Amb la flor al cul
dilluns, 16 de febrer del 2009
Com enyoro el vent que s’ho enduia tot
Juvenils Primera Divisió, grup 3
Una Muntanyesa que es fa petita davant d’un Sants que es fa gran. Una Muntanyesa amb síndrome de turó foradat per tots els costats que no pot evitar esfondrar-se, una setmana més, donant una pobríssima imatge del que havia de ser el millor equip de la Lliga. Una Muntanyesa deslligada com un all i oli negat amb l’únic objectiu, ara ja sí, d’acompanyar un rap en ple procés fagocitari. Una Muntanyesa que fa aigües per totes bandes com aquelles velles regadores afectades d’incontinència.
El Sants ha salvat un escull, un sobrevalorat i poc consistent escull, en el seu camí inexorable cap al títol. Una sortida que alguns preveien complicada i no ha estat més que un agradable passeig pel camp, vull dir, per la muntanya. Una excursió familiar amb regust a carn a la brasa i una magnifica migdiada sota els pins. Buff! quina mandra tornar a casa.
El Santa Eulàlia no es resigna al seu destí tràgic i enfonsa a un impotent Barceloneta que fa aigües per damunt la línia de flotació. Un Santa Eulàlia disposat a trencar tots els pronòstics i reconduir una trajectòria força perillosa i que l’abocava irremeiablement al descens. Resta molt i tot és encara possible. L’ombra de Micky és allargada i sembla que l’esperit de Walt Disney a tornat al carrer Aprestadora. Tant de bo!
No voldria deixar passar l’ocasió de fer referència al partidàs del Pere Gol que només ha perdut per la mínima davant un Júpiter reforçat amb 3 malabaristes, 2 ensinistradors de foques sud-africanes, 4 saltimbanquis i 5 lleons de Kenia. Tota una gesta pels nois de la Salut que, avui sí, s’han trobat en la seva salsa.
I finalment, la golejada del Dom Bosco enfront un Masnou al que ha desarborat sense pietat. Ventdelplà no, ventdelbosco, un vent huracanat que ha empès les barques visitants de retorn a casa, això sí, passant primer per Itaca per veure si podien fer alguna cosa per la Penélope. D’Odissea només en va haver una i aquests dos equips no faran història, a molt estirar una tira gràfica en algun suplement del diari de Diumenge.
Juvenils Primera Divisió, grup 3
Una Muntanyesa que es fa petita davant d’un Sants que es fa gran. Una Muntanyesa amb síndrome de turó foradat per tots els costats que no pot evitar esfondrar-se, una setmana més, donant una pobríssima imatge del que havia de ser el millor equip de la Lliga. Una Muntanyesa deslligada com un all i oli negat amb l’únic objectiu, ara ja sí, d’acompanyar un rap en ple procés fagocitari. Una Muntanyesa que fa aigües per totes bandes com aquelles velles regadores afectades d’incontinència.
El Sants ha salvat un escull, un sobrevalorat i poc consistent escull, en el seu camí inexorable cap al títol. Una sortida que alguns preveien complicada i no ha estat més que un agradable passeig pel camp, vull dir, per la muntanya. Una excursió familiar amb regust a carn a la brasa i una magnifica migdiada sota els pins. Buff! quina mandra tornar a casa.
El Santa Eulàlia no es resigna al seu destí tràgic i enfonsa a un impotent Barceloneta que fa aigües per damunt la línia de flotació. Un Santa Eulàlia disposat a trencar tots els pronòstics i reconduir una trajectòria força perillosa i que l’abocava irremeiablement al descens. Resta molt i tot és encara possible. L’ombra de Micky és allargada i sembla que l’esperit de Walt Disney a tornat al carrer Aprestadora. Tant de bo!
No voldria deixar passar l’ocasió de fer referència al partidàs del Pere Gol que només ha perdut per la mínima davant un Júpiter reforçat amb 3 malabaristes, 2 ensinistradors de foques sud-africanes, 4 saltimbanquis i 5 lleons de Kenia. Tota una gesta pels nois de la Salut que, avui sí, s’han trobat en la seva salsa.
