diumenge, 10 de febrer del 2013

Hienes blanques 

Ves per on que ara el botxí es pretén víctima i el Madrid s’indigna per un vídeo d’Esport 3 on es comparava als seus “jugadors” com una manada de hienes en la persecució i caça de Leo Messi. Si ja és al•lucinant la conducta bestial d’alguns jugadors del Madrid i la transformació que pateixen quan juguen contra el Barça, encara ho és més l’increïble fet de voler-ho justificar. El comportament animal repetitiu acaba per passar factura i acomoda a l’individu que l’exerceix en un estat d’irracionalitat cada cop més allunyat de la civilització que l’acull. Si el Madrid no vol ser comparat amb una jauria de hienes, faria bé en canviar d’estratègia. La culpa, la responsabilitat de l’acció, no és de qui la denuncia, sinó de qui la comet. És evident que els jugadors del Madrid, alguns jugadors del Madrid, s’han brutalitzat ( a les proves ens remetem) i la seva manera de fer està cada cop més enfrontada al futbol i als seus principis bàsics. Veure avui un partit del Madrid contra el Barça és com un d’aquells documentals del National Geogràfic on s’estudia el comportament d’un grup de bèsties quan albiren la presa i oloren la sang. Si el Madrid vol ser tractat com un equip de futbol i els seus components com a futbolistes, és imprescindible que es comportin com a tals. 

Que Esport 3 hagi demanat disculpes públiques pel seu vídeo de denúncia absolutament justificada i el Madrid, i els seus jugadors, no ho hagin fet per cap de les seves brutals i injustificades accions, és un exemple sagnant de que hem perdut definitivament el nord. El món al revés i la perversió com a referent.

dissabte, 9 de febrer del 2013

Auditoria interna
De pez a pescado solo media un anzuelo

Por la boca muere el pez 

Mariano Rajoy: “defender a Ana Mato, es justo” 

Que vol dir exactament “justo”? Just el que s’esperava? Just el que tocava? Just el que calia fer? Just en compensació als favors rebuts? Just per no aixecar la llebre? Just per tapar totes les boques i mantenir totes les fidelitats? Just perquè la cosa no vagi a més? Hem de reconèixer, mal ens pesi, que la concreció i/o precisió no són una de les virtuts de Mariano Rajoy. Cada cop que fa declaracions se’ns presenta tot un Univers de possibilitats. Infinitat de portes que s’obren en tots els sentits i en múltiples direccions. “Todo es mentira, salvo alguna cosa”. “No me hagan más preguntas porque no he dormido en toda la noche y estoy cansado”. “Defender a Ana...” A partir d’aquí tot s’hi val. Tota interpretació és possible i el que s’entreveu fa esgarrifar. Rajoy és un veritable especialista del neguit. Amb les seves intervencions públiques (poques per cert) no només no aclareix les coses i hi posa llum a les ombres, sinó que amplifica els dubtes fins a extrems inimaginables i dinamita els fonaments de la seva credibilitat i de tot allò que vol representar.
Maltractador en "acte de servei"

Retratat

La corrupció del senyor Duran 

El desconcertant, i cada cop més senil, Duran i Lleida, acaba d’afirmar que el President del Govern espanyol, Mariano Rajoy, està mal pagat, és a dir, que guanya poc, i això fa que es pugui caure, més fàcilment, en braços de la corrupció. Deixant de banda que el sou del President del Govern, dels ministres i de tots els càrrecs polítics em sembla absolutament desproporcionat, alhora que immerescut, vol dir el senyor Duran i Lleida que el fet de guanyar pocs diners justifica la corrupció? Ens està dient el senyor Duran que tots els alts càrrecs i/o càrrecs amb responsabilitats han de cobrar quantitats indecents perquè sinó no els hi quedarà més remei que ser corruptes? I els ciutadans de peu? Què passa amb tots els treballadors amb sous de misèria, tots els treballadors als que se’ls hi ha rebaixat el sou, tots els treballadors que han perdut la feina i cobren un subsidi de vergonya o, senzillament, no cobren res, tenen aquests, segons l’argument del senyor Duran, tot el dret del món a ser corruptes i ha fer de la corrupció el seu modus vivendi? I què passa amb vostè senyor Duran? Està vostè ben pagat, massa ben pagat? És de suposar que si, perquè sinó no ens cabria una altra possibilitat que pensar que vostè fos corrupte i això seria un autèntic desastre.

