dijous, 22 de desembre del 2011

Rinoceronts al Manzanares

Badant pel Museu d’Arqueologia vaig reparar en una dada que desconeixia i que em va cridar poderosament l’atenció. Resulta que en el Paleolític inferior, entre 780.000 anys a.C. i 128.000 anys a.C., la zona del Manzanares estava atapeïda de rinoceronts i altres espècies similars. Malgrat el pas dels anys i l’evident desaparició d’aquestes bèsties del centre de la Península, és curiosa l’evolució de certs organismes i la constatació de la pervivència del seu llegat en formes diferents, però amb el mateix ADN. L’adaptació al medi sempre ha estat una característica determinant en les espècies dominants i que els hi ha permès un indiscutible control del territori. Qui no reconeix actualment, a la zona del Manzanares, vertebrats de pell dura, acostumats a banyar-se amb fang i insensibles a l’entorn? Animals d’ulls petits i visió limitada. Golafres de mena, insaciables empedreïts per mantenir el seu extraordinari volum. Mamífers territorials amb dèries expansives i enemics declarats. Qui no els hi reconeix la banya (o les dues banyes) amb la que envesteixen tot allò que es mou i els hi desplau? Perissodàctils poc evolucionats amb tota l’eternitat per endavant i l’ inframón entre les potes. Tot canvia perquè segueixi igual, deia Lampedusa i el Manzanares n’és el privilegiat testimoni.

dimecres, 21 de desembre del 2011

El fons i les formes
Martí Riverola

El cas d’en Martí Riverola, sense ser un cas com un cabàs, se li acosta molt. És un clar exemple del que fa bé el Barça i el que fa, no direm malament, direm, simplement, no fa l’Europa. Un noi que començant a la pròpia escola del Club, passa per totes les categories del futbol base i arriba a debutar amb el Primer Equip en un partit de la Champions, és el somni de qualsevol jugador, de l’afició i del mateix Club que l’ha format. Em direu que això passa perquè el Barça té els millors jugadors, jugadors tècnicament exquisits i amb unes qualitats per sobre de la mitjana. Que amb aquestes característiques és fàcil fer el cicle complert. És cert, però no del tot. Perquè això passi, hi ha d’haver una política, una filosofia, una ideologia i una aposta per part del Club ferma i decidida en aquest sentit. I aquí està la gran diferència amb altres clubs que no s’ho han plantejat mai, els hi fa mandra o, senzillament, prefereixen l’esport de la caça furtiva. Que Martí Riverola té molta més qualitat que qualsevol xaval que estigui jugant a les categories inferiors de l’Europa? Potser sí. Però també és cert que l’exigència del Primer Equip del Barça no té res a veure amb l’exigència que pugui tenir el Primer Equip de l’Europa i, per tant, jugadors amb la qualitat suficient per arribar a jugar a Tercera, segur que n’hi ha, i n’hi ha molts dins del Club. Només cal que es prengui la decisió de confiar en la base i en els propis recursos. L’Europa no s’ha pogut, ni es pot, comparar amb el Barça, però si pot interpretar una manera de fer similar, adaptada a les seves possibilitats, que garantiria una complicitat que ara no somia. Per no parlar de l’estalvi econòmic que aquesta mesura implicaria i, el més important, la implementació d’un discurs coherent i força il•lusionant per a la seva modèlica base.

dimarts, 20 de desembre del 2011


Set de justícia
Culpable

M’agradaria tant que Iñaki Urdangarin fos culpable, tant, que ja estic convençut que ho és. Perquè? Doncs perquè pertany a la família reial espanyola, és ric, és guapo, és poderós, en fi, tot allò que jo no soc i que, exceptuant lo de la família reial, m’agradaria ser. Enveja? Què va. Només que no entenc perquè la loteria li ha tocat a ell i no a mi. Prejudicis? Què va, només que la vida no pot ser tan injusta i uns tenir tant i altres tant poc. Doncs ara, que es foti. Segur que és culpable encara que la justícia demostri el contrari. És culpable per escenificar una situació de desequilibri, per aixecar tots els ponts i aprofundir l’abisme que el separa de la resta de mortals. És culpable encara que sigui innocent, perquè no es pot mantenir la innocència quan es tenen totes les despeses pagades i es viu en un palau d’or i brillants. M’agradaria tant que fos culpable, que obviaré totes les proves, tots els arguments i totes les raons per condemnar-lo sense escoltar-lo. No és el que fem sempre?

dilluns, 19 de desembre del 2011

Amunt que fa pujada
Cremat pel volcà, esgotat per la muntanya
Muntanyesa 1 - Europa 0

