Una boca normal, una llenguaUn país normal, una llengua
divendres, 30 de setembre del 2011
Treure la llengua
A tots aquells partidaris del bilingüisme a Catalunya (només a Catalunya) els hi faria una proposta gens deshonesta i que seria un repte per a les seves ments avançades, obertes i cosmopolites. Perquè no posen la seva inesgotable raó i energia en la tasca d’aconseguir el bilingüisme per a Espanya? Si la seva argumentació és la que és: a Catalunya hi ha dues llengües (de fet, n’hi ha més), per tant les dues han de ser oficials i tenir els mateixos drets. Fins aquí, molt clar, si tenim en compte que fan una de les interpretacions més tergiversades, sectàries, interessades i falses que es poden fer. Però, és igual, els hi compro. Amb aquest mateix raonament, i tenint en compte que per a vostès Espanya ho és tot (inclòs Catalunya), convindran amb mi que, aleshores, a Espanya es parla català. Fent servir la mateixa argumentació, està clar que a Espanya, a la seva Espanya, hi conviuen dues llengües (de fet, n’hi ha més), per tant, totes dues, han de ser oficials i gaudir dels mateixos drets. Senyors, i senyores bilingüistes, facin seu el repte per al que estan cridats: proposin el bilingüisme a Espanya i demostrin que les seves intencions són nobles, assenyades i sinceres. Els immigrants d’Albacete que varen anar a Catalunya tenen tot el dret del món a escollir la seva llengua i escolaritzar els seus fills en castellà. Els catalans que varen emigrar a Madrid o a qualsevol altre indret d’Espanya se’ls hi nega la llengua i la més mínima possibilitat d’utilitzar-la. Una injustícia que, a ben segur, els bilingüistes tocats pel designi diví, corregiran ben aviat. Sort.
A tots aquells partidaris del bilingüisme a Catalunya (només a Catalunya) els hi faria una proposta gens deshonesta i que seria un repte per a les seves ments avançades, obertes i cosmopolites. Perquè no posen la seva inesgotable raó i energia en la tasca d’aconseguir el bilingüisme per a Espanya? Si la seva argumentació és la que és: a Catalunya hi ha dues llengües (de fet, n’hi ha més), per tant les dues han de ser oficials i tenir els mateixos drets. Fins aquí, molt clar, si tenim en compte que fan una de les interpretacions més tergiversades, sectàries, interessades i falses que es poden fer. Però, és igual, els hi compro. Amb aquest mateix raonament, i tenint en compte que per a vostès Espanya ho és tot (inclòs Catalunya), convindran amb mi que, aleshores, a Espanya es parla català. Fent servir la mateixa argumentació, està clar que a Espanya, a la seva Espanya, hi conviuen dues llengües (de fet, n’hi ha més), per tant, totes dues, han de ser oficials i gaudir dels mateixos drets. Senyors, i senyores bilingüistes, facin seu el repte per al que estan cridats: proposin el bilingüisme a Espanya i demostrin que les seves intencions són nobles, assenyades i sinceres. Els immigrants d’Albacete que varen anar a Catalunya tenen tot el dret del món a escollir la seva llengua i escolaritzar els seus fills en castellà. Els catalans que varen emigrar a Madrid o a qualsevol altre indret d’Espanya se’ls hi nega la llengua i la més mínima possibilitat d’utilitzar-la. Una injustícia que, a ben segur, els bilingüistes tocats pel designi diví, corregiran ben aviat. Sort.
dijous, 29 de setembre del 2011
El que no s’ha de fer
Comenci des de la infància donant al seu fill tot el que demani. Així creixerà convençut que el món sencer li pertany.
No es preocupi per la seva educació ètica o espiritual: Espereu fins que arribi a la majoria d'edat perquè pugui decidir lliurement.
Quan digui paraulotes, rigui-li les gràcies. Això l'animarà a fer coses més gracioses.
No el renyi ni li digui que està malament quelcom del que fa. Podria crear-li complexos de culpabilitat.
Reculli tot el que deixa tirat: llibres, sabates, roba, joguines. Així s'acostumarà a carregar la responsabilitat sobre els altres.
Deixi-li llegir tot el que caigui a les mans. Cuidi que els seus plats, coberts i gots estiguin esterilitzats, però no que la seva ment s'ompli d'escombraries.
Doneu-li tots els diners que vulgui gastar. No vagi a sospitar que per disposar-ne cal treballar.
Satisfaci tots els seus desitjos, apetits, comoditats i plaers. El sacrifici i l'austeritat podrien produir-li frustracions.
Poseu-vos de la seva part en qualsevol conflicte que tingui amb els seus professors i veïns. Pensi que tots ells tenen prejudicis contra el seu fill i que de debò volen fastiguejar-lo.
Emilio Calatayud
Comenci des de la infància donant al seu fill tot el que demani. Així creixerà convençut que el món sencer li pertany.
No es preocupi per la seva educació ètica o espiritual: Espereu fins que arribi a la majoria d'edat perquè pugui decidir lliurement.
Quan digui paraulotes, rigui-li les gràcies. Això l'animarà a fer coses més gracioses.
No el renyi ni li digui que està malament quelcom del que fa. Podria crear-li complexos de culpabilitat.
Reculli tot el que deixa tirat: llibres, sabates, roba, joguines. Així s'acostumarà a carregar la responsabilitat sobre els altres.
Deixi-li llegir tot el que caigui a les mans. Cuidi que els seus plats, coberts i gots estiguin esterilitzats, però no que la seva ment s'ompli d'escombraries.
Doneu-li tots els diners que vulgui gastar. No vagi a sospitar que per disposar-ne cal treballar.
Satisfaci tots els seus desitjos, apetits, comoditats i plaers. El sacrifici i l'austeritat podrien produir-li frustracions.
Poseu-vos de la seva part en qualsevol conflicte que tingui amb els seus professors i veïns. Pensi que tots ells tenen prejudicis contra el seu fill i que de debò volen fastiguejar-lo.
Emilio Calatayud
dimecres, 28 de setembre del 2011
Aguirre, o la cólera de DiosSegons la presidenta de la Comunitat de Madrid, la immersió lingüística a Catalunya és una "problema de fons immens" que ha provocat José Luis Rodríguez Zapatero "perquè si un Estatut d'Autonomia modifica la Constitució estem tots perduts".
La immersió lingüística a Catalunya ha de ser un problema immens a Ciudad Real, a Albacete o a la mateixa Comunidad de Madrid, on tenen un idioma propi i des de on no s’entén que Catalunya també el tingui (un de diferent) i que per defensar-lo i preservar-lo de l’agressió externa se’l protegeixi. Tot poble té el dret i l’obligació de salvar la seva llengua. Així ho fan a França, a Alemanya i també, encara que sembli estrany, a Espanya. Catalunya només fa el que és just, encara que en aquest camí trobi l’oposició bel•ligerant d’una Espanya colonialista i genocida.
Qualsevol aportació i/o necessitat de millora social i col•lectiva ha de poder canviar la Constitució. La Constitució no ha de ser quelcom tancat que encotilli el progrés i negui sistemàticament els anhels d’un futur millor.
Aguirre entén que la Carta Magna deixa clar que tots els nens han de poder ser escolaritzats amb el castellà com a llengua vehicular, i per tant no comparteix el criteri que defensa el govern espanyol i la Generalitat, que recorden que el mateix Tribunal Constitucional va avalar la immersió lingüística.
Tots els nens, siguin d’on siguin, han de poder ser escolaritzats en la llengua pròpia del país al que pertanyen, on resideixen o han decidit empadronar-se. Catalunya és un país, amb una llengua pròpia i per tant només està fent (amb excessiva timidesa) allò que li és propi. El castellà és una llengua sobrevinguda al territori i imposada per derecho de conquista. La raó de la força no podrà substituir mai la força de la raó.
La immersió lingüística a Catalunya ha de ser un problema immens a Ciudad Real, a Albacete o a la mateixa Comunidad de Madrid, on tenen un idioma propi i des de on no s’entén que Catalunya també el tingui (un de diferent) i que per defensar-lo i preservar-lo de l’agressió externa se’l protegeixi. Tot poble té el dret i l’obligació de salvar la seva llengua. Així ho fan a França, a Alemanya i també, encara que sembli estrany, a Espanya. Catalunya només fa el que és just, encara que en aquest camí trobi l’oposició bel•ligerant d’una Espanya colonialista i genocida.
Qualsevol aportació i/o necessitat de millora social i col•lectiva ha de poder canviar la Constitució. La Constitució no ha de ser quelcom tancat que encotilli el progrés i negui sistemàticament els anhels d’un futur millor.
Aguirre entén que la Carta Magna deixa clar que tots els nens han de poder ser escolaritzats amb el castellà com a llengua vehicular, i per tant no comparteix el criteri que defensa el govern espanyol i la Generalitat, que recorden que el mateix Tribunal Constitucional va avalar la immersió lingüística.
Tots els nens, siguin d’on siguin, han de poder ser escolaritzats en la llengua pròpia del país al que pertanyen, on resideixen o han decidit empadronar-se. Catalunya és un país, amb una llengua pròpia i per tant només està fent (amb excessiva timidesa) allò que li és propi. El castellà és una llengua sobrevinguda al territori i imposada per derecho de conquista. La raó de la força no podrà substituir mai la força de la raó.
dimarts, 27 de setembre del 2011
L’Europa busca speaker
M’ofereix-ho. Sé que no tinc una veu portentosa, ni tan sols, modulada. Sé que de vegades, sovint per a alguns, se m’escapa algun gall. Persones rellevants m’han arribat a dir, potser amb raó, que tinc una veu incòmode i massa aguda. Que la meva veu es distorsiona fàcilment i no s’ajusta al guió preestablert. M’han retret, amb sofisticada argumentació, que la meva veu acostuma a ferir sensibilitats i trasbalsa pactes de silenci. Que no és gens apropiada per a un cor de registres uniformes. Sé que no van del tot errats. Que la veu se m’escalfa fàcilment i em salto el protocol. Tinc una veu, no us duré la contraria, a voltes indisciplinada i un punt danone (agra). Ha estat una veu dissonant i especialment crua amb una realitat descompassada. Però em vull rehabilitar. He aprés del passat i vull ser útil. Vull posar la meva veu al servei de l’Europa per tornar tot el que l’Europa m’ha donat durant més de vuit anys. Temperaré la veu, l’afinaré i la posaré en solfa per servir una única i elevada idea. I ho faré sense extralimitar-me, sense sortir-me del guió. Amb la contenció que demana l’empresa i la dedicació que acostumo a posar en totes aquelles tasques que emprenc. Espero, senyors de l’Europa, que tingueu la meva sol•licitud en compte. Si necessiteu una prova, només cal que m’ho feu saber, us enviaré un CD amb la meva veu gravada en un munt de registres.
