dimecres, 9 de març del 2011

Un arsenal de melons
Si jo fos de l’Arsenal

Si jo fos de l’Arsenal, que no és el cas, avui estaria molt trist, i no tant per l’eliminació, que també, sinó per les maneres. La manera tan llastimosa de perdre davant un equip infinitament superior i la falta de personalitat demostrada. La manera gasiva i poruga de practicar un futbol indigne d’un etern aspirant a ser alguna cosa més que un mer comparsa. Però sobretot, la manera com es va explicar aquesta derrota per part dels responsables. L’excusa que ho pretén tapar tot i els insostenibles arguments d’un Wenger que enganya i es vol enganyar. L’obstinació per no acceptar una realitat més que evident i la incapacitat per reconèixer els propis errors. Una actitud mediocre que impossibilita la rectificació i impedeix créixer. Jo, si fos de l’Arsenal, que no és el cas, avui estaria molt preocupat, perquè res fa preveure que aquest equip millorarà. Sense anàlisi, sense examen de consciència, sense autocrítica, no hi ha res a fer i l’agonia es pot seguir allargant per un període indefinit i, certament, descoratjador. Wenger pot seguir venent fum a la competició domèstica, però aquesta eliminatòria, i la manera d’afrontar-la, l’ha vist mig món.
Determinismo

Leonarda le preguntó a su madre: mamá, ¿qué me pongo en la noche de bodas? Un camisón de cuello alto y largo hasta los pies, le respondió sin dudarlo. Leonarda, poco convencida, le preguntó a su amiga: Verónica, ¿qué me pongo en la noche de bodas? Una negligé muy cortita y transparente y ropa interior muy llamativa, le aconsejó sin pestañear. Leonarda, hecha un lío, me preguntó: Miriam, tesoro, ¿qué diablos me pongo en la noche de boda? Y que importa cariño, te pongas lo que te pongas, te van a joder.

La omisión de la familia Coleman
Inofensiu
arsenal. Dipòsit o magatzem d'armes i d'altres articles de guerra.

Moltes armes sense disparador i tota la pólvora mullada.

La millor plataforma

dimarts, 8 de març del 2011

A la vostra salut

Moritz ha comés la imprudència de col•laborar amb la Plataforma per la llengua. Imprudència perquè, la llengua en qüestió, no és una llengua qualsevol, es tracta del català i això, com ve sent habitual, canvia radicalment la perspectiva de l’acció i el fons de la interpretació. El que en qualsevol altre país seria considerat normal i, fins i tot, una iniciativa reconfortant, en el país veí, aquest fet és considerat poc menys que un acte de terrorisme. Una col•laboració inadmissible i a la que s’ha de fer front amb tots els mitjans humans, i inhumans, a l’abast. Així, novament, s’ha invocat l’excomunió i s’ha cridat al boicot més irracional i salvatge. Un cop més, la intolerància com a bandera, per defenestrar una iniciativa que defensa el que qualsevol país que es respecti té el dret i el deure de defensar: la seva pròpia llengua. Moritz, al marge de ser una gran cervesa, s’ha convertit, gràcies a la vehemència de la inquisició espanyola, en tot un símbol. Correu al super abans no s’esgotin.

dilluns, 7 de març del 2011

Moviment congelat
Ombra al bosc

Vet aquí l'home vell, al davant de la casa,
com alça a poc a poc la seva pols
en un moment, àrid i nu, d'estàtua.
Terra seca després, ja per sempre
fora del nombre, del nom, trossejada
a les fondàries per les rels de l'arbre.

Salvador Espriu
Ombra de la penombra
Un tracte desigual*

Així corresponeu a la meva fidelitat? És aquest el tracte que mereix-ho desprès d’anys d’absoluta entrega? Res és per sempre, ho sé, però la manera d’acabar podria haver estat més elegant, més respectuosa, més educada, amb una mica més de sensibilitat. Si més no, pels bons moments i la pasta que heu guanyat amb la meva complicitat. He estat fidel sense reserves, obviant detalls que m’incomodaven. He fet la vista grossa en moltes coses que mereixien retrets per tal de no minar la nostra relació. He fet el cor fort perdonant, sovint, el vostre menyspreu. En definitiva, he posat tot el que s’havia de posar en una inversió a fons perdut sense passar mai factura. Però tot té un límit i vosaltres, estimats, l’heu sobrepassat. Heu estat desiguals en el tracte i no heu correspost a la meva confiança. L’heu malbaratada definitiva i inexorablement.

