Per donar-hi voltes

On és l'Antonio?

Espanya-França

França-Espanya

tanto monta, monta tanto

Hi ha una cosa que em fa quasi tanta il•lusió com que perdi Espanya: que perdi França. I arribat a aquest punt, pensareu: quan s’enfrontin entre elles, ho tens fotut. Mai podran perdre les dues al mateix temps! Doncs no. Cal ser optimistes i mirar-ho pel costat bo. Per més voltes que li donin i vulguin fer entrar el clau per la cabota, mai podran guanyar les dues. Sempre, a no ser que empatin i ningú quedi satisfet, perdrà una d’elles. I una derrota d’Espanya o de França no és una derrota qualsevol. En tots dos supòsits, la tragèdia està garantida. Llamps, trons i cruixir de dents. Dues de les nacions més desaforadament nacionalistes, ferides en el moll de l’os de la seva essència pàtria, escarnides i avergonyides davant d’un món que s’ho mirarà amb satisfacció merescuda i amb riure sa d’orella a orella. Així són les coses. Tanta testosterona, tanta música militar i tant nacionalisme ranci per acabar amb la cua entre cames i una frustració de l’alçada d’un campanar.

Cromos

Cromo 6 

I ara, la veritat: els Segadors és un himne patriòtic de resistència on no es parla mai d’atac, sinó de resistència i de defensar la terra. Cosa, per altra banda, generalment acceptada i de sentit comú. Potser la manca de lletra de l’himne espanyol fa que, l’enveja i la gelosia, alterin la percepció d’aquelles ments més fràgils i immadures. Si Els Segadors pot semblar un himne d’exaltació de l’odi, desaconsello enèrgicament que s’aprofundeixi en La Marsellesa o en el God save the Queen, himnes que, per la seva cruesa, podrien ser extremadament perillosos pels esperits sensibles. Recomano, en canvi, entusiastament, la darrera estrofa del Cara al Sol:  

Arriba escuadras a vencer 

que en España empieza a amanecer. 

O, fins i tot, les primeres línies del: Horst Wessel Lied:

La bandera en alto 

La compañía en formación cerrada 

Las tropas de asalto marchan 

Con paso decidido y silencioso 

Los camaradas muertos 

Por el frente rojo y la reacción 

Marchan en espíritu 

En nuestra formación. 

Us adjunto la lletra dels Segadors perquè copseu la seva maldat i us pugueu flagel•lar tant com vulgueu. Aquí va: 

Catalunya, triomfant, 

tornarà a ser rica i plena! 

Endarrere aquesta gent 

tan ufana i tan superba! 

Bon cop de falç! 

Bon cop de falç, 

defensors de la terra! 

Bon cop de falç! 

Ara és hora, segadors! 

Ara és hora d'estar alerta! 

Per quan vingui un altre juny 

esmolem ben bé les eines! 

Bon cop de falç! 

Bon cop de falç, 

defensors de la terra! 

Bon cop de falç! 

Que tremoli l'enemic 

en veient la nostra ensenya: 

com fem caure espigues d'or, 

quan convé seguem cadenes! 

Bon cop de falç! 

Bon cop de falç, 

defensors de la terra! 

Bon cop de falç! 

Tremenda, oi? De jutjat de guàrdia!

Pel·lícules impossibles

Mals temps per la lírica 

Si fa un parell de dies especulava sobre la possibilitat que la FIFA sancionés a Mourinho per les seves acusacions, finalment s’ha complert el més previsible. La FIFA s’ha limitat a justificar-se mostrant la prova del delicte per desmentir al mentider, però ha declinat castigar-lo. Mal exemple per a tots aquells que es pensaran, a partir d’ara, que poden escampar la merda tal com vulguin, en la mesura i direcció que els hi convingui amb total impunitat. No posar fre als actes delictius, a les falses acusacions, als enganys i al desprestigi de l’honorabilitat, és un perillós precedent que dóna ales als facinerosos professionals i, en alguna mesura, també als aficionats. Amb l’actitud i, sobretot, la resposta de la FIFA, tothom s’atrevirà a cantar sense música. Mals temps per la lírica.