I finalment, la golejada del Dom Bosco enfront un Masnou al que ha desarborat sense pietat. Ventdelplà no, ventdelbosco, un vent huracanat que ha empès les barques visitants de retorn a casa, això sí, passant primer per Itaca per veure si podien fer alguna cosa per la Penélope. D’Odissea només en va haver una i aquests dos equips no faran història, a molt estirar una tira gràfica en algun suplement del diari de Diumenge.
diumenge, 15 de febrer del 2009
El petit detallAquest podria haver estat el nostre estendard si en comptes de Guifré el Pilós el que, amb els quatres dits tacats de sang, pintés l’escut d’or, hagués estat el Juan Porras l’autor. Com hauria canviat la nostra Història i sobretot...els nostres símbols.
Nota: en Juan Porras té, de naixement, els dos dits centrals de la mà enganxats i n’està molt cofoi.
Juvenils CE Europa
Qui l’encerta, l’endevina
Realment cal ser molts per guanyar? Diria que no, n’hi hauria prou en que els que són estiguin junts, persegueixin el mateix objectiu i treballin en sintonia.
Així ha estat un cop més. Unes voluntats aixoplugades sota el mateix paraigua han aconseguit el que semblava pràcticament impossible fa poques setmanes. La suma d’esforços, el anar tots a una deixant de banda els petits conflictes personals, aparcant les discrepàncies i fent valer l’interès col·lectiu per damunt del personal ha fet possible el miracle.
Miracle que començava dissabte a les 16,30 h. al Nou Sardenya on el Juvenil A de l’Europa se la jugava davant un Cornellà hipermotivat. Gesta que es va anar desgranant al llarg de 90 minuts memorables, plens d’intensitat, dramatisme i emoció. Un partit èpic dels que fan història i segur que quedarà imprès en l’imaginari col·lectiu del CE Europa com a exemple viu de tot allò que és possible, malgrat semblar impossible. Un Juvenil A que començava amb 11 per quedar-se poc desprès amb 10 però que va comptar, en tot moment, amb el suport i l’escalf d’un corrent positiu, d’una energia invisible com feia molt de temps no es visualitzava. Un Juvenil A que, a força d’autoestima, va posar potes enlaire els pronòstics més pessimistes reconvertint-los en una magnifica explosió d’eufòria que serà molt difícil d’oblidar. Un Juvenil A capaç de dominar sempre en el marcador i quan, desprès de 72 minuts amb inferioritat numèrica sobre el terreny de joc, tot semblava que acabaria en taules, va arribar l’èxtasi en forma de gol, el gol de la victòria absoluta i definitiva. El Juvenil A va ser ahir l’exemple del que ha de ser, la fletxa que ens mostra el camí. Va ser un EQUIP amb majúscules, amb un Àngel blanc dirigint i un àngel negre definint. I va passar el que havia de passar quan tothom fa força en la mateixa direcció, que acabes per obtenir la recompensa que et mereixes. Un equip orgullós i ambiciós, amb la V de victòria al pit que ens ha fet recuperar, a tots plegats, alguna cosa més que la fe.
La tarda continuava a l’Hospitalet on, casualment, jugaven el Juvenil B davant l’ Unificació Bellvitge i a pocs metres, el Juvenil C s’enfrontava a L’Hospitalet CE. El B va guanyar per 1 a 3. Un resultat molt meritori i que el fa concebre esperances de salvació pel tram final de la Lliga. Per la seva banda, el C feia el mateix, però amb una victòria encara més abundada, 1 a 7 que el permet seguir aspirant a l’ascens de categoria al final de Temporada. Dos resultats que, per damunt dels estrictament numèrics, donen aire i confiança a un projecte global molt esperançador.
Tres de tres, ple absolut. Èxits que ens fan pensar que, en el futbol, intervenen altres factors determinants més enllà dels purament tècnics o estratègics. L’ordre dels factors no altera el producte, però la qualitat dels elements i la suma de tots ells sempre dóna resultats positius.
