Setmana gran
Desprès del gran esdeveniment que va tenir lloc a Barcelona el passat cap de setmana, on més de 10.000 Harley-Davidson varen celebrar el 105 aniversari de la creació de la mítica moto, ens arriba per partida doble, l’actuació de l’inclassificable i genial Tom Waits a l’Auditori del Fòrum, per primera vegada a la nostra ciutat, en 35 anys de carrera. Per altra banda i al Teatre Romea, tindrem l’oportunitat de gaudir d’una de les estrenes teatrals més esperades i emocionants de la Temporada estival, l’Orson Welles interpretat pel Josep Maria Pou a “Su seguro servidor”, un luxe. Finalment i per a completar aquesta memorable setmana, els propers dissabte i diumenge, Bruce Springsteen ens “regalarà” 2 concerts al Nou Camp, que es preveuen apoteòsics. En fi una setmana per a guardar a la carpeta de favorits del nostre més estimat, imprescindible i valuós disc dur.
dimarts, 15 de juliol del 2008
Derroche *
El reloj de cuerda suspendido
el teléfono desconectado
en una mesa, dos copas de vino
Y a la noche se le fué la mano...
Una luz rosada imaginamos
comenzamos por probar el vino
con mirarnos todo lo dijimos
Y a la noche se le fue la mano...
Si supiera contar todo lo que sentí
no quedó un lugar que no anduviera en tí...
Besos, ternura
que derroche de amor
cuanta locura
Besos, ternura
que derroche de amor
cuanta locura
Que no acabe esta noche
ni esta luna de abril
para entrar en el cielo, no es preciso morir
Besos, ternuraque derroche de amor
cuanta locura
Besos, ternuraque derroche de amor
cuanta locura
Parecíamos dos irracionales
que se iban a morir mañana...
Derrochábamos, no importaba nada
las reservas de los manantiales
Parecíamos dos irracionalesque se iban a morir mañana...
Si pudiera contar, todo lo que sentí
No quedó un lugar que no anduviera en tí...
Besos, ternuraque derroche de amor
cuanta locura
Besos, ternura
que derroche de amor
cuanta locura
Que no acabe esta noche
ni esta luna de abril
para entrar en el cielo
no es preciso morir...
Besos, ternura
Y la noche es testigo de esta inmensa locura
Besos, ternura
nuestra ruta de amor, se convierte en ternura
Besos, ternura
Besos...
*res a veure amb Jordi Roche, anterior president de la Federació Catalana de Futbol
El reloj de cuerda suspendido
el teléfono desconectado
en una mesa, dos copas de vino
Y a la noche se le fué la mano...
Una luz rosada imaginamos
comenzamos por probar el vino
con mirarnos todo lo dijimos
Y a la noche se le fue la mano...
Si supiera contar todo lo que sentí
no quedó un lugar que no anduviera en tí...
Besos, ternura
que derroche de amor
cuanta locura
Besos, ternura
que derroche de amor
cuanta locura
Que no acabe esta noche
ni esta luna de abril
para entrar en el cielo, no es preciso morir
Besos, ternuraque derroche de amor
cuanta locura
Besos, ternuraque derroche de amor
cuanta locura
Parecíamos dos irracionales
que se iban a morir mañana...
Derrochábamos, no importaba nada
las reservas de los manantiales
Parecíamos dos irracionalesque se iban a morir mañana...
Si pudiera contar, todo lo que sentí
No quedó un lugar que no anduviera en tí...
Besos, ternuraque derroche de amor
cuanta locura
Besos, ternura
que derroche de amor
cuanta locura
Que no acabe esta noche
ni esta luna de abril
para entrar en el cielo
no es preciso morir...
Besos, ternura
Y la noche es testigo de esta inmensa locura
Besos, ternura
nuestra ruta de amor, se convierte en ternura
Besos, ternura
Besos...
*res a veure amb Jordi Roche, anterior president de la Federació Catalana de Futbol
diumenge, 13 de juliol del 2008
Cromos antics: XAVI ORTEXavi Orte, el jugador que corria com un conill i xutava com un cavall. El jugador al que més hauré abraçat en tots aquests anys, unes vegades per eufòria pura, altres per sentiment compartit i d’altres per evitar que cometes una barbaritat o simplement li fes una cara nova a l’àrbitre de torn. Un caràcter indòmit i particular que ha estat una de les meves debilitats inconfesses i un pel irracionals de la que, malgrat tot, no me’n penedeixo.
