Tribuna preferent
dijous, 5 de març del 2009
Ecosistema en perill?
Ja comença a fer pudor aquest corrent crític cap a els transvasaments d’animals i plantes d’un país a un altre, d’un continent a un altre i d’una zona geogràfica concreta a una altre molt distant. És realment un perill per l’ecosistema la introducció al nostre país del musclo zebra, el cranc americà o el peix dojo que competeixen per la subsistència amb les especies autòctones? Realment creieu que és un drama ecològic irreversible i d’incalculables conseqüències? O potser només es tracta d’un nou estadi en l’evolució constant del nostre planeta? Perquè han de ser sempre dolents i perillosos els canvis, quan al llarg de tota la nostra Història s’ha demostrat que, justament els canvis, han estat el motor de l’evolució i el progrés?
Que en penseu de les següents afirmacions: “A Europa, la Mediterrània és l’àrea marina més amenaçada; en concret 1.313 especies d’altres mars dificulten la viabilitat de les locals en una franja de 2,5 milions de quilòmetres quadrats”
Que us assemblaria si la canviéssim una mica i digues una cosa així: “A Europa, la part occidental és l’àrea més amenaçada; en concret 3 milions d’immigrants procedents de països africans, asiàtics i Sud- americans dificulten la viabilitat dels locals posant en greu perill la seva supervivència”
Inacceptable, no? O és que algú segueix pensant que la pressió del musclo zebra sobre el pobre musclo autòcton de l’Ebre és més determinant per l’ecosistema que la d’un immigrant de Gàmbia sobre un peó de la construcció a Almeria?
Deixem que els musclos es busquin la vida i els gambians puguin alimentar dignament les seves famílies.
Ja comença a fer pudor aquest corrent crític cap a els transvasaments d’animals i plantes d’un país a un altre, d’un continent a un altre i d’una zona geogràfica concreta a una altre molt distant. És realment un perill per l’ecosistema la introducció al nostre país del musclo zebra, el cranc americà o el peix dojo que competeixen per la subsistència amb les especies autòctones? Realment creieu que és un drama ecològic irreversible i d’incalculables conseqüències? O potser només es tracta d’un nou estadi en l’evolució constant del nostre planeta? Perquè han de ser sempre dolents i perillosos els canvis, quan al llarg de tota la nostra Història s’ha demostrat que, justament els canvis, han estat el motor de l’evolució i el progrés?
Que en penseu de les següents afirmacions: “A Europa, la Mediterrània és l’àrea marina més amenaçada; en concret 1.313 especies d’altres mars dificulten la viabilitat de les locals en una franja de 2,5 milions de quilòmetres quadrats”
Que us assemblaria si la canviéssim una mica i digues una cosa així: “A Europa, la part occidental és l’àrea més amenaçada; en concret 3 milions d’immigrants procedents de països africans, asiàtics i Sud- americans dificulten la viabilitat dels locals posant en greu perill la seva supervivència”
Inacceptable, no? O és que algú segueix pensant que la pressió del musclo zebra sobre el pobre musclo autòcton de l’Ebre és més determinant per l’ecosistema que la d’un immigrant de Gàmbia sobre un peó de la construcció a Almeria?
Deixem que els musclos es busquin la vida i els gambians puguin alimentar dignament les seves famílies.
dimecres, 4 de març del 2009
Sense sostre
Holmes i Watson han anat de càmping. A mitja nit, Holmes es desperta i clava un copet de colze a Watson.
-Watson –li diu-, mira cap al cel i diguem què veus.
-Veig milions d’estrelles, Holmes –diu Watson.
-I quina conclusió en treus, Watson?
L’home hi pensa un moment.
-Bé –contesta-, astronòmicament, això m’indica que hi ha milions de galàxies i potencialment bilions de planetes. Astrològicament, observo que Saturn està situat a Leo. Horològicament, dedueixo que són si fa no fa un quart de quatre. Meteorològicament, sospito que demà farà un dia molt bonic. Teològicament, veig que déu és totpoderós i que nosaltres som petits i insignificants. Mm, i tu què en penses, Holmes?
-Que n’ets d’idiota, Watson! Algú ens ha robat la tenda!
Holmes i Watson han anat de càmping. A mitja nit, Holmes es desperta i clava un copet de colze a Watson.