*Desigual es nega a atendre'm en català a Internet.

diumenge, 6 de març del 2011


El 9 del 9
L'era d'Aquari
Plaça de les Glòries
Un Barça històric

El Barça ha posat punt i final al seu particular tour per l’eixample barceloní. Un periple que va començar a Mallorca, va continuar a València, per acabar amb l’Aragó (Saragossa). Un tour reeixit, amb 9 punts dels 9 possibles, i que consolida una excel•lent trajectòria en una de les etapes, a priori, més complicades del calendari. El Barça emulant referents històrics va conquerir Mallorca amb notable superioritat, va doblegar València amb ofici i autoritat i va establir, mitjançant un acord matrimonial, un pacte de no agressió que acomplia, amb escreix, les expectatives de les dues parts. El Barça, aquest Barça històric, ha tingut la sensibilitat de recordar el seu llegat i fer-ne l’ús respectuós que es mereixia. A partir d’ara, com aleshores, tots els peixos que gosin transitar per la mediterrània hauran de dur les quatre barres pintades al llom i l’escut del Barça al pit. La història es repeteix.

dissabte, 5 de març del 2011

Tot un ventall
Qüestió de fer

Jo et faig les petites coses per fer-te la vida fàcil. Tu em fas les grans coses per fer-me la vida possible.
Un embolic
Qui a ferro mata, a ferro mor

Què mou a una persona en plenes facultats mentals a atemptar contra una altra. I no qualsevol altra, sinó contra el capdavanter de la temprança, l’abanderat del respecte al pròxim, el far de l’objectivitat, la versió masculina de Santa Teresa de Calcuta, la bondat personificada, un model dels bons costums i les bones formes, el paradigma de l´ integrisme, perdó de la integritat. On anirem a parar, si una persona de la qualitat moral de l’actual entrenador del Madrid i de la seva elevada ètica, és objecte d’un inexplicable i injustificat atac? Ens estarem tornant bojos? Una persona compromesa a buscar la pau i la concòrdia per damunt de qualsevol altra consideració i que, malgrat el seu comportament exemplar, és víctima de la pitjor de les respostes possibles. Un desgraciat incident que embruta el nostre marc de convivència al que tant ens ha costat arribar. Que tanquin a aquest descerebrat. Ja ho deien els llibres sagrats: qui a ferro mata, a ferro mor.

divendres, 4 de març del 2011

Fan-tàstica
Fan-tasma*

Només hi ha una persona en el món que coneix aquest blog tan bé com jo. Tant o inclús millor, perquè la seva dedicació ratlla el culte. Jo el penso i el faig, és cert, però ell l’estudia, l’analitza, el radiografia, el fotocopia i el col•lecciona per poder-lo rellegir tantes vegades com la seva torturada ment li demani. El gira del dret i del revés i de cada racó en fa un temple d’adoració on lliurar-se a l’èxtasi. Ha arribat a l’extrem d’enquadernar-lo i convertir-lo en el seu llibre de capçalera, una mena de llibre verd d’en Gadafi, que li serveix de guia espiritual en tots i cadascun dels moments de la seva insípida vida. És tanta l’atracció que té per aquesta insignificant finestra que l’ha convertit en el marc ideal per a practicar l’onanisme més autocomplaent. I, en contra del que es pugui pensar, no és un plaer solitari, sinó que fa tot el possible perquè hom conegui la seva dèria sense el més mínim pudor, ni decència. N’està orgullós i no se n’amaga. S’ha convertit, a força d’insistència, en un veritable expert en trobar-se en el petits racons, en tots i cadascun dels girs gramaticals, en els adagis i en els proverbis. Es troba fins i tot quan no hi és. Però aquest petit detall no el desanima ni li treu un àpex d’interès. Què parlo de botànica? Ell s’encarrega de regirar entre totes les flors per trobar un capoll amb el que identificar-se. Què parlo de zoologia? Ell es sap reconèixer, inqüestionablement, entre el batibull de feristeles. Que jugo a dards? Ell s’hi sent la diana. Què faig quatre versos maldestres? Ell és el nus i el protagonista amagat de la rima. En fi, tothom té la seva creu i, en el millor dels casos, els seus fans. Llàstima que el meu sigui un fan-tasma del tres al quart que viu del que els demés escriuen. I mira que la primera vegada que el veus, penses: aquest paio no té un pèl de tonto. Desprès, quan el coneixes de veritat, te n’adones que és absolutament cert, que realment no té un pèl.

