Cròniques sicilianes

Dia setè

És reconfortant passejar pel món i sentir-te acceptat. És agradable no haver de passar pel tràngol de guanyar-te la confiança de l’amfitrió i comptar, des de bon principi, amb la seva complicitat. Això més o menys és el que et trobes a Sicília quan ets o vens de Catalunya. Les portes, en altres llocs tancades a pany i forrellat, aquí no tenen balda. Les reticències, els prejudicis tan habituals quan es rep gent estrangera, són pràcticament inexistents o bé tendeixen a desaparèixer quan reveles el teu origen. Al contrari, ben al contrari del que passa en terres gregues on, encara ara, en determinats territoris, s’acostuma a fer por als nens petits amb l’amenaça de la vinguda dels catalans. Els catalans que, històrica i popularment, ocupen el lloc que nosaltres tenim destinat a l’home del sac. Si no et comportes, si et portes malament vindran els catalans i se t’enduran, diuen les mares als seus terroritzats fills. Ho diuen, moltes vegades sense conèixer el seu veritable significat ni la seva justificació històrica. Però no els hi falta raó si tenim en compte els episodis de violència i crueltat que varen generar els almogàvers al seu pas per aquelles terres. Amb raó o sense, aquella llegenda negra ha quedat fortament arrelada en l’imaginari col·lectiu i s’ha anat transmeten de pares a fills des de la nit dels temps.

Sicília és, o millor, ha estat, l’altre cara de la moneda històrica. Un país, un territori, un poble que va demanar ajut als catalans per desfer-se del tirànic domini francès. Un ajut que no es va fer esperar i va reeixir en pocs dies, aconseguint una situació de llibertat, pau i progrés del que, encara molts, en parlen. Els sicilians són persones d’honor i sentidament agraïdes i això fa que tot allò que té a veure amb Catalunya i els catalans gaudeixi d’un prestigi i un reconeixement que ha superat, amb bona salut, el pas dels anys.

Per tot això no es fa estrany que, entre el jove i enèrgic moviment independentista Sicilià ,es trobin moltes referències catalanes. I no tan sols en el corrent independentista sinó també en qualsevol mostra d’afirmació nacional, com a país, com a poble, o simplement individual. El català i les seves ramificacions són, a Sicília, un actiu molt potent i un vehicle a través del qual poder aconseguir un reforç identitari que els permeti accedir a quotes més altes de llibertat.

Sicília és un oasi pels catalans que la visitem. Procureu, sí preneu la decisió d’anar-hi, de no acabar-vos l’aigua.

Cal parlar a les plantes perquè creixin. Però tant?

Don Vito Corleone: Tinguis a prop als teus amics, però encara més a prop als teus enemics.

Llàgrimes de sal

Llàgrimes de princesa

1

2

3

Cròniques sicilianes

La princesa Yaiza

Dia sisè

La novel·la d’Angel Guimerà, Mar i Cel no és una rara avis literària. Els fets que allí es descriuen són, i han sigut tradicionalment, molt més habituals del que seria desitjable. L’amor entre dos essers de color, de conviccions religioses, de posició social diferents ha estat prolíficament tractat al llarg de la història. Precisament un d’aquest episodis desgraciats es va donar a les costes mediterrànies de Sicília. Un vaixell turc, carregat de mercaderies i esclaus cristians, duia, com a passatgera una princesa en un dels seus viatges. La princesa Yaiza anava a trobar-se amb el seu promès per a d’esposar-se. En el trajecte es va enamorar perdudament (com acostumen a enamorar-se les princeses) d’un esclau cristià. Va arribar tan lluny el seu amor, la seva folla passió, que tothom en el vaixell se’n va adonar. El capità va intentar per tots els mitjans al seu abast persuadir a la jove princesa que abandonés la seva bogeria. Ho va provar amb tots els arguments que li varen venir al cap i fins i tot, amb alguns d’importació. Anaven passant els dies i la princesa no claudicava. Cada dia que passava el seu amor s’anava enfortint (i en aquells temps els viatges duraven molt de temps). Davant la impossibilitat de reconduir la situació per les bones, el capità va prendre la decisió de matar a l’esclau cristià (la decisió que prenen tots els capitans quan se’ls hi acaben els arguments). La princesa assabentada de la tràgica noticia va embogir (ara de veritat) de manera evident i irreversible. El capità espantat per les conseqüències dels seus actes i tement la ira del futur espòs de la princesa va decidir unilateralment abandonar-la en una illa. Aquesta illa era Sicília, la costa sud de Sicília per a ser més concrets. Allí va quedar la princesa sola amb la seva bogeria i el seu dolor insuportable. Diu la llegenda que va vessar tantes llàgrimes per la mort del seu estimat i per la seva dissortada vida que es varen formar unes escales de blanquíssima sal que encara ara es poden veure i han quedat com a testimoni mut (encara que bellíssim) d’una cruel injustícia.

