Solitud
dimarts, 31 de juliol del 2012
No, no, no
Tothom està al corrent del que ha passat amb al supercopa de Catalunya. Tothom sap que, davant l’anunci del Barça de presentar-se, per problemes d’agenda, a jugar amb el Barça B, l’Espanyol es va negar a disputar-la al•legant una falta de respecte i no se quantes coses més. Tothom coneix l’ interès de la Federació Catalana per fer uns calerons amb aquesta competició i, en conseqüència, que faria tot el possible i una mica de l’impossible perquè aquest partit es podés disputar. Presentada una nova data, la del 26 de Setembre, a la que el Barça va dir que si immediatament i comprometent-se a presentar el millor equip disponible, l’Espanyol, altre cop, ha dit que no. Aquesta vegada no queda clar el motiu que addueixen, però si que queda molt clara la intenció de no enfrontar-se al Barça sigui quines siguin les condicions. Ni contra el B, ni contra l’A. Tothom coneix els fets, però poca gent sap que l’Espanyol es va negar a jugar contra el Barça B per por al ridícul. Es pot entendre, i fins i tot justificar davant la pròpia afició, perdre contra el primer equip del Barça, però la por a perdre i fer el ridícul contra el B va fer que l’Espanyol es negués a disputar el partit, disfressant-ho amb una suposada falta de respecte. Excusa de mal pagador, que ha quedat perfectament aclarida, i desmentida, per la nova negativa d’enfrontar-se, aquest cop, al primer equip del Barça. L’Espanyol pateix una històrica, profunda i endèmica crisi d’autoestima. L’única cosa que busca, amb la seva patètica estratègia, és la polèmica i l’enfrontament mediàtic, que és la manera, a manca de mèrits esportius, de sortir als mitjans de comunicació.
dilluns, 30 de juliol del 2012
Naturalesa humana
El copagament farmacèutic ha fet aflorar 150.000 targetes de morts que estaven actives. Al mateix temps, s’ha descobert que 800.000 titulars beneficiaris de targetes no estaven d’alta a la Seguretat Social. D’aquests, 200.000 figuraven com a pensionistes, pel que no pagaven absolutament res pels medicaments dispensats. Un petit gran exemple del comportament humà i que posa de manifest la veritable naturalesa de la nostra manera de ser. Tenim els politics que tenim, tenim els banquers que tenim, tenim els empresaris que tenim,...tenim el que ens mereixem. Els que manen no són diferents a nosaltres, són com nosaltres amb la petita circumstància que ells han progressat dins de l’escala social. El que nosaltres fem a petita escala, segons les nostres possibilitats i dins del nostre àmbit, ells ho fan a l’engròs, també dins del seu àmbit i adequat al seu entorn. No es tracta de la quantitat del robatori, l’estafa o la malversació, es tracta del fet, del costum, de la pràctica, de l’hàbit. I nosaltres, cadascú de nosaltres, el té perfectament integrat en la seva pròpia conducta. Afavorir a un parent o a un amic davant d’altres de desconeguts. Estalviar-se l’IVA. Estafar a la Seguretat Social. Aconseguir medicaments per vies il•legals. Emportar-se els llençols i les tovalloles de la feina. Agafar un parell de paquets de folis del despatx. Fingir lesions i/o malalties. Fer baixes laborals inventades de llarga durada. Utilitzar el telèfon i el temps de l’empresa per fer gestions personals. Inflar injustificadament les dietes...El que estigui lliure de culpa que llenci la primera pedra.
diumenge, 29 de juliol del 2012
Anem pel bon camí
Un excel•lent cap de setmana de futbol. Per una banda, el Barça es passeja per Tànger i guanya per 0 a 8 al Raja de Casablanca amb actuació estel•lar de Messi i una digníssima i esperançadora participació de la pedrera. Per l’altra, la meva selecció de futbol favorita, Hondures, guanya a Espanya i l’elimina dels Jocs Olímpics. El que ja es va veure contra Japó, s’ha tornat a repetir contra la potentíssima Hondures. Dos partits, dues derrotes, dos gols en contra, cap gol a favor i cap a casa. Un extraordinari balanç per a la millor selecció del món. Ha quedat clar, per si algú encara ho dubtava, que l’Espanya que guanya no és Espanya sinó el Barça. I quan el Barça no juga, Espanya fa el que ha fet sempre, el ridícul. M’encanten els jocs de Londres. Tot apunta que poden ser els millors jocs de la Història. De moment anem pel bon camí.
Blancs amb el futur negre
Mentre el Barça segueix apostant per la pedrera i, fins al moment, totes les incorporacions que ha fet per al primer equip són de futbolistes fets a casa i s’ha plantejat jugar la supercopa de Catalunya amb el Barça B, senyal inequívoc de coherència i confiança absoluta en la valoració de la seva base, el Madrid, per contra, aprofita qualsevol oportunitat, encara que sigui de canto, per desacreditar, menysprear i atonyinar a la seva. No ho diu un altre que el propi Mourinho que, en la línia de sempre i referint-se a l’estrepitosa i merescuda derrota davant el Benfica, ha comentat: “el partido de hoy es también importante para todos los iluminados que piensan que los canteranos están preparados para jugar en el primer equipo".