Com deia Jack Kerouac, On the Road, estem en el camí.
Qui l’encerta, l’endevina
Realment cal ser molts per guanyar? Diria que no, n’hi hauria prou en que els que són estiguin junts, persegueixin el mateix objectiu i treballin en sintonia.
Així ha estat un cop més. Unes voluntats aixoplugades sota el mateix paraigua han aconseguit el que semblava pràcticament impossible fa poques setmanes. La suma d’esforços, el anar tots a una deixant de banda els petits conflictes personals, aparcant les discrepàncies i fent valer l’interès col·lectiu per damunt del personal ha fet possible el miracle.
Miracle que començava dissabte a les 16,30 h. al Nou Sardenya on el Juvenil A de l’Europa se la jugava davant un Cornellà hipermotivat. Gesta que es va anar desgranant al llarg de 90 minuts memorables, plens d’intensitat, dramatisme i emoció. Un partit èpic dels que fan història i segur que quedarà imprès en l’imaginari col·lectiu del CE Europa com a exemple viu de tot allò que és possible, malgrat semblar impossible. Un Juvenil A que començava amb 11 per quedar-se poc desprès amb 10 però que va comptar, en tot moment, amb el suport i l’escalf d’un corrent positiu, d’una energia invisible com feia molt de temps no es visualitzava. Un Juvenil A que, a força d’autoestima, va posar potes enlaire els pronòstics més pessimistes reconvertint-los en una magnifica explosió d’eufòria que serà molt difícil d’oblidar. Un Juvenil A capaç de dominar sempre en el marcador i quan, desprès de 72 minuts amb inferioritat numèrica sobre el terreny de joc, tot semblava que acabaria en taules, va arribar l’èxtasi en forma de gol, el gol de la victòria absoluta i definitiva. El Juvenil A va ser ahir l’exemple del que ha de ser, la fletxa que ens mostra el camí. Va ser un EQUIP amb majúscules, amb un Àngel blanc dirigint i un àngel negre definint. I va passar el que havia de passar quan tothom fa força en la mateixa direcció, que acabes per obtenir la recompensa que et mereixes. Un equip orgullós i ambiciós, amb la V de victòria al pit que ens ha fet recuperar, a tots plegats, alguna cosa més que la fe.
La tarda continuava a l’Hospitalet on, casualment, jugaven el Juvenil B davant l’ Unificació Bellvitge i a pocs metres, el Juvenil C s’enfrontava a L’Hospitalet CE. El B va guanyar per 1 a 3. Un resultat molt meritori i que el fa concebre esperances de salvació pel tram final de la Lliga. Per la seva banda, el C feia el mateix, però amb una victòria encara més abundada, 1 a 7 que el permet seguir aspirant a l’ascens de categoria al final de Temporada. Dos resultats que, per damunt dels estrictament numèrics, donen aire i confiança a un projecte global molt esperançador.
Tres de tres, ple absolut. Èxits que ens fan pensar que, en el futbol, intervenen altres factors determinants més enllà dels purament tècnics o estratègics. L’ordre dels factors no altera el producte, però la qualitat dels elements i la suma de tots ells sempre dóna resultats positius.
Com deia Jack Kerouac, On the Road, estem en el camí.
dissabte, 14 de febrer del 2009
El malson de la nit
La son. La son regula pràcticament totes les funcions del cos. Dormir bé és viure millor. No obstant això, cada vegada dormim menys i una persona de cada tres pateix problemes de son. De vegades aquests trastorns poden indicar un problema més seriós. La pràctica d’una bona higiene de la son contribueix a millorar aquests problemes.
