dimarts, 19 d’abril del 2011

Sense toros, menys banyes

Si hi ha mesures col•lectives que triguen un cert temps en fer el seu efecte, en poder testar les seves conseqüències i, en definitiva, valorar l’encert de la seva aplicació, n’hi ha dues, preses recentment, que han provocat uns efectes immediats i una ràpida resposta a ulls de tothom. Una d’aquestes mesures a la que em refereixo, és la de no fumar als bars i restaurants. No han calgut gaires dies per certificar els seus espectaculars i saludables efectes. Ara es pot anar a sopar o a prendre un cafè sense tornar a casa amb els pulmons d’un miner i la roba amb un tuf a tabac com si es tractes d’un cul de cendrer. En un tres i no res ha millorat espectacularment la qualitat de l’aire que respirem i, en conseqüència, la nostra qualitat de vida. L’altra mesura que ha tingut una incidència immediata i, alhora força gratificant, ha estat la prohibició de les corrides de toros a Catalunya. Si bé és cert que la llei encara no ha entrat en vigor, els seus efectes ja es comencen a gaudir. Veieu sinó, les declaracions de Sánchez Dragó al respecte: 'No m'agrada anar a una regió d'Espanya en què han prohibit els toros i tanquen llibreries acusant-les de nazis' Amb aquestes paraules el senyor Dragó ha declinat la invitació de venir a Barcelona per Sant Jordi. Si amb la prohibició de fumar hem aconseguit millorar la qualitat de l’aire, què dir de la millora intel•lectual que hem aconseguit estalviant-nos la visita del senyor Sánchez Dragó. El tabac empastifa la roba deixant en ella una olor penetrant i força desagradable, mentre el senyor Dragó, i la seva podridura, empastifa els cervells amb una imbecil•litat que no marxa ni amb sosa càustica. Benvingudes les mesures que ens han de reportar aquestes fantàstiques millores.

dilluns, 18 d’abril del 2011

Abominable concentració
Sachsenhausen
Tinc els collons que m’exploten

El govern espanyol, l’abusiu govern espanyol, té la barra de, a banda d’imposar-nos retallades socials, exigir-nos que augmentem els impostos. És a dir, que paguem més per poder viure en un país que ja paga més que ningú i en canvi no se li retorna la part que per llei i justícia li pertoca. Amb l’augment d’impostos, impostos que acabarem pagant a l’Estat espanyol, ens farem cada vegada més pobres i menys competitius, alhora que taparem tots els forats negres, les males gestions i les infraestructures faraòniques d’altres comunitats incompetents i tot, en nom de la solidaritat i el compromís d’Estat. Ja va sent hora que s’imposi la racionalitat i, perquè no, una mica del: fins aquí hem arribat, per plantejar mesures excepcionals davant d’un Estat, que només entén la reciprocitat en una sola direcció. Ja n’hi ha prou de ser el cornut i pagar el veure d’una Espanya excessivament assedegada i amb marcats tics de bandolerisme intolerable. Catalunya no encaixa històricament ni socialment en una Espanya uniformadora i exclusivista, però tampoc encaixa econòmicament en un estat que viu de l’explotació permanent i la presa de pèl orgànica.

diumenge, 17 d’abril del 2011

Poema rodó
Sant Jordi mata l’aranya

Entrem a la setmana de Sant Jordi i us voldria recomanar, amb modèstia, una sèrie de llibres per amenitzar les hores mortes. Aquesta setmana coincideix, com la majoria sabreu, amb la sobredosi de partits Barça-Madrid que, per aquells que us agradi el futbol i el seu anàlisi, també dóna per a moltes lectures. No puc estar-me de relacionar ambdues activitats i la seva evident correspondència. I ho vull fer aquest cop, si em permeteu la gosadia, des de la perspectiva de l’equip espanyol. Aquí van els suggeriments per al primer xoc disputat ahir a la casa blanca:

Per a la roda de premsa del dia anterior: La banda de la casa de la bomba de Tom Wolfe

Per a les hores prèvies al partit: El tremolor de l’engany de Patricia Highsmith

Per a l’inici del partit: La mueca del miedo de Dario Fo

Per a la primera part: Ombres damunt l’herba de Isak Dinesen

Per a l’intel•lectual Pepe: Marranades de Marie Darrieussecq

Per als moments de reflexió al descans: La magnitud de la tragèdia de Quim Monzó

Per a la segona part: El juego de los abalorios de Hermann Hesse

Per a l’àrbitre: Història universal de la infàmia de Jorge Luis Borges

Per a la roda de premsa post-partit: Cròniques marcianes de Ray Bradbury

Per a Mourinho: La nàusea de Sartre

Per a la premsa “pelotera” de Madrid: Los hermosos vencidos de Leonard Cohen

Per al discurs institucional del Madrid: Fum, fum, fum de Jordi Sànchez

Espero que aquesta humil aportació us sigui d’utilitat, si més no, us permeti accedir a l’apassionant món de les realitats imaginàries.

