Realment vols que perdi el teu propi equip?
Quin abisme entre la raó mental i la raó verbal, entre el que pensem i el que finalment acabem dient. Alguns cops per prudència, altres per no ferir, altres per estratègia i d’altres, els que més, per ser socialment correctes. Quantes vegades fem contenció i no verbalitzem allò que en realitat creiem? Quantes paraules sacrificades que no naixeran mai per culpa d’un joc d’equilibris despersonalitzant?
Si, posat per cas, ets pare d’un noi que practica el futbol i juga habitualment, pensaràs: el meu fill juga perquè és molt millor que els seus companys i per tant es mereix jugar sempre. En canvi el que verbalitzaràs serà: el més important en un joc d’equip és el col·lectiu i si el meu fill ha d’estar a la banqueta no passa res.
En cas contrari, en cas de que el noi no jugui habitualment, pensaràs: que injust és el món del futbol i aquest entrenador ... (aquí deixo espai per algun adjectiu desqualificatiu) no en té ni idea. En canvi voldràs ser correcte i diràs: tot això li va bé, referint-te al noi, aquestes coses el faran madurar i acabaràs el discurs afegint –sempre han de jugar els que estiguin en millor forma i l’entrenador és el que més elements de judici té-
La processó, com habitualment es diu, anirà per dins. Aquest trencament entre el discurs mental i el discurs verbal, aquesta desconnexió, pot desembocar en comportaments malaltissos si no es processen correctament, fins el punt extrem, en alguns casos, de voler el fracàs del teu propi equip pel sol fet de que no jugui el teu fill. Voler el mal al teu propi grup de joc, de treball, o de qualsevol altre àmbit és mesquí. Prioritzar l’individu egoistament per damunt del col·lectiu, menysprear, infravalorar i desprestigiar la feina d’altres simplement perquè el teu fill no ha jugat és una manera de pensar molt més estesa del que seria desitjable i decididament reprovable.
Quatre mil anys de civilització han servit per posar interruptors i filtres entre els nostres pensaments, les nostres creences més profundes i la manera d’expressar-les però no han aconseguit canviar la nostra mentalitat primitivament egocèntrica i destructiva.
dilluns, 20 d’octubre del 2008
diumenge, 19 d’octubre del 2008
Juvenils amb poca trempera
Dissabte gris amb resultats previsibles i, perquè no dir-ho, avorrits. La pluja, l’ensopiment del públic, la inhibició d’alguns equips, el desinterès de molts jugadors, ens ha deixat una primera part de la quarta jornada, insípida i amb molt poques possibilitats de passar a l’ història.
Començava la tarda amb un Sants-Muntanyesa d’alt risc, per l’estat del terreny de joc i per l’especial idiosincràsia de l’equip visitant. En una polèmica decisió, en la que segurament va influir l’aspecte econòmic , l’àrbitre va fer començar el partit sobre un terreny de joc impracticable. Si el Mpal. Iberia ja no és cap meravella en sec, imagineu desprès de les pluges de divendres i el mateix dissabte, un fangar o una cor de porcs per ser més explícit. No puguen seguir negant l’evidència de l’error i davant l’enorme desgavell dels primers 45 minuts, arribat al descans, l’àrbitre va decidir que ja en tenia prou i cadascú cap a casa seva. Amb una ajustada avantatja local per 1 a 0 el partit queda totalment obert esperant un desenllaç que promet, sinó bon joc, com a mínim, emoció. Serà molt difícil que el Sants perdi punts a casa seva, l’estat del terreny de joc és un handicap absolutament determinant en el resultat final. En aquesta superfície no és necessari jugar a futbol, simplement cal adaptar-se i treure rendiment de les especials característiques d’aquest camp de cols. I en això l’equip local sempre hi duu les de guanyar. Per altra banda cal destacar, per un o altre motiu, el costum que està assolin la Muntanyesa de no acabar els seus partits, espero que només sigui fruit de la coincidència i d’ara endavant es trenqui aquesta inèrcia.