Excés de caramel

Caure de la figuera

Europa 1 – Figueres 1

Lliga Nacional Juvenil 

Viure enganyat. O millor encara, viure auto enganyat, això és el que m’ha passat. De creure cegament que aquest any sí, que no es podria escapar i que res ni ningú seria capaç d’estroncar una trajectòria immaculada. Que havia arribat l’hora de tornar al juvenil de l’Europa a la divisió d’honor. Que finalment tot encaixava i que ni tan sols la tutela d’un entrenador incompetent podria trastocar l’essència d’aquest extraordinari equip. Doncs, no. Ves per on, el despropòsit sembla haver fet forat. I un equip que arribava a aquesta temporada crucial amb un currículum impecable, un equip que ho havia guanyat tot en els darrers anys i que havia d’estar, per força, blindat a qualsevol influència exterior per negativa que aquesta fos, s’està fonent com mantega al sol. Que equivocat que estava! Fins a tres cops li he hagut de demanar al meu company de grada, que em confirmés que aquell equip que s’arrossegava damunt del terreny de joc del Nou Sardenya era l’equip que comptava els seus anys per lligues guanyades. Lligues aconseguides amb autoritat, solvència, bon joc i, el més revelador, amb entrenadors diferents. Prova evident de la qualitat dels jugadors, de la seva cohesió com a grup i de les seves prestacions com a equip. Sota l’ombra d’una figuera he vist com llanguia la millor generació de futbolistes que ha donat l’Europa en els darrers anys. Una imatge desesperançadora que no correspon, en cap cas, a les expectatives que pertocaven. Certament que encara no està tot perdut, però el que he vist amb els meus propis ulls no acompanya a l’optimisme i, encara menys, el que he sentit i segueix martellejant-me el cervell. No hi ha bones sensacions i tot sembla abocat al desànim i a la indolència. Desdibuixat, borrós, confús,...He caigut de la figuera i, a sobre, se m’han cagat els coloms!

Cromos

Cromo 5

I ara, la veritat: la decisió de CiU i ERC de significar-se pel dret a decidir és la decisió democràtica de tres partits democràtics, escollits democràticament en unes eleccions democràtiques i respon a la voluntat democràtica dels seus representats en una delegació dels seus drets democràtics i en exercici dels principis bàsics de qualsevol democràcia. Contravenir la democràcia o, en la seva vesant més gràfica, crucificar-la, és patrimoni dels autòcrates i el camí més ràpid cap el totalitarisme. Cal recordar que el nen, segons el Nou Testament, era el bo de la pel•lícula i els que el varen sacrificar quan es va fer gran, van ser els assassins que no tenien raó.

Mur

Sense límits 

Es baixarà els pantalons la FIFA i permetrà que un il•luminat posi en dubte la seva credibilitat acusant-la de fer trampes? Passarà per alt la FIFA les declaracions de Mourinho titllant-la de corrupte? Donarà per bones la FIFA les sospites vessades contra la seva honorabilitat? Seguirà aguantant la FIFA les continues provocacions i sortides de mare d’un individu que embruta tot allò que toca? On és el límit? Es pot llençar merda a tort i a dret, contínuament, repetidament, amb total impunitat i sortir-ne indemne? Seguirà tolerant la FIFA les infàmies d’un difamador professional amb patent de cors? Els nens en el seu desenvolupament, en el seu aprenentatge, porten les situacions a l’extrem a la recerca dels límits. Si no els troben, si ningú els hi fa veure on són aquests límits imprescindibles per a la convivència, els nens creixen desordenadament pensant que tot està permès i que tot s’hi val. El mal esdevé, aleshores, irreparable i el nen un tirà malcriat, capriciós i pervers. Mourinho no té límits i la tragèdia s’intueix.

Cromos

Cromo 4

I ara, la veritat: Com ens podem creure a un personatge que el Novembre del 2002 ens va mentir descaradament sobre el drama del Prestige? Com ens podem creure a un personatge que, 4 mesos desprès, amb nocturnitat i traïdoria, ens mentia vilment sobre les armes de destrucció massiva que, suposadament, tenia l’Iraq i que ens van portar a una catastròfica guerra? Com ens podem creure a un personatge que, un any desprès, ens va mentir lamentable i reiteradament sobre l’autoria del tràgic atemptat del 11 M a Madrid atribuint-la a ETA i no a Al-Qaida com va quedar absolutament demostrat?
Perquè doncs hauríem de creure a un personatge insidiós que ha fet de la falòrnia la seva única i exclusiva argumentació?