-Watson –li diu-, mira cap al cel i diguem què veus.
-Veig milions d’estrelles, Holmes –diu Watson.
-I quina conclusió en treus, Watson?
L’home hi pensa un moment.
-Bé –contesta-, astronòmicament, això m’indica que hi ha milions de galàxies i potencialment bilions de planetes. Astrològicament, observo que Saturn està situat a Leo. Horològicament, dedueixo que són si fa no fa un quart de quatre. Meteorològicament, sospito que demà farà un dia molt bonic. Teològicament, veig que déu és totpoderós i que nosaltres som petits i insignificants. Mm, i tu què en penses, Holmes?
-Que n’ets d’idiota, Watson! Algú ens ha robat la tenda!
dimarts, 3 de març del 2009
Escala en declivi
Hi ha persones que per les seves especials característiques es defineixen com a persones escala, és a dir, persones de difícil accessibilitat i no aptes per a tothom. Persones amb barreres “arquitectòniques” insalvables que no posen gens fàcil el seu trànsit. Persones acostumades a ser un obstacle i a dificultar tant com es pugui la mobilitat del pròxim. Persones que no entenen l’existència de persones rampa amb accessibilitat universal. Persones rampa sense barreres ni obstacles que faciliten el trànsit de tothom indiscriminadament. Persones que no entenen de dificultats i el seu únic objectiu és fer fàcil el que altres fan impossible. Persones rampa amb una escala de valors molt per damunt de qualsevol altre escala, inclòs la d’emergència.
Hi ha persones que per les seves especials característiques es defineixen com a persones escala, és a dir, persones de difícil accessibilitat i no aptes per a tothom. Persones amb barreres “arquitectòniques” insalvables que no posen gens fàcil el seu trànsit. Persones acostumades a ser un obstacle i a dificultar tant com es pugui la mobilitat del pròxim. Persones que no entenen l’existència de persones rampa amb accessibilitat universal. Persones rampa sense barreres ni obstacles que faciliten el trànsit de tothom indiscriminadament. Persones que no entenen de dificultats i el seu únic objectiu és fer fàcil el que altres fan impossible. Persones rampa amb una escala de valors molt per damunt de qualsevol altre escala, inclòs la d’emergència.
dilluns, 2 de març del 2009
Thank you
Gràcies Mahler per fer-me dolç el tràngol de morir a Venècia.
Gràcies Groucho per fer de les paraules l’argument més punyent.
Gràcies King Kong per ensenyar-me que es pot morir per amor sense por a fer el ridícul.
Gràcies Hitchcock per obrir-me una finestra des d’on veure una realitat plena de matisos i textures.
Gràcies Marilyn per les teves corbes perfectes i la teva desesperació imperfecta.
Gràcies Lubitsch per l’art de la subtilesa.
Gràcies Bogart per saber guanyar fins i tot quan perdies.
Gràcies John Ford per omplir de paisatges els meus somnis infantils.
Gràcies Woody Allen per fer-me addicte a Manhattan.
Gràcies Ginger i Fred per donar-me ales quan tot era fosc.
Gràcies Fellini per regalar-me els teus records.
Gràcies Michael Curtiz per bastir-me el refugi al que sempre torno.
Gràcies Howard Hawks per l’elogi del grup, per l’equip invencible.
Gràcies Mr. Belvedere per tot i em quedo curt.
Gràcies Mahler per fer-me dolç el tràngol de morir a Venècia.
Gràcies Groucho per fer de les paraules l’argument més punyent.
Gràcies King Kong per ensenyar-me que es pot morir per amor sense por a fer el ridícul.
Gràcies Hitchcock per obrir-me una finestra des d’on veure una realitat plena de matisos i textures.
Gràcies Marilyn per les teves corbes perfectes i la teva desesperació imperfecta.
Gràcies Lubitsch per l’art de la subtilesa.
Gràcies Bogart per saber guanyar fins i tot quan perdies.
Gràcies John Ford per omplir de paisatges els meus somnis infantils.
Gràcies Woody Allen per fer-me addicte a Manhattan.
Gràcies Ginger i Fred per donar-me ales quan tot era fosc.
Gràcies Fellini per regalar-me els teus records.
Gràcies Michael Curtiz per bastir-me el refugi al que sempre torno.