El Trajana-Catalónia era, a priori, l’altre partit de la jornada. Més per veure com reaccionaria el Trajana a casa desprès de perdre incomprensiblement la setmana passada en la seva visita a La Salut , que per la suposada qualitat futbolística dels contendents. Fàcil d’inici per a un Catalònia més posat en el partit aconseguint una avantatge que semblava definitiva però que acabaria sent simplement un miratge. El Catalònia ja ens va tenint acostumats a avançar-se en el marcador per acabar llençant tot l’esforç de les primeres parts, en unes segones de baix to físic i poca concentració. El Trajana, amb les seves armes habituals, ha recuperat els tres punts que es va deixar a Badalona. Veurem la setmana que ve si manté el to o torna a fer-se l’absent.
A la mateixa hora que el partit anterior començava l’Anguera-Unibellvitge. La veritat és que us estalviaré el comentari perquè el meu informador es va adormir quan portaven tan sols 20 minuts de partit i es va assabentar del resultat per altres mitjans que ara no esmentaré. No serveix d’excusa que el dinar fos abundant i plaent, que el vi estava deliciós, que l’hora era difícil,... quan es va a veure un partit s’ha d’aguantar fins el darrer minut encara que els dos equips no juguin a res i sigui l’espectacle més tediós del món. Per a la vostra informació us diré que aquest informador ha estat despatxat.
El Pere Gol aprofitant que li estan fent la ciutat de la Penya al costat i donats els resultats tan abundosos que està recollint es podria, la temporada que ve que ja no estarà a primera, inscriure’s a una lliga de basquet. Canviant el nom n’hi hauria prou: Pere Cistella.
Dissabte gris amb resultats previsibles i, perquè no dir-ho, avorrits. La pluja, l’ensopiment del públic, la inhibició d’alguns equips, el desinterès de molts jugadors, ens ha deixat una primera part de la quarta jornada, insípida i amb molt poques possibilitats de passar a l’ història.
Començava la tarda amb un Sants-Muntanyesa d’alt risc, per l’estat del terreny de joc i per l’especial idiosincràsia de l’equip visitant. En una polèmica decisió, en la que segurament va influir l’aspecte econòmic , l’àrbitre va fer començar el partit sobre un terreny de joc impracticable. Si el Mpal. Iberia ja no és cap meravella en sec, imagineu desprès de les pluges de divendres i el mateix dissabte, un fangar o una cor de porcs per ser més explícit. No puguen seguir negant l’evidència de l’error i davant l’enorme desgavell dels primers 45 minuts, arribat al descans, l’àrbitre va decidir que ja en tenia prou i cadascú cap a casa seva. Amb una ajustada avantatja local per 1 a 0 el partit queda totalment obert esperant un desenllaç que promet, sinó bon joc, com a mínim, emoció. Serà molt difícil que el Sants perdi punts a casa seva, l’estat del terreny de joc és un handicap absolutament determinant en el resultat final. En aquesta superfície no és necessari jugar a futbol, simplement cal adaptar-se i treure rendiment de les especials característiques d’aquest camp de cols. I en això l’equip local sempre hi duu les de guanyar. Per altra banda cal destacar, per un o altre motiu, el costum que està assolin la Muntanyesa de no acabar els seus partits, espero que només sigui fruit de la coincidència i d’ara endavant es trenqui aquesta inèrcia.
El Trajana-Catalónia era, a priori, l’altre partit de la jornada. Més per veure com reaccionaria el Trajana a casa desprès de perdre incomprensiblement la setmana passada en la seva visita a La Salut , que per la suposada qualitat futbolística dels contendents. Fàcil d’inici per a un Catalònia més posat en el partit aconseguint una avantatge que semblava definitiva però que acabaria sent simplement un miratge. El Catalònia ja ens va tenint acostumats a avançar-se en el marcador per acabar llençant tot l’esforç de les primeres parts, en unes segones de baix to físic i poca concentració. El Trajana, amb les seves armes habituals, ha recuperat els tres punts que es va deixar a Badalona. Veurem la setmana que ve si manté el to o torna a fer-se l’absent.
A la mateixa hora que el partit anterior començava l’Anguera-Unibellvitge. La veritat és que us estalviaré el comentari perquè el meu informador es va adormir quan portaven tan sols 20 minuts de partit i es va assabentar del resultat per altres mitjans que ara no esmentaré. No serveix d’excusa que el dinar fos abundant i plaent, que el vi estava deliciós, que l’hora era difícil,... quan es va a veure un partit s’ha d’aguantar fins el darrer minut encara que els dos equips no juguin a res i sigui l’espectacle més tediós del món. Per a la vostra informació us diré que aquest informador ha estat despatxat.
