diumenge, 2 d’agost del 2015

Catherine Izeta-Jones
Broken City

No entenc el perquè algunes persones s'escandalitzen quan Iceta diu que no descarta pactar amb C'S desprès de les eleccions. Què potser no és normal que 2 opcions polítiques similars i amb els mateixos interessos s'associïn? Ens podria sorprendre del PSC de fa 20 anys, però no del incognoscible succedani en el que s'ha convertit.
Aposta pel 27...S i fes saltar la banca
Zona de confort

Si quan tens set, beus. Si quan tens gana, menges (si pots). Si quan tens calor, busques l'ombra. Si quan tens fred, busques el solet. Si quan estàs malalt vas al metge. Si quan estàs trist, aspires a la felicitat. Perquè, doncs, quan estàs davant l'oportunitat de ser independent et resignes a seguir sent dependent? Fem amb naturalitat allò que ens demana el cos i abandonem, sense por, la submisa zona de confort.

diumenge, 1 de març del 2015

Penjats i de cap per avall
Segueixen verds i sense iniciativa

Haurem de convenir que, desprès d’anys de deriva política, IC verds ha perdut definitivament la iniciativa. Tots els seus esforços estan encaminats (o encamats) a no quedar-se despenjats en la cursa per assolir una certa quota de protagonisme que cada cop els hi és més esquiu. Es mouen a remolc d’altres iniciatives i cerquen desesperadament fórmules semàntiques , i força inversemblants, per fer-se un lloc dins d’una realitat a les antípodes de l’ambigüitat del seu ideari. Mentre l’actualitat exigeix definició, IC verds s’entossudeix a defensar l’abstracció. Es converteix, d’aquesta manera, en l’estendard del dubte permanent i es tanca en un laberint ple de racons però sense cap sortida. Que la seva proposta estrella sigui l’encaix amb Espanya diu ben poc de la capacitat d’anàlisi dels seus líders i de la ingenuïtat d’uns dirigents obsessionats en formar societat amb uns socis que no els han volgut, que no els volen, ni els voldran mai com a tals. Un suïcidi, que com a opció política és legítima, però que no aporta res a les expectatives d’un col•lectiu que necessita iniciatives per a resoldre el seu futur immediat. El que si que se’ls hi ha de reconèixer, als desconcertats líders d’ IC verds, és que, malgrat haver perdut tota iniciativa, segueixen estan tan verds com el primer dia.

diumenge, 25 de gener del 2015

Futurible
En casa del Herrera cuchillo de palo 

Ai Joan, funambuliste Joan! Els teus calculats equilibris es van tornant cada cop més precaris sobre la corda que s’afluixa. Els fets són tossuts, el present s’obstina en sobrepassar-te i el futur, aquest nostre futur, ja no admet la indefinició. Per a nosaltres haurà de quedar clar, d’una vegada per totes, si puges o baixes, si vas o vens i tu, amic Joan, hauràs de reconèixer que treballes pel teu país, que treballes per Espanya i la seva pervivència en el temps i l’espai. Fora caretes i foragitem el carnaval. A cara descoberta, que tothom defensi el que creu, però que ho faci de manera honesta i sense dissimular la seva veritable naturalesa i el seu prioritari objectiu. Joan, amic Joan, som grandets i entendrem perfectament per a que i per a qui treballes, quins són els teus anhels i on vols tenir la casa dels seus somnis. I no passa res. Has tingut l’oportunitat de fer estris d’acer de primera qualitat, però has triat malvendre l’excel•lent matèria prima de la que disposaves. I ara, a les portes del gran repte, t’hauràs de conformar amb un trist, rudimentari i maldestre ganivet de fusta. Sempre et quedarà el consol de fer una cooperativa amb el majorista Iceta, un reconegut artesà d’eines inservibles.
I de postres?
Crema catalana

diumenge, 11 de gener del 2015

Només un milió 

Un milió de persones. Només un milió de persones han respost a la crida unitària contra el terrorisme islàmic. Només un milió de persones s’han manifestat pels carrers de Paris mostrant el seu rebuig pel mortal atemptat contra el setmanari Charlie Hebdo. Només un milió de persones han sortit al carrer i han expressat públicament la seva posició (i determinació) contra la barbàrie fanàtica i assassina. Vol dir això que les persones que s’han quedat a casa estan a favor del terrorisme? Es pot deduir d’aquesta expressió que la majoria silenciosa que no ha sortit al carrer està a favor del sagnant atemptat? Es pot afirmar que tots aquells que no s’han manifestat en contra dels tràgics fets, n’estan a favor? 