Gràcies Howard Hawks per l’elogi del grup, per l’equip invencible.
Gràcies Mr. Belvedere per tot i em quedo curt.
diumenge, 1 de març del 2009
Desequilibri
Júpiter 1 – Catalònia 3
Dom Bosco 4 – L’Hospitalet 3
Juvenils Primera Divisió, grup 3
Pots fer el mateix i obtenir resultats diferents. Tan el Catalònia com l’Hospitalet varen fer 3 gols en els seus respectius desplaçaments. Però mentre al Catalònia li servia per guanyar el seu partit davant un desdibuixat Júpiter immers en una irregularitat força regular, a l’Hospitalet fer 3 gols fora de casa no li va servir de res. Fer gols no és el més fàcil, tal i com està el futbol, i fer-los fora de casa encara menys, per això ha de ser frustrant perforar tres vegades la porteria rival i tanmateix perdre el partit. L’Hospitalet va complir només amb la meitat de la proposta, cert que va fer els mateixos gols que el Catalònia, que en l’aspecte ofensiu va estar bé, però per contra se’n va deixar fer quatre, cosa que diu molt poc dels seus fonaments defensius i de la seva concentració, absència de concentració en aquest cas. I és que un dels secrets per assolir resultats positius i/o satisfactoris, tan en el futbol com en altres àmbits, resideix en l’equilibri, en la solvència i capacitat de no cometre errors. I recordar sempre que per guanyar només cal 1 gol, en canvi si te’n fan 1, n’hauràs de fer 2. És molt fàcil però no tothom ho entén.
Júpiter i l’Hospitalet, dos clàssics que han oblidat alguns principis bàsics d’aquest esport i estan en franca regressió. Altres equips amb menys història, recursos i qualitats, però amb les quatre regles ben apreses els hi treuen els colors cada setmana. Els equips que tenen tendència a fer el futbol difícil tenen l’estranya virtut de posar les coses fàcils al rival; qüestió d’equilibri.
Júpiter 1 – Catalònia 3
Dom Bosco 4 – L’Hospitalet 3
Juvenils Primera Divisió, grup 3
Pots fer el mateix i obtenir resultats diferents. Tan el Catalònia com l’Hospitalet varen fer 3 gols en els seus respectius desplaçaments. Però mentre al Catalònia li servia per guanyar el seu partit davant un desdibuixat Júpiter immers en una irregularitat força regular, a l’Hospitalet fer 3 gols fora de casa no li va servir de res. Fer gols no és el més fàcil, tal i com està el futbol, i fer-los fora de casa encara menys, per això ha de ser frustrant perforar tres vegades la porteria rival i tanmateix perdre el partit. L’Hospitalet va complir només amb la meitat de la proposta, cert que va fer els mateixos gols que el Catalònia, que en l’aspecte ofensiu va estar bé, però per contra se’n va deixar fer quatre, cosa que diu molt poc dels seus fonaments defensius i de la seva concentració, absència de concentració en aquest cas. I és que un dels secrets per assolir resultats positius i/o satisfactoris, tan en el futbol com en altres àmbits, resideix en l’equilibri, en la solvència i capacitat de no cometre errors. I recordar sempre que per guanyar només cal 1 gol, en canvi si te’n fan 1, n’hauràs de fer 2. És molt fàcil però no tothom ho entén.
Júpiter i l’Hospitalet, dos clàssics que han oblidat alguns principis bàsics d’aquest esport i estan en franca regressió. Altres equips amb menys història, recursos i qualitats, però amb les quatre regles ben apreses els hi treuen els colors cada setmana. Els equips que tenen tendència a fer el futbol difícil tenen l’estranya virtut de posar les coses fàcils al rival; qüestió d’equilibri.
Pepe Rubianes
Els altres no sé que faran i la veritat és què no m’importa, però jo personalment no t’oblidaré mai. Espero que no et passis tot el temps al cel i que de tant en tant, només de tant en tant, baixis a l’ infern per donar-li canya a Satanàs i companyia.