El Pere Gol aprofitant que li estan fent la ciutat de la Penya al costat i donats els resultats tan abundosos que està recollint es podria, la temporada que ve que ja no estarà a primera, inscriure’s a una lliga de basquet. Canviant el nom n’hi hauria prou: Pere Cistella.
Els Nois d’Història
Ara que ja roden les classes i qui més qui menys s’està adaptant al nou curs escolar, és un bon moment per fer una escapada al teatre Goya i deixar-se seduir per aquests Nois d’Història de la mà d’un excepcional Josep Maria Pou. Un text mil·limetrat d’Alan Bennett que farà les delícies de ments inquietes com les vostres. Una posada en escena que funciona com un rellotge de precisió i unes interpretacions molt ajustades i a un gran nivell fan que el missatge de Bennett arribi clarament al nostre centre de gravetat per mantenir-nos en perfecte equilibri. L’esport, l’exercici físic és basic per mantenir el cos en forma, alhora que ens obra els porus per una correcta oxigenació, aprofiteu aquest moment d’obertura per assimilar el missatge intel·ligent d’aquest monument efímer. Correu al Goya com correu a l’entrenament, és obligatori.
dissabte, 18 d’octubre del 2008
Glories passades
Pel Martinenc perdre contra l’Europa s’està convertint en un costum de cap de setmana. No parlo dels Primers Equips, que no coincideixen a la mateixa categoria, sinó del futbol base. I és que setmana sí i setmana també, i alguns cops dues vegades el mateix dia, els diferents equips dels dos clubs s’enfronten en un, cada cop més desigual, duel de rivals històrics. Sense anar més lluny i a tall d’exemple, la setmana passada el juvenil D de l’Europa apallissava al Martinenc per un contundent 6 a 1 i aquest mateix dissabte el Cadet C del club escapulat ha derrotat a domicili al Cadet del Martinenc per un altre contundent i inapel·lable 0 a 3. Que lluny queda aquella igualtat, aquell frec a frec entre veïns. D’aquelles tardes d’alternança, ara tu, ara jo, s’ha passat a aquest abassegador i clar domini de l’Europa sobre una de les etapes més fosques en la història del Club del Guinardó. Els fums del Martinenc s’han esvaït, el foc s’ha apagat i les brases, de remullades que estan, no serveixen ni per a fer costellades.
Pel Martinenc perdre contra l’Europa s’està convertint en un costum de cap de setmana. No parlo dels Primers Equips, que no coincideixen a la mateixa categoria, sinó del futbol base. I és que setmana sí i setmana també, i alguns cops dues vegades el mateix dia, els diferents equips dels dos clubs s’enfronten en un, cada cop més desigual, duel de rivals històrics. Sense anar més lluny i a tall d’exemple, la setmana passada el juvenil D de l’Europa apallissava al Martinenc per un contundent 6 a 1 i aquest mateix dissabte el Cadet C del club escapulat ha derrotat a domicili al Cadet del Martinenc per un altre contundent i inapel·lable 0 a 3. Que lluny queda aquella igualtat, aquell frec a frec entre veïns. D’aquelles tardes d’alternança, ara tu, ara jo, s’ha passat a aquest abassegador i clar domini de l’Europa sobre una de les etapes més fosques en la història del Club del Guinardó. Els fums del Martinenc s’han esvaït, el foc s’ha apagat i les brases, de remullades que estan, no serveixen ni per a fer costellades.
Pels pèls
Els cabells, en la religió musulmana són un tema tabú, em refereixo al cabell de les dones, és clar. Els homes no tenen aquest problema, ans el contrari, l’acostumen a lluir amb desimboltura i una punteta d’orgull i quan més cabell més sant és considerat el portador. La dona en canvi és obligada a ocultar-lo a la vista de propis i estranys i comet pecat aquella que el mostra.
És més religiosa aquella dona que a més de dur el cap tapat també hi duu la cara? No, senzillament és que té bigoti i mostrar-lo va en contra dels principis bàsics de l’ Islam.