M’ofereix-ho. Sé que no tinc una veu portentosa, ni tan sols, modulada. Sé que de vegades, sovint per a alguns, se m’escapa algun gall. Persones rellevants m’han arribat a dir, potser amb raó, que tinc una veu incòmode i massa aguda. Que la meva veu es distorsiona fàcilment i no s’ajusta al guió preestablert. M’han retret, amb sofisticada argumentació, que la meva veu acostuma a ferir sensibilitats i trasbalsa pactes de silenci. Que no és gens apropiada per a un cor de registres uniformes. Sé que no van del tot errats. Que la veu se m’escalfa fàcilment i em salto el protocol. Tinc una veu, no us duré la contraria, a voltes indisciplinada i un punt danone (agra). Ha estat una veu dissonant i especialment crua amb una realitat descompassada. Però em vull rehabilitar. He aprés del passat i vull ser útil. Vull posar la meva veu al servei de l’Europa per tornar tot el que l’Europa m’ha donat durant més de vuit anys. Temperaré la veu, l’afinaré i la posaré en solfa per servir una única i elevada idea. I ho faré sense extralimitar-me, sense sortir-me del guió. Amb la contenció que demana l’empresa i la dedicació que acostumo a posar en totes aquelles tasques que emprenc. Espero, senyors de l’Europa, que tingueu la meva sol•licitud en compte. Si necessiteu una prova, només cal que m’ho feu saber, us enviaré un CD amb la meva veu gravada en un munt de registres.
dilluns, 26 de setembre del 2011
Els límits de l’oceà
Pobre Pacífic. A l’oceà Pacífic, per fer honor al seu nom, li passa com a Catalunya: li plouen tots els satèl•lits del cel. Què un satèl•lit es descontrola i no sap on anar a fer mal: cau al Pacífic. Què uns intolerants indocumentats volen tocar els ous amb el tema de la llengua: plouen sobre Catalunya. Aquesta és una de les conseqüències, possiblement la més evident, per ser un oceà o un país pacífic. Alguns s’han cregut, històricament, que sobre el Pacífic i sobre Catalunya s’hi pot actuar impunement perquè, donada la seva particularitat, no es revelarà. De la mateixa manera que aboquen sistemàticament merda a l’oceà, també, i amb premeditació, ho fan sobre el meu país. Serà molt trist haver d’esperar un tsunami que desperti l’oceà i remogui les adormides consciències de Catalunya. Som pacífics, però tot té un límit, fins i tot, la perversió il•limitada.
Pobre Pacífic. A l’oceà Pacífic, per fer honor al seu nom, li passa com a Catalunya: li plouen tots els satèl•lits del cel. Què un satèl•lit es descontrola i no sap on anar a fer mal: cau al Pacífic. Què uns intolerants indocumentats volen tocar els ous amb el tema de la llengua: plouen sobre Catalunya. Aquesta és una de les conseqüències, possiblement la més evident, per ser un oceà o un país pacífic. Alguns s’han cregut, històricament, que sobre el Pacífic i sobre Catalunya s’hi pot actuar impunement perquè, donada la seva particularitat, no es revelarà. De la mateixa manera que aboquen sistemàticament merda a l’oceà, també, i amb premeditació, ho fan sobre el meu país. Serà molt trist haver d’esperar un tsunami que desperti l’oceà i remogui les adormides consciències de Catalunya. Som pacífics, però tot té un límit, fins i tot, la perversió il•limitada.
diumenge, 25 de setembre del 2011
La corrida
Avui es farà, si Déu no hi posa remei, i espero que no (donada la seva pròpia experiència), la darrera corrida de toros a Barcelona i per extensió a tot Catalunya. Punt i final a una pràctica sanguinària que ha durat molt més del que la nostra sensibilitat perifèrica es mereix i la pròpia Civilització en majúscules, fa temps reclamava. Finalment es tanca un lamentable espectacle. Un espectacle fet de sang i fetge, on l’únic objectiu ha estat la mort pública d’animals innocents. En nom d’una cruenta tradició i d’un art tràgic i de mal gust, les corrides s’han anat allargant en el temps en un acte de deshumanització i sadisme de proporcions inabastables. Avui a la graderia de la Monumental hi seran Alberto Fernández, l’Alicia Sánchez Camacho i altres patums de la mateixa corda i amb la mateixa sensibilitat. Reunits al voltant d’un toro que pateix empastifat amb la seva pròpia sang i que acabarà morint travessat per una espasa de 80 centímetres, l’Alícia defensora de les causes perdudes, cridarà el seu èxtasi victoriós quan el toro vincli. L’espanyolisme irreductible d’Alberto i Alicia quedarà tocat per aquesta, per a ells, inexplicable derrota, però nacionalistes com són, esmolaran l’espasa del bilingüisme per acabar amb l’altre toro que els amoïna: el català.
Avui es farà, si Déu no hi posa remei, i espero que no (donada la seva pròpia experiència), la darrera corrida de toros a Barcelona i per extensió a tot Catalunya. Punt i final a una pràctica sanguinària que ha durat molt més del que la nostra sensibilitat perifèrica es mereix i la pròpia Civilització en majúscules, fa temps reclamava. Finalment es tanca un lamentable espectacle. Un espectacle fet de sang i fetge, on l’únic objectiu ha estat la mort pública d’animals innocents. En nom d’una cruenta tradició i d’un art tràgic i de mal gust, les corrides s’han anat allargant en el temps en un acte de deshumanització i sadisme de proporcions inabastables. Avui a la graderia de la Monumental hi seran Alberto Fernández, l’Alicia Sánchez Camacho i altres patums de la mateixa corda i amb la mateixa sensibilitat. Reunits al voltant d’un toro que pateix empastifat amb la seva pròpia sang i que acabarà morint travessat per una espasa de 80 centímetres, l’Alícia defensora de les causes perdudes, cridarà el seu èxtasi victoriós quan el toro vincli. L’espanyolisme irreductible d’Alberto i Alicia quedarà tocat per aquesta, per a ells, inexplicable derrota, però nacionalistes com són, esmolaran l’espasa del bilingüisme per acabar amb l’altre toro que els amoïna: el català.
dissabte, 24 de setembre del 2011
La felicitat
Diu en Mourinho que avui se’ns acabarà la felicitat. Que el Madrid, el seu Madrid, guanyarà i esborrarà el somriure dels nostres llavis. Això acaba de dir el, cada cop més perdut, ideòleg blanc i quadra perfectament amb el que deia el meu avi: el ladrón piensa que todo el mundo es de su condición. La meva felicitat en el terreny futbolístic no depèn, us ho asseguro, de sí guanya o perd el Madrid. La meva felicitat està directament relacionada amb el Barça, independentment, encara que el senyor Mourinho no ho entengui, de la trajectòria dels seus competidors. L’èxtasi em ve de la mà del triomfs del Barça, però sobretot de la proposta que en fa per aconseguir-los i, en cap cas, pels demèrits dels que, en teoria, li han de posar difícil. Mourinho ha estat sempre obsessionat amb el Barça i cada cop, vist el que s’està veient, ho està més. Però la seva malaltia, el seu desequilibri no es pot fer extensiu, per sort, a l’immensa majoria dels éssers normals. El lladre ha de començar a saber, i sinó que algú l’ajudi, que el seu comportament delictiu li neix de dins, que no és l’habitual i que correspon, amb tota certesa, a una disfunció del seu cervell obcecat. Faria bé l’entrenador del Madrid en procurar una mica de felicitat amb arguments esportius a la seva parròquia i no estar tan preocupat en amargar-li la vida als altres.
Diu en Mourinho que avui se’ns acabarà la felicitat. Que el Madrid, el seu Madrid, guanyarà i esborrarà el somriure dels nostres llavis. Això acaba de dir el, cada cop més perdut, ideòleg blanc i quadra perfectament amb el que deia el meu avi: el ladrón piensa que todo el mundo es de su condición. La meva felicitat en el terreny futbolístic no depèn, us ho asseguro, de sí guanya o perd el Madrid. La meva felicitat està directament relacionada amb el Barça, independentment, encara que el senyor Mourinho no ho entengui, de la trajectòria dels seus competidors. L’èxtasi em ve de la mà del triomfs del Barça, però sobretot de la proposta que en fa per aconseguir-los i, en cap cas, pels demèrits dels que, en teoria, li han de posar difícil. Mourinho ha estat sempre obsessionat amb el Barça i cada cop, vist el que s’està veient, ho està més. Però la seva malaltia, el seu desequilibri no es pot fer extensiu, per sort, a l’immensa majoria dels éssers normals. El lladre ha de començar a saber, i sinó que algú l’ajudi, que el seu comportament delictiu li neix de dins, que no és l’habitual i que correspon, amb tota certesa, a una disfunció del seu cervell obcecat. Faria bé l’entrenador del Madrid en procurar una mica de felicitat amb arguments esportius a la seva parròquia i no estar tan preocupat en amargar-li la vida als altres.