Càstig exemplar

Gelosia mòbil 

Ja ho deien els avis: la ciència avança que és una barbaritat! Robots que ens fan les feines de la casa, màquines intel•ligents, andròmines que parlen i ara mòbils que funcionen amb la mirada. Samsung acaba de comercialitzar el Galaxy 4, un aparell extremadament evolucionat que respon, no ja al tacte i a la veu, sinó també a una subtil caiguda d’ulls. A partir d’ara s’haurà d’anar en compte quan mirem el nostre, aparentment, inofensiu mòbil per no trobar-nos amb una reacció inesperada. Caldrà vigilar amb les mirades tendres, les inquisitives, les iracundes, les submises,...Caldrà afinar en la precisió i claredat de la mirada que transmetem perquè no es duguin a error. Caldrà ser extremadament prudents i curosos quan, en presència del nostre telèfon intel•ligent, ens mirem de cua d’ull el telèfon del veí. No em puc, ni vull, arribar a imaginar l’atac de gelosia que fets aparentment tan intranscendents puguin acabar en una veritable tragèdia. Queda molt clar que els nous iphone responen a la mirada, el que no queda tan clar és la naturalesa i la magnitud de la seva resposta.

Cromos

Cromo 3 

I ara, la veritat: La institució parlamentaria de Catalunya és la més antiga d’Europa. La primera assemblea va tenir lloc a Toluges, comtat del Rosselló, el 1027, amb la presència del bisbe Oliba de Vic. Moltes disposicions de pau i treva foren codificades en els Usatges de Barcelona, primer text legislatiu català, promulgats pel comte Ramon Berenguer I, pels volts de l’any 1170 i s'incorporaren al dret civil i constitucional català de la baixa edat mitjana i de l'època moderna; algunes han perviscut en el dret civil actual. 

L’'origen de la Generalitat de Catalunya com a institució permanent, data de l'any 1359, quan el rei Pere el Cerimoniós convocà la Cort de Cervera per a obtenir diners i poder fer front a la invasió dels territoris de la corona per part de les tropes castellanes de Pere el Cruel. 

Castellanes? Pere el Cruel? Quina casualitat! L’any 1359 i ja estàvem així.

Pidolaire

Aguirre, gran d’Espanya

…i olé! Comtessa de Murillo, comtessa de Bornos, assot d’heretges i ara gran d’Espanya per la gràcia de Déu i connivència de les seves criatures. Exuberant país què té com a “grans” a personatges d’aquesta qualitat moral i intel•lectual. Enorme país on el sainet és, per idiosincràsia, el referent artístic per excel•lència. Incontestable l’atribució de grandesa a un subjecte de falla en el que la seva caricatura té més mèrits que el propi original. Gran país Espanya al que fan gran els seus grans amb la seva indiscutible grandesa. No hi ha cap esperança. L’últim que tanqui la porta.

Cromos

Cromo 2

I ara, la veritat: La senyera és un dels símbols nacionals de Catalunya. Prové de l'emblema del llinatge dels comtes de Barcelona del qual ja es té constància l'any 1150 en un segell de Ramon Berenguer IV.

El quinto coño

No tot s’hi val 

Hi ha petits matisos, girs de vocabulari, que, malgrat la seva aparent innocència, són extremadament reveladors. Així trobem exemples tan contundents com les victòries del Barça i el Madrid. Uns fets que a primera vista podrien ser similars, però que, a la pràctica, els separa tot un univers. Quan el Madrid guanya els seus partits, queda molt clar que qui guanya és el Madrid. Per contra, quan el Barça guanya, és el futbol el que guanya. Una subtil diferència, per alguns, però que té una extraordinària transcendència per a tots aquells que posseeixen una mínima capacitat intel•lectual. Saber calibrar i destriar aquestes antagòniques propostes, és el que separa la neciesa d’aquells que creuen que la finalitat sempre justifica els mitjans i la lucidesa d’aquells que creuen que no tot si val i que el que realment importa és la moralitat dels mitjans per aconseguir l’objectiu desitjat. Fran, ex jugador del Deportivo de La Coruña, ho té clar: m’agradaria molt que els meus fills juguessin a La Masia, pels seus valors i per la seva manera d’entendre el futbol.