Els cabells, en la religió musulmana són un tema tabú, em refereixo al cabell de les dones, és clar. Els homes no tenen aquest problema, ans el contrari, l’acostumen a lluir amb desimboltura i una punteta d’orgull i quan més cabell més sant és considerat el portador. La dona en canvi és obligada a ocultar-lo a la vista de propis i estranys i comet pecat aquella que el mostra.
És més religiosa aquella dona que a més de dur el cap tapat també hi duu la cara? No, senzillament és que té bigoti i mostrar-lo va en contra dels principis bàsics de l’ Islam.
divendres, 17 d’octubre del 2008
El manifest marxista IV
La política és l’art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar desprès un remei equivocat.
Teniu present que estem lluitant per l’honra d’aquesta dona, i que segurament és molt més del que ella ha fet mai per ella mateixa.
Servei d’habitacions? Enviïn una habitació més gran.
Epitafi: Perdonin que no m’aixequi.
La política és l’art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar desprès un remei equivocat.
Teniu present que estem lluitant per l’honra d’aquesta dona, i que segurament és molt més del que ella ha fet mai per ella mateixa.
Servei d’habitacions? Enviïn una habitació més gran.
Epitafi: Perdonin que no m’aixequi.
Un cop de cap
Més important que l’èxit és fer les coses amb ganes i passió. Una persona que fracassa no és la persona que no aconsegueix una cosa sinó la que no ho intenta.
Mai deixis que les pors s’interposin en els teus somnis i si malgrat tot, finalment has de caure, que sigui en l’ intent.
Que feu llegint encara, aneu i foteu un cop de cap, que ja és hora.
Més important que l’èxit és fer les coses amb ganes i passió. Una persona que fracassa no és la persona que no aconsegueix una cosa sinó la que no ho intenta.
Mai deixis que les pors s’interposin en els teus somnis i si malgrat tot, finalment has de caure, que sigui en l’ intent.
Que feu llegint encara, aneu i foteu un cop de cap, que ja és hora.
dimecres, 15 d’octubre del 2008
Art en descomposició
Com reaccionarieu si durant un inofensiu passeig pel MACBA de cop us trobeu davant una obra d’art que degenera? Les anomenades obres d’art estan o han d’estar per definició protegides del pas del temps i restaurades quan els hi cal. Doncs aquest no és el cas de “Mar de xocolata” obra especialment “dolça” de Dieter Roth. Una escultura feta a base de pastilles de xocolata formant unes estructures simples de la que pengen escrits en tires de paper i que el temps ha anat alterant, millor dit, deteriorant fins el punt que l’obra és, en aquests moments, molt diferent de quan va ser creada i escapa a la pròpia idea de l’autor en la seva concepció. Un debat apassionant envolta l’escultura sobre la necessitat de mantenir l’art o deixar-lo envellir. Si actuar per preservar-lo o presenciar passivament la seva descomposició.
La xocolata s’està podrint atacada per bacteris, el paper s’està descolorint i l’estructura s’ha esfondrat donant al conjunt de l’obra un aspecte “humà” excepcional i alhora inquietant. Si les persones envelleixen i moren, que fa que l’art sigui diferent? És lícit conservar l’art més enllà de la seva pròpia vida?
Com reaccionarieu si durant un inofensiu passeig pel MACBA de cop us trobeu davant una obra d’art que degenera? Les anomenades obres d’art estan o han d’estar per definició protegides del pas del temps i restaurades quan els hi cal. Doncs aquest no és el cas de “Mar de xocolata” obra especialment “dolça” de Dieter Roth. Una escultura feta a base de pastilles de xocolata formant unes estructures simples de la que pengen escrits en tires de paper i que el temps ha anat alterant, millor dit, deteriorant fins el punt que l’obra és, en aquests moments, molt diferent de quan va ser creada i escapa a la pròpia idea de l’autor en la seva concepció. Un debat apassionant envolta l’escultura sobre la necessitat de mantenir l’art o deixar-lo envellir. Si actuar per preservar-lo o presenciar passivament la seva descomposició.
