dimecres, 29 de febrer del 2012

Crema catalana
imprescindible cremar el sucre
Seny i contenció

Quina pena! La bandera espanyola penjada al balcó de l’Ajuntament de Sant Pol s’ha cremat. Quina pena i quin desgavell! No feia ni dos dies que la delegada del Govern espanyol a Catalunya havia obligat al consistori a penjar la bandera colonial i, ves per on, la desgracia s’ha acarnissat sobre el símbol de tots els símbols. Es veu que, pel que es comenta en cercles acreditats, l’ esmentada bandera no complia amb la classificació exigida pel Codi Tècnic de l’Edificació pel que fa al seu comportament al foc. Quina pena i quin trasbals! Que farà ara la delegada del Govern espanyol? Tornarà a obligar a l’Ajuntament de Sant Pol a penjar la bandera en qüestió? Però quina bandera? si s’ha cremat. Exigirà la delegada del Govern espanyol a un Ajuntament en plena crisi econòmica i que no pot pagar les seves factures i està endeutat fins el coll a generar una despesa extra per comprar una tela que, i no vull ser malastruc, es podria tornar a cremar? Serà tan inconscient la delegada del Govern espanyol de saltar-se les retallades i la contenció del dèficit fent que els pocs, per no dir nuls, recursos econòmics es destinin al malbaratament? La senyora delegada és una ciutadana assenyada i no gosarà contravenir les ordres del seu propi govern i, encara menys, les exigents consignes de Brussel•les.

dimarts, 28 de febrer del 2012

Papa!!!
Webb era Belvedere

Estic encantat d’haver pogut col•laborar, des d’aquesta modesta finestra, amb la web del CE Europa aportant el titular pel partit del Juvenil A del passat dissabte: Sant Pol. Sincerament, no m’esperava el reconeixement d’un mitjà tan prestigiós i la seva receptivitat davant les meves propostes. Un plaer, un veritable plaer, contribuir, ni que sigui amb una petita pinzellada, a donar color a un mosaic d’alta varietat cromàtica i, sense oblidar, que és la veu oficial del CE Europa, el Club on he passat els millors anys de la meva vida (esportivament parlant). Un no pot més que sentir-se reconfortat i, alhora animat, per a seguir explorant el terreny de les idees i que aquestes puguin gaudir del reconeixement del pròxim. Des d’ara i des d’aquí, em comprometo i m’ofereix-ho sense reserves a compartir tot allò que, no nego, a voltes costa trobar i que afirmo, no tinc cap inconvenient en cedir. Estic, com he estat sempre, a la vostre disposició per a tot allò que pugui ser útil al Club i en algun moment us calgui. Penseu que la torre des d’on escric està plena de finestres obertes als quatre vents i no les tanco mai.

dilluns, 27 de febrer del 2012

Bus stop
Les vagues es fan al revés

Curiosa, per dir-ho suaument, la manera que tenen els sindicats d’entendre les seves reivindicacions. Definitivament els sindicats i les persones que els dirigeixen són relíquies que viuen ancorades en un escenari obsolet que res té a veure amb l’actualitat. Ni en les seves formes, ni en el seu fons. Han estat superats pel pas dels anys i fan una desagradable pudor de naftalina. Qualsevol proposta de millora de la situació laboral davant la patronal ha d’anar dirigida a la jerarquia de l’empresa. I si es prenen mesures de força per acompanyar la reivindicació, aquestes mesures no poden afectar a persones innocents i que no tenen res a veure amb el conflicte. Si els sindicats del TMB, posem per cas, volen millors condicions de treball, no és justificable, en cap cas, que les seves accions les pateixi la infanteria. Fer vaga d’autobusos o del Metro, no perjudica a la patronal. Ans al contrari, s’estalvia un munt de diners que li serveixen per apujar-se el sou a final d’any. En canvi, aquesta vaga salvatge si que perjudica, i clarament, als usuaris, que, aquests sí necessiten el transport públic per desplaçar-se a la feina i no en poden prescindir. Vagues que afecten als treballadors i no a la patronal. Si realment volen tocar la butxaca dels que manen i adoptar una veritable postura de força, perquè no treballen normalment i deixen que tothom viatgi de franc? Afavoririen a la infanteria i apuntarien directament a la cúpula dels generals.
The artist
Oscars en blanc i negre

