ANC - Signa un Vot per la Independència

Toy (bad) story

T’odio amor meu 

Curiosa la manera que té Espanya de voler convèncer Catalunya de que no marxi. Si en qualsevol relació de parella és bàsic l’enteniment, la confiança mútua, el respecte, l’empatia i l’estima perquè la cosa funcioni; Espanya sembla que no ho té gens clar. En comptes de potenciar tots aquests aspectes positius ha optat, en una ostentació d’intel•ligència emocional fora de tota mida, per tot el contrari. Espanya pretén que Catalunya desisteixi de les seves legítimes aspiracions d’independència a força d’atonyinar-la, de menysprear-la, d’insultar-la, de vexar-la, de intimidar-la, d’atemorir-la, de manllevar-li la llengua i d’espoliar-la. Trobo que, i no cal ser massa espavilat, que aquesta és la millor manera perquè una relació sigui plaent i duradora. Espanya posseeix una curiosa ment privilegiada que sap que s’ha de fer en cada moment i com tractar a la parella perquè no se li esvaloti. L’Espanya del no, fa cada cop més forta la Catalunya del sí.

Una comèdia àcida

El discurs del rei...Artur 

Què Artur Mas, president de la Generalitat de Catalunya per aquells que encara no ho sàpiguen, faci referència a la consulta en el seu discurs de Cap d’Any, és el que toca. Toca per actualitat, per transcendència, per sentit de país i per voluntat popular. El procés sobiranista és el major repte dels darrers 300 anys i la gran oportunitat que hem estat esperant. No es pot negar que, en aquesta estimulant conjuntura, no hi ha un altre tema més recurrent que el debat sobre la independència de Catalunya. Un debat democràtic i il•lusionant que ha calat profundament en la societat catalana i que recorre el país en tots els sentits i totes les direccions. 

Catalunya té un projecte col•lectiu i aquest ha de ser protagonista en el discurs del President. Una altra cosa és, i en això es veu la transcendència de l’aspiració catalana, que la gran majoria de presidents autonòmics i el propi rei espanyol en facin referència en els seus discursos. Cal que els mandataris espanyols facin del procés català el tema estrella del seu missatge? Qui realment està obsessionat amb que Catalunya sigui independent? Qui tem pel seu futur? Qui té pànic per perdre els seus privilegis i allunyar-se definitivament de l’estat del benestar? 

El procés cap a la independència de Catalunya no és una iniciativa o un caprici del senyor Artur Mas. El senyor Artur Mas, com a president de la Generalitat, recull el testimoni transversal d’una ciutadania mobilitzada i se’n fa ressò en el seu discurs. Tot el contrari que els politics espanyols, amb la monarquia al capdavant, que, des de la ignorància, la intolerància i l’autocràcia, intoxiquen i perverteixen els seus administrats amb idees totalitàries de conflicte i confrontació.

L'equilibrista

El gran mar 

Vet aquí la meva sorpresa, sorpreses en plural, en voler comprar el darrer assaig històric de David Abulafia que porta per títol “El gran mar”. 

La primera d’elles, i la que menys m’ha sorprès per reiterativa, és la no edició en català. Un “oblit” que, no per habitual, deixa de ser descoratjador. I més si tenim en compte que el gran mar al que fa referència el llibre no és un altre que la mediterrània, un mar que ens toca molt de prop i amb el que tenim lligams indelebles. 

La segona sorpresa, sorpresa relativa, és que no hi ha edició en català però si en anglès. I que aquesta edició té 80 pàgines més que la seva versió original en espanyol. O bé en anglès costa una mica més explicar les mateixes coses o bé la versió espanyola ha patit una retallada inexplicable. Això o que en anglès es puguin narrar fets que en espanyol millor no tocar perquè podrien ferir sensibilitats que no convé mortificar. 

I la tercera sorpresa: el preu. En la versió espanyola el llibre costa 38 euros, mentre que en l’anglesa el cost es redueix quasi bé a la meitat: 20,20 euros. Una diferència difícil de justificar a no ser que la lletra impresa anglesa o la seva tipografia tinguin un valor exponencialment molt més econòmic. Això o que les editorials espanyoles es vulguin enriquir a la velocitat de la llum o tinguin la consigna de fer-nos prohibitiva la cultura per mantenir-nos estacats en la ignorància. Qualsevol cosa és possible.

Fràgil equilibri

Religió a la carta

La moto del sij 

Vagi per endavant la meva animadversió, la meva justificada animadversió, per la que considero la xacra més gran que ha patit i pateix la humanitat: la religió. I quan em refereixo a la religió no ho faig pensant en una o altra en funció del Déu que serveixen, sinó al concepte de Religió en majúscules que fa els homes (i també a les dones) fanàtics integristes i llops per als de la seva pròpia espècie. 

