Els morrions estan esgotats
dijous, 19 de març del 2009
Aneu a la porra!
Gossos rabiosos, gossos perillosos
Haurem de convenir que la policia és, en sí mateixa i per definició, violenta? Sí justament és el model educatiu el que està en joc, el que s’està qüestionant ara mateix, i el que ens definirà quin model de societat volem, és, en aquest marc, necessària i justificada la violència gratuïta, la violència injustificada, la violència desproporcionada, com a mesura correctora d’unes propostes democràtiques? El diàleg s’educa amb el diàleg. La paraula vol paraula i només paraula. La força ha de ser la força de la raó i dels arguments i mai, la raó de la força. L’educació, el sistema educatiu en general, està en crisi i totes les crisis generen debat i és del tot inacceptable i anti-sistema avortar el debat a cop de porra.
El pla Bolonya és, amb tota seguretat, la punta de l’ iceberg d’un conflicte molt més important. Una crisi de valors, de necessitats, d’objectius, d’encaixos, d’utilitats,...que és transversal a la resta de la nostra societat. Voldrà formar part d’aquesta societat un estudiant que veu com aquell que es ventava d’haver estat perseguit per la policia per les seves idees, ara la dirigeix amb un acarnissament desmesurat? És aquest el futur dels nostres joves. Ocupar el lloc dels seus pares reproduint models de comportament contra els que ara lluiten? És aquest el missatge que han de percebre? És aquesta tota l’esperança que ens cal?
Canviarem el color de la paret perquè sembli que hem canviat de casa. Canviarem l’uniforme de la policia per donar una altra imatge. Canviarem la forma per no canviar el fons. Canviarem perquè, en el fons, res canviï.
Quina immensa decepció!
Finalment voldria fer un APM, és a dir, alguna pregunta més.
Com és que els maltractaments als nens està justament perseguit i penat i l’apallissament del joves, incentivat, tolerat i televisat?
Com és que Brussel·les es preocupa per acotar el risc de les festes populars i tanca els ulls davant els abusos i la brutalitat de la policia?
Com és que les drogues estan prohibides i en canvi els “porreros” són els amos del carrer?
Com és que els que haurien de ser els garants dels drets civils, se’ls passen pel forro dels pantalons?
D’on prové aquesta ràbia atàvica i recurrent dels policies cap els estudiants? Serà l’expressió de la seva frustració contra aquells que representen tot allò que ells no podran ser mai?
Cal realment anys d’acadèmia i una suposada preparació tècnica, física i psicològica per acabar reaccionant a la primera de canvi amb una absència absoluta d’autocontrol?
Les agressions tenen categories? Depenent de la persona que les comet, són més o menys tolerables?
Fins i tot, en el mon del futbol, que ja és un mon prou difícil, una agressió sense pilota és targeta vermella directa. Els estudiants de la Plaça Universitat no duien pilota, tan sols llibres i somnis i malgrat això, varen ser brutalment apallissats.
Que el Comitè de Competició actuï d’ofici i un càstig exemplar caigui sobre els agressors.
Gossos rabiosos, gossos perillosos
Haurem de convenir que la policia és, en sí mateixa i per definició, violenta? Sí justament és el model educatiu el que està en joc, el que s’està qüestionant ara mateix, i el que ens definirà quin model de societat volem, és, en aquest marc, necessària i justificada la violència gratuïta, la violència injustificada, la violència desproporcionada, com a mesura correctora d’unes propostes democràtiques? El diàleg s’educa amb el diàleg. La paraula vol paraula i només paraula. La força ha de ser la força de la raó i dels arguments i mai, la raó de la força. L’educació, el sistema educatiu en general, està en crisi i totes les crisis generen debat i és del tot inacceptable i anti-sistema avortar el debat a cop de porra.