Xavi et seguiré veient, tinc molta curiositat per saber com gestionen el teu temperament en el teu nou club. No m’ho perdria per res del món. Molta sort i només dir-te que sempre seràs part del meu equip estiguis on estiguis.
dissabte, 12 de juliol del 2008
MATAR A UN RUISEÑOR
To Kill a Mockingbird
Paga la pena que, entre tanta foto refrescant, toquem una mica de fibra i invertim dues hores del nostre mandrós temps lliure en aquest extraordinari clàssic. Matar a un ruiseñor data de l’any 1962 i el seu director, Robert Mulligan va ser nomenat als Oscars pel seu brillant treball, que finalment no aconseguiria.
El personatge principal, l’advocat Atticus Finch, interpretat per l’oscaritzat (aquest sí) Gregory Peck, ha esdevingut, amb el pas del temps, un veritable referent, una icona dins la pròpia Història del Cinema.
Torna a ser en blanc i negre, però sembla, irremeiablement, que les grans pel·lícules tenen aquest denominador comú. Quan porteu 5 minuts de projecció, obviareu aquest petit i insignificant detall. Us ho prometo.
divendres, 11 de juliol del 2008
10x15 mate
És estiu, fa molta calor i segurament no et ve gens de gust llegir res tret del típic/tòpic “totxo” que t’empasses cada any, es digui El joc de l’àngel o Un món sense fi.
Per això intentaré travessar de puntetes per les vostres nits amb imatges fàcils de digerir i suposadament refrescants. És un propòsit, és una declaració.
És estiu, fa molta calor i segurament no et ve gens de gust llegir res tret del típic/tòpic “totxo” que t’empasses cada any, es digui El joc de l’àngel o Un món sense fi.
Per això intentaré travessar de puntetes per les vostres nits amb imatges fàcils de digerir i suposadament refrescants. És un propòsit, és una declaració.
dijous, 10 de juliol del 2008
dimecres, 9 de juliol del 2008
Cromos antics: ARTUROVa trobar el seu particular Camelot al CE Europa i va ser feliç i nosaltres amb ell. Però les situacions idíl·liques, els paradisos de contes de fades sempre s’acaben i la crua realitat et fa canviar el futbol per camions de fruites i verdures a Mercabarna. Molta sort en la teva cerca del Sant Grial.
Millor ser sord que català
A finals de Maig es va celebrar a Ciudad Real (real com la vida mateixa) una trobada de professionals de l’atenció a l’usuari de la Sanitat de tota Espanya, de Catalunya i també del País Basc. En aquest congres l’idioma oficial i únic, com no podia ser d’una altra manera, era l’espanyol. Bé, únic no, ja que l’organització va tenir el detall, pagant l’administració (és a dir tots) de posar un intèrpret per a sords. Traducció simultània per a que els ponents de Catalunya, les Illes, el País Valencià o bé el País Basc poguessin fer les seves aportacions en els respectius idiomes, ni parlar-ne. Tot en espanyol reglamentari i uniforme. Això sí, els sords podien seguir perfectament i sense perdre detall totes i cada una de les intervencions independentment del seu origen territorial. Que quants sords hi havia a sala? Doncs cap ni un. Ciudad Real, com la gran majoria de ciutats espanyoles tenen una especial sensibilitat per les llengües...que no fan soroll, és clar. En fi, això d’Espanya i les “llengües perifèriques” és un veritable diàleg per a sords. Com diu? Una mica més alt que no el sento.
A finals de Maig es va celebrar a Ciudad Real (real com la vida mateixa) una trobada de professionals de l’atenció a l’usuari de la Sanitat de tota Espanya, de Catalunya i també del País Basc. En aquest congres l’idioma oficial i únic, com no podia ser d’una altra manera, era l’espanyol. Bé, únic no, ja que l’organització va tenir el detall, pagant l’administració (és a dir tots) de posar un intèrpret per a sords. Traducció simultània per a que els ponents de Catalunya, les Illes, el País Valencià o bé el País Basc poguessin fer les seves aportacions en els respectius idiomes, ni parlar-ne. Tot en espanyol reglamentari i uniforme. Això sí, els sords podien seguir perfectament i sense perdre detall totes i cada una de les intervencions independentment del seu origen territorial. Que quants sords hi havia a sala? Doncs cap ni un. Ciudad Real, com la gran majoria de ciutats espanyoles tenen una especial sensibilitat per les llengües...que no fan soroll, és clar. En fi, això d’Espanya i les “llengües perifèriques” és un veritable diàleg per a sords. Com diu? Una mica més alt que no el sento.
dimarts, 8 de juliol del 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)