diumenge, 26 de febrer del 2012

Maradroga
Metadona per Maradona

Maradona ha parlat i, com ve sent habitual, cada cop que parla, la caga. El desacreditat Maradona s’ha convertit, per mèrits propis, en una fosa sèptica, en un pou de merda d’on només poden sortir olors fètides i gasos tòxics. Maradona, tot un exemple nefast per a nens i adults, que va guanyar un Mundial fent trampes i va fer del seu cos un patètic banc de proves per a tota mena de drogues, es creu en el dret de pontificar sobre jugadors que, aquests si, són un veritable exemple de conducta, esforç, superació i professionalitat. Maradona s’ha atrevit a dir, segurament producte d’alguna desconnexió neuronal a conseqüència del consum d’estupefaents, que Victor Valdés és un mal porter de futbol. Que t’agradi Valdés més o menys, és opinable i entra dins dels gustos i preferències de cadascú. D’això a negar-li qualsevol mena de qualitat i qualificar-lo de dolent hi ha un abisme. Un abisme insalvable com el que separa a una persona racional d’un parameci intoxicat. Realment em fa molta pena el grau d’autodestrucció al que poden arribar certs individus per ignorància, manca de preparació i nul•la intel•ligència. Maradona s’ha convertit a ulls de tothom en un exemple, en un clar exemple del que no s’ha de fer i del que cal evitar sigui com sigui.

dissabte, 25 de febrer del 2012

Sol de pedra
El pastor i el mar

Un pastor que cuidava el seu ramat a les costes, veia el mar molt calmat i suau, i planejava fer un viatge de comerç.

Llavors va vendre tot el seu ramat i ho va invertir en un carregament de dàtils, i es va endinsar a la mar. Però va venir una forta tempesta, i estant en perill d'enfonsar la nau, va llençar per la borda tota la mercaderia, i va escapar pels pèls amb la barca buida.

No gaire temps després quan algú passava i observava l'ordenada calma del mar, ell li interrompia i li deia:

-De nou hi ha el mar desitjant dàtils i per això llueix calmat.

Mai generalitzis conclusions basant-te en un sol succés.

Je nooit veralgemenen bevindingen op basis van een enkele gebeurtenis.
La porta del miracle
Sant Pol

Europa 1 – El Prat 0

Lliga Nacional Juvenil

Els miracles existeixen i, en futbol, acostumen a ser tossuts i recurrents. Avui, aquesta tarda, sense anar més lluny, he estat testimoni d’un nou episodi que va més enllà de lo estrictament previsible i racional. L’Europa ha acabat guanyant un partit impossible que, tot i posar-se-li de cara amb un penal a favor en els primers minuts del matx, no ho ha tingut gens fàcil. Diria, sense faltar a la veritat, que en el còmput global dels 90 minuts ha estat clarament superat pel seu rival i, no només podria haver empatat, sinó també, perdut per una diferència força ample en el marcador. La falta d’encert del Prat i sobretot l’encert del porter local han fet que els 3 punts es quedessin al Nou Sardenya. La gastada flor al cul atribuïda a Angoy avui ha tingut nom, cognom i sant. Sant Pol ha decidit intervenir en els afers terrenals, posar-se els guants d’aturar-ho tot i ha complert amb escreix la seva comesa. Sant Pol Bernaldo ha estat l’artífex del miracle i l’Europa, gràcies a ell, dormirà plàcidament somiant el cel del tot és possible.

divendres, 24 de febrer del 2012

La caixa oberta
La Caixa acull als indigents

No és que La Caixa hagi patit un atac sobtat de generositat extrema. Un impuls espasmòdic instal•lat en la seva mala consciencia. Una necessitat imperiosa (i misteriosa) de netejar la seva malmesa imatge i fer-se un lloc en el cel. La Caixa acull als indigents, cert, però ho fa enmig de la més absoluta involuntarietat i des de la ignorància més extrema. La Caixa, millor dit, els caixers de La Caixa, serveixen d’improvisat aixopluc pels desvalguts i els sense sostre; que, fugint del fred, troben un cau menys hostil sota l’estrella de La Caixa. No deixa de ser una imatge colpidora i descarnadament contradictòria la coincidència dels extrems. Una paradoxa, una broma del destí. Per un costat la indigència més espantosa, la misèria sense límits i per altra banda, l’opulència, l’abundància insultant d’un dels símbols més flagrants del poder econòmic de la nostra societat. La riquesa i la pobresa dins d’un caixer amb les parets de vidre perquè tothom pugui veure la desigualtat i la terrible injustícia que som capaços de generar.
Actitud decidida
La vitamina A

