Fracàs escolar 

Cert, totalment cert. Hem de reconèixer que el fracàs escolar al nostre país és una evidencia que no podem seguir negant. El model català d’ensenyament no funciona. I no funciona perquè ho diguin saberuts experts, ni ho avalin elaborats dossiers. No funciona perquè tots nosaltres, del primer a l’últim, podem observar (i patir) els resultats. Que les conseqüències d’un model escolar siguin persones com Alicia Sánchez Camacho i Albert Rivera, dóna una idea prou exacta de la magnitud de la tragèdia. Alguna cosa falla en el sistema. Alguna cosa no es fa prou bé si els resultats són com els d’aquests dos exemples. S’hauran de replantejar els paràmetres, reformular els conceptes i cercar noves metodologies per redreçar una situació al llindar del col•lapse. I s’haurà de fer amb tractament d’urgència, no hi ha alternativa possible. El país, el nostre país, no es pot permetre formar ciutadans amb aquestes deficiències. Els necessitem a tots, en perfectes condicions socials i plenes facultats mentals si volem avançar. Hem fracassat en el primer intent, però ara que coneixem la fesomia del monstre, estaria molt bé aprendre dels errors.

So pena

Mal viure 

Qui vol viure en un país on es fan lleis que declaren la tortura com un Bé d’interès Nacional? Qui vol viure en un país on no hi ha lleis que regulin i reparin la catàstrofe dels desnonaments? Qui vol viure en un país governat pel PP i que té com a principal partit de l’oposició al PSOE? Qui vol viure en un país que no respecta la voluntat democràtica d’un Parlament escollit democràticament pel poble? Qui vol viure en un país on la Llei està per damunt de les persones i no les persones i la seva voluntat majoritària i democràtica per damunt de la Llei? Qui vol viure en un país on els ciutadans no poden canviar el marc legal que els encotilla? Qui vol viure en un país on la corrupció està justificada pels baixos sous dels seus governants? Qui vol viure en un país on el Governador del seu Banc Nacional diu que la corrupció no perjudica la recuperació de l’Estat? Qui vol viure en un país on es fan retallades en educació, sanitat, despesa social, treball,...mentre s’augmenten les despeses en l’exèrcit, en els sous i les dietes dels polítics i governants, en les ajudes a la banca i es fa una amnistia fiscal per a les grans fortunes i els defraudadors? Qui vol viure en un país de corrupció i misèria moral? Qui vol viure en un país construït amb comissions, sobres en negre i favors molt ben remunerats? Qui vol viure en un país on una persona pot anar a la presó per fer servir una targeta de crèdit sense fons per comprar menjar, mentre es poden tenir 22 milions d’euros a Suïssa amb total i absoluta impunitat? Qui vol viure en un país que no ens deixa viure? Viure, sí. Però viure lluny.

Tancat per indecent

Que torni la sang 

PP: "Els toros tornaran a Catalunya al setembre" Juan Manuel Albendea, president de la comissió de Cultura del Congrés, dóna per fet que la ILP que demana que els toros siguin declarats Bé d'Interés Cultural es convertirà en llei. 

I posats a recuperar plagues llegendàries i errors històrics, perquè no fem que torni la pesta bubònica, el martiri i la tortura, el circ i els lleons, la compra i venda d’esclaus, la inquisició, la crema de bruixes, la persecució dels jueus, la fil•loxera, l’absolutisme monàrquic, la dictadura feixista,...i tot allò que amb tant d’esforç hem aconseguit superar? Estaria molt bé que, desprès de declarar els toros Bé d’Interés Cultural, Juan Manuel Albendea no s’aturés aquí i seguís invertint el temps i els diners dels contribuents en assumptes tan transcendentals i rellevants per al progrés de la societat com la restauració de tot allò que ens recordi del que som capaços, les misèries i els baixos instints que han guiat (i guien) la nostra sort. Que torni la sang.

Pel forat del pany

La Constitució de Sodoma 

El Consell de Ministres ha fet aquest divendres un pas més que pot fer que la declaració de sobirania aprovada al Parlament de Catalunya acabi en mans del Tribunal Constitucional (TC). La vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaria, ha anunciat que han rebut ja les conclusions de l'informe que havien encarregat a l'advocat de l'Estat i que, segons aquest, la declaració és inconstitucional. Tribunal Constitucional espanyol, Govern espanyol, Vicepresidenta espanyola, advocats de l’Estat espanyol,...