Una frustrant declaració de principis i un clar missatge per als joves que volen progressar al Madrid i que, un cop més, s’hauran de buscar la vida lluny del seu somni.
Mourinho segueix confirmant dia a dia el que tots sabem i el que ja fa temps ha deixat de ser una sorpresa. Mourinho només es mou per la seva glòria personal, pels seus propis èxits. És ell el que guanya títols i és ell, única i exclusivament ell, el que els vol seguir guanyant. Els col•lectius, els grups, els clubs són mers instruments per acomplir els seus desitjos i ho cremarà tot per aconseguir-ho.
El Madrid té el que es mereix i jo que me’n felicito.
dissabte, 28 de juliol del 2012
La cerimònia de l’escarnio
És clar que, per la seva pròpia naturalesa i per tot allò que és protocol•lari, la cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics es divideixen en tres categories: avorrides, molt avorrides i, finalment, la de Londres. Ja sé que tothom vol aprofitar l’ocasió per mostrar-se al món de la millor manera possible i que d’oportunitats com aquesta n’hi ha molt poques, de fet, hi ha ciutats que no la gaudiran mai. Però, esteu segurs que no hi ha una altra forma de fer-ho? És absolutament necessari que ens estaborneixin amb un “espectacle” sense ritme, carregós, monòton i que va aconseguir, fins i tot, adormir a les ovelles que pasturaven pel prat de l’Estadi? No hi ha cap alternativa digerible que no sigui el bellugueig nerviós de centenars de persones movent-se amunt i avall sense parar? L’auto homenatge al camp, a la revolució industrial, a les sufragistes, als sindicats, a la mineria,...tot de dubtosa poètica i fora de lloc. Hi ha d’haver, per força, altres àmbits i altres moments pel record i l’autocomplaença que no castiguin als soferts espectadors tan severament com ho va fer ahir Londres. Salvable? Només la pujada al cel de les anelles olímpiques i la brillant idea del pebeter. Poc bagatge per a més de tres hores de flagel•lació i martiri. On era l’emoció, la imaginació, l’enginy, la sorpresa,...? A la vista del resultat, proposo que, independentment d’on es facin els jocs, la cerimònia d’inauguració l’organitzin sempre els EEUU. Per cert, no vull deixar passar per alt la commoció que em va causar la “comentarista” de tve: Maria Escarnio (hacer mofa). No en va encertar ni una, però va aconseguir, això si, que estesi’m pendents dels seus comentaris amb els que va acabar de trinxar la cerimònia.
divendres, 27 de juliol del 2012
Terra cremada
Sap Espanya que Catalunya guanya cada any 3 milions de metres cúbics de massa forestal? Si no ho sabia, ara ja ho sap. Sap Espanya que aquesta particular “anècdota” ens fa un país amb molta fusta? Si no ho sabia, ara ja és hora que se’n vagi fent a la idea. Sap Espanya que Catalunya no es crema i que la vida sempre rebrota tossuda des de la desolació i la cendra? Ho sap? És conscient Espanya que, malgrat sobreviure a la crema, Catalunya està cada cop més cremada? Cremada per la piromania d’una Espanya incendiària que escampa el foc i nega sistemàticament l’aigua. Política d’espoli i terra erma. Política de fum que atordeix els sentits, obstrueix el camí i desestructura el paisatge. Sap Catalunya qui és la responsable de les seves tragèdies? Ho sap? Doncs si ho sap, abans no s’assequin els rius i desapareguin els boscos, té el deure ineludible de vetllar per tot allò que ens configura com a país i ens explica com a poble. Que el foc sigui la flama i que mai més s’apagui.
dijous, 26 de juliol del 2012
La “rojita”, grogueja
Curiosa la semàntica i les seves formes encriptades. Si durant tota la preparació per als jocs olímpics de Londres la representació espanyola de futbol ha sigut “la selección”, altrament anomenada “rojita”, tot ha estat perdre estrepitosa i justament en el seu debut contra el Japó, per deixar de ser automàticament “la selección” i, per mor de l’eufemisme, passar a ser simplement “la delegación española de futbol”. Ha de ser molt dur per a la caspa espanyola veure com n’és de cruel la realitat. Passar del tot al res en qüestió de dies no és fàcil de digerir, i menys, per a un país sobrat de prepotència i ridícula supèrbia. No s’adonen, o se’n volen adonar, que la veritable Espanya futbolística és la del jocs olímpics, l’altra, la dels mundials i l’Eurocopa, és només un miratge. Un miratge amb ADN Barça i que no té res a veure amb el tarannà, la idiosincràsia i la tradició espanyola. Espanya ha tornat a fer el ridícul més galdós, que és la forma més racial de reivindicar davant del món la seva particular incompetència.
dimecres, 25 de juliol del 2012
Re-formes
Com es diu pujar en una subhasta? Licitar. I els manguitos que es posen els nens petits de flotadors? Maniguets o maneguins. I fer un salt de tijereta? Fer una tisorada.