Cromos

Encetem la col·lecció de cromos

Cromo 1

Agafar-ho amb pinces

Em comprometo 

Ara ja no és il•legal la declaració d’independència de Catalunya? El PP, i els espanyols en general, li van veient les orelles al llop i han decidit canviar de tàctica? Sigui com sigui, ara ja no ens amenacen en quedar fora de la llei, ara ens demanen, amb la boca petita i el cul apretat, que evitem declarar unilateralment la independència. I ho fan des de la por i des d’una argumentació inversemblant i absurda. Ens diuen que, si accedim a la sobirania i ens acabem lliurant d’Espanya, serem com Kosovo i se’ns hauran acabat, per sempre més, els dies gloriosos de vins i roses. Condemnats a vagar com ànimes en pena pels abismes de la tragèdia, serem víctimes del foc etern sota el jou implacable de legions impies. Posats a desbarrar i fer política ficció, perquè hauríem de ser forçosament com Kosovo i no com EEUU, Finlàndia o Noruega? Fem una cosa. Declarem unilateralment la Independència de Catalunya i, si les coses no van bé, em comprometo públicament a reconèixer els meus errors i donar la raó a tots aquells que han fet de la por, la seva única i exclusiva argumentació.

En pilotes

La connexió turca 

Qui va ficar al Madrid a quarts de final de la Champions? Un àrbitre turc. Qui li ha de posar fàcil al Madrid per classificar-se per semifinals? Un equip turc. On té interessos professionals el president del Real Madrid? A Turquia. Amb qui vol fer negocis “constructius” el president d’ACS, alhora president de l’equip merengue? Amb els turcs. De la mà de qui han arribat jugadors turcs o d’origen turc (Altintop, Ozil, Khedira, Sahin) al Real Madrid? De Florentino Pérez. A on li convé a Florentino que vagi de “gira” el seu Madrid per consolidar i ampliar les seves lucratives aliances comercials? A Turquia. La connexió turca és un fet. El Madrid i el seu president han posat la directa cap a Istanbul. Però atenció, la vida et dóna sorpreses i ankara no està tot decidit. La passió turca va acabar malament.

"Per dignitat, per justícia, ha arribat el dia de canviar el curs de la nostra història": nou vídeo de l'ANC

"Per dignitat, per justícia, ha arribat el dia de canviar el curs de la nostra història": nou vídeo de l'ANC

Obscur objecte del desig

Amb patates

CE Europa 4 – APA Poble Sec 4 

Deixant de banda el resultat, que és l’únic aspecte en el que han estat equilibrats i que en aquestes edats és poc rellevant, el Benjamí E de L’Europa s’ha menjat amb patates al Benjamí A del Poble Sec en una matinal ambientalment freda, però càlida en emocions. El festí ha estat complert. Ric en viandes, assortit de vins, ampli en sabors i visualment atractiu. Una nova demostració del progrés d’un equip en creixement que sembla haver trobat el desllorigador ideal per evolucionar adequadament. Davant d’un rival poderós en cos i gran en edat l’Europa ha destapat el pot de les essències i ha estat marcadament superior al Poble Sec en totes i cadascuna de les facetes del joc. Millor en possessió, en associació, en combinació, en prestacions, en arguments, en ocasions, en intensitat, en autoritat,...tot fins deixar en evidència a un rival desorientat que no ha pogut imposar, en cap moment, la seva fortalesa física ni la seva experiència. Un equip que no fa ni un any estava còmodament instal•lat en els pupitres de l’escola ha escrit una nova pàgina d’un llibre que poc a poc va prenent forma i, si la cosa no es torça, tot fa pensar que pot arribar a plaents quotes de prosperitat.

Es va sabent 

Google es veu obligada a retirar de l'Street View la imatge d'una dona masturbant un home en un carrer de Manchester.

Els fets varen tenir lloc el passat 5 de març i s’ha pogut saber, de fonts ben informades, que l’home en qüestió, de nacionalitat turca, va quedar tan perjudicat per les atencions de la sol•lícita fulana que, dues hores desprès, en un estat llastimós, va tenir una patètica actuació a Old Trafford en exercici de la seva professió mentre intentava arbitrar, sense èxit, un partit de futbol entre l’equip local i un d’espanyol. És el que tenen els excessos i l’abandonar-se desenfrenadament als baixos instints en mig del carrer i a plena llum del dia. Et toquen el pito i perds lamentablement els papers. Desolador. 