La xocolata s’està podrint atacada per bacteris, el paper s’està descolorint i l’estructura s’ha esfondrat donant al conjunt de l’obra un aspecte “humà” excepcional i alhora inquietant. Si les persones envelleixen i moren, que fa que l’art sigui diferent? És lícit conservar l’art més enllà de la seva pròpia vida?
dimarts, 14 d’octubre del 2008
Indefinicions 21
Esquivar: esquiar sortejant obstacles
Enganxar-se: tenir dependència
Equip de veterans: un miracle
Primer equip: ruïna. Insostenible
Equip arbitral: barroeria en grup
Fora de casa: quan no et portes bé
Equip nazional: xenofòbia regulada
Escalfar: preliminar sexual
Escapar-se: tallar-se el penis
Escorpí: esputar. Llençar una escorpinada
Espanyolista: botifler
Espanyolisme: virus letal
D’esquena a la porteria: porter
Folha seca: que necessita vaselina
Ésser un gana: bulímic
Fitxar: desfogament orinari
Forçar un corner: violentar una cantonada
Estar en línia: parlar per telèfon
Estavellar-se: fer-se vell
Esquerra: costat fosc de la força
Estripar el carnet: impossible, estan plastificats
Expulsar: fer una pedra
Extracomunitari: doble ració de comunitari
Falta directa: no anar a treballar perquè sí
Falta indirecta: no anar a treballar per estar malalt
Fase prèvia: sopar
Fase final: coit
Esquivar: esquiar sortejant obstacles
Enganxar-se: tenir dependència
Equip de veterans: un miracle
Primer equip: ruïna. Insostenible
Equip arbitral: barroeria en grup
Fora de casa: quan no et portes bé
Equip nazional: xenofòbia regulada
Escalfar: preliminar sexual
Escapar-se: tallar-se el penis
Escorpí: esputar. Llençar una escorpinada
Espanyolista: botifler
Espanyolisme: virus letal
D’esquena a la porteria: porter
Folha seca: que necessita vaselina
Ésser un gana: bulímic
Fitxar: desfogament orinari
Forçar un corner: violentar una cantonada
Estar en línia: parlar per telèfon
Estavellar-se: fer-se vell
Esquerra: costat fosc de la força
Estripar el carnet: impossible, estan plastificats
Expulsar: fer una pedra
Extracomunitari: doble ració de comunitari
Falta directa: no anar a treballar perquè sí
Falta indirecta: no anar a treballar per estar malalt
Fase prèvia: sopar
Fase final: coit
ROCK’N’ROLL
Una recomanació –si se’m permet- no us deixeu perdre ROCK’N’ROLL al Teatre Lliure, la flipareu, com diu el meu fill. Un monument teatral imprescindible, un text irrepetible, una posada en escena espaterrant i unes interpretacions emocionants i, alhora, emotives. Un luxe a tocar de casa i a l’abast de tothom. Aprofiteu l’ocasió i la vida us canviarà...a millor. Ja m’ho direu.
diumenge, 12 d’octubre del 2008
La presa del Palau d’hivern
Vilazar 2 – Europa C 4
Els nois del Sardenya s’han quedat sols al capdamunt de la classificació. Desprès de les tres primeres jornades –amb tres victòries i 9 punts- han obert un petit forat amb els seus immediats perseguidors. Aquesta tarda en el seu desplaçament a Vilazar –més conegut com el Palau d’Hivern, històrica residència dels Romanov- han aconseguit un nou i treballat triomf enfront un equip local que –malgrat la derrota final- no ha posat les coses fàcils. Si bé és cert que a la primera part, l’Europa no ha donat cap opció als de casa amb un joc de manual ( o de llibre, si ho preferiu) que ha tenallat qualsevol iniciativa del Vilazar, a l’ inici de la segona les coses han canviat i –segurament producte del cansament i un excés de confiança dels visitants- l’equip local ha aconseguit l’empat mitjançant un Becari (que no deu cobrar, però que corria molt). Amb un 2 a 2 al marcador (eufemisme, ja que de marcador no n’hi havia) i amb un Vilazar crescut i quan tot feia pensar en una desfeta de l’equip visitant producte del desconcert, ha arribat la reacció dels escapulats (avui de color caca d’oca) que amb dos gols de contraatac han col·locat el definitiu 2 a 4 a la llibreteta de l’àrbitre i en l’imaginari col·lectiu. Una nova victòria producte de la sorprenent maduresa d’un equip tan jove i que ha estat capaç de reaccionar, positivament, en un moment molt complicat i davant un equip –el Vilazar- amb molt d’ofici.