No és que vulgui fer-me el setciències, jo les sé perquè les busco, i precisament aquí està el drama, perquè és molt trist que hi hagi tantes paraules col•loquials que només haguem après en castellà. I de vegades, com deia, sí que les sabem, però estem tan acomplexats que ens sona millor la versió castellana. Diem més borde que no pas malcarat, papanatas que bajoc o toca-sons, cantamañanas que baliga-balaga o taral•lirot, mandanga que històries, parafernalia que faramalla, caradura que penques, santiguarse que senyar-se o persignar-se, o finiquito que quitança o finiment. També n'hi ha moltes d'aquelles que, en fred, ens costen de treure, i després, quan ens les diuen, deixem anar allò de 'ara que ho dius, sí que la sabia': Estribillo /tornada, atiborrarse/ataconar-se, de carrerllia/de cor o de memòria, estar en un aprieto/trobar-se en un destret, i tenir patxorra/ no posar-se pedres al fetge o prendre-s'ho a la fresca.
dimarts, 24 de juliol del 2012
Més formes, més fons
Com també existeix donar la lata, perquè dir que aquest paio és una lata és una frase del tot correcta. I sacar, fer una sacada -en futbol, per exemple-, també. Ara, si vols dir que algú té molt de saque amb el menjar, has de dir que té un bon davallant.
Txungu eh! Veus, aquesta és una altra, el fet de catalanitzar-nos les paraules encara que sovint en coneguem la traducció correcta. Els hi fiquem una u al final i ens quedem tan amples. Txungu, guarru, cuentus txinus (sopars de duro és fantàstic!), tingladu, arreglu, apanyu, txantxullu (martingala o tripijoc), txulu, txivatu (delator, espieta o portanoves), sueltu (xavalla o, si vols fer-ho més fàcil, canvi), i la nostra preferida: el buenu. Aquesta la diu tot Cristu. Jo també eh! Com vale, o catxundeig, o txurrada, o escaquejar-se, com si quedés malament dir d'acord, desori, poca-soltada o desentendre's. I els nens, volen que els portis als caballitos, no als cavallets.
dilluns, 23 de juliol del 2012
La forma del fons
Fa uns dies, la pregunta 'com coi es deu dir això en català?' em va envestir a mitja dutxa, i vaig sortir tot xop i amb el cap ensabonat per anotar-la i no oblidar-me'n. Era la paraula retortijón, que es diu retortilló o torçó. Fa poc també vaig aprendre que chiringuito es diu guingueta, hortera xaró, mequetrefe manefla i tirachinas tirador. Tots coneixem la paraula habladuríes i en canvi enraonies o parlaries ens sonen estranyes. La paraula inmiscuirse potser no ens grinyola, però és incorrecta, i s'hauria de dir immiscir-se o maneflejar, i tothom sap què és una cosa de pacotilla però no sap què és una cosa de nyigui-nyogui. I res d'entre pitus i flautes sinó entre naps i cols, i una cosa que no és ni chicha ni limoná, és una cosa que és mitja figa. Un gangós, en català, no és res, i així, el Carod o el Trias el que tenen és la veu ennassada.
Un casamentero és un matrimonier i una alcahueta és una alcavota. El rocío sabem que es diu rosada, però quan es glaça i es fa escarcha? Llavors es diu gebre o gebrada. Armar la marimorena és armar un sagramental. O bé armar un sarau, que en català, encara que sembli estrany, també existeix.
dijous, 19 de juliol del 2012
El mundo de los demás
El mundo es como aparece
ante mis cinco sentidos,
y ante los tuyos que son
las orillas de los míos.
El mundo de los demás
no es el nuestro: no es el mismo.
Imágenes de la vida:
cada vez las recibimos,
nos reciben entregados
más unidamente a un ritmo.
Pero las cosas se forman
con nuestros propios delirios.
Ciegos para los demás,
oscuros, siempre remisos,
miramos siempre hacia adentro,
vemos desde lo más íntimo.
Trabajo y amor me cuesta
conmigo así, ver contigo:
aparecer, como el agua
con la arena, siempre unidos.
Nadie me verá del todo
ni es nadie como lo miro.
Somos algo más que vemos,
algo menos que inquirimos.
Algún suceso de todos
pasa desapercibido.
Nadie nos ha visto. A nadie
ciegos de ver, hemos visto.
Ciegos para los demás,
oscuros, siempre remisos,
miramos siempre hacia adentro,
vemos desde lo más íntimo.