El pla Bolonya és, amb tota seguretat, la punta de l’ iceberg d’un conflicte molt més important. Una crisi de valors, de necessitats, d’objectius, d’encaixos, d’utilitats,...que és transversal a la resta de la nostra societat. Voldrà formar part d’aquesta societat un estudiant que veu com aquell que es ventava d’haver estat perseguit per la policia per les seves idees, ara la dirigeix amb un acarnissament desmesurat? És aquest el futur dels nostres joves. Ocupar el lloc dels seus pares reproduint models de comportament contra els que ara lluiten? És aquest el missatge que han de percebre? És aquesta tota l’esperança que ens cal?
Canviarem el color de la paret perquè sembli que hem canviat de casa. Canviarem l’uniforme de la policia per donar una altra imatge. Canviarem la forma per no canviar el fons. Canviarem perquè, en el fons, res canviï.
Quina immensa decepció!
Finalment voldria fer un APM, és a dir, alguna pregunta més.
Com és que els maltractaments als nens està justament perseguit i penat i l’apallissament del joves, incentivat, tolerat i televisat?
Com és que Brussel·les es preocupa per acotar el risc de les festes populars i tanca els ulls davant els abusos i la brutalitat de la policia?
Com és que les drogues estan prohibides i en canvi els “porreros” són els amos del carrer?
Com és que els que haurien de ser els garants dels drets civils, se’ls passen pel forro dels pantalons?
D’on prové aquesta ràbia atàvica i recurrent dels policies cap els estudiants? Serà l’expressió de la seva frustració contra aquells que representen tot allò que ells no podran ser mai?
Cal realment anys d’acadèmia i una suposada preparació tècnica, física i psicològica per acabar reaccionant a la primera de canvi amb una absència absoluta d’autocontrol?
Les agressions tenen categories? Depenent de la persona que les comet, són més o menys tolerables?
Fins i tot, en el mon del futbol, que ja és un mon prou difícil, una agressió sense pilota és targeta vermella directa. Els estudiants de la Plaça Universitat no duien pilota, tan sols llibres i somnis i malgrat això, varen ser brutalment apallissats.
Que el Comitè de Competició actuï d’ofici i un càstig exemplar caigui sobre els agressors.
dimecres, 18 de març del 2009
L’exemple que cou
No he acabat mai d’entendre que la tan treballada i lluitada igualtat de generes, la tan desitjada i, segurament justa, equiparació entre dones i homes es tradueixi, a la pràctica, en acabar vestint a les dones com a homes i mai a l’inrevés. Voldrà dir això que el gènere a igualar, a imitar i, en definitiva superior, serà el masculí? No seria lògic que en aquest afany d’equilibrar estendards ens igualéssim a la baixa. Qui ha determinat, doncs, que el gènere masculí és el mereixedor de ser imitat i a la postra igualat? És realment el masculí el model ideal? Les dones en el seu legítim afany de superació han d’acabar per assemblar-se als homes en el seu comportament i en el seu aspecte? Perquè no haurien de tenir els homes el desig i l’objectiu d’assemblar-se a les dones? Seria això retrocedir evolutivament? Els escocesos ho tenen clar, vesteixen faldilles i ja els hi poden anar tocant la gaita. El seu futur no passa per enfundar-se uns pantalons i ni tan sols s’ho qüestionen.
No he acabat mai d’entendre que la tan treballada i lluitada igualtat de generes, la tan desitjada i, segurament justa, equiparació entre dones i homes es tradueixi, a la pràctica, en acabar vestint a les dones com a homes i mai a l’inrevés. Voldrà dir això que el gènere a igualar, a imitar i, en definitiva superior, serà el masculí? No seria lògic que en aquest afany d’equilibrar estendards ens igualéssim a la baixa. Qui ha determinat, doncs, que el gènere masculí és el mereixedor de ser imitat i a la postra igualat? És realment el masculí el model ideal? Les dones en el seu legítim afany de superació han d’acabar per assemblar-se als homes en el seu comportament i en el seu aspecte? Perquè no haurien de tenir els homes el desig i l’objectiu d’assemblar-se a les dones? Seria això retrocedir evolutivament? Els escocesos ho tenen clar, vesteixen faldilles i ja els hi poden anar tocant la gaita. El seu futur no passa per enfundar-se uns pantalons i ni tan sols s’ho qüestionen.
