre, encara que no sigui desitjable, no sempre és dolent. A ningú li agrada cometre errors, equivocar-se. Però és ben cert que són, justament els errors, els que ens fan avançar. Dels fracassos se n’aprèn i en les derrotes està el germen de totes les victòries. El juvenil A va patir el seu primer revés de la pre-temporada en el moment més oportú. I és que fins i tot això ho sap fer bé. Desprès de cinc victòries de cinc partits disputats era l’hora de perdre per poder visualitzar que és el que s’ha de corregir. Desprès de saber guanyar, tocava aprendre a saber perdre. El criteri ha estat el correcte i la direcció excepcional. Guanyar per conjuntar l’equip i estructurar uns principis bàsics sobre els que construir un bloc per desprès mostrar les debilitats, els punts febles per corregir-los i eliminar-los. El juvenil A torna a ser un equip humà, amb virtuts i defectes, i és en aquesta humanitat on ha de raure la seva força. És a partir de conèixer les pròpies limitacions quan la voluntat s’enforteix i es generen els recursos necessaris per superar les mancances. Un equip guanyador sap quin és el seu taló d’Aquiles i treballa incansablement perquè cap sageta el fereixi. El juvenil A està creixent cremant totes les etapes del manual i ho està fent amb rigor, intel·ligència i un punt de màgia. Tindrem tota la paciència que calgui perquè el camí és el correcte.

Feliç aniversari

Arrels mineralitzades

L'arbre que impedeix veure el bosc

Botànica

L’home roure és un home fort. En molts aspectes, dur. Serveix per a un munt de coses i sempre sap quedar bé. S’adapta amb facilitat a qualsevol clima. No necessita molta aigua i està profundament arrelat. És generós amb l’entorn i no escatima l’ombra. Demana espai i en sap donar. L’home roure és un home civilitzat. Un home fet per a grans projectes i nobles propostes. Un encert de la naturalesa per donar equilibri al bosc més feréstec.

L’home ficus és un home maldestre. Generalment amb poca sort i propens a ficar la pota. D’arrels aparatoses i superficials. La seva vida acostuma a ser llarga però gens còmoda, ni per a ell ni per al seu entorn. És de naturalesa invasor i s’escampa més enllà dels límits de la correcció. Creix a batzegades i el seu tronc se’n ressent. El seu imponent aspecte està en consonància amb la seva proverbial rudesa.

L’home pi és un home força equilibrat. No perd mai la fulla ni li afecta el canvi estacional. Es crema amb facilitat però es regenera sense massa esforç. L’home pi és afable i no té cap problema en anar de copes amb els amics (la copa d’un pi). És socialment cordial i no es fa l’estrany. Acostuma a viure rodejat dels seus: família, amics, companys,...Li plauen els boscos densos i els espais atapeïts. És un tot terreny sense vertigen ni por a les alçades. Li agraden les faldes, les faldes de les muntanyes, però s’adapta perfectament a la plana. De vegades pot semblar un pel enganxós per l’excés de resina que desprèn però acostuma a compensar-ho amb la donació d’excel·lents pinyons.

L’home faig és un home voluntariós. Sempre fa el que pot. O el que li deixen. O el que cal o toca. És un home amb vocació formal i un itinerari lineal. Creix ràpid i sempre buscant la llum. No és dels que s’aturen ni s’entretenen en fer nusos. Nerviós, esprimatxat i sense filigranes. Un home que s’activa en companyia i necessita molta aigua per viure. Un home senzill, sense complicacions, fàcil. El seu cicle vital és com un miratge. Es plega amb el vent per resistir les tempestes. L’home faig és quasi invisible.

L’home, l’home, l’home,...i les dones? Que no hi ha dones arbre? No. Les dones són i seran sempre minerals. La naturalesa és sàvia.

Comportament llunàtic