La son. La son regula pràcticament totes les funcions del cos. Dormir bé és viure millor. No obstant això, cada vegada dormim menys i una persona de cada tres pateix problemes de son. De vegades aquests trastorns poden indicar un problema més seriós. La pràctica d’una bona higiene de la son contribueix a millorar aquests problemes.
divendres, 13 de febrer del 2009
Suma i segueix
Serem més grans, serem més forts, en la mesura que tots treballem en la mateixa direcció. Que siguem una suma de voluntats: que el teu objectiu sigui el meu objectiu per avançar plegats. Tots serem, si cadascú de nosaltres està per la feina i, sí tu no ho estàs o decideixes no estar-hi, ens en ressentirem. Sumem més enllà de les nostres particularitats i discrepàncies, sumem perquè no hi ha cap altra manera d’assolir l’excel·lència. Sumem des de les nostres debilitats per esdevenir definitivament invencibles.
Serem més grans, serem més forts, en la mesura que tots treballem en la mateixa direcció. Que siguem una suma de voluntats: que el teu objectiu sigui el meu objectiu per avançar plegats. Tots serem, si cadascú de nosaltres està per la feina i, sí tu no ho estàs o decideixes no estar-hi, ens en ressentirem. Sumem més enllà de les nostres particularitats i discrepàncies, sumem perquè no hi ha cap altra manera d’assolir l’excel·lència. Sumem des de les nostres debilitats per esdevenir definitivament invencibles.
La debilitat del fort
Tots els guerrers de la llum han tingut por d’entrar en un combat.
Tots els guerrers de la llum han traït i han dit mentides en el passat.
Tots els guerrers de la llum han recorregut un camí que no era el seu.
Tots els guerrers de la llum han sofert per coses que no tenien importància.
Tots els guerrers de la llum han pensat que no eren guerrers de la llum.
Tots els guerrers de la llum han faltat a les seves obligacions morals i ètiques.
Tots els guerrers de la llum han dit que sí quan volien dir que no.
Tots els guerrers de la llum han fet mal a persones que estimaven.
Per això són guerrers de la llum; perquè han passat per tot això i no han perdut l’esperança de ser millors algun dia.
Tots els guerrers de la llum han tingut por d’entrar en un combat.
Tots els guerrers de la llum han traït i han dit mentides en el passat.
Tots els guerrers de la llum han recorregut un camí que no era el seu.
Tots els guerrers de la llum han sofert per coses que no tenien importància.
Tots els guerrers de la llum han pensat que no eren guerrers de la llum.
Tots els guerrers de la llum han faltat a les seves obligacions morals i ètiques.
Tots els guerrers de la llum han dit que sí quan volien dir que no.
Tots els guerrers de la llum han fet mal a persones que estimaven.
Per això són guerrers de la llum; perquè han passat per tot això i no han perdut l’esperança de ser millors algun dia.
dijous, 12 de febrer del 2009
Deixem de fer el mono
La teoria del creacionisme és un corrent de pensament, contrari a l’evolució, i que ens vol fer creure que les persones i les coses apareixen del no res; això sí, la vesteixen amb alguna pinzellada científica per donar-li més transcendència.
El creacionisme en el món que coneixem no existeix. No existeix a l’hora de “crear” persones, com tampoc existeixen els Déus capaços de crear, sinó és partint d’elements anteriorment consolidats o preparats per ser consolidats.
L’evolució ens diu que només aquells individus avantatjats i amb capacitat d’adaptació sobreviuran, millorant l’espècie i el seu entorn. Tot el que succeeix en el present té una base anterior, un nexe, un cordó umbilical que l’uneix al passat.
Tanmateix com és possible que essers aparentment poc dotats se’n surtin? Senzillament, perquè l’esser humà s’ha humanitzat. La pròpia evolució l’ha dut a un estadi menys cruel i ha aconseguit generar escenaris on individus menys preparats puguin burlar la selecció natural de l’espècie.
Les religions, les guerres són aspectes tribals, característiques d’una animalitat molt interioritzada i que l’evolució s’haurà d’encarregar de fer desaparèixer. Quan més ens allunyem dels nostres orígens, tan aviat com aconseguim superar la irracionalitat que ens mena, esdevindrem humans amb totes les conseqüències i tots els avantatges.
No hem de témer pel futur. La por pel que ha de venir és propi d’essers involucionistes que no haurien volgut mai baixar dels arbres ni sortir de les coves.