Ja fa temps que aquest món nostre se t’havia quedat petit i tothom sap del teu gust per viatjar i ampliar horitzons. Et desitjo molta sort en aquesta nova aventura que avui encetes i no t’oblidis d’escriure sempre que puguis. Bon viatge Pepe i fins la propera funció.
dissabte, 28 de febrer del 2009
El millor gol de Thierry Henry
L’elegant, intel·ligent, culte, preparat, civilitzat, educat, competent, instruït i obert jugador francès Thierry Henry ha marcat un dels millors gols de la seva vida i ho ha fet fora dels terrenys de joc. Que una persona filla del país de la il·lustració, que ha viscut molts anys a Anglaterra i que per la seva professió ha voltat mig mon hagi captat, entès i explicat públicament que Catalunya no és Espanya, que en les seves pròpies paraules: “Catalunya és una altra cosa i s’ha de viure aquí per entendre-ho”, diu molt de la seva persona. Que un nou vingut amb poc més d’un any de convivència entre nosaltres tingui aquesta capacitat de copsar una realitat que d’altres maldant per amagar és una bona, una gran noticia. Clar que per això s’ha de ser elegant, intel·ligent, culte, preparat, civilitzat, educat, competent, instruït i obert. Com el Thierry Henry i els seus gols per l’escaire.
L’elegant, intel·ligent, culte, preparat, civilitzat, educat, competent, instruït i obert jugador francès Thierry Henry ha marcat un dels millors gols de la seva vida i ho ha fet fora dels terrenys de joc. Que una persona filla del país de la il·lustració, que ha viscut molts anys a Anglaterra i que per la seva professió ha voltat mig mon hagi captat, entès i explicat públicament que Catalunya no és Espanya, que en les seves pròpies paraules: “Catalunya és una altra cosa i s’ha de viure aquí per entendre-ho”, diu molt de la seva persona. Que un nou vingut amb poc més d’un any de convivència entre nosaltres tingui aquesta capacitat de copsar una realitat que d’altres maldant per amagar és una bona, una gran noticia. Clar que per això s’ha de ser elegant, intel·ligent, culte, preparat, civilitzat, educat, competent, instruït i obert. Com el Thierry Henry i els seus gols per l’escaire.
Sense baixar del burro
Dos homes preparen l’esmorzar. Mentre un s’unta la torrada de mantega, diu:
-T’has adonat que si et cau una torrada a terra sempre et cau del costat de la mantega?
-No –diu l’altre home-, segur que si ens ho sembla és perquè desprès és molt empipador de netejar. Que t’hi jugues que cau amb el costat de la mantega cap per amunt les mateixes vegades.
El primer home diu:
-Ah, sí? Mira.
Deixa caire la torrada, que queda a terra amb el costat de la mantega cap per amunt.
El segon home diu:
-Ho veus? Ja t’ho deia.
El primer home insisteix:-No, ja veig què ha passat. En untar la torrada m’he equivocat de costat!
Dos homes preparen l’esmorzar. Mentre un s’unta la torrada de mantega, diu:
-T’has adonat que si et cau una torrada a terra sempre et cau del costat de la mantega?
-No –diu l’altre home-, segur que si ens ho sembla és perquè desprès és molt empipador de netejar. Que t’hi jugues que cau amb el costat de la mantega cap per amunt les mateixes vegades.
El primer home diu:
-Ah, sí? Mira.
Deixa caire la torrada, que queda a terra amb el costat de la mantega cap per amunt.
El segon home diu:
-Ho veus? Ja t’ho deia.
El primer home insisteix:-No, ja veig què ha passat. En untar la torrada m’he equivocat de costat!
dijous, 26 de febrer del 2009
No em vinguis amb histories
Peronella: el principi del final
Per a la nostra història d’avui ens haurem de remuntar a la gens menyspreable xifra de 900 anys en el passat per trobar el que, vulgarment s’anomena: mare dels ous, el quid de la qüestió o el perquè de tot plegat. I és que en contra de la creença més popular i estesa, els mals que tenallen el nostre país i l’han convertit indefectible i tristament en una província espanyola en l’actualitat, no comencen aquella fatídica data de l’11 de Setembre de 1714, ni tan sols amb el casori de la Isabel i el Ferran, ni tampoc amb el nefast compromís de Casp. Tot prové d’ encara més lluny, de quan el rei Ramir II d’Aragó va fer un regal enverinat al llavors Comte de Catalunya Ramón Berenguer IV en forma de dona, que responia al nom de Peronella i per acabar-ho d’adobar era la seva filla. El pobre Ramir, enterbolit per les circumstàncies, amb la pressió de la veïna Castella i amb una ganes boges per tornar al convent d’on havia sortit per fer-se càrrec d’un regne en franca decadència i que ningú volia, va decidir regalar l’Aragó, com aquell que regala una corbata o una ampolla de colònia, com a dot pel casament de la seva filla amb el fadrí Ramón. Aquest, sense capacitat de resposta, es va trobar, de la nit al dia, casat amb una desconeguda i rei d’un regne que al final i amb l’esdevenir dels anys acabaria sent decisiu per a l’assimilació de Catalunya dins Espanya i la pèrdua d’identitat més salvatge.