Justament aquesta setmana pren molt més valor la victòria aconseguida per l’Europa a la primera jornada al camp del Pere Gol, un camp on ahir es va deixar els tres punts un irregular Trajana, que sembla –fins el moment- no pair gaire bé les sortides (2 derrotes en els dos desplaçaments). Un –a priori- favorit per endur-se el campionat queda amb només tres punts dels nou possibles, un mal començament, es miri com es miri.
Un dels altres outsiders –el Sants- no va passar de l’empat a can Don Bosco, on una sobredosi de confiança els va deixar a punt del col·lapse. Els pecats de joventut tard o d’hora s’acaben pagant i el Sants ho ha experimentat en la seva pròpia carn al campitxo de l’Escola Industrial.
El Sant Gabriel, per la seva banda, ha caigut a la gàbia, on se l’han menjat els lleons. Els catalàunics, enrabiats per la derrota de la setmana passada al Nou Sardenya, no han donat cap opció als angelicals visitants, que ara queden a tres punts del líder.
L’Hospi sembla que reacciona just una setmana abans de visitar l’Europa en, el que segurament serà, el partit de la jornada. Un plis plas sense pietat i el Masnou a la cua.
La Muntanyesa, en la seva línia, vivint del conflicte i guanyant clarament, això sí, una innocent Anguera que cau al fons de la classificació fent-li companyia al Masnou i al Santa Eulàlia que segueix avorrint a les ovelles.
El que no acaba de reaccionar –malgrat tenir tots els números per fer-ho- és la Barceloneta que pel que es veu, naufraga bastant lluny de casa. Deu patir enyorança o el mal de la distància que no el contraresta ni tan sols el cor de grills que l’acompanya a la grada.
En fi, qui setmana passa any empeny i la propera jornada més...o menys.
Vilazar 2 – Europa C 4
Els nois del Sardenya s’han quedat sols al capdamunt de la classificació. Desprès de les tres primeres jornades –amb tres victòries i 9 punts- han obert un petit forat amb els seus immediats perseguidors. Aquesta tarda en el seu desplaçament a Vilazar –més conegut com el Palau d’Hivern, històrica residència dels Romanov- han aconseguit un nou i treballat triomf enfront un equip local que –malgrat la derrota final- no ha posat les coses fàcils. Si bé és cert que a la primera part, l’Europa no ha donat cap opció als de casa amb un joc de manual ( o de llibre, si ho preferiu) que ha tenallat qualsevol iniciativa del Vilazar, a l’ inici de la segona les coses han canviat i –segurament producte del cansament i un excés de confiança dels visitants- l’equip local ha aconseguit l’empat mitjançant un Becari (que no deu cobrar, però que corria molt). Amb un 2 a 2 al marcador (eufemisme, ja que de marcador no n’hi havia) i amb un Vilazar crescut i quan tot feia pensar en una desfeta de l’equip visitant producte del desconcert, ha arribat la reacció dels escapulats (avui de color caca d’oca) que amb dos gols de contraatac han col·locat el definitiu 2 a 4 a la llibreteta de l’àrbitre i en l’imaginari col·lectiu. Una nova victòria producte de la sorprenent maduresa d’un equip tan jove i que ha estat capaç de reaccionar, positivament, en un moment molt complicat i davant un equip –el Vilazar- amb molt d’ofici.
Justament aquesta setmana pren molt més valor la victòria aconseguida per l’Europa a la primera jornada al camp del Pere Gol, un camp on ahir es va deixar els tres punts un irregular Trajana, que sembla –fins el moment- no pair gaire bé les sortides (2 derrotes en els dos desplaçaments). Un –a priori- favorit per endur-se el campionat queda amb només tres punts dels nou possibles, un mal començament, es miri com es miri.
Un dels altres outsiders –el Sants- no va passar de l’empat a can Don Bosco, on una sobredosi de confiança els va deixar a punt del col·lapse. Els pecats de joventut tard o d’hora s’acaben pagant i el Sants ho ha experimentat en la seva pròpia carn al campitxo de l’Escola Industrial.
El Sant Gabriel, per la seva banda, ha caigut a la gàbia, on se l’han menjat els lleons. Els catalàunics, enrabiats per la derrota de la setmana passada al Nou Sardenya, no han donat cap opció als angelicals visitants, que ara queden a tres punts del líder.
