Antony and the Johnsons
Palau de la Música Catalana
Barcelona

Han estat necessàries 24 hores per poder processar una petita part de l’impacte emocional rebut ahir al Palau de la Música, just per poder rescatar alguna idea, més o menys coherent, que ajudi a entendre el que allí es va viure.

Un públic heterogeni que, molt abans de l’hora prevista per a l’ inici del concert, es movia nerviós al voltant del Palau intentant prendre consciència de l’excepcionalitat del moment. Un moment llargament esperat i que per fi estava a tocar. Un d’aquells esdeveniments que hom acostuma a ressaltar,amb un marcador groc, en el quadern on es dibuixen les trajectòries vitals. Un instant perdurable en el temps i en l’espai que té, per regla general, molt més valor que el preu pagat per l’entrada i els esforços per aconseguir-la. Una fiblada al vell mig de l’ hipotàlem amb uns efectes regeneradors molt difícils de quantificar i, per damunt de tot, impossibles d’oblidar.

Va ser una nit esplèndida, d’una sensibilitat excepcional i amb un registre emotiu altíssim. Una vetllada de complicitats i lliuraments sense prevencions ni mesura. Una nit de generositats i confidències. Una catarsi col·lectiva conduïda per la música a estadis de lluminositat encegadora. I una veu! una veu erigida com l’ instrument més perfecte, l’eina més valuosa per despertar tots els somnis, per excitar totes les emocions, per deixar-nos sense aire,...

Poca llum, molta penombra. Àmbit íntim i proper, molt proper. Un guió perfecte i un final insuperable: Antony, acabant “Hope there Someone”, deixa caure la seva mà lentament, suaument damunt el piano, amb el palmell obert i estenent-la cap al públic en un gest suggerent i alhora tendre. Un gest de complicitat, de connexió i una proposta inequívoca d’amistat.

El públic desprès d’això va ser incapaç de reclamar un altre bis. Podia haver un final millor?

Escailaine SF

El somni burgés

Antisistema

Traïció

La traïció sempre és una vilesa que cometen els altres. En el nostre cas, en canvi, sempre està justificada, sempre respon a designis molt interioritzats als que no ens podem negar.
La traïció dels altres, la veritable traïció, és intolerable, reprovable i extremadament difícil de perdonar. La nostra, bé, la nostra mai és traïció, és simplement debilitat o fidelitat a un mateix, hauria de ser perfecta i fàcilment perdonable. És més, la persona traïda, sí aquesta persona és l’altra, ha de ser tolerant, comprensiva i entendre la traïció com una debilitat humana indefectiblement assumible i d’obligada acceptació.
Sí l’altra és la que traeix i jo el traït, el mon s’enfonsa, el sol es glaça, el fet és d’una monstruositat fora de tota mida i, l’autora, una persona sense escrúpols ni sentiments que ha de ser proscrita i cremada, sense compassió, al foc de l’ infern.
Objectivament, la traïció no varia, només varia la perspectiva des d’on es percep.

Ficar la pota

Un directiu que no dirigeix.
Un entrenador que no entrena.
Un pare que no para.

Aquest, sens dubte, seria el pitjor dels escenaris possibles i, per desgràcia, més habitual, actualment, del que seria desitjable.
Un directiu que no dirigeix, és a dir, que no fa la tasca que li seria pròpia, és aquell que es caracteritza per un intervencionisme exacerbat, un afany de protagonisme desmesurat, una incompetència alarmant, una manca d’ètica vergonyant, un projecte en zig-zag ( en el millor dels casos), una coherència inexistent i una supèrbia de bufetada.

Un entrenador que no entrena, és a dir, que no fa la tasca que li seria pròpia, és aquell que es limita a alinear, que no prepara els partits en funció del rival, que ho fia tot a la improvisació, que no treballa els aspectes tàctics, que fa exercicis d’atletisme a jugadors de futbol, que no veu mai en tota la Temporada als equips rivals, que espera que els jugadors el motivin en comptes de ser ell el que motivi als jugadors, que tolera la indisciplina, que de la indisciplina en fa bandera i la premia, que divideix el vestuari entre bons i dolents, entre imprescindibles i prescindibles, que es serveix de l’equip pel seu lluïment personal, que s’apunta els èxits i reparteix els fracassos, que és incapaç de reconèixer els seus errors i que acabarà per diluir la il·lusió d’unes persones a les que li encanta el futbol.

Un pare que no para, és a dir, que no fa la tasca que li seria pròpia, és aquell que posa i treu entrenadors, que els jutja en funció del seu interès personal, que exigeix al seu fill un rendiment inabastable, que li veu qualitats que no té, que l’encega la passió, que no només vol l’èxit del seu fill sinó també el fracàs dels que juguen en la seva mateixa posició, que reclama justícia quan el seu fill juga poc i no bada boca quan el seu fill juga molt, que per a ell en l’equip on juga el seu fill només hi ha un titular i 19 suplents i que ho passa fatal quan, en realitat, ho hauria de passar fantàsticament be, veient com el seu fill creix practicant un dels esports més complets i formatius que existeixen.

Com gotes d'aigua

A Déu!