Sense aquell casament desafortunat, sense aquell error històric, mai s’hagués consumat l’aliança entre Catalunya i Aragó i arribat el decisiu moment, en que el darrer Compte de la casa de Barcelona Martí l’Humà morí sense descendència i fora necessari buscar un successor, aquest no hagués estat escollit entre els nobles aragonesos, votació que es va produir a Casp i on els representants aragonesos i valencians varen encetar el camí sense retorn, de moment, al que ens va avocar la Història.
Vigileu doncs amb els casaments i si a més, us regalen un regne, fugiu d’estudi, la història segur que no acabarà bé.
Peronella: el principi del final
Per a la nostra història d’avui ens haurem de remuntar a la gens menyspreable xifra de 900 anys en el passat per trobar el que, vulgarment s’anomena: mare dels ous, el quid de la qüestió o el perquè de tot plegat. I és que en contra de la creença més popular i estesa, els mals que tenallen el nostre país i l’han convertit indefectible i tristament en una província espanyola en l’actualitat, no comencen aquella fatídica data de l’11 de Setembre de 1714, ni tan sols amb el casori de la Isabel i el Ferran, ni tampoc amb el nefast compromís de Casp. Tot prové d’ encara més lluny, de quan el rei Ramir II d’Aragó va fer un regal enverinat al llavors Comte de Catalunya Ramón Berenguer IV en forma de dona, que responia al nom de Peronella i per acabar-ho d’adobar era la seva filla. El pobre Ramir, enterbolit per les circumstàncies, amb la pressió de la veïna Castella i amb una ganes boges per tornar al convent d’on havia sortit per fer-se càrrec d’un regne en franca decadència i que ningú volia, va decidir regalar l’Aragó, com aquell que regala una corbata o una ampolla de colònia, com a dot pel casament de la seva filla amb el fadrí Ramón. Aquest, sense capacitat de resposta, es va trobar, de la nit al dia, casat amb una desconeguda i rei d’un regne que al final i amb l’esdevenir dels anys acabaria sent decisiu per a l’assimilació de Catalunya dins Espanya i la pèrdua d’identitat més salvatge.
Sense aquell casament desafortunat, sense aquell error històric, mai s’hagués consumat l’aliança entre Catalunya i Aragó i arribat el decisiu moment, en que el darrer Compte de la casa de Barcelona Martí l’Humà morí sense descendència i fora necessari buscar un successor, aquest no hagués estat escollit entre els nobles aragonesos, votació que es va produir a Casp i on els representants aragonesos i valencians varen encetar el camí sense retorn, de moment, al que ens va avocar la Història.
Vigileu doncs amb els casaments i si a més, us regalen un regne, fugiu d’estudi, la història segur que no acabarà bé.
dimecres, 25 de febrer del 2009
Els premis Europa
Coincidint amb la cerimònia d’entrega dels Oscars i des de fa cinc anys, l’Europa també celebra un lliurament de premis molt especial que consisteix en relacionar dos mons aparentment distants i que moltes vegades competeixen per captar l’atenció del gran públic com són el cinema i el futbol i ho fa destacant a persones i col·lectius que han sobreeixit per damunt de la majoria pel seu paper i/o destacada interpretació.