L’Hospi sembla que reacciona just una setmana abans de visitar l’Europa en, el que segurament serà, el partit de la jornada. Un plis plas sense pietat i el Masnou a la cua.
La Muntanyesa, en la seva línia, vivint del conflicte i guanyant clarament, això sí, una innocent Anguera que cau al fons de la classificació fent-li companyia al Masnou i al Santa Eulàlia que segueix avorrint a les ovelles.
El que no acaba de reaccionar –malgrat tenir tots els números per fer-ho- és la Barceloneta que pel que es veu, naufraga bastant lluny de casa. Deu patir enyorança o el mal de la distància que no el contraresta ni tan sols el cor de grills que l’acompanya a la grada.
En fi, qui setmana passa any empeny i la propera jornada més...o menys.
dissabte, 11 d’octubre del 2008
2001: UNA ODISEA A L'ESPAI (1968)
Aquest any en fa quaranta i encara recordo –com si fos ahir- la perplexitat barrejada amb entusiasme a la sortida del cinema, la certesa de que alguna cosa extraordinària havia passat, que ja res seria com abans i que un mecanisme estrany i fins aleshores latent s’havia activat en el meu interior. Hal 9000 havia decidit posar fi a la meva innocència tancant la darrera porta d’infantesa. A canvi m’oferia tot un univers d’experiències excitants al que no vaig ser capaç de renunciar. Quaranta anys desprès –ella i jo- ens hem retrobat, com quan es retroben dos vells amants i els sentiments es desbaraten sense mesura. Hem recorregut la mateixa distància com dos rius paral·lels i el mar que ens espera té forma de monòlit palplantat en una dimensió llunyana . 2001 és una part molt important de la meva història, és un referent hipnòtic absolutament vigent que em porta els sons de Zaratustra en els moments més dolços quan tinc el convenciment que el futur em pertany i l’infinit està a tocar dels dits.
Tinc una anècdota curiosa relacionada amb 2001. Fa anys –i per treure’m unes pesetes- vaig fer el reportatge d’un casament al poble de Gelida. La parella –molt convencional- em va encarregar la feina a través d’un amic comú –fotògraf de professió- que estava de baixa laboral per uns problemes oculars. En aquell temps –ho he de reconèixer- tenia una creativitat poc ortodoxa, més aviat desconcertant, producte de la qual els hi vaig fer un vídeo –diríem atípic- on apareixien imatges de la primera part de 2001, aquella on surten les famílies de ximpanzés i que conclou amb la baralla entre clans, la mort d’un dels líders i el llançament a l’aire de l’arma del crim i aquesta –en un pla extraordinari- es transforma en una nau espacial. La idea era la de relacionar l’etapa d’abans del casament amb una situació salvatge i que gràcies al feliç enllaç aquesta situació es civilitzava. Així el llançament de l’os –l’arma- sintetitzava aquest pas i es transformava en el ram de flors en mans de la núvia. No cal dir que ningú ho va entendre i mai, mai em varen encarregar una copia. Em puc imaginar la cara de sorpresa dels pares i familiars dels nuvis quan en lloc de veure a la tieta de Ripoll o a l’oncle de Matadepera al vídeo, apareixien una colla de primats sense evolucionar lluitant per la supervivència. Un fracàs sonat que va marcar profundament la meva trajectòria creativa, això i que des de llavors no he tornat mai més a Gelida.
La família
El nuvi cabrejatTITOL ORIGINAL
2001: A Space Odyssey
ANY
1968
1968
GUIÓ
Stanley Kubrick & Arthur C. Clarke (Novel.la curta: Arthur C. Clarke)
Stanley Kubrick & Arthur C. Clarke (Novel.la curta: Arthur C. Clarke)
MÚSICA
Varis (Richard Strauss, Johann Strauss)
FOTOGRAFÍA
Geoffrey UnswortH
REPARTIMENT
Keir Dullea, Gary Lockwood, William Sylvester, Daniel Richter, Douglas Rain (HAL 9000 voice), Laonard Rossiter, Margaret Tyzack, Robert Beatty, Sean Sullivan, Frank Miller, Penny Brahms, Alan Gilfford, Vivian Kubrick
PRODUCTORA
MGM
Nota: encara conservo el vídeo, si algú vol una copia li podria arreglar el preu.
divendres, 10 d’octubre del 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)