Quan el cap està emboirat i les cames no responen. Quan les sensacions no són bones i la sort t’ha girat l’esquena. Quan s’està immers en aquesta situació, diríem que no és la millor manera d’encarar reptes exigents. Penetrar avencs, travessar rius, pujar muntanyes, requereixen una preparació física, i sobretot mental, que no està a l’abast de tothom. L’Europa, un equip gasós, sembla haver topat amb la geologia. La duresa orogràfica del territori li ha passat factura i ha estat, en aquesta arriscada aventura, incapaç de vèncer els volcans d’Olot ni superar les muntanyes de Nou Barris. Un somni que poc a poc es va esvaint quan encara queden els accidents més temibles i els obstacles més complicats. No sé si el que s’hagi fet pública la voluntat de renuncia de l’actual entrenador pot ser un factor decisiu per encarar la particular travessia del desert que ara comença. Com respondran els diferents estaments del Club? Amb quin ànim ha d’afrontar un equip el seu futur immediat quan té clar que es troba al final d’una etapa? Espero que l’ anunciada millora en l’enllumenat del Nou Sardenya, aporti aquell punt de claredat tan necessari i l’Europa surti de la tenebra en la que s’ha instal•lat. Ho sabrem molt aviat.

diumenge, 18 de desembre del 2011

El Barça amb Gràcia
La pilota i el cercle perfecte

Si a alguna cosa ens està acostumant el Barça, aquest Barça, és, no tant a gaudir amb les victòries, que també, sinó a la bellíssima i contundent manera d’aconseguir-les. Una cosa és guanyar per guanyar i esclatar de joia amb el xiulet final i una altra, de molt diferent, assaborir tots i cadascun dels minuts del partit desitjant que no s’acabi mai. Que aquell espectacle, que aquella plaent sensació d’èxtasi no tingui final. Fantasia, tècnica, inventiva, precisió, prodigi, inspiració, ètica, rapidesa, honestedat, estètica, senzillesa, contundència, humilitat, imaginació, naturalitat, passió, valentia, solidaritat, preciosisme, intel•ligència i emotivitat, tot en només noranta minuts. Una brevetat inabastable on l’eternitat juga a concentrar, a sintetitzar i a exposar totes i cadascuna de les seves virtuts. Poesia sobre verd i sonets polimètrics. Una proposta d’immortalitat per a un futbol de llegenda.

dissabte, 17 de desembre del 2011

Ofegat
Mourinho versus Voltaire

Amb el pas del temps un va aprenent allò que no sabia. Un va aprenent, per exemple, que la psicopatologia que pateix Mourinho, l’aversió malaltissa al Barça es manifesta, amb tota la seva cruesa, en el fet que sigui incapaç de pronunciar el seu nom en cap roda de premsa i/o en qualsevol entrevista. Sempre utilitza sinònims per referir-se al Barça: l’equip rival, l’altre equip, l’oponent, l’adversari,...És tan profunda la seva fòbia que no li permet verbalitzar allò que l’obsessiona i l’espanta. Aquesta mateixa inestabilitat fa que sigui incapaç de fer un anàlisi realista dels fets, amagant-los una i altra vegada, darrera cortines de fum i justificacions del tot surrealistes. Fuig, com gat escaldat, de tot allò que no li agrada i la lectura que en fa sempre és calculadament equivocada. Una interpretació esperpèntica que li serveix per amagar una realitat que li és desplaent i sobretot, no entén. La seva alineació és tan de manual, el seu comportament és tan neuròtic, que en ell es poden reconèixer fàcilment tots els símptomes de la pertorbació i, a hores d’ara, es pot afirmar que és un cas sever de trastorn psicòtic. Però el pitjor del cas, no és l’individu en qüestió, sinó la permeabilitat i fragilitat mental de l’entorn. Un entorn receptiu a les dèries i disfuncions de l’afectat que poden, amb risc evident, fer estralls en la seva percepció de la realitat. I les coses no acostumen a passar per casualitat.

La casualitat no és ni pot ser més que una causa ignorada d’un efecte desconegut. -Voltaire-

divendres, 16 de desembre del 2011


Que ve el jefe
Creus en els àngels?
Qualsevol dona que aspiri a comportar-se com un home, segur que no té ambició.