Tres estudiants d’enginyeria parlen sobre quina mena de Déu pot haver dissenyat el cos humà: El primer diu:
-Déu ha de ser enginyer mecànic: Fixeu-vos en totes les articulacions.
El segon diu:
-Crec que Déu és enginyer elèctric. El sistema nerviós té milers de connexions elèctriques.
El tercer diu:
-En realitat, Déu és enginyer civil. Qui hauria fet passar un conducte de residus tòxics per una zona d’esbarjo?

Una monstruositat

La república
(millor una mala república que una bona monarquia)

República d’ Abjasia
República Islàmica de Afganistan
República de Albània
República Federal de Alemanya
República de Angola
República Democràtica Popular d’ Algèria
República Argentina
República d’ Armènia
República d’ Àustria
República d’ Azerbaiyán
República Popular de Bangladesh
República de Benín
República de Belarús
República de Bolívia
República de Botswana
República Federal de Brasil
República de Bulgària
República de Burundi
República de Cabo Verde
República de Camerun
República de Txad
República de Xile
República Popular de la Xina
República de Xipre
República Turca del Norte de Xipre
República de Colòmbia
República del Congo
República Democràtica del Congo
República Popular Democràtica de Corea
República de Corea
República de Côte d'Ivoire
República de Costa Rica
República de Croàcia
República de Cuba
República del Equador
República Àrab de Egipte
República de El Salvador
República de Eslovàquia
República de Eslovènia
República de Estònia
República Democràtica Federal de Etiòpia
República de las Filipines
República de Finlàndia
República de las Illes Fiyi (Fiji)
República Francesa
República Gabonesa
República de la Gambia
República de Ghana
República Hel·lènica
República de Guatemala
República de Guinea
República de Guinea Equatorial
República de Guinea-Bissau
República Cooperativa de Guyana
República de Haití
República de Hondures
República de Hongria
República de India
República de Indonèsia
República Islàmica de Iran
República de Iraq
República de Irlanda
República de Islàndia
República Italiana
República de Kazajstán
República de Kenia
República Kirguiza
República de Kiribati
República de Kosovo
República Democràtica Popular Lao
República de Letònia
República del Líban
República de Libèria
República de Lituània
Antigua República Iugoslava de Macedònia
República de Madagascar
República de Malawi
República de las Maldives
República de Mali
República de Malta
República de las Illes Marshall
República de Mauricio
República Islàmica de Mauritània
República de Moldova
República de Montenegro
República de Moçambic
República de Nagorno-Karabaj
República de Namíbia
República de Nauru
República Federal Democràtica de Nepal
República de Nicaragua
República del Níger
República Federal de Nigèria
República de Osetia del Sud
República Islàmica de Pakistan
República de Palaos
República de Panamà
República del Paraguai
República del Perú
República de Polònia
República Portuguesa
República Centreafricana
República Txeca
República Dominicana
República de Ruanda
República Àrab Sahrauí Democràtica
República Democràtica de Santo Tomé y Príncipe
República de Senegal
República de Sèrbia
República de Seychelles
República de Sierra Lleona
República de Singapur
República Àrab Síria
República de Somalilandia
República Democrática Socialista de Sri Lanka
República de Sud-àfrica
República del Sudan
República de Surinam
República de la Xina
República Unida de Tanzània
República de Tayikistán
República Democràtica de Timor Leste
República Togolesa
República de Trinidad y Tobago
República Tunicina
República de Turquia
República de Uganda
República Oriental del Uruguai
República de Uzbekistan
República de Vanuatu
República Bolivariana de Veneçuela
República Socialista de Vietnam
República de Iemen
República de Yibuti
República de Zàmbia
República de Zimbabwe

…tan sols hi faltes tu…

Demà, demà, demà...

Extraversió

Abans de...

Un guerrer de la llum, abans d’entrar en un combat important, es demana a sí mateix: “Fins a quin punt he desenvolupat les meves habilitats?”
Ell sap que totes les batalles que ha lliurat en el passat li han ensenyat alguna cosa. Però moltes d’aquestes ensenyances l’han fet sofrir més que no era necessari. En més d’una ocasió, ha perdut el temps lluitant per una mentida. I ha sofert per persones que no estaven a l’altura del seu amor.
Els victoriosos no repeteixen la mateixa equivocació. Per això el guerrer només arrisca el seu cor per les coses que valen la pena.

El contrari de pots

Falta 1 dia

Una nova perspectiva

A la nostra escola també celebrem la castanyada
(diuen els nens contents)

Per Tots Sants, allà pels vols de Novembre, és preceptiu celebrar la castanyada. Aquest any no ha calgut esperar i l’hem avançat a la primavera, concretament al passat 4 d’Abril.

Poques castanyades tan festives i contundents com la d’aquest any. De ben segur que Tots els Sants, sense excepció, recordaran per molt de temps, aquesta extraordinària castanyada. Bé, els Sants i els dimonis i aquells que estan per definir. Desprès passarà el que hagi de passar, perquè les festes, com ja sabreu, no són per sempre ni duren eternament, però el moment viscut no té preu i ha de romandre nítidament en l’imaginari de totes les persones que l’han viscut i, evidentment, gaudit.