dijous, 7 de febrer del 2013

Llum. Força llum

Ells no 

Quina mandra! Quina mandra i, alhora, quina basarda. Si ja fan ràbia els pseudo-historiadors mal informats o, directament, desinformats, encara en fan més, els revisionistes. Aquells que, cridats per designis divins, s’han proposat reescriure la història i adaptar-la a les seves necessitats, creences, conveniències i opinions. No es tracta d’estudiar els fets històrics i aprofundir en el seu missatge i penetrar la seva essència. Es tracta, o així ho interpreten, de girar-la com un mitjó. Posar negre on hi havia blanc, un desert on hi havia una platja, una lluna o hi havia el sol o un cargol on hi havia una llebre. Confondre al públic, tergiversar els fets i reescriure la història des del punt de vista que els hi convé i que respongui als seus interessos personals, de partit, de col•lectiu o de país. Revisar la Segona Guerra Mundial i negar l’Holocaust. Fer de Hitler un gran estratega, un intel•ligent estadista i un home bo enmig d’un entorn convuls que el va convertir en una víctima i no pas en un botxí, és un dels exemples més repugnants i sagnants de la maldat i perversió dels revisionistes més eixelebrats. Però n’hi d’altres més casolans, més nostrats i menys ambiciosos que han brotat entre nosaltres com bolets a la tardor i que, no tenint-ne prou en haver-nos amagat la història durant segles, ara la volen revisar a la baixa i portar, com era d’esperar, l’aigua al seu molí. Com que tenen cada cop més fosc el present, com que la història que es va escrivint cada dia no els hi plau, han decidit canviar-ne els orígens. I ara ens expliquen sopes de duro amb arguments inversemblants i sense positivar els negatius. Ens canvien els fets, ens canvien els motius, ens canvien les raons i ens canvien el sentit de la història per arrabassar-nos la força. Però han de tenir clar, aquests refotuts revisionistes, que encara que ens esborrin el passat, encara que ens obliguin a partir de zero, serem el que vulguem ser d’ara endavant i aquesta història, aquesta història contemporània, no la reescriuran. Ells no.

dimecres, 6 de febrer del 2013


Un pla genial 

Quan les coses s’encallen o, simplement, no funcionen,
 és molt important tenir un pla. I encara més, tenir un pla genial.
Kafkià

La metamorfosi 

Què què li passa a Xabi Alonso? Quelcom de tan senzill i, alhora, tan destructiu, com patir la síndrome de la mediocritat. A Xabi Alonso li han fet creure, i ell hi ha caigut de quatre grapes, que és un superclasse. Un jugador fora de sèrie i que està entre el bo i millor de l’elit del futbol. Que el seu nivell és superior i que està molt per damunt de la resta de mortals. I és en aquest punt que arriba el drama. El drama en forma de partit contra el Barça i, de cop, com per art de màgia, se li apareixen tots els fantasmes. Espectres amb el rostre de Xavi, Iniesta, Busquets, Cesc, Thiago,...i ell, al vell mig d’un rondo cruel, veient impotent com es passen la pilota. Apareix, aleshores, la frustració, l’enveja malsana i la sagnant evidència d’una realitat inapel•lable. Les seves mancances, la seva vulgaritat i les seves limitacions desbocades acaben per fer la resta. S’allibera la bèstia i els baixos instints el posseeixen. Les passades llargues es converteixen en puntades curtes, generalment als turmells del rivals, i la desitjable continència es destil•la en violència, fatxenderia, i malevolència. I allí tenim al primitiu, a l’ordinari Xabi Alonso clavat davant del mirall que li retorna la seva pròpia mediocritat i, el pitjor, la seva incapacitat innata per revessar-la.

dimarts, 5 de febrer del 2013

De pedra

La cosa 

Aquella “niña” de Rajoy o aquells “unos hilitos” del “chapapote” ens han portat indefectiblement al present del “todo es falso menos alguna cosa”. Aquest paio s’ha guanyat, per mèrits propis, ser el pallasso titular del Circ du Soleil.

Claredat meridiana


Arrels quadrades (o no)

Estava cantat. Ho vaig intuir, i així ho vaig intentar explicar. La plataforma alternativa, Arrels Europeistes, cada cop ho té més cru. Malgrat la seva estimulant presentació en públic i la curiositat que va despertar en alguns mitjans de comunicació, el cert és que les alegries dels inicis s’han anat diluint com un terrós de sucre en un café calent. La seva fogositat, la seva animositat, la seva combativitat i la seva il•lusió original han derivat cap a una relaxació i, en el pitjor dels casos, cap a una resignació que fa tota la pinta de ser llarga i duradora. La seva activitat cada cop és més espaiada i discontinua. La seva presència cada cop més imperceptible i irrellevant. Els seus lloables objectius, cada cop més dispersos i llunyans. Tot ho tenen en contra. Tot s’ha girat o, millor dit, res s’ha girat com pretenien. Cap esquerda on clavar el piolet, cap fissura en el morter, cap finestra per obrir, cap catifa per aixecar. I és que la situació actual del CE Europa no deixa marge a aventures de canvi, ni a alternatives, a hores d’ara, innecessàries i arriscades. Els resultats acompanyen, els números surten, l’escola funciona com un rellotge. Hi ha llistes d’espera, hi ha pau social, hi ha tranquil•litat en la gestió, estabilitat en les emocions i un futur certament interessant. Amb aquest panorama, Arrels Europeistes o qualsevol altra plataforma alternativa, ho ha de tenir, per força, molt difícil. L’estratègia del “acoso y derribo” acostuma a funcionar quan les coses no van bé i, la seva acció, provoca la precipitació dels esdeveniments. Però quan la situació és generosament satisfactòria i l’alternativa no proposa arguments constructius de millora, aleshores, no hi ha res a fer. L’actual direcció del CE Europa només caurà si les coses van maldades, però no crec que cap europeista vulgui arribar a aquest extrem per aconseguir els seus respectables objectius.