Els guardonats amb els premis “Europa” en aquesta edició han estat:
A la Junta Directiva per “Dotze homes sense pietat”
A Guils de Bode per “Pandora i l’holandès errant”
A Carlos Sendra per “L’amenaça fantasma”
A Javier Latorre per “Infiltrats”
A Xavi Lucas per “Pots comptar amb mi”
A Jordi Dellago per “Els blancs no la saben ficar”
A Arturo Ramírez per “Rebel·lió a les aules”
A Jaume Inglés per “El quart protocol”
A Pep Gràcia per “La tempesta perfecta”
A Pepe Iserte per “Amb ell va arribar l’escàndol”
A Angel Garreta per “El fotògraf del pànic”
A Mariano per “Atrapa’l com puguis”
A Carles Anguela per “Tots els homes del President”
A Angel Gómez per “A vida o mort”
A Albert Ruiz per “Ultimàtum a la terra”
A Juanjo Isern per “L’apartament”
A Francesc Ozerans per “El discret encant de la burgesia”
A Manolo Ayala per “Les amistats perilloses”
A Diego, Serafin i Jesús per “El bo, el lleig i el dolent”
A Jordi Vela per “Europa, Europa”
A Sergi Ciurana per “Best-Seller”
A Jose Angel Valero per “En un lloc solitari”
A Germán Mestre per “El tresor de Sierra Madre”
A Elhagi “Drogba” per “Ha nascut una estrella”
A Taka per “Lost in translation”
A Carlos Pablos per “L’home que sabia massa”
A Javier Otano per “La mosca”
A Carles (fisio) per “Els paraigües de Chesburg”
A Roman Golobart per “Toro salvatge”
A Pedro Garcia per “Pierrot el loco”
Al Juvenil B per “A la corda fluixa”
A la Penya Pep Rovira per “Quan els dinosaures dominaven la terra”
A Jaume Nadal per “El planeta del simis”
A Chus per “La taberna de l’irlandès”
A l'Infantil C per “Esplendor damunt l’herba”
A “Papi” Anglada per “Amarcord”
A la bandera espanyola de l’Estadi per “Poltergeist, fenòmens paranormals”
Al Forum de Futbolcatalunya per “La llavor del diable”
A J.L. per “El talp”
La gala va transcórrer en un ambient distes i força divertit i en acabar tots els guardonats, convidats i acompanyants varen anar a fer un sopar de germanor, al més pur estil de Hollywood, a un conegut Restaurant de Sarrià, molt freqüentat pel sr. De Bode i on se’l pot veure habitualment tancant fitxatges amb les representants dels jugadors. El que calgui per l’Europa!
Fins la propera edició, bona nit i bona sort.
Coincidint amb la cerimònia d’entrega dels Oscars i des de fa cinc anys, l’Europa també celebra un lliurament de premis molt especial que consisteix en relacionar dos mons aparentment distants i que moltes vegades competeixen per captar l’atenció del gran públic com són el cinema i el futbol i ho fa destacant a persones i col·lectius que han sobreeixit per damunt de la majoria pel seu paper i/o destacada interpretació.
Els guardonats amb els premis “Europa” en aquesta edició han estat:
A la Junta Directiva per “Dotze homes sense pietat”
A Guils de Bode per “Pandora i l’holandès errant”
A Carlos Sendra per “L’amenaça fantasma”
A Javier Latorre per “Infiltrats”
A Xavi Lucas per “Pots comptar amb mi”
A Jordi Dellago per “Els blancs no la saben ficar”
A Arturo Ramírez per “Rebel·lió a les aules”
A Jaume Inglés per “El quart protocol”
A Pep Gràcia per “La tempesta perfecta”
A Pepe Iserte per “Amb ell va arribar l’escàndol”
A Angel Garreta per “El fotògraf del pànic”
A Mariano per “Atrapa’l com puguis”
A Carles Anguela per “Tots els homes del President”
A Angel Gómez per “A vida o mort”
A Albert Ruiz per “Ultimàtum a la terra”
A Juanjo Isern per “L’apartament”
A Francesc Ozerans per “El discret encant de la burgesia”
A Manolo Ayala per “Les amistats perilloses”
A Diego, Serafin i Jesús per “El bo, el lleig i el dolent”
A Jordi Vela per “Europa, Europa”
A Sergi Ciurana per “Best-Seller”
A Jose Angel Valero per “En un lloc solitari”
A Germán Mestre per “El tresor de Sierra Madre”
A Elhagi “Drogba” per “Ha nascut una estrella”
A Taka per “Lost in translation”
A Carlos Pablos per “L’home que sabia massa”
A Javier Otano per “La mosca”
A Carles (fisio) per “Els paraigües de Chesburg”
A Roman Golobart per “Toro salvatge”
A Pedro Garcia per “Pierrot el loco”
Al Juvenil B per “A la corda fluixa”
A la Penya Pep Rovira per “Quan els dinosaures dominaven la terra”
A Jaume Nadal per “El planeta del simis”
A Chus per “La taberna de l’irlandès”
A l'Infantil C per “Esplendor damunt l’herba”
A “Papi” Anglada per “Amarcord”
A la bandera espanyola de l’Estadi per “Poltergeist, fenòmens paranormals”
Al Forum de Futbolcatalunya per “La llavor del diable”
A J.L. per “El talp”
La gala va transcórrer en un ambient distes i força divertit i en acabar tots els guardonats, convidats i acompanyants varen anar a fer un sopar de germanor, al més pur estil de Hollywood, a un conegut Restaurant de Sarrià, molt freqüentat pel sr. De Bode i on se’l pot veure habitualment tancant fitxatges amb les representants dels jugadors. El que calgui per l’Europa!