Aquesta és, sens dubte, i a les proves em remeto, l’argumentari que han fet servir amb insistència i repetidament els partidaris del unionisme espanyol per desacreditar el poder de convocatòria del independentisme a Catalunya. Quan prop de 2 milions de persones al carrer, quan prop de 2 milions i mig de persones exercint el seu dret a vot, quan tot això no ha estat més que una minoria desorientada davant de tota aquella gent que es quedava a casa i, en conseqüència, n’era contraria. Quan se’ns ha volgut fer creure que l’expressió del carrer no ha estat més que la dèria d’una minoria exaltada en front del seny d’aquells que prefereixen el silenci. Quan tot això ha passat a casa nostra i la no participació ha sumant en bloc en contra d’aquells que si que participaven. Quan s’han llegit (i manipulat) les xifres a conveniència i han estat utilitzades per defensar uns arguments indefensables. On són ara els abanderats de les majories silencioses? Senyora Sánchez Camacho, senyor Trillo, senyor Rajoy, senyora Cospedal, senyora Saez de Santamaria,...s’atrevirien a afirmar que tota la gent que avui s’ha quedat a casa i no ha participat a la manifestació de Paris està a favor del terrorisme. Tots els ciutadans francesos que no han sortit al carrer, són o no són una majoria silenciosa que està radical i monolíticament en contra de la llibertat d’expressió, de la pau i del respecte?

dimarts, 6 de gener del 2015

El meu regne per un càrrec

Un futur esplèndid 

El flamant nou cap visible de Podemos/Podem a Barcelona, el senyor Marc Bertomeu Goixens, comença amb mal peu (o no) la seva trajectòria política. Si a Podemos/Podem, pel seu discurs fundacional, se li ha d’exigir un fet diferencial que l’allunyi de l’actual “casta”, és a dir, que tingui un comportament radicalment ètic en contraposició a tot allò que pretén combatre. Diríem que el senyor Bertomeu no és precisament l’exemple que li correspon. Al marge de que el seu pare sigui ric, fet que podríem arribar a obviar ja que no es pot responsabilitzar a un fill pels “mèrits” del seu progenitor, el bo d’en Marc ens ha fet saber, amb insistència i persistència, que no és independentista. Pot ser si, però, aleshores, que hi feia inscrit en la candidatura de “Sobirania i progrés”? Un error? Es va equivocar de llista? O, senzillament, com a bon polític i que vol fer carrera en la política, buscar la millor manera de guanyar-se la vida al marge de qualsevol mena d’ideologia? Menteix el senyor Bertomeu ara que forma part d’una llista unionista o mentia abans quan formava part d’una llista independentista? En qualsevol cas, Marc Bertomeu Goixens, menteix o ha mentit. Li pronostico un futur brillant perquè té molt clar l’objectiu, els ressorts que ha de fer servir, les tecles que ha de tocar i els mitjans que ha d’utilitzar per aconseguir-ho. El senyor Bertomeu té molt integrat el nom que l’aixopluga: Podemos i, amb ell, el lema de “la casta”: “el fin justifica los medios”.

Un futur esplèndid!

dilluns, 8 de desembre del 2014

Per aquest forat passarà la independència

Cornuts i pagar el beure

El PP es va presentar a les darreres eleccions amb un punt estrella en el seu programa: “no apujarem l’IVA”.

Al poc temps d’instal•lar-se al govern, i seguint la dinàmica d’incomplir totes les promeses electorals, decideixen apujar l’IVA. 

El Ministre d’economia, Cristóbal Montoro, apareix davant dels mitjans per justificar aquesta mesura. En mig de la sorpresa general, i amb tot el cinisme d’un cínic convençut i experimentat, ens diu: “si tots els ciutadans paguessin l’IVA que els hi correspon, no ens veuríem obligats a apujar-lo”. 

Si, ho heu sentit bé, encara que costi d’entendre. És a dir, davant la incapacitat de combatre el frau fiscal (quantificat entre un 20 i un 25%), de perseguir als defraudadors i castigar als infractors, al ministre d’economia de l’Estat espanyol, no se li acut una altra cosa que apujar l’IVA a aquells que ja el paguen. A aquells que compleixen escrupolosa i puntualment amb les seves obligacions tributaries. 