Evidentment que qualsevol proposta del Parlament de Catalunya que aposti pel dret a decidir és i serà inconstitucional segons la llei espanyola. Faltaria més! No volem vulnerar un determinat article de la Constitució espanyola, volem vulnerar-la sencera. Tant, que marqui un punt de no retorn i senyalitzi el camí per on han d’anar les coses. Espanya que es quedi amb la seva Sagrada Constitució i nosaltres amb la incompatibilitat com a full de ruta per allunyar-nos definitivament del seu jou asfixiant. Vull ser inconstitucional amb totes les conseqüències, amb tot el senderi, amb tot el coratge, amb tota la voluntat, amb tota la consciència, amb tota la barra, amb tot el desvergonyiment, amb tota la certesa, amb tot el convenciment i, per si no queda clar, amb tota la fortalesa que calgui perquè Espanya no em segueixi sodomitzant. Fa molt de temps que el meu esfínter veu les estrelles.

Dibuix del natural

Messi-dependència 

Potser perquè el dia era radiant. Potser perquè l’hora era lluminosa. Potser perquè el sol estava en el seu zenit. El cert és que he vist amb nitidesa immaculada el que significa la dependència. Tant parlar des de Madrid de la Messi-dependència i avui, per fi, l’he vista amb nitidesa, inapel•lable. Partit a les dotze del migdia. Partit amb menys gent jove, i amb molta, molta gent menuda en un estadi a rebentar. Partit contra el Getafe i espectacle de primer nivell. Han marcat tots els davanters del Barça, inclòs el que ha sortit des de la banqueta. També ha marcat un migcampista i, fins i tot, un defensa. Sis gols de sis jugadors diferents, Messi entre ells. Un equip compacte, solidari i equilibrat. Un joc precís, preciós, virtuós i, alhora, efectiu. Un regal per als sentits que ha fet la delícia de petits i grans en una matinal de fantasia. Llàstima de la Messi-dependència.

Túnel de vestidors

Hienes blanques 

Ves per on que ara el botxí es pretén víctima i el Madrid s’indigna per un vídeo d’Esport 3 on es comparava als seus “jugadors” com una manada de hienes en la persecució i caça de Leo Messi. Si ja és al•lucinant la conducta bestial d’alguns jugadors del Madrid i la transformació que pateixen quan juguen contra el Barça, encara ho és més l’increïble fet de voler-ho justificar. El comportament animal repetitiu acaba per passar factura i acomoda a l’individu que l’exerceix en un estat d’irracionalitat cada cop més allunyat de la civilització que l’acull. Si el Madrid no vol ser comparat amb una jauria de hienes, faria bé en canviar d’estratègia. La culpa, la responsabilitat de l’acció, no és de qui la denuncia, sinó de qui la comet. És evident que els jugadors del Madrid, alguns jugadors del Madrid, s’han brutalitzat ( a les proves ens remetem) i la seva manera de fer està cada cop més enfrontada al futbol i als seus principis bàsics. Veure avui un partit del Madrid contra el Barça és com un d’aquells documentals del National Geogràfic on s’estudia el comportament d’un grup de bèsties quan albiren la presa i oloren la sang. Si el Madrid vol ser tractat com un equip de futbol i els seus components com a futbolistes, és imprescindible que es comportin com a tals. 

Que Esport 3 hagi demanat disculpes públiques pel seu vídeo de denúncia absolutament justificada i el Madrid, i els seus jugadors, no ho hagin fet per cap de les seves brutals i injustificades accions, és un exemple sagnant de que hem perdut definitivament el nord. El món al revés i la perversió com a referent.

Auditoria interna

De pez a pescado solo media un anzuelo

Por la boca muere el pez 

Mariano Rajoy: “defender a Ana Mato, es justo” 

Que vol dir exactament “justo”? Just el que s’esperava? Just el que tocava? Just el que calia fer? Just en compensació als favors rebuts? Just per no aixecar la llebre? Just per tapar totes les boques i mantenir totes les fidelitats? Just perquè la cosa no vagi a més? Hem de reconèixer, mal ens pesi, que la concreció i/o precisió no són una de les virtuts de Mariano Rajoy. Cada cop que fa declaracions se’ns presenta tot un Univers de possibilitats. Infinitat de portes que s’obren en tots els sentits i en múltiples direccions. “Todo es mentira, salvo alguna cosa”. “No me hagan más preguntas porque no he dormido en toda la noche y estoy cansado”. “Defender a Ana...” A partir d’aquí tot s’hi val. Tota interpretació és possible i el que s’entreveu fa esgarrifar. Rajoy és un veritable especialista del neguit. Amb les seves intervencions públiques (poques per cert) no només no aclareix les coses i hi posa llum a les ombres, sinó que amplifica els dubtes fins a extrems inimaginables i dinamita els fonaments de la seva credibilitat i de tot allò que vol representar.