Salut i prosa. Prosa Barça!
Biblioteca bàsica


la banda... el tremolor...


les ombres... les marranades... la por...



els abaloris... la infàmia... la tragèdia...



la nàusea... els vençuts... les cròniques...


i el fum, el fum, el fum,...

dissabte, 16 d’abril del 2011

És millor aprendre dels que saben
La (desa)grada

Us proposo, si us interessa el món del futbol, un exercici instructiu i força revelador. Un lluminós matí de dissabte, no gaire aviat, perquè no representi un sacrifici, us acosteu a l’escola del CE Europa i, aleatòriament, trieu una zona del camp on faci una mica de sol per no haver de patir fred i que l’espectacle que us disposeu a contemplar sigui el més agradable possible. Inserits a la grada voltats de pares, mares, tiets, avis, germans i parents, més o menys confessats, prepareu-vos a veure, i escoltar, un apassionant partit de futbol entre Zaire i Tanzània. Mentre els aprenents a futbolistes hi posen fe, molta fe i unes impagables imatges d’extraordinari valor emotiu, la grada s’encarrega de la banda sonora. Mentre els de la gespa aprenen o volen assimilar els mecanismes del futbol, els de la grada fan tot el possible perquè aquesta pràctica, aquests mecanismes no els hi facin efecte. Uns fan per aprendre el que els altres s’entossudeixen en desaprendre. Passa, passa, toca, passa, toca,...insisteixen els de baix. Xuta, xuta, tu sol, tu sol, xuta, xuta, tu..., criden els de dalt. Els de baix prioritzen la generació de pautes per poder guanyar mentre els de dalt només volen guanyar per escurçar els terminis. No hi ha temps per perdre en el procés d’aprenentatge, ni cal invertir en l’adquisició d’hàbits, només importa la recompensa immediata i el triomf per damunt de qualsevol altre supòsit. Curiosa contradicció el portar els nens a l’escola perquè aprenguin i, en canvi, fer l’impossible perquè es saltin el procés necessari per assolir les competències d’un esport bàsica i essencialment associatiu.

divendres, 15 d’abril del 2011

Amb la boca oberta
Instal•lar-se en la queixa

Hi ha equips que juguen al futbol amb els peus. Altres, que ho fan amb els peus i amb el cap. Altres, bàsicament, amb el cor. I, finalment, hi ha equips, com el juvenil del Prat, que ho fan amb la boca. No negaré el diàleg ni la seva necessitat i/o conveniència, però que el futbol es practiqui sempre amb la boca oberta com si es tractés d’un peix ventosa, és un afer molt espinós i de nefastes conseqüències. El peix mor per la boca i, a alguns jugadors del Prat, els hi passa el mateix. Estan més pendents de parlar que de jugar i, com és lògic, acaben per descentrar-se. La queixa constant, tingui o no tingui raó de ser, és una mala pràctica, no només en el futbol, sinó en qualsevol altre àmbit. El pitjor del cas és que fa tota la pinta que la conducta d’aquests aprenents de futbolistes, no es cenyeix al rectangle de joc, i ha d’anar, per força, més enllà dels 90 minuts, amb el desgast social que això representa. Els hàbits són fonamentals per a la pràctica diària de qualsevol activitat. Perdre un partit de futbol per parlar, no és un drama, no deixa de ser un joc, però traslladar aquest comportament fora dels terrenys esportius, és una veritable tragèdia que dura tota la vida.

dijous, 14 d’abril del 2011


Potser amb timidesa...
Pensa-t'ho bé
Qui condueix?