El senyor Montoro preocupat única i exclusivament per l’afany recaptatori, no només perdona als delinqüents, sinó que penalitza als honrats contribuents. Tot un exemple de com un ministre pot ser ineficaç, incompetent i vergonyosament injust. I no em vull imaginar que el problema no fos el de que no és capaç de fer pagar a aquells que no paguen, sinó que, senzillament, no vol, i que ja li estan bé les coses com estan. 

No sé si en una Catalunya independent ho farem millor, però tinc clar que estem davant una gran oportunitat de fer-ho diferent.

dimecres, 24 de setembre del 2014

Incomparable

Elx-emple 

Les comparacions són odioses tal i com diu l’aforisme? Doncs no. Les comparacions, en la majoria de casos, són un clar exemple d’una realitat evident. 

Comparem dos partits de futbol, un del Barça i un del Madrid. I per fer-ho més científic, que sigui contra el mateix rival. Posem per cas, l’Elx. Mentre al Barça li expulsen un jugador, injustament segons la nova normativa, al Madrid, davant del mateix rival, li assenyalen un penal inexistent al seu favor que canvia radicalment el partit. Mentre el Madrid no ha de patir davant l’adversitat perquè sempre apareixerà un xiulet amic per donar-li un cop de mà, el Barça ha de preocupar-se, i molt, perquè, en el moment menys pensat, una decisió arbitrària li esguerri la feina feta. 

Aquestes són, per alguns, les comparacions odioses que es voldrien estalviar, però cal assenyalar-les perquè ningú es dugui a engany i fer evident la veritable (i tossuda) naturalesa dels fets.

divendres, 12 de setembre del 2014

Viatge a la Lluna

11-S 
Repàs escolar 

A les portes d’un nou curs escolar, convindrà repassar algunes matèries per comprovar si l’estiu ha estat profitós i hem après tot allò que cal saber. 

Començarem per la Història, que ens ajuda a situar-nos, i preguntarem: algú em pot posar un exemple d’un poble que hagi accedit a la seva independència sense contravenir la llei vigent? Amb un sol cas em val.

Resposta: Cap. 

Continuem amb la Física, que ens facilita la comprensió de l’espai, i preguntarem: em podeu explicar el Principi d’Arquímedes? 

Resposta: Un cos insoluble totalment o parcialment submergit en un fluid (líquid o gas) en repòs rep una força de baix cap a dalt igual al pes del volum del fluid que desallotja. 

Seguim amb la Química, que ens permet conèixer la composició i compatibilitat dels diferents elements que trobem a la natura, i no us demanarem que ens descrigueu el Batolito de Nisa-Alburquerque, sinó que feu un senzill experiment: Ompliu fins la meitat amb aigua un got de vidre transparent i afegiu dues cullerades d’oli d’oliva. Espereu un parell de minuts i ens expliqueu el que veieu. 

Resposta: Incompatibilitat de fluids. 

I acabarem amb les divertides Matemàtiques, que és, malgrat totes les reticències, la ciència més exacta que coneixem. I farem una aparentment senzilla pregunta: 3.500 és igual a 1.800.000? Ho és o ho pot arribar a ser aplicant alguna fórmula homologada? 

Resposta: No. Categòricament, no.

diumenge, 17 d’agost del 2014

A plena llum
El talp 

Quan el sindicat, mitjançant el seu delegat de zona, em va oferir una indecent quantitat de diners per fer de talp, no vaig tenir el més petit dubte en acceptar l’oferta. Se’m demanés el que se’m demanés, jo era el seu home. La meva situació econòmica no passava pel millor moment. Mai havia tingut la precaució d’obrir comptes a Suïssa i els meus fracassats intents de traslladar els estalvis a Andorra mai havien trobat un transport mínimament solvent. 

La maleïda crisi, unes inversions catastròfiques i un puntet de mala sort varen volatilitzar el meu sanejat patrimoni. En aquest punt, estava disposat al que calgués per poder sobreviure, encara que hagués de vendre la meva ànima al diable. I va arribar l’oferta. En el pitjor moment, en aquella convergència de despropòsits, algú, al final del túnel, va obrir una finestra de claredat. La finestra que m’havia de convertir en tot un espia a canvi d’uns diners als que no podia renunciar. 