Maltractador en "acte de servei"

Retratat

La corrupció del senyor Duran 

El desconcertant, i cada cop més senil, Duran i Lleida, acaba d’afirmar que el President del Govern espanyol, Mariano Rajoy, està mal pagat, és a dir, que guanya poc, i això fa que es pugui caure, més fàcilment, en braços de la corrupció. Deixant de banda que el sou del President del Govern, dels ministres i de tots els càrrecs polítics em sembla absolutament desproporcionat, alhora que immerescut, vol dir el senyor Duran i Lleida que el fet de guanyar pocs diners justifica la corrupció? Ens està dient el senyor Duran que tots els alts càrrecs i/o càrrecs amb responsabilitats han de cobrar quantitats indecents perquè sinó no els hi quedarà més remei que ser corruptes? I els ciutadans de peu? Què passa amb tots els treballadors amb sous de misèria, tots els treballadors als que se’ls hi ha rebaixat el sou, tots els treballadors que han perdut la feina i cobren un subsidi de vergonya o, senzillament, no cobren res, tenen aquests, segons l’argument del senyor Duran, tot el dret del món a ser corruptes i ha fer de la corrupció el seu modus vivendi? I què passa amb vostè senyor Duran? Està vostè ben pagat, massa ben pagat? És de suposar que si, perquè sinó no ens cabria una altra possibilitat que pensar que vostè fos corrupte i això seria un autèntic desastre.

Llum. Força llum

Ells no 

Quina mandra! Quina mandra i, alhora, quina basarda. Si ja fan ràbia els pseudo-historiadors mal informats o, directament, desinformats, encara en fan més, els revisionistes. Aquells que, cridats per designis divins, s’han proposat reescriure la història i adaptar-la a les seves necessitats, creences, conveniències i opinions. No es tracta d’estudiar els fets històrics i aprofundir en el seu missatge i penetrar la seva essència. Es tracta, o així ho interpreten, de girar-la com un mitjó. Posar negre on hi havia blanc, un desert on hi havia una platja, una lluna o hi havia el sol o un cargol on hi havia una llebre. Confondre al públic, tergiversar els fets i reescriure la història des del punt de vista que els hi convé i que respongui als seus interessos personals, de partit, de col•lectiu o de país. Revisar la Segona Guerra Mundial i negar l’Holocaust. Fer de Hitler un gran estratega, un intel•ligent estadista i un home bo enmig d’un entorn convuls que el va convertir en una víctima i no pas en un botxí, és un dels exemples més repugnants i sagnants de la maldat i perversió dels revisionistes més eixelebrats. Però n’hi d’altres més casolans, més nostrats i menys ambiciosos que han brotat entre nosaltres com bolets a la tardor i que, no tenint-ne prou en haver-nos amagat la història durant segles, ara la volen revisar a la baixa i portar, com era d’esperar, l’aigua al seu molí. Com que tenen cada cop més fosc el present, com que la història que es va escrivint cada dia no els hi plau, han decidit canviar-ne els orígens. I ara ens expliquen sopes de duro amb arguments inversemblants i sense positivar els negatius. Ens canvien els fets, ens canvien els motius, ens canvien les raons i ens canvien el sentit de la història per arrabassar-nos la força. Però han de tenir clar, aquests refotuts revisionistes, que encara que ens esborrin el passat, encara que ens obliguin a partir de zero, serem el que vulguem ser d’ara endavant i aquesta història, aquesta història contemporània, no la reescriuran. Ells no.

Un pla genial 

Quan les coses s’encallen o, simplement, no funcionen,

 és molt important tenir un pla. I encara més, tenir un pla genial.