La teoria del creacionisme és un corrent de pensament, contrari a l’evolució, i que ens vol fer creure que les persones i les coses apareixen del no res; això sí, la vesteixen amb alguna pinzellada científica per donar-li més transcendència.
El creacionisme en el món que coneixem no existeix. No existeix a l’hora de “crear” persones, com tampoc existeixen els Déus capaços de crear, sinó és partint d’elements anteriorment consolidats o preparats per ser consolidats.
L’evolució ens diu que només aquells individus avantatjats i amb capacitat d’adaptació sobreviuran, millorant l’espècie i el seu entorn. Tot el que succeeix en el present té una base anterior, un nexe, un cordó umbilical que l’uneix al passat.
Tanmateix com és possible que essers aparentment poc dotats se’n surtin? Senzillament, perquè l’esser humà s’ha humanitzat. La pròpia evolució l’ha dut a un estadi menys cruel i ha aconseguit generar escenaris on individus menys preparats puguin burlar la selecció natural de l’espècie.
Les religions, les guerres són aspectes tribals, característiques d’una animalitat molt interioritzada i que l’evolució s’haurà d’encarregar de fer desaparèixer. Quan més ens allunyem dels nostres orígens, tan aviat com aconseguim superar la irracionalitat que ens mena, esdevindrem humans amb totes les conseqüències i tots els avantatges.
No hem de témer pel futur. La por pel que ha de venir és propi d’essers involucionistes que no haurien volgut mai baixar dels arbres ni sortir de les coves.
dimarts, 10 de febrer del 2009
Qüestió de fe
El guerrer de la llum no sempre té fe.
Hi ha moments en què no creu absolutament en res. I pregunta al seu cor: “Val la pena tant d’esforç?”
Però el cor continua en silenci. I el guerrer ha de decidir per si mateix.
El guerrer de la llum continua sense fe. Però tira endavant i, al final, la fe torna.
El guerrer de la llum no sempre té fe.
Hi ha moments en què no creu absolutament en res. I pregunta al seu cor: “Val la pena tant d’esforç?”
Però el cor continua en silenci. I el guerrer ha de decidir per si mateix.
El guerrer de la llum continua sense fe. Però tira endavant i, al final, la fe torna.
Seguim explicant mentides?
Una nova jornada de tràmit, per a tots menys per a la Muntanyesa. Uns resultats fàcilment previsibles i aclaparadorament lògics. Una setmana més o una setmana menys, segons com es miri, per confirmar el liderat indiscutible del Sants. Un Sants que, fins i tot patint, sembla estar en aquell punt dolç on tot els hi va de cara: la sort, els arbitres, el temps,...la màgia dels campions en diuen. Un Sants que ja ha començat el compte enrere, el descompte, per saber en quin moment i en quin camp guanyaran la Lliga. I no tant perquè puguin perdre algun punt, cosa possible i fins i tot probable, sinó per la incapacitat dels rivals en guanyar-los tots. Tenint en compte els precedents i la pròpia irregularitat dels adversaris, tot fa pensar en un final poc emocionant, a no ser que el Sants s’entesti en dur-me la contrària.
L’Europa, per la seva part, va fent la seva lliga particular, amb gols com ve sent habitual, però aquest cop i sorprenentment, sense encaixar-ne cap, i això si que és noticia per a un equip que, malgrat estar còmodament instal·lat a la segona plaça, ha encaixat el doble de gols que el líder. Un pobre bagatge defensiu per creure que una altra realitat és possible. Uns bons fonaments, una bona cimentació et permet enlairar edificis sòlids i segurs. Edificis que podràs guarnir amb les filigranes més trenades i els arcs més inversemblants. Edificis en els que, si et bé de gust, podràs muntar festes multitudinàries al terrat sense que l’estructura se’n ressenti. Gratacels que tocaran el cel però amb els peus ben assentats a la terra.
La resta...la resta? Doncs el contrari de la suma.