Heducació, Kultura i export

Wertgonya aliena 

Qui, amb dos dits de front, vol seguir pertanyent a un país que té un ministre d’educació, cultura i esports com José Ignacio Wert? Qui de tots els presents, i amb el mínim sentit de la decència, no sent vergonya aliena per un personatge que ratlla l’esperpent? Qui pot no sentir-se ferit per un activista de la perversió en grau superlatiu? Què Wert corregís a Del Bosque, una persona gens sospitosa de barcelonisme, per destacar els valors d’homes com Xavi, Iniesta, Puyol,...i no d’homes com Xabi Alonso, Arbeloa o Sergio Ramos, és una prova més de la ceguesa i la depravació del personatge en qüestió. És una obvietat que si el seleccionador espanyol, en la seva presentació, havia de destacar els valors humans d’alguns dels seus jugadors de futbol ho fes d’aquells que en tenen. Quins valors es poden atribuir a uns individus deshonestos i sense cap mena de qualitat moral com els actuals caps visibles del madridisme? Del Bosque va fer el correcte per a una persona justa i amb criteri. Wert, per contra, va fer el que fa sempre: vestir-se d’integrista, intolerant i prepotent. En algunes contrades també en diuen: curt de gambals.

Ja m'està bé

La Independència serà un mal negoci 

Manuel Campo Vidal acaba d’afirmar que “la Independència serà un mal negoci”

Sense que serveixi de precedent, no hi puc estar més d’acord amb les declaracions del veterà periodista. La Independència de Catalunya serà, sens dubte, el pitjor negoci que haurà fet Espanya en la seva controvertida Història. Perdre un dels seus principals actius, per no dir, el principal, ha de fer estremir, per força, els fonaments d’un Estat que ha viscut “a cuerpo de rey” durant els quatre darrers segles. Un Estat que tradicionalment s’ha nodrit de l’espoli dels territoris conquerits per la força, ha d’estar molt preocupat per la situació que se li presenta i que cada cop va prenent més forma. Espanya va perdre la mamella americana i ara està a un pas de perdre la catalana. Sense mamelles d’on mamar, el futur i les perspectives que tindrà Espanya per regir, són tota una incògnita. La viabilitat d’un Estat depèn, entre altres coses, de la capacitat de generar recursos, de la seva solvència, de la seva capacitat de treball, del seu esforç i, també, de la seva intel•ligència emocional. Cap d’aquests trets formen part del patrimoni espanyol. No ho han estat històricament, no ho estant en l’actualitat i tinc seriosos dubtes de que ho estiguin a curt o llarg termini. Espanya està massa acostumada a viure de la recaptació dels impostos dels que els generen que no té integrats els mecanismes per viure del seu propi esforç. Davant d’aquest preocupant panorama està més que justificat l’atac de pànic que pateixen i les seves reaccions desesperades per mantenir una situació que els hi és extremadament favorable per la seva supervivència. La Independència de Catalunya, efectivament, serà un mal negoci per Espanya i, espero expectant, que sigui aviat.

Bocamolls

El dia desprès

13.03.13 

Fa unes setmanes… 

La prensa italiana elogió hoy la actuación del AC Milan y sobre todo de su entrenador, Massimiliano Allegri, tras conseguir "aniquilar" ayer al Barcelona por 2-0 en San Siro con los goles de Kevin Prince Boateng y Sulley Muntari. 

El principal diario deportivo de Italia, el milanés "La Gazzetta dello Sport", titula con "Milan de ensueño" y elogia la "obra maestra táctica" de Allegri en el partido de ida de octavos de final de la Liga de Campeones. Un Allegri quien, según el diario, fue "capaz de adivinarlo todo, a quién cubrir y a quién hacer daño" y que dio una "lección, devolviendo a los marcianos a la tierra", en referencia a los azulgranas. 

"La Gazzeta dello Sport" también se muestra crítica con la actuación del Barcelona y cuestiona el juego "lento y previsible del equipo". "Barça, tanta posesión para nada". "Este 2-0 del Barcelona más estéril y gris de la era moderna -que quede claro que ha sido un mérito del Milan hacerlo así- es un resultado que hará mucho ruido en Europa: el equipo más fuerte no es ya tan fuerte", afirma el periódico, quien añade que "el Barcelona está aniquilado". El diario milanés dedica su portada a una fotografía de Boateng y Muntari, los dos protagonistas de la noche encargados de endosar el 2-0 al equipo de Tito Vilanova. 