TICO

CAT especial

Que les properes 6 vides et siguin favorables

Tiramisú ètnic

Cròniques sicilianes

Dia cinquè

Com pot ser de fàcil la creació a partir de la simple observació. Això sí, amb una petita dosi d’imaginació i atreviment. Mirar el que t’envolta amb els ulls de veure i aprendre a xuclar l’ànima de les coses és la via més directa cap a la construcció de noves realitats i el descobriment dels camins que ho fan possible. En aquesta línia devia estar Bruno Salieri, veí i pastisser de Caltagirone, quan durant una passejada pels cims de l’Etna, es va topar amb gruixudes plaques de gel mig colgades per la pols negra del volcà. Perquè no transformar aquella formació capriciosa de la naturalesa en un dolç exquisit? Negre sobre blanc. Polsim finíssim sobre textura contundent. Cacau amarg com la pell del volcà cobrint un irresistible i amable mascarpone. Cacau sobre mascarpone. Plaer sobre plaer. Tiramisú, en definitiva.

Etna: l'altra cara de la Lluna

el paisatge que no va trepitjar Armstrong

1

2

3

Cròniques sicilianes

Dia quart

Ves per on que, ara fa tot just 40 anys, l’home va arribar a la Lluna, o al menys és el que ens han fet creure. Amb aquell: una petita passa per a un home, un gran pas per a la Humanitat; Neil Armstrong va entrar a formar part de la Història inscrivint aquesta sentència en el vademècum de frases celebres. Han passat 40 anys i certament les coses han canviat, unes per a bé i unes altres per a no tant. Però és indiscutible que hem avançat en molts terrenys i hem aconseguit fites fins fa poc impensables. En aquest període de temps hem perdut al floquet de neu. Hem vist caure el mur de Berlín. Ens varem deslliurar de la dictadura amb la mort (massa tard) d’en Franco. Hem embogit amb el triplet del Barça. Hem superat una crisi per acabar en una altra. S’ha posat fi a la guerra de Vietnam i hem perdut la innocència. Ens ha dit adéu l’amic Porcel i ens ha donat llargues en Rubianes. Hem recorregut territoris desconeguts i hem après a estimar-los. Se’ns ha creuat l’amor i no sempre hem estat capaços d’aturar-lo. Ens han arravatat a Lennon i Cobain va pensar que ja en tenia prou. Mandela regna a Sud-àfrica amb el final de l’apartheid i a EEUU hi ha un president negre. La SIDA ens ha terroritzat amb el seu macabre trànsit. La Màfia ha estat combatuda i...

Certament han passat moltes coses. Tantes! A tot arreu excepte a Sicília que sembla viure encara 25 anys per darrera de la resta de l’Europa a la que geogràficament pertany. Un dèficit evident i molt més profund del que pugui semblar a primera vista. Els mecanismes que haurien de fer avançar a qualsevol país modern, a Sicília es troben en període de letargia. Bloquejats per estructures arcaiques, per conductes i actituds passives la societat siciliana sembla trobar-se còmoda vivint lluny del progrés col·lectiu. Un individualisme exacerbat. Un viure al dia portat fins les darreres conseqüències. Un egoisme patològic que és incapaç de contemplar res més enllà de la pròpia família. Una realitat de terra cremada. Un escenari perfectament exemplificat en la desolació dels cims de l’Etna. Dur, àrid, fred, aspre,...i malgrat tot, extraordinàriament bell i fascinant. Bé, com la pròpia Lluna i el seu paisatge inhòspit.

L’home fa quaranta anys va trepitjar la lluna. A Sicília no s’han assabentat. Perquè a Sicília, a la Sicília que jo conec, la trepitgen cada dia.