Una nova jornada de tràmit, per a tots menys per a la Muntanyesa. Uns resultats fàcilment previsibles i aclaparadorament lògics. Una setmana més o una setmana menys, segons com es miri, per confirmar el liderat indiscutible del Sants. Un Sants que, fins i tot patint, sembla estar en aquell punt dolç on tot els hi va de cara: la sort, els arbitres, el temps,...la màgia dels campions en diuen. Un Sants que ja ha començat el compte enrere, el descompte, per saber en quin moment i en quin camp guanyaran la Lliga. I no tant perquè puguin perdre algun punt, cosa possible i fins i tot probable, sinó per la incapacitat dels rivals en guanyar-los tots. Tenint en compte els precedents i la pròpia irregularitat dels adversaris, tot fa pensar en un final poc emocionant, a no ser que el Sants s’entesti en dur-me la contrària.
L’Europa, per la seva part, va fent la seva lliga particular, amb gols com ve sent habitual, però aquest cop i sorprenentment, sense encaixar-ne cap, i això si que és noticia per a un equip que, malgrat estar còmodament instal·lat a la segona plaça, ha encaixat el doble de gols que el líder. Un pobre bagatge defensiu per creure que una altra realitat és possible. Uns bons fonaments, una bona cimentació et permet enlairar edificis sòlids i segurs. Edificis que podràs guarnir amb les filigranes més trenades i els arcs més inversemblants. Edificis en els que, si et bé de gust, podràs muntar festes multitudinàries al terrat sense que l’estructura se’n ressenti. Gratacels que tocaran el cel però amb els peus ben assentats a la terra.
La resta...la resta? Doncs el contrari de la suma.
dilluns, 9 de febrer del 2009
Ingenuïtat recompensada
El guerrer de la llum creu. I perquè creu en els miracles, els miracles s’esdevenen. Perquè està convençut que el seu pensament pot canviar la seva vida, la seva vida comença a canviar. Perquè està convençut que trobarà l’amor, l’amor apareix.
De tant en tant, té un desengany. De vegades es fa mal. I aleshores sent comentaris com aquest: “Que n’és, d’ingenu!”
Però el guerrer sap que paga la pena. Per cada derrota, té dues conquestes a favor seu.
Tots els qui creuen ho saben de sobres.
El guerrer de la llum creu. I perquè creu en els miracles, els miracles s’esdevenen. Perquè està convençut que el seu pensament pot canviar la seva vida, la seva vida comença a canviar. Perquè està convençut que trobarà l’amor, l’amor apareix.
De tant en tant, té un desengany. De vegades es fa mal. I aleshores sent comentaris com aquest: “Que n’és, d’ingenu!”
Però el guerrer sap que paga la pena. Per cada derrota, té dues conquestes a favor seu.
Tots els qui creuen ho saben de sobres.
diumenge, 8 de febrer del 2009
Anem a explicar mentides
El C-------- segueix fent allò que millor sap fer: perdre per la mínima, però perdre sense excuses. O se li fan massa curts els partits, o se li fan massa llargs. No hi ha terme mig. L’equip del desequilibri en una Lliga de funambulismes. La frustració permanent d’estar a punt i no arribar mai, de quedar-se permanentment a les portes, d’adormir-se just abans de que surti el sol i perdre’s l’espectacle. La fera que no troba la mesura de la seva força i acaba per esdevenir un amansit animal de companyia. Pàl·lid reflex d’un passat que ja ningú recorda i davant d’un futur que no aconseguirà guanyar mai perquè, evidentment, el perdrà per la mínima.
La M---------, el que per als vidents de torn havia de ser el millor equip de la Lliga, no passa de ser un minso “montadito” de bunyol de vent. Estarrufat per fora, pagat de sí mateix, ensucrat fins al límit i en canvi, escandalosament buit per dins. Una veritable i vertiginosa muntanya russa, ara pujo, ara baixo, ara vinc, ara me’n vaig,...Una atracció de fira en mig de la caseta de tir de balins i la tómbola de xoxones. Un equip intermitent amb moltes més ombres que llums i que només aconsegueixes entendre’l quan s’acaben els raonaments. Una broma del destí feta per a paladars de fusta acostumats a les pomes ensucrades o als núvols de coto amb pal. Un fast-food per a maldestres que no poden perdre el temps i on el menys important és, justament, el que es menja.