dimarts, 17 de març del 2009
Si no falles, no saps el que et perds
Anar a València per falles és tot un ritual i un costum al que em costa renunciar. Justament l’altre dia, comentant-t’ho amb la Mafalda, la Mafalda és la meva dona, per veure si fèiem una escapada, es va despenjar amb un NO rotund i inesperat. -Ja n’estic farta de falles, cada any el mateix- va dir amb els ulls injectats en sang. –Falles, falles, falles! Fins i tot el nom m’avorreix – va continuar cada cop més encesa. – A més, si vull veure una falla, ja et tinc a tu, que ets capaç d’estar tot un any perdent el temps, les energies i els diners preparant un projecte per desprès cremar-ho en una nit. Tot el dia fent soroll i més soroll per acabar només en fum- va reblar. –Tens una visió grotesca de la realitat, veus a les persones com ninots estrafolaris condemnats a la foguera i ho ridiculitzes tot.- Jo me la mirava, amb la boca oberta i els ulls esbatanats. –Sonny (la meva dona em diu Sonny), ja va sent hora de créixer, de deixar de banda tanta rauxa i tanta banalitat, de construir alguna cosa que duri, d’encetar projectes que no es cremin i començar a encertar, encertar i encertar!- Però Mafalda...-vaig aconseguir articular, i abans de poder continuar, ella hi va tornar...-Sonny, has d’acabar amb aquesta música de comparsa i aquesta olor de pólvora que et persegueix per tot arreu. Posa una mica de transcendència a la teva vida i si et plau, deixa ja de fallar-me -.
Anar a València per falles és tot un ritual i un costum al que em costa renunciar. Justament l’altre dia, comentant-t’ho amb la Mafalda, la Mafalda és la meva dona, per veure si fèiem una escapada, es va despenjar amb un NO rotund i inesperat. -Ja n’estic farta de falles, cada any el mateix- va dir amb els ulls injectats en sang. –Falles, falles, falles! Fins i tot el nom m’avorreix – va continuar cada cop més encesa. – A més, si vull veure una falla, ja et tinc a tu, que ets capaç d’estar tot un any perdent el temps, les energies i els diners preparant un projecte per desprès cremar-ho en una nit. Tot el dia fent soroll i més soroll per acabar només en fum- va reblar. –Tens una visió grotesca de la realitat, veus a les persones com ninots estrafolaris condemnats a la foguera i ho ridiculitzes tot.- Jo me la mirava, amb la boca oberta i els ulls esbatanats. –Sonny (la meva dona em diu Sonny), ja va sent hora de créixer, de deixar de banda tanta rauxa i tanta banalitat, de construir alguna cosa que duri, d’encetar projectes que no es cremin i començar a encertar, encertar i encertar!- Però Mafalda...-vaig aconseguir articular, i abans de poder continuar, ella hi va tornar...-Sonny, has d’acabar amb aquesta música de comparsa i aquesta olor de pólvora que et persegueix per tot arreu. Posa una mica de transcendència a la teva vida i si et plau, deixa ja de fallar-me -.
dilluns, 16 de març del 2009
diumenge, 15 de març del 2009
Tan se val el que sembli
PACIENT: Aquesta nit, he somiat que tenia Jennifer Lopez i Angelina Jolie al llit i que tots tres ens passàvem la nit fent l’amor.
PSIQUIATRE: Evidentment, vostè té un desig profundament arrelat d’anar-se’n al llit amb la seva mare.
PACIENT: Què?! Cap d’aquestes dues dones s’assembla ni de lluny a la meva mare.
PSIQUIATRE: Ho veu? Una formació reactiva! Evidentment, vostè reprimeix els seus desitjos reals.