La manca d’actitud fa que les aptituds no brillin, si més no, que no brillin com haurien de brillar. La desídia actua de bloquejant pel desenvolupament i la millora de les capacitats innates fent que la persona s’instal•li en una mediocritat frustrant. L’actitud i el seu exercici són determinants per crear un marc idoni pel creixement de les aptituds de sèrie i, al mateix temps, per a la descoberta i incorporació d’algunes de noves. Un equip és la suma de les individualitats que el conformen. L’actitud personal té una incidència directa sobre l’actitud del grup i pot acabar contagiant-lo en un o altre sentit. Si s’aconsegueix que totes les actituds individuals estiguin en sintonia positiva és molt probable que l’actitud de l’equip sigui la correcta i permeti visualitzar nítidament les aptituds de tots i cadascun dels seus integrants. Després podran sortir millor o pitjor les coses, però una bona actitud sempre acaba donant els seus fruits i, el més important, una reconfortant i satisfactòria tranquil•litat de consciència. Fins i tot, una aptitud limitada pot créixer exponencialment amb una bona actitud. Hi ha situacions especialment dissenyades per posar-nos a prova, entrebancs i ensopegades imprevistes que ens descomponen. De la lectura que en fem i de l’actitud que hi posem dependrà, en gran mesura, l’encert en el diagnòstic i la vitamina que farà créixer l’aptitud de manera sana i vigorosa.

dimecres, 22 de febrer del 2012




Posa un Warhol a la teva vida
Teja mirando al Tajo
A Toledo parlen espanyol

En un viatge recent a Toledo, em va sorprendre trobar-me tota la retolació en espanyol i només en espanyol. De la mateixa manera, també em va cridar poderosament l’atenció que, tant la megafonia de l’estació com la del propi tren, fos en espanyol. Costa una barbaritat entendre com a Toledo, al cor d’Espanya, es parli i s’escrigui tot en espanyol. Ja em va passar un cas semblant quan vaig anar a Londres i, per a la meva sorpresa, tot estava escrit en anglès i, no només això, quan li preguntaves alguna cosa a la gent del carrer, et contestaven en anglès. Igual, igual que a Paris, bé, igual no, perquè allí parlaven (i deuen parlar encara) el francès. Tot, tot i tot en francès. Inexplicable! Quin provincianisme més escandalós! Com poden, uns països que s’autoproclamen avançats, tenir tan poca sensibilitat i replegar-se sobre el seu propi idioma? Una ofensa injustificable i, a totes llums, indefensable. A Toledo vaig veure clar que utilitzar el propi idioma és un acte d’irresponsabilitat que atempta directament contra els principis bàsics de la humanitat. Caldrà que rectifiquin sinó volen ser assenyalats com a nacionalistes provincians i retrògrads. Espavileu!

dimarts, 21 de febrer del 2012

Que cada pal aguanti la seva vela
Una paradoxa insostenible

Llegia una entrevista amb Tim Jackson, eminent professor de l’ Universitat de Surrey, i a mesura que ell s’anava explicant, jo anava desconnectant. El bo d’en Tim s’esforçava en ser creïble, però és difícil sintonitzar amb un expert en sostenibilitat incapaç de mantenir el seu propi matrimoni. Com pot una persona que ha fracassat en les seves relacions personals assessorar als politics britànics en tots aquells aspectes lligats a la sostenibilitat? Quin crèdit mereix? És, si fa o no fa, com aquell expert en nutrició sobrepassat de pes i amb alt índex de colesterol per uns mals hàbits i que ens vulgui donar lliçons de com alimentar-nos, del que cal menjar i com fer-ho. Gens creïble o, directament, increïble. Doncs això és el que vaig pensar del professor de Surrey, com fer cas de les directrius d’un teòric expert en públic que ha fracassat estrepitosament en privat? Un recalcitrant insostenible vivint de vendre sostenibilitat. Una paradoxa insostenible.

dilluns, 20 de febrer del 2012

Desafiant l'autoritat
Foto guanyadora d'un accèsit del concurs "Su mejor foto" de La Vanguardia, any 2011
Quan creus que ja s'acaba*

Quan creus que ja s'acaba,
torna a començar,
i torna el temps dels monstres
que no són morts
-i el silenci fa niu en la vida,
fa niu en les coses-,
quan creus que ja s'acaba,
torna a començar.

Raimon (1969)

*A València, Febrer 2012
Teràpia
Publicitat enganyosa

D’acord que la situació no és gens fàcil, per dir-ho suaument, però que això serveixi de coartada a la publicitat enganyosa per a captar anunciants, no hauria de ser tan habitual. Tothom té el dret, faltaria més, de buscar-se la vida i fer viable un determinat projecte o iniciativa amb els ajuts que calgui. I si aquestes ajudes han de venir de la publicitat, doncs benvingudes siguin. Però, segur que tot s’hi val? Un dels darrers casos el trobem a la web del CE Europa on, per captar els preuats espònsors, se’ls hi llença l’ham de que “80.000 ulls ens llegeixen cada mes”. A no ser que els lectors siguin bornis, 80.000 ulls són, en realitat, 40.000 persones. D’aquestes hauríem de descomptar les prop de 8.000 que recullen el periòdic per cortesia i que els hi serveix de seient improvisat per no agafar fred al cul o no embrutar-se els pantalons. Ens en queden 32.000. Si descomptem tots aquells que en un mateix dia entren varies vegades a la web, la cosa podria quedar en 30.000 persones. Si tenim en compte que la persona addicta a la web entra cada dia de la setmana, i que comptabilitza 30 entrades al mes, haurem de dividir els 30.000 per 30 i això ens dóna la xifra de 1000 persones. Caldria afegir en aquesta resta als menors d’edat i als jubilats que a l’Europa, per les seves especials característiques, representen una aclaparadora majoria. Tot plegat, sense tenir en compte les entrades accidentals que, en molts casos, no deixen de ser un número força elevat i que redueixen sensiblement el mercat de possibles clients. En definitiva, i per no allargar-ho més, l’impacta publicitari dels agosarats espònsors que volguessin col•laborar amb el CE Europa es veuria circumscrit , en el millor dels supòsits, a 250 persones amb un mínim poder adquisitiu. Una perspectiva poc lucrativa i gens interessant per a qualsevol pime del nostre entorn amb 2 dits de front i una certa visió de negoci.