Brucia...2

Brucia... 1

Brucia la terra

(Crema la terra)

Sicilian

Brucia la luna n'cielu

E ju bruciu d'amuri

Focu ca si consuma

Comu lu me cori

L'anima chianci

Addulurata

Non si da paci

Ma cchi mala nuttata

Lu tempu passa

Ma non agghiorna

Non c'e mai suli

S'idda non torna

Brucia la terra mia

E abbrucia lu me cori

Cchi siti d'acqua idda

E ju siti d'amuri

Acu la cantu

La me canzuni

Si no c'e nuddu

Ca s'a affacia

A lu barcuni

Brucia la luna n'cielu

E ju bruciu d'amuri

Focu ca si consuma

Comu lu me cori

Sicilian contributed by: Jason Di Marcelli

La lluna crema en el cel/ I jo cremo d’amor/ El foc es consumeix/ Com el meu cor/La meva ànima plora/ Dolorida/ No estic en pau/ quina mala nit/ El temps passa/ però no clareja/ No hi ha més sol/ Si ella no torna/ La meva terra està cremant/ i crema el meu cor/ Ella assedegada d’aigua/ I jo assedegat d’amor/ A qui li canto/ la meva cançó/ Si no hi ha ningú/ Al balcó/ La lluna crema en el cel/ I jo cremo d’amor/ El foc es consumeix/ Com el meu cor...

Què us diuen els ulls?

Més enllà de la passió

5 de Juliol

The Godfather

El Padrí (1972), El Padrí II (1974), El Padrí III (1990)

Cinema en estat pur. Cinema en majúscules. Trilogia monumental. Historia del cinema. Adjectius i més adjectius sense aturador i que mai acabaran per definir ni abastar tota la grandesa d’aquesta incommensurable obra d’art.

Una llegenda que va començar l’any 1972 amb El Padrí, li seguiria, dos anys desprès, El Padrí II, per acabar el 1990 amb El Padrí III. Un veritable, generós i esplèndid “tour de force” per part de Francis Ford Coppola i que ens deixaria un legat d’una extraordinària magnitud i una de les fites més altes de la Història del setè art.

Un fresc colpidor que retrata gran part del segle XX, entre Estats Units i Sicília, a través de les vivències d’una família italo-americana. Una “família” diferent, amb valors arrelats a una tradició ancestral, profundament integrats a la terra i com aquests valors acaben per guiar les vides dels seus protagonistes. L’honor, la sang, la venjança, la fidelitat, la família,...valors sagrats que tenen una influència determinant en les conductes d’uns col·lectius donant com a resultat grups humans que funcionen al marge de la societat, amb les seves pròpies lleis i els seus propis codis. Més coneguts com màfia o cosa nostra, aquestes societats paral·leles han esdevingut un fenomen que ha traspassat els límits geogràfics de la originaria Sicília per estendre’s com una taca d’oli arreu del món.

“Us faré una oferta que no podreu rebutjar” diria segurament Don Vito, en recomanar-vos la pel·lícula. En tot cas, sinó esteu per la labor, vigileu de no despertar amb el cap d’un cavall als vostres peus i amarats amb seva sang.

Vito Corleone

Una dura experiència

Cròniques sicilianes

Dia tercer

Sicília és una gran illa de la mediterrània amb forma, si sou benvolents, de triangle. El triangle és una figura geomètrica consubstancial a Sicília. Tot, o quasi bé tot, passa per triangles. Tres angles o vèrtex té l’illa i tres vèrtex té l’origen de la màfia. Tres punts, tres ciutats que formen una triangle quasi bé perfecte, tristament perfecte: Palerm, Caltanissetta i Agrigento. Un espai de dolor, una sinistra àrea amb un centre geogràfic prou conegut per diferents motius: Corleone. Potser, de tots aquests motius, el més conegut ha estat, sens dubte, el ressò que va aconseguir gràcies a la famosa trilogia cinematogràfica de Francis Ford Coppola: el Padrí. Un Padrí que, en contra del que proposava la pel·lícula, no era originari de Corleone sinó de Palerm. Un Padrí que va existir realment, com molts altres, i en el que es va inspirar Mario Puzzo, l’autor de la novel·la original i en el que està basat el film que faria mundialment coneguda a aquesta petita població de la Sicília profunda i rural. Corleone ha tingut els seus propis mafiusu, prou importants i reconeguts per bastir una llegenda negre amb un gran pes específic , però els episodis més sagnants, violents i continuats s’han produït al llarg de la història a Palerm. Agrigento i Caltanissetta varen ser l’embrió del concepte i Palerm (la capital) l’àrea escollida per posar-lo en pràctica i on realment es va fer gran.