El también deportivo "Corriere dello Sport", en su versión digital, destaca "Milan, lección al Barça ¡Qué show en San Siro!" "Corriere dello Sport" coincide con la "La Gazzeta dello Sport" en el que Leo Messi fue anulado gracias a la actuación de los jugadores del Milan, que estuvieron en todo momento encima de él. 

"Messi no ha sido marcado al hombre, como habría querido su presidente - Silvio Berlusconi-, pero ha sido vigilado de una manera especial: siempre redoblado, acorralado por tres o cuatro hombres cuando tomaba la posesión del balón, dándole poco margen de juego". 

El diario generalista "Repubblica" coincide con la línea de los principales diarios deportivos al afirmar que el de ayer "fue el partido perfecto del Milan", mientras que el "Barça y Leo Messi estuvieron anulados".

También el "La Stampa" destaca el "extraordinario" encuentro del Milan, así como el escaso riesgo que Messi supuso para los hombres de Massimilliano Allegri durante los 90 minutos de juego. 

El temps posa a cadascú al lloc que li pertoca. Així de fàcil.

Poderoso caballero es don dinero

Homosexuals i capellans 

Fernández Díaz critica el matrimoni gai perquè no garanteix la "pervivència de l'espècie" 

Vol dir amb això el senyor Fernández Díaz que posa en el mateix sac a homosexuals i capellans? Què potser els capellans, amb el vot de celibat, no posen en seriós perill la supervivència de l’espècie? Perquè els capellans ho poden fer i els homosexuals no? És l’Església amb la seva pràctica de negar la procreació un dels principals i més actius obstacles perquè l’espècie es perpetuï? Fa l’Església apologia, amb el seu exemple, del final de la raça humana? Quina estranya doble moral. Quina reflexió més esbiaixada que no s’agafa ni amb pinces. Faria bé el senyor Fernández Díaz d’aclarir si, de la mateixa manera que acusa als homosexuals de posar en perill la pervivència de l’espècie, també està acusant, veladament, a tota l’Església catòlica per la seva negativa a tenir relacions sexuals amb membres de l’altre sexe amb la conseqüent impossibilitat de reproducció. Capellans i homosexuals no són iguals. Els homosexuals, en el millor dels caos, poden adoptar qualsevol fill de puta abandonat per la seva mare, qualsevol orfe africà de la sida o qualsevol accident producte d’una nit boja de vodka i disbauxa.

Caminar sense risc

Mòbil immòbil 

Un projecte de llei preveu multes de fins a 250 dòlars als que escriguin amb l'smartphone' als carrers de Nevada. D’una lògica inapel•lable. Si en algun lloc del planeta és extremadament perillós jugar amb el mòbil mentre es camina, aquest no és un altre que Nevada. Amb Nevada, a poc que et descuidis, tens garantida la relliscada. Una relliscada que et durà a l’hospital amb la costosa despesa que el desgraciat incident ocasionarà. Cal prevenir els accidents, minimitzar els riscos, vetllar per la salut dels ciutadans i reduir, en la mesura del possible, qualsevol desviació en l’economia pública. S’ha de dissuadir als ciutadans de conductes inapropiades i que puguin ser un perill per al propi individu, alhora que un mal exemple per a les generacions futures. El model d’un comportament imprudent amb el consegüent risc per a la pròpia integritat i la del pròxim, ha de ser foragitat, no només dels carrers de Nevada, sinó de tots els carrers, de totes les ciutats, de tots els continents, del nostre planeta ideal. Qualsevol altra opció, no s’entendria. Bravo per Nevada!

I l'Oscar és per...

Sòlids principis del senyor Marcet 

En una recent entrevista a La Vanguardia, Javier Marcet, artífex de la Fundació que porta el seu nom, declara que, malgrat viatjar per tot el món, no n’ha tret res. Que res ha après i que res li ha servit per avançar en allò que ja sabia. O bé el senyor Marcet va néixer, com popularment es diu, ensenyat, i aleshores no li calien més coneixements, o la seva capacitat d’aprenentatge és del tot qüestionable. Que una persona, encara que es digui Marcet, sigui incapaç d’integrar una sola competència, per petita que sigui, desprès de voltar mig món, no és precisament un motiu d’orgull i diu molt poc a favor de la persona en qüestió. Sempre he desconfiat dels individus que ho saben tot, que estan en possessió de la veritat absoluta i neguen qualsevol possibilitat de nous aprenentatges. Javier Marcet ha edificat el seu imperi sobre aquest principi i, per tant, no és d’estranyar que, en un altre moment de l’entrevista, afirmi que cada dia li demostra l’amor a la seva dona agraint-li que li faci l’esmorzar, el dinar i el sopar. Sòlids principis els del senyor Marcet.