Aquelles petites coses
Practica la no-acció
Deixa les coses sense fer i que actuï la inactivitat
Considera agradable de sabor el insípid
Estima gran les coses petites
Troba el molt enmig del poc
Correspon a l'odi amb la virtut
Tracta amb el difícil mentre encara és fàcil
Tracta amb el gran mentre encara és petit
Totes les coses del món considera-les com les més grans
mentre encara romanguin petites
Per això el Savi no emprèn grans coses
I així arriba a la grandesa
Qui amb facilitat prometi
Difícilment mantindrà el promès
Qui considera les coses com fàcils
Trobarà dificultats
Per això el Savi troba totes les coses difícils
I així no troba dificultats
Lao Tsé
Practica la no-acció
Deixa les coses sense fer i que actuï la inactivitat
Considera agradable de sabor el insípid
Estima gran les coses petites
Troba el molt enmig del poc
Correspon a l'odi amb la virtut
Tracta amb el difícil mentre encara és fàcil
Tracta amb el gran mentre encara és petit
Totes les coses del món considera-les com les més grans
mentre encara romanguin petites
Per això el Savi no emprèn grans coses
I així arriba a la grandesa
Qui amb facilitat prometi
Difícilment mantindrà el promès
Qui considera les coses com fàcils
Trobarà dificultats
Per això el Savi troba totes les coses difícils
I així no troba dificultats
Lao Tsé
dijous, 22 de setembre del 2011
Alguna cosa es mou
Ahir ho vaig veure clar. I no perquè tingués un dia especialment despert o lúcid, sinó perquè va ser tan aclaparadorament evident què no hi va haver la mínima escletxa pel dubte. Els jugadors del Real Madrid li estan fent el llit al Mourinho. Clar com l’aigua (com l’aigua quan està clara, és clar). Aquella laxitud, aquella desídia, aquella inapetència, aquell desinterès, aquella passivitat, aquell deixar-se anar,...allò no era normal. Els jugadors del Madrid van escenificar al Sardinero el segon acte d’una tragèdia, que no per anunciada, deixa de sorprendre. Ha de ser insuportable la tensió que es viu al vestidor blanc perquè uns professionals de la seva magnitud decideixin, unilateralment, carregar-se a l’entrenador. Ha de ser molt gros el que està passant de portes endins per arribar a aquest extrem. Mourinho està sentenciat. Trigarà més o menys però la seva etapa al Madrid s’acaba. El que no serà capaç de fer en Florentino perquè no té on agafar-se (a més de no tenir collons), ho farà el vestidor amb el protocol habitual quan la situació d’un entrenador es torna insostenible. Mourinho s’ho ha guanyat a pols, ha estat víctima de la seva delirant conducta i quedarà, amb tota seguretat, colgat pels seus propis excrements. Aquells excrements que ha escampat a tort i a dret i que, finalment, l’han condemnat. Per desgràcia dels culers, els jugadors del Madrid han decidit que ja n’hi ha prou. Aviat Mourinho deixarà de ser present per passar a la Història com ho van fer en el seu moment la pesta bubònica, la invasió de Polònia o la matança de Texas.
Ahir ho vaig veure clar. I no perquè tingués un dia especialment despert o lúcid, sinó perquè va ser tan aclaparadorament evident què no hi va haver la mínima escletxa pel dubte. Els jugadors del Real Madrid li estan fent el llit al Mourinho. Clar com l’aigua (com l’aigua quan està clara, és clar). Aquella laxitud, aquella desídia, aquella inapetència, aquell desinterès, aquella passivitat, aquell deixar-se anar,...allò no era normal. Els jugadors del Madrid van escenificar al Sardinero el segon acte d’una tragèdia, que no per anunciada, deixa de sorprendre. Ha de ser insuportable la tensió que es viu al vestidor blanc perquè uns professionals de la seva magnitud decideixin, unilateralment, carregar-se a l’entrenador. Ha de ser molt gros el que està passant de portes endins per arribar a aquest extrem. Mourinho està sentenciat. Trigarà més o menys però la seva etapa al Madrid s’acaba. El que no serà capaç de fer en Florentino perquè no té on agafar-se (a més de no tenir collons), ho farà el vestidor amb el protocol habitual quan la situació d’un entrenador es torna insostenible. Mourinho s’ho ha guanyat a pols, ha estat víctima de la seva delirant conducta i quedarà, amb tota seguretat, colgat pels seus propis excrements. Aquells excrements que ha escampat a tort i a dret i que, finalment, l’han condemnat. Per desgràcia dels culers, els jugadors del Madrid han decidit que ja n’hi ha prou. Aviat Mourinho deixarà de ser present per passar a la Història com ho van fer en el seu moment la pesta bubònica, la invasió de Polònia o la matança de Texas.
dimecres, 21 de setembre del 2011
Què les Chacons no ens impedeixin veure el Bosch
Ho sento Chacón, però no m’agrades. No em convenç el teu discurs mesetario i em molesta la teva obsessió per l’ uniformitat. La teva insistència en que oblidem les nostres diferències (només les nostres, està clar) i ens integrem a la Gran Espanya. La teva Espanya que tot ho esclafa i tot ho filtra. M’avorreix la teva cantarella sofisticada de gauche divine i l’escombrar sempre cap a casa. La teva dependència portada a l’extrem que nega, sistemàticament, les sobiranies justes. Em fastigueja la teva mentalitat de secta lligada a un partit subsidiari d’un altre de més gran i especialment bel•ligerant contra els nostres drets. No em crec la teva veu que li fa d’altaveu a les desraons del nostre enemic ancestral. No et crec quan assegures que l’ independentisme i la ruptura només condueixen al fracàs. O et refereixes al fracàs d’Espanya, de la teva Espanya, per no haver pogut retenir Catalunya?
Ho sento Chacón, però no m’agrades. No em convenç el teu discurs mesetario i em molesta la teva obsessió per l’ uniformitat. La teva insistència en que oblidem les nostres diferències (només les nostres, està clar) i ens integrem a la Gran Espanya. La teva Espanya que tot ho esclafa i tot ho filtra. M’avorreix la teva cantarella sofisticada de gauche divine i l’escombrar sempre cap a casa. La teva dependència portada a l’extrem que nega, sistemàticament, les sobiranies justes. Em fastigueja la teva mentalitat de secta lligada a un partit subsidiari d’un altre de més gran i especialment bel•ligerant contra els nostres drets. No em crec la teva veu que li fa d’altaveu a les desraons del nostre enemic ancestral. No et crec quan assegures que l’ independentisme i la ruptura només condueixen al fracàs. O et refereixes al fracàs d’Espanya, de la teva Espanya, per no haver pogut retenir Catalunya?
dimarts, 20 de setembre del 2011
Mourinho és un tunicat
L’altre dia vaig trobar, sinó el perquè de tot plegat, sí una de les claus de perquè en Mourinho és com és, diu el que diu i fa el que fa. Tots aquells que intentàvem esbrinar el perquè del seu estrany comportament i buscàvem paràmetres humans a la seva conducta, estàvem equivocats. Mourinho no responia als models amb el que preteníem analitzar-lo perquè la seva essència no es correspon a la d’un mamífer evolucionat, el que anomenem vulgarment: animal racional. Mourinho és un tunicat. I què collons és un tunicat, us preguntareu. Un tunicat és un animal (amb perdó) amb un cervell molt primitiu i que entén molt breument el món exterior. El tunicat es mou de forma activa perquè només viu una hora ja què no té aparell digestiu. I en el transcurs d’aquesta curta vida absorbeix el seu propi cervell perquè ja no el necessita. Ves per on, finalment hem trobat la baula perduda i tot s’ha clarificat. A partir d’ara començarem a entendre moltes de les coses que fa Mourinho i perquè les fa. I això, no en tinc cap dubte, ens farà ser més condescendents amb un organisme primitiu a anys llum de la nostra realitat evolutiva.
L’altre dia vaig trobar, sinó el perquè de tot plegat, sí una de les claus de perquè en Mourinho és com és, diu el que diu i fa el que fa. Tots aquells que intentàvem esbrinar el perquè del seu estrany comportament i buscàvem paràmetres humans a la seva conducta, estàvem equivocats. Mourinho no responia als models amb el que preteníem analitzar-lo perquè la seva essència no es correspon a la d’un mamífer evolucionat, el que anomenem vulgarment: animal racional. Mourinho és un tunicat. I què collons és un tunicat, us preguntareu. Un tunicat és un animal (amb perdó) amb un cervell molt primitiu i que entén molt breument el món exterior. El tunicat es mou de forma activa perquè només viu una hora ja què no té aparell digestiu. I en el transcurs d’aquesta curta vida absorbeix el seu propi cervell perquè ja no el necessita. Ves per on, finalment hem trobat la baula perduda i tot s’ha clarificat. A partir d’ara començarem a entendre moltes de les coses que fa Mourinho i perquè les fa. I això, no en tinc cap dubte, ens farà ser més condescendents amb un organisme primitiu a anys llum de la nostra realitat evolutiva.
dilluns, 19 de setembre del 2011
No em facis esperar
Si creus que el teu país no avança el que hauria d’avançar. Sí creus que sempre, i amb tot, es queda a mitges. Si penses que cal ser valent i anar més enllà, caigui qui caigui i peti qui peti. Si estàs cansat de tant de seny i tanta correcció política. Si vols deixar de donar voltes com una baldufa que no es mou de la seva vertical i mai va enlloc. Si creus que una altra realitat, no tan sols és possible, sinó que és absolutament necessària. Si creus que la gent encarregada d’acostar-nos a aquesta desitjada realitat no ho està fent prou bé, que és excessivament prudent i poruga. Si penses que hi ha un gran marge de millora i que les coses es poden fer molt millor. Posa’t-hi! No ho fiïs tot al pròxim i comprometre’t. No deixis que altres facin per tu el que tu, segurament, faries millor. Deixa de mirar-t’ho des de la distància, des de la còmoda distància, i mostra’ns a tots quina és la teva proposta. Necessitem gent amb les idees clares que, a més, tingui el coratge de posar-les en pràctica. Espero, amb emoció continguda, la teva primera acció.
