dissabte, 2 de maig del 2009
Europa 7 – Lloreda 0
Juvenils, segona divisió, grup 13
Bé va, desprès d’una estressant tempesta, una reparadora calma. Bé està la distància que separa el caos de l’ordre. El trànsit entre el safari Pujades i l’SPA Lloreda. L’abisme entre l’ infern de la setmana passada i el purgatori d’ànimes innocents d’aquesta.
L’Univers està teixit en trames d’invisibles equilibris i el que, tot just fa set dies, va ser una experiència “bestial” ha passat a ser, sense sobresalts, una plàcida tarda de primavera. El Juvenil D es mereixia un partit com el d’avui, un partit “regal” on poder estirar les cames sense que te les trenquin. Un matx de guant blanc, d’exquisida pulcritud i previsible final. Un relax col·lectiu força necessari a aquestes alçades de la temporada i un anar fent sense preses esperant que els gols anessin pujant al marcador.
Partits que, si bé adormen a les ovelles, serveixen i molt per anar recuperant la feina que no s’ha fet; per aprendre conceptes, per integrar mecanismes i aplicar sistemes que han de servir per a un futur més o menys proper.
El Lloreda ha estat noble i l’Europa no ha volgut fer sang. S’ha jugat a futbol, amb més o menys encert, amb més o menys sort, però només futbol i això es d’agrair tal com estan les coses i més desprès del tractat de criminologia del passat cap de setmana.
Un triomf clar i inapel·lable de l’Europa que posa pressió al líder esperant que el miracle es produeixi. Sí la Mare de Déu se li va aparèixer a la Bernardette, perquè no se li pot aparèixer la lliga al Juvenil D?
divendres, 1 de maig del 2009
IL GATTOPARDO (1963)
Un clàssic de culte. La millor pel·lícula, junt amb Mort a Venècia, de Luchino Visconti i una de les fites més rellevants en el panorama cinematogràfic de la segona meitat del segle XX. Un film imprescindible per entendre un dels canvis socials més importants i trencadors de la Història moderna: el final del feudalisme i el pas de l’aristocràcia a la burgesia.
Basada en una novel·la de Giuseppe Tomasi di Lampedusa i ambientada a la Sicília de 1860, la pel·lícula és un fresc generacional personalitzada en l’ aristocràtic Princep Fabrizio di Salina que, conscient dels profunds canvis que s’apropaven, no va dubtar en pactar amb el nou poder emergent per a fer realitat la màxima: alguna cosa ha de canviar per a que no canviï res.
El mateix Visconti, d’origen aristocràtic i alhora simpatitzant del Partit Comunista, va entendre perfectament el profund significat del text i totes les seves derivacions, donant com a resultat una extraordinària obra cinematogràfica de visió i revisió obligada per a velles i noves generacions.
A més, si us agrada la música i encara no el coneixeu, Nino Rota us entusiasmarà. Per a més referències, és el mateix autor de la banda sonora de El Padrí. Poca broma.
dijous, 30 d’abril del 2009
Fracassar amb èxit
Si un home intenta fracassar i ho aconsegueix, què ha fet?
La conspiració
La conspiració per ella mateixa no té cap sentit. Són els conspiradors els que l’omplen de contingut, els que li donen forma i la basteixen.
Són els conspiradors aquells que podeu veure, acabada la reunió (qualsevol reunió), formant petits grups i esgrimint arguments que, poc abans, no s’havien atrevit a plantejar. Propostes covardes que necessiten de la clandestinitat i la traïdoria per sobreviure i configurar-se. Discursos tendents a l’enderroc sistemàtic per a deixar la terra erma. Conspiradors incapaços de sostenir idees que no resisteixen el més mínim debat. Posseïdors de raons que aboquen a l’autodestrucció per manca de raó.
Conspiradors que viuen de nit i s’emparen en la foscor. Conspiradors que cerquen aliats entre els descontents, els necis i els miserables. Conspiradors que els corca l’enveja i amb una pràctica vivencial de terra cremada.
Els veureu a les fosques, en petits grups, parlant d’amagat i en veu baixa. Acostant-se per l’esquena, abocant merda, difonent rumors malintencionats i per damunt de tot, negant la conspiració.
“Latrant et scitis estatint praetesquitantes estis”, que vol dir “Borden i sabeu a l’instant que cavalqueu per davant els altres” o bé, en el més conegut: “Ladran, luego cabalgamos”
No soy infalible y tampoco soberbio, lo que sí soy es determinado en mis puntos de vista.
El xut amb l’esquerra
Faltaven poc més de trenta minuts pel final del partit i l’entrenador el va fer escalfar. Quan en faltaven 10, el va cridar. Es va treure el xandall i, neguitós, va esperar a la banda fins que, dos minuts desprès, es va produir el canvi. Per endavant, vuit minuts per a jugar a futbol i l’agradable sensació de sentir-se útil.
Vuit minuts de gloria, amb el temps cristal·litzat, mentre la pilota viatjava a la velocitat de la llum en sortir del seva bota esquerra. Un xut amb la cama “dolenta” per visualitzar la gestió de l’adversitat i correspondre amb generositat a la confiança dipositada. Vuit minuts, que podien semblar poc, com quan estàs en una companyia estimulant o bé, ficat en un llibre apassionant que no voldries que s’acabés mai. Vuit minuts per sumar, a la recerca del resultat més just i amb el convenciment d’haver fet el que calia. Vuit minuts per a fer el ple, sí es sap interpretar bé.
dimecres, 29 d’abril del 2009
Sí busques una gran oCAsió, trOba un Gran problemA.
dimarts, 28 d’abril del 2009
Conversa amb el penis
Com estàs?