Fins la propera edició, bona nit i bona sort.
dimarts, 24 de febrer del 2009
CE Eurobama
“…El que no entenen els cínics és que el terreny que trepitgen ha canviat i que els arguments estèrils que ens han consumit durant massa temps ja no serveixen. La pregunta que ens fem avui no és si el nostre Club és massa gran o petit, sinó si funciona...
...La nostra economia està greument afeblida, com a conseqüència de la cobdícia i la irresponsabilitat d’alguns, però també pel fracàs col·lectiu a l’hora de triar opcions difícils i de preparar el Club per a una nova era...
...Però tot això està canviant i seguirà canviant en els propers anys. No hi ha marxa enrere. I per això volem inocular el virus de l’optimisme a totes aquelles persones de bona voluntat que s’estimen aquest Club i trenar amb elles un present sòlid que ens dugui, sense estridències, cap a un futur on no tinguin cabuda ni els miserables ni els voltors...”
“…El que no entenen els cínics és que el terreny que trepitgen ha canviat i que els arguments estèrils que ens han consumit durant massa temps ja no serveixen. La pregunta que ens fem avui no és si el nostre Club és massa gran o petit, sinó si funciona...
...La nostra economia està greument afeblida, com a conseqüència de la cobdícia i la irresponsabilitat d’alguns, però també pel fracàs col·lectiu a l’hora de triar opcions difícils i de preparar el Club per a una nova era...
...Però tot això està canviant i seguirà canviant en els propers anys. No hi ha marxa enrere. I per això volem inocular el virus de l’optimisme a totes aquelles persones de bona voluntat que s’estimen aquest Club i trenar amb elles un present sòlid que ens dugui, sense estridències, cap a un futur on no tinguin cabuda ni els miserables ni els voltors...”
dilluns, 23 de febrer del 2009
Elogi de la rauxa
Un guerrer de la llum estudia amb molta atenció la posició que vol conquerir.
Per més difícil que sigui el seu objectiu, sempre hi ha alguna manera de superar els obstacles. Ell comprova els camins alternatius, esmola l’espasa i mira d’omplir el seu cor amb la perseverança que cal per enfrontar-se al desafiament.
Però, a mesura que avança, el guerrer s’adona que hi ha dificultats amb que no comptava.
Si espera que arribi el moment ideal, mai no sortirà d’on és; necessita una mica de bogeria per fer el pas següent.
El guerrer la necessita, aquesta mica de bogeria. Perquè –en l’amor i en la guerra- no es pot preveure tot.
Un guerrer de la llum estudia amb molta atenció la posició que vol conquerir.
Per més difícil que sigui el seu objectiu, sempre hi ha alguna manera de superar els obstacles. Ell comprova els camins alternatius, esmola l’espasa i mira d’omplir el seu cor amb la perseverança que cal per enfrontar-se al desafiament.
Però, a mesura que avança, el guerrer s’adona que hi ha dificultats amb que no comptava.
Si espera que arribi el moment ideal, mai no sortirà d’on és; necessita una mica de bogeria per fer el pas següent.
El guerrer la necessita, aquesta mica de bogeria. Perquè –en l’amor i en la guerra- no es pot preveure tot.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)