PACIENT: Aquesta nit, he somiat que tenia Jennifer Lopez i Angelina Jolie al llit i que tots tres ens passàvem la nit fent l’amor.
PSIQUIATRE: Evidentment, vostè té un desig profundament arrelat d’anar-se’n al llit amb la seva mare.
PACIENT: Què?! Cap d’aquestes dues dones s’assembla ni de lluny a la meva mare.
PSIQUIATRE: Ho veu? Una formació reactiva! Evidentment, vostè reprimeix els seus desitjos reals.
L’altre cara de la moneda
Júpiter 1 – Europa C 2
Juvenil, primera divisió, grup 3
Per a guanyar, d’entrada s’ha de voler, desprès, la sort, les habilitats, les qualitats faran la resta, però l’objectiu i el propòsit són fonamentals per encetar el camí de l’èxit. El Juvenil C ho té clar i ho ha tingut clar des del principi, algunes vegades la sort o la vàlua del rival han fet la missió impossible però mai s’ha deixat d’intentar i aquest és un dels trets característics d’un equip ambiciós i amb una personalitat guanyadora cada cop més definida. Potser aquesta Lliga se’ls hi farà curta i no s’arribarà a atrapar a un Sants llepat que compta els seus partits per victòries, però estic convençut que amb aquest esperit, aquesta filosofia de treball i aquesta mentalitat, els resultats no trigaran en fer-se realitat, sí és que ja no ho són ara.
El Júpiter ha estat el darrer equip, de moment, en patir les conseqüències d’una proposta abassegadora, en tastar la fam d’un grup fagocitador de rivals i en rendir-se davant l’evidència d’una superioritat tècnica i mental contra la que no han pogut oposar cap resistència. Només un gol a les acaballes del partit ha maquillat, injustament, un resultat que hauria pogut ser d’escàndol. Un camp lleig, incòmode i en pèssimes condicions no ha estat obstacle perquè, el juvenil C, sumi una nova victòria que el manté a tir i a l’expectativa de qualsevol errada del líder.
Per a arribar s’hi ha d’estar i per a guanyar s’ha de voler, sembla fàcil però no tothom és capaç d’entendre-ho. Coses de la vida.
Júpiter 1 – Europa C 2
Juvenil, primera divisió, grup 3
Per a guanyar, d’entrada s’ha de voler, desprès, la sort, les habilitats, les qualitats faran la resta, però l’objectiu i el propòsit són fonamentals per encetar el camí de l’èxit. El Juvenil C ho té clar i ho ha tingut clar des del principi, algunes vegades la sort o la vàlua del rival han fet la missió impossible però mai s’ha deixat d’intentar i aquest és un dels trets característics d’un equip ambiciós i amb una personalitat guanyadora cada cop més definida. Potser aquesta Lliga se’ls hi farà curta i no s’arribarà a atrapar a un Sants llepat que compta els seus partits per victòries, però estic convençut que amb aquest esperit, aquesta filosofia de treball i aquesta mentalitat, els resultats no trigaran en fer-se realitat, sí és que ja no ho són ara.
El Júpiter ha estat el darrer equip, de moment, en patir les conseqüències d’una proposta abassegadora, en tastar la fam d’un grup fagocitador de rivals i en rendir-se davant l’evidència d’una superioritat tècnica i mental contra la que no han pogut oposar cap resistència. Només un gol a les acaballes del partit ha maquillat, injustament, un resultat que hauria pogut ser d’escàndol. Un camp lleig, incòmode i en pèssimes condicions no ha estat obstacle perquè, el juvenil C, sumi una nova victòria que el manté a tir i a l’expectativa de qualsevol errada del líder.