Si creus que el teu país no avança el que hauria d’avançar. Sí creus que sempre, i amb tot, es queda a mitges. Si penses que cal ser valent i anar més enllà, caigui qui caigui i peti qui peti. Si estàs cansat de tant de seny i tanta correcció política. Si vols deixar de donar voltes com una baldufa que no es mou de la seva vertical i mai va enlloc. Si creus que una altra realitat, no tan sols és possible, sinó que és absolutament necessària. Si creus que la gent encarregada d’acostar-nos a aquesta desitjada realitat no ho està fent prou bé, que és excessivament prudent i poruga. Si penses que hi ha un gran marge de millora i que les coses es poden fer molt millor. Posa’t-hi! No ho fiïs tot al pròxim i comprometre’t. No deixis que altres facin per tu el que tu, segurament, faries millor. Deixa de mirar-t’ho des de la distància, des de la còmoda distància, i mostra’ns a tots quina és la teva proposta. Necessitem gent amb les idees clares que, a més, tingui el coratge de posar-les en pràctica. Espero, amb emoció continguda, la teva primera acció.
diumenge, 18 de setembre del 2011
Un 8 massa ple
No ha de ser fàcil, i a les estadístiques em remeto, fer-li 8 gols a l’Osasuna. No és habitual fer-li un set, que és un vuit, a un equip de la teva pròpia lliga. No és normal per a un equip, sumit en plena crisi, desballestar amb tanta claredat i contundència a un rival solvent. No era previsible que l’ anunciat fi de cicle del Barça tingués aquesta inapel•lable resposta. Ens han explicat, per activa i passiva, el miracle de la resurrecció de la carn, però mai ningú ens havia avisat sobre la resurrecció d’un equip mort i en plena fase de descomposició. Com és possible què, desprès de fracassar estrepitosament contra la Real Sociedad i contra el Milan, i quan res feia presagiar que aquest equip es podria aixecar, ho hagi fet de la manera tan autoritària com ho ha fet? Mentre alguns es fregaven les mans amb una desitjada caiguda al buit, el Barça de la crisi permanent es reivindicava fent-ne caure vuit. Qüestió de semàntica i de raó per deixar en evidència, un vegada més, la demagògia i als tarotistes.
No ha de ser fàcil, i a les estadístiques em remeto, fer-li 8 gols a l’Osasuna. No és habitual fer-li un set, que és un vuit, a un equip de la teva pròpia lliga. No és normal per a un equip, sumit en plena crisi, desballestar amb tanta claredat i contundència a un rival solvent. No era previsible que l’ anunciat fi de cicle del Barça tingués aquesta inapel•lable resposta. Ens han explicat, per activa i passiva, el miracle de la resurrecció de la carn, però mai ningú ens havia avisat sobre la resurrecció d’un equip mort i en plena fase de descomposició. Com és possible què, desprès de fracassar estrepitosament contra la Real Sociedad i contra el Milan, i quan res feia presagiar que aquest equip es podria aixecar, ho hagi fet de la manera tan autoritària com ho ha fet? Mentre alguns es fregaven les mans amb una desitjada caiguda al buit, el Barça de la crisi permanent es reivindicava fent-ne caure vuit. Qüestió de semàntica i de raó per deixar en evidència, un vegada més, la demagògia i als tarotistes.
dissabte, 17 de setembre del 2011
El punt de sort
Avui les bases d’ERC escullen la seva cúpula. Trien a aquells que han de posar odre a un present inquietant i, el que és més important, a aquells que han de trenar els vímets per a un futur esperançador que es correspongui amb el bagatge històric i a la vocació de país que li és pròpia. Està clar que per a questa delicada tasca no tothom val. S’ha d’escollir amb cura i encert per fer que ERC torni a recuperar el tremp que mai hauria d’haver perdut. I per aconseguir-ho, s’ha de fer confiança a les persones idònies que ho puguin fer realitat. Els partits polítics, com les empreses, són el que són en funció, primer, de qui les integra, però sobretot, de qui les dirigeix. El tarannà, la capacitat, el compromís, la clarividència, la intel•ligència,...són valors determinants per assolir uns bons resultats en la línia desitjada. La mateixa empresa o partit polític, en mans de la incompetència, és un factor de risc abocat al fracàs. L’excel•lència d’un partit polític és directament proporcional a l’excel•lència dels seus dirigents. Cal encertar de ple perquè el marge d’error cada cop és més petit. Sort i independència.
Avui les bases d’ERC escullen la seva cúpula. Trien a aquells que han de posar odre a un present inquietant i, el que és més important, a aquells que han de trenar els vímets per a un futur esperançador que es correspongui amb el bagatge històric i a la vocació de país que li és pròpia. Està clar que per a questa delicada tasca no tothom val. S’ha d’escollir amb cura i encert per fer que ERC torni a recuperar el tremp que mai hauria d’haver perdut. I per aconseguir-ho, s’ha de fer confiança a les persones idònies que ho puguin fer realitat. Els partits polítics, com les empreses, són el que són en funció, primer, de qui les integra, però sobretot, de qui les dirigeix. El tarannà, la capacitat, el compromís, la clarividència, la intel•ligència,...són valors determinants per assolir uns bons resultats en la línia desitjada. La mateixa empresa o partit polític, en mans de la incompetència, és un factor de risc abocat al fracàs. L’excel•lència d’un partit polític és directament proporcional a l’excel•lència dels seus dirigents. Cal encertar de ple perquè el marge d’error cada cop és més petit. Sort i independència.
divendres, 16 de setembre del 2011
Un club estranyament eclèctic
Saturno von Palacios. President del Club. Una persona entranyable. Una bona persona. El perdien els petits detalls i guanyava en les grans empreses. Era com un boxejador de gran cintura. No intercanviava cops, esquivava els dels rivals fins el seu esgotament. Els avorria sense enfrontar-s’hi. Mediàtic amb recursos, però amb una mala praxis en l’elecció dels convidats. Convidats que, general i sistemàticament, acabaven per arruïnar-li les festes. Es va menjar als seus fills.
Francisco Lacahga. Vicepresident primari. Dimitit per desencaix. Aprenent a jugador d’escacs que no va saber trobar el seu lloc al tauler, ni va encertar amb l’enroc que pretenia. Una torre massa aïllada amb més protagonisme que treball. Una persona excessivament il•luminada per a l’entorn que li va tocar viure i per la mateixa modèstia del Club. Trepa per vocació i convenciment. Malalt per insistència.
Pepito Vamos. Candidat a secretari tècnic i/o responsable esportiu. Una persona de renom per a ocupar un lloc on calia treball i no gaire nom. Un candidat extern per a fer tasques profundament internes. Un error de concepte que hagués estat tràgic. Una aposta imprudentment cara per a una economia de guerra. Gràcies Pepito per mostrar-nos quin no era el camí.
Paco Nervioso. Directiu de trinxera. Responsable de manteniment, cronista, col•laborador de la web del club. Activista incombustible. Incontinent. Poder fàctic i amic de mig món. Enemic de l’altre mig. El seu tret diferencial: la desmesura. Vehemència i passió. Un allau d’alta muntanya. Una força incontrolable. El foc i la paraula. Sempre hi era, fins i tot, per alguns, massa.
Braulio Meridiana. Responsable del Futbol Base i entrenador del Juvenil A. L’àngel caigut. Les amistats perilloses. Una persona mal aconsellada. Un caràcter fort en superfície però fàcilment influenciable. Dissortat. Sempre triant la carta equivocada, sempre escollint la pitjor opció. Algú, en algun moment, li va fer creure que ell era el centre del món, que l’univers girava al seu voltant i que en el seu territori mai es posaria el sol. Quan les coses varen canviar, quan es va fer de nit, es va perdre llastimosament.
Manuel Quieto. Directiu permanent i top. Responsable del futbol base. L’oracle. Sempre a l’Olimp, mai al pàram dels mortals. Per alguns, amb massa influència. Per a d’altres, amb poca presència. La mesura de moltes coses. Inquietant.
Papi Gros. Vivia a l’oficina. Quilos i quilos d’humanitat. De moviments lents i presència contundent. Sempre hi era. De dia, de nit. Amb pluja, amb sol. I sinó hi era, era perquè estava berenant. No se li podia demanar velocitat, li va costar cinquanta anys arribar al club i el seu ritme no era d’aquest món. Tenia un cor tan gran que li van haver de dissenyar un cos especial a mida per donar-li cabuda. L'ésser humà ha trigat quaranta mil anys en civilitzar-se, perquè no podia trigar ell tres dies en passar un fax? Especialista en perdre partits als despatxos.
Cuco Farias. Soci significat. La quota solidària. El peatge a l’autopista. Un pas a nivell sense barrera. Una cruïlla de camins. Viure a la lluna. La fusió de l’àtom. La caixa dels trons. La insuportable lleugeresa de l'ésser . I una espessa, espessíssima Sopa de Ganso.
Winston Nobel. Ens virtual. L’esperpent: realitat deformada reflectida per miralls còncaus. El bufó de la cort. Un anàlisi d’orina amb el pH desmesuradament àcid. La bruixa de les tres bessones. Gargamel amb úlcera d’estomac. Un circ de tres pistes. Gall salvatge, gall de bosc. Substància tòxica d’extrema perillositat per a la salut mental. La OMS recomanava, davant d’aquesta ameba poc desenvolupada, que la mantinguéssim allunyada dels nens i que visitéssim el metge si el seu contacte ens provocava somnolència, un riure sobtat i incontrolat, o una irritació virulenta.