Miguel Hernández
dimecres, 18 de juliol del 2012
Táctica y estrategia
Mi táctica es
mirarte
aprender como sos
quererte como sos
mi táctica es
hablarte
y escucharte
construir con palabras
un puente indestructible
mi táctica es
quedarme en tu recuerdo
no sé cómo ni sé
con qué pretexto
pero quedarme en vos
mi táctica es
ser franco
y saber que sos franca
y que no nos vendamos
simulacros
para que entre los dos
no haya telón
ni abismos
mi estrategia es
en cambio
más profunda y más
simple
mi estrategia es
que un día cualquiera
no sé cómo ni sé
con qué pretexto
por fin me necesites.
Mario Benedetti
dimarts, 17 de juliol del 2012
Ustedes y nosotros
Ustedes cuando aman
exigen bienestar
una cama de cedro
y un colchón especial
nosotros cuando amamos
es fácil de arreglar
con sábanas qué bueno
sin sábanas da igual
ustedes cuando aman
calculan interés
y cuando se desaman
calculan otra vez
nosotros cuando amamos
es como renacer
y si nos desamamos
no la pasamos bien
ustedes cuando aman
son de otra magnitud
hay fotos chismes prensa
y el amor es un boom
nosotros cuando amamos
es un amor común
tan simple y tan sabroso
como tener salud
ustedes cuando aman
consultan el reloj
porque el tiempo que pierden
vale medio millón
nosotros cuando amamos
sin prisa y con fervor
gozamos y nos sale
barata la función
ustedes cuando aman
al analista van
él es quien dictamina
si lo hacen bien o mal
nosotros cuando amamos
sin tanta cortedad
el subconsciente piola
se pone a disfrutar
ustedes cuando aman
exigen bienestar
una cama de cedro
y un colchón especial
nosotros cuando amamos
es fácil de arreglar
con sábanas qué bueno
sin sábanas da igual.
Mario Benedetti
dilluns, 16 de juliol del 2012
Gràcies Lidia
L’altra tarda, una persona que m’escolto perquè té seny i criteri, em deia: últimament m’avorreix el teu blog, només parles de l’Europa. Sense ser del tot cert, per excessiu, vaig pensar: doncs, calla, té raó. Si aquesta és la percepció que es té des de fora, no soc qui per esmenar la plana a tots aquells que ho pensen. No sé si serà tant, la quantitat de vegades que m’hi refereix-ho a l’Europa, com la densitat o pesantor del tema en sí. Sigui com sigui, la sensació és d’embafament, de saturació i això no pot ser bo per a persones d’esperit sensible. No vull assumir la responsabilitat de neguitejar les seves lectures i trasbalsar els seu merescut descans. Ja no. De tant en tant, no és sobrer, atendre les opinions d’aquells que s’interessen per tu de manera desinteressada i, perquè no, condescendent. Un té la geometria que té. L’espai que el delimita i, de vegades, l’empresona. Calen, aleshores, altres perspectives que repensin les línies de fuga i encertin en el diagnòstic de la seva intersecció. Gràcies Lidia per la teva estimable triangulació. Provaré a fer, en la mesura que pugui, línies clares amb angles sensiblement més oberts.
diumenge, 15 de juliol del 2012
Enveja malsana
Tinc la sensació, no, no, la sensació no, la certesa perquè ho conec, que el futbol anomenat modest ho és més per limitació que no pas per vocació. No sé de cap club petit que estigui satisfet amb la seva realitat. Cap club es conforma amb la seva condició i tots, absolutament tots, voldrien estar en una situació que sovint, hipòcritament, critiquen. No conec cap club que no volgués estar en la mateixa pell dels clubs súper professionals que tant menyspreen. Tot el romanticisme amb el que es vesteix la pertinença a un club modest no és més que una coartada per justificar una conducta victimista pròpia de persones amb dèficits d’autoestima. Els clubs petits són la casa dels que se saben mediocres i se senten còmodes dins de la seva grisor endèmica. Hi ha d’haver de tot, faltaria més, però seria bo que cadascú acceptés la seva realitat i el perquè de la seva elecció sense excuses ni justificacions. Insignificants, sí, però amb consciència de ser-ho i respectant la decisió dels que no ho volen ser.
divendres, 13 de juliol del 2012
Integrisme espanyol
Si hi ha un integrisme històric que resumeix perfectament quin és el modus operandi, aquest no és un altre, que l’espanyol. Espanya sempre s’ha caracteritzat per saber integrar en el seu sí, en el seu comportament, les tres branques del integrisme sense que cap d’elles grinyolés. Les expulsions del territori d’àrabs i jueus varen ser uns petits experiments del que, més tard, portarien a terme en el gran laboratori americà. Integrisme religiós, polític i lingüístic, tots de la mà, tots junts per doblegar uns pobles que havien de ser “civilitzats” mitjançant la creu, l’espassa i la llengua. Un genocidi, en tota regla, que va recórrer de nord a sud i d’est a oest tot el territori del que es coneix com Amèrica llatina. Anorrear pobles, cultures, costums, tradicions, llengües,...tot des del integrisme més devastador i ferotge. Espanya va esdevenir un veritable mestre de la desraó uniformitzadora i del model únic. Un tarannà que ja forma part del seu ADN i que no pot, ni vol, canviar de seqüència. El meu país ho pateix cada dia.