Aquest cop no es tractava d’ideals, conviccions o creences, només diners, única i exclusivament diners que m’havien de rescatar de la puta misèria que m’ofegava. I així va ser com, de la nit al dia, em vaig convertir en el talp més sapastre de la meva territorial. 

I perquè sapastre? Doncs perquè no n’encertava cap. Algú m’hauria d’haver donat un mínim de formació. Algú m’havia d’haver instruït sobre quina mena d’informació tenia interès i quina no. Algú m’hauria, i no és molt demanar, d’haver vacunat contra l’empatia i la síndrome d’Estocolm. Resumint, algú m’hauria d’haver dit quin objectiu perseguíem i que calia fer per aconseguir-ho. 

Res! I així va anar. La informació i les estratègies les treia llegint els diaris, les accions a seguir i les campanyes programades eren de domini públic i, finalment, vaig acabar simpatitzant amb els companys als que espiava i, el meu greu, abraçant el seu ideari. 

Conscients de la meva desviació, de la meva deriva ideològica, el sindicat em va cridar a capítol per certificar el meu “finiquito”. Em va desproveir dels meus privilegiïs, em va rellevar de les meves obligacions i, evidentment, em va tallar el finançament. Tot amanit amb l’amenaça de terribles conseqüències si ho feia públic. Ningú havia de saber que un sindicat garant de l’ètica i els bons costums posava en entredit el seu nom embrutant-se les mans amb pràctiques de dubtós procediment i nul•la moralitat. 

Ara, he tornat al principi: no tinc un “duro”. Però, i això no té preu, he deixat de menjar cucs, la humitat no em castiga els ossos i visc al descobert amb els ulls ben oberts.

dijous, 14 d’agost del 2014

diumenge, 27 de juliol del 2014

Sé qui ets i sé que vols
La fragància de la colònia

No hi ha res de més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres. 

Per si algú encara (i ja té delicte) no ho tenia clar, a can PSOE tot segueix igual. Canvien les cares, canvien els noms, canvien les edats, canvien les procedències, canvien les territorials, canvien els clans, canvien les cúpules dirigents,...però, en el fons, i no tant en el fons, segueixen els mateixos tics, la mateixa ceguesa i, el que és encara pitjor, el mateix tarannà colonialista i antidemocràtic pel que fa a Catalunya. 

Pedro Sánchez, flamant secretari general del PSOE, acaba d’equiparar l’ independentisme amb la violència de gènere i l'atur. Algú es creia que la cosa seria diferent? Algú realment s’ho creia? 

El PSOE i el PP, el PP i el PSOE, són com dos gotes d’aigua difícils de distingir. No hi ha cap diferència en la manera d’abordar el “problema” català i no hi ha cap mena de diferència en el procediment a seguir per “solucionar-lo”.

Quan el senyor Pedro Sánchez compara l’ independentisme amb la violència de gènere i l’atur, entenc, des de la meva ignorància, que es refereix única i exclusivament a l’ independentisme català. L’ independentisme català és l’únic independentisme il•legal i inconstitucional de tots els independentismes al llarg de la història. No passa pel meu cap que el senyor Pedro Sánchez hi pugui veure alguna relació de violència de gènere i l’atur amb l’ independentisme espanyol enfront dels francesos allà pel segle XIX, el de la India davant els Britànics o de Cuba davant d’Espanya. 

No em puc imaginar, per molt que m’hi esforci, Ghandi relacionat amb la violència de gènere, ni a Daoiz i Velarde com a màxims artífex de l’atur de la seva època. No, sincerament, no m’ho puc imaginar. Clar que jo no soc el màxim responsable del PSOE a Espanya, ni tinc la capacitat intel•lectual del senyor Pedro Sánchez. 

La colònia vol esdevenir perfum.