Perdido Durango. Directiu d’última generació però amb una llarga presència al Club. El dubte. L’equilibrista permanent. El riu entre dues ribes. La integritat desconcertada. El final de la innocència. Meandre vertiginós entre una espessa selva. Cavall entre la torre i el rei. Quilòmetre zero amb infinitat de sortides. Algú li hauria d’haver prestat un GPS?
I desprès, estaven els altres, els prescindibles, els indesitjables, els venjatius, els que es movien per interessos propis, aquells que espatllaven tot el que tocaven. Els que no van poder acabar amb el club, senzillament, perquè no varen tenir temps.
A tots ells, el meu entranyable i preuat record.
NOTA: qualsevol semblança d’algun d’aquests personatges amb la realitat, és puta , perdó, és pura coincidència.
Saturno von Palacios. President del Club. Una persona entranyable. Una bona persona. El perdien els petits detalls i guanyava en les grans empreses. Era com un boxejador de gran cintura. No intercanviava cops, esquivava els dels rivals fins el seu esgotament. Els avorria sense enfrontar-s’hi. Mediàtic amb recursos, però amb una mala praxis en l’elecció dels convidats. Convidats que, general i sistemàticament, acabaven per arruïnar-li les festes. Es va menjar als seus fills.
Francisco Lacahga. Vicepresident primari. Dimitit per desencaix. Aprenent a jugador d’escacs que no va saber trobar el seu lloc al tauler, ni va encertar amb l’enroc que pretenia. Una torre massa aïllada amb més protagonisme que treball. Una persona excessivament il•luminada per a l’entorn que li va tocar viure i per la mateixa modèstia del Club. Trepa per vocació i convenciment. Malalt per insistència.
Pepito Vamos. Candidat a secretari tècnic i/o responsable esportiu. Una persona de renom per a ocupar un lloc on calia treball i no gaire nom. Un candidat extern per a fer tasques profundament internes. Un error de concepte que hagués estat tràgic. Una aposta imprudentment cara per a una economia de guerra. Gràcies Pepito per mostrar-nos quin no era el camí.
Paco Nervioso. Directiu de trinxera. Responsable de manteniment, cronista, col•laborador de la web del club. Activista incombustible. Incontinent. Poder fàctic i amic de mig món. Enemic de l’altre mig. El seu tret diferencial: la desmesura. Vehemència i passió. Un allau d’alta muntanya. Una força incontrolable. El foc i la paraula. Sempre hi era, fins i tot, per alguns, massa.
Braulio Meridiana. Responsable del Futbol Base i entrenador del Juvenil A. L’àngel caigut. Les amistats perilloses. Una persona mal aconsellada. Un caràcter fort en superfície però fàcilment influenciable. Dissortat. Sempre triant la carta equivocada, sempre escollint la pitjor opció. Algú, en algun moment, li va fer creure que ell era el centre del món, que l’univers girava al seu voltant i que en el seu territori mai es posaria el sol. Quan les coses varen canviar, quan es va fer de nit, es va perdre llastimosament.
Manuel Quieto. Directiu permanent i top. Responsable del futbol base. L’oracle. Sempre a l’Olimp, mai al pàram dels mortals. Per alguns, amb massa influència. Per a d’altres, amb poca presència. La mesura de moltes coses. Inquietant.
Papi Gros. Vivia a l’oficina. Quilos i quilos d’humanitat. De moviments lents i presència contundent. Sempre hi era. De dia, de nit. Amb pluja, amb sol. I sinó hi era, era perquè estava berenant. No se li podia demanar velocitat, li va costar cinquanta anys arribar al club i el seu ritme no era d’aquest món. Tenia un cor tan gran que li van haver de dissenyar un cos especial a mida per donar-li cabuda. L'ésser humà ha trigat quaranta mil anys en civilitzar-se, perquè no podia trigar ell tres dies en passar un fax? Especialista en perdre partits als despatxos.
Cuco Farias. Soci significat. La quota solidària. El peatge a l’autopista. Un pas a nivell sense barrera. Una cruïlla de camins. Viure a la lluna. La fusió de l’àtom. La caixa dels trons. La insuportable lleugeresa de l'ésser . I una espessa, espessíssima Sopa de Ganso.
Winston Nobel. Ens virtual. L’esperpent: realitat deformada reflectida per miralls còncaus. El bufó de la cort. Un anàlisi d’orina amb el pH desmesuradament àcid. La bruixa de les tres bessones. Gargamel amb úlcera d’estomac. Un circ de tres pistes. Gall salvatge, gall de bosc. Substància tòxica d’extrema perillositat per a la salut mental. La OMS recomanava, davant d’aquesta ameba poc desenvolupada, que la mantinguéssim allunyada dels nens i que visitéssim el metge si el seu contacte ens provocava somnolència, un riure sobtat i incontrolat, o una irritació virulenta.
Perdido Durango. Directiu d’última generació però amb una llarga presència al Club. El dubte. L’equilibrista permanent. El riu entre dues ribes. La integritat desconcertada. El final de la innocència. Meandre vertiginós entre una espessa selva. Cavall entre la torre i el rei. Quilòmetre zero amb infinitat de sortides. Algú li hauria d’haver prestat un GPS?
I desprès, estaven els altres, els prescindibles, els indesitjables, els venjatius, els que es movien per interessos propis, aquells que espatllaven tot el que tocaven. Els que no van poder acabar amb el club, senzillament, perquè no varen tenir temps.
A tots ells, el meu entranyable i preuat record.
NOTA: qualsevol semblança d’algun d’aquests personatges amb la realitat, és puta , perdó, és pura coincidència.
dijous, 15 de setembre del 2011
L’emoció sostinguda
Si vull que m’estimis, passada l’ebullició dels primers anys, t’hauré d’afalagar, atendre les teves necessitats, t’hauré de respectar i, de tant en tant, tenir aquell detall imprevist i satisfactori que interromp el camí de la rutina. Si vull que la nostra relació no s’esvaeixi, entri en un atzucac i acabi defallint, m’hauré de posar les piles. Hauré d’estar viu, atent a les teves inquietuds i despert en la resposta. Si vull que segueixis caminant al meu costat, i jo al teu, hauré de vigilar per fer-te el camí fàcil i procurar que no caiguis, i si ho fas, estendre’t la mà perquè et puguis aixecar. Si vull que em segueixis estimant, t’hauré de fer confiança i deixar l’espai que et calgui perquè puguis respirar. Si vull que segueixis compartint la nostra aventura, hauré de ser generós i exercitar-me en saber allò que vols, més que ocupar-me en allò que necessito. Si vull que la brasa no s’apagui, hauré de bufar les seves entranyes amb perseverança perquè el foc segueixi escalfant les nostres emocionants matinades.
Si vull que m’estimis, passada l’ebullició dels primers anys, t’hauré d’afalagar, atendre les teves necessitats, t’hauré de respectar i, de tant en tant, tenir aquell detall imprevist i satisfactori que interromp el camí de la rutina. Si vull que la nostra relació no s’esvaeixi, entri en un atzucac i acabi defallint, m’hauré de posar les piles. Hauré d’estar viu, atent a les teves inquietuds i despert en la resposta. Si vull que segueixis caminant al meu costat, i jo al teu, hauré de vigilar per fer-te el camí fàcil i procurar que no caiguis, i si ho fas, estendre’t la mà perquè et puguis aixecar. Si vull que em segueixis estimant, t’hauré de fer confiança i deixar l’espai que et calgui perquè puguis respirar. Si vull que segueixis compartint la nostra aventura, hauré de ser generós i exercitar-me en saber allò que vols, més que ocupar-me en allò que necessito. Si vull que la brasa no s’apagui, hauré de bufar les seves entranyes amb perseverança perquè el foc segueixi escalfant les nostres emocionants matinades.
dimecres, 14 de setembre del 2011
El dimoni de sis puntes
Cal destacar, no per original però si per efectiva, l’habilitat del govern Egipci per trobar un element de concordança, un efecte aglutinador que tragués el poble de la seva dissociació. Sempre ha estat recurrent, per esvair desavinences i reconduir desencontres familiars, buscar un enemic, extern a ser possible, per poder-lo acusar de ser el causant de tots els mals. No hi ha res, sobre tot per a ments primàries i fàcils de seduir, assenyalar un enemic comú que sigui el destí de les ires col•lectives. En aquesta recerca teledirigida, han trobat, una vegada més, a Israel com a diana per als seus dards erràtics. Policies que fa poc atonyinaven els seus conciutadans, ara són herois als que cal venjar i, arribat el cas, donar la vida per ells. Hàbil, molt hàbil el govern egipci que d’un plomall ha esborrat l’esperança generada a Tahrir i l’ha mudat per un odi malaltís i contrarevolucionari contra els enemics ancestrals de sempre. Israel és el gran Satanàs. La solució externa al fracàs intern. El dimoni que uneix com ningú altre ho pot fer, les debilitats d’un poble que no se’n surt i la mediocritat d’uns dirigents incompetents fins el moll de l’os.