Kafkià

La metamorfosi 

Què què li passa a Xabi Alonso? Quelcom de tan senzill i, alhora, tan destructiu, com patir la síndrome de la mediocritat. A Xabi Alonso li han fet creure, i ell hi ha caigut de quatre grapes, que és un superclasse. Un jugador fora de sèrie i que està entre el bo i millor de l’elit del futbol. Que el seu nivell és superior i que està molt per damunt de la resta de mortals. I és en aquest punt que arriba el drama. El drama en forma de partit contra el Barça i, de cop, com per art de màgia, se li apareixen tots els fantasmes. Espectres amb el rostre de Xavi, Iniesta, Busquets, Cesc, Thiago,...i ell, al vell mig d’un rondo cruel, veient impotent com es passen la pilota. Apareix, aleshores, la frustració, l’enveja malsana i la sagnant evidència d’una realitat inapel•lable. Les seves mancances, la seva vulgaritat i les seves limitacions desbocades acaben per fer la resta. S’allibera la bèstia i els baixos instints el posseeixen. Les passades llargues es converteixen en puntades curtes, generalment als turmells del rivals, i la desitjable continència es destil•la en violència, fatxenderia, i malevolència. I allí tenim al primitiu, a l’ordinari Xabi Alonso clavat davant del mirall que li retorna la seva pròpia mediocritat i, el pitjor, la seva incapacitat innata per revessar-la.

De pedra

La cosa 

Aquella “niña” de Rajoy o aquells “unos hilitos” del “chapapote” ens han portat indefectiblement al present del “todo es falso menos alguna cosa”. Aquest paio s’ha guanyat, per mèrits propis, ser el pallasso titular del Circ du Soleil.

Claredat meridiana

Arrels quadrades (o no)

Estava cantat. Ho vaig intuir, i així ho vaig intentar explicar. La plataforma alternativa, Arrels Europeistes, cada cop ho té més cru. Malgrat la seva estimulant presentació en públic i la curiositat que va despertar en alguns mitjans de comunicació, el cert és que les alegries dels inicis s’han anat diluint com un terrós de sucre en un café calent. La seva fogositat, la seva animositat, la seva combativitat i la seva il•lusió original han derivat cap a una relaxació i, en el pitjor dels casos, cap a una resignació que fa tota la pinta de ser llarga i duradora. La seva activitat cada cop és més espaiada i discontinua. La seva presència cada cop més imperceptible i irrellevant. Els seus lloables objectius, cada cop més dispersos i llunyans. Tot ho tenen en contra. Tot s’ha girat o, millor dit, res s’ha girat com pretenien. Cap esquerda on clavar el piolet, cap fissura en el morter, cap finestra per obrir, cap catifa per aixecar. I és que la situació actual del CE Europa no deixa marge a aventures de canvi, ni a alternatives, a hores d’ara, innecessàries i arriscades. Els resultats acompanyen, els números surten, l’escola funciona com un rellotge. Hi ha llistes d’espera, hi ha pau social, hi ha tranquil•litat en la gestió, estabilitat en les emocions i un futur certament interessant. Amb aquest panorama, Arrels Europeistes o qualsevol altra plataforma alternativa, ho ha de tenir, per força, molt difícil. L’estratègia del “acoso y derribo” acostuma a funcionar quan les coses no van bé i, la seva acció, provoca la precipitació dels esdeveniments. Però quan la situació és generosament satisfactòria i l’alternativa no proposa arguments constructius de millora, aleshores, no hi ha res a fer. L’actual direcció del CE Europa només caurà si les coses van maldades, però no crec que cap europeista vulgui arribar a aquest extrem per aconseguir els seus respectables objectius.

Ramon Cotarelo - Or en barres

Més intern, impossible

Assumptes interns 

La Casa Blanca sobre el procés català: "La situació de Catalunya és un assumpte intern espanyol" 

Fins que deixi de ser-ho, companys, fins que deixi de ser-ho! I en això, senyors de Washington, estem compromesos. Em permeto recordar-los, des de la més humil de les modèsties, que la situació de les colònies americanes al segle XVIII, no era més que un assumpte intern britànic. Malgrat aquesta subtilesa, les colònies americanes no varen desistir en el seu objectiu, alhora que s’aplicaven en buscar aliats internacionals i donar a conèixer al món la seva voluntat d’independència. Va ser gràcies al suport d’algunes potències europees, junt amb la determinació dels colons, que l’emancipació de la Gran Metròpoli va ser una realitat. Totes les independències són, en un principi, un assumpte intern dels països que s’hi veuen compromesos. Però un afer intern no és, n’hi ha de ser, un afer aïllat per la comunitat internacional. Els actuals EEUU varen voler crear, del no res, una nova realitat a partir d’un canvi de la seva situació de dependència mitjançant la secessió. No és el cas de Catalunya. Catalunya no es planteja la independència des de la secessió, sinó des de la recuperació de l’Estat que va ser i que Espanya es va annexar per la força de les armes. EEUU va aconseguir la seva independència amb una ínfima part dels arguments que té Catalunya per aconseguir la seva. Estaria bé que el democràtic poble americà ho comencés a entendre.

Esperar que canti el gall