dijous, 12 de juliol del 2012
El berenar i la xocolata del lloro
Estic, per dir-ho suau, força disgustat. A qui dimonis se li acut, amb la que està caient, treure-li els berenars als presos? Hi ha coses que no són de rebut. Algú ha sentit a parlar dels drets adquirits i que les conquestes socials són intocables? Es comença per eliminar els berenars i s’acaba traient-los la televisió de pagament i el sofà des d’on veure-la. Els presos s’han de sentir a gust en la seva reclusió. S’han de trobar com si estiguessin a casa, que dic com a casa, molt millor que a les seves cases. Ja és prou dura la privació de llibertat com, a sobre, fer-los l’estada incòmoda i desagradable. Què al carrer hi ha gent que no es pot permetre el luxe de berenar? No fem demagògia. Els presos són un col•lectiu de persones desafortunades que estan, per les seves especials circumstàncies, al càrrec de la societat i de l’erari públic. I és la societat la que ha de vetllar perquè no els hi falti de res en nom de la civilització. L’únic problema, i això si que s’ha de reconèixer, és que quan surtin al carrer tornin a delinquir per retornar a allà on no els hi falta de res. Allà on tenen la seguretat garantida i on no s’han de buscar la vida tots els dies de l’any perquè la tenen perfectament solucionada, berenar inclòs.
dimecres, 11 de juliol del 2012
Des-Integristes
Els integristes islàmics han destruït a Tombuctú mausoleus patrimoni de la Unesco. Fins aquí la noticia. Perquè no em sorprèn? Pot ser perquè, malauradament, estem massa acostumats a la forma d’actuar dels integristes islàmics, en aquest cas, i dels integristes en general, en qualsevol altre àmbit. La metodologia dels integristes sempre és coincident. La seva praxis no canvia si es tracta d’integristes religiosos, polítics o lingüístics. La seva finalitat és la mateixa: eliminar d’arrel qualsevol varietat, o variació, que no coincideixi amb la seva. En religió, destruiran monuments, símbols i persones que no adorin als seus déus. En política, s’enfrontaran fins a la mort a ideologies amb propostes diferents. I, pel que fa a la llengua, i aquesta ens toca molt de prop, faran tot allò que estigui a la seva mà, i una mica més, per aconseguir que la llengua dominant passi a ser, a més, l’única. Els integristes, de la branca que siguin, només volen l’extinció de la diferència, volen ser hegemònics i únics en la seva hegemonia. I aquest és el seu manament diví i no atenen a altres raons. Contra la diversitat, contra la cultura, contra la tolerància,...
dimarts, 10 de juliol del 2012
Nostàlgia
L’altre dia, un bon company i amic m’explicava la seva experiència en el sopar de celebració del 105 aniversari del CE Europa, al temps que em feia sentir la seva tristesa per la poca afluència de socis i simpatitzants a l’acte. Si traiem els politics i les autoritats convidades, deia, si traiem els presidents i directius (en sentit figurat, està clar), si traiem el personal del club, els empleats amb càrrec i els empleats sense càrrec, els entrenadors i jugadors a sou (i els que no). Si traiem els coordinadors i altres càrrecs esportius. A la premsa i els convidats en general. Els que rebien un pactat homenatge i, per tant, no podien deixar d’anar. És a dir, si descomptem tots aquells que d’una manera més o menys forçada hi van haver d’assistir, si traiem tots aquests, resulta que al sopar només érem l’escandalosa xifra de 19 socis, concloïa el meu amic. Estic realment amoïnat per la desafecció dels socis i la seva, cada vegada menys, identificació amb el club. Alguna cosa, es seguia lamentant, no ha de funcionar bé perquè s’hagi instal•lat aquest desencís entre la parròquia escapolada. No sé que s’ha de fer però, per aquest camí, no podem seguir. Sóc pessimista. No ho veig gens clar i sinó passa res d’extraordinari, i no sé ben bé que ha de passar, això acabarà sent un vestigi residual, un club sant Jordi qualsevol, on quatre avis anirem a fer la partideta de domino, mentre se’ns cauen els mocs i ens expliquem les batalletes de quan érem citius, altius i fortius.