Per a arribar s’hi ha d’estar i per a guanyar s’ha de voler, sembla fàcil però no tothom és capaç d’entendre-ho. Coses de la vida.
dissabte, 14 de març del 2009
divendres, 13 de març del 2009
Abecedari numèric
1 Quin susto (versió numèrica)
2 Parella de fet
3 Parella amb suport extern. Infidelitat
4 Intercanvi de parelles
5 Metall de color blanc blavós
6 Plau. Mitja dotzena
6/7 Avi de l’estaca
7 Estrip a la roba
8 Sensació interna. Estat del frigorífic a final de mes
9 Quant surts d’una sauna. Fruit sec
10 On es caga molta gent
11 Organització de cecs espanyols. Mesura de pes
12 Una dotzena
13 12 més 1. Superstició
14 Acció de torçar
15Sa Capital de la República Democràtica del Congo
16 Jutges mengen fetge d’un penjat…
17 Seventeen. Sementinc
18 Majoria d’edat
1 Quin susto (versió numèrica)
2 Parella de fet
3 Parella amb suport extern. Infidelitat
4 Intercanvi de parelles
5 Metall de color blanc blavós
6 Plau. Mitja dotzena
6/7 Avi de l’estaca
7 Estrip a la roba
8 Sensació interna. Estat del frigorífic a final de mes
9 Quant surts d’una sauna. Fruit sec
10 On es caga molta gent
11 Organització de cecs espanyols. Mesura de pes
12 Una dotzena
13 12 més 1. Superstició
14 Acció de torçar
15Sa Capital de la República Democràtica del Congo
16 Jutges mengen fetge d’un penjat…
17 Seventeen. Sementinc
18 Majoria d’edat
dijous, 12 de març del 2009
El blanc és l’absència de color
Al final hauré de creure, a contracor, en l’existència d’un Força Divina, d’un esser superior que administra perfectament i amb mà de ferro, la justícia i el difícil l’art de l’equilibri. Com es podria entendre sinó el que ha passat en aquesta darrera jornada, jornada de tornada, dels vuitens de final de la Lliga de Campions? Es podria considerar producte de la casualitat tantes coincidències reparadores? O són producte d’una intervenció sobrenatural amb l’única i lloable missió de castigar la supèrbia dels fatxendes fins a treure’ls-hi els colors i deixar-los en blanc?
Com s’interpreta que les famoses, per penoses, declaracions de Mr. Boluda, allò del “chorreo”, hagi estat un boomerang de conseqüències devastadores? De fet l’únic que ha patit el “chorreo” no ha estat altre que el seu propi equip i per partida triple: al Bernabeu, a Anfield i avui al Nou Camp, amb tot el públic dempeus cridant: eo, eo, eo, això sí que és un “chorreo”.
Com s’interpreta que les declaracions d’alguns jugadors merengues desitjant l’eliminació del Barça hagin aconseguit l’efecte totalment contrari? I en canvi les declaracions del Keita, en el mateix sentit, desitjant l’eliminació dels blans hagin estat premiades amb un gol que tancava un immens partit de futbol?
Com s’interpreta que en aquesta darrera jornada el barcelonisme, agonitzant per a la premsa i mitjans de Madrid, s’hagi classificat brillantment i hagi fet 9 gols, 5 avui davant l’Olympique i 4 ahir...? Dos fantàstiques victòries i per golejada.
I per últim, de moment, com s’interpreta que els descerebrats ultrasur, desprès de profanar el santuari on el Beatles varen començar la seva carrera musical, el local “The Cavern” a Liverpool, cantant el “Cara al Sol”, aquests mateixos fatxes fossin, justa i abassegadorament, derrotats, hores desprès, pels “reds”, rojos en el nostre idioma? Els rojos, aquest cop, sí que varen passar i ho van fer per damunt d’aquestes hordes incolores, inodores i insípides.
Justícia Divina? Esser superior? Mà negre? Tan sols desastre blanc i èxit rotund dels colors vius.