He deixat els espais per veure si sou capaços d’endevinar els equips dels que parlo. Penseu que si amb el que dic sabeu a qui em refereix-ho, potser, aleshores, és que vosaltres també penseu el mateix que jo i n’esteu d’acord.
El C-------- segueix fent allò que millor sap fer: perdre per la mínima, però perdre sense excuses. O se li fan massa curts els partits, o se li fan massa llargs. No hi ha terme mig. L’equip del desequilibri en una Lliga de funambulismes. La frustració permanent d’estar a punt i no arribar mai, de quedar-se permanentment a les portes, d’adormir-se just abans de que surti el sol i perdre’s l’espectacle. La fera que no troba la mesura de la seva força i acaba per esdevenir un amansit animal de companyia. Pàl·lid reflex d’un passat que ja ningú recorda i davant d’un futur que no aconseguirà guanyar mai perquè, evidentment, el perdrà per la mínima.
La M---------, el que per als vidents de torn havia de ser el millor equip de la Lliga, no passa de ser un minso “montadito” de bunyol de vent. Estarrufat per fora, pagat de sí mateix, ensucrat fins al límit i en canvi, escandalosament buit per dins. Una veritable i vertiginosa muntanya russa, ara pujo, ara baixo, ara vinc, ara me’n vaig,...Una atracció de fira en mig de la caseta de tir de balins i la tómbola de xoxones. Un equip intermitent amb moltes més ombres que llums i que només aconsegueixes entendre’l quan s’acaben els raonaments. Una broma del destí feta per a paladars de fusta acostumats a les pomes ensucrades o als núvols de coto amb pal. Un fast-food per a maldestres que no poden perdre el temps i on el menys important és, justament, el que es menja.
He deixat els espais per veure si sou capaços d’endevinar els equips dels que parlo. Penseu que si amb el que dic sabeu a qui em refereix-ho, potser, aleshores, és que vosaltres també penseu el mateix que jo i n’esteu d’acord.
La mesura de la consciència
Un home escriu una carta a Hisenda on diu: “No he pogut dormir sabent que he fet trampes en la declaració de renda. He declarat uns ingressos inferiors dels reals, de manera que els hi adjunto un taló per valor de 150 euros. Si continuo sense poder dormir, els hi enviaré la resta.”
Un home escriu una carta a Hisenda on diu: “No he pogut dormir sabent que he fet trampes en la declaració de renda. He declarat uns ingressos inferiors dels reals, de manera que els hi adjunto un taló per valor de 150 euros. Si continuo sense poder dormir, els hi enviaré la resta.”
divendres, 6 de febrer del 2009
El teu camí
En el moment precís en què comença a caminar, és quan el guerrer de la llum reconeix el Camí.
Cada pedra, cada corba, li donen la benvinguda. S’identifica amb les muntanyes i els rierols, veu una part de la seva ànima en les plantes, els animals i els ocells del camp.
Hi ha nits en què no té un lloc on dormir i d’altres en què pateix d’insomni. “Això forma part de la vida”, pensa el guerrer. “Vaig ser jo qui va decidir recórrer aquest camí”
En aquesta frase hi ha tot el seu poder: ell va triar el camí per on va i no se’n pot queixar a ningú.
En el moment precís en què comença a caminar, és quan el guerrer de la llum reconeix el Camí.
Cada pedra, cada corba, li donen la benvinguda. S’identifica amb les muntanyes i els rierols, veu una part de la seva ànima en les plantes, els animals i els ocells del camp.
Hi ha nits en què no té un lloc on dormir i d’altres en què pateix d’insomni. “Això forma part de la vida”, pensa el guerrer. “Vaig ser jo qui va decidir recórrer aquest camí”
En aquesta frase hi ha tot el seu poder: ell va triar el camí per on va i no se’n pot queixar a ningú.
dijous, 5 de febrer del 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)