*Autoritzo la seva copia. De res.

dijous, 3 de març del 2011

Una finestra privilegiada
Còmplices

No he trobat el moment fins ara, i tampoc, perquè no dir-ho, la predisposició d’escriure sobre el 23-F. De sempre, m’ha fet molta mandra aquest afer. Un afer que, des del primer moment, i s’ha anat reforçant amb el pas dels anys a la vista de com han evolucionat les coses, vaig creure que havia estat un muntatge. Un muntatge molt ben planificat al servei d’alts interessos d’estat i que perseguien, mitjançant el recurs de la por, estabilitzar una situació convulsa i, àdhuc, complexa. Quina millor manera d’homologar una situació que amb el consentiment atemorit de la societat civil? Veure-li les orelles al llop sempre ha estat un argument prou contundent per immobilitzar les voluntats i amansir les inquietuds. Oposar el cop d’estat, la involució i l’obscurantisme a una situació para-democràtica, va ser una estratègia molt ben pensada i perfectament executada. Validar una transició sense passar comptes i on ningú pagués pel que havia fet, va ser el principal objectiu d’aquell fet històric. Perquè aquell pla, milimètricament calculat, tingués l’efecte buscat, havia d’arribar a tothom, tothom havia de veure amb els seus propis ulls la proposta del terror. La por havia d’entrar a totes i cadascuna de les cases per aconseguir l’efecte desitjat i així, la televisió, es va encarregar de fer-ho. En un cop d’estat, en qualsevol cop d’estat (dels de veritat) el primer que es silencia són els mitjans de comunicació per a mantenir al públic aïllat. En el cas del 23-F, no. La cobertura informativa (i les imatges) van arribar integres i a tot arreu perquè tothom li veiés les orelles al llop i triar, condicionats per la por, la nova situació salvadora. Ens van deixar veure, generosament, tot allò que ens podíem trobar si seguíem amb la nostra bel•ligerància contra els serrells de la dictadura. Havíem de renunciar a passar comptes i el preu era acceptar sense reserves la nova realitat feta de fum d’opi i extracte d’adormidina. Tots vam ser còmplices: ho vam acceptar.

dimecres, 2 de març del 2011

Un instant abans
La pell de brau

[XXX]

Diversos són els homes i diverses les parles,
i han convingut molts noms a un sol amor.
La vella i fràgil plata esdevé tarda
parada en la claror damunt els camps.
La terra, amb paranys de mil fines orelles,
ha captivat els ocells de les cançons de l'aire.
Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,
des de les oliveres,
l'alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:
"Diverses són les parles i diversos els homes,
i convindran molts noms a un sol amor."

Salvador Espriu


Tensar la corda des de la boira
Jo me’l pelo, tu te’l peles, ell...se’n va
Toni aCosado

Algú em podria explicar per quina raó, estranya o no, el mister del Juvenil A de l’Europa està a la corda fluixa i el del Primer equip o el del Juvenil B, no? Què és el que es qüestiona? La seva dedicació, el seu compromís, la seva capacitat, els resultats, la situació a la taula, el rendiment que li treu a l’equip que té, els seus coneixements, el caràcter, la seva empatia? Algú dels que el qüestionen coneixen la seva feina més enllà de llegir el resultat a Internet? Algú dels que el volen fora saben que està a dos punts, només a dos punts, de l’ascens i, per contra, segueix sense tenir el suport que li caldria i que sí té el Primer equip? Algú sap que no té l’equip que ha volgut sinó el que ha pogut tenir i que, malgrat aquest important handicap, ha decidit seguir al Club per compromís i ètica professional? Algú dels que li han perdut la confiança, l’han tingut realment alguna vegada? Algú d’aquests crítics ha vist més de 2 partits en tot el que portem de temporada? Sí la resposta és negativa no cal seguir parlant i, en canvi, si és afirmativa, encara pitjor: demostra un pobre coneixement del futbol i una profunda incapacitat per detectar, aïllar i resoldre els problemes que se’n deriven. Sempre la mateixa història, l’eterna i descoratjadora opció del camí fàcil: pelar-se l’entrenador. La solució dels .......(poseu l’adjectiu que creieu més adient) per salvar culs i tapar vergonyes.

dimarts, 1 de març del 2011


Amaral-Te necesito com a la luz del sol
Esquivar la tempesta
Ai, ai, ai!!!

He rebut amb estupefacció i una certa inquietud, l’ anunciada marxa de Xavier Pascual de la multinacional Toshiba. Sé que ningú és imprescindible i que no és sa que les persones s’eternitzen en càrrecs de responsabilitat. L’alternança i el relleu són bons, i necessaris, per a la dinamització i regeneració de les idees. Però mai deixarà de sorprendre que persones amb la capacitat, compromís i dedicació de Xavier Pascual abandonin un projecte per al que semblen estar predestinats. En aquests darrers anys, Toshiba ha estat, per a mi, Xavier Pascual, i gràcies a ell, la multinacional ha tingut un rostre humà i amable. Espero que la seva marxa no afecti, de retruc, la relació de Toshiba amb l’Europa, una relació basada en l’afinitat personal entre els dirigents de les dues entitats i que, de trencar-se, seria una mala notícia per al Club gracienc. Un sotrac d’imprevisibles conseqüències tal i com està l’economia general i la de l’Europa en particular. Molta sort Xavier Pascual allà on vagis i que el senyor Joao Amaral no ens abandoni a la nostra sort. Tinguem-ho tots present en les nostres oracions.