Al final hauré de creure, a contracor, en l’existència d’un Força Divina, d’un esser superior que administra perfectament i amb mà de ferro, la justícia i el difícil l’art de l’equilibri. Com es podria entendre sinó el que ha passat en aquesta darrera jornada, jornada de tornada, dels vuitens de final de la Lliga de Campions? Es podria considerar producte de la casualitat tantes coincidències reparadores? O són producte d’una intervenció sobrenatural amb l’única i lloable missió de castigar la supèrbia dels fatxendes fins a treure’ls-hi els colors i deixar-los en blanc?
Com s’interpreta que les famoses, per penoses, declaracions de Mr. Boluda, allò del “chorreo”, hagi estat un boomerang de conseqüències devastadores? De fet l’únic que ha patit el “chorreo” no ha estat altre que el seu propi equip i per partida triple: al Bernabeu, a Anfield i avui al Nou Camp, amb tot el públic dempeus cridant: eo, eo, eo, això sí que és un “chorreo”.
Com s’interpreta que les declaracions d’alguns jugadors merengues desitjant l’eliminació del Barça hagin aconseguit l’efecte totalment contrari? I en canvi les declaracions del Keita, en el mateix sentit, desitjant l’eliminació dels blans hagin estat premiades amb un gol que tancava un immens partit de futbol?
Com s’interpreta que en aquesta darrera jornada el barcelonisme, agonitzant per a la premsa i mitjans de Madrid, s’hagi classificat brillantment i hagi fet 9 gols, 5 avui davant l’Olympique i 4 ahir...? Dos fantàstiques victòries i per golejada.
I per últim, de moment, com s’interpreta que els descerebrats ultrasur, desprès de profanar el santuari on el Beatles varen començar la seva carrera musical, el local “The Cavern” a Liverpool, cantant el “Cara al Sol”, aquests mateixos fatxes fossin, justa i abassegadorament, derrotats, hores desprès, pels “reds”, rojos en el nostre idioma? Els rojos, aquest cop, sí que varen passar i ho van fer per damunt d’aquestes hordes incolores, inodores i insípides.
Justícia Divina? Esser superior? Mà negre? Tan sols desastre blanc i èxit rotund dels colors vius.
dimecres, 11 de març del 2009
Cruces peligrosos
Siempre he creído en la sabiduría popular y en la experiencia atesorada por todos aquellos que, habiendo vivido lo pactado, han decidido morirse. Dicen, los que saben y siguen vivos, que a los cementerios se va para no volver, a no ser que vayas de visita y ciertamente son lugares ideales donde nunca te van a llevar la contraria. Los cementerios, siguen diciendo los sabios, son reservas de paz y silencio, faltaría más!, menudo sobresalto tendríamos si no fuera así. Lugares para el recogimiento y donde tomar conciencia de la insignificancia humana y sus límites. Espacios democráticos donde todo se iguala y nada resulta necesario. Lugares donde pace la eternidad en plena descomposición y sin agencias de viaje que te arreglen un crucero. Los cementerios son un bálsamo para el estrés aunque a mí siempre me han parecido lugares muy complicados para circular: están llenos de cruces y no hay ningún semáforo. Seguramente por eso los residentes se mueven tan poco.
Siempre he creído en la sabiduría popular y en la experiencia atesorada por todos aquellos que, habiendo vivido lo pactado, han decidido morirse. Dicen, los que saben y siguen vivos, que a los cementerios se va para no volver, a no ser que vayas de visita y ciertamente son lugares ideales donde nunca te van a llevar la contraria. Los cementerios, siguen diciendo los sabios, son reservas de paz y silencio, faltaría más!, menudo sobresalto tendríamos si no fuera así. Lugares para el recogimiento y donde tomar conciencia de la insignificancia humana y sus límites. Espacios democráticos donde todo se iguala y nada resulta necesario. Lugares donde pace la eternidad en plena descomposición y sin agencias de viaje que te arreglen un crucero. Los cementerios son un bálsamo para el estrés aunque a mí siempre me han parecido lugares muy complicados para circular: están llenos de cruces y no hay ningún semáforo. Seguramente por eso los residentes se mueven tan poco.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)