dilluns, 9 de juliol del 2012
El caire d’Egipte
Si heu parat atenció a la fotografia d’un dels primers actes públics del nou govern egipci, haureu pogut comprovar de com de malament estan les coses al país dels faraons. Tot el camp de la fotografia, és a dir, tot allò que quedava dins del marc de visió de l’objectiu de la càmera, feia por. Per no fer un càlcul aproximat i ser el més objectiu i fidel a la imatge, em vaig entretenir a comptar, una per una, totes les persones que hi apareixien: 21 islamistes i 72 militars, tots ells vestits amb les millors gales. Sortir del foc i caire, perdó, caure de quatre potes, a les brases. Deixar endarrere una dictadura unipersonal per llançar-se en braços d’un tàndem format per la religió i els militars no pot ser bo. En tot cas, no és el millor escenari possible per a que un país avanci i trobi tot allò que li ha mancat durant tants i tants anys. Si hi ha alguna cosa clara, i històricament reconeguda, és la contraposició entre progrés i religió, entre llibertat i el poder en mans dels militars. Si una de les dues proposicions, ja és per si sola un autèntic desastre per al poble que la pateix; imagineu la combinació de totes dues. Militars i religió, religió i militars, és un còctel explosiu que fa involucionar qualsevol societat on s’instal•la. És, de lluny, un dels pitjors escenaris amb el que un país es pot trobar i actua com una devastadora metàstasis destruint tot el teixit social i les persones que el sustenten, o l’haurien de sustentar. La religió armada no es pot plantejar cap altre camí que no sigui el de la guerra santa. Ja hi tornem a ser. El caire que està prenent Egipte, no em fa la més petita gràcia.
diumenge, 8 de juliol del 2012
Futbol ficció
O no?
Davant la improbabilitat, a curt termini, d’un enfrontament entre les seleccions catalana i espanyola de futbol, només ens queda l’opció, aquesta molt més viable i propera, de que un dels actius més representatius del meu país, si que es pugui enfrontar a la selecció espanyola. Estic pensant en Pep Guardiola que, donada la seva demostrada solvència, be podria entrenar qualsevol de les seleccions punteres del panorama internacional. Sigui Brasil, Argentina, Anglaterra, Rússia, Alemanya,...totes elles han demostrat interès en poder comptar amb els serveis del millor tècnic del món, sinó ara, en els propers anys. Seria realment fascinant poder veure com Guardiola, al comandament d’una selecció de prestigi, li passa la mà per la cara a la selecció espanyola i a tots els galls que li canten. Amb l’única selecció que no el veig és amb Portugal, encara que el morbo estaria assegurat. Us imagineu a Portugal campiona del món amb Guardiola d’entrenador i Mourinho menjant-se les ungles dels peus a la grada? On s’ha de signar?
dissabte, 7 de juliol del 2012
Boscos endins
Tan important és fer el que toca, com no fer el que no toca i, en això últim, Del Bosque ha esdevingut un veritable expert. Deixar que els altres inventin, per aprofitar-se’n després, és un dels esports més practicat des de que el món és món. Asseure’s a l’ombra d’una olivera, per posar un exemple bucòlic, i esperar pacientment que la gosadia, el treball, el risc, l’enginy, l’esforç i el talent dels altres doni els seus fruits, és una de les poques coses que hom pot fer sense la més mínima preparació, qualificació, ni solvència. Del Bosque, penjat de la parra, ha sigut prou hàbil, això si que no se li pot negar, per recollir un caramel de Sant Medir i, sense alterar-lo, donar-li a tastar als nens. Un equip, uns jugadors, una filosofia, un sistema,...A una màquina de precisió perfectament engreixada i que funciona sola, no li calen elements de distorsió que puguin posar en perill el seu excel•lent rendiment. Del Bosque així ho ha entès i s’ha limitat a omplir aquells forats que s’havien d’omplir, amb peces neutres, amb comodins que no alteressin l’harmonia i la cadència del conjunt. Mèrit? Tot. Entendre el que no s’ha de fer, tenir el senderi de saber on realment està el valor afegit i reconèixer, malgrat les pressions, qui practica el millor futbol, no és una tasca fàcil i menys quan l’entorn és la rància, integrista, intolerant, egoista i rancuniosa Espanya. Allà on creix desordenat el sotabosc, allà on el llop s’ensenyoreix, allà on les ombres són el contrapunt, just allà, Del Bosque ha trobat el seu particular esplendor a l’herba.
divendres, 6 de juliol del 2012
La prova del 7
No sé que té el 7 per convertir-se en un número de referència, però el cert és que apareix per tot arreu amb insistència i obstinació. 7 són els dies de la setmana. 7, els nans que amanyagaven a la Blancaneus. 7, les vides d’un gat. 7, els pecats capitals. 7, les dones de John Ford. 7, els membres del G7. 7, els magnífics de John Sturges. 7, els samurais de Kurosava. 7, les núvies que manllevaven els 7 germans. 7, també, els errors de “La Vanguardia”. I 7, els fitxatges de cada temporada del CE Europa. Ni 6 ni 8, 7. Queda clar, per tots els exemples exposats, que el número és molt més que un simple caprici. L’Europa, que d’aquestes coses en sap molt i en té una llarga experiència, pot donar-hi fe. Què un any no funciona? No passa res, es torna a provar al següent. Que al següent, tampoc? Doncs, es torna a insistir, a insistir, a insistir... Sempre quedarà l’esperança de que algun dia soni la flauta, ni que sigui per casualitat. Només cal parar atenció a que, fins i tot un rellotge aturat, l’encerta 2 vegades al dia. I així ho ha entès el CE Europa fitxant 7 nous jugadors (tots de fora del club, evidentment) per la propera temporada, amb el secret desig que, aquest cop sí, la cosa acabi bé. El final ningú està en condicions de garantir-lo, però el principi és força engrescador. Les 7 noves incorporacions són reforços de luxe, amb una qualitat absolutament contrastada i que millora amb molt, tot el que es té a casa(?). Només cal reparar en el darrer dels fitxatges, un jove central de 32 anys que és tota una aposta de futur i deixa ben clar quin és el projecte del Club i la seva filosofia. De fora vindran i de casa et trauran, deia la meva avia. I la pedrera? Haurà de seguir pagant i picant pedra durant els propers 7 anys, com a mínim.