La religió és al progrés com el pal ho és a la roda. I, malgrat tot, seguim avançant. Si pel que es veu no podem eradicar aquesta xacra i hem de conviure amb aquesta plaga, caldria que tinguéssim molt clar que s’hauria de restringir l’exercici del culte a l’àmbit estrictament privat i que, aquesta despersonalitzadora pràctica, no envaís, en cap cas, l’espai públic. 

Dit això, em sembla injustificable la negativa dels sijs residents al nostre país a posar-se el casc per conduir motos amb la peregrina excusa de que la seva religió els hi prohibeix. Posats a ser pietosos i a observar els preceptes de la religió, segur que en trobem alguna que ens eximeix de pagar impostos, que ens obliga a amputar el clítoris a les dones, que ens ordena matar a l’infidel o cremar a la foguera al que pensa diferent. La religió sempre ha estat la perfecta coartada per servir uns irracionals interessos que perjudiquen el bé comú i la llibertat de l’individu i amb ella, el seu progrés. 

Quina necessitat tenen els sijs de fer ostentació de les seves creences personals? Si són incapaços de mantenir-ho en un àmbit estrictament privat, s’hauran de conformar a no passejar-ho en moto.

Descriptiu

Paradoxa 

Tota la vida sent “polacos” i ara resulta que, en realitat, som nazis. En un obrir i tancar d’ulls els catalans hem passat de ser vistos pels nostres veïns espanyols com irrecuperables jueus: garrepes, avars, usurers, gasius,...i altres adjectius per l’estil, a ser percebuts com a uns autèntics nazis. O realment els catalans tenim una capacitat camaleònica digna d’admiració o els espanyols tenen unes particulars dots d’interpretació fora de tota mida. 

Com o per quin estrany misteri un poble pot ser jueu i nazi a l’hora? Quina transformació genètica o quin extraordinari mecanisme ha obrat aquest miracle, aquest prodigi de mutació? 

Si els catalans, segons els espanyols, tenim aquesta habilitat per interpretar tots els papers de l’auca: fer de víctima i al mateix temps fer de botxí, no ens hauríem guanyat el dret de no necessitar cap altre actor en la representació i fer el nostre camí en solitari?

Paradoxa, contradicció? Es veu que no, que la paradoxa és inherent a la nostra manera de ser i portem la contradicció en l’ADN. Els catalans som per als espanyols la materialització dels seus fantasmes infantils (i no tan infantils) i el mirall que els hi retorna la seva insuportable inharmonia.

Vampirs

Ho porten a la sang 

Quina estranya curiositat la d’algunes persones que surten en aquest vídeo i que aposten tan clarament pel dret a decidir de les dones i en canvi no tenen cap mena d’escrúpol en negar-li el dret a decidir als catalans. Curiosa manera d’entendre el dret a decidir en funció de que aquest serveixi els seus interessos o s’ajusti a la seva ideologia. O s’està a favor del dret a decidir o s’està en contra. No val només estar-ho segons el vent que bufa i d’on bufa. Si les dones tenen tot el dret a decidir sobre una qüestió tan controvertida com l’avortament, perquè els catalans no tenim el dret a decidir sobre una qüestió tan poc discutible com l’exercici de la democràcia? Són les dones, per als participants d’aquest vídeo, un col•lectiu amb més pedigrí i més drets que no pas els catalans? Perquè es nega a uns el que es veu tan normal en els altres? Quina mena de democràcia practiquem que segrega grups en funció de les seves expectatives i aspiracions? 

Espanya sempre s’ha significat per patir un endèmic dèficit democràtic i no passa dia que no se’ls hi vegi el llautó. Ho porten a la sang.

Mireu quants espanyols pel dret a decidir

Un mar de dubtes

Avortar 

Poc a poc es van establint les bases perquè la consulta sigui tot el legal que calgui. Que compleixi tots els requisits necessaris per emmarcar-la dins la llei i es pugui celebrar sense cap entrebanc. Aquestes bases, contràriament al que es podia pensar, estan arribant del govern espanyol en un desplegament de sensibilitat cap al nostre país, fins fa poc, difícil de preveure. 

El darrer cas el tenim en la proposta i aprovació de la nova llei de l’avortament que, per a molts es retrograda i restrictiva, però per a Catalunya i les seves aspiracions sobiranes és un bé de Déu que aplana el camí cap a la independència. Amb aquesta llei, i seguint el seu esperit, Catalunya està legitimada per abandonar Espanya basant-se en arguments irrefutables. 

La nova llei de l’avortament aprovada unilateralment pel PP espanyol preveu que una dona, qualsevol dona, podrà avortar si hi ha perill per a la seva vida o bé pateixi danys psicològics. I això també és extrapolable a les comunitats de dones i a les seves aspiracions col•lectives. 