Us heu preguntat algun cop perquè, en el 98% de cotxes ocupats per una parella, és sempre l’home el que condueix? És una decisió pactada? Està consensuada? És pura inèrcia? Costum, potser? És un hàbit que no es qüestiona o, correspon, sense més, a una tradició històrica? Són conscients les dones d’aquest particular fet? Ja els hi està bé i, en conseqüència, prefereixen cedir la responsabilitat al mascle? Es deixen portar, les dones, amb més facilitat pels homes? Són de bon, o millor conformar que no pas els homes? Prefereixen entretenir-se mirant el paisatge o fent-se la manicura? Els hi costa a les dones assumir un paper dominant i erigir-se en conductores del destí en comú? És aquesta deserció del control, una metàfora del que es cou en altres àmbits de convivència? O, estem tots equivocats i és la dona la que condueix l’home que condueix el cotxe?
Ser-ne dos
A l’estiu quan són les 9

Com m’envaeix el cos la teua absència,
com desaprenc les coses que sabia,
com cada nit que passa i cada dia
sent el desig de la teua presencia.

A voltes pense que sense tu
no hagués fet res, mai de la vida.
A voltes pense que amb tu
no faré res mai de la vida.
Quan pense que pense aquestes coses
pense que sóc un desfici enamorat.

Per a que tu pugues ser tu
jo no he deixat de ser jo,
per a que jo puga ser jo
tu no has deixat de ser tu:
Tu i jo hem volgut
sempre ser-ne dos.

Raimon

dimecres, 13 d’abril del 2011

Més negre que blanc
Utilitza la llengua

Diuen els experts, i per això ho són, que realitzar qualsevol activitat que impliqui un aprenentatge revoluciona positivament les neurones. I posen com a exemple aprendre un nou idioma. L’esforç, que aquesta pràctica representa, obliga a utilitzar la memòria que és el que regenera les connexions de les neurones. L’aprenentatge d’un idioma, sobretot en edat avançada, ve sempre acompanyat d’un reconeixement social i reforça la confiança en un mateix, millorant l’autoestima i la seguretat en les pròpies capacitats intel•lectuals. Els catalans en sabem prou d’aquets avantatges, des del naixement, i per llei, estem obligats a aprendre una segona llengua (no pròpia, o impròpia) en oposició al que passa a l’Estat espanyol on tenen una sola llengua i només una. Al no estar obligats a aprendre una segona llengua, els espanyols, estan condemnats a l’envelliment prematur, a la inflexibilitat mental i les neurones s’atrofien. Potser aquest és l’origen del problema que pateixen els espanyols per comprendre la diversitat i mostrar, sense solució, un desmesurat complex d’inferioritat que els fa ser injustificadament intolerants i agressius.

dimarts, 12 d’abril del 2011

Edició il·limitada

IONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONION

IONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONION

IONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONION

IONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONION

IONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONION

IONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONION

IONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONIONION

Dues dones que ballen

Dues dones que ballen al final del seu trajecte vital. Les darreres estacions de dues vies diferents que conflueixen en un escenari de tràgica sintonia. Dues maneres de patir la desesperació i el desconsol entre quatre parets que s’ensorren. La vida desprès de la mort, la mort en vida. Les dones que arrosseguen el dolor de l’amargura sense redempció possible. Dues dones sense desig, abandonades a la seva sort. Dues dones a la recerca d’un principi que acabi amb el seu final. Dues dones que la ballen. Dos cops de puny a la boca de l’estomac. Un text imprescindible. Dues interpretacions memorables.

dilluns, 11 d’abril del 2011

Treballar en equip, descansar en grup
Qui menja sopes se les pensa totes

Us heu preguntat mai el perquè els professors estimulen i afavoreixen el treball en grup? Perquè els alumnes aprenguin a treballar en equip? Perquè aprenguin a relacionar-se i a complementar-se? Perquè posin a prova les seves capacitats compartint coneixements? Perquè els alumnes més avantatjats ajudin als que tenen més dificultats en un exercici de solidaritat ? Perquè intercanviïn experiències? Perquè integrin diferents maneres de treballar? Perquè tinguin accés a noves metodologies d’estudi? Perquè aprenguin a sumar esforços i aconseguir reptes més complexos? Per créixer en autoestima mitjançant el reconeixement del grup? Per enfortir el debat i la tècnica de l’argumentació? Per fomentar el diàleg i el pacte? I un xurro! L’única raó és la comoditat. La comoditat que representa, en una aula de 25 alumnes, corregir només 5 treballs en comptes de 25, gràcies a l’extraordinària avantatja de l’agrupació mútua.

diumenge, 10 d’abril del 2011

La transformació

Ara ja USAP

USAP vostè que l’equip de Perpinyà va omplir l’Estadi Lluis Companys fins la bandera, cosa que no havia aconseguit l’Espanyol en tota la seva estada com a llogater?