Sí teniu l’oportunitat d’acostar-vos per Agrigento durant les festes de San Calogero veureu i entendreu moltes de les coses que, d’una altra manera, resulten francament incomprensibles. Cal barrejar-se entre els vehements, apassionats, fervents i integristes ciutadans d’ Agrigento mentre passegen el sant pels carrers costeruts de la ciutat per copsar fins a quin punt la religió pot alterar i condicionar la conducta humana. Religió, ruralitat, família, honor, fonamentalisme, ...conceptes bàsics mal apressos que esdevenen francament perillosos al servei d’una idea perversa de clan. La religió al servei de l’home que condueix, justifica i absolt tots els seus escandalosos i inhumans actes.

Amor espinós

Origen de la paraula màfia

Hi ha diverses teories sobre l’origen etimològic de la paraula Màfia...
La primera apunta a una paraula maffiadel dialecte toscà, que vol dir "misèria". Una altra opció és mu'afah (en àrab "protecció dels dèbils").
També s'ha parlat de la possibilitat que la paraula màfia sigui un acrònim de l'expressió Morte Ai Francesi, Indipendenza Anela (Mort als francesos, independència anhela); utilitzada per la població siciliana durant les Vespres Sicilianes el 1282.

Malgrat tot, sembla que el seu vertader origen ve del mot sicilià mafiusu, que voldria dir "bell" o "bonic", ja que el primer document en què apareix la paraula és l'obra de teatre "I mafiusi di la Vicaria", escrita per Giuseppe Rizzoto i Gaetano Mosca i representada a Palerm el 1862.

Avui en dia s'anomena màfia altres organitzacions criminals italianes, com podrien ser la Camorra, a Nàpols; o la Ndrangheta, a Calàbria. Fins i tot es parla de màfia russa, màfia cubana, màfia irlandesa o màfia japonesa, anomenada yakuza.

Canoli faci mal

Cròniques sicilianes
Dia segon

Ja! segon. Novè per a ser exacte. He tingut que donar tres voltes a Stromboli per a aconseguir guanyar-me els favors dels déus i poder tornar a internet. Si us he de ser sincer aquesta absència no ha estat tant malament i, fins i tot, igual ha estat bona, necessària, terapèutica i desengreixant.
L'excès de proximitat acaba per avorrir i un cert allunyament ajuda a aclarir conceptes i reforçar lligams. Que sigui a fi de bé!

Cremant marges

Cròniques sicilianes
Dia primer

De fet, de primer en té molt poc. Porto quatre dies a l'illa i avui, per fi, he aconseguit el que optimistament semblava molt fàcil: accedir a internet. No es pot negar l'evidència, ni nedar contra corrent: Siclia encara té unes "particularitats" que la fan especialment primitiva i alhora, i potser per això, terriblement encantdora. Perquè necessita internet un poble que encara es comunica per senyals de fum cremant els marges de les carreteres cada trenta minuts? Perquè li cal internet a un poble que circula fatal, que circula en moto sense casc i en contra direcció i té un accident cada 7 minuts? Perquè li cal internet a un poble que prefereix el contacte físic, el gest extravertit i el veb excessiu? Perquè ho hauria de tenir fàcil un estranger rar, un "zampa canolos" compulsiu i un amic inquebrantable del senyor Moretti com jo en un país de tradicions inalterables?
Tot això per justificar la meva absència que, segur, ni tan sols haureu trobat a faltar. Falta que em proposo reparar immediatament amb un parell de "penjades" de procedència i elaboració més aviat dubtoses. Però està clar que l'hedonisme no és el millor company de viatge, al menys dels viatges internàutics. Espero que sigueu benevolents i no m'ho tingueu en compte.

Que el padrí em compri la mona

Cròniques Sicilianes

Dia zero

A partir de demà obro una nova, estimulant i necessària (al menys per a mi) carpeta de catorze dies on intentaré donar-vos una visió més o menys personalitzada i/o distorsionada, com preferiu, d’una part fascinant del món: Sicília. Un país molt proper i alhora tan llunyà. Un país amb el que ens uneix un passat comú d’amors i desamors, de guerres i paus, d’esperances i desencisos. Un paradís curull d’història. Terra de pas i d’acolliment. Cruïlla de la Mediterrània per a bé i per a mal i d’on és originari el gran, el magnífic, l‘inimitable, l’únic, l’extraordinari Don Vito Corleone.

Tanco les maletes. Us mantindré informats.

The Boss

4 de Juliol

Cafè

Regalar un somriure, una paraula amable, una carícia, un petó, un cafè sol, amb llet o amb els amics.

Mirar el cel, dormir sota un arbre, caminar descalç per l’herba, sota la lluna. Olorar la brisa del mar, un cafè curt o llarg sense mirar el rellotge.

Resituar idees, mirar cap a dins, cap a fora, estalviar energies, somiar...