Com podeu veure, en tots dos supòsits, Catalunya està legitimada a avortar d’Espanya per pura supervivència. Qui, a aquestes alçades de la gestació, no té clar que Catalunya està en situació de risc i que l’única sortida possible és la interrupció de l’embaràs? 

Catalunya està (em)prenyada per culpa d’una violació i d’un esperma amoïnós i no desitjat i davant aquesta contingència que posa en perill la seva vida i la pròpia pervivència com a país té, ara per llei, tot el dret a desfer-se d’un fetus amb malformacions endèmiques i incurables. 

Cal avortar d’Espanya perquè en la decisió/acció, ens va la vida.

Guardeu-vos del dimoni

Coses que vaig aprenent 

Estic convençut, i a l’observació em remeto, que el PP, Ciutadans i el PSC són per la Independència de Catalunya com Bershka, Osho i Stradivarius per Zara. Tres marques, aparentment diferenciades però del mateix grup industrial, que amb el seu posicionament i la suposada competència no fan més que millorar els resultats de la marca original. Crear falsos adversaris que, al mateix temps que ocupen un espai que li correspondria a la veritable competència, ofereixen alternatives discutibles que optimitzen la proposta que teòricament volen erosionar, és una estratègia que els mercats utilitzen habitualment amb excel•lents números. Una calculada oferta i una simulada varietat que satisfà i tranquil•litza a l’ingenu consumidor. Aquesta manera de fer ja ha arribat a la política amb uns resultats força interessants. Si en teniu algun dubte podeu analitzar, des d’aquesta perspectiva, totes i cada una de les decisions del PP, de Ciutadans i del PSC i veureu quina idea afavoreixen i qui en surt reforçat. 

Estic igualment convençut, en aquesta línia d’observació, que Pere Navarro no fa tot el que fa perquè és un inepte, un incompetent o un ignorant. Res d’això, i als fets em remeto. En Pere Navarro ha rebut l’encàrrec, per qui dóna els encàrrecs, de desmantellar el PSC fins que no en quedi ni el més petit rastre i, aplicat com és, està complint amb solvència les directrius que li han assignat. Feu el mateix anàlisi que amb el cas anterior i veureu, sense sorpresa, a qui i a que afavoreix la seva galdosa gestió.

No és un muntatge

La sort de Madrid 

No és per fer sang, ans al contrari, perquè la sort que té Madrid en l’amor es digna d’enveja. Ho explica una dita popular espanyola: “afortunado en el amor, desgraciado en el juego”. I a la vista dels darrers esdeveniments, hem de convenir que Madrid ha de tenir, per força, una vida amorosa absolutament satisfactòria. 

Com s’explicaria sinó les darreres campanyes del Real Madrid, el fracàs del projecte Mourinho, la bufetada de Neymar, el no Olímpic a l’organització dels jocs i, recentment, la renuncia d’Eurovegas a instal•lar-se a la capital del regne? Per força ha d’haver un equilibri còsmic que compensi tant infortuni i tanta desgràcia. No s’entendria aquesta ratxa de mala sort sinó hi hagués al darrera un escenari amorós balsàmic i que guarís totes aquestes ferides.

A Madrid, i als fets em remeto, li ha d’anar molt bé en l’aspecte sentimental i jo, amb absoluta complicitat, no puc més que congratular-me. Em satisfà tant aquest escenari idíl•lic en el que s’ha instal•lat Madrid que faré tot el que estigui a les meves mans perquè aquesta situació s’allargui en el temps més enllà d’on m’arribi la imaginació. 

Annus horribilis per Madrid? Ni parlar-ne! Justament és per l’anus per on li han arribat les mostres d’afecte i tots els moments de plaer. Per molts anys!

Ho portem dins

Pollastre sense cap

Alatriste o ala de pollastre?

Pérez Reverte: «Amb més educació, menys independentisme» 

Confirmant la meva convicció, aquí tenim un altre exemple, i no un exemple qualsevol, de l’ambigüitat de l’educació i la seva perversitat quan es plega a una determinada idea o serveix un determinat objectiu. 

Vol dir el senyor Pérez Reverte amb la seva afirmació que tots els moviments independentistes, totes les propostes d’emancipació dels pobles han estat fruit de la incultura i de la manca d’educació? Diu això el senyor Reverte? Eren ignorants els Islandesos, els argentins, els indis, els americans i els mateixos espanyols en la seva guerra per la independència davant els francesos? O només són ignorants els catalans? Hi ha ignoràncies de primera i segona categoria? Hi ha ignoràncies tolerades i d’altres d’intolerables? Deu ser que no hi ha res com ser una persona educada per saber veure la diferència. 