dilluns, 4 de febrer del 2013

Ramon Cotarelo - Or en barres

Més intern, impossible

Assumptes interns 

La Casa Blanca sobre el procés català: "La situació de Catalunya és un assumpte intern espanyol" 

Fins que deixi de ser-ho, companys, fins que deixi de ser-ho! I en això, senyors de Washington, estem compromesos. Em permeto recordar-los, des de la més humil de les modèsties, que la situació de les colònies americanes al segle XVIII, no era més que un assumpte intern britànic. Malgrat aquesta subtilesa, les colònies americanes no varen desistir en el seu objectiu, alhora que s’aplicaven en buscar aliats internacionals i donar a conèixer al món la seva voluntat d’independència. Va ser gràcies al suport d’algunes potències europees, junt amb la determinació dels colons, que l’emancipació de la Gran Metròpoli va ser una realitat. Totes les independències són, en un principi, un assumpte intern dels països que s’hi veuen compromesos. Però un afer intern no és, n’hi ha de ser, un afer aïllat per la comunitat internacional. Els actuals EEUU varen voler crear, del no res, una nova realitat a partir d’un canvi de la seva situació de dependència mitjançant la secessió. No és el cas de Catalunya. Catalunya no es planteja la independència des de la secessió, sinó des de la recuperació de l’Estat que va ser i que Espanya es va annexar per la força de les armes. EEUU va aconseguir la seva independència amb una ínfima part dels arguments que té Catalunya per aconseguir la seva. Estaria bé que el democràtic poble americà ho comencés a entendre.

diumenge, 3 de febrer del 2013

Esperar que canti el gall

Maleïdes comparacions! 

Jerusalem, segle I 

Primera negació: Una criada acusa Pere de ser un deixeble de Jesús. Pere respon: no se de que m’estàs parlant. La primera negació es la temptació de la ambigüitat, de la vida doble. 

Segona negació: La criada insisteix obertament. Assenyalant Pere i dirigint-se al públic: Aquest és un d’ells. Pere, aquest cop, ho nega en rodó. 

Tercera negació: Ara ja no és la criada, sinó un grup d’homes els que acusen Pere: No hi ha cap dubte. Tu ets un d’ells. Pere, atrapat, nega novament: No conec a aquest home del que em parleu. 

De l’ambigüitat al pecat 

Tothom coneix la historia i tothom sap com va acabar.

Madrid, segle XXI 

Primera negació: Mariano Rajoy en compareixença davant els seus acòlits (única i exclusivament) afirma: mai he rebut diner negre. 

Segona negació: Mariano Rajoy, sense ser interpel•lat per cap periodista (no n’hi havia), repeteix: mai, mai, he rebut diner negre. 

Tercera negació: Mariano Rajoy, tenint por de que la seva posició no hagués quedat prou clara, insisteix: mai, mai, mai, he rebut diner negre. 

Ningú coneix la història, encara que s’intueix com acabarà. 

Pere va mentir i va negar tres cops l’evidència. Mariano és catòlic, apostòlic i romà. 

Déu n’hi do!
Delícia al país de les meravelles

BALADA DEL QUE NUNCA FUE A GRANADA 

¡Qué lejos por mares, campos y montañas! 
Ya otros soles miran mi cabeza cana. Nunca fui a Granada. 
Mi cabeza cana, los años perdidos. 
Quiero hallar los viejos, borrados caminos. 
Nunca vi Granada. 

Dadle un ramo verde de luz a mi mano. 
Una rienda corta y un galope largo. 
Nunca entré en Granada. 
¿Qué gente enemiga puebla sus adarves? 
¿Quién los claros ecos libres de sus aires? 
Nunca fui a Granada. 

¿Quién hoy sus jardines aprisiona y pone 
cadenas al habla de sus surtidores? 
Nunca vi Granada. 

Venid los que nunca fuisteis a Granada. 
Hay sangre caída, sangre que me llama.
Nunca entré en Granada.