Cal destacar, no per original però si per efectiva, l’habilitat del govern Egipci per trobar un element de concordança, un efecte aglutinador que tragués el poble de la seva dissociació. Sempre ha estat recurrent, per esvair desavinences i reconduir desencontres familiars, buscar un enemic, extern a ser possible, per poder-lo acusar de ser el causant de tots els mals. No hi ha res, sobre tot per a ments primàries i fàcils de seduir, assenyalar un enemic comú que sigui el destí de les ires col•lectives. En aquesta recerca teledirigida, han trobat, una vegada més, a Israel com a diana per als seus dards erràtics. Policies que fa poc atonyinaven els seus conciutadans, ara són herois als que cal venjar i, arribat el cas, donar la vida per ells. Hàbil, molt hàbil el govern egipci que d’un plomall ha esborrat l’esperança generada a Tahrir i l’ha mudat per un odi malaltís i contrarevolucionari contra els enemics ancestrals de sempre. Israel és el gran Satanàs. La solució externa al fracàs intern. El dimoni que uneix com ningú altre ho pot fer, les debilitats d’un poble que no se’n surt i la mediocritat d’uns dirigents incompetents fins el moll de l’os.
dimarts, 13 de setembre del 2011
Divorci d’Espanya
A la vista que, l’única via raonable per la plena sobirania com a poble és la independència, potser ens caldria canviar d’estratègia. Si la via política no és possible pel suposat blindatge de la Constitució espanyola i l’ús partidista i interessat que d’ella en fan els tribunals superiors de justícia, haurem d’obrir noves vies i provar, perquè no, la via dels tribunals ordinaris (quan més ordinaris millor). Sí des de fa temps el divorci és legal a l’Estat espanyol, perquè no apel•lem a aquesta demanda per separar-nos definitivament d’Espanya? Raons no ens en falten. Tenim arguments de sobres i perfectament documentats. Encara que per aconseguir el divorci només cal esgrimir un succint: incompatibilitat de caràcters, nosaltres tenim, per desgràcia, un munt de greuges per aportar. Greuges que van des dels maltractaments, l’escarni, el robatori, la manca de respecte, el trencament de la voluntat, el forçament no consentit, el menyspreu, l’espoli, l’abús sistemàtic, l’anorreament de la pròpia personalitat, un ressentiment creixent, un odi exacerbat, l’ insult com a norma, el desamor,...Arguments, tots ells i per sí mateixos, suficientment importants perquè un jutge, qualsevol jutge, sentenciés a favor del divorci sense reserves. Sí contemplem la nostra relació amb Espanya com una relació nacional (política), ho tenim cru perquè no partim d’una relació d’iguals, sinó de la subjugació d’una nació per un altre i aquí, els interessos, les motivacions i els equilibris són molt complexes. En canvi, si la contemplem des del punt de vista d’una parella, la cosa es simplifica. Tothom entén, des d’aquesta perspectiva, que el millor per a una convivència que no funciona és la separació. I més encara, si en aquesta relació, un dels components de la parella és procliu a la violència domèstica.
A la vista que, l’única via raonable per la plena sobirania com a poble és la independència, potser ens caldria canviar d’estratègia. Si la via política no és possible pel suposat blindatge de la Constitució espanyola i l’ús partidista i interessat que d’ella en fan els tribunals superiors de justícia, haurem d’obrir noves vies i provar, perquè no, la via dels tribunals ordinaris (quan més ordinaris millor). Sí des de fa temps el divorci és legal a l’Estat espanyol, perquè no apel•lem a aquesta demanda per separar-nos definitivament d’Espanya? Raons no ens en falten. Tenim arguments de sobres i perfectament documentats. Encara que per aconseguir el divorci només cal esgrimir un succint: incompatibilitat de caràcters, nosaltres tenim, per desgràcia, un munt de greuges per aportar. Greuges que van des dels maltractaments, l’escarni, el robatori, la manca de respecte, el trencament de la voluntat, el forçament no consentit, el menyspreu, l’espoli, l’abús sistemàtic, l’anorreament de la pròpia personalitat, un ressentiment creixent, un odi exacerbat, l’ insult com a norma, el desamor,...Arguments, tots ells i per sí mateixos, suficientment importants perquè un jutge, qualsevol jutge, sentenciés a favor del divorci sense reserves. Sí contemplem la nostra relació amb Espanya com una relació nacional (política), ho tenim cru perquè no partim d’una relació d’iguals, sinó de la subjugació d’una nació per un altre i aquí, els interessos, les motivacions i els equilibris són molt complexes. En canvi, si la contemplem des del punt de vista d’una parella, la cosa es simplifica. Tothom entén, des d’aquesta perspectiva, que el millor per a una convivència que no funciona és la separació. I més encara, si en aquesta relació, un dels components de la parella és procliu a la violència domèstica.
dilluns, 12 de setembre del 2011
Una sopa memorable
Si be és cert que a la Mafalda no li agrada la sopa, crec que, fins i tot ella, amb Sopa de Cabra faria una excepció. Perquè? Perquè s’ho val i si alguna cosa té Mafalda és una gran perspicàcia i una gens menyspreable intel•ligència. La sopa del passat divendres, no va ser una sopa qualsevol. Una sopa “con fundamento” que es va començar a coure ara fa 25 anys i que ha aconseguit un grau de maduresa ratllant la perfecció. La sopa que vaig, varem, tenir el privilegi de degustar, no va ser ni una sopa freda, ni una sopa de temporada, ans al contrari, va ser una sopa en el seu punt just de temperatura i que la va saber mantenir al llarg de les quasi 3 hores de recital. Un espectacle que va connectar amb un públic entregat, que no rendit, que no trobava el moment de donar per acabat el concert. Una sopa plena de matisos i conservant, alhora, les seves essències més genuïnes. Una sopa que ha trigat 10 anys a servir-se i que ho ha fet entre el deliri d’un Sant Jordi ple fins la bandera (estelada, of course). I és que, on hi hagi una sopa collonuda, que es retirin, si us plau, tots els consomés sofisticats, aigualits i amb pretensions. Són molt bons, els cabrons!
Si be és cert que a la Mafalda no li agrada la sopa, crec que, fins i tot ella, amb Sopa de Cabra faria una excepció. Perquè? Perquè s’ho val i si alguna cosa té Mafalda és una gran perspicàcia i una gens menyspreable intel•ligència. La sopa del passat divendres, no va ser una sopa qualsevol. Una sopa “con fundamento” que es va començar a coure ara fa 25 anys i que ha aconseguit un grau de maduresa ratllant la perfecció. La sopa que vaig, varem, tenir el privilegi de degustar, no va ser ni una sopa freda, ni una sopa de temporada, ans al contrari, va ser una sopa en el seu punt just de temperatura i que la va saber mantenir al llarg de les quasi 3 hores de recital. Un espectacle que va connectar amb un públic entregat, que no rendit, que no trobava el moment de donar per acabat el concert. Una sopa plena de matisos i conservant, alhora, les seves essències més genuïnes. Una sopa que ha trigat 10 anys a servir-se i que ho ha fet entre el deliri d’un Sant Jordi ple fins la bandera (estelada, of course). I és que, on hi hagi una sopa collonuda, que es retirin, si us plau, tots els consomés sofisticats, aigualits i amb pretensions. Són molt bons, els cabrons!
diumenge, 11 de setembre del 2011
Estem disposats a resistir
Eren dos quarts de tres de la tarda. A la casa dels Drets del portal de Sant Antoni hi havia el govern reunit. El sergent major i el capità Castellví donaren la informació:
-El poble no ha dit res per a capitular- replicà el conseller Feliu de la Penya-. Espereu-vos a fora mentre debatem la qüestió.
En Monjo i en Castellví sortiren al replà. S’oïen discussions. Algun crit fort. Al cap d’un quart d’hora s’obrí la porta. En Jacint Oliver va treure el cap:
-Entreu si us plau.
-Com veieu la situació vosaltres? –preguntà el conseller Feliu de la Penya.
En Fèlix Monjo contestà:
-En aquests moments ens trobem amb la gent cansada i famolenca. El menjar que se’ls ha proporcionat no és suficient. Estem disposats a resistir. Estem disposats a resistir…
Barcelona 11.09.1714
Eren dos quarts de tres de la tarda. A la casa dels Drets del portal de Sant Antoni hi havia el govern reunit. El sergent major i el capità Castellví donaren la informació:
-El poble no ha dit res per a capitular- replicà el conseller Feliu de la Penya-. Espereu-vos a fora mentre debatem la qüestió.
En Monjo i en Castellví sortiren al replà. S’oïen discussions. Algun crit fort. Al cap d’un quart d’hora s’obrí la porta. En Jacint Oliver va treure el cap:
-Entreu si us plau.
-Com veieu la situació vosaltres? –preguntà el conseller Feliu de la Penya.
En Fèlix Monjo contestà:
-En aquests moments ens trobem amb la gent cansada i famolenca. El menjar que se’ls ha proporcionat no és suficient. Estem disposats a resistir. Estem disposats a resistir…
Barcelona 11.09.1714
dissabte, 10 de setembre del 2011
L’exemple molt a prop del model
Ha de fer molta ràbia, a Madrid en particular i a l’Espanya cavernaria en general, que mentre ells tenen el que tenen (llegiu Mourinho), a Catalunya en general i a Barcelona en particular, tenim al Pep Guardiola. Una persona que, a més de ser el millor entrenador del món, destaca sobre manera per les seves qualitats humanes. Un home que, més enllà de guanyar-ho tot en el terreny esportiu, és mereixedor de la més alta distinció del Govern del seu país pel seu exemple, integritat i honradesa. És a dir, un esportista que ha transcendit el seu àmbit, aquell que li és propi, per convertir-se en un model a seguir per la seva dignitat i els seus valors innegables. Ha de fer molta ràbia, insisteix-ho, a un Madrid en decadència moral, veure com el seu màxim rival, l’enemic per antonomàsia, està liderat pel que s’ha convertit, sense discussió, en un referent nacional, i també internacional, que està fent del Barça el Club més gran, més acceptat i més admirat del món. Les coses són com són i, mentre uns aposten intel•ligent i cegament pel camí correcte, altres ho fien tot al caprici insostenible d’un psicòpata egòlatra i ressentit al que mai donaran cap medalla pels seus valors humans, ni, espero, pel seu lamentable exemple.