No gaire bé. Enyoro les nostres sortides, les sortides i les entrades clar.
No et podràs queixar...
Home, doncs sí. Ara quasi no em treus sinó és per pixar. Però que pateixis de pròstata i em ventilis cada 30 minuts no és, diguem-ne, la meva activitat preferida.
Els temps estan canviant, ja no soc el que era i tu no estàs gaire millor. Has perdut aquell ímpetu juvenil, aquella empenta prodigiosa, aquella energia inesgotable, aquell desig insaciable, sense mesura. Els anys han passat per a tots dos, ja pentinem canes i, i ... estic cansat de tantes mentides. Justament d’això volia parlar-te. He decidit operar-me.
Operar-te? Estàs malalt?
No, és difícil d’explicar...molt difícil. Vull canviar de sexe. Vull ser una dona.
Què vols què?
Amputar-te. Prescindir de tu i de les teves dues motxilles.
T’has tornat boig? Desprès de tota una vida junts,...amb les coses que hem fet plegats,...
Mai m’has agradat. Sempre t’he arrossegat com un càstig de la naturalesa i ja n’estic fart. Està decidit, serè una dona i no ens tornarem a veure mai més.
No m’ho pots fer això. És cruel i tremendament injust.
No hi ha marxa enrere.
Doncs cedeix-me. Fes de donant a un necessitat. Si tu no em vols fes que altres em tinguin. Potser així, algun dia, et pugui fer sentir el que has fet sentir a totes les dones que has tingut.
Tu creus que és una bona idea?
I tant! Passaria de ser el teu representant, el teu comercial, a endreçar-te el magatzem, que si t’he de ser sincer, et fa molta falta i t’ho dic jo, encara que per a tu només sigui un “penjat”.
dilluns, 27 d’abril del 2009
Privació de llibertat
Com a seguidor des de fa molt de temps del futbol base, és a dir, el futbol en les seves categories per sota dels 19 anys, m’he trobat amb infinitat de situacions que mereixerien per elles mateixes un comentari singular. De totes aquestes particularitats, una de les que més em crida l’atenció, és l’absència, en determinats camps, dels pares dels jugadors. És bastant habitual que els familiars segueixin als seus nens en la disputa dels partits de cap de setmana, sent el poc públic, per no dir l’únic, que té la santa paciència de tragar-se veritables gripaus, només perquè hi juga el fill. Doncs el que deia, hi ha determinats camps on els nois locals hi juguen pràcticament sols i l’únic color a la grada (és un dir) el posen els expedicionaris de l’equip visitant. Donant-li voltes i desprès d’observar el comportament, l’actitud i l’educació dels components de l’equip local, he arribat a la conclusió que els pares no assisteixen al partit perquè, amb tota seguretat, deuen estar a la presó i per tant, el confinament, els hi justifica l’absència. No s’entendria que, uns pares en llibertat, renunciessin a veure les evolucions dels seus fills en un camp de futbol. Veure com creixen, com practiquen esport, com fan amics, com s’eduquen en l’esforç i el compromís; veure com integren els valors de la solidaritat, la justícia, la pau... Veure com aprenen l’art de la paciència i la temprança, com integren el respecte al pròxim i el valor enriquidor de la diferencia. Quin pare, sinó fos perquè està privat de llibertat, s’ho voldria perdre?
Aquesta dolorosa absència física fa que, els pobres nois, perdin el referent del pare i creixin en un abandonament que els ha de conduir, indefectiblement, a la delinqüència. El futbol per a ells, i el partit concretament, acaba per ser el de menys, el que veritablement els hi agrada és atonyinar rivals quan l’àrbitre xiula el final.
Al darrer camp on vaig estar, i no diré el nom, l’entrenador local, malgrat ser molt jove, tampoc tenia el pare a la grada. El que em fa pensar que també estava privat de llibertat. Però en aquest cas, el pare en qüestió, no s’ha de preocupar, aviat veurà al seu fill i no perquè li donin la condicional sinó, ans al contrari, perquè el seu fill anirà a fer-li companyia.
diumenge, 26 d’abril del 2009
PP, a mi no m’enganyes
No pot haver immoralitat més gran que justificar la violència i disculpar-la. No pot haver una irracionalitat comparable a donar-li cobertura i defensar-la. Res de més infamant que maquillar-la i tractar-la d’involuntària o fortuïta. La violència no és, per definició i concepte, un accident.
La violència amb la que va actuar Pepe no té atenuants i els que la minimitzen mereixen un càstig exemplar i un rebuig unànime per part de la societat civilitzada. El no fer-ho ens converteix en còmplices del violent i ens posa a la seva mateixa alçada.
És tan perillosa la violència com aquells que la toleren, l’exculpen, l’accepten i la fomenten amb actituds i declaracions d’una irracionalitat escandalosa.
Pepe hauria de ser apartat del futbol de per vida, en tant que espectacle públic, i amb un extraordinari reso mediàtic i exemple per a les noves generacions. Qui no se sap controlar, qui agredeix perquè simplement perd el cap, mereix ser tractat en llocs especialitzats en la seva patologia. Qui ha estat capaç d’una acció com aquesta és molt fàcil que reincideixi sinó rep l’atenció adequada. Es comença per agredir a un rival futbolístic i s’acaba agredint a la dona o als fills i en això no hi ha cap involuntarietat ni és, de lluny, una conducta accidental.
S’han d’aturar campanyes com la que estem patint i s’ha d’assenyalar sense prevencions al veritable culpable tantes vegades com calgui, perquè sinó, d’aquí a pocs dies i a força de donar-li voltes, el Pepe ens acabarà fent llàstima i el pujarem als altars i l’agredit, l’agredit passarà a ser el culpable.