Hay sangre caída del mejor hermano. 
Sangre por los mirtos y aguas de los patios. 
Nunca fui a Granada. 

Del mejor amigo, por los arrayanes. 
Sangre por el Darro, por el Genil sangre. 
Nunca vi Granada.

Si altas son las torres, el valor es alto. 
Venid por montañas, por mares y campos. 
Entraré en Granada. 

Rafael Alberti

dissabte, 2 de febrer del 2013

Qui estigui lliure de culpa, que aixequi la mà

Les mans de les dones 

Hi ha una cosa que s’anomena llenguatge corporal o llenguatge no verbal. És en aquesta reveladora manera d’expressar-se en la que he reparat per confirmar el mimetisme entre les dones i el seu contratipus en els homes. Postures i gestos aparentment insignificants però que són reveladors d’una manera de ser i d’un model educatiu força descriptiu i al que no es pot, ni es vol, renunciar. 

Les dones, les quatre dones, totes les dones de la foto, apareixen amb les mans tapant-se el sexe. Protegint instintivament les seves parts púdiques i deixant ben clar quin és el seu capital i la caixa que el guarda.
Els homes, per la seva banda (sense doble intenció), apareixen firmes com un pal. Els braços al costat del tronc i deixant, en el seu cas, les vergonyes a l’aire. Coneixedors de que els genitals són, i seran, el timó que ha de guiar la seva singladura, no tenen cap vergonya en mostrar-los públicament sense la més mínima reserva. Mirant a càmera semblen dir, com un sol home: "aquests són els nostres arguments i tot s’ha de fer segons els seus manaments". 

Dones i homes junts en una eloqüent foto de família i on tots semblen estar d’acord en destacar els seus atributs genitals i les seves intencions sexuals. 

Os vamos a joder! Os vamos a joder! Os vamos a joder! 

Que passi el següent.
...d'ànimes perdudes
Callejón sin salida 

Qui havia de ser sinó l’il•luminat Callejón, l’altre titella de Mou, alhora que el seu incomprensible protegit, l’únic testimoni de tot el que va passar al Bernabeu? Coneixent Callejón, la seva trajectòria, el seu perfil i el seu coeficient intel•lectual, un està en condicions d’acceptar tot, absolutament tot, el que aquest sensible visionari afirmi. Crec cegament que Callejón va veure, i sentir, com Messi li deia “bobo” a Arbeloa al parquing. Crec cegament que Callejón va veure, i va sentir, com Messi li deia “muñeco de Mou” a Karanka al túnel. Crec cegament que Callejón va veure, i va sentir, com Messi li deia “eres un barato y la tienes pequeña” a Cristiano al vestuari. Crec cegament que Callejón va veure, i va sentir, com Messi, a la dutxa, li fregava l’esquena a Di Maria mentre l’estovava amb paraules tendres. Crec cegament que Callejón va veure, i va sentir com Messi, en un racó de la capella del Bernabeu, es treia la màscara de pell que li cobria la cara i es convertia en un llangardaix verd, alhora que plorava al cel la seva condemna terrenal. Ho crec cegament perquè ho afirma Callejón, un personatge íntegre i amb una reputació sense màcula, i ho crec perquè tot el que es diu és cruament versemblant. És meritori i absolutament admirable els esforços d’un fosc “callejón” per arribar, algun dia, a ser una respectable i lluminosa “avenida”. Paraula de Callejón, et lloem Senyor.

divendres, 1 de febrer del 2013

Premios MAX (tu eres mas)

Ninots de ficció

El Magdrid d’Oz 

Però no havíem quedat que el Real Madrid és el Club més gran del món, que té el millor equip, el millor entrenador, el millor joc, els millors jugadors, la millor afició i a Cristiano Ronaldo que és l’encarnació terrenal de la divinitat? Com és doncs que amb totes aquestes evidències, que no gosaré posar en dubte, és incapaç de guanyar al Barça al Bernabeu? I no només no el pot guanyar, sinó que empata de miracle, es mostra poruc, inferior, cedint en tot moment la iniciativa i vivint dels errors del rival? Com és que el millor equip del món pren un paper de subaltern, d’actor secundari en l’acte més crucial de la representació més transcendent? Com és que els millors jugadors del món (els del Madrid, of course) tenen una conducta patibulària, es comporten com delinqüents, canalles xulescos, violents i perdonavides? És aquesta la veritable grandesa del Madrid? Quina estranya finalitat persegueix el Club més gran del món, el millor equip del món, el millor entrenador del món, els millors jugadors del món i la millor afició del món en esforçar-se per desmentir aquesta, cada cop menys creïble, reputació? Després passa el que passa i, amb el temps i les certeses, un descobreix que el Mag d’Oz era un farsant i els seus poders, un absolut i rotund frau.