Vet aquí unes rondalles del cançoner popular que ens ajudaran a passar l’estona fins que arribi Sant Martí.


-Entre Tots els Sants i Nadal pluja de gols que faran prou mal.

-Per a Tots els Sants, castanyes, gols i banyes.

-De Tots Sants a Sant Martí, onze dies per a gaudir.

-Per Tots els Sants, plors i mocadors grans.

-Per Tots els Sants, el camp verd i el futur espès.

-Per Tots els Sants, treu-te la corbata i posa’t els guants.

-Sagnies per Tots els Sants, salut precària pel que resta de l' any.

-Per Tots els Sants, el rival, no plega les mans.

-Per Tots els Sants, la decepció de perdre, el que tenien a les mans.

-Per Tots els Sants, les penes són més grans.

-Per Tots els Sants, quinze ençà, quinze enllà, els punts que has de guanyar, i si pot ser els d' aquí, no esperis els d'allà.

Es recomana la ingesta de vi dolç, la castanya entra millor.

Falten 2 dies

Homes de Passió

El que es renta les mans: el "passota"

El delinqüent amb sort: l'indultat

Abril

La meva passió

La meva passió,
és un esclat de primavera
un rebentar de ginestes
un brogit de mitja tarda
un inici a les palpentes.

La meva passió,
fa anys, quan el temps es regira
i la pluja cavalca dolçament
quan la penombra de la nit es retira
i el dia esdevé quasi urgent.

La meva passió,
és una passió compartida
des del rovell de l’ànima
cegament acceptada, cegament sentida
destil·lant perles d’estima.

La meva passió,
va creixent per setmanes
i es fa gran a l’abril
mentre es van teixint trames
amb un seré i daurat fil.

La meva passió,
et pertany i roman inflamada
com si parlés d’un foc nou
rep una forta abraçada
avui que en fas dinou.

Cèl·lula pare

Tothom pot fer l’indi

Era la tardor, i els indis de la reserva van preguntar al seu nou cap si l’hivern seria fred. Educat segons els costums del món modern, el cap no havia après mai els vells secrets i no tenia manera de saber si l’hivern seria fred o suau. Per curar-se en salut, va aconsellar a la tribu que recollís llenya i estigués preparada per a un hivern fred. Al cap d’uns dies, se li va acudir una idea pràctica d’última hora i va trucar al Servei Meteorològic Nacional per preguntar si preveien un hivern gaire fred. El meteoròleg va contestar que, efectivament, creia que l’hivern seria força fred. El cap va aconsellar a la tribu que arreplegués encara més llenya.

Dues setmanes després, el cap va tornar a posar-se en contacte amb el Servei Meteorològic.
-Els continua semblant que serà un hivern fred?-va preguntar el cap.
-I tant! –va contestar el meteoròleg-. Sembla que l’hivern serà molt fred.
El cap va recomanar a la tribu que recollís fins a l’últim branquilló que trobessin.

Un parell de setmanes després, el cap va tornar a trucar al Servei Meteorològic i va preguntar quina mena d’hivern comptaven que hi hauria en aquell moment. El meteoròleg li va dir:
-Ara preveiem que serà un dels hiverns més freds de la història!
-De debò? –va dir el cap-. Com en poden estar tan segurs?
El meteoròleg va contestar:
-Els indis arrepleguen llenya com bojos!

Another Judas

Dones de Passió

María

Magdalena

Donar voltes per a anar enlloc

El darrer sopar segons Buñuel

Viridiana (1961)

Una de les nombroses obres mestres del geni de Calanda, Luis Buñuel, i que, per motius obvis, ha esdevingut una de les critiques més ferotges, iròniques i demolidores sobre l’Església i la seva iconografia.


La pel·lícula va ser aprovada, miraculosament o per error, per la censura espanyola de l’època i en sé presentada a competició al Festival de Cinema de Cannes va guanyar la Palma d’Or d’aquell mateix any. Va ser aleshores, quan el Vaticà, escandalitzat, va presentar una queixa formal a les autoritats espanyoles aconseguint que la pel·lícula fos prohibida durant molts anys.


Viridiana és un film brillant, magnètic i colpidor, on es posa de manifest la capacitat del seu director per commocionar i ofendre les ments intolerants. Plena de moments surrealistes segueix sent en l’actualitat, una de les més perfectes exposicions de les bogeries irremeiables de la naturalesa humana.

Stand bye

L’habilitat del lloro

Un home entra en una botiga d’animals i diu que vol veure els lloros. El botiguer li ensenya dos de molt bonics que campen per terra.
-Aquest val 5.000 dòlars i l’altre 10.000 –diu.
-Déu n’hi do! –diu l’home-. Què fa el de 5.000 dòlars?
-Aquest lloro és capaç de cantar qualsevol ària de Mozart –diu el botiguer.
-I l’altre?
-Canta el cicle de l’Anell de Wagner sencer. Al fons tinc un altre lloro que val 30.000 dòlars.
-Caram! I què fa aquest?
-Que jo sàpiga res, però els altres dos li diuen Maestro.