Llevantada

Tres turons fan una serra

S’han entès,

amb el ben entès, 

que es farà bé, 

que anirà bé, 

que tot sortirà bé. 

I aixecaran una casa, 

un sòlid edifici

amb ofici, 

sense desfici, 

amb benefici 

i provada destresa. 

Amb una gran terrassa, 

amb força traça, 

oberta, 

desperta, 

amb un posat optimista 

i l’ompliran de festa.

Penjar al rei com cal

Felip IV d'Aragó i V de Castella

El que desconeix la Història, diuen, està condemnat a repetir-la. Així ens va la cosa i així caiem, una i altra vegada, en els mateixos errors que ens escarneixen. Felip V, el Felip V d’ingrata memòria, resulta que, a efectes catalans, no era Felip V, sinó Felip IV. Per mor del decalatge i aquelles històries inversemblants de les monarquies, el V de la corona de Castella, corresponia al IV de la corona d’Aragó. Si fa o no fa, com li passa a les Canàries amb el rellotge. Les illes afortunades amb una hora menys que a la península i nosaltres, els catalans, amb un rei menys que a la cort dels miracles (castellana, of course). Què vol dir això? Què si algú no hi posa remei, d’aquí a no res tornarem a tenir, aquest cop sí, un Felip V, amargant-nos l’existència. Si ja va ser prou dur tenir-ne un, imagineu que serà patir-ne dos. Com que no hi ha casualitats, sinó, causalitats, espero que amb aquesta broma del destí es tanqui un cercle que no s’hauria d’haver obert mai. Tant de bo que el que va començar amb un Felip V de Castella i Lleó s’acabi, definitivament, amb l’efímer Felip V de Catalunya i Aragó.

Un túnel anomenat Espanya

Cava, cava, que això s’acaba 

Cau el consum de cava català a Espanya. Tant de bo que no sigui l’única cosa catalana que caigui a Espanya. I ja va sent hora que els espanyols es vagin acostumant a anar perdent “coses” catalanes i que es vagin fent a la idea que el seu xollo va tocant a la fi. Les exportacions de cava a Espanya baixen, mentre que al món civilitzat, pugen significativament. La balança de vendes és incontestablement positiva. El boicot d’Espanya als productes catalans no és nou. De fet, ja estem força acostumats, no només als boicots comercials, sinó als politics, econòmics, socials, culturals, d’infraestructures, d’ensenyament, sanitaris, fins i tot, ens boicotegen l’aire que respirem, l’aigua que bevem i les decisions que prenem. Ens hem sortit i ens en sortirem. El nostre futur, millor dit, el nostre present, passa per Europa i molt lluny d’Espanya i les seves rebequeries de nen malcriat, prepotent i consentit. Què no volen cava? Doncs ja s’ho faran. I que es vagin preparant per unes “festes” insubstancialment avorrides.

Cool

Hırsızlık

Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık...

El retrovisor

Gas Gas 

"Un grup inversor israelià compra l’empresa Gas Gas"

No em negareu que la noticia, de ser certa, que tot fa pensar que sí, és una desconcertant broma macabra. Que justament siguin els jueus, poble massacrat als camps d’extermini nazi sota els efectes del gas letal, els que comprin la catalana Gas Gas, és, com a mínim, inquietant. Hi ha coses que mereixen un tacte especial i que s’han de tractar amb extrema precaució i un decorós respecte. Però el destí és perversament cruel i el seu sentit de l’ humor és tan negre com la gola d’un carboner. Si això fos una broma, seria, sens dubte, de molt mal gust i, la seva oportunitat, poc més que inadequada. La sorpresa, en aquest cas, és que no és cap broma i la cruesa dels fets superen amb escreix qualsevol situació inimaginable. Gas Gas serà jueva i amb el ronc del motor, espantaran els dimonis.