dijous, 5 de juliol del 2012
Fot-li un grec!
Arriba el Grec a Barcelona, i s’anuncia per carrers i places. Diuen, els que en saben, que serà el més modern dels darrers anys. No dic que no, però el Grec més gran, el millor, el varem perdre fa tot just una setmana quan Alemanya va eliminar Grècia de l’Eurocopa de futbol, privant-nos de tota possibilitat que Espanya patís, en les seves pròpies carns, el grec més amorós i profund de la seva història. Ho haurem de deixar per a una altra ocasió en la que els deus de l’Olimp ens siguin més favorables i la sort no ens sigui tan fugissera. Estaria bé que el grec, com a pràctica i concepte, canviès algun dia de barri i deixéssim, els catalans, de ser el seu més preuat objecte del desig. No perdo l’esperança de veure, a curt termini, com Espanya perd la batalla de les llengües. El català pel davant i el grec pel darrera. Com ha de ser.
dimecres, 4 de juliol del 2012
Àngels amb cares brutes
Si res canvia, sembla que Angel Gómez serà el nou entrenador del Masnou per a la propera Temporada. Un Masnou que ha perdut aquest any la categoria i jugarà a Primera Catalana, divisió on no s’hi vol estar més d’un curs i per això ha fitxat al que va ser Coordinador General i entrenador del Juvenil A del CE Europa. Desprès de l’experiència equatoriana, on va dirigir al Barcelona de Guayaquil, Angel Gómez torna a Catalunya per entrenar un club força vinculat als graciencs.
Encara recordo, com si fos demà, el moment en el que la directiva del CE Europa va decidir cessar-lo de tots els seus càrrecs desprès d’un rosari de diferències irreconciliables. No va ser una decisió fàcil per l’ascendència, influència i el pes específic que Angel Gómez tenia dins del Club. Calia actuar amb prudència i tacte, molt de tacte. I en aquesta tessitura, a algú se li va ocórrer disfressar-la. En lloc de fer-lo fora i quedar com els dolents de la pel•lícula i haver de donar un reguitzell d’explicacions inacabables i doloroses, al marge de la forta indemnització econòmica que li corresponia pels anys treballats, un directiu va tenir la brillant idea d’oferir-li el càrrec d’entrenador del Primer Equip que quedava vacant per la segura marxa d’Angel Valero, el responsable fins aquell moment, que també seria cessat. D’aquesta manera es camuflava un acomiadament en tota regla a canvi d’un, aparentment, ascens en l’organigrama del Club, quan en realitat no era més que una proposta enverinada. Aquest directiu confiava que el nou càrrec li vindria gran i que fracassaria estrepitosament i, davant del clamor popular, la directiva es veuria obligada a cessar-lo, o, en el millor dels casos, que presentés voluntàriament la dimissió forçat per les circumstàncies. D’aquesta manera quedarien, davant de l’opinió pública, exemptes de qualsevol responsabilitat, moguts única i exclusivament per preservar els interessos del Club. Realment una jugada mestre que no va sortir be per l’oposició de dos pesos pesats de la directiva que, per motius personals, el volien fora del Club immediatament i no van acceptar cap alternativa ni atendre a altres raons que no fos apartar-lo automàtica i definitivament del CE Europa.
Si las coses van com han d’anar, d’aquí a dos anys Angel Gómez tornarà al Nou Sardenya per retrobar-se amb els bons amics que va deixar, això si, ara des de la banqueta visitant. Coses de la vida.
dimarts, 3 de juliol del 2012
El alSSamiento naZional
Perquè l’espanyolisme que surt als carrers de Barcelona per celebrar els èxits de la seva selecció, és un espanyolisme fatxa? Perquè els seus símbols, les seves consignes i el seu tarannà està directament lligat i relacionat amb el feixisme? Ser espanyol a Barcelona és combregar amb aquesta cancerígena ideologia? Ser espanyol fora del seu àmbit territorial és sinònim d’ultra? Cinc mil persones (sent condescendents, no pel número, sinó per lo de persones) varen arrojar per la Plaça d’Espanya (of course) la seva naturalesa antidemocràtica, intolerant i nazionalsocialista, posant de manifest l’extraordinària distància que separa, irreconciliablement, dues maneres ben diferents d’entendre el món. Als espanyols que viuen a Barcelona, se’ls hi entén tot quan la seva selecció guanya. El feixisme ha tornat a donar la volta a la font.
