Els Uixebtis

A l’antic Egipte, aquell tan maco de les fotos de postal, de les piràmides i els colossos de Memnon. Aquell del riu daurat, el riu de la vida que ho inundava tot fertilitzant la terra. En aquell Egipte llegendari manava el Faraó (el jefe) i manava molt. De fet era el més semblant a un Déu a la terra i clar, qui gossa desobeir a un Déu.

Doncs en aquesta cultura ancestral hi havia el costum de creure que desprès de la mort es continuava vivint de forma molt similar a com es feia a la terra. Així s’embalsamava el cos i se’l momificava per a conservar la seva aparença i les seves formes per poder fer front a les petites rutines de la vida més enllà de la mateixa vida. En el mateix sentit, quan s’enterrava al faraó, s’enterrava amb ell un munt d’objectes quotidians i força pràctics per al seu desenvolupament diari. Per atendre les seves necessitats, s’acompanyava a la mòmia, d’olis, ungüents, productes de cosmètica, miralls i diferents estris per a la seva higiene personal.

El més curiós del cas és que, sent la vida desprès de la mort, vida en el més pur i estricte sentit de la paraula i donat que el Faraó no era una persona, diguem-ne, massa avesada al treball quotidià, és a dir, que no cardava brot; es feia acompanyar en la seva tomba d’unes figures que representaven als empleats que havien de fer-li fàcil i còmode la seva nova vida. Així tenia al majordom, al cuiner, al jardiner, a l’obrer, a l’artesà, al forner,...tot el personal necessari per a fer-li menys sacrificada i més planera la vida desprès de la vida. Aquestes figures/empleats s’anomenaven Uixebtis i encara els podem trobar en el nostre tecnificat i evolucionat segle XXI. De fet, és una de les poques coses que ha sobreviscut al pas dels anys, una pràctica que ha superat tots els canvis i totes les cultures per a arribar als nostres dies en plena salut i amb absoluta vigència. Seguim tenint faraons que, en vida i alguns des de l’altra vida, segueixen tenint Uixebtis que els hi fan fàcil, molt fàcil la seva “sacrificada” existència.