Sol? No. Parella

Irresponsabilitat

Amb Grècia revoltada, amb Itàlia revoltada i, ara, amb Portugal revoltat, la situació està arribant a límits insostenibles. La legitimitat de la protesta no està exempta de culpa. Diuen els indignats, que ells no són responsables de la crisi, ni de les seves formes, ni del seu fons. No s’identifiquen amb les mesures preses, ni amb les maneres, ni amb els motius que han desembocat en  aquesta conjuntura. S’obliden, però, que els dirigents, els responsables directes d’aquesta angoixant situació, han estat escollits democràticament pels que ara fan sentir la seva protesta. S’obliden, però, que els encarregats de prendre les decisions, són els seus delegats, aquells als que han cedit voluntària, lliure i democràticament la seva representació. Responsabilitat? Tota. Trobo a faltar una mica d’autocrítica i un “molt” de propostes i alternatives.

Diferències bàsiques

Mal d'ull

Fumata blanca 

Des de que Benet XVI ha anunciat que se’n va, que plega, les coses no li han anat gaire be al Barça. Casualitat o no, el cert és que, de la nit al dia, la situació s’ha trastocat. Res és per sempre, ni tan sols el mandat del Papa, però la precipitació dels esdeveniments han agafat per sorpresa a un Barça desconcertat. Si no s’ha de tocar allò que funciona, perquè carai el sant Benet havia de saltar-se imprudentment la norma? Què no estàvem bé? Amb el que ens costa adaptar-nos a una determinada situació, ara haurem de tornar a començar. Desitjo, de tot cor, que l’hora sigui curta i el tràngol sigui blanenc. Que l’harmonia s’imposi a l’actual desgovern, perquè les experiències tornin a ser tan plaents com abans i seguim gaudint del millor dels escenaris possibles. Sauron, el senyor fosc i les forces del mal no poden ser, de cap manera, el referent que guiï els nostres dies. Que torni el Papa! I amb ell l’ordre natural de les coses. El món no es pot permetre un Barça emèrit. Fumata blanca, ja!

La màgia dels reis

Progressa adequadament 

Sense fer soroll. Sense estridències. Pas a pas, cop a cop i vers a vers, aquest equip va prenent forma. Una forma ben definida, amb uns fonaments sòlids, fruit d’una proposta clara, coherent i valenta. La forma exterior que prenen i acaben tenint les coses, són el resultat d’un procés interior de maduració complex i feixuc. Tenir la paciència suficient per gestionar l’ansietat de la immediatesa, no és una tasca fàcil, és més, sovint es sacrifica la possibilitat d’un futur compacte a canvi d’un present de recompenses inconsistents i efímeres. Picar pedra, i no deixar de fer-ho, malgrat les inclemències del temps, és una aposta incòmoda i difícil de sostenir. Per això és d’admirar la fidelitat a unes idees i la confiança en un projecte davant la persistent temptació de diluir-se en una uniformitat mediocre. Molta és la pressió per deixar-ho córrer. Moltes són les veus que advoquen pel resultadisme. Molts els cants de sirena. Per això és tan necessària, alhora que valuosa, la fortalesa de caràcter per encarar, de manera decidida, allò en el que es creu. Malgrat que, com en qualsevol àmbit d’aprenentatge, hi ha moltes coses a millorar, el Benjamí E del CE Europa fa molt bona pinta. I és en el seu mètode de treball i la seva evident evolució, on resideixen les millors expectatives de futur. Cada setmana, un pas de gegant.

Camí d'Oz

Les sabatetes vermelles 

Realment calia que el Papa sortint fes unes declaracions on es comprometia a observar una obediència incondicional al Papa entrant? Què potser no és la obediència cega un dels principis bàsics del gremi parroquial? Què ens ha volgut colar el dimissionari Benet amb aquest subratllat? Què potser, amb aquesta declaració sobrera, ha volgut marcar diferències entre el que s’ha de fer i d’altres no han fet, ni fan, ni faran? Hi ha encara algú, a aquestes alçades de la pel•lícula, que no tingui clar que l’Església és un ramat de pastura, on totes les seves ovelles han de fer cas del pastor si es que volen evitar l’encalç dels gossos? El Papa se’n va deixant el corral ben endreçat, llàstima que en la seva espantada no es pugui tornar a calçar les sabatetes vermelles que tant l’afavorien.

MARÍA DOLORES DE COSPEDAL - GROUCHO MARX