dilluns, 2 de juliol del 2012
Científic i de carrer
El dia desprès que la selecció espanyola de futbol hagi guanyat el seu tercer títol internacional consecutiu i que hagi assolit un record absolut, he volgut constatar, en primera persona, el grau d’influència, la transcendència que aquest fet rellevant ha tingut a la meva ciutat, Barcelona. Com? No de qualsevol manera, evidentment. Ho he volgut fer des d’un punt de vista científic, és a dir, rigorós i objectiu. A cegues, he triat un carrer qualsevol de la ciutat, suficientment representatiu, ample i obert perquè els resultats fossin fàcilment comprovables. La Diagonal m’ha semblat ideal per a l’experiment i, alhora, un lloc poc sospitós de nacionalisme perifèric. Penseu que, per aquesta Avinguda, s’havien fet fins fa poc les desfilades del “día de la victoria”, desprès reconvertit en “dia de las fuerzas armadas”. Doncs aquest carrer, concretament el tram que va de la plaça de les Glòries fins la plaça Francesc Macià, és el que he fet servir per l’estudi. En tot aquest recorregut, a banda i banda i fins el final, només he trobat 4 banderes espanyoles penjades dels balcons. La primera, a la cruïlla amb el Passeig de Sant Joan costat mar. La segona, també costat mar, a l’alçada del carrer Bruc. Les altres dues, s’han fet esperar, i no han aparegut, aquest cop banda muntanya, fins arribar a Muntaner i penjades l’una al costat de l’altra. Donada la jornada històrica de la selecció espanyola de futbol i la decisiva influència de jugadors del Barça, és a dir, jugadors d’un club d’aquesta ciutat, em pensava que la resposta de la ciutadania seria molt més participativa, eufòtica i expressiva. Doncs, res de res. A la vista dels resultats, estic en disposició d’afirmar que la sintonia de Barcelona amb Espanya, mitjançant la seva selecció de futbol, ha estat minsa, anecdòtica i testimonial. El desafecte és evident i, ni tan sols una fita tan rellevant com aquesta, ha aconseguit moure allò que no existeix.
diumenge, 1 de juliol del 2012
Rendit a l’evidència
Escanya Catalunya 4 - Itàlia 0
Escanya Catalunya 4 - Itàlia 0
Espanya guanya l’Eurocopa de futbol de la mateixa manera que guanya en tots els àmbits: aprofitant-se dels catalans. Ens expropien el país, ens manlleven la llengua, ens espolien els recursos, ens foten la pasta i, a sobre, ens abdueixen els futbolistes i ens segresten el joc. Jo que m’havia cregut la cantarella del fi de cicle repetida fins a la sacietat des de Madrid pel que fa al joc del Barça i resulta que, il•lús de mi, una selecció espanyola amb fins a 7 jugadors de la Masia, guanya el títol europeu donant-li un bany a la millor Itàlia dels darrers anys, per no dir, de les darreres dècades. Cada cop està més clar, cada cop es fa més evident que Catalunya podria viure perfectament sense el llast d’Espanya i, en canvi, Espanya no pot prescindir, en cap terreny, de Catalunya. Avui ha estat un exemple contundent per a tots aquells que no saben llegir ni escriure, és a dir, per als ignorants vocacionals. Haurem d’esperar el proper fi de cicle.
Les comparacions són odioses
Que què tenim? Mentre Itàlia donava al món artistes de la talla de Roberto Rossellini, Luchino Visconti i Federico Fellini, Espanya el torturava amb Ignacio F. Iquino, Juanjo Menéndez i Gracita Morales. Mentre el cinema italià ens reconfortava amb obres mestres com: Roma, ciutat oberta, Mort a Venècia i Il Gattopardo, el cinema espanyol s’omplia de detritus amb: Pero en que pais vivimos?, Raza i Las Ibéricas CF. Mentre d’Itàlia sorgien descobridors com Colom i Americo Vespucio, d’Espanya sortien monstres genocides com Cortés i Pizarro. Mentre Itàlia s’obria i omplia de llum amb el Renaixement, Espanya es tancava i s’enfosquia amb la sanguinària Inquisició. Mentre a Itàlia el terrible feixisme va acabar amb el dictador penjat pels collons des d’un pont, el feixisme espanyol va viure 40 anys a la glòria, en olor de multituds, i el seu dictador va morir plàcidament al llit d’un hospital amb totes les atencions que ell havia negat als seus adversaris. Va ser enterrat amb tots els honors d’un cap d’estat i la seva família, els seus descendents, els seus col•laboradors, els seus executors i els seus partidaris han gaudit d’un inexplicable estatus de confort i d’una vergonyant impunitat. Itàlia ha oblidat Mussolini, mentre Espanya segueix, fil per randa, el llegat de Franco amb la fatxenderia, intolerància i la prepotència del més pervers dels botxins.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)