Ha de fer molta ràbia, a Madrid en particular i a l’Espanya cavernaria en general, que mentre ells tenen el que tenen (llegiu Mourinho), a Catalunya en general i a Barcelona en particular, tenim al Pep Guardiola. Una persona que, a més de ser el millor entrenador del món, destaca sobre manera per les seves qualitats humanes. Un home que, més enllà de guanyar-ho tot en el terreny esportiu, és mereixedor de la més alta distinció del Govern del seu país pel seu exemple, integritat i honradesa. És a dir, un esportista que ha transcendit el seu àmbit, aquell que li és propi, per convertir-se en un model a seguir per la seva dignitat i els seus valors innegables. Ha de fer molta ràbia, insisteix-ho, a un Madrid en decadència moral, veure com el seu màxim rival, l’enemic per antonomàsia, està liderat pel que s’ha convertit, sense discussió, en un referent nacional, i també internacional, que està fent del Barça el Club més gran, més acceptat i més admirat del món. Les coses són com són i, mentre uns aposten intel•ligent i cegament pel camí correcte, altres ho fien tot al caprici insostenible d’un psicòpata egòlatra i ressentit al que mai donaran cap medalla pels seus valors humans, ni, espero, pel seu lamentable exemple.
divendres, 9 de setembre del 2011
Tirar de la cadena
Tirar de la cadena és bàsic. Tot i semblar un acte reflexa i de poca transcendència, defineix molt i molt bé a la persona que l’executa (o no). Tirar de la cadena és un element decisiu, encara que costi de creure, per a la convivència i l’equilibri social. Tirant la cadena, és a dir, fent el que s’ha de fer, estalvies al que ve darrera que s’empassi la teva merda i, en segon terme, que hagi de fer allò que tu no has tingut la dignitat ni la decència de fer. Tirar de la cadena podria semblar una iniciativa insignificant, però diu molt del compromís i la responsabilitat del que la tira i molt poc del que la negligeix. Que cadascú es faci càrrec de la gestió dels seus propis excrements és de vital importància pel bon funcionament del col•lectiu. Un col•lectiu que no sobreviuria si ningú tirés de la cadena.
Tirar de la cadena és bàsic. Tot i semblar un acte reflexa i de poca transcendència, defineix molt i molt bé a la persona que l’executa (o no). Tirar de la cadena és un element decisiu, encara que costi de creure, per a la convivència i l’equilibri social. Tirant la cadena, és a dir, fent el que s’ha de fer, estalvies al que ve darrera que s’empassi la teva merda i, en segon terme, que hagi de fer allò que tu no has tingut la dignitat ni la decència de fer. Tirar de la cadena podria semblar una iniciativa insignificant, però diu molt del compromís i la responsabilitat del que la tira i molt poc del que la negligeix. Que cadascú es faci càrrec de la gestió dels seus propis excrements és de vital importància pel bon funcionament del col•lectiu. Un col•lectiu que no sobreviuria si ningú tirés de la cadena.
dijous, 8 de setembre del 2011
Assignatura pendent
Una de les assignatures pendents que tenim, és no prendre’ns prou seriosament les matèries que estudiem a l’escola i que, veient-ho en clau de futur, són imprescindibles per a les relacions humanes. Podria semblar que algunes matèries quedaran circumscrites només a l’àmbit docent, tancades dins una aula, però és tot el contrari. Disciplines com la Física o la pròpia Química, són imprescindibles per a la connexió entre dues o més persones. Del seu coneixement i el seu domini en dependrà l’èxit de qualsevol relació. Un bon domini de les matemàtiques ens farà més fàcil la gestió del dia a dia entre una parella i desplegarà les bases per a una entesa de confiança, absolutament necessària per a un futur sanejat. L’Art, el reconeixement de l’art i la seva apreciació, són trets diferencials que teixiran uns forts vincles de complicitat entre les persones que decideixen compartir una vida en comú i seran decisius a l’hora de plantejar-se qualsevol estratègia quotidiana. No cal tenir la mateixa visió de l’art, però, fins i tot en la discussió, estarà la connexió. La Història, la que ens precedeix i la comuna. Cal conèixer la història per evitar caure en els mateixos errors i/o aprofitar els encerts. La història general, i també la particular, que exercitarà el respecte i estimularà la necessitat d’avançar en la creació d’una de pròpia que ens diferenciï i ens expliqui. I que dir de les llengües? Imprescindibles en tota relació. Una bona llengua i l’encert del seu ús, pot ser un element decisiu en la bona salut de la parella i, perquè no, tenir molt a veure en la seva felicitat.
Una de les assignatures pendents que tenim, és no prendre’ns prou seriosament les matèries que estudiem a l’escola i que, veient-ho en clau de futur, són imprescindibles per a les relacions humanes. Podria semblar que algunes matèries quedaran circumscrites només a l’àmbit docent, tancades dins una aula, però és tot el contrari. Disciplines com la Física o la pròpia Química, són imprescindibles per a la connexió entre dues o més persones. Del seu coneixement i el seu domini en dependrà l’èxit de qualsevol relació. Un bon domini de les matemàtiques ens farà més fàcil la gestió del dia a dia entre una parella i desplegarà les bases per a una entesa de confiança, absolutament necessària per a un futur sanejat. L’Art, el reconeixement de l’art i la seva apreciació, són trets diferencials que teixiran uns forts vincles de complicitat entre les persones que decideixen compartir una vida en comú i seran decisius a l’hora de plantejar-se qualsevol estratègia quotidiana. No cal tenir la mateixa visió de l’art, però, fins i tot en la discussió, estarà la connexió. La Història, la que ens precedeix i la comuna. Cal conèixer la història per evitar caure en els mateixos errors i/o aprofitar els encerts. La història general, i també la particular, que exercitarà el respecte i estimularà la necessitat d’avançar en la creació d’una de pròpia que ens diferenciï i ens expliqui. I que dir de les llengües? Imprescindibles en tota relació. Una bona llengua i l’encert del seu ús, pot ser un element decisiu en la bona salut de la parella i, perquè no, tenir molt a veure en la seva felicitat.
dimecres, 7 de setembre del 2011
La piel que habito
La cosa comença en un Toledo futurista: any 2012, per anar, mitjançant àgils salts en el temps, presentant-nos els personatges i els diferents elements que composen la història. Una història que se’ns mostra, però no se’ns explica. És l’espectador, clavat a la butaca, el que haurà d’intentar entendre el perquè del que succeeix i les raons dels seus protagonistes. Aquí no hi ha rastre de “Volver”, ni un bri de comèdia, ni de tractament amable. Una trama de desequilibris i patologies amb un extraordinari equilibri narratiu. Una baixada a l’ infern de l’ànima humana. Una ànima plena de portes que s’obren i es tanquen i on s’oculten els racons més foscos. Una pel•lícula aspre amb pocs moments per a la distensió i que provoca en el espectador una forta sensació de desassossec i un estimable desconcert. Entre tanta negritud, el toc distés d’Almodovar: un velat homenatge al Barça amb el cotxe del Banderas que, malgrat ser blanc, porta la matrícula FCB. Tribut a l’espectacle pur, que provoca psicopaties extremes en l’adversari.
dimarts, 6 de setembre del 2011
El te de Déu
Michelle Batchmann està posseïda. La líder del Tea Party es va menjar Déu en una d’aquelles reunions sofisticades i elitistes i ara, ell parla per ella. La Michelle ja no és la Michelle. Tot el que pensa, tot el que diu i tot el que fa és una projecció de l’ésser suprem. La seva voluntat s’ha diluït per deixar pas a una voluntat superior que està cridada a guiar el seu país a traves de les boires que l’encerclen. La Michelle pot ser escollida cap de llista del republicans i, en conseqüència, pot arribar a presidir els EEUU i convertir-se en el far que ha d’il•luminar-nos el camí. Una teocràcia en tota regla que posarà el fonamentalisme en primer pla i traçarà delicades línies entre el bé i el mal. Si Déu ha de dirigir els nostres destins, amb lo de presa i malament que ho va fer tot en els seus orígens, estem perduts. Resem perquè la Michelle pateixi una crisi agnòstica i que Déu ens empari!
Michelle Batchmann està posseïda. La líder del Tea Party es va menjar Déu en una d’aquelles reunions sofisticades i elitistes i ara, ell parla per ella. La Michelle ja no és la Michelle. Tot el que pensa, tot el que diu i tot el que fa és una projecció de l’ésser suprem. La seva voluntat s’ha diluït per deixar pas a una voluntat superior que està cridada a guiar el seu país a traves de les boires que l’encerclen. La Michelle pot ser escollida cap de llista del republicans i, en conseqüència, pot arribar a presidir els EEUU i convertir-se en el far que ha d’il•luminar-nos el camí. Una teocràcia en tota regla que posarà el fonamentalisme en primer pla i traçarà delicades línies entre el bé i el mal. Si Déu ha de dirigir els nostres destins, amb lo de presa i malament que ho va fer tot en els seus orígens, estem perduts. Resem perquè la Michelle pateixi una crisi agnòstica i que Déu ens empari!
dilluns, 5 de setembre del 2011
Un Osvaldo lúcid
"So che giocare con la maglia giallorossa non è come vestire le casacche di Fiorentina, Bologna o Español "
No cal traducció. Per acabar dient, que la Roma si que és un equip gran. Declaracions de l’ex-jugador de l’español Osvaldo tot just en arribar a Itàlia. Ho diu un home fora de tota sospita, ídol de l’afició i que coneix molt bé el Club i les seves interioritats. Un perico d’alta volada i que per tant, està autoritzat i legitimat a donar la seva opinió. Osvaldo fuig de l’Español com fugen tots aquells que poden, a la mínima que poden. L’Español és, i no cal esquinçar-se les vestidures, un limbe, un espai de transició on hi estan els que, per diferents motius, no poden estar en un altre lloc. Hi ha mals necessaris que exemplifiquen, enalteixen i evidencien el be, L’Español, en canvi, és un mal absolutament innecessari i prescindible. Osvaldo ho té clar.