diumenge, 20 de juliol del 2014

El cos de Crist

Con la iglesia hemos topado 

Que l’església espanyola actuï d’ofici exigint a l’exèrcit un nou “alzamiento nazional” per frenar les legítimes aspiracions sobiranistes catalanes, no és un fet nou i, encara menys, sorprenent. És, malauradament pels que el pateixen, un dels trets essencials del seu ADN i que ha condicionat i dirigit totes les seves decisions al llarg de la seva vergonyant història. L’església, i l’espanyola com a raó última de la seva idiosincràsia, sempre ha estat bel•ligerant amb tot allò que no entén, que és diferent, que no es doblega a les seves pretensions i que no combrega amb la seva idea de vassallatge i dominació. L’església, i l’església espanyola en concret, ha estat històricament, capdavantera en torçar voluntats i sotmetre civilitzacions i cultures sota la dictadura de la seva creu. Perquè ara hauria de ser diferent? Quin miracle s’hauria de produir perquè Catalunya quedés exclosa de la seva voracitat genocida? Quins elements o factors de canvi fan pensar que una situació d’aquesta mena es pogués donar? L’església espanyola es mou en un terreny abonat a la seva perversa doctrina i als seus particulars interessos. No és d’estranyar que les seves arengues, declaracions i exigències a favor de l’ús de la violència per combatre la democràcia siguin tan ben rebudes en el si de la societat que l’acull i, en lògica conseqüència, apareguin plataformes para-feixistes com la de “libres y iguales” que, seguint les consignes de la seva església, del seu conseller espiritual, exigeixin l’ús indiscriminat de la força contra la legítima, pacífica i democràtica força de la raó. 

Aquesta és l’Espanya real, l’Espanya de la creu i el sabre i la del “a dios rogando y con el mazo dando”. 

Tinc presa, molta presa!

dissabte, 19 de juliol del 2014

Resistir per guanyar

Màlaga és Espanya, Catalunya no 

Una empresa obre una botiga al centre de Màlaga i ho fa amb tan poca sensibilitat que posa el rètol en català. La iniciativa, la desafortunada iniciativa, no és només una provocació en tota regla, sinó també un error de conseqüències catastròfiques que compromet seriosament la viabilitat econòmica del nou establiment. 

Una ofensa d’aquesta magnitud és recollida ràpidament pels diaris locals (i no tan locals) que denuncien l’escàndol i exigeixen una immediata reparació. Escriure en català, per error, a Màlaga o a qualsevol indret d’Espanya, és un fet inacceptable i immoral. A Catalunya, per contra, les empreses retolen en espanyol, s’anuncien en espanyol, hi ha diaris i televisió en espanyol, el cinema és majoritàriament en espanyol, la “justícia” s’aplica i es gestiona en espanyol,...i ara, per arrodonir-ho, haurem de pagar perquè 4 gats asocials rebin les classes en espanyol. 

Tot això, pel que es veu, entra dins la normalitat més absoluta al meu país. A Màlaga, per contra, una frase, una sola frase en català, és un monumental i imperdonable error. Màlaga és territori espanyol i el català no hi té cabuda perquè no és una llengua espanyola. Hi teníeu algun dubte? 

Catalunya, per molt que ho cridin, no ha sigut, no és, ni serà mai Espanya. Als fets em remeto i a la voluntat popular m’hi encomano.

diumenge, 13 de juliol del 2014

Benvinguts al paradís

A Bèlgica ja no es pon el sol 

Ja va sent hora de reconèixer els mèrits del senyor Wert i destacar la rellevància del seu pragmatisme i la seva extraordinària capacitat intel•lectual. Coincideixo plenament amb el seu argumentari pel que fa a l’ús de les llengües i, encara més, en prioritzar l’espanyol com a llengua hegemònica per damunt de totes les altres. És, el criteri del senyor Wert, el mateix criteri que hem defensat a la meva família des de l’albada dels temps i que s’ha transmès de generació en generació fins els nostres dies. 

Ho hem fet quan la llengua només era un reguitzell de sons guturals (espanyols evidentment) i ho seguim fent en l’actualitat sense cap mena de remordiment i amb el convenciment de que és l’única opció possible (i intel•ligent) per guanyar el paradís. 

El meu germà, i serveixi com a exemple ben significatiu, ha tingut que desplaçar-se recentment, i per motius de feina, a Bèlgica. I que direu que és el que primer ha fet el meu germà en arribar a Namur. Doncs matricular els seus fills, és a dir, els meus nebots, en una escola espanyola on la llengua vehicular és l’espanyol i, això si, hi fan una hora de francès a la setmana per ampliar coneixements, guardar les formes i fardar de cosmopolitisme. 

El meu germà, intel•ligent com pocs i amb una visió de futur sense parangó, sap que aquesta, i no cap altra, és la millor manera de que els seus fills, els meus nebots, tinguin una preparació acadèmica que els hi permetrà una ràpida integració al país i, per damunt de tot, trobar una feina qualificada, enriquidora i plaent que atengui les seves necessitats i satisfaci les seves aspiracions més ambicioses.