Dorothy parker

Què farem? Mala cara quan morirem
El pal de fregar

Fa 55 anys que Manuel Jalón va inventar el pal de fregar. Un fet tan aparentment banal, ha tingut una decisiva transcendència en l’evolució de la dona, en particular, i de la nostra societat occidental, en general. Hi ha dos moments clau en la historia de la Humanitat, dos punts d’inflexió que fa que siguem tal com som. El primer va ser quan, el primat que caminava a quatre potes, va decidir posar-se dempeus (homo erectus); l’altre, sense cap mena de dubte, va venir donat per la descoberta del pal de fregar. La dona va passar, d’un dia per l’altre, de fregar de genolls a fregar dreta (dona erectus). La dona es va alçar, va deixar de mirar a l’home des d’una posició inferior, per mirar-lo directament als ulls des del mateix pla i la historia, en aquell precís moment, va fer un tomb de 360 graus. És cert que no tot està fet, que falta un llarg camí fins que el pal de fregar sigui un estri usat indistintament pels dos gèneres, però l’avenç, és un fet indiscutible. Hi ha petits invents que són capitals en la transformació de la societat, dels seus costums i de la seva mentalitat. Petits invents que, no queda clar, siguin producte de la pròpia evolució de la societat o bé, siguin ells, el detonant, la guspira que encén el canvi. Però, de qualsevol manera, l’avenç es produeix sense possibilitat d’involució. Fregar sempre serà un pal, però si ha de ser, que mai més torni a ser una qüestió de gènere.

dijous, 15 de desembre del 2011

Prensa amarilla
Realment miserables

Què tenen “Los Miserables” que no tinguin altres produccions teatrals? Doncs, d’entrada, una prodigiosa campanya de màrqueting, que dóna com a resultat, una més que acceptable afluència de públic. Què més? Molts diners invertits en publicitat i una penetració en els mitjans que fa, poc menys que imprescindible, comprar una entrada per assistir a la representació. I què més? Recursos inesgotables ben invertits en la posada en escena, en l’escenografia, en els intèrprets, en els músics, en el vestuari,...Molts i molts diners que, aquest cop sí, llueixen d’una manera evident. I el muntatge? Avorrit fins el moll de l’os. Bé, per a ser més exactes, la segona part no és avorrida, és soporífera. Només hi ha un parell de moments en tota l’obra que et fan despertar lleugerament, que aconsegueixen centrar el teu interès i fan que deixis, ni que sigui per uns instants, de mirar el sostre. La música, les lletres de les cançons, la trama, la història d’amor, el rerefons social,...tot plegat molt tou i absolutament sobrepassat pel transcórrer dels anys. Un espectacle insubstancial, sense èpica, sense feeling, amb quatre dits de pols i que, ni els esforçats actors, aconsegueixin que tingui la més mínima lluentor. Una obra tèbia amb la que no connectes mai, ans al contrari, és d’una desconnexió alarmant. Les escenes d’amor són de bufetada. Els diàlegs cantats, de jutjat de guàrdia. La suposada escena estrella, la de la barricada als carrers de Paris, per adormir les ovelles. Ni els trets erràtics dels revolucionaris de pa sucat amb oli són capaços de despertar-les. Curiós, i molt il•lustratiu, que els únics números salvables siguin els dos números còmics. Dos números que deixen en evidència el poc nivell de tota la resta i fan de “Los Miserables” una de les experiències més prescindibles de la temporada. De vegades no tot són diners. Cal tenir-los, cert, però cal saber invertir-los en projectes que tinguin ànima. Projectes no tan miserables i que siguin capaços de moure i commoure. Què li donin aquests diners a Dagoll Dagom i veureu la diferència.