USAP vostè que l’equip arlequinat va donar mostres clares i evidents de la seva catalanitat, cosa que no ha fet mai l’Espanyol en tota la seva història?

USAP vostè que l’equip transpirinenc es va sentir més estimat i recolzat lluny de la seva casa que no pas l’Espanyol en la que, teòricament, va ser la seva ciutat?

USAP vostè que l’equip de la Catalunya nord va fer més per la cohesió de la societat esportiva d’un país, en un sol dia, que l’Espanyol en cent anys?

USAP vostè que l’equip de Perpinyà s’ha convertit, per mèrits propis, en el segon club esportiu de la ciutat de Barcelona en estima i número de seguidors?

USAP vostè que l’USAP representa un sentiment en positiu, una comunió de pertinença a la societat que l’acull i per això la seva acceptació popular és tan gran, mentre l’Espanyol és un sentiment a la contra, una actitud de negació i que per això representa la frustració i l’auto odi?

Si no ho sabia, ara ja USAP.
L'objectiu
10 Arguments

10 A exercir el dret irrenunciable del vot
10 A fer parlar les urnes i fer callar els intolerants
10 A omplir de contingut la democràcia
10 A donar un pas endavant per recuperar el pols i la trempera
10 A fer realitat un somni que cada cop és més real
10 A dir el que volem ser sense tutories infamants
10 A fer del nostre present el millor futur pels que han de venir
10 A donar forma als vells i legítims anhels
10 A aixecar el cap i que tothom ens escolti
10 A decidir perquè ningú decideixi per nosaltres
Un raig de llum
Tremprat

Prat 0 – Europa A 1

Lliga Nacional Juvenil

Ens acostem al final i les sensacions no deixen de millorar. S’ha trencat la insuficient mitjana anglesa, per accedir, sense reserves, a la màxima recompensa. Apostar pel número guanyador i fer saltar la banca. Ha arribat el moment de la veritat, aquell que defineix les opcions i possibilitats de cada un dels que es proposen com a candidats al premi gros. Més enllà de jugar més o menys bé, de fer un futbol més o menys coordinat i oferir espectacles convincents, més enllà d’aquestes propostes estètiques, s’imposa la crua realitat d’un objectiu irrenunciable i al que s’ha d’arribar per qualsevol mitjà. És ara quan pesa la pressió, quan s’instal•la la por a perdre com agent paralitzant i condiciona els hàbits adquirits durant bona part de la temporada. Res val que no sigui guanyar, i sumar de tres en tres, per dependre d’un mateix en el tram decisiu de la lliga. Ens queda la part més aspre, possiblement, la menys vistosa i àrida, però, al mateix temps, la més emotiva i apassionant. Preparem-nos a consciència per conviure amb l’adrenalina desbocada i les pulsacions al límit. Nosaltres ens ho em buscat i avui, avui hem tremprat.

dissabte, 9 d’abril del 2011

Fora del ramat
Follonero

Si t’he de ser sincer, i t’ho dic de bon rotllo, em va fer molta gràcia que l’altre dia em titllessis de “follonero”. Tinc la certesa, que venint de tu, no podia ser més que un apel•latiu afectuós i envoltat de complicitat, però certament sorprenent si tenim en compte la naturalesa de les nostres vivències. De fet, m’he limitat o, si ho prefereixes, m’he extralimitat, a escriure tot allò que tu penses i que tants cops hem compartit. Hem estat espectadors privilegiats de la polèmica, però en cap cas, i ho sap molt bé, mai l’hem provocada. El nostre pecat, el teu i el meu, ha estat denunciar-la, tu en privat i jo en públic. Maneres similars en el fons, però molt diferents en la forma, de revelar-se contra la impostura i la mesquinesa. Ara a mi m’ha tocat el rebre per dir les coses pel seu nom, sense subterfugis, tal com són. Entre dir el que penso i pensar el que dic, triaré sempre la que calgui, encara que això em pugui costar ser l’ase dels cops d’aquells que callen per mantenir-se. Si sóc capaç d’anteposar els interessos col•lectius als meus personals, exigeix-ho que els demès facin el mateix. Un equip que no està en aquesta línia, no és, ni serà mai, el meu equip.