"So che giocare con la maglia giallorossa non è come vestire le casacche di Fiorentina, Bologna o Español "
No cal traducció. Per acabar dient, que la Roma si que és un equip gran. Declaracions de l’ex-jugador de l’español Osvaldo tot just en arribar a Itàlia. Ho diu un home fora de tota sospita, ídol de l’afició i que coneix molt bé el Club i les seves interioritats. Un perico d’alta volada i que per tant, està autoritzat i legitimat a donar la seva opinió. Osvaldo fuig de l’Español com fugen tots aquells que poden, a la mínima que poden. L’Español és, i no cal esquinçar-se les vestidures, un limbe, un espai de transició on hi estan els que, per diferents motius, no poden estar en un altre lloc. Hi ha mals necessaris que exemplifiquen, enalteixen i evidencien el be, L’Español, en canvi, és un mal absolutament innecessari i prescindible. Osvaldo ho té clar.
diumenge, 4 de setembre del 2011
Troglodites constitucionals
Al mateix temps que a Capellades es trobava una peça de fusta de més de 56.000 anys, el Tribunal Superior de Justícia espanyol emetia una sentencia, en la seva línea, instant al Govern de la Generalitat a modificar la llei d’immersió lingüística que amb tant d’èxit (i tant consens) ha estat funcionant a Catalunya durant els darrers 30 anys. L’eina trobada al jaciment de l’Abric Romaní, i que segons els experts, la feien servir els neandertals per atiar el foc, és a la vista de la seva forma, un estri perfectament adaptat a la mà, amb la que podien moure les brases sense risc de patir cremades i amb uns efectes força efectius. El paral•lelisme, malgrat el pas dels mil•lennis, és evident. 56.000 anys després, les coses segueixen igual. Els neandertals de Capellades feien servir una fusta tallada per avivar el foc, mentre els neandertals espanyols actuals (que en són la majoria) fan servir el Tribunal Superior de Justícia com a eina sofisticada per remoure les brases de Catalunya. La història contemporània no està tan lluny de la prehistòria com podria semblar i com seria desitjable. L’evolució, la tan necessària evolució humana, sembla que per a alguns ha passat de llarg o encara no els hi ha arribat. La qüestió és: com és possible que éssers primitius, primaris i amb una intel•ligència extremadament limitada vulguin guiar els nostres destins i es creguin amb el dret constitucional d’esmenar la plana a una societat evidentment mol més avançada i a anys llum de la tribu troglodita a la que ells pertanyen?
Al mateix temps que a Capellades es trobava una peça de fusta de més de 56.000 anys, el Tribunal Superior de Justícia espanyol emetia una sentencia, en la seva línea, instant al Govern de la Generalitat a modificar la llei d’immersió lingüística que amb tant d’èxit (i tant consens) ha estat funcionant a Catalunya durant els darrers 30 anys. L’eina trobada al jaciment de l’Abric Romaní, i que segons els experts, la feien servir els neandertals per atiar el foc, és a la vista de la seva forma, un estri perfectament adaptat a la mà, amb la que podien moure les brases sense risc de patir cremades i amb uns efectes força efectius. El paral•lelisme, malgrat el pas dels mil•lennis, és evident. 56.000 anys després, les coses segueixen igual. Els neandertals de Capellades feien servir una fusta tallada per avivar el foc, mentre els neandertals espanyols actuals (que en són la majoria) fan servir el Tribunal Superior de Justícia com a eina sofisticada per remoure les brases de Catalunya. La història contemporània no està tan lluny de la prehistòria com podria semblar i com seria desitjable. L’evolució, la tan necessària evolució humana, sembla que per a alguns ha passat de llarg o encara no els hi ha arribat. La qüestió és: com és possible que éssers primitius, primaris i amb una intel•ligència extremadament limitada vulguin guiar els nostres destins i es creguin amb el dret constitucional d’esmenar la plana a una societat evidentment mol més avançada i a anys llum de la tribu troglodita a la que ells pertanyen?
dissabte, 3 de setembre del 2011
Els banyetes
A l'escola vaig a aprendre
a mai no fer pactes amb "ningun" dimoni.
Són una raça dolenta
que prometen molt i mai no solten res.
Són lladres.
Saben que tenen poder
i amb ell, el fer i desfer
els resulta molt fàcil.
Volen convèncer el món
que el seu regne és millor,
i així poder tenir més forces.
El dimoni és molt ric
i ens tractarà d'amic.
Això és un vici antic
per a ells treure'n profit.
S'apareixen en mil formes,
gasten mil paraules
per veure si et guanyen.
Ens prometen millor vida
plaer sense mida,
llibertat... pansida. Punyetes!
Diuen que volen salvar-nos,
per, així, apartar-nos del recte camí.
I aquells que els hi fan cas,
per quatre sous de res
s'embruten bé les mans. Indignes!
El dimoni és molt ric
i ens tractarà d'amic.
De dimonis és ple el món,
que gasten amb tothom
el parlamentarisme.
No es treu res enraonant,
ni tampoc esperant.
Mai res no et donaran. En saben!
Arma't amb un bon garrot,
una espasa o un roc,
o allò primer que trobes.
I per l'ànima salvar,
quan et vulguin parlar,
no et facis esperar: Trompada!
Els dimonis que us dic
no són pas vells i antics.
Ric, ric, ric, ric, ric, ric,...
No vull dir noms.
No, no diré noms.
Ovidi Montllor
A l'escola vaig a aprendre
a mai no fer pactes amb "ningun" dimoni.
Són una raça dolenta
que prometen molt i mai no solten res.
Són lladres.
Saben que tenen poder
i amb ell, el fer i desfer
els resulta molt fàcil.
Volen convèncer el món
que el seu regne és millor,
i així poder tenir més forces.
El dimoni és molt ric
i ens tractarà d'amic.
Això és un vici antic
per a ells treure'n profit.
S'apareixen en mil formes,
gasten mil paraules
per veure si et guanyen.
Ens prometen millor vida
plaer sense mida,
llibertat... pansida. Punyetes!
Diuen que volen salvar-nos,
per, així, apartar-nos del recte camí.
I aquells que els hi fan cas,
per quatre sous de res
s'embruten bé les mans. Indignes!
El dimoni és molt ric
i ens tractarà d'amic.
De dimonis és ple el món,
que gasten amb tothom
el parlamentarisme.
No es treu res enraonant,
ni tampoc esperant.
Mai res no et donaran. En saben!
Arma't amb un bon garrot,
una espasa o un roc,
o allò primer que trobes.
I per l'ànima salvar,
quan et vulguin parlar,
no et facis esperar: Trompada!
Els dimonis que us dic
no són pas vells i antics.
Ric, ric, ric, ric, ric, ric,...
No vull dir noms.
No, no diré noms.
Ovidi Montllor
El dit a la nafra
L’Espanya de les dues cares. Per un costat el mètode Barça: toc, qualitat, esportivitat, ètica, espectacle, gols, futbol,... Per l’altre, el mètode Mourinho: rudesa, antiesportivitat, trampes, violència, engany, bronca, boxa,...Com deia Machado: una de las dos españas ha de helarte el corazón. Ha de fer molta ràbia que “l’Espanya bona” sigui justament la que no és Espanya i, en canvi, l’Espanya vergonyant sigui la que representa els valors tradicionals, l’essència pura i genuïna de l’Espanya autèntica. Quina fantàstica i divertida paradoxa!
L’Espanya de les dues cares. Per un costat el mètode Barça: toc, qualitat, esportivitat, ètica, espectacle, gols, futbol,... Per l’altre, el mètode Mourinho: rudesa, antiesportivitat, trampes, violència, engany, bronca, boxa,...Com deia Machado: una de las dos españas ha de helarte el corazón. Ha de fer molta ràbia que “l’Espanya bona” sigui justament la que no és Espanya i, en canvi, l’Espanya vergonyant sigui la que representa els valors tradicionals, l’essència pura i genuïna de l’Espanya autèntica. Quina fantàstica i divertida paradoxa!
divendres, 2 de setembre del 2011
La Constimutació
Doncs ves per on, sí que es podia. Tot aquest temps fent-nos creure que no es podia tocar ni una coma, ni una “h” aspirada de la Sagrada Constitució i resulta que en un tres i no res, en “menos que canta un gallo” que dirien els “castizos”, la Biblia d’Espanya ha estat desvirgada. El quid de la qüestió no era modificar-la, sinó qui la podia modificar. En això, com en tantes altres coses, els espanyols ens duen avantatge. El que nosaltres, els catalans, no podem, no ja fer, sinó ni tan sols imaginar, els pelaios tenen carta blanca (i magna) per adaptar la llei a les seves necessitats i/o capricis segons els hi convingui. Res de nou per aquestes contrades. Seguirem pensant (i patint) que hi ha un món per als senyors i un altre de molt diferent per als esclaus que s’han de sotmetre, vulguin o no, als designis d’aquells que tenen la paella i la Constitució pel mànec. El que era intocable ho ha deixat de ser amb la mateixa naturalitat amb la que, una vegada sí i una altra també, ens prenen el pèl.
Doncs ves per on, sí que es podia. Tot aquest temps fent-nos creure que no es podia tocar ni una coma, ni una “h” aspirada de la Sagrada Constitució i resulta que en un tres i no res, en “menos que canta un gallo” que dirien els “castizos”, la Biblia d’Espanya ha estat desvirgada. El quid de la qüestió no era modificar-la, sinó qui la podia modificar. En això, com en tantes altres coses, els espanyols ens duen avantatge. El que nosaltres, els catalans, no podem, no ja fer, sinó ni tan sols imaginar, els pelaios tenen carta blanca (i magna) per adaptar la llei a les seves necessitats i/o capricis segons els hi convingui. Res de nou per aquestes contrades. Seguirem pensant (i patint) que hi ha un món per als senyors i un altre de molt diferent per als esclaus que s’han de sotmetre, vulguin o no, als designis d’aquells que tenen la paella i la Constitució pel mànec. El que era intocable ho ha deixat de ser amb la mateixa naturalitat amb la que, una vegada sí i una altra també, ens prenen el pèl.
Luis García: "Lo mejor de Barcelona es ser del Espanyol"
Ha de ser per això que l’Español no està a Barcelona i tu ja no estàs a l’Español.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)