dimecres, 14 de desembre del 2011

Tripulació per tribulació
El vaixell de Dólera arribarà al Juny però no a Ítaca

En Pedro Dólera, entrenador del Primer Equip del CE Europa, ha posat el seu càrrec a disposició de la Junta Directiva pels darrers mals resultats i perquè, assegura el mateix Dólera, la situació és insostenible. Diuen que és de ben nascuts el ser agraïts i en Pedro Dólera, no hi ha el més mínim dubte, forma part d’aquest grup. Dólera no pot oblidar que va ser l’Europa, concretament el seu President, el que li va donar l’oportunitat de debutar a Tercera i que va ser el club gracienc el que va apostar per un, aleshores desconegut, per encapçalar el nou projecte esportiu, en contra de l’opinió majoritària i els recels i la desconfiança interna. Dólera no ho oblida. No ho oblida i no farà res per perjudicar a aquells que li han fet confiança. Però el futbol és desagraït de mena, té molt poca memòria i, encara menys, paciència. Al futbol, les decisions cremen i la preparació i fortalesa mental dels que les han de prendre, sovint, no està al nivell requerit. Desgraciadament, que la Junta Directiva del CE Europa no destitueixi a l’entrenador, no és un acte de coherència. No es tracta d’una postura de suport incondicional a Pedro Dólera, ni de confiança en tot allò que hauria de ser evident. No hi ha ni un gram de planificació a llarg termini ni un, necessari, creure en el manteniment d’uns principis per damunt les urgències i la pressió d’una grada avesada als sacrificis humans. La continuïtat de l’entrenador correspon, senzillament, a que no hi ha un recanvi amb prou solvència que garanteixi uns resultats i, en conseqüència, una pau social absolutament necessària. En plena Temporada és difícil trobar fora alguna cosa que millori el que ara es té i que accepti la provisionalitat del càrrec. Està clar, que la decisió de que Angoy es faci càrrec del Primer Equip, haurà d’esperar, tal i com estava previst, a la Temporada que ve. Que la cosa s’avancés no seria bo, ni per l’Angoy, ni pel Juvenil A, ni pel mateix Club que cremaria les naus abans d’arribar a port. Per això a Dólera se li mantindrà la confiança fins a final de Temporada malgrat la tremolor de cames dels que tenen el timó.

dimarts, 13 de desembre del 2011

Una casa de barrets
Em temo que no podem fer res amb els periodistes; només podem esperar que s’extingeixin, com els tàvecs a finals d’agost.

Saul Bellow
Amb les mans buides
Good bye Regne Unit

Escriuen els diaris, en grans titulars: el Regne Unit abandona Europa. I jo, que sempre tinc la sensació que alguna cosa se m’escapa, em pregunto: alguna vegada hi va ser? Anglaterra, encapçalant el Regne Unit, sempre ha estat diferent. Diferent i al marge de l’Europa Continental. La seva forma de ser no té res a veure amb els seus veïns. Els seus costums, la seva manera egocèntrica (fins i tot autista) de llegir la història sempre han diferit de la resta del món, en general, i d’Europa en particular. Són i volen ser diferents i no es cansen d’escenificar-ho. Condueixen per l’altre costat del carrer, les seves mesures són diferents, la seva moneda és diferent, prenen la cervesa calenta i tenen moqueta als vagons del metro. No s’han involucrat mai amb el continent i les poques vegades que ho han fet ha sigut obligats per les circumstàncies (defensives) i empesos per l’actitud dels seus socis Nord-americans. Tota acció sempre ha respòs a defensar els interessos propis, els seus privilegis i el seu estatus particular. Mai han fet res altruista, res que no els hi generés un benefici. Anglaterra, encapçalant el Regne Unit, ha estat tradicionalment insolidària i aliena als problemes i neguits del seu entorn més proper. Anglaterra sempre, sempre, ens ha mirat per damunt de l’espatlla. Sempre s’ha rigut de nosaltres i nosaltres, beneits empedreïts, els hi seguim rient les gràcies. Thanks for nothing.

dilluns, 12 de desembre del 2011


Molt més que fum
Magrana al vent, un fruit valent...
Més llàgrimes que música
Cristiano i els lleons

És Cristiano Ronaldo el culpable de tots els mals del Madrid, tal i com assenyala una part important de la parròquia blanca? I si ho és, és l’únic culpable? Es mereix Cristiano Ronaldo aquest judici sumaríssim i ser llençat als lleons? Quan es comencen a buscar culpables dins d’un projecte, la mateixa estructura del projecte comença a trontollar. Tothom sabia com era Ronaldo quan jugava al Manchester. Tothom coneixia el seu caràcter i el seu desmesurat egocentrisme i, tot i així, algú va decidir fitxar-lo. Amb Ronaldo i al voltant de Ronaldo, es va muntar un circ, una determinada manera de fer amb una col•lecció de figures per acompanyar-lo en la travessia que el fessin brillar sense fer-li ombra. L’únic que ha passat, des d’aleshores, és que l’enamorament dels primers dies, l’encegament que no et deixa veure els defectes de la persona estimada, amb el pas del temps, desapareix. El tel davant dels ulls cau i es manifesta, amb tota cruesa, la dura realitat. Ronaldo no ha canviat, segueix sent el jugador xulesc, egoista, prepotent i bocamoll de sempre. El que si ha canviat és la percepció que d’ell en té el madridisme. Els culpables? Aquells que el van fitxar, sabent el que fitxaven i els que hi van creure cegament enganyant els propis sentits i pervertint la raó. Passarà això també amb Mourinho? Temps al temps.