diumenge, 19 de febrer del 2012

Peneombra
Un, dos, estrès

Diuen els que en saben, que l’estrès es redueix al augmentar l’activitat sexual. Donant per bona aquesta afirmació, l’estrès augmenta quan es disminueix l’activitat sexual? O bé, és el mateix estrés el que provoca una reducció de l’activitat sexual? Qui és primer, l’ou o la gallina? En relació als temes sexuals l’equació no està mai prou clara. És evident que un excés d’estrès, sigui laboral o de qualsevol altre indole, provoca una mena de curtcircuit emocional que distorsiona la capacitat relacional provocant un col•lapse invalidant. L’estrès acostuma a convertir-se en el centre de l’univers, un planeta imantat sobre el que gira tot el nostre món. Una obsessió de la que és molt difícil escapar i que no deixa marge, o en el millor dels casos, poc marge, per a les relacions satisfactòries.

dissabte, 18 de febrer del 2012

Quin gran escenari
Un marc de dubtes

Benvolgut pare d’en Marc, permetem que abundi una mica més en el tema que l’altre dia varem encetar i que per manca d’espai i excés de contingut se’ns va quedar obert. Vagi per endavant que no et vull convèncer de res, ni pretenc tenir raó en allò que exposaré, però el meu punt de vista, evidentment diferent al teu, ens permetrà, a tu i a mi, tenir una visió més ampla i perifèrica de la situació. Una escola de futbol és, com el seu nom indica, una escola de futbol. Encara que sembli una redundància, no sempre és així. I en una escola de futbol que ho pretén ser, l’objectiu principal és que els nens/nenes aprenguin a jugar a futbol, desenvolupin les seves habilitats, assimilin aspectes nous, exercitin la integració i la sociabilització del joc i, el més important, que assoleixin uns valors no estrictament relacionats amb l’àmbit esportiu, però imprescindibles per al seu creixement integral. En una escola de futbol, no és tan important el guanyar a qualsevol preu com aprendre els mecanismes necessaris i la millor manera de fer-ho per, algun dia, aconseguir-ho. En una escola de futbol un nen/a no és una peça aïllada, no és un individuo despersonalitzat, ni el marc en el que es mou és el pati de l’escola. L’entrenador de torn, aquell al que li ha estat assignat el teu fill, vetllarà en tot moment per la seva evolució personal, però sempre dins d’un engranatge, d’un equip, d’un joc col•lectiu on el més important és que totes les peces funcionin al seu més alt nivell en benefici del conjunt. Per això pare d’en Marc, hi ha decisions que tu i jo no entendrem ni voldrem entendre. No negaré que tens una extraordinària avantatge respecte a l’entrenador del teu fill: tu l’estimes i el coneixes com ningú. Però també tens un handicap que et bloqueja: l’amor t’encega. Et fa ser decididament parcial i et priva d’un anàlisi objectiu de la situació. Si l’entrenador fa obrir al Marc a la banda i l’allunya, segons tu, del contacte amb la pilota, potser és que vol descongestionar un atapeït i caòtic mig del camp on el joc és poc fluid i només hi ha rebots. Enganxat a la banda, en Marc, a la llarga, rebrà pilotes en condicions que li permetran posar en pràctica tot allò que ha après i que ara tu li negues. En una escola de futbol és important la repetició i el treballar les arrels. Arrels que no es veuen, però que amb el temps donaran els resultats desitjats, permetran que l’arbre sigui fort i doni uns fruits dolços i esplèndids. Cal tenir paciència pare d’en Marc i deixar que cadascú faci la seva feina, encara que la manera de fer-ho no coincideixi amb la teva manera. De fet, tu ets el pare i ell l’entrenador i per alguna raó has portat, lliure i voluntàriament, al Marc a una escola de futbol. Si vols que realment aprengui, respecta i confia amb els encarregats d’ensenyar i tu abraça’l i fes de pare, que segur que ho fas prou bé.