Ell, que pot ser molt llegit, instruït i culte, no té el mínim coneixement d’allò que parla. I el desconeixement, per a aquells que ho desconeixen, és el principal ingredient de la ignorància. Ell, tan educat en la submissió i el patriotisme hispànic, és un perfecte analfabet pel que fa a la Història, en majúscules, de la Humanitat.

L’educació a la que fa referència el senyor Reverte no és una altra que la dels gossos ensinistrats per fer tot allò que l’amo els hi mana i així guanyar-se el pinso que els alimenta. El gos està educat per no mossegar la mà que li dóna de menjar. Si el gos tingués coneixement no passaria per la humiliació de l’esclavatge i la dependència d’un amo esgotador, tirànic i ignorant.

Comencen les mostres de suport

SI SI 

Doble o res 

Ja tenim pregunta i, intrínsecament, ja tenim resposta. O hauríem de dir, respostes? De fet, i per ser honestos, ja teníem la resposta molt abans de formular la pregunta. I ara, amb l’acord aconseguit, no ens donaran només l’oportunitat d’afirmar allò que volem, sinó què, pel mateix preu, podrem confirmar-ho donant un doble si.

L’aposta està clara: o doble o res. O el SI SI de l’aposta valenta que farà saltar la banca o el no del mesell que defuig el risc i no sortirà mai de pobre.

 "España tiene que bombardear periódicamente las tierras catalanas"

Azaña

Espanya contra Catalunya 

Us imagineu al PP demanant destitucions pel simposi “Espanya contra Catalunya” que s’ha de celebrar a Barcelona entre el 12 i el 14 d’aquest mes? Us imagineu el mateix PP defensant aferrissadament la llibertat d’expressió de Canal 13 i Intereconomia davant la demanda de la Generalitat per insults, racisme i incitació a l’odi? Doncs deixeu d’imaginar-ho perquè és del tot cert. No trobeu que és un xic contradictori? Doncs està clar que el PP, no. 

Quina mena de substància tòxica els hi administren als militants del PP per poder ingressar al partit? Quina mena de deficiències neurològiques s’exigeixen per formar part d’aquesta tropa de descerebrats? 

Te collons que els impresentables del PP acusin els catalans de manipular la història, quan han estat els espanyols, els seus governs i la seva premsa la que s’ha encarregat, per activa i per passiva, d’ordir una infamant farsa a la mida de les seves necessitats i al servei dels seus interessos. 

Acusar a Jaume Sobrequès, un socialista com els d’abans, de quan els socialistes encara eren persones i no vulgars animals de companyia, és una perversió fora de tota mida. 

El simposi “Espanya contra Catalunya” és una proposta científica , lluny de qualsevol intencionalitat política i, com a tal, s’ha d’entendre. Fer una interpretació interessadament partidista és un plantejament fora de lloc i que no té res de científic i/o acadèmic. 

“Espanya contra Catalunya” és el títol del simposi i el PP ha tornat a demostrar, amb la seva actitud, l’enorme vigència de l’enunciat i la seva crua realitat.

Aprofita l'oportunitat

Educa, retalla i enganxa 

L’educació, encara que ho pugui semblar, no és el remei que tot ho guareix. L’educació és com un autobús que va allà on el conductor vol o allà on li han manat que vagi. Es pot educar en la llibertat, cert, però també en l’obediència cega, en la intolerància i en el feixisme. Si m’heu de donar a triar em quedo, sense el més petit bri de dubte, amb el coneixement abans que amb l’educació. 

El coneixement i amb ell, la necessitat de conèixer, neix d’un mateix, de l’interior, mentre l’educació es imposada i generalment atén les normes i serveix les dèries de l’educador. De l’educador o d’aquell que fa servir l’educador per condicionar la voluntat de la gent i el marc social en el que s’ha de moure. L’educació ensenya a comportar-se d’una determinada manera, limita l’espontaneïtat, encotilla la iniciativa i dilueix la diferència. Estimular el coneixement i les ganes de conèixer ens fa, en oposició a l’educació, extraordinàriament més civilitzats, solidaris i lliures. 

Es pot ser molt educat i culte i, alhora, ser un veritable monstre. L’home és un llop per a l’home i la història no solament no ho desmenteix, sinó que està plena d’infortunats exemples. Els més educats i els més cultes han estat, des del principi dels temps, els responsables de les grans tragèdies de la Humanitat. Ells i només ells, han declarat les guerres, han liderat la Inquisició, han aixecat fogueres expiatòries, han sotmès als seus iguals i han condemnat als diferents. 

Llegits i instruïts que, sistemàticament i amb la coartada de l’educació, aixafen al pròxim i a tots aquells que des de la consciència crítica pretenen accedir al coneixement. 

És una avantatja que en català ho tinguem tan clar. Sabem, per definició, quina és la diferència entre una persona que té educació i una que té coneixement.

El millor regal, un país normal